Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Educació i Ensenyament

Wertgonya!

0
Aquest matí no es parlava de res més pels passadissos i aules. De fet, a 4t d’ESO, demà els tocarà fer un debat sobre la darrera ocurrència del Ministre d’Educació. Tots estan en contra de la proposta de fer el català una llengua residual, però la meitat hauran de defensar-ho. Per fer-ho, llegiran l’ABC, El Mundo, Intereconomía… Els altres prepararan la defensa del català com a llengua vehicular a l’ensenyament. El debat promet ser interessant. Curiosament, acabem de fer les proves diagnòstiques a 3r i a 4t d’ESO. Tant en català com en castellà els nivells són alts, fins i tot el castellà supera el català en alguns punts. Sobre la mitjana de Catalunya ens mantenim per sobre. L’alumnat domina les dues llengües, de fet, més el castellà en alguns punts, per això tenim previst un pla de millora de l’expressió oral en català. Per tant, l’atac a la llengua no és per a què els alumnes sàpiguin més castellà, sinó per a què el català es perdi. Un atac molt barroer. M’ho miro perplexa, com si això no anès amb nosaltres. Em costa d’entendre que tornem a temps pretèrits amb tanta celeritat. A la Terra Alta pràcticament no he sentit parlar castellà. Hi ha pocs nouvinguts i, els que hi són, de seguida s’integren en català. No hi ha conflicte lingüístic. I, això no obstant, el nivell de castellà és notable. És decebedor que no entenguin res, o potser que volen fer veure que no ho entenen. Tot això no té cap sentit si no és que ens tenen agafats pels… i a més, en aquest cas, qui paga no mana.

Veurem com reaccionem tots plegats, però hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. La independència és urgent, no ens podem permetre perdre més temps, per a ells som una colònia, això és evident.

Recomano vívament el Singulars de dimecres 5, tracta sobre l’educació amb el professor Xavier Melgarejo, psicopedagog, autor d’una tesi sobre l’ensenyament a Finlàndia.

Pagar per dur la carmanyola a l’escola

1
Publicat el 4 d'agost de 2012
Aquests dies és polèmica la decisió de fer pagar els alumnes que duguin carmanyola a l’escola i s’ha obert un debat. Una enquesta a La Vanguardia mostra clarament la tendència al refús de la mesura (la qüestió està mal plantejada, però, és evident que si et demanen si has de pagar per portar el menjar diràs que no). “Fer pagar per dur el menjar”, si això fos així jo també hi estaria en contra absolutament, però això no és cert. En realitat el cost del menjador no és només el menjar que s’hi dóna, sinó el servei del monitoratge. Algú s’ha de fer càrrec dels alumnes entre la sortida de classe i la re-entrada. Són menors i han d’estar custodiats fins als 16 anys. Són unes hores que inclouen l’esbarjo i el dinar. És a dir, el preu del dinar inclou també l’acompanyament dels nens durant les hores que són a l’escola i que no hi ha els mestres. És per això que no em sembla malament que es pagui el servei que no sé si ha de ser de 2€ o més o menys, suposo que dependrà de cada escola depenent del servei que tingui.

Destruint mites: vacances del professorat a secundària (II)

0
Publicat el 29 de juny de 2012
En el post anterior explicava la distribució horària del professsorat de secundària, les hores de permanència al centre (una mitjana de 30 setmanals), i les hores que treballem a casa o fora del centre (7.30 hores setmanals). Aquestes són les hores que “teòricament” fem, justament el “teòricament” és el que té motiu de polèmica. Per als desconeixedors del tema el “teòricament” és menys dels que se’ns demana. Per als que estem dins el sistema sabem que el “teòricament” poden ser més hores de les que se’ns paga.

No negaré que és un privilegi poder treballar des de casa (un privilegi i un plaer, tot s’ha de dir), i, en els darrers anys, ens han facilitat molt la feina en aquest sentit: podem posar les notes des de casa, podem preparar classes directament al moodle del centre (que és un web on pots afegir activitats, exercicis, vídeos, enllaços, etc., per a poder treballar-ho després a l’aula o els alumnes des del seu ordinador fent-ne tu la supervisió), pots buscar notícies per al bloc del departament directament des de casa, pots mirar el tauler d’anuncis del centre des de casa… és a dir, pots estar tot el dia, 24 hores, 7 dies a la setmana fent feina, si vols, des de casa, perquè ni els webs ni internet tanquen per vacances. Clar que estem parlant que pots treballar des de casa còmodament amb el teu ordinador i pagant tu la tarifa d’internet que et sigui més convenient. Aquesta és una altra, no se m’acut una altra feina on hagis de portar-te el teu propi instrumental si és que vols estar ben servit…

A la majoria d’instituts que he estat el professorat ens distribuïm en departaments de les diferents àrees o matèries, depenent de l’espai que disposi el centre. En el centre actual compartim departament el professorat de física i química i el de biologia i geologia. Cinc professores, dos ordinadors disponibles (tres si som generosos perquè hi ha un portàtil que va a manovella però es pot utilitzar), una impressora… i som l’enveja de molts departaments que poden tenir només un sol ordinador per a tot el professorat. Si no poguéssim fer la feina a casa seria un desastre i qui es resisteix a la temptació de treballar a casa tranquil·lament a l’hora que et ve de gust, amb un seient còmode i un ordinador en condicions òptimes, en comptes de compartir un ordinador o dos amb altres cinc persones? Reconec que això, fins ara, ha estat un avantatge. I si treballes més a gust, treballes més hores, sobretot si t’agrada la feina.

A principi d’aquest curs em vaig proposar comptar les hores que dedico a la feina tant al centre com des de casa per tal de saber exàctament si treballo més hores de les que em paguen o és justament el contrari. Em va ser impossible perquè moltes vegades són sumatoris de períodes curts de temps: improvises reunions al passadís, dediques deu minuts a mirar notícies i penjar un post al bloc de l’institut, t’atures i fas altres coses, prepares més tard un power point que ja el tenies començat, repasses el calendari per ressituar exàmens, parles amb aquell alumne o aquell altre durant l’esbarjo, etc. Tenint en compte que la mitja hora del pati és teòricament el temps que tenim per esmorzar i molts l’aprofitem per a treballar al centre o atendre alumnes, etc., vaig arribar a la conclusió que no faig menys hores de les que em paguen i vaig decidir no comptar les de més. No vaig amb el cronòmetre a la mà, no crec que en aquesta feina ens ho puguem permetre. Quan hi ha pics de feina es fan posant-hi les hores que calgui. També hi ha períodes de calma que compensen els pics anteriors. Cap setmana és igual a l’anterior. Cap dia és igual a l’anterior. Cap curs és igual a l’anterior. Això és l’immens atractiu d’aquesta feina, sempre estàs reinventant-te perquè sempre hi ha nous reptes per a aconseguir i les circumstàncies no són mai les mateixes per a poder extreure el millor dels teus alumnes.

Estem permanentment endollats durant els 10 mesos que dura el curs, de dilluns a diumenge, amb dos descansos importants (Nadal i Setmana Santa) que s’agraeixen i ens ajuden a ressituar-nos i tornar a agafar empenta per als mesos següents. Al juliol o bé fem cursets o bé preparem el proper curs. A l’agost, vacances i desconnexió.

No sé si he aconseguit el repte que em proposava al principi de de destruir el mite dels tres mesos de vacances, però creguin-me, el privilegi, com alguns pensen, no són les vacances, el privilegi és treballar amb els alumnes, amb els adolescents; són material sensible, són un repte nou cada dia, són el futur… Ajudar-los a extreure el millor de si mateixos i preparar-los per als nous horitzonts que hagin triat… això sí que és el que fa que la nostra feina sigui envejable.

Post recuperat: “En època de crisi cal invertir en educació”

0
Publicat el 25 de juny de 2012
Fa justament un any s’explicaven els perills de no invertir en educació. En aquesta part del camí ens trobem amb retallades més elevades de les que havíem pensat. Mentrestant estem em ple debat de si fer o no jornada continuada com a mesura d’estalvi i per racionalitzar horaris. Sigui com sigui, l’educació és un dels pilars fonamentals de la societat i cal que ho tinguem present…

“En època de crisi cal invertir en educació”

Destruint mites: vacances del professorat a secundària (I)

0
Publicat el 23 de juny de 2012
Ja fa dies que em volta pel cap intentar explicar què fem el professorat i les hores que treballem. No és una tasca fàcil, ho sé, i no sé si quedarà prou aclaridor perquè la idea general ben arrelada és que tenim tres mesos de vacances i que treballem poc. Normalment quan em diuen això somric i li dic a la persona en qüestió: “fes-te mestre si t’agrada tant” i normalment la resposta és negativa, sobretot per “l’alèrgia” als nens… però potser ja és hora que ens posem seriosos i ho expliquem clarament.

No fa gaire he mantingut una conversa amb un polític sobre les retallades en educació i la conversa va ser el detonant d’aquest post. Quan li vaig fer les queixes de la reducció de plantilles, l’augment de les ràtios i el fet que als substituts el proper any només els pagaran les hores de classe (lectives) i no les guàrdies, tutories, etc., em va respondre que no hi ha diners i que ja era hora que ens fessin treballar més hores, que tenim tot l’estiu per preparar classes i nosaltres (“només”) treballem 20 hores a la setmana, en canvi ell 14 al dia. Clar que ni crec que ell pensi que només treballem 20 hores a la setmana i sé que ell no treballa sempre 14 hores al dia, però les respostes amb ritintín sobre les hores que treballem i els mítics tres mesos de vacances d’estiu molesten perquè donen una imatge errònia de la realitat.

Al polític, li vaig proposar de fer un intercanvi, una setmana ve ell a veure la feina que fem a l’institut i l’altra vaig jo a veure què fa ell a l’Ajuntament. Tots dos estavem convençuts que tenir raó, perquè a tots dos ens agrada la nostra feina, la fem amb passió i estem convençuts que treballem més que ningú.

Estic segura que els professors fem més de les 37 hores i mitja a la setmana que ens paguen i també és segur que ell no tots els dies fa 14 hores.

No és fàcil entendre que els polítics treballen moltes hores, els veiem presidint un acte a primera fila i pensem la sort que tenen de ser-hi quan nosaltres amb prou feines hem trobat lloc per seure, però potser el polític pensa que estaria millor a casa o fent alguna altra cosa en comptes d’estar allí. Al ser un càrrec públic és cert que ha d’estar disponible 24 hores al dia set dies a la setmana, són gangues de l’ofici. Segurament polítics i mestres o professors, són de les professions més atacades i menys compreses. Potser un dia parlaré de la primera, avui toca parlar de les dues altres, sobretot de la segona que és la que conec més bé…


És un mite i una creença ben estesa que mestres i professors tenim tres mesos de vacances a l’estiu o com a mínim juliol i agost, com si el fet de no tenir criatures al davant t’eximís de fer la feina o, dit d’una altra manera, com si només treballéssim quan tenim criatures al davant. Sé que no és fàcil d’entendre fins que no hi estàs posat. Ho sé per companys que es dedicaven a una altra feina i després han entrat a l’ensenyament. Treballar amb adults és diferent de treballar amb criatures o adolescents, és molt plaent, has de donar molt i també reps molt, necessites energia i estar alerta, no hi ha descans. M’encanta distribuir el curs, planificar-lo, saber què faré, més o menys, cada mes, i acabar el temari a temps. Però la tasca de planificació no s’acaba mai, potser hi ha sortides o activitats que et prenen hores, o mil casuístiques que t’obliguen a anar redistribuint el temps contínuament. També has d’estar informada, almenys en la meua matèria constantment hi ha notícies, vídeos, programes, etc. que et poden ajudar a l’aula. La feina no s’acaba mai, és molt creativa i, fins ara, teníem la sort que podíem distribuir-nos la feina a casa com ens venia de gust i això és molt d’agrair, no diré que no (un altre dia parlaré de les condicions a l’institut per a què el professorat pugui treballar a gust).


Tornem a les vacances. De fet, el nostre mes oficial de vacances és l’agost. El juliol l’escola i l’institut estan oberts, l’equip directiu hi treballa en horari de matins (com a la majoria d’empreses), i el professorat hi podem anar puntualment si se’ns demana o ho creiem necessari. Però també és el moment de fer cursos, que no són per passar el temps, sinó una formació necessària que podem fer durant l’any i/o als juliols i que entra dins el nostre horari de feina. Necessitem el reciclatge dels cursets perquè necessitem aprendre com una prioritat bàsica de l’ensenyant per poder donar el màxim al nostre alumnat. No conec cap professor (o professora) que no estigui disposada a aprendre, perquè aprendre és la base per poder ensenyar.

Al quadre següent he fet la comparativa de la distribució horaria del professorat de secundària els darrers dos cursos i el proper. S’observa que la permanència obligatòria al centre és més elevada, però continuen sent les mateixes hores de mitjana de permanència al centre setmanals (30) i les mateixes per preparar classes, corregir exàmens i assistir a cursos (7.30), però distribuïdes d’una altra manera, tot i què les hores lectives han augmentat, és a dir, tenim més hores de classe directa amb els alumnes, però les mateixes hores per preparar les classes. Algú pensa que anem amb el cronòmetre a la mà i quan hem exhaurit les 7.30 setmanals entre cursets, correcció de proves i preparació de classes ens aturem? Algú pensa que els dissabtes i diumenges els tenim sempre lliures?… continuo en el següent post.


Quadre evolutiu de les hores del professorat a secundària:

CURS 2010-11

CURS 2011-12

CURS 2012-13

Hores lectives (hores de classe directa a alumnes)

18

19

20

Hores d’activitats complementàries d’horari fix (guàrdies i altres vigilàncies, reunions setmanals de departament o seminari, comissió d’atenció a la diversitat, etc. )

6

6

8

Obligatorietat de permanencia al centre

(suma de les anteriors)

24 hores

25 hores

28 hores

Hores d’activitats complementàries de presència al centre educatiu no sotmeses a horari fix (reunions d’avaluació, de claustre i de consell escolar, reunions amb pares i mares, etc.)

6

5

2

7 Hores i 30 minuts de preparació de classes, preparació d’activiatats, assistència a cursos i activitats de formació, que no s’han de fer necessàriament al centre.

7.30

7.30

7.30

La jornada laboral ordinària dels professors és de 37 hores i 30 minuts setmanals, que per al curs que ve 2012-2013 es distribuirà de la manera següent:

20 hores lectives, distribuïdes en cinc dies, que es destinen a la docència directa a l’alumne (docència a grups classe, atenció a la diversitat, tutoria individual i en grup) i a activitats directives i de coordinació amb les dedicacions previstes per a l’exercici d’aquestes funcions. Aquestes 20 hores es podran prendre com a mitjana quan el centre no faci una distribució horària uniforme al llarg del curs escolar a causa de variacions trimestrals.

8 hores d’activitats complementàries d’horari fix, guàrdies i altres vigilàncies, reunions setmanals de departament o seminari, comissió d’atenció a la diversitat, coordinacions de nivell i amb especialistes per a l’atenció a la diversitat, entrevistes amb mares i pares, manteniment del laboratori i aules específiques, organització i execució de les accions que ofereix el centre en el marc de determinats programes.

2 hores d’activitats complementàries de presència al centre educatiu no sotmeses a horari fix: (reunions d’avaluació, de claustre i de consell escolar, reunions amb pares i mares, reunions de coordinació amb altres centres, reunions amb professionals i entitats externes, activitats de reforç i de tutoria i altres encàrrecs que, en el marc de les seves funcions, li faci el director/a del centre).


7 hores i 30 minuts de preparació de classes, correcció d’activitats, assistència a cursos i activitats de formació, etc., que no s’han de fer necessàriament al centre.

Extret de les instruccions d’inici de curs 2012-2013

Les retallades no afectaran la qualitat de l’ensenyament?

0
Durant molts anys els mestres i professors hem mentit sobre la nostra feina. Sobre el nostre horari de feina per a ser més exactes. Quan ens preguntaven quantes hores treballàvem en realitat sempre responíem les hores que estàvem obligatòriament a la feina no el total que dedicàvem a treballar. El nostre horari laboral setmanal a secundària és de 37,5 hores que es distribueixen de la següent manera: 19 hores lectives (de classes), 6 hores d’activitats complementàries d’horari fix (guàrdies, reunions, etc.)(fins aquí les que estem obligatòriament al centre cada setmana), 5 hores de presència al centre educatiu i sense horari fix (reunions d’avaluació, amb pares, etc.), i 7 hores i 30 minuts de preparació de classes, correcció d’activitats, assistència a cursos i activitats de formació que no s’han de fer necessàriament al centre. Per tant, enguany hi estem obligatòriament 25 hores a l’escola pública, però a casa ens passem bastant més que 7 hores i mitja a la setmana a la feina després de l’invent de la intranet que hi ha a tot arreu. Gràcies a aquest sistema pots estar 24 hores al dia i 7 dies a la setmana connectat a la feina, preparant classes amb el moodle, buscant informació, corregint activitats, etc.

L’únic que se sap del curs vinent és que la nostra consellera ens ha anunciat que ara estarem 28 hores obligatòriament als centres educatius, tindrem més hores de classes, però continuarem tancant la setmana a 37 hores i mitja. Algú pot entendre que si fas més hores de classe necessites més dedicació a casa per preparar-les i per corregir després les proves. Algú pot entendre que això no repercutirà en la qualitat de l’ensenyament? I no ho dic perquè el professorat fem pitjor la nostra feina, sempre ho farem el millor possible, però si has de fer més amb el mateix temps i a banda hi ha menys diners per fer coses miracles no n’hi ha. Absorbirem 15.000 alumnes més sense augmentar la plantilla i baixant el pressupost, i el sou. Mentrestant 1500 mestres que podrien treballar hauran de fer cua a l’atur. No em diguin que no és una manera curiosa de motivar a la gent i augmentar l’ocupació, i això és el govern dels millors senyores i senyors, algú en dóna més?

Fa uns dies vaig descobrir aquest bloc d’una exministra d’educació d’Equador, pedagoga i periodista. Hi fa una anàlisi acurada del sistema educatiu finlandès. És llarg, però val la pena llegir-lo per reflexionar sobre el nostre propi sistema.

Espanya es trenca

0

La reforma de la (es veu que no tan Sagrada) Constitució ja està en marxa, avalada pels dos grups majoritaris de la cambra. El PSC continua sent PSOE allà i “no se sap ben bé què” aquí. El Tribunal Constitucional dóna dos mesos a Ensenyament per a fer que el castellà sigui també vehicular a l’escola. Tan se val la immersió lingüística que s’ha demostrat que funciona, contra el català tot s’hi val. Al País Valencià i a les Illes la cosa està molt pitjor des de fa anys, ara ha empitjorat i encara resisteixen. Ara toca fer claudicar al Principat. Veient “Temps de Silenci” en la reposició de TV3 sembla que no hagin canviat gaire les coses i tornem a temps passats. Només els falta prohibir-nos llegir llibres en català. Tot arribarà si no hi posem remei…


S’han aixecat veus de protesta i es promou una Diada reivindicativa més que mai. Sí, cal protestar fins i tot quan no serveix de res,
però aviat hi haurà eleccions al Parlament espanyol i també cal que
anem a votar si és que realment volem canviar les coses.

Un bon observador sap que quan la participació és alta guanyen les
esquerres. Quan cau una mica la dreta pot sumar. Si la participació és
baixa la dreta guanya sempre.

S’està coent una llista unitària independentista, tan de bo tiri endavant, cal unir-se, ja ho diuen, la unió fa la força. Cal molta generositat de tothom per aconseguir-ho, cal seny, cal una llista unitària independentista i contestar d’una manera clara i diàfana a
tot el seguit d’agressions que estem patint. Contestar a les urnes que és l’única manera legítima que poden entendre. Les manifestacions ajuden, fan visible, però els vots són imprescindibles.

Veurem si som capaços tots
plegats d’aconseguir-ho. S’ha fet un llarg camí fins aquí, hi ha moltíssima gent que hi ha participat d’una manera o d’una altra, que han somiat durant molts i molts anys la independència del nostre estimat país. Alguns ens han deixat fa poc. Per tots ells i per tots nosaltres cal seguir sumant gent i complicitats. Sols no ens en sortirem, però junts res no és impossible. Ara és l’hora
de fer el darrer pas, ens ho estan posant en safata, ens ho demanen a crits. Fem-los-hi cas!

Reflexions d’inici de curs

0

Puntualment, com cada any, ahir 1 de setembre va començar un altre curs escolar. En argot futbolístic estem hores d’ara en pretemporada. Una pretemporada curta que donarà pas a l’inici de la lliga que comença el dia 12. Són moments de reunions, de preparació de les programacions del curs, de saber-ne els horaris, de conèixer el nou professorat, de retrobar l’antic, de recollir els llibres i material escolar…

Enguany sembla que hi ha novetats i tornen els (esperats) exàmens a setembre. Almenys esperats per molt professorat i pares i mares. Ja era hora que algú posés seny! Tenir temps per preparar-se per a la recuperació i no només una setmana o deu dies és una millora important per a la qualitat de l’ensenyament, sinó anem sempre de rebaixes. També es facilitarà que els estudiants  puguin accedir a cicles per treure’s un graduat. S’ha d’acabar de perfilar, perquè la proposta no és gaire clara, encara, però és evident que el sistema és molt millorable per tal d’aconseguir que el jovent es motivi per acabar els seus estudis, estar preparat és important. Tanta joventut ociosa que fins als 16 anys no poden fer alguna feineta d’estiu per anar fent és una pèrdua de recursos important que pot acabar derivant en ni-nis…



La Maria Mercè Roca parlava aquest estiu a l’AVUI de les vacances i dels treballs d’estiu en aquest article. És
evident vivim en una època de canvis que ens ha de fer replantejar
moltes coses. La crisi va per llarg i és un bon moment per repensar,
millorar, corregir… la crisi també és una oportunitat de canvi en
positiu per a aconseguir un futur millor. Cal mirar què va bé i què és millorable i corregir-ho en la mesura del possible. La manca de recursos ens ha de fer aguditzar l’enginy.

Comença un nou curs, “tot està per a fer i tot és possible”.

“En època de crisi cal invertir en educació”

2
Publicat el 25 de juny de 2011

La secretària europea d’educació, Androulla Vassiliou, ho ha dit en una entrevista a TV3. I fa èmfasi en què un país com Finlàndia que tothom té com a exemple a seguir en educació, l’èxit li ve ara després d’invertir-hi més durant la crisi dels 90. Els resultats negatius del que s’està retallant ara es veuran en 5 o 10 anys, ha dit. I mentrestant la Generalitat preveu una rebaixa del pressupost en educació del 7,4% respecte a l’any passat i que ho situa al mateix nivell del 2008. El fracàs escolar es situa al voltant del 31%, una barbaritat comparat amb el què hauria de ser, un 10% i que dobla la mitjana europea que és del 15%.

Contra el fracàs escolar la comissària també repassa altres ingredients de la recepta: “una FP atractiva i que els mestres conscienciïn els alumnes,
ja des de petits, que els estudis són claus per prosperar”.
Ens hauríem de preguntar el per què de molt d’aquest fracàs escolar i el conseqüent abandonament dels estudis…


Potser
ara sí que és un bon moment per convèncer els alumnes que cal estudiar
per prosperar, però durant els anys de bonança econòmica els alumnes
frisaven per poder abandonar l’institut (amb titulació o,
majoritàriament, sense), per treballar al sector de la construcció. Un
alumne sense titulació, però amb bones referències, podia
aconseguir una feina en el sector i cobrar 300.000 pessetes al mes. Amb
l’arribada de l’euro i el boom de la construcció, els sous podien
arribar a uns 3000 euros al mes (amb hores extres, treballant dissabtes i
el que calgués). Molts alumnes desmotivats amb l’estudi perquè no li
trobaven cap solta, em deien que en pocs mesos estarien treballant i
guanyarien més que jo, la qual cosa era certa en aquell moment i els esforços per explicar-los que allò no duraria sempre eren debades. Els pares, normalment, també treballaven al sector i els encoratjaven a fer-ho.

La
crisi ha fet tocar de peus a terra a molta gent. Ara són joves sense
estudis, molts sense titulació que s’han posat a estudiar per a
aconseguir-la. Els “Audis” que s’havien comprat, el pisos nous de
trinca, etc., dels que gaudien amb vint anys ara s’han convertit en res i
potser sí que els mestres i professorat tindrem més èxit explicant que
cal estar format per tenir una bona feina, fins ara, els fets no ens
acompanyaven.

Notícia relacionada: “El percentatge de ni-nis és marginal i ha disminuït des de l’inici de la crisi“.

Confrontant l’educació a N.Y. i a Finlàndia

0
Publicat el 25 d'abril de 2011

Finlàndia i Nova York, dos llocs distants amb visions sobre l’educació diferents, però amb bons resultats… N’hem d’aprendre molt encara (30 minuts d’interès).

Sorpresa: l’1×1 a Finlàndia no existeix i, en canvi, fan servir màquina de transparències que aquí fa anys s’usava i es va deixar de fer en pro de les noves tecnologies. Es va aparcar la transparència en pro de power point… algunes corrents li veuen molts defectes al PW… curiós.
Durada: a Finlàndia per cada 45 minuts de classe hi ha un quart d’hora de descans. Bé, aquí tenim una hora de classe, però entre el canvi d’aula i els passejos pel passadís es queda en 50 minuts, més o menys igual, només que allà ho fan legalment i aquí per “escaqueig”. Tot i així, segur que es pot regular millor. Allà només fan classes al matí. Aquí tot el dia més extra-escolars… potser ens hauríem de replantejar alguna cosa…
Coincidència: tant a N.Y. com a Finlàndia el director pot triar el professorat del centre. Segur que les plantilles són estables i tothom s’hi sent més implicat i això també ajuda als millors resultats. Aquí… uf!
Comportament: tant a N.Y. com a Finlàndia el comportament dels alumnes era més que correcte… aquí en alguns llocs un comportament així podría ser ciència-ficció…
Implicació: tant a N.Y. com a Finlàndia els pares s’impliquen molt en l’educació del fills i també els mestres i professors, fruit que tenen durant anys els mateixos alumnes i els acaben coneixent bé. Aquí… uf!
Reconeixement: tant a N.Y. com a Finlàndia ser mestre o professor és una professió reconeguda i ben considerada. Aquí…uf!
Inversió: la inversió en ensenyament tant a N.Y. com a Finlàndia és elevada. A Finlàndia es paguen molts impostos, però tenen molts recursos i l’alumnat no ha de pagar res per rebre l’educació. A N.Y. el professorat que va optar a un curs per ser director de centre, va apartar-se de les classes, però continuava cobrant el seu sou per fer-lo i això es va traduir amb una alta participació i implicació. Aquí el 50% de les places del curs de direcció no es van cobrir, es feia fora de l’horari lectiu com un curs més…
Confiança: A Finlàndia els nens van a l’escola que tenen més a prop, però poden triar-ne altres si els convé per alguna cosa en particular. A N.Y. també es pot triar, però la gent sol confiar en les del barri. Aquí hi tornen a haver denúncies d’empadronaments falsos per tal d’accedir a una escola determinada…

I en podeu afegir si voleu…

Sra. Rigau, rigor!

2
Publicat el 9 de març de 2011

Deixi’m dir-li que em va sorprendre la seua arrencada com a consellera. No m’ho hagués imaginat després d’haver-la conegut com a titular de Benestar i Família. Va parlar amb seny d’alguns temes i també va tenir alguna sortida precipitada, però en general sembla que d’entrada tenia les coses prou clares. No entenc, per això, la sortida de to d’ahir. Els mestres i professors no som els seus enemics, però ho va semblar. Potser és que la posen nerviosa els sindicats, no la culpo, a mi també, de vegades, però em sembla que va respondre sense pensar en el professorat que treballa en precari que n’hi ha molt, encara i tenir la feina assegurada, sí dóna tranquil·litat què vol que li digui, però no tot el col·lectiu està en aquesta situació, prou bé que ho sap. Vull entendre que va ser una relliscada sense reflexionar, un mal moment el podem tenir tothom, en això estem d’acord. Fixi’s que la paraula “mestre” té connotacions positives quan parlem d’en Puyal (o de qualsevol altre professional que no es dediqui a l’ensenyament), en canvi quan es parla dels mestres sembla que sigui una cosa dolenta, que siguem els culpables de tot. Pensi que a nosaltres no ens defensa ningú, si és vostè la que ens burxa ja hem begut oli. I encara rai que no hem tingut culpa de la crisi!…
Sra. Rigau, li ho demano, continuï en la línia que va marcar al principi que estava prou bé, i defensi els mestres, no cal tenir feina assegurada per estar motivat a la feina, li ho puc assegurar, igual que tenir-la assegurada no és una motivació per si mateix, ja sap que no és la situació de molts docents, la precarietat (culpa de la crisi, també), és molt elevada i hi ha molts docents sense feina o amb substitucions curtes, però això no és el tema, la motivació és una altra cosa, no li sembla?

II Olimpíada de Geologia, primera fase a Tarragona

0

Ahir es va celebrar la primera fase de l’Olimpíada de geologia. Dels instituts de la demarcació, se’n van presentar quatre amb un total de 20 alumnes, que no està gens malament per ser la primera vegada, esperem millorar registres l’any que ve. Els quatre guanyadors aniran a competir a Madrid el 26 de març amb tots els altres guanyadors de les diferents demarcacions espanyoles. La fase final europea es realitza a Itàlia al setembre.

A diferència d’altres olimpíades que porten molts anys i
on es selecciona l’alumnat, aquí tot just se’n fa la segona edició i és
una manera de donar a conèixer la geologia i animar a l’alumnat a
estudiar-la. Una manera lúdica d’aprendre i de contagiar la passió per les roques, minerals i fòssils, la seua gènesi i el seu estudi.

Estudies o treballes?

0

Espanya dobla la mitjana europea dels alumnes que deixen els estudis abans d’acabar secundària“. Malta és l’últim país, Portugal i Espanya estan just per sobre i van de bracet. Trista estadística. La culpa, si es pot dir així, és el boom immobiliari que va fer que molts joves deixessin els estudis per anar a treballar a la construcció. Dono fe. Alumnes meus amb dificultats d’aprenentatge, amb un entorn familiar poc favorable per a seguir estudiant i moltes ganes de marxar del centre em deia: “profe, aviat seré allà (assenyalant una obra propera) i guanyaré més diners que tu” (sic). I tenia raó. Treballant més hores i al ras, a mercè de la intempèrie, però un noi de 16 anys guanyava més que un professional de l’ensenyament. Inútil esmerçar esforços en intentar convènce’l de seguir estudiant, ells marxaven a l’obra i elles a fer de perruqueres. Alguns alumnes que havien deixat els estudis per anar a treballar a l’empresa amb pare (posar aires condicionats), els veies passar, tot just acabats de fer els 18 anys, amb un Audi nou de trinca… I és llavors quan et planteges si les coses van bé o tot acabarà petant, com així ha estat...

En aquesta época de crisi l’estudi torna a ser un valor. Ara no poden ni
volen deixar els estudis, perquè no hi ha feines miraculoses que donin
molts diners amb poc esforç. A poc a poc torna el seny i els Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior són cada vegada més populars,
afortunadament. Hi ha una àmplia oferta formativa i segur que aquestes
estadístiques negatives canvien en pocs anys, és lògic pensar-ho
almenys. Potser per això magisteri és una carrera molt sol·licitada, com també són cada dia més els professionals d’altres camps que han optat ara per dedicar-se a l’ensenyament al quedar-se sense feina. I tot s’hi val per treballar, a l’institut hi ha casos de jornades d’1/3 (és a dir treballar un terç de l’horari amb el sou corresponent) que venen de lluny (País Valencià), potser una hora i mitja en cotxe, i tots diuen el mateix, hi ha molta demanda i poques baixes i s’ha d’aprofitar tot.

I si a això hi afegim el Singulars d’anit amb el Santiago Niño Becerra, em sembla que patirem molt.

La crisi té les seues coses negatives i molt negatives, però si fa
tornar el seny als escèptics en la formació, benvinguda sigui.

El gust d’aprendre…

0

Acaba de sortir aquest llibre: Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia; que ens ha d’ajudar a posar en pràctica una nova metodologia per fer servir a les aules, ara que ja estan equipades amb ordinadors i internet. No crec que els llibres i internet estiguin barallats, al contrari, benvingudes siguin les noves maneres d’aprendre aplicant nous mètodes o simplement afegint noves coses i aprofitant els nous avantatges. Avui en dia internet és imprescindible i aprofitar el potencial que ens dóna la xarxa no pot ser més que un benefici per als alumnes, potencials treballadors de demà. El llibre l’han fet un bon grapat d’educadors que fa una colla d’anys que es dediquen a aplicar noves tecnologies en educació i que molts ja hem fet servir a les aules.

Dit això, els ordinadors, les aules i internet no estan barallats en què hi hagi un llibre al costat i un professor que expliqui. Són sistemes complemetaris i diferents que han d’ajudar a l’alumnat a aconseguir saber més coses sobre el que té al seu abast. Segur que els temps canviaran molt més encara. Fa deu anys començaven a fer-se cursets per a crear pàgines web, els blocs van venir més tard, els webquest, etc. Tot són metodologies bones, aplicables i, segons el meu parer, complementàries, que cal conèixer i dominar…

Ara bé,
fa uns anys, vaig assistir a un curs de formació per a professorat de
les Aules Obertes (AO) (les AO són espais on ensenyar d’una manera
diferent a alumnes que tenen necessitats educatives especials, és a dir,
que en una aula normal desaprofiten el temps i necessiten més atenció
personalitzada i adequada a les seues capacitats per poder treure’s el
graduat escolar), on el professor que dirigia el curs, va obrir la
primera sessió dient exactament el mateix que deia Pisani a Barcelona sobre l’educació i que em va alterar tant fa un any i escaig: tota la informació és a internet i el professorat “només” hem d’ajudar a destriar el bo del dolent
Per si
això no fos poc va posar un exemple: els seus alumnes de l’aula oberta no
necessiten saber quins tres estils de capitells podem trobar, en el cas
que volguessin anar a Grècia ho podrien buscar per internet i ja ho
sabrien, per tant no cal aprendre-ho ni memoritzar-ho. Segons ell,
biòleg, aquesta informació que li va arribar a través dels llibres i de
l’escola en l’antiga EGB, era del tot sobrera per a la feina que estava
fent i igualment ho era per als seus alumnes que acabarien sent paletes,
encofradors, electricistes o pintors.

No cal dir que em vaig aixecar i vaig marxar del curs, després de contrastar opinions amb el professor, clar. Em pregunto on queda aquí el gust d’aprendre. Aprendre per saber més coses, per estar més informats o simplement per poder parlar de més temes. Internet ens ajuda a això, també, a estar més informats, encara que potser no prou ben informats (“Tenemos más desinformación que nunca y gratis”). Segons aquest professor, com que per ser fuster o pintor o paleta no cal saber que els capitells poden ser d’estil dòric, jònic o corinti, no cal aprendre-ho, simplement, i si necessitessin saber-ho algun dia podríen anar a internet i ja està, així de fàcil.

Em sembla que és una reducció massa dràstica, perquè d’informació n’hi ha molta, certament, però em nego a pensar que som com robots als quals se’ns pot posar “només” un cert tipus d’informació per a fer un tipus de feina i prou. Hi ha vida més enllà de la feina i els humans estem fets de moltes petites coses i molts altres coneixements dels que fem servir exclusivament en el món laboral. O no?

Calendari escolar, la setmana blanca

8
Publicat el 8 de gener de 2011

El nou calendari escolar ha comportat que enguany el curs comenci una setmana abans (el 7 de setembre),  i per això ha calgut incloure la setmana blanca al febrer o març (a triar), tenint en compte que les hores lectives són les que són i no es poden allargar. Eliminar, per tant, la setmana blanca enguany significaria posar més dies de festa a triar al calendari. Trobo que anunciar de treure enguany la setmana blanca és una mesura improvisada, feta sense reflexionar i sobretot sense tenir en compte que el calendari d’enguany ja està aprovat, cal mirar el de l’any que ve. Tot i què, és cert, el nou calendari és, al meu entendre, un desgavell. El primer trimestre va acabar molt abans tot i què vam continuar donant les notes el darrer dia de desembre com sempre s’havia fet. Aquesta setmana de vacances al febrer-març també altera el segon trimestre i sobretot a les famílies, que van aconseguir començar més tard el curs (què fan amb els nens a setembre sinó?), sense pensar que després hi hauria una setmana que quedaria coixa… en fi. A vegades els canvis estan bé i són millors i més eficaços que l’original, però si tenim en compte que vivim en un país mediterrani on normalment al setembre encara fa prou calor per anar a la platja o a la piscina, no entenc les presses de començar abans el curs per tenir una setmana extra de vacances al febrer (sigui dit de passada, em fa il·lusió aquesta setmana perquè és en temporada baixa, cosa que els ensenyants no hem pogut fer mai, potser és dolent per al calendari escolar i bo per a les agències de viatges, qui sap?). Acabar classes tan tard al juny també és un petit contratemps, la calor que fa a les aules fa que sigui molt difícil aguantar a la tropa en condicions per a què aprenguin alguna cosa… Que la senyora consellera hi posi seny per l’any que ve, si pot ser…

D’altra
banda, el 7
de gener, tradicionalment festiu, enguany no ho ha estat i, a més, per
normativa no es podia triar com a festiu de lliure elecció en venir
d’unes vacances i enllaçar en cap de setmana (estic convençuda
que abans de prendre la mesura ningú va mirar el calendari), tot i què
molts centres han fet festa avui i no ha passat res, cosa que tampoc entenc. De fet, avui hem
tingut molts pocs alumnes, s’ho han pres de festa ells…( a vegades són
més racionals que nosaltres).

La tercera és que enguany acabarem la primera setmana de juliol per treballar el que no es pot treballar a setembre al començar abans el curs. Una mica rocambolesc tot plegat, el juliol és el mes tradicional per a fer cursets de reciclatge del professorat. Normalment comencen classes el dia 1 si és laborable i s’allarguen unes tres setmanes. A més, molt professorat està desplaçat i treballaran una setmana en un institut que no saben si hi seran l’any següent…una mica estrany tot plegat. 

La darrera és que estic esperant amb candeletes que la nova consellera
d’Ensenyament (abans Educació i abans encara Ensenyament), compleixi un
dels punts del programa electoral de CIU on deia que es tornaria a
plantejar fer recuperacions a setembre. Ara les recuperacions es fan al juny mateix, uns dies després d’haver acabat el curs. Convindreu amb mi que és impossible estudiar en una setmana el que no s’ha fet durant nou mesos, en canvi tenir dos mesos de coll sempre és una avantatge. Que torni el sentit comú si pot ser, veurem si hi ha sort.

Foto: Irene Rigau, la nova consellera d’Ensenyament.