Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Educació i Ensenyament

Acció i reacció

0

Continuo sentint i llegint notícies sobre violència a les aules. Un càrrec del departament d’Educació diu que hi ha massa temps entre la realització del fet i el càstig que li correspon. Absolutament d’acord. No tenim controlat bé el tempo. Tenim, sovint, agressions a les aules que han de seguir el protocol: omplir un paper que anirà a parar a coordinador o coordinadora corresponent, que arribarà en un termini més o menys curt (o llarg) fins a cap d’estudis i després es prendran mesures concretes, si cal amb la participació del Consell Escolar.

A mi em recorda el "lent recorregut de la justícia", on també, les coses van molt lentes. A l’institut, però, l’agreujant és que l’alumne el tens cada dia a l’aula i això pot arribar a ser molt dur i difícil de gestionar.

En els casos en que s’ha actuat amb celeritat les coses han anat molt millor per totes bandes. Però això no pot passar sempre. Requeriria que el cap d’estudis tingues plena dedicació a promoure sancions i a passejar-se pel centre com si fos un policia. Els mestres i professorat no som policies, som educadors que hem de fer mil coses en una si no es porten els deures fets des de casa.

En podria explicar mil d’històries del dia a dia dels instituts amb tot de situacions diverses i xocants. Creieu-me, ganes, no me’n falten, potser ho faig algun dia.

Violència a les aules

1


Avui
hi ha prevista una concentració del professorat per protestar contra la creixent violència que hi ha als centres educatius. No és un problema nou, al contrari, però sembla que els diaris i mitjans de comunicació cada cop se’n fan més ressò.

Ja no és violència verbal, només, sinó també física i si abans era alarmant ara s’han destapat crits d’alerta.

Sóc una de les professores que cada dia intentem fer la feina als instituts. Dono fe que cada institut és un món i no es pot generalitzar, però un denominador comú de molts d’ells és la falta de respecte cap a la feina del professorat, segurament perquè moltes vegades no se’l veu com a educador, sinó com un mer "animador sociocultural que em tindrà al nen o a la nena distret mentre vaig a treballar".
Les causes d’aquesta degradació no són senzilles, però l’anecdotari n’és ple de casos en què els pares tenen una actitud defensiva amb el professorat i permissiva amb els fills. Per desgràcia els insults a docents són el pa de cada dia i has de posar-te la cuirassa per fer veure que no passa res.

Des de fa un temps s’ha engegat el sistema de mediació entre alumnes per tractar els conflictes. Sembla que funciona. No en la totalitat dels casos, però funciona i contribueix a baixar la conflictivitat. Però el problema més greu (parlo a la secundària), és l’alumnat de 13, 14 i 15 anys que no té perspectives acadèmiques i és obligat a continuar al centre fins als 16 anys. La conflictivitat, entre aquest tipus d’alumnat, és molt alta, i la tasca educativa és molt complicada, perquè són alumnes sense hàbits, sense disciplina que tan els fa tot… i els pares sovint no apareixen al centre, segurament per això ells són així: ningú no els ha posat límits mai.
Al centre posem molt d’èmfasi a
marcar els límits, però no és fàcil. Abans, quan havíem de canviar una actitud
d’un alumne usàvem allò de "segur que a casa no ho fas, això" o
"segur que els teus pares no t’ho deixen fer, això". Però ara aquesta
tècnica s’ha convertit en una mala estratègia. Generalment, si els fills i
filles tenen una actitud concreta és perquè a casa els ho permeten, o, encara
pitjor, perquè ni tan sols s’han plantejat si aquella actitud és correcte o no.
Això, és clar, si els pares en són coneixedors!

Si ho voleu
saber, sovint el professorat fem "teràpia de grup" per intentar
esbrinar-ne les causes i trobar solucions, però el dia a dia ens enxampa,
sempre, amb el pas canviat, cada cop és més difícil educar i sembla que la
societat creixent no ajuda.

He escoltat un programa de ràdio on també es culpava els mestres per manca de professionalitat. D’acord. Ningú neix ensenyat. També és cert que n’hi ha molts que ho fan no per vocació sinó perquè és una sortida més. D’acord, segurament és veritat, però això no ho explica tot, perquè el percentatge d’aquest tipus de professorat és molt baix. El que sí que puc dir és que l’ensenyament requereix molta energia quan entres a una aula i qualsevol error puntual, per petit que sigui, et pot generar un munt de problemes enormes.

Si algú troba algun professor o professora que no l’han amenaçat o insultat o faltat al respecte d’alguna manera "chapeau": ha trobat l’agulla al paller, "el mirlo blanco" si ho vol. Per no dir els que, alguna vegada, han estat agredits físicament, de forma lleu, allò que tampoc cal que surti als diaris.

Ai, què difícil tot plegat, però potser ja n’hi ha prou de no respectar la nostra feina. Amb l’educació passa com amb el futbol: cada aficionat té l’alineació perfecta i la seva manera de veure les coses i es pensa que en sap més que ningú. Així són les coses, som en un país de savis, o sinó diem que és la globalització i au, avall que fa baixada.

Posem-hi remei, si us plau. S’accepten solucions.

Algunes entrades d’interès:
Debat sobre la violència a les aules
Violència a les aules
Convivència i Educació: Una mirada des del gènere

Llibre: Ben Educats, de Salvador Cardús i Ros

Llengua… ens en sortirem?

1


Acabo d’arribar de l’institut, avui una llarga jornada que ha acabat amb la visita d’alguns pares i mares. Els hem presentat l’organització del centre, les coses que hi poden trobar, esdeveniments, cites, actes… en un moment determinat, a les acaballes, una senyora m’ha demanat en quina llengua es fan les classes…



He posat cara de pòquer i he respost que en català, per suposat, exceptuant (clar), castellà, anglès i francès, per raons òbvies. La senyora m’ha replicat que la seva filla (nouvinguda a l’institut), li diu que no és així, que el professor de tal matèria demana amb quina llengua volen les classes i que des que les fan en castellà la seva filla ho entén molt millor, de fet aquest és el motiu que addueix per dir que ara li van millor les matemàtiques. (la noia és nouvinguda al centre, però tant ella com els seus progenitors no són nouvinguts a Catalunya).

No cal dir que la majoria dels nens i nenes de la classe només s’expressen en castellà, tampoc gaire eficaçment. No sé si això és un problema general o particular d’una zona determinada, però tan malament estem que som incapaços de fer que els nostres nois i noies dominin perfectament les dues llengües?

Valls de llàgrimes

1
Publicat el 29 de juny de 2006

Ahir vam donar les notes finals. Com que no hi ha setembre, fem uns exàmens finals al juny per a que l’alumnat que no hagi assolit tots els coneixements pugui rescabalar-se (en dues setmanes), i passar de curs. Alguns ho aconsegueixen. Altres no tenen tanta sort. Segurament en el seu intern saben que no han fet un bon curs i repetir-lo no és cap mal. Al contrari. A alguns els va molt bé. Poden esmenar errors, girar full al passat i començar de nou. Altres no s’ho prenen tan bé. Han aconseguit regals dels pares amb les promeses que aprovaran o que en suspendran menys i ara es veuen al final del final, amb el crèdit consumit i massa assignatures suspeses per passar de curs i els regals que fugen altre cop.

La impotència dóna pas al plor. Ahir en vam tenir exemples clars. Quin
drama! Gens real, només llàgrimes de cocodril per fer canviar una nota
que no tenia remei. Procés inútil. Teatre ineficaç. De sempre hi ha
hagut valls de llàgrimes quan es donen les notes i no són les
esperades. També n’hi ha que riuen ben a gust, perquè passen al curs
superior i ja "són grans".

En fi, amb aquesta humitat i una
calor insuportable es tanca el curs d’enguany. Ara venen tres setmanes
de formació i cinc de vacances i divendres u a tornar a començar. Que
l’estiu ens carregui ben bé les piles que de ben segur que ho
necessitarem.

Sobre centres educatius o aparcadors d’adolescents

3
Publicat el 21 d'abril de 2006

Mentiria si digués
que no m’agrada la meua feina, però és innegable que a voltes surto de
l’institut amb ganes de calar-hi foc. La raó és ben senzilla: adolescents
maleducats, altrament dit, adolescents sense límits que fan el que volen i no
accepten cap imposició, sense o amb molt poques ganes d’estudiar i amb moltes de
xerrar i fer relacions socials (que també són importants, és clar, però tot té el
seu moment).

No és un mal
localitzat, ans al contrari. He voltat bastant per la geografia catalana, des
del mar a la muntanya, de ciutats grans a pobles petits i, si bé en aquests
darrers el nombre d’aquests casos és menor per pura lògica matemàtica, a tot
arreu se’n troben.

No és un problema
que tingui fàcil solució, però ja m’explicareu què en traiem de teoritzar sobre això (ja fa molts anys que se’n parla), si no li podem posar aturador.

Quin és el factor
principal? Els pares i les mares, el professorat, la societat? El que sí és cert és
que ens hem perdut el respecte, ja fa un temps. Ah, és clar, és fàcil dir que la
televisió ajuda a tot aquest enrenou, els pares i mares els ho donen tot als
nens i no els controlen suficientment i llavors no hi ha qui els pari. Però si
en sabem algunes de les causes, a què esperem per posar-hi solucions?

"L’educació
no s’aprèn, s’encomana"

El diàleg amb els
pares i mares és molt important, però tot sovint, els mestres, no tenim
oportunitat d’exercitar-lo. Ens deixen plantats/plantades més d’un cop, sense
que passi res, com un fet natural.

Veig amb
desesperació com els meus alumnes s’envolten de les més noves tecnologies (MP3
i 4, mòbils de darrera generació, càmeres digitals…), i en canvi són
incapaços de dur el llibre o els deures fets, fins i tot es queixen del preu (elevadíssim, és clar, 10€), d’una sortida al museu.

Algú té alguna idea
(brillant si pot ser) de què hem de fer per evitar que els centres educatius no
acabin sent simples aparcadors d’adolescents?