Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Economia, Europa social, Joves, Crisi (Respostes) i Green New Deal

Zona de Lliure Comerç UE-EUA? No, gràcies.

1

Proposa Obama, i recull amb entusiasme Barroso, establir una zona de lliure comerç entre Estats Units i la UE. Això és bo, o es dolent? D’entrada, a diferència de les declaracions que he escoltat de representats de la Comissió Europea, jo no comparteixo en absolut l’entusiasme. És més, em sembla una mala notícia.

I la principal raó (no és l’única), és que aquest acord podria posar en perill els elements essencials del nostre (europeu) marc normatiu.

No oblidem que hi ha profundes diferències entre els dos blocs comercials: la noció de servei públic, qüestions relacionades amb l’agricultura, l’alimentació i la salut (carn bovina amb hormones, transgènics, indicacions geogràfiques protegides, etc.), serveis culturals i audiovisuals,…

Totes aquestes diferències responen a l’existència de preferències col·lectives i decisions de les respectives societats que no poden ser ignorades o minimitzades per tal de facilitar aquestes negociacions.

Per exemple: l“escàndol Findus”, entre d’altres, posa de manifest l’absurditat d’un sistema alimentari global. És raonable, llavors, continuar apostant per enfortir el poder de les grans industries agroalimentàries en detriment dels agricultors, pescadors o productors locals?

Un altre exemple: davant del fet que algunes companyies multinacionals, com Goodyear o Mittal, es comporten com a implacables bèsties predadores, hem de continuar enfortint els seus drets per tal que continuïn soscavant els dels seus empleats?

I encara en aquest sentit: en un moment en què pertoca donar suport i impulsar iniciatives en l’àmbit de les PIME i l’economia local, per què carai hem de construir un marc a mida per a les grans multinacionals que actuen sense escrúpols, exprimint territoris i societats, per tot seguit abandonar-los sense cap conseqüència per a elles, i deixant darrere seu un desolador desert productiu, social i industrial?

Europa pateix, no hi ha cap dubte, una crisi econòmica, social i ambiental sense precedents, a la qual cal afegir un pèrdua de capacitat, legitimitat i credibilitat institucional cada cop més preocupant.

En aquest context, un acord de lliure comerç amb els Estats Units em sembla una mesura precipitada, només explicable per l’actual mancança d’idees, projecte i lideratges europeus creïbles i convincents.

Per últim, no ens enganyem: un eventual acord amb els Estats Units no és un acord qualsevol: els seus defensors argumenten que significa la creació de la zona més pròspera de lliure comerç al món. Però, llavors, què passa amb el multilateralisme, l’OMC, amb les negociacions internacionals?

En suma: Barroso es felicita de la proposta i afirma que, de concloure’s, suposaria un increment marginal de la riquesa a Europa. Però realment paga la pena acabar de destruir el nostre model a canvi d’unes centèsimes de punt percentual del creixement? No seria millor reconduir-lo? Convertir en realitat, d’una vegada, aquella vella idea de l’Europa garant dels drets i les llibertats, paradigma de l’Estat del Benestar?

Tot plegat em porta a la conclusió que, en realitat, estem davant d’una proposta arriscada, un clau ardent al qual molta gent s’hi voldrà aferrar, però que a mi, personalment, i a molta gent amb qui comparteixo grup al PE, com en Yannick Jadot, per exemple, ens genera preguntes, dubtes, incerteses, incomoditats i directament, oposició.

Foto: Barroso, ahir, explicant la proposta. Font: Reuters.

La UE davant la primera vaga de la banca en una dècada

0
El Govern Espanyol, a través del FROB, ha anunciat dràstics ajustos de plantilla sense negociar amb les entitats financeres nacionalitzades. Per això, els sindicats bancaris han convocat una vaga en Bankia, NCG Banc i Banc de València per al pròxim 6 de febrer.

Els sindicats asseguren que, si es compleixen els plans ja anunciats per les entitats, aquest any sortiran del sector financer 20.000 treballadors més. Tot plegat eleva a fins a 50.000 el nombre de treballadors menys en el sector en menys de 3 anys.

Les entitats nacionalitzades no han realitzat cap esforç negociador per assolir acords sobre la reducció de plantilla, sinó que utilitzen el Memoràndum d’Entesa (MoU) com “excusa”.

No obstant això, el MoU concedeix un termini de fins a cinc anys, de manera que hi ha marge per pactar mesures no traumàtiques.

D’altra banda, l’última reforma laboral que va adoptar Espanya, amb el vistiplau de la UE, facilita l’acomiadament d’empleats públics. Tot plegat suggereix que existia un pla premeditat per facilitar l’acomiadament dels i les treballadores dels bancs dels quals s’estava negociant el rescat.

Així doncs, he demanat a la Comissió que ens aporti informació sobre els següents aspectes:

Quan la Comissió va fer les recomanacions sobre l’acomiadament en el sector públic, preveia l’acomiadament i els ERO a les entitats financeres nacionalitzades?

Al MoU s’acorda la reestructuració del sector financer, pot aclarir si això implica la reducció immediata de la plantilla? Com garanteix aquesta reducció l’eficiència i competitivitat de les entitats nacionalitzades al mercat financer?

Tenint en compte que són els equips de la Comissió Europea els qui controlen el treball del FROB, exigeixen aquests que es porti a terme una negociació col·lectiva amb els sindicats en els bancs nacionalitzats?

Exigirà la Comissió al FROB que no realitzi els acomiadaments fins que no es faci un procés de negociació adequat i s’arribi a un acord entre les parts afectades?

En vistes del proper semestre europeu i de les recomanacions a enviar, coneix quin és l’efecte d’aquesta mesura sobre el problema general de desocupació a Espanya?

Font foto: EFE

Agències de qualificació i crisi del deute: el mercat financer no pot determinar la política econòmica europea

1
Al Parlament Europeu hem adoptat avui dos informes relatius a la crisi del deute sobirà a Europa. D’una banda hem modificat la regulació i la directiva sobre les agències de qualificació creditícies, i de l’altra ens hem pronunciat novament sobre la necessitat d’establir un full de ruta per als eurobons.

Els Verds apostem per tal que les noves normes sobre les agències de qualificació signifiquin un pas endavant per limitar el poder d’aquest sector influent, però lamentem que no hagi estat possible canviar l’estructura del mercat i evitar així conflictes d’interessos.

Cert, la nova legislació sobre agències de qualificació creditícies regula una mica més aquest petit però influent sector econòmic, el qual ha tingut un paper central en el desenvolupament de la crisi del deute sobirà. En un moment en què agències com Fitch poden parlar amb total impunitat sobre el futur de l’economia espanyola i qualificar el desenvolupament d’aquesta com BBB-, és indispensable que el Parlament Europeu posi límits a aquestes especulacions. Qui està darrere de Fitch o de les altres agències? Què paguen per aquests informes? Qui especula amb el preu del deute públic espanyol o l’euro? Aquestes qüestions no poden seguir sent preguntes obertes. Les agències de qualificació han de fer informes transparents i objectius, evitant qualsevol tipus de conflicte d’interessos.

Però si bé la nova regulació millorarà la transparència de les qualificacions, en particular, també es complementa l’actual sistema de classificació (per exemple, AAA) amb un sistema addicional de xifres que exigeix ??la inclusió de dades històriques per sustentar la probabilitat d’incompliment en el pagament del deute. Aquí cal lamentar que el Parlament Europeu no hagi estat més ambiciós en la seva regulació. Els Verds vàrem presentar propostes per evitar la tinença d’accions creuades entre les entitats qualificades i les agències, però es va posar un límit només del 10%. Els Verds també preteníem una regulació més clara per limitar la dependència de les agències de qualificació en els mercats financers, però tampoc vam obtenir la majoria necessària.

És important destacar que les agències de qualificació no podran ara emetre recomanacions sobre polítiques públiques dels Estats. Així mateix, la legislació exigeix ??qualificacions que tinguin una visió més àmplia del risc, incloent per exemple, el risc ambiental. El Parlament també crida a la Comissió a considerar la possibilitat de crear un agència de qualificació pública europea, aquest fet és fonamental per als Verds per acabar realment amb el negoci de les agències de qualificació.

Finalment, en l’informe Goulard sobre la possibilitat d’introduir eurobons, també votat avui, el Parlament reitera el compromís sobre la mutualització del deute sobirà, pressionant a la Comissió i al Consell perquè realment introdueixin elements que eliminin el cercle viciós entre deute sobirà i risc privat . Frenar la socialització de les pèrdues dels bancs requereix no només de la Unió Bancària, sinó d’un veritable instrument d’endeutament públic europeu. Acabar amb l’especulació sobre la prima de risc i el tipus d’interès del deute públic dels estats de la zona euro és crucial per sortir de la crisi. La creació d’ocupació, la justícia social i l’eliminació de la pobresa no depèn de la prima de risc o de la qualificació de les agències, les quals són realitzades sobre axiomes econòmics ortodoxos. Si volem un altre tipus de polítiques públiques, necessitem limitar el poder de les agències, grans lobbies financers, en la determinació de la política econòmica Europea.

foto: seu agència de Rating FITCH.

Mites de la saviesa convencional, de Vicenç Navarro, avui, al Diari ARA

1

Vicenç Navarro ens ajuda, un cop més, a entendre millor alguns conceptes i a desmentir alguns tòpics de l’anomenada saviesa convencional. El publiquen, avui, a l’ARA.

Mites de la saviesa convencional, de VICENÇ NAVARRO, ARA, 15/01/2013

Hi ha proves més que suficients, acumulades durant aquests anys de crisi, que alguns dels supòsits del pensament econòmic dominant són erronis. Entre aquests supòsits destaquen els següents:

1. Cal retallar la despesa pública, inclosa la despesa pública social, per reduir el dèficit i així recuperar la confiança dels mercats. L’evidència mostra que aquestes retallades (la seva intensitat i rapidesa) han estat contraproduents, i han contribuït al descens de la demanda i a la disminució del creixement econòmic. Fins i tot l’FMI ho ha reconegut.

2. Cal abaixar els salaris per augmentar la competitivitat, incrementant les exportacions, la qual cosa ens ajudarà a sortir de la crisi. Altra vegada, les dades no avalen aquesta postura. Els salaris han anat baixant, cosa que ha contribuït al descens de la demanda i a la desacceleració de l’economia. És més, l’increment de les exportacions (que hi ha hagut durant la crisi) no ha causat un revifada de l’economia, que continua estancada, ni tampoc una disminució de l’atur, que és el problema -no només social sinó també econòmic- més important que té el país.

3. Les polítiques d’austeritat són necessàries per salvar l’euro. En realitat, l’euro mai ha estat en perill. La seva salut és robusta, fins i tot excessivament robusta, ja que és més que probable que estigui sobrevalorada, la qual cosa dificulta la recuperació econòmica de l’eurozona. Les constants alarmes sobre el fet que l’euro estava a punt de caure eren arguments utilitzats per pressionar els governs, sobretot els dels països perifèrics, a adoptar polítiques altament impopulars. En realitat, el capital financer europeu, i molt especialment l’alemany (que domina el govern de l’euro), s’ha beneficiat enormement de l’existència de l’euro.

4. La falta de frugalitat i l’excessiva despesa pública dels països perifèrics de l’eurozona són els responsables de la crisi de l’euro. Són aquests països els que han portat el desastre a l’eurozona. L’evidència mostra que tots aquests països tenen estats pobres, amb una despesa pública -incloent-hi la despesa pública social- molt baixa, i que el seu endeutament es deu primordialment a l’escassetat d’ingressos a l’Estat, una escassetat provocada en part per la regressivitat de les seves polítiques fiscals i l’excessiu poder de les forces conservadores sobre els seus estats. Tots aquests estats són poc redistributius. La prova d’això és robusta i contundent.

5. Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles. És fàcilment demostrable que aquesta asseveració no té credibilitat. Hi ha milers d’exemples d’alternatives. L’estat espanyol (tant central com autonòmic), en lloc de retallar 6.000 milions d’euros en sanitat, podria haver anul·lat la baixada d’impostos a les grans empreses financeres, industrials i de serveis, incloent-hi també les que ingressen més de 120 milions d’euros l’any (que representen només el 0,12% de les empreses a Espanya), i hauria aconseguit una quantitat equivalent; o en lloc de retallar 600 milions en els serveis domiciliaris per a les persones amb dependència, podria haver retallat les subvencions a l’Església catòlica per impartir docència de religió a les escoles públiques. L’evidència científica mostra que per cada retallada hi havia una alternativa. El fet que les retallades es focalitzessin en alguns sectors a costa d’altres es deu al diferent grau d’influència que tenen els diferents sectors socials sobre l’Estat.

6. L’elevat deute públic dels estats i les seves dificultats per vendre els seus bons públics es deu a l’excessiva despesa d’aquests estats. Les dades no mostren una relació entre la despesa pública, d’una banda, i els interessos del deute públic, de l’altra, o entre la mida del deute públic i el nivell dels interessos del deute públic. L’evidència científica mostra que la causa principal de l’anomenat problema del deute públic d’aquests estats es deu primordialment a la falta d’un banc central que, comprant el seu deute públic, els protegeixi davant l’especulació dels mercats financers. I aquesta vulnerabilitat va ser imposada als estats quan es va establir un Banc Central Europeu que no és un banc central sinó un grup de pressió al servei de la banca, i molt especialment de la banca alemanya. Aquesta normativa va ser dissenyada per debilitar els estats, i és resultat del domini del pensament liberal en la construcció de les institucions que governen l’euro.

7. Els problemes de l’eurozona es deuen a la falta de lideratge polític. Aquesta asseveració també té poca credibilitat. Avui el govern alemany està germanitzant l’eurozona, imposant als països de la zona monetària (amb la complicitat de les elits governants) unes polítiques d’austeritat encaminades a fer que aquests estats paguin el deute públic que és en mans dels bancs alemanys, entre d’altres. Com va reconèixer Peter Bofinger -economista assessor del govern Merkel- en els seus comentaris al Parlament alemany, l’ajuda financera a Espanya era en realitat una ajuda als bancs alemanys. Avui el govern alemany lidera l’eurozona imposant unes polítiques que afecten negativament el benestar de les classes populars d’aquells països.

8. La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca. Aquesta postura ignora que el BCE ha prestat a uns interessos baixíssims (menys de l’1%) mig bilió d’euros (sí, mig bilió d’euros) a la banca espanyola i italiana des del desembre del 2011, sense que això hagi tingut cap impacte (repeteixo, cap impacte) en la disponibilitat de crèdit. La banca ha utilitzat aquests diners, entre altres coses, per comprar deute públic dels països de l’eurozona, i molt especialment dels PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya), que han generat uns interessos altíssims del 6%, el 7%, el 8% i fins i tot el 12%. No hi ha, però, cap intervenció pública per forçar que la banca doni crèdit.

Foto: Vicenç Navarro. Font: Iniciativa Debate Público.

El problema principal és l’atur, la resposta necessària és europea

0
Al Parlament Europeu hem aprovat avui un informe d’iniciativa (el ponent ha estat Alejandro Cercas) on exigim que la Comissió presenti una proposta sobre la informació i consulta dels treballadors en cas de reestructuració d’una empresa. El títol de l’informe és “Informació i consulta de treballadors i treballadores, anticipació i gestió de las reestructuracions“.

Verds/ALE hem votat a favor de l’informe, el qual ha estat amenaçat pel lobby en contra de business europe i altres corporacions.

Les recomanacions que incorpora són una resposta necessària als riscos de la globalització, que amenaça les poblacions més vulnerables, i a la proliferació de la reestructuració d’empreses a Europa, com també succeeix a Catalunya.

Entre 2000 i 2010, l’Observatori de la reestructuració a Europa va detectar més de 11.000 casos de reestructuració, amb una proporció d’1, 8 llocs de treball destruïts per treball creat. Aquesta relació va augmentar a 2,5 a 1 entre 2008 i 2010! A Europa, tres milions de llocs de treball manufacturers han desaparegut des del començament de la crisi.

Per aturar aquesta situació, primer cal involucrar els treballadors i les treballadores i els seus representants, i cal fer-ho el més aviat possible per tal de protegir l’ocupació i l’activitat econòmica. Les autoritats locals i regionals també han de participar en aquestes negociacions, ja què les seves decisions tenen un impacte sobre l’activitat en tot el territori.

Els treballadors i les treballadores poden proposar models de societats cooperatives amb el suport de les autoritats locals, per protegir la seva activitat de producció contra l’especulació financera.

Per això, entre les 14 recomanacions de l’informe esmentem el requisit que l’empresa ofereixi alternatives a l’acomiadament, com la reducció del temps de treball i la utilització de treball a temps parcial. Les empreses, especialment, han d’aprendre a pensar a llarg termini, posant en marxa estratègies de gestió d’habilitats en la formació dels empleats.

L’enfocament europeu és raonable i necessari donades les caracterìstiques del mercat comú. Cal organitzar la producció i protegir els treballadors a nivell europeu, en front de la reubicació. La negociació co.llectiva i el diàleg social ha de permetre resoldre conflictes tot respectant els requisits socials i ambientals.

La Comissió Europea ha d’aprofitar aquesta oportunitat per demostrar que està compromesa amb la construcció d’una Europa més justa i garantista, i per tant cal convertir aquestes recomanacions en una legislació europea vinculant.

Foto: L’empresa Roca, una de les que es troba en procés de reestructuració. Font: EFE

Llum verda del PE a la Taxa sobre les transaccions financeres (TFF)

0

La majoria del Parlament Europeu acabem de votar a favor de posar en marxa el procediment de cooperació reforçada entre alguns estats membres, inclosos l’espanyol, perquè introdueixin la taxa sobre les transaccions financeres (TTF). Són 11 els països de la UE que han d’iniciar aquest procediment (trobareu més informació a: http://europa.eu/rapid/press-release_IP-12-1138_en.htm?locale=es).

Així doncs, no era tan difícil, oi? Que cadascú valori perquè (o més ben dit, per culpa de qui), no s’ha fet abans.

Sigui com sigui, un cop implementat, Europa es convertirà en el primer lloc en el món en tenir una Taxa d’aquestes característiques, més enllà de les fronteres estatals, la qual cosa implica un important pas per a l’impuls d’una TTF global. Des dels Verds hem reiterat sovint que volem que la TTF inclogui als 27 estats membres. Per a nosaltres és inacceptable que Londres prioritzi la city per davant dels drets de la ciutadania. No obstant això, el repte ara consisteix a posar la pressió necessària sobre el Consell perquè aquest no bloquegi la creació de la Taxa, via cooperació reforçada. De fet, el vot majoritari a favor de la TTF al Parlament Europeu s’ha de llegir com una crida a tots els Estats a sumar-se a aquesta.

La TTF és imprescindible per tal de frenar l’especulació financera i generar ingressos necessaris a partir activitats financeres que, pràcticament, no suporten cap tipus de pressió fiscal actualment.

Confiem que la versió final de la Taxa inclogui disposicions sobre un “principi d’emissió”, segons el qual les institucions financeres situades fora dels Estats participants també es vegin obligades a pagar la TTF si negocien valors emesos originalment a la UE.

D’altra banda, exigim que els ingressos generats per la TTF tinguin un paper important com a part d’un sistema de recursos propis per al pressupost de la UE, i que en particular s’utilitzin per a la lluita contra l’escalfament global i l’ajuda al desenvolupament.

Font foto: ATTAC

De Guindos preocupat per les ‘famílies de bona fe’

0

Resum que ha fet el departament de premsa del Parlament Europeu de la compareixença, avui, del Ministre De Guindos davant la Comissió d’Economia del Parlament Europeu

“De Guindos defiende las reformas económicas del gobierno ante la comisión económica de la Eurocámara

“La economía española es competitiva” recalco el Ministro de Economía, Luis de Guindos, ante la comisión de Asuntos Económicos del Parlamento Europeo. Defendió que las previsiones económicas del gobierno son “realistas” y aseguró que a pesar de la crisis del euro, en España se observan ya “signos positivos” derivados de las reformas.

“Estamos siendo el rompeolas de la crisis. El futuro del euro se juega en España”, advirtió el Ministro en la Comisión de Economía de la Eurocámara, donde acudió para informar de las reformas que el país está haciendo para reducir su déficit y de la marcha del saneamiento de la banca. Preguntado por un posible rescate a España, el Ministro adujo que “si por rescate entiende la compra por parte del Banco Central Europeo de deuda en los mercados secundarios, en España ya ha habido un rescate”.

La comparecencia se produjo a petición de los eurodiputados, que en el marco del Semestre Europeo pueden invitar a ministros de Estados Miembros con déficit excesivo. Los ministros de Hungría, Bélgica y el anterior Ejecutivo griego ya han comparecido. Mañana martes será el turno de los ministros griegos de Finanzas, Giannis Stournaras, y de Empleo y Seguridad Social, Ioannis Vroutsis y se prevé que el titular italiano de Finanzas, Vittorio Grilli, lo haga antes de finales de año.

Previsiones económicas

“Somos conscientes de que las previsiones económicas para España por parte de organismos internacionales se sitúan por debajo de nuestras expectativas, pero las previsiones no están escritas en bronce”, opinó De Guindos, que consideró “realistas” las perspectivas del gobierno.

El eurodiputado del PP, Pablo Zalba, apoyó el discurso del Ministro y le pidió una evaluación detallada de la reforma financiera del Gobierno y de la consecución de los “test de estrés”.

Frenar los desahucios

En respuesta a una pregunta del eurodiputado de Los Verdes, Raúl Romeva -quién acusó al Ministro de ser “más Merkeliano que Merkel”- De Guindos afirmó que “en España hay un millón de viviendas vacías y el Gobierno se reúne estos días para tomar medidas, y que ninguna familia de buena fé se quede sin techo”.

Pensiones

Frente “a las previsiones optimistas” de De Guindos, el eurodiputado socialista Antolín Sánchez Presedo preguntó por los planes del Gobierno sobre el sistema de pensiones y opinó que la situación real a la que nos enfrentamos es “un país con el desempleo en aumento, un incremento de la recesión, más tensión social y un gran escepticismo ciudadano”. El Ministro defendió el retraso de la edad de jubilación a los 67 -“medida propuesta por el gobierno socialista”- y añadió que deben tomarse medidas para que la edad efectiva de jubilación en España (en torno a los 63 años) se acerque más a la edad oficial (65).

Bankia y el “banco malo”

En su comparecencia, el Ministro de Economía explicó a los eurodiputados que “el 70% de los bancos españoles son solventes. Además, el 90% del capital necesario para sanear la banca se concentra en cuatro entidades financieras, ya intervenidas por el FROB”. El 1 de diciembre ya estará operativo el banco malo español, añadió y concluyó que “pasaremos de tener cincuenta a solo una docena de entidades financieras, pero mucho más solventes y saneadas”.

Ante las críticas del eurodiputado catalán Ramón Tremosa (ALDE) y el holandés Derk Jan Eppink (ECR) sobre Bankia, el ministro afirmó: “Por supuesto que Bankia no debería cerrar”. Tras la inyección de 24 millones de euros y haber transferido los activos tóxicos al banco malo, Bankia será de nuevo “un banco solvente que jugará un papel importante en España”.

Contacto: María ANDRES, Parlamento Europeo – Servicio de Prensa – Madrid: maria.andres@europarl.europa.eu : (34) 669 409 045 – : (34) 914 364 730

 

 

Foto: De Guindos en el Parlament Europeu. Font: EFE

Desnonaments, dació en pagament, memòria: qui ha defensat què?

0
Aquest cap de setmana he estat a Lleida. Una companya, sensible a les qüestions socials, ens recriminava que no se’ns sentia prou en afers com el dels desnonaments, per exemple, que calia ser més clars i contundents en la denuncia dels abusos dels bancs.

Vaig respondre que si algú havia defensat mesures concretes i canvis de llei urgents, ja des del 2005!, aquests han estat en Joan Herrera, la Núria Buenaventura i en Joan Coscubiela, al Congrés (als quals un servidor ha contribuit amb esmenes específiques al Parlament Europeu).

Allò que em preocupa és que, si tot això s’ha dit i denunciat, si s’han fet propostes que no s’han tingut en compte per culpa de les majories (PPPSOECIU), si malgrat tot això encara hi ha gent amb sensibilitat d’esquerres que es lamenta que NINGÚ no digui ni faci res, no seria potser hora que canviéssim de majories per tal que aquestes veus, avui minoritàries i silenciades, esdevinguessin majoritàries i ressonessin per tots els altaveus institucionals possibles?

Si la frustració i la crítica no comporta canvis de majories (per poder fer altres polítiques), a qui beneficia?

Hi ha vegades que el millor programa electoral és un simple recull sobre tot allò que ja has fet. Aquest n’és un exemple.

Europe’s lost generation costs ?153bn a year, study finds (Shiv Malik, The Guardian)

0
EU agency estimates cost in state welfare and lost production of young adults not in employment, education or training

By, Shiv Malik , at The Guardian, Monday 22 October 2012

 

A lost generation of 14 million out-of-work and disengaged young Europeans is costing member states a total of €153bn (£124bn) a year – 1.2% of the EU’s gross domestic product – the largest study of the young unemployed has concluded.

The report, by the EU’s own research agency, Eurofound, has discovered that Europeans aged 15 to 29 who are not in employment, education or training (known as Neets) have reached record levels and are costing the EU €3bn a week in state welfare and lost production.

The Organisation for Economic Co-operation and Development (OECD) said Europe was “failing in its social contract” with the young and rising political disenchantment could reach levels similar to those that sparked North African uprisings during the Arab spring.

The research, which will be presented at a high-level EU presidency employment meeting in Cyprus on Monday, backs such fears: a survey of EU Neets included in the report found much lower levels of political engagement and trust compared with those in work.

“The consequences of a lost generation are not merely economic,” the report warns, “but are societal, with the risk of young people opting out of democratic participation in society.”

The number of young adults in work across 26 member states is the lowest on record, the report’s authors found. Those in employment were working fewer hours and in less secure jobs. Last year 42% of young working Europeans were in temporary employment, up from just over a third a decade ago. A total of 30%, or 5.8 million young adults, were in part-time employment – an increase since 2001 of nearly nine percentage points.

Since the global downturn in 2008, there has been a 28% increase in associated Neet costs across the EU, with Italy facing an annual bill of €32.6bn a year, France €22bn, and the UK €18bn. At the start of this month the International Labour Organisation reported that worldwide, young people were three times more likely to be unemployed than adults and urged the G20 to look for “new approaches”.

The new EU report calculates that as a proportion of annual national output, Ireland is estimated to have lost 2.8% of its GDP to inactive young adults in 2011, while Greece lost 3.28% and Poland 2.04%.

The UK, the report concludes, lost 1% of GDP to an inability to engage potential young workers – a figure that contrasts with 2011 growth of 0.8%.

The report’s authors warn that the total EU costs associated with rising numbers of Neets – €10.8bn in public finance and €142.1bn in estimated loss of output – are “very conservative”, as they do not include extra spending on crime or health or the likely long-term scarring effect of unemployment.

However, they add that it is unrealistic to expect all Neets – who make up 15% of the total young adult population in the EU – to be integrated into the workplace, as the figure also includes those who might be looking after children or suffering from ill health.

“[The] €153bn is a hypothetical situation if all young people could be integrated into the labour market,” said the report’s lead researcher, Massimiliano Mascherini. “But another way to see it is that if just 10% of Neets could be reintegrated, 1.4 million people, it will represent a saving of €15bn [every year].”

Of those out of education, training and employment, 73% of 15- to 19-year-olds had no experience of work at all, dropping to 43% for those aged 20 to 24 and 28% for 25- to 29-year-olds. In southern European countries such as Italy, Bulgaria and Greece, the figure for Neets aged 25 to 29 with no experience of work rose to over 40%. Stefano Scarpetta, the OECD’s head of employment analysis and policy, warned that disenchantment within Europe’s young adult population was reaching dangerous levels.

“We are failing in our social contract,” he told the Guardian. “We are not giving option or opportunity to those who have invested in their human capital … [and] if we don’t address these issues … soon social and political tensions will increase.”

Scarpetta added: “The parallel in the Maghreb region is telling because there there was in some cases significant economic growth, with major investment in education. So the generation of young people who were in education were much better trained than the previous generation and yet there were no jobs waiting for them. The only jobs were low paid and service sector jobs.

“That was one of the major triggers, that of political social unrest, that then led to the revolutions in those countries.

“I don’t think we are there in Europe but some dissatisfaction, and with our economic model, is building up and that’s why I think it is very urgent to address the issue of … inactivity in young people.”

While tertiary education is still a shield against unemployment, Mascherini said his team discovered that 30% of Greek graduates were Neets. In Italy it was 20% – twice the EU average.

Paul Gregg, professor of economic and social policy at Bath University and an expert in the scarring effects of long-term unemployment, said that according to his own study in the UK, the EU report’s stated annual costs could rise significantly. “For young people, the time when you’re gaining the experience and skills which lead to rapid advancements in your earning potential really focuses between 18 and 30.

“[So] if you’re out of work for a year or so, what you’re doing is forgoing that experience, so you are permanently delayed. When people are in their 30s they don’t catch back up [with peers] who don’t have that absence from the world of work.”

He said the 30% of unemployed young people across Europe who had been out of work for longer than a year would represent a drag on output for years to come.

“A young person as a Neet has 10% lower wages and spends about another month a year out of work even after they stop being a Neet,” he said – something which needed to be factored into the long-term costs.

Peter Matjasic, president of the European Youth Forum, the representative body of more than 90 national youth councils and international youth NGOs, said: “The Nobel committee talk of the success of the ‘European dream’ and European leaders this week spoke about strengthening it. But without investing in youth now, it is in danger of becoming a lost dream.” He added that EU leaders needed to get to grips with the problem to make the European “vision a reality for a generation”.

The UK education department said: “The number of young people who are not in education, employment or training is still too high. We are determined to tackle this. We are spending a record £7.5bn on education and training for 16- to 19-year-olds this year.”

It added that coalition education reform would “create a world-class education system that will equip young people properly for both higher education and skilled, sustainable employment”.

 

Foto: Ryan Greene, 20, from Ballymun. Dublin, who has been unemployed since leaving school two years ago. Photograph: Kim Haughton for the Guardian

Moviments en els mercats d’instruments financers. Prou estafes, com les preferents!

0

Demà el Parlament Europeu votarà la directiva MiFID II sobre la regulació dels instruments financers i la regulació dels derivats OTC. Aquesta peça legislativa és de gran importància a l’hora de posar de nou les finances al servei de l’economia real i de les persones. Des dels Verds hem presentat esmenes per limitar el comerç d’alta freqüència i l’especulació de productes bàsics com l’alimentació, així com l’eliminació de productes enganyosos com les participacions preferents. A més a més, he signat una sèrie d’esmenes que determinen quina és la protecció que es mereixen els consumidors de productes financers.

La nostra proposta busca eliminar estafes com les preferents. És inacceptable que després de 5 anys de crisi no haguem canviat radicalment el sistema financer. Volem eliminar els incentius que reben els assessors financers per col·locar productes escombraries als consumidors que no són inversors. Per això demanem prohibir, o passar directament als consumidors, el benefici dels rendiments d’aquests instruments. Així els assessors financers es veuran obligats a recomanar productes en l’interès dels seus clients i no per augmentar els seus propis ingressos.
 
D’altra banda, esperem que demà s’elimini d’una vegada per totes l’especulació dels productes alimentaris. És indispensable regular i imposar límits sobre la posició de derivats de matèries primeres. En el context de pobresa en què vivim, a Europa i en el món, no podem acceptar que uns quants facin negoci amb l’accés al menjar de molts.
 
Esmenes en castellà:

http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//NONSGML+AMD+A7-2012-0306+002-002+DOC+PDF+V0//ES

Font foto: KAP

La Taxa sobre Transaccions Financeres (TTF) s’obre camí en la UE

6

A la reunió d’avui de l’ECOFIN un grup d’11 països s’ha compromès a donar suport a la introducció d’una taxa sobre les transaccions financeres. El suport d’aquests 11 Estats representa que aquest grup pot ara concretar la proposta a través d’un procediment de cooperació reforçada.

Ho celebro. M’alegra que la “Taxa Tobin” continuï a l’agenda de la Unió Europea.

Han estat mesos de silenci. Però l’anunci d’avui marca un fet històric, tant per a la UE, que podria convertir-se en el primer espai supranacional en aplicar una taxa sobre les transaccions financeres, com per als moviments socials que lluiten per la TTF.

Reitero la importància d’aquest instrument per canviar el sistema financer cap a un més just. Preferiria que la TTF s’apliqués a tota la UE, esclar, però ara l’important és que els països disposats a aplicar la TTF donin exemple i convencin als altres a unir-se.
 
Ja el G20 apuntava el 2008 que calia enfortir la regulació del sistema financer. No obstant això, 4 anys de crisi i múltiples reformes estructurals només han servit per desmantellar l’estat del benestar europeu. Per enlloc es veu cap indici que realment es vulgui posar les finances al servei d’un sistema econòmic just i sostenible. Esperem que la introducció de la TTF sigui un important pas perquè els governs europeus escoltin als moviments socials i les veus del carrer i canviïn definitivament el rumb de les polítiques econòmiques europees.
 
Però amb la TTF no n’hi ha prou. Cal emfasitzar la lluita contra l’evasió fiscal i acabar amb els paradisos fiscals. Aquestes mesures són clau per recuperar recursos que legítimament pertanyen a la ciutadania.

Per això des de Verds/ALE exigim a la Comissió que tingui en compte les recomanacions del Parlament Europeu, inclosa la proposta del “principi d’emissió”, segons el qual les institucions financeres ubicades fora dels Estats participants també estaran obligades a pagar la TTF si negocien amb valors emesos originalment a la UE.

Així mateix, almenys una part dels ingressos s’hauria de destinar a finançar béns públics globals, per tal que els països en desenvolupament es vegin també útil sumar-se a la Taxa Tobin.

Foto: Roda de premsa d’avui, en acabar l’ECOFIN. Font: Presidència del Consell.

L?Europa Social: quina herència deixarem a les futures generacions?

0

(Resum de la Jornada. De la nota elaborada per Horitzó Europa)

“El passat divendres 28 de Setembre 2012 Horitzó Europa va organitzar, amb la col·laboració de Comissions Obreres, l’acte L’Europa Social: quina herència deixarem a les futures generacions? a l’Aula Europa de la seu de les institucions de la Unió Europea a Barcelona.

Van assistir-hi el secretari general de Comissions Obreres de Catalunya, Sr. Joan Carles Gallego, els professors Carles Rivera (catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra) i Vicenç Navarro (catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra), els periodistes Sr. Carles Solà i Sr. Josep Maria Ureta, i els representants polítics Sr. Ernest Maragall (diputat al Parlament de Catalunya pel PSC), Sra. Mireia Canals (diputada al Parlament de Catalunya per CiU), Sr. Juan Milián (diputat al Parlament de Catalunya pel PPC), Sr. Pere Aragonès (diputat al Parlament de Catalunya per ERC), i Sr. Raül Romeva (diputat al Parlament Europeu per ICV).

Després de la benvinguda del president d’Horitzó Europa, Kolja Bienert, el secretari de CCOO de Catalunya, Sr. Gallego, va fer un esbós del que tant els acadèmics com els diputats debatrien durant l’acte: Europa està vivint una crisi econòmica estructural que l’està fent canviar de bat a bat, per una part amb major integració en polítiques fiscals, però per l’altra amb un rerefons d’austeritat inquietant, doncs pot acabar amb els mecanismes que fan d’Europa un dels pols de l’estat del benestar al món. “Hi ha elements definidors de les politiques econòmiques europees que estan canviant”, va afirmar el Sr. Gallego, ja que a Europa comença a veure’s una “clara falta de suficiència fiscal per fer front a les politiques socials” que necessita el continent.

Els professors Carles Rivera i Vicenç Navarro (ambdós catedràtics de la UPF), en un debat moderat per Carles Solà, van seguir en aquesta línia, cadascun focalitzant diferents arguments per a una major intensitat social a les polítiques econòmiques del Vell Continent. “Alguns elements d’aquesta crisi ja existien fins i tot abans de la unió monetària”, va afirmar el professor Rivera. “Hem de fer passes cap a una fiscalitat europea molt més integrada: s’ha de fer una major unió política”. L’herència per a futures generacions dependrà de factors sobre els que es pot actuar i la intensitat de l’impacte de la crisi en les societats de la Unió, ja que el model d’estat social europeu, molt diferent al de l’americà, comença a presentar profundes divergències entre els països del nord i els del sud europeus en els darrers anys, fruit de la gran recessió començada el 2007. Per a fer front a les problemàtiques que ha de resoldre Europa, el professor Rivera apunta a una estratègia de polítiques d’inversió social posant èmfasi a la importància de la infància, a la inversió en capital humà, en conciliar la feina i la vida familiar i, sobretot, en dur a terme reformes en la jubilació, una bateria d’arranjaments que tinguin en compte tots els membres de la Unió, sense mai oblidar una necessària ampliació de funcions del BCE.

Per la seva banda, el professor Navarro va apuntar que “l’Europa social està patint els atacs més ferotges des de la Segona Guerra Mundial”. “Mirem qui no paga impostos”, va convidar als assistents, “els més rics d’Espanya paguen un 20% menys comparat amb els seus col·legues de Suècia. El sobre–endeutament de les famílies no només és degut per insuficient accés al crèdit, sinó per una progressiva manca de rendes del treball”. Els països de l’eurozona, apuntava el professor Navarro, estan vivint una progressiva disminució dels salaris, augment de l’atur, per tant descens de l’ocupació, dilució de la protecció social, i finalment reducció de la despesa pública social i privatitzacions de les transferències i dels serveis de l’estat del benestar, reducció dels drets laborals i socials, reducció i privatització de les pensions públiques, debilitament de la negociació col·lectiva i dels sindicats. Uns aspectes que, apunta, són un greuge gravíssim per a les futures generacions. “Espanya i Catalunya tenen diners suficients per a fer un altre tipus de fiscalitat, però l’Estat no la fa perquè prima altres polítiques. Per què no es manté l’impost sobre el patrimoni, per exemple?”

Acabada l’explicació acadèmica, va arribar el torn dels representants polítics. Moderats pel periodista Josep Maria Ureta, els assistents van poder constatar que els cinc diputats tenien conviccions europeistes ben fermes. L’eurodiputat per ICV Raül Romeva va ser el primer en prendre la paraula: “Les 3 dimensions de la crisi són econòmica, ambiental i política. Una major unió bancària ha d’anar de la mà de més unió política”, remarcava, mentre tot seguit apostava per unes polítiques que reformessin l’Europa social amb una vessant també mediambiental. Semblant al Sr. Romeva es va mostrar el diputat per ERC al Parlament de Catalunya, Sr. Pere Aragonès, qui va apuntar que “l’origen de l’Europa social prové de la Golden age dels anys ‘50 i ‘60 del segle XX, quan al nucli del continent s’hi trobaven societats més democràtiques” que a la perifèria d’Europa, societats que van saber desenvolupar un model d’estat social que es va exportar als nous membres europeus dels anys ’80, model que ha entrat en crisi també perquè “Europa ja no és la regió del món que més creix econòmicament, ho hem d’assolir i adaptar-nos-hi”. En quant al paper del BCE, el Sr. Aragonès (que substituïa la Sra. Marta Rovira, secretària general d’ERC) va recordar als assistents que “els EUA no van tenir una Reserva Federal com a banc central eficient fins a la dècada de 1920”, comentant finalment que “l’euro no pot ser considerat un nou patró monetari”.
Per la seva banda, el diputat pel PPC al Parlament de Catalunya, Sr. Juan Milián, va opinar que “no es pot amagar perennement el debat social sota el debat identitari”, en al·lusió als darrers fets que han marcat aquest setembre polític català de 2012. El Sr. Milián va afirmar que “necessitem més centralització europea, una major accountability a nivell UE, a més d’enfortir el mercat únic europeu i reaproximar la indústria” ja que, com després avisava la diputada per CiU al Parlament de Catalunya, Sra. Mireia Canals (que substituïa l’eurodiputat per UDC, Sr. Salvador Sedó), “s’han de fer polítiques socials amb menys recursos en una competència econòmica mundial cada cop més forta”. “I això val també pel molt probable futur estat català a Europa”, va comentar la Sra. Canals, reprenent la línia de debat iniciada pel Sr. Milián. Línia de la que també va opinar el diputat pel PSC al Parlament de Catalunya, Sr. Ernest Maragall, que va convidar als assistents a “parlar d’estat propi dins la UE sense por, ja que la mateixa Unió ens dóna instruments per fer aquest debat” lliure. El Sr. Maragall, però, va tornar per la línia principal del debat, l’Europa social. En aquest sentit, va afirmar estar d’acord amb el que comentaven els seus col·legues sobre una major unitat europea, i va fer una reflexió final: “Un gran problema d’Europa és que té una piràmide generacional inversa, no hi ha ni baby boom ni joventut si la comparem amb altres regions del món”.

Certament Europa està vivint canvis molt rellevants tant en el modus operandi dels estats com en el de la Unió en sí, sense oblidar tota la societat europea, amb totes les seves característiques.

Horitzó Europa està molt agraïda als assistents que van voler passar un matí debatent sobre el futur de l’Europa social.”

Font foto: Horitzó Europa

Les advertències d’Stiglitz (Nobel d’Economia) són precisament allò que alguns defensem a les institucions europees (malauradament en minoria)

4

És important ser conscients que aquests arguments fa temps que molta gent els estem posant sobre la taula, tant en el si de les institucions europees, com dels diferents estats membres. La única raó per la qual no s’estan fent les coses d’una altra manera és perquè les majories existents, en ambdós nivells, són actualment les que són. Si aquestes majories fossin diferents, possiblement tindríem altres debats. Mentrestant, l’obligació dels qui tenim responsabilitats representatives és seguir treballant, primer, per convèncer els nostres interlocutors (i adversaris) institucionals, i segon, per intentar convèncer quanta més gent millor que les normes les fan, sobretot, els qui tenen la majoria suficient per fer-les.

Article d’avui a Público:


Stiglitz advierte de que el rescate podría ser un suicidio para España


El Nobel de Economía considera que lo ideal sería que Alemania diese su brazo a torcer y aceptase mutualizar la deuda europea, ordenar un marco bancario común “rápidamente” y promover una armonización fiscal.


EFE Madrid / Publico 15/09/2012

El premio Nobel de Economía Joseph E. Stiglitz ha advertido de que si España finalmente opta por solicitar la ayuda del Banco Central Europeo (BCE) a cambio de unas condiciones de austeridad como las impuestas en países como Grecia, el país estaría cometiendo un “suicidio”. Y en su opinión, la oferta del BCE de una compra ilimitada de bonos a cambio de satisfacer condiciones aún no especificadas “suena claramente a rescate” y a una oferta de ayuda “a cambio del suicidio”.

El estadounidense, que ha promocionado en Madrid el libro El precio de la desigualdad (Taurus), ha considerado en una entrevista en Efe que la cuestión es saber si lo que las autoridades monetarias pretenden es ayudar a los ciudadanos o a los bancos que incurrirían en pérdidas en caso de que España no pudiese refinanciar su deuda. Muy crítico con las políticas de austeridad a ultranza, el Nobel de Economía de 2001 tiene claro que Europa debería poner el foco en el crecimiento y la inversión si quiere reestructurar su economía, y cree que “el diagnóstico alemán está absolutamente equivocado” cuando acusa a países como España de gastar demasiado.

De hecho, si España no sólo no ha conseguido salir de la depresión, sino que cada vez profundiza más en ella, es porque los funcionarios internacionales han “subestimado” la magnitud de la crisis que provocarían con sus recetas de austeridad, según Stiglitz. Aunque intenten achacar la responsabilidad a España por incumplir sus objetivos fiscales, la culpa es de un error de diagnóstico del problema y unas recetas equivocadas, añade.

Un marco bancario común

Por este motivo aconseja al país que trate de buscar una fuerte alianza con Francia, Italia o Portugal frente a Alemania con el objetivo de cambiar el marco europeo. Y si esto no funciona, apunta hacia una fractura del euro como mal menor frente a una depresión de la que no se ve la salida. “Se puede ser miembro de la UE sin compartir una misma moneda. Los arreglos de divisas a menudo han sido relativamente a corto plazo”, remacha Stiglitz con el ejemplo de los treinta años que duró el patrón oro establecido en Bretton Woods (1944-1971).

A pesar de que reconoce que la ruptura fue “dramática” hasta que el mundo se acostumbró a otro sistema. En todo caso, el mejor escenario para Stiglitz, que ha ingresado en la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras española en acto celebrado en CaixaForum Madrid, sería que Alemania diese su brazo a torcer y aceptase mutualizar la deuda europea, ordenar un marco bancario común “rápidamente” y promover una armonización fiscal.

La cuestión es superar ideas “falaces” -según su definición- como que la economía de un país es como la de una familia. “Si una familia recorta en su gasto no tiene ningún efecto en la sociedad. Si un gobierno recorta, la demanda total caerá y el paro subirá. Y la capacidad de devolver lo que debe baja, sus ingresos impositivos caen y su gasto en desempleo y programas sociales sube”, enumera Stiglitz.

“Como una economía doméstica”

Para el norteamericano -defensor de movimientos como el 15-M y Occupy Wall Street- este es “exactamente el razonamiento por el que Europa está fallando”, y los déficit en los presupuestos no han mejorado como la gente esperaba. “Las consecuencias han sido distintas de lo que esperaba la gente que dice que un país debe gobernarse como una economía doméstica”, afirma el catedrático de Economía en la Universidad de Columbia, para quien la recesión no es el momento adecuado para recortar el gasto.

Por esto también se muestra convencido de que una eventual victoria del republicano Mitt Romney en las elecciones de noviembre en EEUU debilitaría la economía de aquel país. “Si hace lo que está prometiendo la economía se debilitará. EEUU ya ha tenido un proceso de austeridad, hay un millón de puestos de trabajo público menos que antes de la crisis. Y lo que es peor: está dispuesto a incrementar la desigualdad. Si ves su programa, lo único que quiere aumentar es el gasto militar, así que seríamos una economía incluso más distorsionada e injusta, menos eficiente, y con más desempleo”.

Font: Stiglitz en un acte a Barcelona. Font: EFE.

Unió Bancària: La proposta d’un supervisor únic és necessària, però democràticament deficient

0

La Comissió Europea ha presentat avui les seves propostes legislatives per proporcionar un sistema de supervisió únic dels bancs europeus, així com la creació d’un fons de garantia dels dipòsits bancaris europeus i esquemes de resolució, elements clau per avançar cap a la creació de la unió bancària (1). Els Verds estem a favor de reforçar les normes de supervisió bancària, però advertim sobre la necessitat que aquesta supervisió sigui democràtica i s’evitin conflictes d’interessos amb les actuals competències del Banc Central Europeu.

Sempre hem demanat la supervisió única per a tota la Unió Europea i acollim amb satisfacció l’anunci d’avui del president Barroso. És precisament la manca de supervisió bancària i la desregulació financera allò que ha permès a les institucions financeres participar en activitats especulatives i irresponsables, i que van culminar en l’actual crisi financera amb devastadores conseqüències econòmiques i socials.

Una supervisió adequada de tots els bancs europeus, amb la finalitat de reorientar les finances a l’economia real, és, per tant, un element central de la unió banca europea. Però atorgar aquesta funció al Banc Central Europeu genera certs problemes pel que fa a la transparència, rendició de comptes, el control pressupostari i els conflictes d’interessos amb les seves funcions actuals, donar-li aquesta funció a una institució que no rendeix comptes a cap parlament és altament perillós. Els Verds intentarem eliminar aquest dèficit democràtic en el procés de co-decisió des del Parlament Europeu.

Tot i que fer aquest pas és indispensable per eliminar la interconnexió entre el deute públic dels estats i la recapitalització bancària, la Unió Bancària s’hauria d’haver implementat abans del rescat a la banca espanyola. Així mateix, també és indispensable el control estricte del Parlament Europeu sobre la política bancària europea, sense una institució electa per la ciutadania en la unió bancària, no aconseguirem posar les finances al servei de la societat “.

(1) Les propostes estan disponibles a: ec.europa.eu/internal_market/finances/committees/index_de.htm

Foto: Durao Barroso, President de la CE, durant la seva intervenció en el debat de l’Estat de la Unió, avui a l’Eurocambra, on ha presentat la proposta d’Unió Bancària. Font: PE.