Coses a dir

El nou calendari escolar ha comportat que enguany el curs comenci una setmana abans (el 7 de setembre),  i per això ha calgut incloure la setmana blanca al febrer o març (a triar), tenint en compte que les hores lectives són les que són i no es poden allargar. Eliminar, per tant, la setmana blanca enguany significaria posar més dies de festa a triar al calendari. Trobo que anunciar de treure enguany la setmana blanca és una mesura improvisada, feta sense reflexionar i sobretot sense tenir en compte que el calendari d’enguany ja està aprovat, cal mirar el de l’any que ve. Tot i què, és cert, el nou calendari és, al meu entendre, un desgavell. El primer trimestre va acabar molt abans tot i què vam continuar donant les notes el darrer dia de desembre com sempre s’havia fet. Aquesta setmana de vacances al febrer-març també altera el segon trimestre i sobretot a les famílies, que van aconseguir començar més tard el curs (què fan amb els nens a setembre sinó?), sense pensar que després hi hauria una setmana que quedaria coixa… en fi. A vegades els canvis estan bé i són millors i més eficaços que l’original, però si tenim en compte que vivim en un país mediterrani on normalment al setembre encara fa prou calor per anar a la platja o a la piscina, no entenc les presses de començar abans el curs per tenir una setmana extra de vacances al febrer (sigui dit de passada, em fa il·lusió aquesta setmana perquè és en temporada baixa, cosa que els ensenyants no hem pogut fer mai, potser és dolent per al calendari escolar i bo per a les agències de viatges, qui sap?). Acabar classes tan tard al juny també és un petit contratemps, la calor que fa a les aules fa que sigui molt difícil aguantar a la tropa en condicions per a què aprenguin alguna cosa… Que la senyora consellera hi posi seny per l’any que ve, si pot ser…

D’altra
banda, el 7
de gener, tradicionalment festiu, enguany no ho ha estat i, a més, per
normativa no es podia triar com a festiu de lliure elecció en venir
d’unes vacances i enllaçar en cap de setmana (estic convençuda
que abans de prendre la mesura ningú va mirar el calendari), tot i què
molts centres han fet festa avui i no ha passat res, cosa que tampoc entenc. De fet, avui hem
tingut molts pocs alumnes, s’ho han pres de festa ells…( a vegades són
més racionals que nosaltres).

La tercera és que enguany acabarem la primera setmana de juliol per treballar el que no es pot treballar a setembre al començar abans el curs. Una mica rocambolesc tot plegat, el juliol és el mes tradicional per a fer cursets de reciclatge del professorat. Normalment comencen classes el dia 1 si és laborable i s’allarguen unes tres setmanes. A més, molt professorat està desplaçat i treballaran una setmana en un institut que no saben si hi seran l’any següent…una mica estrany tot plegat. 

La darrera és que estic esperant amb candeletes que la nova consellera
d’Ensenyament (abans Educació i abans encara Ensenyament), compleixi un
dels punts del programa electoral de CIU on deia que es tornaria a
plantejar fer recuperacions a setembre. Ara les recuperacions es fan al juny mateix, uns dies després d’haver acabat el curs. Convindreu amb mi que és impossible estudiar en una setmana el que no s’ha fet durant nou mesos, en canvi tenir dos mesos de coll sempre és una avantatge. Que torni el sentit comú si pot ser, veurem si hi ha sort.

Foto: Irene Rigau, la nova consellera d’Ensenyament.

“Els bons i les bones docents són els qui van amb un
somriure a classe, els qui creuen que sempre poden aprendre de l’alumnat
i als qui els agrada innovar cada nou curs”.

No puc estar més d’acord amb aquesta frase i amb aquesta pedagoga valenciana. Llegiu l’article d’interès.

M’acaben d’enviar aquest vídeo del programa basc Vaya semanita. És una paròdia, però amb el què ens trobem a vegades aneu a saber si algun dia acabaran així les coses…;-)

S’ha celebrat recentment a Barcelona un congrés sobre noves tecnologies i educació i no m’han passat per alt les paraules de Francis Pisani, reconegut expert analista en noves tecnologies, que ha dit la seua sobre l’educació i internet: “Els professors han d’acceptar perdre poder a favor d’internet“, segons ell perquè a internet hi ha tota la informació i ens hem de convertir “només” en destriadors del gra i la palla...

Vídeo de la notícia a TV3.

Com diuen els comentaris de la notícia: “més val que aquest senyor es
dediqui a analitzar la xarxa i deixi als mestres i professors fer la
seua feina”. Fa molts anys que se’n parla sobre tenir ordinadors a
l’aula, com si fos la panacea de tot. També es va dir que el
professorat disposaria d’un ordinador personal per tal de poder
preparar les classes i tenir-lo per treballar, cosa que no va arribar
mai. Ara arriben els ordinadors a l’aula que es vol que substitueixin
els llibres de text. De fet, no substituiran els llibres de text, sinó
que canviarem el paper per digital. Passarem de treballar en paper a
treballar en pantalla i, com tot, hi ha coses bones i coses dolentes...

Abans de que hi hagués tanta informació a internet es va posar de moda fer power-points sobre els temes més diversos i, com tot, s’han sentit veus crítiques enfront d’aquesta pràctica en segons quins temes (F. Anguita: El Power Point en el aula (de Geología): ¿Punto y final del aprendizaje crítico?. Revista AEPECT. Vol 13, nº2. 1995). I després va arribar internet i l’ús generalitzat de l’ordinador amb les noves tecnologies. I és un avanç important perquè, certament, a internet hi ha molta informació, però no tota, i, com diu també Francis Pisani, cal saber destriar l’or del plom.

Fa no gaire vaig llegir una entrevista a la ministra d’Educació on deia que l’aula era bàsicament igual a fa 100 anys (pissarra, guix, taules i cadires), i això no podia ser en l’era de la informació. I és cert. Les aules haurien d’estar més preparades per a les noves tecnologies, però això no és la realitat de la immensa majoria d’instituts, on es celebra (com un gol de Barça contra el Madrid), el dia que t’anuncien que ha arribat material informàtic al centre que permetrà “informatitzar” una o dues o tres (a tot estirar), aules de les vint o vint-i-cinc que hi ha. Això si hi ha sort i no has d’anar com un “arbre de Nadal” amb tots els estris per fer classe (ordinador portàtil, canó, altaveus, lladres…), d’una banda a l’altra de l’institut.

Les noves tecnologies són importants, cert, i l’ús de l’ordinador i internet fonamental, però això no treu que també hi ha d’haver llibres en paper per consultar, literatura per llegir amb calma a qualsevol racó, volums enciclopèdics d’informació, etc, etc. Tot són eines que ajuden a aprendre i s’han de fer servir de la manera adequada.

Pel que fa al que diu Pisani, estic en absolut desacord amb la següent afirmació:
“El saber no ve dels professors, sinó que ve del web, on hi és tot,
absolutament tot el que hom vol trobar”. Això no és cert, el saber no ve únicament dels professors, ni tampoc a internet hi ha tot el volem trobar. Pisani demostra un entusiasme fora de mida per internet, i és cert que és valuós, però per si mateix, no cal degradar la resta per a que tingui llum pròpia. Tot és important.

“El saber també ve
de les relacions que els alumnes tenen entre ells, que aprenen en
comú“. En aquesta afirmació sí que hi estic d’acord, és important la relació entre ells i l’intercanvi d’informació, per això es fan tant treballs individuals com en grup en el què les experiències individuals són exposades per a la resta. Això s’ha fet sempre, diria i, a més, ara ho podem fer també en virtual.

Amb tot, Pisani determina que els professors “han d’acceptar una
pèrdua de poder”, ja que no poden competir amb la xarxa, i si no es
“reconverteixen”, “no tornaran a ser útils”. “Pèrdua de poder” perquè ara hi ha internet? Quin poder es pensa que tenim el professorat? No ho veig així, al cap i a la fi a internet hi ha informació que, majoritàriament, és la que podem trobar als llibres. Hem canviat un suport per un altre, però cal continuar explicant i fent entendre les matèries. Simplement ara tenim un accés més ràpid a la informació, però la informació continua sent la que és. No sé si Pisani ha fet massa cursos virtuals, la informació hi és, però cal entendre-la i digerir-la i es pot fer sol o amb ajut i sempre és millor amb ajut, fent xarxa. No entenc perquè en comptes de separar el professorat de l’alumnat no diu també que és important que les xarxes tinguin professorat i alumnat per a compartit i contrastar informació.

Els mestres s’hauran
d’esforçar a entendre tots els processos del web, i “guiar” els alumnes
perquè aprenguin quines informacions de la xarxa són bones i quines no.
Pisani també considera que a internet hi ha “molta porqueria”. Cert, però per “guiar” cal conèixer i per conèixer cal saber prèviament què és bo i què és dolent, i això es sap a través dels llibres, no de la xarxa.

Per tant, segons Pisani, els professors cada cop es van
convertint més en “monitors”, ja que no ostenten ni “la paraula ni la
veritat”. No sé si fer cap comentari sobre aquesta afirmació, deixo aquesta cita de Ortega y Gasset “Siempre que enseñes, enseña a la vez a dudar de lo que enseñas”.

Pisani aposta per una informatització total de les aules, i
creu que l’entrada dels ordinadors al sistema escolar és un element
“indispensable” per aconseguir una autèntica “revolució educativa”. Aquí sí que hi estic d’acord, amb aules totalment informatitzades la nostra feina seria molt més fàcil i segurament podríem aconseguir molts millors resultats acadèmics. La xarxa està plena d’informació que, utilitzada adequadament, és un gran pou de ciència i saber. Però discrepo de Pisani, ell diu que el professorat acturà només de comparsa en aquesta festa, i jo veig que continuarà sent l’actor principal, però ara el repartiment serà molt més ric i variat i adequat als nous temps.

Un bon reportatge anit al 33 [vídeo] per recordar aquest gran pedagog que va ser afusellat avui fa justament 100 anys. Ell és el pare de l’escola moderna que va trencar els esquemes de l’educació de l’època, republicà i lliurepensador declarat i
ardent. Va viure a França i a Bèlgica i el seu pensament es va ser molt influent arreu d’Europa. A  Barcelona va fundar l’Escola Moderna l’any 1901. El 1909 va ser condemnat a mort com a instigador de la Setmana Tràgica, tot i què no va participar en els fets se’l va considerar l’inductor intel·lectual.
Va introduir conceptes com la coeducació, la igualtat en l’ensenyament sense distinció de classes i l’educació mixta, a banda que va ser precursor de l’escola per a adults. A l’Escola Moderna els nens i les nenes feien exercicis, jocs i esbarjos
a l’aire lliure, s’insistia en l’equilibri amb l’entorn
natural i el medi, en l’higiene personal i desapareixeran
els premis i els càstigs, i els exàmens.
Conscient que l’educació era molt important, per exemple, en els anys que va treballar de ferroviari, va muntar una petita biblioteca al tren per a què la gent pogués formar-se mentre viatjava.
A casa nostra la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia se n’encarrega de recordar-lo i de difondre les seues idees.

Biografia (extreta del web de la Fundació)

Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria
dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat
a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859.
Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren
catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys,
Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys
següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà
als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.

En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire
de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer
diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament
amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre
les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven
de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel
II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger,
Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part
en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en
el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se
en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen
més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que
només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”

A l’edat de tretze anys trobà col·locació
a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí
de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència
del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia
que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però
és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat,
que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans
i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a
la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i
ardent.

Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils
de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se
amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar
de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li
permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació
entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus
adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19
de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí
a París. Aquesta decisió està relacionada amb
la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què
va prendre part.

Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa
i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després
obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889
endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol,
mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà
progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un
gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès
de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi
en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció
política en general. Breument, pervingué a sentir
que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors
a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes
romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable,
tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar
a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al
nº56 del carrer de Bailèn.

Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment
per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna
era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns
i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció
d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i
antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió
fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que
l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu
sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol
(cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó
respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món
en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment
les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material
escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt
de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó
per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut
que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li
semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea
a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió
contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió
contra la dominació i explotació de classe. Per altra
banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys
tan nociva com l’educació eclesiàstica.

És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia,
de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament
i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs,
que excités el més gran horror en els esperits clericals
i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà.
S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució;
però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa
educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que
el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.

Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial
de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta
volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells
són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia,
gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos
com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància
universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica,
de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y
Cajal.

Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a
testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna,
és el “Butlletí” mensual que publicava.
Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta
publicació, aparegueren en total seixanta-dos números.
El “Butlletí” és, de fet, un periòdic
pedagògic adreçat, no als infants, sinó als
pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part
en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion,
Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel,
Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians
i americans en qüestions d’educació i d’higiene.

No cal dir que la coeducació era un principi fonamental
de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig,
material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries
conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també
eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la
competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix
sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”,
és a dir, l’educació no basada en distincions de classes,
sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari
a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats
de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de
Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué
vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se
un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes
d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat
en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el
començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer
provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir
la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos
anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir,
tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia
ésser acordada. La raó al·legada era que els
llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat,
es veié forçat a crear-ne un de més ample per
a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació
Racional de la Infància”. Aquesta organització
internacional no era més que una conseqüència
lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué
president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant,
vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional
estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford
(Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica),
i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una
revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada
per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada
a París. També va reprendre la publicació del
“Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva
obra editorial.

A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el
Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes.
Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica”
o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada
per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme
que domina entre els obrers és essencialment una doctrina
internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció
i considera l'”honor nacional” com un mite inventat pels
militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el
procés d’explotació que aquest anomenen govern. En
aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament
idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta
campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió,
empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats
amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys
a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense,
que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per
els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué
les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió
del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el
fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents
duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se
a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren
cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit,
havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven
de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la
vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper
principal. Era en bona mesura una revolta de dones.

Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són
cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga
amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que
representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes.
Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació
de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén
per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia
d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre
hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis
es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors
completament del control del Comitè de vaga. Però
no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou
en part la impaciència dels reservistes, fou en part que
els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part
un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat
afusellats en arribar a Melilla.

Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de
ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics,
“El Universo”, en un article publicat immediatament abans
de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com
en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les
mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien
el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares,
precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença
dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten
de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb
una convicció moral, formada en la consciència dels
qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps,
i la llei normal del país havia reprès la seva vigència.
Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra
l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i
segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició
més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí
el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a
judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial
militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no
foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat
les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa,
el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.

Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat
“el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós
“afers” són, verament, claríssimes. En cada
cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant
asprament els principis i les pràctiques judicials més
planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat
per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador.
Però la gran diferència entre els dos casos radica
en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser
va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat
en l’irreparable.

Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin
a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia:
“Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to
continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep
mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”.
(Ara és mort, però és el nostre deure explicar
la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs
que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme
i la superstició).

Els comentaris setmanals d’en Josep-Maria Terricabras són excel·lents sempre i conviden a la reflexió. En aquest article (en la continuació) al seu weblog, fa entenedor l’enrenou d’aquest pla Bolonya i explica les claus de perquè els estudiants estan en peu de guerra…

Bolonya al weblog de Josep-Maria Terricabras

Des de fa una colla de setmanes “Bolonya” s’ha convertit en una paraula
pronunciada i repetida constantment, sobretot en els àmbits acadèmics i
universitaris. L’anomenat “Pla de Bolonya” es va posar en marxa fa una
colla d’anys. De fet, proposava una cosa molt senzilla: la creació d’un
Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), a fi que els estudis i
títols de les diferents universitats europees fossin homologables i que
els titulats en qualsevol universitat d’Europa poguessin ser reconeguts
també en qualsevol altre país de la Unió.

Això volia dir, bàsicament, dues coses: a) adoptar el model
universitari anglosaxó que, des de sempre, no dóna tanta importància
com el model llatí a les lliçons magistrals i a la memorització de les
matèries, i que, en canvi, privilegia el treball personal de l’alumne,
que és dirigit i tutoritzat pel responsable de l’assignatura; b)
generalitzar l’existència de dos cicles en qualsevol estudi, i dotar
cada cicle amb un títol, de manera que els alumnes no haguessin
d’esperar a acabar carreres de cinc o sis anys per tenir un títol, sinó
que al final del primer cicle dels seus estudis ja en tinguessin un que
els permetés inserir-se, ni que fos a un nivell menys elevat, en el
mercat laboral. Això significava organitzar els estudis en un primer
cicle de tres anys (que seria l’anomenat “grau”) i un segon cicle de
dos anys més (que donaria pas al “màster”, és a dir a l’antiga
“llicenciatura”).

Vistes així les coses, s’ha de reconèixer que els canvis que
bàsicament introduïa Bolonya no eren ni excepcionals ni dramàtics. Es
tractava de fer certs ajustaments, en alguns casos mínims, per tal
d’adaptar-se a la nova normativa. S’havia de prestar molta més atenció
a l’alumne, s’havien d’organitzar els seus estudis de manera més
personal, més esglaonada, més ben ritmada. Magnífic. Res a dir. Al
contrari, la meva adhesió total.

A l’Estat espanyol, però, les coses s’han fet fatal. Han passat anys
fins que s’ha decidit si el “grau” seria de tres anys o de quatre, i
s’ha acabat (ai, Spain is different!) obligant a un grau de quatre anys
en la majoria de carreres. La solució és dolenta perquè, de fet, aquest
grau apareix simplement com una reducció lamentable dels anteriors cinc
anys i, tot i que és un grau inferior, acaba funcionant com si fos una
llicenciatura antiga. Llavors, el màster que a tot arreu serà de dos
anys, a Espanya serà bàsicament d’un any, per completar així els cinc
anys previstos. Ara bé, ni els quatre primers anys serviran per fer la
carrera que abans es feia en cinc, ni seran ben completats amb màsters
de dos anys, sinó només amb màsters d’un any. Els màsters, a més, seran
gratuïts –o a preu públic– quan hagin estat declarats “oficials”. En
cas contrari, seran a preu privat i resultaran cars, de vegades,
caríssims. Tot plegat, un embolic innecessari. I el govern català amb
escassa possibilitat d’incidència i influència, perquè l’organització
d’aquest Espai Europeu ha estat una competència que l’Estat s’ha
reservat. (Per mi, no solament se la podia reservar sinó que se la
podia ben confitar! Llàstima que la seva reserva –com passa sovint– ens
afecti a tots, i ens afecti, a més, força negativament.)

Als professors, se’ns ha embarcat en un enrenou administratiu espantós,
en què hem de calcular les hores que cada alumne ha de dedicar a la
feina, a fi que, sumades a les hores de tutoria i de classe magistral,
acabi resultant el nombre d’hores que s’ha de dedicar a cada
assignatura. Quan es fan aquests preparatius –que a mi m’avorreixen i
m’incomoden–, s’està abandonant l’esperit universitari de treball
intens, de lectura abundant, de generositat i exigència en la
dedicació, per passar a comptar i calcular hores i minuts de feina, com
si fóssim clients o dependents d’una botiga. Els impresos, documents,
papers i patracols que hem d’omplir per a cada assignatura són tan
considerables, que la feina administrativa es converteix en una tasca
feixuga, pesada, que distreu de la veritable feina del docent.

Als alumnes se’ls ha mantingut molt al marge del procés i del sarau. És
cert que de vegades molts alumnes es presten poc a la participació i
s’inhibeixen de les activitats que no siguin pròpiament l’assistència a
classe o la preparació de treballs i exàmens. En aquest cas, però,
l’obligació primera és de la Universitat, que ha de vetllar per
reiterar la informació, per escampar-la per tots els canals, per
impulsar-la a través de les associacions estudiantils. Això no s’ha fet
o no s’ha fet prou. És clar que també costava passar una informació
bàsicament administrativa, pensada per a professors que, si volen estar
al cas de tot plegat, han d’acabar acceptant que se’ls demana que
tinguin ànima d’escribes i fariseus.

I després han començat el malestar i les protestes. De vegades basades
en la més pura ignorància; de vegades, en la tergiversació; de vegades,
en la reivindicació estranya (com quan els estudiants reclamen poder
continuar compaginant els estudis amb el treball, en comptes de
reclamar un sistema de beques ampli i generós per poder-se dedicar en
cos i ànima a l’estudi durant uns quants anys). I, tanmateix, hi ha
queixes ben fonamentades. El malestar mateix, el malestar general, és
ben fonamentat. Perquè no pot ser que una reforma tan interessant, de
tanta transcendència per a les nostres universitats i per al futur del
país, s’hagi portat tan malament des de tants punts de vista.

El que convé, però, és no afegir confusió a la confusió, no augmentar
el grau de crispació i de desànim que ja és prou considerable. El que
cal és saber-se posar d’acord per atacar els problemes allà on són.
Perquè de problemes, n’hi ha. Però, segons com es faci, cada dia n’hi
haurà més. I de solucions, també n’hi ha. El que convé és que no
descobrim que cada dia en tenim menys.

Després de corregir treballs i exàmens durant anys, sense ser grafòloga, te n’adones d’aspectes diversos dels alumnes, i amb una mica de pràctica (i llibres de grafologia), pots arribar a veure-hi moltes coses…

Sempre
m’ha semblat d’interés comprendre el tipus de lletra dels alumnes per tal de descobrir-hi aspectes per poder ajudar-los. Malauradament no en sé prou com per poder saber-ne massa coses, però aquesta idea que em voltava pel cap des de fa anys (sobretot arran de tractar amb alumnes amb risc social), ha arribat plasmada en aquest article i m’ha fet il·lusió veure com
s’explica que la grafologia és, efectivament, important per entendre
moltes coses dels nostres alumnes i qui sap si poder-ne canviar algun
aspecte: “diga’m com escrius i et diré qui ets”.
Qui sap si en el futur s’oferiran cursos de grafologia per a què el professorat puguem ajudar des d’un altre aspecte als nostres alumnes, jo m’hi apuntaria.

Article d’interès sobre educació i la darrera llei (LEC) que s’ha d’aprovar al Parlament del col·lectiu Jaume Damians. En l’àmbit de les diferents lleis d’educació que sorgeixen sempre està bé tenir-ne un altre punt de vista…

Avui és el dia mundial del professorat que es celebra des del 1993. Això vol dir que mundialment hi ha moltes mancances,  en fan falta molts de mestres al món encara per a assolir les necessitats bàsiques.

Mentrestant, en els països on hi ha prou mestres, ens dediquem a demanar coses tan bàsiques com el respecte per a la professió, que sembla que és una vella reivindicació de cada any a casa nostra.

El 5 de octubre de cada año, las organizaciones de los docentes
en todo el mundo se movilizan para garantizar que las necesidades de
las generaciones futuras sean tenidas en cuenta.
La
UNESCO inauguró el 5 de octubre como Día Mundial de los Docentes en
1993. Este día representa la muestra de reconocimiento por la
contribución vital que los docentes hacen a la educación y al
desarrollo. Desde el año 2000, la comunidad internacional ha realizado
sólidos progresos hacia la Educación para Todos. Las tasas de matrícula
han aumentado de forma espectacular. Sin embargo, la UNESCO estima que
se necesitan 18 millones de profesores más en todo el mundo para
alcanzar el objetivo de la educación primaria universal en el año 2015.
La escasez de docentes calificados es considerada como uno de los
mayores obstáculos para el logro de este objetivo. En consecuencia,
este año las actividades se centran en la formación profesional para
una educación de calidad. Los sindicatos de docentes en todo el mundo
están pidiendo a las autoridades públicas que desarrollen y
proporcionen programas de formación adecuados porque ¡los maestros son importantes!

Avui he sentit un debat encès sobre la vaga de demà convocada per tots els sindicats a l’ensenyament públic. Ahir vaig escoltar el conseller a "59 segons" i més tard als sindicats a "La nit al dia". L’educació és a les tertúlies i se’n parla perquè preocupa, i això és bo. Potser mai ens havia preocupat tant l’educació com ara, alguna cosa s’està movent perquè som cada cop més conscients que l’educació és molt important.

La Terribas va ser més incisiva amb els sindicats, però escoltant a uns i altres (si no conegués la situació des de dins) em quedaria en què els sindicats no tenen raó i sí el conseller, però les aparences enganyen…

Els sindicats (i molts ensenyants i associacions de pares i mares) estan preocupats perquè es va signar el Pacte Nacional per L’Educació i no s’està tirant endavant. De fet, la portaveu de l’Ustec ho va dir ahir sense amagar la satisfacció de ser els únics que no van signar el pacte i per tant ara els fets els hi donaven la raó. Em sap greu dir-ho, però és cert que el departament no està complint amb el pacte que va començar a embastar el conseller Bargalló i va reblar la consellera Cid. Sembla que el conseller Maragall va per lliure i no se n’adona de la bona feina que han fet els consellers precedents, cosa que li van recordar alguns sindicats fa pocs dies.

Bé, sigui dit que no sóc de cap sindicat ni tampoc faré vaga demà, perquè em sembla més aviat preventiva que curativa i ni tant sols hi ha hagut diàleg (tot i què potser sense l’amenaça de vaga el conseller tampoc s’hagués espavilat tant a oferir-lo). Si la vaga de demà s’enten com una manera de pressionar el conseller per a què comenci a aplicar el Pacte Nacional per l’Educació, llavors és una altra cosa, però em sembla que abans de cremar un cartutx com el de fer vaga, cal arribar a una situació més avançada i no a les primeres de canvi. Per desgràcia ens manifestem molt més alegrement quan hi ha governs d’esquerres que quan n’hi ha de dretes i potser això ens ho hauríem de fer mirar.

Anar a la vaga, amb el desprestigi actual que tenim el professorat, només fa que empitjorar la situació, perquè ja he dit abans que tertulians i molts oients estan a favor del conseller que molt hàbilment ha sabut buscar els suports necessaris i tenir els mitjans de comunicació a favor. Ara fa uns dies analitzava l’estudi de la Fundació Bofill i el canvi de xip que van fer els mitjans d’un dia per l’altre (Sobre els horaris del professorat i el tractament de les notícies I i II).

El que és cert és que a Catalunya s’inverteixen menys diners que a altres llocs on s’obtenen semblants resultats, per tant, tan "dolents" no devem ser el professorat d’aquí i segurament amb recursos adients es poden aconseguir moltes més coses, sort de la professionalitat i les ganes de la majoria del gremi.

Document de bases de la Llei d’Educació catalana
Sindicat ASPECP-SPS. Per què anem a la vaga?
Sindicat USTEC-STEs

M’agrada veure les coses amb optimisme i, ahir a la tarda vaig trobar aquest titular que avançava resultats sobre l’estudi que ha fet la Fundació Jaume Bofill: El 80% del professorat no està cremat., és a dir, que 8 de cada deu estan contents amb la seua feina, i em va semblar força normal i engrescador.

Abans de res he baixat l’estudi de la Fundació per veure què en deia. Trenta-sis pàgines plenes d’explicacions en les què m’han sobtat dues coses:

• Comença parlant de pública i privada i posant-ne dades, mentre que en un cert punt del document es parla (i continua parlant), de pública i concertada. Tinc el dubte de si les primeres dades són de concertada també o les inclou dins la pública.
• L’estudi analitza "El professorat a Catalunya", però no deixa de donar dades d’Espanya i després barreja les de Catalunya d’una manera que porta a la confusió.

_{(menció a banda és que al document word he trobat unes quantes errades ortogràfiques i alguna falta d’ortografia).}

Diari Avui: Els docents de secundària, els que fan menys classe de l’OCDE

Això no és cert, si mirem l’informe al gràfic 12 (arxiu adjunt) veiem que Espanya està entre els països de l’OCDE que menys hores de classe fan, Catalunya es troba bastant mes amunt. Conclusió: el titular indueix a l’engany.

Però l’Avui no és l’únic. A El Periodico he trobat més notícies relacionades:

• El professorat d’ESO és dels que fan menys classes d’Europa

• El calendari i l’horari són el que més satisfà els ensenyants

• Els enquestats confien poc en una millora del sistema educatiu

Són titulars més precisos, però gens optimistes.

A La Vanguardia només he trobat una enquesta: ¿Considera que los profesores dan suficientes horas de clase?

El resultat de l’enquesta és aclaparador, la majoria opina que fem poques hores de classe, però clar, qui és capaç de pensar el contrari amb els titulars anteriors?

Cap d’aquests titulars (excepte el primer que ha desaparegut misteriosament), parlen del professorat en positiu.

En canvi, els periodistes no han buscat les comparatives de sous entre els països de l’OCDE o d’Espanya (Gràfic 14), on es veu clarament que el sou del professorat català està per sota, no només dels d’Espanya sinó de molts països de l’OCDE. Per què, em pregunto, el titular no ha estat: Els professors catalans a la cua de sous dels països de l’OCDE? (potser és perquè hi ha una vaga anunciada pel dia 14 de febrer i no convé que el professorat "caigui bé", és millor presentar-los com que treballen poc i cobren molt i, a sobre, es queixen…)

Posada a fer preguntes em demano perquè els periodistes d’aquestes trenta-sis pàgines d’informe no han destacat que el cost de l’hora de classe no difereix massa i, per contra del que semblaria, ens mantenim en la mitjana de l’OCDE, mentre que a Espanya és bastant més car (gràfic 16).

Continuant amb l’informe Bofill, arriba el capítol de les conclusions i les recomanacions…



Conclusions de l’informe (8. Conclusions i recomanacions):

Quin és el diagnòstic que aquest estudi fa
del professorat de Catalunya? Tot i que és difícil de resumir la complexitat de
la situació, hi ha quatre aspectes que sobresurten:

• · una
  definició i configuració de la professió, tant del sector públic com
  indirectament del concertat, que veu encara d’una concepció tradicional de la
  funció pública de l’ensenyament, la qual alguns qualificarien d’ancorada en el
  passat; (és normal, suposo, el sistema educatiu ha canviat molt en pocs anys i adaptar-se als canvis moltes vegades no és fàcil).
  

• ·
  una
  situació material dels docents que, en molts sentits, se situa a la banda alta
  a escala internacional, tot i que no tant a escala espanyola, i que és millor a
  la secundària que no pas a la primària, i a la pública que no pas a la
  concertada; (Espanya sí que està situada a la banda alta a nivell internacional, però Catalunya en totes les comparatives està per sota, si l’estudi és del professorat català hauria de tenir-ho en compte).

  ·
  un
  nivell de satisfacció marcat per una valoració indiferent, que demostra un
  certa inèrcia i, al mateix temps, una manca d’il·lusió d’una part significativa
  del professorat; i, finalment,

  · una manca de vinculació entre les polítiques sobre la professió i les necessitats i
  els resultats del sistema educatiu del país.

En atenció a les conclusions presentades, l’objectiu d’aquestes
recomanacions és doble:

• la renovació del
  concepte de docent com a professional d’un servei públic, independentment
  del sector en què treballi, i
• el disseny d’una
  carrera professional que incorpori els elements adients per tal de fer-la
  atractiva per als perfils de persones més apropiats per a exercir com a
  docents.

Les
recomanacions es presenten al voltant de cinc eixos:

• 1. Repensar la selecció.
  2. Reformar la formació inicial.
  3. Canviar el model predominant en la
     formació permanent.
  4. Introduir nous mecanismes de
     contractació docent.
  5. Oferir una carrera amb incentius
     basats en la qualitat del servei.

Són les conclusions i recomanacions de l’informe (que ja he dit abans que, pel meu gust, barreja dades i fa explicacions poc clares), amb les què puc estar més o menys d’acord.

Tornant als diaris, una dada que em fa ballar el cap és la captació de les hores que passem dins a l’aula: segons l’estudi 18, 16 de facto a la pública i entre 17 a 24 a la privada. No sé d’on han tret aquestes dades, si és que s’han dedicat a preguntar l’horari al professorat i han fet la mitjana, però a la pública són 18 hores lectives (de classe) i sis de permanència (que poden ser reunions, guàrdies, etc.), si no és que tens alguna reducció per càrrec, i a la privada són unes 25 hores lectives (de classe), i unes cinc de permanència (si no vaig errada). L’horari complert, tant a l’una com a l’altra, és de 37,5 hores setmanals, de els quals una part és obligada al centre (les 24 a la pública i les 30 a la privada) i la resta són preparació de classes, correccions, cursos d’ampliació, de perfeccionament, etc.

Aquest matí al "Defensor de l’oient", he sentit un professor que explicava que quan a ell els seus amics li diuen que viu molt bé (per les vacances, etc.), ell sempre diu que sí i immediatament els convida (qualsevol que tingui una llicenciatura pot ser-ho), a fer de professors si és que hi troben tantes avantatges. La resposta sempre és el silenci… M’hi he sentit molt identificada, perquè sospito que les preguntes i les respostes van totes pel mateix camí, s’envegen les vacances, però no se’n volen fer càrrec dels nens, sospiten que els hi faltarà paciència.

Com a totes les feines hi ha avantatges i hi ha inconvenients, puc dir, però que a mi m’agrada la meua feina i no em queixo (estic amb el grup d’optimistes), sempre t’agradaria que les coses fossin millors, òbviament, perquè a tothom ens agrada millorar, però de les feines que he fet aquesta, sens dubte, és la que més m’agrada.

No sóc una experta en el tema d’Aules d’Acollida, però sí que n’he vist el funcionament i conec molts docents que hi fan classes. Si abans la integració era per zona escolar i per origen lingüístic, ara es fa al mateix centre on s’imparteixen les classes. Això vol dir que l’alumne només es mou de l’aula i no d’institut, per tant, continua vinculat a l’entorn al què s’haurà d’acostumar. El professorat ho té difícil, perquè l’alumnat és molt divers, però cert és que quan torna a l’aula de referència en general ha fet un bon aprenentatge (tot i què això no es pot generalitzar i depèn de molts factors)…

Així d’entrada, sorprén que el Conseller Maragall llenci una
proposta de segregació d’alumnat sense haver-la contrastat abans amb
les parts implicades i amb els membres del seu propi govern, segons
expliquen les cròniques sobre el tema. D’entrada sembla, doncs, que CIU, per boca de l’Irene Rigau i Rafael López en nom del PP, no hi estarien en contra. Mentre que els socis de govern, Josep Maria Freixanet, per Esquerra i Laia Ortiz per ICV van mostrar-se en clar desacord, així com el sindicat majoritari USTEC-STEs i l’associació de mestres Rosa Sensat.

Em sorprèn trobar l’article de Carme Laura [bloc],
antiga Consellera d’Educació, que hi està ràdicament en contra (la qual
cosa és d’agrair), però aprofita per atacar el tripartit mentre passa
per alt les declaracions del seu propi partit. A qui hem de creure a
Irene Rigau o a Carme Laura?

Pel que he entès de la notícia no sembla que això estigui aprovat, sinó
que és una proposta, veurem com acaba tot plegat, no està tot dit, em
sembla.

Tot llegint aquesta notícia he vist que han millorat la versió ja de per se fascinant…

He de confessar que no havia vist aquesta versió de Sky, a l’agost estava per altres coses, i m’he baixat l’actualització: encara estic
flipant amb tanta estrella i planeta junts i a l’abast de la mà, amb tot d’explicacions, moviments, etc., una enciclopèdia cosmològica a l’abast de tothom. El Google Sky és una
nova manera de mirar el cel.

Notícia a El País (agost 2007): 200 milions de galàxies, a Google Sky

"Caramels assassins", aquesta era la frase que em va venir al cap mentre estava mirant la cavalcada dels Reis del meu poble. No he entès mai aquesta fal·lera a deixar una catifa de caramels per allà on passen i, menys encara, la velocitat que imprimeixen als petits bòlids dolços que et poden deixar ben impactat (o impactada).

Però un altre cop aquesta imatge poc idíl·lica de la desfilada
s’encavalca amb una altra molt més tètrica que per molt que canviï
d’any no ens abandona: la violència de gènere…

Hi ha hagut una altra víctima d’aquest tipus de violència i ja en són dues en el (poc) que va d’any. Segons la notícia, el 2007 van ser-ne 71 i cinc casos més pendents de confirmació. Què ens està passant? És un degoteig imparable (per desgràcia) al què (semblaria) ens hem acostumat. Hi ha associacions, col·lectius, escoles, ajuntaments, partits polítics, etc., que intenten conscienciar a la població amb campanyes perquè no torni a passar… i no ho tenen fàcil i no n’hi ha prou.

Una d’aquestes associacions més actives és L’Associació de Dones Violeta, que treballen molt fort tant a la meua ciutat com al Baix Llobregat. Fan xerrades, trobades, exposicions, lectures dramatitzades i tot el que tinguin a l’abast per tal de conscienciar, sobretot les dones, del perill que puguin córrer i que puguin adonar-se’n a temps.

L’escola, és clar, també hi té un paper important, sobretot d’informació i de debat, coses que es fan, per exemple, en aquesta nova assignatura d’"Educació per a la Ciutadania", matèria que es tracta a tercer d’ESO (15 anys, una edat particularment difícil). No vol dir que fins ara no es parlés del tema, al contrari, però tenir una hora setmanal per a la reflexió sobre la societat, les relacions personals amb els amics, amb la família, amb un mateix, saber què és la democràcia, els drets i els deures de les persones, saber què passa al món, etc., em sembla que és important, encara que com que és el primer any ens sentim perduts (i perdudes) i anem fent el que podem, però és interessant, perquè no es tracta de donar lliçons a ningú sinó de posar sobre la taula temes diversos i que l’alumnat aboqui el seu punt de vista i faci reflexions que moltes vegades són certament interessants i clarificadores. No entenc les veus en contra d’aquesta matèria sinó són del desconeixement del que tracta o es fa una lectura esbiaixada del que s’hi pot parlar.

Fa uns anys vaig llegir una frase que em va agradar molt, estava estampada sobre una samarreta d’una amiga que també es dedica a l’ensenyament: "Quan ensenyis, compte! estàs tocant al món". I certament aquesta frase la tinc al cap sempre, tot el que fem i com ho fem influeix en l’alumnat d’alguna manera. Tan de bo amb aquesta matèria que proporciona espais per a la reflexió tan diversos sobre el que ens envolta puguem trobar les bones influències per ajudar, de mica en mica, a fer un món millor.