Sóc del parer que el sentit de viure és quelcom íntim o que potser no existeix, com jo ho penso. Jo penso que com a tal no existeix ‘un sentit de la vida’, però per respecte a la resta d’opinions, també contemplo la possibilitat que siga ‘quelcom íntim’. En qualsevol cas, més íntim que el
M’agrada el següent marisc: Los ‘caragols punxents’, los ‘sors’, les tallarines, los ‘capellanets’ i els musclos. Sobretot los musclos. La resta, no, tot i que si tinc gana, cap avall a l’estómac, també. Recentment he conegut un professional del sector del musclo. Del musclo del Delta. Bé, lo musclo del Delta no és cap Denominació
La mesura del Sénia està entre el poc i el res, però tendint al res durant la majoria de l’any. Em refereixo al seu cabal d’aigua.
Conten a la Viquipèdia que només fa 80 anys que el poble disposa de llum elèctrica, però en realitat avui ja en compleix 91. Que tot va ser gràcies a José Subirats ‘Lo Fino’, que va arrendar un salt d’aigua a Alfara de Carles i va fer les reformes que convenien per a l’estesa del
Quan jo estudiava l’ESO (jo vaig ser dels afortunats de cursar l’ESO en en període ‘experimental’), recordo que un 10% de la nota de cada assignatura equivalia a les ‘Actituds, valors i normes’. A més, hi havia una assignatura anomenada ‘Ètica’. Us parlo dels meus 12 als 14 o 15 anys, abans d’entrar al Batxillerat.
Quan visitem Barcelona, jo, al pis de ma germana, malgrat la gran ciutat, m’hi sento a gust. Al pis dels meus pares, tot i estar a escassos metres en línia recta i ser més gran que el del de ma germana, no m’hi sento tan a gust. Què ho fa? ‘Chi lo sa’.
Allò que és segur és allò que hem estat. Del present, caldria preguntar-nos: Quin present? Ara mateix? Allò segur és allò que hem estat. El futur no existeix, només l’imaginem, i el present ja és passat. O no? L’evidència. Si em diuen que visqui el present, somriuré.
No ofenc a ningú si dic que a Amposta, si li llevessis lo riu, no seria Amposta. Per això Amposta i l’Ebre són u i les Terres de l’Ebre són tots los pobles de l’Ebre.
A un quart de quatre, malgrat el cansament, preferia anar a la platja, a llençar-me de cap a la mar per tractar-me la mica de psoriasi que darrerament m’ha reaparegut als colzes. Però els dies passen i el divendres ja és a prop, per la qual cosa, finalment, he decidit estovar una mica de l’hort
L’any passat no vaig sembrar pataques. Uns dies abans de marxar cap a Montenartró, a l’Escola de Pastors, li vaig donar dos sacs de Kennebec ja grillades i a punt per sembrar a Ximo. Diu que li van sortir bé, però que prefereix les Monalissa. ‘No se passen’, diu. No ho sé, xeic. Enguany, la
Jo, que tinc una psoriasi diagnosticada des de fa uns pocs anys, sé que hi ha plantes medicinals (Artemísia annua, Atzavara vera) que em resolen millor lo tractament que altres medicaments patentats per farmacèutiques amb contraindicacions certament alarmants. Això no té voluntat de ser una crítica negativa a la medicina convencional. És una invitació a
Que jo sàpigue, a les Terres de l’Ebre, de sargir les xarxes en diem sempre ‘remendar’. És un ofici que no s’ha perdut, per bé que, com aquell qui sempre ha estat pastor, qui ha estat pescador (mariner, en diuen), després de la barca de bou o del ‘tiret’ (tresmall), pren la xalaneta per anar
La violència no és mai normal. Per això, ni la víctima és més dèbil, ni l’agressor/a és més fort. Per això és tant destructiva la mentida. L’aigua sempre clara i neta.
Allò que es diu és important. Sí, malgrat el context dels locutors i els receptors. L’emissor i el receptor, en diuen a l’escola. I els codis. És quelcom més que lleig amanyar (sinònims: arreglar, manegar, manipular, falsejar, alterar) una realitat o una acció amb paraules que no atenyen ben bé a la voluntat d’aquella realitat.
Ja sabeu que no sóc gens amic de parlar en nom dels metges i encara menys de prescindir-ne, dels professionals col·legiats i només d’ells. Dit això, jo ara vull dir que estic convençut que qualsevol activitat manual reorganitza la ment i t’allibera de maldecaps. Crear. Creeu i voreu.