Coses a dir

Celebro la tornada a les notes "clàssiques", trobo que és una manera molt més bona d’avaluar adequadament si l’alumnat progressa adequadament o necessita millorar. Justament ara estem donant notes i el sistema organitzat pel departament et permet posar-les numèriques només al Batxillerat. A partir d’ara, si no ho he entès malament, serà a tots els cursos de l’ESO i també en els finals d’etapa de primària, em sembla molt bé. Pot ajudar a l’esperit de superació de l’alumnat i crec que això és positiu…

De fet, quan dono els exàmens algun cop ho he fet per ordre de nota de més a menys (mai al contrari). Tothom ja sap qui és el primer o primera de la classe, però molts es sorprenen quan són millors del que es pensaven (hi ha molta baixa autoestima acumulada).

El sistema progressa adequadament o necessita millorar és posar massa coto-fluix i potser per això els problemes arriben a secundària. Quan demano a l’alumnat com els anava a primària a tothom li anava bé i a secundària les coses canvien. Potser és cosa, també, del sistema diferent de notes entre primària i secundària.

Aprovar l’ESO és fàcil si es treballa, perquè no es basa tot en un examen, hi ha moltes altres variants. Veurem si el nou sistema funciona per estimular l’alumnat. És una bona notícia tornar a les qualificacions numèriques, no és l’únic que cal per millorar el rendiment de l’alumnat, però segur que hi ajudarà.

Segons el darrer estudi publicat, Catalunya està a la cua pel que fa al sistema educatiu. El fracàs escolar és més gran a secundària i el nivell dels nostres universitaris és cada cop més baix. L’estudi es limita a fer una anàlisi del que hi ha i apunta que la inversió per estudiant és baixa.

Quina novetat! clar que la inversió per estudiant és baixa, perquè no hi ha diners, com s’ha fet públic i notori…

Quan es va proposar la reforma educativa, Catalunya va ser capdavantera en l’aplicació, tot i què el conseller de torn (M.H. Sr. Hernández), confessés en un acte públic, sense venir gaire a tomb (tot sigui dit), que no teníem prou diners per aplicar-la com calia, però es faria igualment.

Anys més tard s’han fet reformes i contrareformes, amb molta voluntat, això sí, però la mare dels ous continua essent el finançament.

Catalunya pateix un dèficit en inversió, no només en infrastructures (el que està passant ara amb el TGV i amb rodalies no té nom en un país suposadament civilitzat), sinó en sanitat, en educació… i podem fer la llista tan llarga com vulgueu.

Ahir en un moment de zàping vaig sentir que el president Montilla deia que des que és president hi ha 160.000 targetes sanitàries més i que s’hi aboquen recursos (sanitat és el departament que té més pressupost, més que educació -va dir-), i tot i això no donen a l’abast. No m’estranya, francament.

Solucionar el problema de l’educació no és fàcil, si ho fos a algú ja se li hagués acudit. Quan fem trobades de companys de diferents àmbits, de diferents llocs, de diferents realitats, te n’adones que la solució és complexa. Cada casa és un món, podríem dir. Cada alumne, cada escola i cada institut també.

El fracàs clàssic és a secundària perquè també engloba l’edat més difícil. L’ESO abraça dels 12 als 16 anys obligatòriament. Els que volen estudiar van fent i ja faran el salt a batxillerat o a cicles formatius i allà ja els posaran a lloc. Els que no volen estudiar ho tenen complicat. Hi ha alternatives, però poques encara i aquesta edat de 16 anys per poder fer alguna altra cosa, limita molt. Alguns als 14 o als 15 ja saben què volen fer a la vida o, almenys, en els propers anys de la seva vida. Que ho puguin aconseguir és molt més difícil, depèn dels convenis dels Ajuntaments, dels instituts, de la voluntat dels pares, etc.

El que abans s’exigia als 14 anys (8è d’EGB), saber llegir i escriure correctament, saber sumar, dividir, restar i multiplicar; ara s’exigeix als 16, i encara que no ho aconsegueixin si hi posen voluntat i es porten relativament dintre d’uns cànons, llavors poden obtenir el títol (amb asterisc de currículum adaptat). Un títol imprescindible per tenir un contracte de treball, d’altra banda.

I els que no tenen el títol? alguns tenen la sort de tenir un pare, un oncle, un parent, etc., que té un negoci i els pot donar feina. Si no és així, alguns buscaran el títol a les escoles d’adult.

També és cert que la motivació de l’alumnat és baixa. Sovint porten mòbils de 90, 100 o 200 ?, però es queixen si han de pagar una sortida cultural de (només) 10?. Tenen molt clars els seus drets, però no saben quins són els seus deures (i no em refereixo als de classe).

El professorat més expert em parla de la degradació del sistema educatiu, de la desmotivació de l’alumnat, de la manca de compromís. Jo tampoc tinc tanta experiència, però sí que he constatat el progressiu infantilisme de l’alumnat de tots els nivells. Funcionen amb cotó fluix i tu els has de tractar amb cotó fluix també.

No sé a qui vaig sentir dir en una tertúlia radiofònica que en aquest sistema educatiu es premia la voluntat de fer les coses, no que s’aconsegueixin, i ho contraposava dient que quan vas al metge el que vols és que et curi, no només que ho intenti.

Doncs això.

[Diaris que en parlen: Avui; El Periodico amb el mateix titular: Catalunya, a la cua d’Espanya i de la UE en la qualitat del sistema educatiu]

Avui fa una any que parlava de la violència a les aules. Vist el trist cas de Finlàndia hi he tornat a pensar.
També fa uns dies que donava voltes a la nova reforma educativa que s’ha preparat. Reformes i contrareformes que fa anys que ens tenen a tots en dansa…

En el seu article de dilluns, el professor Terricabras reflexionava sobre el fracàs escolar. D’altra banda, és curiós que ens emmirallem en el model finlandès i sigui ara aquest país el que ens deixa un regust tan amarg amb la notícia de la massacre; un fet aïllat i puntual, vull pensar, però que ens ha de fer reflexionar igualment, atès que sempre cantem les excel·lències d’aquell model. Quan ha succeït als Estats Units també n’hem parlat, però la societat americana i la finlandesa i els seus models educatius són molt diferents, em sembla.

D’altra banda, la violència a les nostres aules continua existint d’una manera o una altra. He estat molts anys amb alumnes d’elevada conflictivitat. Depenent de l’organització dels instituts estan millor o pitjor ubicats, però molts se n’acaben sortint, no amb els estudis, sinó en entrar al món laboral. Els 16 anys són vistos com un regal per a alguns que veuen a aquesta edat la solució als seus mals, però mentrestant els seus mals els anem patint tots.

Enguany he tornat a batxillerat després de set anys de fer altres nivells i encara no puc valorar prou aquesta decisió de poder passar a 2n amb assignatures de 1r, o de matricular-se només de les suspeses, etc. El que sí que he notat és la gran diferència que hi ha entre l’alumnat de 1r i de 2n de batxillerat. És normal, d’altra banda. Els de 2n ja són a punt d’acabar el cicle, els de 1r encara porten el xip de l’ESO posat i se l’han d’anar traient a poc a poc. Potser sí que seria una solució un batxillerat de 3 anys, perquè realment és molta matèria. També, hi ha moltíssima diferència entre el nivell d’exigència de l’ESO i el del batxillerat i als alumnes els costa aterrar. Però el cert és que portem moltes reformes educatives, anem fent i desfent o refent i a cada rentada anem perdent un llençol.

Per acabar, acabo de rebre una invitació a través d’un amic que fa la presentació d’un llibre. No he tingut temps encara de llegir-lo (ni l’un ni l’altre), però sempre és benvingut (i enriquidor) el debat. Espero poder-ne fer comentaris aviat.

Panfleto Antipedagógico de Ricardo Moreno Castillo



Presentarà el llibre David Rabadà (autor del llibre "¿Educar? Educamos Todos")



Lloc: Associació de Ciutadans de Catalunya.

Casinet d’Hostafranchs.C/ Rector Triadó, 53. Barcelona (Metro Sants L-5)

Data: divendres 9 de novembre de 2007

Hora: 19.00 hores

Dissabte a la nit i girant per la xarxa em trobo una de les meues exalumnes… i això em porta a pensar en el recorregut fins avui.

Fa uns quants anys que em dedico a l’educació,
i un dels plaers és veure quin camí han fet els antics alumnes. Amb
alguns encara hi mantinc contacte i em van explicant on paren i què fan.

Quan vaig començar era més fàcil que em confongueren amb alumna que amb “profe”. Vaig tenir la sort de poder explicar a COU (2n Bat), i l’alumnat era generalment bo i amb interès per la matèria. Un plaer indescriptible.

Com que la feina m’ha anat portant per diversos llocs del nostre territori, he anat veient com creixien des de totes les edats i cursos i ha estat prou interessant. Amb el pas dels anys ja han acabat els estudis; orgullosament puc dir que alguns són col·legues meus; altres han esdevingut amics. I avui, mirant-ho amb perspectiva, veig una galeria de cares i llocs que Déu n’hi do.

Fa maco, vés.

Fa unes setmanes arribava el final de curs i amb ell tot de cites i opinadors diversos sobre les vacances del professorat, dels seus sous, etc.


Especialment dur va ser en Xavier Roig,
que en la seva línia, va disparar a tot el que va poder del sistema
educatiu, va posar com a exemple els sous del professorat italià i per
això hi he tornat a pensar ara, es veu que allà les coses no són tan de
color de rosa.

El text va ser molt ben respost per Gerard Palacín en una altra carta llarga que va ser vista i no vista al diari on estava penjada.

Avui navegant per La Repubblica, he trobat aquest article d’opinió en que explica la degradació del sistema educatiu i que cal reconduir-lo altre cop. Recordo que, fa una vintena d’anys, els companys de la Universitat que venien d’Itàlia elogiaven el nostre sistema d’estudis, allà estaven en ple procés de reformar-lo per aconseguir que la Universitat fos mínim de cinc anys. Aquí era de cinc anys i allà de quatre i tothom coincidia que allà era poc.

Vint anys més tard en trobem a la inversa: allà són cinc anys d’Universitat i aquí quatre (teòricament). Mentrestant, sembla que el problema no és el nivell de l’alumnat (dono fe que una companya Erasmus italiana aquí va treure uns quants deus als exàmens i s’enduia els elogis de tothom, cosa que no entenia perquè em deia que aquí la gent no estudia i els exàmens són més fàcils, per tant li era més senzill), que allà és bo, sinó els sous del professorat. Segur que hi posaran remei aviat.

Sigui com sigui l’educació sempre és enmig del debat i, si parlem d’altres coses que l’envolten, encara més.

En Pepe s’ha jubilat avui i hem fet festa grossa. Són més de vint-i-cinc anys a l’institut i n’ha vist de tots colors. L’alumnat l’ha adorat sempre i el professorat també. És d’aquells mestres que han creat una manera de treballar, d’acollir, de conduir… que fan que les coses siguin més fàcils per a la resta. Ha estat un acte emocionant i, emocionat, ha pronunciat la darrera frase: "tingueu en compte que aprendreu tant dels vostres alumnes com ells de vosaltres i acolliu sempre al professorat que arribi que necessita saber on està i que és estimat".

Certament he compartit unes quantes hores de guàrdia amb en Pepe que, justament avui, recordava que va arribar d’Andalusia el 1968. Aquí s’ha fet gran, va estudiar magisteri i després història, més tard va fer diversos estudis per conduir la reforma i finalment ha acabat fent el doctorat en història. Sempre amb la rialla als llavis tracta a tothom amb amor, especialment els alumnes amb més dificultats.

Recordava que la tasca dels mestres és de molta paciència perquè els resultats no es veuen immediatament sinó al cap de 20 anys. I així és, la paciència és una de les principals virtuts que ha de tenir un mestre.

Això va per a ell i per a tots els/les mestres del nostre país que han fet una tasta silenciosa, però imprescindible.

————————————————————
Ara que ve l’estiu i tindré una mica més de temps friso per llegir "Estimat mestre", un homenatge emotiu i sincer als mestres del nostre país.

Potser ja toca parlar dels mestres en positiu!

Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d’un article d’en Xavier Roig a l’Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s’hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l’educació que han de rebre.

La manca de temps fa que no m’hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l’aguait i que posa els punts sobre les is.

La carta al director la reprodueixo a continuació.

_{(el subratllat és meu)}

Sobre vacances escolars i altres qüestions. Els forjadors d?opinió

A mesura que s?acosten les vacances escolars comencen a publicar-se
opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són
realment interessants, altres són simplement demagògiques que vull
creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de
les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .

Comentaré
diversos articles que he llegit a l?AVUI de Francesc Puigpelat
(10/6/07), Xavier Roig (22/6/07), Marçal Sintes (24/6/07) i Ada
Castells (25/6/07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria
correspon encaixar cadascun d?ells.

Aquest forjadors d?opinió al·leguen diversos fets. N?esmentaré alguns d?ells i després introduiré les meves anotacions.

Els
tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la
conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la
voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir
cura dels seus fills, els interessos a allargar o escurçar les vacances
escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la
queixa que l?Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de
les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el
corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a
l?escola, l?educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament
cap d?ells parla de la qualitat de l?ensenyament o del que seria bo per
l?ensenyament dels infants i, naturalment, fora d?allargar el curs
escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l?absurd la seva
solució seria internar 365 dies a l?any els nens a l?escola?).
Algun
d?ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s?indignen
(Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura
del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells),
oblidant que ells en són la mostra més notable.

Cap d?ells fa la
més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels
seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa
verbalment?Cap d?ells posa sobre la taula el problema de disciplina
que hi ha a l?escola, en bona part propiciada per comentaris com els
que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels
mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d?ells assumeix la quota de
responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem,
sinó que ho presenten des de fora: ells són d?un altre planeta.

Roig
s?atura sobre el salari. Esmenta una taula de l?OCDE, i en cita la
font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels
salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31.000? a l?any en
el moment d?entrada. Tinc informació fidedigna d?un mestre de primària
(declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és
de 24.000? bruts, per tots conceptes.

Veient aquesta font
d?informació no em queda més remei que no creure?m res del que diu.
Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2.000 ? al mes per a un mestre
que porta 5 anys d?experiència i dedicació és un sou massa elevat?
¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell
que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant
10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn
guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a
parar.

Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari
suposo ha de dominar. Posa l?exemple del transport escolar i del
trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser
que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera.
Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser
lògic és que els nens anessin a peu a l?escola i no d?una punta a
l?altra de la ciutat perquè l?escola és més guai. Continua les
comparances fent uns números que sens dubte deuen estar ben fets, però
que no figuren en les taules que esmenta, sinó que responen a
elaboracions pròpies, d?on surten unes diferències salarials poc
comprensibles.

Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull
creure que aquests forjadors d?opinió s?han assabentat que els canvis
culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van
ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra
mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn
que s?adonin ara d?aquests canvis i s?adonin de la incorporació de la
dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).

Consegüentment
a aquests canvis arriba la necessitat del pares d?endossar aquesta
responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se?n poden ocupar.
Alguna referència (vergonyant) a que l?Estat no se n’ocupa de
solucionar el seu problema, etc.

El corporativisme dels mestres.
Bé, això sí que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin
corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em
resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més
corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de
fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una
carta al director del periòdic en qüestió? Us l’han publicat? Podeu
dir el que vulgueu dels polítics, d?alguna empresa que no sigui
espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari
crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!

Respecte
a les qüestions estrictes d?educació. Ningú recorda que a Finlàndia
(que està en boca de tots) l?ensenyament és públic i les interferències
dels polítics són mínimes. Ningú recorda que des de la Transició els
polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i,
a més, a Catalunya, ningú parla de l?invent de les 6 hores lectives
pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot
Europa?).

Tot això em porta a dues conclusions:

La
primera, no estic dient que no s?hagi de modificar el calendari
escolar. Probablement s?haurà de fer, però que com a únic argument es
presenti l?aparcament dels nens comprendreu que això rebota als
mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells,
mentre fan la seva feina d?escriure articles, haguessin de tenir cura
de 6, 8 o 10 nens cadascun d?ells a casa seva o al despatx del seu
periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s?han d?ocupar
de fer la funció de pares? Els mestres s?han d?ocupar de l?educació
escolar dels nens (no de l?educació familiar). Centrem doncs la
discussió sobre l?educació i veiem què cal fer per millorar-la i,
naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de
conciliació d?horaris, també s?ha de fer, però sempre sense perdre
l?objectiu educació.

La segona, tornem a Finlàndia on els
nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure
el funcionament d?un país on l?educació no és discuteix. Les seves
conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la
pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen
permanentment la seva feina.

Com és que aquí això no passa? És
culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres?
Els canvis continus en els sistema d?educació n?és la causa? Els canvis
a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís
hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d?opinió ajuden a aquest estat
de coses?

D?una discussió seriosa d?aquests dos punts n?ha de sortir la solució.

Una
darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc
neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de
l?educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo
determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i
tot malèvoles en alguns casos.

Gerard Palacín, carta del lector publicada a l’Avui el 26 de juny de 2006

Nota: el sou del professorat de secundària és públic, el podeu veure aquí, i no és ben bé el que diu l’OCDE (busqueu la taula D.3). Segurament perquè és el sou mitjà de l’Estat.

A tres setmanes d’oposicions de primària i secundària, el professorat anem revolucionat davant de tanta oferta del departament d’educació. Feia anys que no es veia una cosa igual. També hi ha molts companys i companyes que arriben a la dolça edat de jubilació i altres que, per fi, han trobat un altre destí que buscaven de fa anys. Tot plegat un poti poti interessant que farà que molts de nosaltres siguem més necessaris…

El dilema està servit. Apuntar-se a oposicions, és clar que sí, estudiar-les i aprovar-les, això no se sap mai. D’altra banda al maig han tornat a sortir les possibles destinacions per a l’any que ve i següents. Hem de tornar a omplir papers i fer una tria d’on ens agradaria anar, o quedar-nos. S’apropen temps de canvis i d’opcions gens fàcils, veurem què de tot plegat.

Molt professorat interí (jo mateixa), portem alguns anys al mateix centre gràcies a fer aquelles feines que ningú altre vol fer (m’estalviaré detalls escabrosos). El dilema sorgeix quan t’ofereixen continuar amb aquesta feina al mateix lloc, amb el centre que t’agrada, els companys i companyes que ja coneixes i que tens bon rotllo o, d’altra banda, t’arrisques a anar a parar a vés a saber on a fer vés a saber què. Estabilitat a canvi de tenir boig conegut o bé triar el savi per conèixer?

I després diran de la qualitat de l’ensenyament! Com ens hem de sentir si fem feines per a les que no ens hem preparat i no sabem mai on serem ni què farem? D’un any a l’altre pot canviar un 15 a 25% del professorat del centre. Massa canvis per a què es pugui avançar, cada cop és començar de nou. Algun dia ens n’adonarem que no podem continuar per aquest camí, perquè la qualitat de l’ensenyament és més baixa i sinó que ho comparin amb el model Suec o Norueg o Finlandès i ens diguin si el professorat va d’Erodes a Pilats per fer classes, si fa coses per a les què no està preparat, si canvia de centre, de nivell, etc., d’un any a l’altre o bé es fan les coses més racionalment.

No sé perquè diria que és la segona opció.

Aix, quin país!

Un amic ha vingut a sopar, res de nou fins ara, però té un fill que ha de començar a l’escola i ens hem posat a parlar del tema: l’etern dilema és on ha de portar el seu fill, a quina escola: pública o
privada… almenys això ha estat el dilema d’aquest vespre i el meu
amic ho tenia clar: privada. Jo gens, per no dir que més aviat al contrari. És tan important on anem a l’escola per saber cap a on anirà el nostre futur?

Sempre he anat a escola pública i crec que està prou bé, vaja que he sortit prou bé, em sembla. No en tinc cap queixa, al contrari. No puc dir què és estudiar en escola privada, però sí que hi he donat classes uns quants anys i, què voleu que us digui, hi ha de tot com a tot arreu i no crec que les persones siguem diferents de com som per anar a un lloc o a un altre, és molt més important l’entorn on creixem, la gent amb qui convivim…

No ens hem posat d’acord, ell ha estudiat en escola privada i la defensa i jo en escola pública i la defenso. Sigui com sigui i vagi on vagi segur que troba un bon nivell a totes les escoles del nostre país i el que sí que hem estat d’acord és que el més important és com respondrà el nen a tot plegat i no al lloc on vagi. L’escola és important, però no determinant.

Un article de Jordi Sedó a l’AVUI torna a tractar la polèmica sobre l’educació a l’escola i a casa. Paral·lelament el programa de El Matí de Catalunya Ràdio d’en Bassas a l’apartat Escola de Pares (i Mares), fa una enquesta als pares sobre què en pensen dels mestres dels seus fills…

Sens dubte el tema de l’educació és com el futbol (si se’m permet), tothom té alguna cosa a dir, si hi ha 100.000 espectadors hi ha 100.000 visions diferents i segur que tothom n’entén més que l’entrenador sobre com ha de ser l’alineació o en quina posició ha de jugar segons qui…

És clara la diferència entre secundària i primària tan pel que fa a continguts com pel que fa a alumnat. Al meu entendre la primària té una importància cabdal en l’educació perquè és la que aporta les bases que després s’aniran desenvolupant durant la secundària. Hi ha alumnat que arriba a secundària sense hàbits adquirits, sense els mínims exigibles i segurament no és perquè els i les mestres no hagin fet bé la seua feina, sinó que moltes vegades és per manca de recursos, tan econòmics com de personal (tot és opinable, és clar).

Com a part del professorat de secundària només puc dir que gràcies als i a les mestres que he trobat pel camí he après moltíssim de com tractar a l’alumnat més difícil: 1r i 2n d’ESO. Sempre m’ha agradat fer classes tot i què mentre estudiava no m’ho havia plantejat com una sortida professional seriosa, tampoc m’havia plantejat a quin tipus de feina podia accedir, però hi vaig anar a parar i, encara que he canviat de feina algunes vegades, amb el temps he vist que la docència és la feina que més m’agrada, suposo que per això em preocupa i m’hi sento implicada, però no menys que el professorat que m’envolta.

En començar ho vaig tenir molt fàcil perquè només feia classes a 2n de Batxillerat (COU), i clar, trobar-te alumnat motivat per a estudiar perquè vol anar a la universitat i, a més, explicar la matèria que més t’agrada, no és una feina, és un regal.

El problema va venir quan de cop i de sobte em vaig trobar fent classes de 1r i 2n d’ESO. Després de sis anys de Batxillerat va ser tota una sotragada i no perquè no m’agradés sinó perquè no tenia recursos suficients per tractar alumnat d’aquestes edats. Gràcies als companys de departament i, sobretot, a les mestres que havien arribat al centre per fer l’ESO, vaig aprendre moltíssim i me’n vaig sortir. Clar que, paral·lelament, també feia cursos de reciclatge (com sempre he fet), i procurava fer d’esponja per captar tot el que hi havia al voltant.

En sis anys a l’ESO n’he vist de tots colors, tan de professorat com d’alumnat. A la ràdio, Maria Jesús Comelles, pedagoga, explicava molt bé les excel·lències del sistema educatiu finès i també els tres col·lectius que estem en "discòrdia": pares i mares, alumnes i educadors. És evident que en un programa de 10 minuts de ràdio no es pot aprofundir en el tema, però s’han donat pinzellades vàries per anar-lo introduint i m’ha tornat al cap la sensació de veure un partit de futbol on tothom ho critica tot (àrbitre, alineació, joc, entrenador…).

Mentrestant en Jordi Sedó ens parla de la violència a les aules. No és un problema generalitzat (em sembla), però sí que és preocupant. Molts ens hi hem trobat o ens hi trobem cada dia. Em refereixo, també, a la violència verbal que encara que no estigui dirigida a tu directament (a vegades), sinó entre ells o elles, et fa nosa i et fa mal i acaba deixant-te un neguit estrany. També hi ha la violència física que ells, segons com, diuen que és un joc, però que moltes vegades sobrepassa límits. Quan hi ha una baralla el més normal seria anar a separar als oponents, però a l’institut el més sensat és fer veure que no has vist res i marxar a buscar reforços, pot ocòrrer que si et poses enmig de la baralla acabis rebent tu i, de retruc, que diguin que l’agressió era teua.

Un professor sol és vulnerable, si anem en parella com a mínim hi ha la versió de dos adults confrontada amb la dels adolescents. En una ocasió vam haver d’anar a recolzar un professor en un judici contra un alumne; el pare de l’alumne l’havia denunciat perquè el noi havia caigut d’un plinton i s’havia fet mal. El professor va ser absolt, però això no treu que va haver d’estar un any amb el tràngol.

A vegades hi ha professorat a l’institut que ja porta molts anys a l’ensenyament i que et sembla que no s’hi implica prou. Després t’assabentes que, fa uns anys, van tenir un problema amb un alumne o uns pares per tal o tal altra qüestió, van acabar anant a judici, etc.etc. Això pot minar la moral del més motivat. Tot són maldecaps i el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig…

Quan en Bassas li ha preguntat a la pedagoga com s’han de fer respectar els mestres, ella ha respost que "s’han de creure l’autoritat i no tenir por ni de l’alumnat ni dels pares". La reposta s’allarga molt més, però així, d’entrada, no em sembla fàcil, sobretot amb segons quins alumnes i segons quins pares, i, sobretot, cal tenir ajuda, recursos, recolzament… de l’administració, per poder fer la teua feina amb garanties.

Amb tot i sense que la primària sigui una bassa d’oli, crec que el més problemàtic és secundària i en particular els dos primers cursos d’ESO; bàsicament perquè quan fan 16 anys si encara són al centre i han repetit el repetible, a aquesta edat ja poden marxar a treballar o a l’escola d’adults i llavors la conflictivitat en aquests nivells baixa. Com apuntava una professora a la ràdio, han posat tres col·lectius amb interessos diferents junts, quan abans podien anar per separat: els que volen anar a treballar, els que volen fer cicles formatius, els que volen anar a la universitat; i això genera conflictes.

En fi, encara que el problema (o problemes) té difícil solució, com sempre passa, cadascú té la seua visió de la jugada i és molt difícil posar-se d’acord, però cal intentar-ho. Difícil, sí que ho és, però no impossible…

(continuarà)

Divendres van arribar els alumnes d’intercanvi des de la Bretanya, una localitat pròxima a Rennes. Les tres primeres hores han vingut a classe amb els alumnes que els acullen a casa i res no ha estat normal; hi havia una excitació a l’ambient, sort que estàvem en un taller, han xerrat pels colzes i s’han esforçat a explicar-los el que anàvem fent. Mentrestant he tingut ocasió d’intercanviar impressions amb els nouvinguts i els he demanat si parlaven Bretó...

Ells (14-16 anys) no, els pares l’entenen, però només el parlen els
avis. L’Estat francès ha fet una bona feina de colonització
lingüística, impecable. Els nens se senten orgullosos de pertànyer a
França i parlar francès, del Bretó ni rastre. Val a dir que en altres àrees de la Bretanya més allunyades de la influència francesa sí que el Bretó existeix i fins i tot també es veu la recuperació de matrícules específiques. Però a Rennes, la capital, la cosa és més complicada. Sort que la consciència lingüística és per tot arreu i sembla que la cosa va a més.

Els nostres alumnes han de parlar-los en castellà o francès (és evident que amb la primera llengua no tenen cap problema). Van amb el diccionari de francès a tot arreu, veurem si podem despertar consciències de llengua en aquests vailets, cosa molt difícil ara com ara…

M’aixeco amb la notícia del decret que farà que hi hagi una hora més en castellà a primària. Després vindrà la secundària i després ves a saber què més. Qui controlarà que es faci aquesta hora de castellà més? Perquè és sabut que, almenys a secundària, se’n fan moltes d’hores en castellà sense que això hagi influït ni un gram en la competència lingüística sobre el castellà del nostre alumnat. Fa molt temps que, també per decret, el professorat de secundària hem de parlar en català a les nostres classes, llevat de les matèries específiques en una altra llengua, i això no es compleix, perquè molt professorat només parla en castellà (encara avui) o perquè, tot i parlar català, a l’hora d’explicar se senten més còmodes en aquella llengua o no tenen militància lingüística i canvien sense adonar-se’n.
L’alumnat tampoc ajuda. La majoria no parlen català ni per equivocació i si els ho demanes fan l’esforç que seria com si jo ara pretengués pujar la Pica d’Estats sense haver fet mai muntanya…

És preocupant, però, la sensació que es recula en aquest aspecte, això fa més
mal que l’abast real del que serà la situació.

M’ho van dir el primer dia: els teu grup està format per nens i nenes llestos, però dropos, hauràs d’estar-hi molt a sobre… i així ha estat.
La tècnica de posar els exàmens amb
4 setmanes d’antelació no funciona. Ahir em van demanar de fer-lo un
altre dia perquè no se n’havien recordat. De portar els exercicis,
tampoc, amb excuses vàries i poc originals. No cal dir que em vaig empipar moltíssim, i amb raó (crec).

Dimarts, 12 de desembre, anuncio deures i examen. Cap protesta. De fet per les vacances no vaig posar cap feina extra obligatòria, només una de voluntària (que ha tingut poc èxit, tot s’ha de dir). Un mes i escaig més tard tot són presses i excuses i l’únic problema és la mandra. Així que, telèfon en mà, vaig haver de trucar a tots els progenitors per demanar-los una entrevista. Fins ara tots han vingut i no he tingut cap problema i això és d’agrair. Potser, a poc a poc, hi ha més implicació en l’escola i en com va la marxa dels seus fills i filles, no debades són adolescents, l’època més complicada de totes.

Però avui, posant exemples varis sobre el meu passat adolescent (genera empatia i vull creure que els pot servir d’alguna cosa), una de les millors alumnes de classe s’ha sorprès quan li he dit que companys meus de l’època ara n’hi ha que són metges, enginyers, arquitectes, etc., entre d’altres coses. Llavors ella m’ha dit amb cara de sorpresa:

– I tu només ets "profe"?

Ai, angelet, sí, només sóc "profe", però si és molt xulo!

Així, d’entrada, pot semblar un títol carca, però tanta modernitat i màniga ampla ens estan portant a un caos absolut.

Exagero una mica, òbviament no és tan greu, però en tres dies de tornar a l’institut han passat més coses que en els tres mesos anteriors i a dijous de la primera setmana començo ara a tenir cinc minuts per estar amb calma.

A priori semblaria que les vacances i el fet d’estar més temps amb la família faria que els nois i noies estiguessin més calmats. I no. Potser és l’atzar, la conjunció astral o la tornada a la feina, però en tres dies he vist tots els ginys nous de trinca haguts i per haver (MP4 i mòbils d’ultimíssima generació), però també piercings a dojo), com a regals de Reis per la feina feta.

Tan se val si han estudiat o no, si han aprovat o no, se’ls premia amb regals cars (sincerament encara no entenc perquè algú de 15 anys ha de tenir un mòbil que val 200?), però ja m’estic veient que la sortida cultural al Museu d’Història haurà de ser obligatòria perquè sinó no hi haurà quòrum. No patiu, si anem a Port Aventura també hi vindrà tothom.

L’altre dia plantejava si seria bo que els nois i noies portessin bata. Vaig sentir, no sé a quin programa, que un grup francès ho proposava com a mesura per anivellar la vestimenta. Considero que és pràctic, almenys fins a segon d’ESO, quan treballes al taller o al laboratori es fa necessària, i així podriem estalviar-nos veure calçotets, tangas, calces i sostenidors a dojo (ningú els diu que no és el mateix anar a l’institut que a la discoteca?), però, per desgràcia, no està de moda.

Encara hi ha notícies com aquesta que em frapen. Les dones som molt més importants del que alguns i (per desgràcia) algunes, es pensen. La influència de les dones en la societat és determinant en com creixeran els nostres nens i nenes, no debades molts d’ells (i d’elles), són masclistes ja d’adolescents, per a molts les dones no pintem res, com si fossin altres temps.

Avui he retrobat un passaport dels pares de fa més de 35 anys, la mare no podia sortir del país si no era amb el marit, ell autoritzava; si els explico això als nens de quinze anys d’ara es pensen que parlo d’un altre planeta.

Tot just avui amb l’allau de notícies sobre la mort del dictador xilè
intento veure què hi ha en tot plegat, intento veure l’arbre del bosc.
Una dictadura, la xilena, que va morir fa temps i el dictador va morir
ahir; una dictadura, l’espanyola, que, en molts aspectes encara no ha
mort, tot i què el dictardor va morir fa més de trenta anys. Tan mirar
la palla a l’ull aliè (Garzón perseguint Pinochet) i no veient la biga al nostre.