Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Educació i Ensenyament

Llengua… ens en sortirem?

1


Acabo d’arribar de l’institut, avui una llarga jornada que ha acabat amb la visita d’alguns pares i mares. Els hem presentat l’organització del centre, les coses que hi poden trobar, esdeveniments, cites, actes… en un moment determinat, a les acaballes, una senyora m’ha demanat en quina llengua es fan les classes…



He posat cara de pòquer i he respost que en català, per suposat, exceptuant (clar), castellà, anglès i francès, per raons òbvies. La senyora m’ha replicat que la seva filla (nouvinguda a l’institut), li diu que no és així, que el professor de tal matèria demana amb quina llengua volen les classes i que des que les fan en castellà la seva filla ho entén molt millor, de fet aquest és el motiu que addueix per dir que ara li van millor les matemàtiques. (la noia és nouvinguda al centre, però tant ella com els seus progenitors no són nouvinguts a Catalunya).

No cal dir que la majoria dels nens i nenes de la classe només s’expressen en castellà, tampoc gaire eficaçment. No sé si això és un problema general o particular d’una zona determinada, però tan malament estem que som incapaços de fer que els nostres nois i noies dominin perfectament les dues llengües?

Valls de llàgrimes

1
Publicat el 29 de juny de 2006

Ahir vam donar les notes finals. Com que no hi ha setembre, fem uns exàmens finals al juny per a que l’alumnat que no hagi assolit tots els coneixements pugui rescabalar-se (en dues setmanes), i passar de curs. Alguns ho aconsegueixen. Altres no tenen tanta sort. Segurament en el seu intern saben que no han fet un bon curs i repetir-lo no és cap mal. Al contrari. A alguns els va molt bé. Poden esmenar errors, girar full al passat i començar de nou. Altres no s’ho prenen tan bé. Han aconseguit regals dels pares amb les promeses que aprovaran o que en suspendran menys i ara es veuen al final del final, amb el crèdit consumit i massa assignatures suspeses per passar de curs i els regals que fugen altre cop.

La impotència dóna pas al plor. Ahir en vam tenir exemples clars. Quin
drama! Gens real, només llàgrimes de cocodril per fer canviar una nota
que no tenia remei. Procés inútil. Teatre ineficaç. De sempre hi ha
hagut valls de llàgrimes quan es donen les notes i no són les
esperades. També n’hi ha que riuen ben a gust, perquè passen al curs
superior i ja "són grans".

En fi, amb aquesta humitat i una
calor insuportable es tanca el curs d’enguany. Ara venen tres setmanes
de formació i cinc de vacances i divendres u a tornar a començar. Que
l’estiu ens carregui ben bé les piles que de ben segur que ho
necessitarem.

Sobre centres educatius o aparcadors d’adolescents

3
Publicat el 21 d'abril de 2006

Mentiria si digués
que no m’agrada la meua feina, però és innegable que a voltes surto de
l’institut amb ganes de calar-hi foc. La raó és ben senzilla: adolescents
maleducats, altrament dit, adolescents sense límits que fan el que volen i no
accepten cap imposició, sense o amb molt poques ganes d’estudiar i amb moltes de
xerrar i fer relacions socials (que també són importants, és clar, però tot té el
seu moment).

No és un mal
localitzat, ans al contrari. He voltat bastant per la geografia catalana, des
del mar a la muntanya, de ciutats grans a pobles petits i, si bé en aquests
darrers el nombre d’aquests casos és menor per pura lògica matemàtica, a tot
arreu se’n troben.

No és un problema
que tingui fàcil solució, però ja m’explicareu què en traiem de teoritzar sobre això (ja fa molts anys que se’n parla), si no li podem posar aturador.

Quin és el factor
principal? Els pares i les mares, el professorat, la societat? El que sí és cert és
que ens hem perdut el respecte, ja fa un temps. Ah, és clar, és fàcil dir que la
televisió ajuda a tot aquest enrenou, els pares i mares els ho donen tot als
nens i no els controlen suficientment i llavors no hi ha qui els pari. Però si
en sabem algunes de les causes, a què esperem per posar-hi solucions?

"L’educació
no s’aprèn, s’encomana"

El diàleg amb els
pares i mares és molt important, però tot sovint, els mestres, no tenim
oportunitat d’exercitar-lo. Ens deixen plantats/plantades més d’un cop, sense
que passi res, com un fet natural.

Veig amb
desesperació com els meus alumnes s’envolten de les més noves tecnologies (MP3
i 4, mòbils de darrera generació, càmeres digitals…), i en canvi són
incapaços de dur el llibre o els deures fets, fins i tot es queixen del preu (elevadíssim, és clar, 10€), d’una sortida al museu.

Algú té alguna idea
(brillant si pot ser) de què hem de fer per evitar que els centres educatius no
acabin sent simples aparcadors d’adolescents?