Arxiu de la categoria: Egipte

Debat sobre què va passar al Caire

2

L’article Això és el que va passar al Caire ha despertat força interès i ha rebut alguns comentaris dels lectors. Un dels quals és un missatge de la Dolors, en què exposa la seva visió dels aldarulls i de la situació al Caire, i la contrasta amb la meva interpretació dels fets.

Aquest article és la resposta al comentari i mira de recrear un diàleg entre dues opinions que, en alguns punts es troben, però que no acaben de coincidir en la seva mirada sobre la realitat política d’Egipte.

“Dolors,

Agraeixo molt el teu comentari i que t’hagis pres la molèstia de voler-nos informar d’uns fets que, és evident, vius i sents molt propers. I, sobretot, per considerar la possibilitat de fer-ho a través del meu bloc.

Veig que parles en primera persona. Per tant, entenc que el que expliques, ho veus, ho experimentes o, si més no, hi estàs força implicada i ho vius molt d’aprop. En el teu missatge hi ha molt de sentiment, i per tant, de veritat, perquè el que tu has vist i tocat és l’experiència real que conforma la teva opinió, i contra això no hi ha cap argument ni cap possibilitat de rebatre’t.

Amb tot, no em puc estar de contrastar algunes de les teves frases amb la meva pròpia experiència. També amb les informacions que tinc, que aquestes sí, poden ser correctes o no, esbiaixades o interessades, perquè m’han arribat a través de tercers. [+]

A més, sóc conscient que no és el mateix descriure una escena (jo he vist això, i per tant és 100% veritat) a interpretar-la (jo he vist això i crec pel que he viscut, estudiat, sentit i reflexionat, que el motiu de l’acció és aquest o aquest altre).

Espero que no et sàpiga greu que insereixi els meus comentaris en el text que ens has enviat. Si alguna de les meves afirmacions et semblen massa contundents, espero que no ho interpretis com la voluntat d’imposar la meva visió a través de la negació de la teva. M’agradaria que ho atribuïssis al fet que, escrivint, sense tot el que acompanya la comunicació oral, potser el missatge no sona tan amable com de paraula. Insisteixo, en cap moment tinc la voluntat de negar el que em dius que has vist, només vull contrastar-ho amb el que jo penso, per a crear el diàleg que hauríem tingut si n’haguéssim parlat cara a cara i en directe.

Novament, agraeixo el teu missatge i que hagis compartit amb nosaltres la teva opinió i els teus sentiments sobre la situació d’Egipte”.

Post: Això és el que va passar al Caire
no es exactament així

dolors|dijous, 13 d’octubre de 2011

Estem de dol a Egipte.

Portem més i 25 morts, “segons les fonts oficials”. I això no té aspecte de arreglar-se.

Mentre el “Jefazo” (antic amiguet de l’extint president) segueixi mantenint en la Presó de Torah als seus convidats VIP (ja que compten amb accés a internet, telefonia mòbil, i un llarg etc. que seria ximple enumerar ara), això no s’arreglarà i anirà a més, i, no, no va començar la cosa per un xoc de religions, com molts ens volen fer creure.

-jo tampoc no parlaria de xoc de religions, però és un fet que, en la convocatòria de les manifestacions, es parla de donar resposta a l’agressió d’un grup de persones contra un altre grup per motius religiosos.

La manifestació convocada per al diumenge, que fins a última hora de la tarda discorria de manera pacífica, es va convocar per demanar la dimissió del Governador de Aswan,(aquest governador dona uns permissos per construir una esglesia, i els coptes hi construeixen una “catedral” el governador la vol enderrocar)

-els coptes d’Egipte no poden construir els edificis religiosos que responguin a les seves necessitats. A més, la petició de dimissió respon a la permissivitat de les forces de seguretat amb els grups de civils violents que ataquen esglésies i cristians a Aswan. No és la policia qui enderroca les esglésies amb una ordre judicial a la mà, són grups de civils armats.

que en lloc d’arreglar les coses, les empitjora més , la manifestació va acabar com va acabar i com tots hem vist a les notícies durant tot el dia d’avui.

-és veritat que si ningú no es manifesta al carrer i no se celebra cap acte públic, els grups proMubàrak no podran rebentar cap acte. Però si volem canviar les coses hauríem de fugir de l’argument de la por a la manipulació de les nostres reivindicacions. Cadascú ha de reivindicar el que creu just en el moment que cregui oportú, i no té perquè carregar amb la responsabilitat de factors externs que són fora del seu control. O la solució als aldarulls al carrer passa perquè els cristians egipcis no es queixin ni reclamin el reconeixement dels seus drets?

En aquest país, segueixen existint interessos creats (des de dins, des de molt endins de l’antic règim, que segueix tenint uns tentacles molt i molt llargs), perquè això no arribi a bon port.

-hi estic d’acord.

Tant desitgen que no s’arribi a res, que la Junta Militar, ha tornat a endarrerir, i no se quantes vegades van ja, les Eleccions Presidencials per a finals del 2012, principis del 2013.

El que s’ha dit, a Egipte, avui, estem de dol. I el que s’ha dit per enèsima vegada …. Erkhal!! no sóc musulmana, tampoc cristiana …. les religions em fan al · lèrgia.

-suposo que per entendre el que passa al Pròxim Orient no cal ser especialment religiós, però cal acostar-se a la religió i mirar-se-la amb interès, ja que pels protagonistes de les notícies, aquest és un dels aspectes més importants i més gratificants de les seves vides. Penso que interpretar el món àrab sense valorar en positiu la importància i el pes de la religió, és com parlar de Catalunya obviant la guerra de successió, la guerra civil i el Barça i negar-se a estudiar i conèixer aquests tres fets perquè “no m’agrada la violència ni els esports”.

Els que moren són egipcis

-sí, i concretament egipcis cristians. El 100% dels morts de la setmana passada eren cristians.

poble estimat, aquest poble que un dia va sortir al carrer de la mà, sense mirar si en aquesta mà hi havia un tatuatge copte o no, aquest poble que volia deixar de ser manipulat, vexat, conduït al pacte de la fam …

-hi estic d’acord.

sempre els egipcis coptes han conviscut barregats i sense cap problema amb la població musulmana

-això que dius no és el que hi passa, és el que ens agradaria que hi passés. Considero que aquesta afirmació és una de les grans fal·làcies que escampen les maquinàries de propaganda de les dictadures del món àrab. Només l’he sentit de boca dels musulmans, dels mitjans de comunicació oficials, dels guies turístics, dels estrangers i dels cristians de classe alta quan parlen en un lloc públic. Me la creuré quan ens la diguin els protagonistes, és a dir, els cristians de classe mitja i els pobres a casa seva, a soles, en una d’aquestes converses íntimes que tots hem tingut amb els bons amics en les que parles amb tota sinceritat de tot i de res, del món i dels sentiments.

Es evident que hi ha gent per tot i sempre hi ha el toca collons, d’un costat i de l’altre … com a tot arreu.

Pero quant volguem opinar, no ho fem del que llegim i treiem les coclusions…. desplaçemnos a Egipte…i podren deixar de fer conjetures e interpretacions, veurem qui es el poble que va armat…. qui a la mes minima encen la brasa dels aldarulls…. observem a qui li va bé aquets aldarulls sagnants i tant tristos… qui en pot o en vol treure profit.

Qui està interesat en desviar l’atenció per dividir un poble.

-d’acord que hi ha gent interessada en fer merder. Però això no implica que, sense aquesta gent, Egipte seria una bassa d’oli.

I…no, no es cert que 100.000 cristians hagin fugit d’Egipte ens podríes citar la font d’on ha sortit aquesta informació?

-tens raó, no és cert que hagin emigrat 100.000 cristians. Jo dic que es tracta d’un “rumor de l’emigració en massa” i que “la dada deu ser exagerada”, però que aquest rumor respon a un malestar real de moltíssims cristians, que se senten incòmodes en el seu propi país.

D’Egipte voldrien sortir molts dels seus habitants…. musulmans i cristians, voldrien anar a guanyarse ña vida perque allí a les grans ciutats no hi ha feina, molts altres es volen quqedar… remuntar el seu país…

Crec que estás mal informat i has contrastat poc

salut

-gràcies pel teu missatge.

Autor: Jordi Llaonart

      

_________________________________________________

Articles relacionats:
 
Això és el que va
passar al Caire
El sant Jordi
dels àrabs

Convidat a fer una
conferència per
Amnistia Internacional –
1a PART

Com analitzen
els mitjans el món àrab
    Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari

    Això és el que va passar al Caire

    4

    No m’agrada com els mitjans han explicat els sagnants incidents que van tenir lloc diumenge al Caire, i encara m’agrada menys la interpretació que n’estan fent. De fet, diria que ens expliquen allò que el règim militar egipci vol que ens creiem. La meva versió dels fets no coincideix amb el que estic escoltant i llegint aquests dies i, per tant, m’he decidit a exposar-vos els detalls del que he pogut esbrinar que va passar als carrers del centre de la capital egípcia la nit de diumenge.

    (més…)

    Publicat dins de Cristians, Egipte i etiquetada amb , | Deixa un comentari

    El Sant Jordi dels àrabs

    1
    Publicat el 23 d'abril de 2011

    Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

    Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

    És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt important, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que fan la majoria de mitjans del conflicte de Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

    En canvi, en altres ocasions anem a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que fan la majoria de mitjans de l’origen del conflicte a Bahrain.

    En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia escrivia la setmana passada al diari Ara: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

    A continuació, us deixo el reportatge sobre la diada del 23 d’abril al Caire.  [+]

    El Sant Jordi dels àrabs

     

    Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Egipte musulmans golf Pèrsic Sant Jordi

     

     

     

    La diada de Sant Jordi és una de les dates més assenyalades pels cristians del Pròxim Orient, que han convertit aquest cavaller guerrer del segle III en un dels sants més populars de la regió. Un exemple ben clar de la devoció àrab pel patró de Catalunya la trobem al Caire, on cada 23 d’abril milers de cristians coptes i ortodoxos visiten la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia.

    No cal baixar del tren que ens porta al Vell Caire per veure la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi –Mar Guirguis– que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes. A més de la seva espectacular planta circular, l’església és coneguda perquè, segons diu la tradició, s’aixeca exactament en el punt on Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar durant la seva fugida cap a Egipte.

    Tocant a l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona d’estrets carrers i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada, munions de cristians circulen per aquests petits carrerons decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com sigui possible i tocar les cadenes a les quals el màrtir estava lligat mentre el torturaven, i a les quals s’atribueixen propietats curatives.

    Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes. Es diu que el ferro tocat pel Sant té poders miraculosos i curatius i per això els visitants toquen i besen la cadena de quatre metres. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

    La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem coma mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes. Aquest convent és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven cada any la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant sobre el seu cavall.

    Un dels fets que més crida l’atenció del visitant és l’estat lamentable de bona part dels edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La construcció d’una església o qualsevol reparació, com la construcció d’un vàter, ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República. L’Anwar, un copte egipci, assegura a l’AVUI que “el govern no tira les esglésies a terra, però no fa res perquè el pas del temps les converteixi en runa”. A més del control sobre els edificis, el ministeri d’Assumptes Islàmics controla un bon nombre de terres expropiades a l’Església.

    Els coptes també es queixen que tot i pagar els impostos i representar el 10% dels prop de 80 milions d’habitants, no tenen presència als mitjans de comunicació, ni en els càrrecs de màxima responsabilitat de l’administració, la policia, l’exèrcit o els centres superiors d’ensenyament.

    Pel que fa al capítol de la fe, els coptes reclamen la igualtat de tracte per a totes les religions i que, de la mateixa manera que un cristià es pot convertir a l’islam, un musulmà no sigui perseguit, empresonat i torturat quan es converteix al cristianisme com succeeix actualment. També recorden al president Mubàrak que mai no ha visitat una església, en un gest que ajuda a mantenir la desconfiança entre comunitats. Ahir molts coptes van pregar a Sant Jordi perquè els cristians del Pròxim Orient gaudeixin algun dia de llibertat religiosa plena, i no només pels guariments personals.

    Reportatge publicat al diari Avui el 24 d’abril de 2006

    Autor: Jordi Llaonart

    … i Hosni Mubàrak, és libanès?

    1

    Coincidint amb la revolta egípcia i la caiguda del govern del Caire, la televisió libanesa Al-Jadid (antiga New TV) s’ha decidit a emetre un reportatge sobre el possible origen libanès de l’expresident Hosni Mubàrak. D’acord amb les fonts consultades al poble maronita de Rayfun, un monjo anomenat Gabriel Mubàrak va emigrar fa molts anys cap a Egipte, on tenia part de la família. Allà es va convertir a l’islam per poder casar-se amb una dona musulmana que li va donar dos fills, un dels quals de nom Hosni.

    Al poble diuen que tothom coneix aquesta història, però que no els agradava parlar-ne amb forasters per por de patir represàlies de la família Mubàrak.

    Quina repercussió tindrà la notícia? Ara mateix, després de la fugida del president, cap. De fet, és probable que es tracti d’un rumor i que el pare de Mubàrak fos un pagès molt pobre de Minuf. Segurament, Hosni ha silenciat els detalls de la seva infantesa, donant peu a tota mena d’especulacions, perquè se n’avergonyeix.

    Amb tot, si la mateixa informació hagués estat difosa fa un temps podria haver estat un entrebanc significatiu en el pla de Mubàrak de mantenir-se en el poder fins les eleccions previstes a la tardor, per dos motius.  [+]

    El primer, el vaig comentar en els primers paràgrafs del post Muammar Muhammad al-Gaddafi és jueu. A més, l’opinió pública egípcia, independentment de la seva tendència política o els beneficis personals que li pogués reportar la dictadura, s’haurien oposat a viure sota la batuta d’un líder afectat per la sospita de ser estranger. De fet, i per absurd que ens pugui semblar, els dubtes sobre la nacionalitat o l’adscripció religiosa d’un president àrab poden representar una amenaça més gran per la cúpula del règim que no pas la manca de transparència. Només així s’entén l’interès dels opositors perquè quallin les històries sobre suposats orígens forasters de la majoria de líders àrabs i la interpretació tan negativa que se’n fa a nivell popular. O que, per exemple, que a Gaddafi se l’ataqui per ser jueu en manifestacions que han estat convocades per a protestar contra el sistema dictatorial.

    El president de Síria, un altre dels països en el punt de mira d’Occident -el diplomàtic nord-americà John R. Bolton l’ha situat “més enllà de l’eix del mal”, juntament amb Líbia i Cuba- ha fet una reflexió força interessant en el transcurs d’una entrevista concedida al diari The Wall Street Journal. Baixar al-Àssad afirma que el règim del seu país, a diferència dels de Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen, és estable perquè està al costat de les creences i l’opinió del seu poble. “Quan hi ha divergències es crea un buit que provoca els desordres”. diu.

    Molts interpreten que Baixar fa seu el típic discurs populista dels dictadors, que diuen estar al costat del poble, malgrat l’evidència dels fets que ho desmenteixen a cada moment. Altres asseguren que una lectura entre línies de les seves paraules ens pot donar a entendre que ell, independentment de la seva gestió, no cometrà l’error de tocar les coses més sagrades dels sirians, allò pel que s’hi deixarien la pell, com són la religió i l’hostilitat amb Israel, per exemple.

    Autor: Jordi Llaonart

          

    _________________________________________________

    Articles relacionats:

    Muammar Muhammad al-Gaddafi és jueu Això és el que va passar al Caire
    Debat sobre què va passar al Caire Síria, l’estreta relació entre religió i política
    Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari