Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Economia, Europa social, Joves, Crisi (Respostes) i Green New Deal

El set pecats de la banca: descripció, xifres clau i solucions

0
Publicat el 4 de juny de 2013

Ep, encara no sabeu quins són els 7 pecats capitals de la banca? Aquí us els expliquem: http://www.pecatsbancaris.eu/

 

Per què aquesta web?

Amb aquest web volem lluitar contra l’estafa del sistema bancari. Volem deixar en evidència les pràctiques bancàries abusives i proposar solucions per posar les finances al servei de la societat. Aquest web preten sortir de la falsa complexitat dels termes financers i arribar al cor de les notícies econòmiques, perquè totes i tots sapiguem allò que realment passa amb els nostres diners. Es tracta de democratitzar el debat sobre la banca i abandonar frases com “jo no hi entenc, de finances.”

Per què ara?

Perquè avui el tema dels bancs està en boca de tothom, perquè el govern espanyol ha rescatat els bancs generant més costos encara per a les persones, perquè la crisi és també conseqüència de l’abús financer d’aquests últims anys, i perquè els bancs són els responsables del drama dels desnonaments i de l’estafa de les preferents. Però parlar dels bancs, avui, en un llenguatge clar i accessible, és també democratitzar un tema del qual només poden opinar “experts”. Aquesta lectura fàcil, democràtica però específica i concreta, busca facilitar el sorgiment d’un veritable debat públic sobre les reformes estructurals que s’han de dur a terme per tenir un sector financer sa i al servei de la majoria. Finalment, en un context en què les reformes proposades pels principals governs europeus, inclòs l’espanyol, i les institucions europees, no semblen voler trencar amb les pràctiques que han donat origen a la crisi actual, resulta imprescindible presentar alternatives polítiques creïbles.

ELS SET PECATS DE LA BANCA, UN PER UN

Toxicomania

Presentació

Xifres clau

La solució

 

Megalomania

Presentació

Xifres clau

La solució

 

Perversió

Presentació

Xifres clau

La solució

 

Vampirisme

Presentació

Xifres clau

La solució

 

Imprudència

Presentació

Xifres clau

La solució

 

Picardia

Presentació

Xifres clau

La solució

 

Cobdícia

Presentació

Xifres clau

La solució
 

I EL MEU BANC, QUÈ FA? Consulta-ho aquí: http://www.pecatsbancaris.eu/banc.html  
 

Font foto: ICV, Verds/ALE

La lluita europea contra l’atur juvenil: paraules, promeses, principis

0
Publicat el 29 de maig de 2013
Aquests dies proliferen les reflexions, propostes i compromisos en el si de diferents òrgans europeus en favor de mesures que ataquin d’arrel el problema de l’atur juvenil. Benvingudes siguin, malgrat arribin tard, siguin insuficients, i moltes d’elles siguin poc creïbles (no per la mesura en sí, sinó per qui la proposa).

Una nota positiva, en qualsevol cas, és el fet que, després d’anys de parlar-ne des de diferents grups i col.lectius, aquest tema hagi arribat al nucli dur decisori.

Ara fa un mes, per exemple, vaig dirigir una nova pregunta (n’he fet diverses en aquest sentit) en què em feia ressò de les dades que el 25 d’abril havia publicat l’Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al 2013, així com les de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Explicava que l’EPA indicava que la desocupació juvenil se situava ja en el 57,2%, la qual cosa suposa al voltant d’un milió d’aturats/des i representa una situació dramàtica, ja que implica un augment de més del doble del nombre de desocupats des de 2008 (24,6%).

Ni per edat, ni per activitat (estaven/estan en període de formació), es pot considerar que aquesta sigui una generació que ha viscut ‘per sobre de les seves possibilitats’, tal i com alguns ideòlegs pretenen fer-nos creure (sí, les malanomenades polítiques d’austeritat són una opció ideològica, no un simple càlcul científico-matemàtic).
   
En aquest context, tant el President de la Comissió (Barroso) com el del Consell (Van Rompuy) han mostrat la seva preocupació pel que fa a la desocupació juvenil al sud d’Europa, i a l’Estat espanyol en particular. En dono fe, ja que, almenys en el discurs, el tema ha estat recurrent en les diferents intervencions que ambdós han fet davant el ple del Parlament Europeu.

Fa poc, el Consell va donar llum verda a la «Garantia Juvenil Europea», una iniciativa del nostre Grup que ha tingut un recorregut inusual (tenint en compte els promotors) però que, per a la nostra grata sorpresa, s’ha guanyat un espai significatiu. No obstant, el Consell ha compromès per a aquesta mesura només sis mil milions d’euros de finançament per als 28 Estats, membres durant un període de set anys. La resta anirà a càrrec dels Estats, en termes de cofinançament.

I aquí és on, de nou, topem amb el problema: sense una flexibilització del calendari per al compliment dels objectius en matèria de dèficit i de deute públic, és impossible materialment que els estats cobreixin la seva part, de manera que, al final, la mesura quedaria en res. El mateix Comissari per al dossier, Laszlo Andor ho ha reconegut en diverses intervencions.

És per això que, entre les mesures d’acompanyament que alguns grups hem proposat, hi ha el fet que les inversions que un Estat faci en polítiques d’incentivació de generació d’ocupació juvenil no computin en termes del càlcul del dèficit.

El problema de fons, per tant, no és tan la mesura en sí (que és necessària, encara que no sigui suficient), sinó l’embalatge amb què aquesta mesura ve embolicada.Recordo que, per molt que en Barroso i en Van Rompuy, a més dels caps de governs, clamin al cel que cal millorar l’ocupació juvenil, el problema de fons, estructural, segueixen sent les mesures d’austeritat injustes que dificulten l’emancipació juvenil (retallades en la salut, en l’educació, en les ajudes a l’habitatge, etc.), igual com les les reformes, com la del mercat laboral, que precaritza encara més a treballadors i treballadores.

La qüestió, per tant, més enllà de bones declaracions, propostes de mesures insuficientement dotades, i discursos paternalistes sobre la importància d’ajudar als i les joves a trobar feina, la qüestió, senyores i senyors de la Comissió Europea, és si hem (si han) entès quines són les causes d’aquest atur. I, si és així, llavors a què esperen per revertir les decisions que ens hi han abocat?

Font foto: Blog Tasa de Paro

Amotinem-nos!

0
Publicat el 14 de maig de 2013
La UE és com una nau altament deteriorada que navega amb el rumb equivocat, enmig d’una terrible tempesta, governada des d’un pont opac (amb vidres fumats) per un/uns patrons que tenen cadascun la mirada més pendent del seu particular bot salvavides més que no pas en com salvar el vaixell, i amb una tripulació cada vegada més desmotivada, quan no ja farta i indignada, i a punt de l’amotinament.

Un vaixell plagat de vies d’aigua

Al mes de març, el nombre de persones que estaven a l’atur, a l’eurozona, era de 19 milions, segons Eurostat. Grècia va ser el país que va patir un major augment en la desocupació (la taxa d’atur va créixer fins al 27.2%). Espanya, en segon lloc, assolia la xifra rècord dels 6 milions de persones aturades (recordeu quan se’ns  que era una quimera arribar fins els 4 milions?), amb una taxa del 27.16%. Tant Grècia com Espanya, a més, compten amb taxes d’atur juvenil al voltant del 60%. Per la seva banda, Irlanda i Portugal també pateixen alts nivells d’atur, situant-se a la part superior de les xifres de la UE.

Per altra banda, tenint en compte que una economia en depressió, com les que tenim al sud d’Europa, no genera suficients ingressos públics per reduir el dèficit, aquesta situació comporta que es creï una espiral de deute públic, de manera que creix també la dependència del sector públic respecte dels mercats financers. Per tant, l’austeritat no només no ajuda als governs a recuperar l’anomenada “confiança dels mercats” sinó que, a més, els debilita (entregant-los la sobirania i sotscavant la capacitat dels ciutadans per prendre decisions sobre la seva economia).

I com afecta això a la resta? Als anomenats motors de l’economia europea, com Alemanya? Doncs com era d’esperar: l’activitat manufacturera a Alemanya, la major economia d’Europa, ha caigut per segon mes consecutiu. És a dir: la recessió també està colpejant a Alemanya, i aquesta no acabarà fins que no es reverteixin les mesures d’austeritat i reactivi el consum intern del mercat de la UE.

Sigui com sigui, podem posar pedaços per salvar la situació i capejar el temporal, però, assumim-ho d’una vegada, el vaixell té problemes estructurals, de disseny i de materials usats. Li cal una reparació a fons. 

Rumb: naveguem directes al cor de la tempesta, enlloc de sortir-ne

Hi ha un fet que és innegable: als països on s’apliquen els programes d’ajust macroeconòmic impulsats per la Troika, la crisi, lluny de desaparèixer, s’ha agreujat.

Els habitants d’aquests països no només s’enfronten a un fort deteriorament de les seves condicions de vida (altes taxes d’atur), sinó molts ja han traspassat el llindar de la pobresa. Les desigualtats són cada vegada més insostenibles, mentre la degradació del sistema de protecció social i el desmantellament de l’estat de benestar són el denominador comú actual a la UE.

La por a la crisi de deute és utilitzada per la UE per fer acceptar el desplegament de les polítiques neoliberals de la dreta. La UE no ha dubtat en recomanar als Estats Membre endarrerir l’edat legal de jubilació, flexibilitzar el mercat de treball i destruir llocs de treball de l’administració pública, reduir salaris de manera generalitzada, destruir béns i serveis públics com l’educació i la salut, privatitzar els serveis d’aigua i sectors estratègics de l’economia nacional i frenar les polítiques ambientals.

L’austeritat, a Europa, va molt més enllà d’un simple equilibri en els finances públiques. Aquest concepte és l’excusa perfecta per encobrir el que, de fet, no és sinó una dictadura: la dictadura del deute o “Debtocracy”.

Si en un inici hi havia que podia veure encara l’austeritat com una manera responsable de fer front a les dificultats econòmiques, crec que hi ha pocs dubtes a hores d’ara sobre el fet que el concepte ha estat pervertit fins a tal punt que ha esdevingut una clara ofensiva ideològica amb l’objectiu de limitar encara més la capacitat del poder polític per regular i intervenir en l’economia.

No sabem exactament qui és qui mana, en el pont de comandament, però sí que els que hi ha ja no compten amb la confiança de la tripulació

El gran drama europeu (si més no el més urgent i estructural), no és l’econòmic, ni el financer, ni tan sols l’ecològic (essent tots ells claus i dramàtics), el gran drama és el dèficit democràtic, o més ben dit, la manca de credibilitat democràtica dels qui comanden el procés.

Tan clar, tan simple i, tanmateix, tan difícil que alguns/es ho entenguin.

A les portes de les eleccions al Parlament Europeu (25 de maig de 2014) hem de tenir presents que els dos factors que més poden movilitzar la ciutadania no són la bandera blava estelada, ni els himnes, ni la història compartida, ni la mitologia, ni res de tot això, allò que determinarà si la gent té prou incentius per anar a votar serà, fonamentalment, els índexs de generació d’ocupació i les reformes democràtiques estructurals.

Els crits de la tripulació en aquest sentit són cada vegada més eixordidors, i tot i així no sembla que des del pont de comandament, els actuals governs europeus (la majoria clarament neoliberals o conservadors), les institucions financeres (Banc Mundial o Fons Monetari Internacional) i la tecnocràcia europea (Comissió Europea) ni els escolten, ni semblen tenir intenció de fer-ho.

De vegades sembla que algú, allà dins, té algun moment de lucidesa i pren alguna mesura que fa pensar que el vaixell redreça (impuls de la taxa sobre transaccions financeres, mesures promoció ocupació juvenil, Garantía juvenil europea, o reducció dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu (un quart de punt) en un intent de posar en marxa l’economia de l’eurozona afectada per la recessió. Totes elles mesures necessàries, però malauradament poc agosarades i que arriben tard.

Així doncs, la nau anomenada UE exigeix un canvi de rumb, de comandament i fer reparacions radicals en l’estructura. I per fer tot això ens cal, ja, un motí.

Cal motí: per ocupar el pont de comandament, fer les reparacions d’emergència necessàries, canviar el rumb i encarar un port segur on poguem fer les reparacions estructurals que la nau precisa

El passat 1 maig, Dia Internacional del Treball, els partits d’esquerres i ecologistes van sumar les seves veus a les de sindicats i els moviments socials en unad emanda cada vegada més urgent: posar fi als programes d’austeritat. A països com Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia i França, desenes de milers de persones van prendre els carrers per exigir llocs de treball i posar fi a anys d’estrènyer el cinturó. És un exemple més de com quest motí está passant de la teoria a la pràctica.

El port anomenat estabilitat dèficit zero o lluita contra el deute macroeconòmic, ja no aporta les garanties necessàries per poder fer les reparacions que calen al buc. El canvi de rumb que reclama la tripulació, en canvi, estableix com a port de destí el benestar de les persones i el medi ambient, la justícia i la cohesió social i la generació d’ocupació.

Els indicadors d’ocupació de qualitat, la pobresa, la igualtat i progressivitat del sistema fiscal són un risc major per a l’estabilitat de la societat que el deute públic, el dèficit o la prima de risc.

Cal un pla de xoc per reduir la desocupació amb mesures que prioritzin acabar amb la destrucció d’ocupació en les administracions públiques, una garantia europea de la joventut (ben dotada i amb els instruments necessaris par a ser implementada), reduir la pobresa i assegurar que tota la infància pugui menjar tres àpats al dia, evitar els desallotjaments, garantir un habitatge social, no recapitalitzar els bancs que posseeixen cases buides…

Tot plegat comporta necessàriament que ens posicionem en contra del Memoràndum d’Entesa de la Troika i posem fi a la socialització del deute privat i la “Debtocracy”. L’auditoria del deute públic és un primer pas per aconseguir la transparència i la democràcia, igual com l’apertura de processos judicials als responsables, i la negativa de pagar l’anomenat ‘deute il.legitim’.

Cal preparar l’assalt final (democràtic) al pont de comandament, abans no acabem al fons del mar. Sí, ja sé que hi ha molta gent que ja no creu que sigui possible recuperar el comandament de la nau, i que ja s’ha enfilat als bots salvavides (gent eurodecebuda, eurofrustrada o directament euroindignada) disposada a arriar-los i provar sort pel seu compte (de fet, alguna d’aquesta gent hi és des que es va construir el vaixell, com els euroescèptics i els euròfobs), i no ho podem menystenir.

Tanmateix, jo, ara com ara, m’apunto a l’amotinament (Europa sí, però no així). Crec que a aquestes alçades tindrem més opcions de sobreviure a la tempesta a bord del vaixell (si conseguim que no l’acabin d’enfonsar) que no pas en 27 bots. A més, no tinc clar que hi hagi espai, en els bots salvavides, per a tothom. I quan passa això, sovint, qui es queda sense plaça és la gent que viatja apilada en la bodega.

Tenim clar on són les vies d’aigua i tenim clar el rumb, allò que falta és el control democràtic de les institucions. I per això pren força, cada cop més, el motí, i més que en tindrà, el proper 1 de juny, en la manifestació unitària dels pobles units en contra de la malanomenada austeritat!

 

 

 

Font foto: Horsch

Ada Colau al PE: un petit resum de com la vàrem rebre diversos diputats i diputades. Diferències?

0
Publicat el 26 d'abril de 2013
Dimecres va venir l’Ada Colau a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, a explicar la situació de les persones afectades per la hipoteca a l’Estat. En el vídeo podeu veure què va dir l’Ada, i com vàrem reaccionar diversos diputats i diputades presents, entre els quals en Carlos Iturgaiz, i un servidor.

Aquí, un resum de l’intercanvi d’impressions:

Aquí, la meva intervenció sencera:

Les veritats incòmodes d’Ada Colau, al cor de la UE

1
Publicat el 24 d'abril de 2013

Nota de premsa d’ICV

Raül Romeva: “Si la UE no entén que els desnonaments són un problema social, no ha entès res de les conseqüències de les polítiques de la Troika”

L’eurodiputat d’ICV mostra el suport d’ICV a les peticions de la PAH a la comissió de peticions del Parlament europeu i demana l’aplicació de la dació en pagament

L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, ha intervingut avui davant de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu després que Ada Colau hagi portat en nom de la PAH el drama dels desnonaments a la cambra europea. “És una qüestió humanitària que es canviï la llei”, ha assegurat Romeva que ha exigit que s’apliquin les mesures que demana la PAH: la dació en pagament, que s’aturin els desnonaments d’habitatges habituals i que s’apliqui el lloguer forçós. “Si la UE com a tal no entén que els desnonaments no són un problema de les famílies, sinó que són un problema social, és que no han entès res de les conseqüències de les polítiques de la Troika”, ha lamentat Romeva.

 

“No tenim la majoria parlamentària per canviar la llei però hi ha una majoria ciutadana que ho exigeix”, ha destacat l’europarlamentari ecosocialista que ha assegurat, que “el problema de fons” és que el Congrés no respon als interessos de la majoria de la ciutadania. “Cal canviar de model i com s’està gestionant la crisi perquè ara la paga qui pateix i no qui l’ha provocat”, ha denunciat l’eurodiputat ecosocialista que ha fet una crida a les institucions europees a actuar en benefici dels ciutadans.

Durant la seva intervenció, Romeva ha recordat, quan falta poc més d’un any per les eleccions europees, que “ara tenim un moment clau sobre la taula ho resolem via democràtica, ciutadania i amb sentit comú el càstig a la UE serà enorme i merescut”. “El problema no està en el sistema, el problema és el sistema que permet que passi  aquest drama”, ha sentenciat.

 

RESPOSTA A ITURGAIZ

“No pot comparar ni posar al mateix nivell la mort de desenes de persones amb els “escraches”, ha criticat Romeva a l’eurodiputat del PP, Carlos Iturgaiz a qui ha acusat de “falta de respecte” per totes aquelles persones que estan patint desnonaments.

NiNis: l’exclusió social dels i les joves / NEETs: Youth Social Exclusion

0
Publicat el 24 d'abril de 2013

NEETs: Youth Social Exclusion

(article by Raül Romeva i Rueda, Vicepresident of Greens/EFA, and Delfina Rossi, adviser for economic matters,  for the Publictaion ‘Reclaim the Future: ideas, analysis and policies on Youth Emancipation’,FYEG, 2013)   

Youth unemployment policies are today on top on the political agenda. At least rhetorically, politicians of all colors mention in their discourses the huge challenge that youth unemployment means. Even Mr. Barroso, President of the European Commission, has been calling member state on the creation of job for young people in almost all its speeches during 2012. However, little change has been record.  In fact, behind the speeches there is a classical cleavage: “ Young people argue with their parents, cross their legs, and chat when they should be working”,  this was state by Socrates, 2,500 years ago and indeed, young people are seen as lazy, rebel and violent people that they don’t want to work. There are few of us that see youth not as a problem, but rather as a solution, while the problem is the dysfunctional economic and political system.

Today youth unemployment is used as an excuse to continue applying neoliberal policies such us the flexibilisation and precarisation of the labour market or the reform of the pensions system. They claim hiring and firing with a lower cost and paying lower contributions for pensions will actually contribute to reduce youth unemployment. The true is that young people in Europe suffer every day from the destruction of the welfare state, the privatization of basic services like water, the reduction on public expenditure and of course, the lack of jobs.  Moreover, they point-out and criminalized young people who demonstrate or young students that decide to cut a road to protest for a better education. They want cheap workers. They want young people that accept mini-jobs or some internship or young people with high education able to work 24hs for a low salary. That is what Barroso is asking for.

One particularly group of young people in seriously risk of social exclusion are the so-called NEETS, Young people not in employment, education or training. At least not in formal education or training, which it doesn’t mean that they are lazy, they might be doing voluntary, care work or working in irregular situation, but definitely they are not able to earn any money and develop their life.  

In a recent study develop by Eurofund, they point out the cost in terms of GDP that NEETS represent for European countries, where they state that “according to Eurostat, in 2011, 7.5 million young people aged 15–24 and an additional 6.5 million young people aged 25–29 were excluded from the labour market and education in Europe”.  This figures means represents 13% and 20% respectively of each group of age and are higher 2-3 percentage points higher than in 2008, as a consequence of the crisis.
Clearly, there is a systemic problem and not a personal problem of each young person or each family, it is neither just a problem of the financial crisis. NEETs are a social phenomenal that not only generates a huge cost in terms of GDP, but demotivate people from its social, civic and political participation, and it push young people to a social exclusion situation, making real the adjective of “lost generation”.  However, numbers might be impressive, and the Eurofund study shows that the 13.941.264 NEETS in the EU generate a cost of  153.013.053.902 euros, which worth the 1,21% of EU’s GDP.

Since the beginning of the crisis, Spain was the EU country which increase the most its NEETs population, in a 34,4% of youth were NEETs in 2011, meaning 1.6 million people, which cost to Spain in terms of subsidies and opportunity cost 15.7 billion euros. This number might have increase in the last year, despite the fact of having a EU Commission force task in Madrid trying to sort out the problem.  However, the country which performed the worst in 2011 was Italy, with 2,2 million NEETs and a cost of 32,6bn euros, follow by France and then UK.  (see the table behind).
NEETs are by definition a heterogeneous group of people, across and within each country. NEETs might be young early school leavers or high educated youngsters without jobs.

 

Nevertheless, NEETs figures help us to dimension how bad the situation is, for each single person and family and for the society as a whole. Before the crisis, young people tend to think that education plus effort where key to reach a job, nowadays that equation has been broken.  There is also demotivation to continue study and poverty push young members of a family to get whatever-job or emigrate. NEETs are acting a reserve army of labour, contributing to the pracarization of the labour market for all workers and specially as a threat for youth in Europe so to accept any job at any condition.  
Young people not in employment, education or training need a social answer.  The first answer must be a change in the paradigm, a change on ideology towards Social Justice. In the second place, societies have to include other types of activies, such us voluntary work, care work, political and civil work as an asset and not as a cost of its GDP, allowing individuals to reach a holistic approach for its education and emancipation. In other words: spending public money in grants or subsidies for young people who might be doing self-organized social activities must not been seen as a cost.  Thirdly, we need to reach a level of emancipation from capital where no reserve army of labour is needed. For that, a fair fiscal system that allows redistribution at the European level is crucial.

Lastly, policies have to become more plural and detect exactly which are the needs of each group, for that aim young people have be integrated into the policy making process. The proposal of a European guarantee for young people (offering after a maximum of 4 months of unemployment, an offer for a job, education or job training) should be implemented as soon as possible. However, we have to overcome the current cliché of austerity to allow public expenditure act as a social buffer, avoiding social exclusion and poverty. We cannot let the current young and future generations being lost; we can neither offer them just cheap jobs. We have to fight every day to create fair conditions in the labour market and in our education system, but also we have to fight against their ideology. We need to be convinced that we, the 99% of the population which include the NEETs, can live better in a better word, because we have the Plan B, where B stands for Social Justice.

Country        Total Cost, 2011        % of GDP, 2011        Percent of NEETs, aged 15-29, 2011        Number of NEETs, aged 15-29, 2011
Austria        € 3.174.088.942        1,06        8,2        124.894
Belgium        € 5.212.677.869        1,42        13,8        278.610
Bulgaria        € 1.272.066.372        3,31        24,6        316.901
Cyprus        € 424.582.494        2,39        14,7        23.799
Czech Republic        € 1.799.781.276        1,16        12,2        242.213
Germany        € 15.464.150.265        0,60        9,7        1.350.524
Denmark        € 1.287.222.442        0,54        7,6        76.201
Estonia        € 309.028.277        1,93        14,9        41.764
Spain        € 15.735.159.614        1,47        21,1        1.643.928
Finland        € 2.020.035.528        1,07        10        98.625
France        € 22.179.184.354        1,11        14,5        1.634.599
Greece        € 7.065.609.793        3,28        23,2        419.102
Hungary        € 2.132.937.655        2,12        17,7        329.915
Ireland        € 4.327.415.557        2,77        22        193.606
Italy        € 32.613.386.658        2,06        22,7        2.157.052
Lithuania        € 328.040.537        1,07        15,2        102.226
Luxembourg        € 96.837.652        0,23        6,6        6.163
Latvia        € 535.755.173        2,67        18,7        90.361
Netherlands        € 3.957.261.493        0,66        5,5        166.254
Poland        € 7.535.945.953        2,04        15,5        1.253.504
Portugal        € 2.680.128.907        1,57        14        260.392
Romania        € 2.102.787.690        1,54        19,1        849.452
Sweden        € 1.260.246.895        0,33        7,8        142.918
Slovenia        € 465.709.508        1,31        9,4        34.969
Slovakia        € 685.900.206        0,99        18,7        226.340
United Kingdom        € 18.347.112.792        1,05        15,5        1.872.403

Els casos de les preferents i la dació en pagament arriben, finalment, al Parlament Europeu

0
Publicat el 23 d'abril de 2013

La comissió de Peticions del Parlament Europeu estudiarà, demà dimecres, 24 d’abril, a partir de les 15h00 quatre peticions presentades per ciutadans europeus referents a les pràctiques bancàries sobre hipoteques a Espanya i onze peticions sobre la venda de productes financers d’alt risc, com ara les participacions preferents. Tres dels peticionaris sobre les preferents intervindran al debat en comissió parlamentària. Més @ http://epfacebook.eu/akT

 

Participacions preferents

Nombrosos inversors minoristes han fet arribar la seva veu al Parlament Europeu a través de queixes adreçades a la comissió de Peticions sobre els “abusos” comesos en la venda de productes financers d’alt risc, com ara participacions preferents o cèdules hipotecàries.

Els peticionaris sostenen que les entitats bancàries no han complert amb la directiva 2004/39/CE sobre Mercats i Instruments Financers (MiFID) que estableix una sèrie de normes per protegir als estalviadors. Aquesta llei europea va ser aprovada al 2004 i transposada a la legislació espanyola al 2007 i 2008.

Jaume Campuzano Casas, signatari de la petició 949/2012; José Manuel Estévez Rodríguez, signatari de la petició 1343/2012, en nom de la Plataforma d’Afectats Vigo Val-Miñor; i Xesus Dominguez Dominguez, signatari de la petició 1498/2012, en nom de la Coordinadora de Plataformes d’Afectats per les Participacions Preferents i Obligacions Subordinades; seran presents en el debat en comissió parlamentària, dimecres 24 d’abril a les 15h00.

Hipoteques i dació en pagament

La comissió de Peticions també analitzarà 4 queixes rebudes referents al mercat hipotecari a Espanya. Dues d’elles -una signada per un ciutadà en nom de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca- estimen que el Govern espanyol incompleix amb l’article 47 de la Constitució espanyola, segons el qual “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’una vivenda digna i adequada”. Les altres dues peticions reclamen la introducció de la dació en pagament.

Segueix el debat en directe per streamline a partir de les 15h00 >>

Documentació

Projecte d’ordre del dia de la comissió de Peticions, dimecres 24 i dijous 25 d’abril (EN) >>

Comunicació sobre la petició 0783/2012 sobre la presumpta infracció de la Constitució espanyola en relació amb les pràctiques bancàries sobre hipoteques (ES) >>

Comunicació sobre les peticions 0513/2012, 0548/2012, 0676/2012, 0677/2012, 0785/2012, 0788/2012, 0949/2012 i 1044/2012 sobre presumptes fraus en la venda de productes financers (ES) >>

Comunicació sobre la petició 1247/2012 sobre els suposats abusos comesos en la venda d’instruments financers als clients de caixes d’estalvis espanyoles (ES) >>

Comunicació sobre la petició 1343/2012 en nom de la Plataforma d’afectats Vigo Val-Miñor sobre els suposats abusos en la venda d’instruments financers a clients de caixes d’estalvis a Espanya (ES) >>

Comunicació sobre la petició 1498/2012 en nom de la Coordinadora de Plataformes d’Afectats per les Participacions Preferents i Obligacions Subordinades sobre la venda fraudulenta d’instruments financers de risc per bancs a Espanya (ES) >>

 

Més informació:

Pàgina web de la comissió de Peticions >>

Membres de la comissió de Peticions >>

Com presentar una petició al Parlament Europeu? (ES) >>

 

Contactes:

Oficina del Parlament Europeu a Barcelona

Sergi BARRERA
Tel.: +34 93 272 20 44
Mòbil: +34 679 896 498
E-mail: sergi.barrera@europarl.europa.eu

www.europarlbarcelona.eu
@Europarl_CAT

Comissió de Peticions

Natalia DASILVA
Tel. (Brussel·les): +32 2 28 44301
Mòbil: +32 498 983 985
E-mail: peti-press@europarl.europa.eu

@PETI_EU

Servei Audiovisual

Laia MARTÍNEZ
Tel. (Brussel·les): +32 2 28 31009
E-mail: eulalia.martinezdealosmoner@europarl.europa.eu

 

Foto: KAP

Tenim alternatives i propostes, esclar: Garantia Juvenil Europea / European Youth Guarantee

1
Publicat el 23 d'abril de 2013

Les actuals polítiques austericides dels governs europeus s’acarnissen especialment sobre la gent jove. La solució passa, per tant, per canviar el rumb, per acabar amb la falàcia d’aquesta malentesa austeritat, d’aquesta trampa ideològica que diu el que no és, fa el contrari del que toca, i s’aprofita de la situació per treure’n profit, ideològic i econòmic.

En aquest mar de despropòsits és dificil trobar raids on pujar, i encara menys barques amb les quals navegar. I tanmateix és possible. Cal creure-s’ho, igual com cal construir sinergies per dissenyar i convertir l’alternativa en realitat.

Un exemple de com fer-ho és la Garantia Juvenil Europea, la European Youth Guarantee, una idea de Verds/ALE que està fent un extraordinari recorregut, i que ha estat finalment incoporada a l’agenda, tant de la Comissió Europea com de la Presidència del Consell.

Pot semblar una simple ampolla d’aigua surant enmig d’un mar salat. El valor afegit, tanmateix, rau en que aquesta és l’aigua potable, la que es pot beure, la que permet salvar la vida, la que manté l’esperança que, al final, encararem el rumb correcte, i arribarem a bon port.

La PAH: la nostra candidata al Premi Ciutadà Europeu 2013

1
Publicat el 17 d'abril de 2013

Juntament amb els meus col.legues al Parlament Europeu, Ana Miranda (BNG) i Willy Meyer (IU), hem presentat la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) com a candidata a rebre el premi Ciutadà Europeu 2013 que atorga anualment el Parlament Europeu. Aquest guardó premia aquelles persones o organitzacions que hagin destacat pel seu compromís en la defensa dels valors consagrats en la Carta dels Drets Fonamentals de la UE.

Tots tres hem valorat l’extraordinari compromís social de la plataforma en la defensa dels afectats per processos de desnonament a l’Estat espanyol, que tenen com a conseqüència que milers de famílies es quedin literalment sense un lloc on viure, en un drama que s’ha tornat quotidià.

Cal acabar amb el drama dels desnonaments, a Catalunya, a Espanya i a Europa!

Personalment considero que el Parlament Europeu s’ha de situar al costat del 99% que està patint aquesta crisi. Atorgar a la PAH el premi Ciutadà Europeu 2013 seria una manera ben visible de fer-ho.

L’any 2012 (només), la banca espanyola s’ha quedat amb 30.034 primers habitatges per impagament d’hipoteques, un desnonament cada 15 minuts segons un estudi del Col·legi de Registradors d’Espanya. Mentrestant, les dades de l’INE indiquen que un 20% del parquet d’habitatges estan buits. Gran part d’aquests desnonaments són executats pels mateixos bancs recapitalitzats a partir del prestec de 37.000 milions d ‘€ de la UE, com Caja Madrid, Bancaixa, Catalunya Caixa i NovaGalicia Banc.

Ja n’hi ha prou de salvar bancs que deixen les persones sense habitatge!

Mesures com la dació en pagament, el lloguer forçat d’habitatges buits i frenar tot procés de desnonament fins que no es resolgui la llei hipotecària espanyola són crucials.

La tasca de la PAH, sorgida en aquest context, ha estat clau a l’hora de crear xarxes de solidaritat i dedicant els seus esforços a lluitar pel dret efectiu a un habitatge. Entre les propostes que ha liderat destaquem haver aconseguit l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) a favor de la dació en pagament (després de presentar un milió i mig de signatures) per canviar la legislació hipotecària espanyola. Una llei que, tal com va dictaminar el Tribunal de Justícia Europeu en sentència del 14 de març de 2013, incompleix la Directiva 93/13/CEE, en no oferir un recurs legal eficaç per demostrar el caràcter abusiu del seu contracte de préstec per poder detenir un desnonament. La sentència considera que no pot sostenir-se que una persona sigui condemnada a pagar un deute perpetu derivada d’un procediment il·legal.

Foto: Presentació signatures demanant ILP davant Congrés diputats. Font: EFE.

Joves en crisi: conferència pública (10.04.2013) / Youth in Crisis: Public Conference (10.04.2013)

0
Publicat el 9 d'abril de 2013
Al voltant de 200 joves (activistes, estudiants, sindicalistes, activistes verds, i d’altres representants de moviments i societat civil organitzada) d’arreu d’Europa debatran demà al PE sobre el futur de la joventut a Europa i faran propostes sobre instruments i polítiques que permetin contrarrestar la crisi.

****

Youth in crisis: Public conference


Event:
Conference

Date: 10 April 2013 from 09:30 to 18:30

Place: European Parliament – Room A1G3 – 60 rue Wiertz – 1047 Brussels

Around 200 young people (young activists, students, unionist, green activists and other partners from the movements and the young civil society) from all Europe will discuss the future of the youth in Europe and with which policy instruments we can counter the various crisis of our times.


DRAFT PROGRAMME

8.30h Registration and entrance ASP building

9.15-9.45h     Room A1G3

  • Presentation of the program “Youth in Crisis” by Raül Romeva i Rueda (MEP)
  • Presentation of the Federation of Young European Greens by Ingrid Nyman
  • Presentation of the European Green Party by Reinhard Bütikofer (MEP)

 

9.45-10.30h  Welcome by KATRIN GÖRING-ECKARDT, Candidate of Bündis 90/Die Grünen for the Bundestag 2013 elections 

11.00-13.00h Parallel workshops (approx. 40 persons each)

a.         Youth vision on the European economic crisis – Room A5E1

  • FYEG Moderator Sebastian Power
  • External inputs: Aline Fares from Finance Watch 
  • MEP: Reinhard Bütikofer and Franziska Brantner

b.         Youth vision on the European democratic crisis – Room A1G3

In cooperation with the Green Group Strategic Working Group.

  • FYEG Moderator Iva Markovic
  • External inputs: Natacha Cingotti from Friends of Europe
  • MEP: Rui Tavares 

c.         Youth vision on the European social crisis – Room 1C47

  • FYEG Moderator Vesna Jusup
  • External inputs: Pablo Sanchez from European Public Services Union
  • MEP: Ska Keller

d.         Youth vision on the European energy and environmental crisis – Room 1C51

  • FYEG Moderator Maarten Coertjens
  • External inputs:  Gabriella Zanzanaini from Food and Water Watch
  • MEP: Nikos Chrysogelos and Raül Romeva i Rueda 

In the working group there will be a vote on the 5 best proposals in each group.The group will also appoint one or two people who will present these proposals after

13.00-14.30h            Lunch in front of the room A1G3

———————————————–

Conference at the European Parliament (ASP 1G)

15.00-15.45h            What do young people want from the EU? 

  • Winner of essay on youth views of the EU crisis
  • László Andor’s European Commissioner for Employment, Social Affairs and Inclusion 
  • Representative of the Irish Presidency (tbc)
  • FYEG moderator Michael Bloss

15.45-16.15h            Presentation of the 5 best proposals per workshop. 

This will together be the 20 proposals that come out of this day and will be the ideas that the Greens might want to take up in their thinking on youth issues. 

16.15-16.30h            Presentation winner of the essay competition by Ska Keller (MEP) 

Presentation of the Manifesto by the Portuguese youth group 

16.30-17.30h            Open debate: Moderation by Ska Keller (MEP)

17.30-18.15h            Next steps: Greens proposals for a Europe where young people have a future. Strategy for 2014.

  • YEG Spokesperson moderator Terry Reintke 
  • MEPs will respond to proposals

18.15-18.30h            Explanation of the action

18.30-19.30h            Action! Place Lux/EP entrance 

The group of 200 young people will do an action in front of the parliament. 

La austeridad y el papel del BCE (por Manuel de la Rocha Vázquez, EL PAIS, 21.03.2013)

1

La austeridad y el papel del BCE

No fue la supuesta insolvencia de los países periféricos la que provocó la crisis bancaria

Manuel de la Rocha Vázquez, EL PAIS, 21 MAR 2013

Se ha extendido en Europa la idea interesada de que el incremento desde 2009 de las primas de riesgo en varios países ha sido consecuencia de desequilibrios fiscales. Los mercados reaccionaron como cabía esperar, demandando mayores rentabilidades a los bonos de países cuya solvencia se deterioró, lo que requería inevitablemente la ejecución de draconianas políticas de ajuste fiscal que devolviera la confianza a los inversores. A grandes rasgos esta es la narrativa que se presenta desde Bruselas y otras capitales europeas.

Ciertamente, el aumento espectacular de las primas de riesgo provocó angustia en los políticos europeos, que impusieron planes de austeridad extremos en aquellos países que más sufrían los envites de los mercados. Pero la prima no aumentó en todas partes, por lo que algunos Gobiernos no se sintieron compelidos a aplicar la medicina de la austeridad de igual forma.

Cabe preguntarse si el incremento de las primas fue realmente el resultado de un deterioro claro de los fundamentos macroeconómicos, que ponían en peligro la solvencia de varios países, o por el contrario, si fue más bien fruto del pánico irracional de los mercados financieros, los famosos animal spirits de Keynes. Según esta última teoría, aunque los desequilibrios fiscales no pueden ser ignorados, no fueron la causa fundamental que empujó las primas, sino que fue el miedo generalizado de los inversores ante una posible falta de liquidez de algunos Gobiernos, que podría haber sido prevenida con una intervención temprana del BCE garantizando la liquidez sin límites.

En una unión monetaria, como la europea, los Gobiernos emiten bonos en una moneda que no controlan, lo que significa que no pueden garantizar completamente que habrá liquidez para pagar a los tenedores de bonos cuando estos venzan. Es similar a endeudarse en moneda extranjera, como les ocurría a los países latinoamericanos durante la crisis de la deuda de los ochenta.

En estas circunstancias, una crisis de liquidez se transforma en una de solvencia. Si surge en los mercados el mínimo temor, fundado o no, a un posible impago de un país, estos actúan haciéndolo más probable. O sea, el propio temor al impago empuja a un país a la insolvencia, que no existía en primer término. Además, el efecto contagio extiende la crisis de liquidez a otros países.

Los siguientes actos de este drama son conocidos; los inversores huyen de los países considerados poco fiables, los intereses de su deuda se disparan y, como consecuencia, se ven obligados a lanzar severos programas de ajuste fiscal que deprimen sus economías y empeoran sus niveles de endeudamiento. En el proceso los bancos también sufren, por el rápido aumento de la morosidad crediticia, pero también porque son los principales tenedores de bonos nacionales, y al caer su precio sus balances se deterioran significativamente, provocando la quiebra de algunos. Al mismo tiempo, países considerados seguros, como Alemania, reciben los flujos de liquidez provenientes de los países “insolventes”, lo que reduce sus tipos de interés y estimula sus economías. Mientras unos países sufren los ataques de los mercados, otros se benefician.

En definitiva, los Gobiernos en una unión monetaria, que no disponen de un banco central con mandato de actuar como prestamista de última instancia, se encuentran en la misma situación de fragilidad que los bancos en épocas de crisis bancarias, si no existieran los fondos de garantías de depósitos. Cuando el acceso al mercado financiero se complica, resulta que sus deudas (bonos) son líquidas y pueden transformarse en efectivo rápidamente, pero sus activos (impuestos, bienes) son mucho más ilíquidos. En ausencia de un banco central dispuesto a proporcionar la liquidez necesaria, estos Gobiernos pueden ser empujados a una crisis de liquidez, transformada en insolvencia, al no poder convertir sus activos en efectivo lo suficientemente rápido.

¿Es esto lo que ha ocurrido en la crisis del euro desde 2010?, ¿pudo el BCE hacer algo más para prevenirla? Seis meses desde que en septiembre de 2012 el BCE anunciara su disposición a comprar deuda sin límites de países en dificultades —algo similar a prestamista de última instancia— ofrecen alguna perspectiva para extraer conclusiones. Pues bien, en este periodo, las primas han caído de manera sostenida y pronunciada en todos los países periféricos y los ataques en los mercados se han calmado. Esto ha ocurrido sin que el BCE haya tenido que actuar realmente, siendo suficiente la mera advertencia de que lo haría de ser necesario.

En un reciente artículo, el profesor de la London School of Economics, Paul de Grauwe, demuestra que el incremento de las primas fue el resultado del temor generalizado de los mercados, que empujó los intereses de algunos países por encima de los límites razonables según sus fundamentos macroeconómicos. Para De Grauwe el factor clave que explica la caída de las primas desde el anuncio del BCE es el propio nivel de la prima. Es decir, las primas que más se han relajado son aquellas donde el factor pánico, el miedo a la crisis de liquidez fue más fuerte inicialmente. Pero, ¿qué papel ha jugado la evolución de las cuentas públicas? Mientras que las primas de riesgo han descendido, los niveles de deuda sobre el PIB han seguido aumentando en todos los países —incluido España— donde, aunque el déficit se está reduciendo, la deuda pública no ha dejado de crecer. Más aún, la caída de las primas desde septiembre no tiene prácticamente correlación con la evolución del ratio deuda / PIB, lo que contradice la teoría de que los mercados penalizan a los países más endeudados.

En definitiva, no fue la supuesta insolvencia de los países periféricos, ciertamente no en el caso de España, la que provocó la crisis bancaria y empujó las primas de riesgo, si no el error de diseño de la UEM, que no contemplaba al BCE como prestamista de última instancia. Si el BCE hubiera actuado dos años antes, buena parte de la crisis de confianza que empujó las primas podría haberse evitado.

¿Quiere esto decir que no era necesario un ajuste fiscal en la eurozona? En absoluto. El crecimiento de la deuda pública desde 2007 ha sido ciertamente importante, llegando al 90% del PIB de media para la zona euro. Recientes estudios empíricos indican que niveles de endeudamiento público por encima del 90% del PIB van asociados a una ralentización del crecimiento del 1% de media anual. La trayectoria claramente creciente y acelerada de la deuda pública en la eurozona deja pocas dudas sobre la necesidad de su estabilización.

Otra cosa diferente, es que probablemente una temprana actuación del BCE que hubiera evitado el pánico en los mercados y el incremento de las primas, habría permitido calendarios de ajuste fiscal más graduales, acompasando la salida de la crisis y la recuperación del crecimiento.

El pasado no se puede cambiar, pero sí aprender de los errores. El BCE rectificó en septiembre con resultados positivos. Ahora le toca a los Gobiernos sacar conclusiones y actuar en consecuencia.

Manuel de la Rocha Vázquez es coordinador de Economía Internacional de la Fundación Alternativas y miembro de Economistas Frente a la Crisis.

 

L’auditoria del deute a la legislació europea, gràcies a Verds/ALE

0

Avui, el Parlament Europeu ha adoptat dos informes (Ferreira i Gauzès) altament rellevants per a la construcció del marc regulatori macroeconòmic europeu. Els països de la zona euro estableixen, com a mesures de resposta a la crisi, un major control dels seus pressupostos per part de la Comissió Europea. Les dues resolucions aprovades introdueixen regles clares sobre emissió de deute públic dels estats membre, sancions en cas d’incomplir els compromisos de deute i dèficit públic i la introducció a la legislacció europea del tractat intergovernamental conegut com a fiscal compact.

El sentit del meu vot en els dos informes ha estat el següent: en contra de l’informe Ferreira i abstenció en l’informe Gauzès.

Per què? Doncs bàsicament perquè malgrat que el 2-pack introdueix aspectes menys dolents que l’actual 6-pack, des d’ICV creiem que el Parlament ha perdut l’oportunitat de posar límits a les tan nefastes polítiques d’austeritat. Era necessari obrir la porta, almenys, a que els estats poguessin aplicar polítiques contra-cícliques per sortir de la crisi, i no ho hem fet.

En relació a l’informe Gauzès, per exemple, m’he abstingut pel fet que els negociadors de Verds/ALE han aconseguit modificar la regulació incloent mesures com l’auditoria del deute públic. Aquest és, sens dubte, un aspecte clau i esdevé un fet diferencial respecte les mesures dutes a terme fins ara. Així doncs, els Verds han introduit transparència i democràcia, també en els comptes públics. Ara cal que tots els països subjectes a un programa d’ajust macroeconòmic ho facin. L’Estat espanyol en quedaria al marge, tot i que evidenment espero que Rajoy faci un excercici de transparència, entengui el sentiment del Parlament Europeu i sotmeti també el deute públic espanyol a una auditoria.

En relació a l’informe Ferreira, hi he votat en contra, sobretot, perquè la proposta de mutualització del deute que hi havia en la primera lectura ha estat fortament aigualida per part dels governs i la pròpia Comissió Europea, que s’escuden en arguments legalistes i de canvi de Tractats per no avançar en un element indispensable per acabar amb la crisi de l’euro, com és l’emissió de deute públic europeu.

Foto: Olli Rehn i José Durao Barroso. Font: EC.

Regulació bancària a la UE: més transparència i menys bonus. El Parlament s?imposa als Governs.

0
Publicat el 5 de març de 2013

Més transparència pels bancs i menys incentius en forma de bonus en la remuneració dels banquers. Aquestes són, entre d’altres, algunes de les mesures acordades en la darrera ronda de negociacions a tres bandes (Consell, Parlament i Comissió) sobre la regulació bancària (CRD IV).

Efectivament, els diputats i diputades varen aconseguir arrencar tres punts clau als governs: limitar els bonus, major transparència en les activitats bancàries, i una provisió de capital per als bancs sistèmics. Val a dir que quan varen començar les negociacions, fa set mesos, era del tot inimaginable, o si més no díficil, que totes aquestes qüestions, que sí estaven en el mandat que vàrem votar al Parlament Europeu, fossin acceptades pels governs. I, tanmateix, s’ha aconseguit.

Els mitjans hi han passat pràcticament de puntetes, però el que es va aprovar a finals de la setmana passada en termes de regulació bancària, i especialment en relació a la limitació dels bonus i en favor de la transparència de les operacions bancàries ha estat una llarga, dura, tensa i complexa batalla que ha acabat amb un acord històric en el qual hi han tingut un paper fonamental els negociadors del grup Verds/ALE, en particular el nostre col·lega Phillip Lamberts.

Si finalment aquest acord es manté tal qual, i s’implementa en els termes que toca, pot suposar un espectacular i revolucionari avenç en la tant necessària regulació del sistema bancari a escala europea.

Es tracta, per tant, d’un nou exemple de com les grans victòries polítiques les lideren els optimistes convençuts, i no els pessimistes derrotistes.

En relació a la limitació dels bonus, per exemple, es tracta d’una mesura que respon a la demanda que de fa molt de temps reclamen nombrosos sectors de la societat, indignats, justament, per les remuneracions que sovint reben els banquers. Així doncs, d’acord amb l’acord al qual es va arribar, la remuneració en forma de bonus que reben els banquers i els operadors bancaris no poden excedir el seu salari fix (en una ratio de 1:1). És cert, cal dir-ho també, que els accionistes podran augmentar els bonus –si així ho aproven explícitament- a fins a dues vegades el salari. Malgrat que la postura votada al Parlament preferia mantenir la relació estricta en la ratio 1:1, el resultat de l’acord que de fet limita els bonus a fins a un 200% del sou anual significa un pas endavant significatiu.

Més important encara és la mesura de garantir la transparència de les operacions bancàries. Després de discussions llargues i tenses, els governs varen acceptar la demanda del Parlament d’obligar els bancs a publicar, per cada país on actuïn, els detalls de les seves activitats, sobretot els seus beneficis, pagament d’impostos i ajudes públiques rebudes. Això és clau de cara a assegurar una major transparència en qüestions com la gestió d’ingressos i per evitar pagar determinats impostos. Si bé aquesta mesura hauria d’entrar en vigor l’any 2015, la mala noticia es troba en la lletra petita, i és que podria posposar-se si la Comissió considerés que aquests requeriments són perjudicials per a l’estabilitat financera i els fluxos inversors.

Finalment, en tercer lloc, la tercera concessió important que el parlament va aconseguir de part dels governs és una garantia adicional en relació bancs coneguts com a ‘massa grans per deixar-los caure’ (‘too big to fail’), això és, aquells bancs que, en cas d’entrar en bancarrota, suposarien un problema per a tot el sistema financer i l’economia real. A més dels requeriments mínims (dipòsits que ascendeixen a fins el 10.5%), aquests bancs se’ls exigirà mantenir un capital addicional de fins el 3.5%.

No obstant, insisteixo en que aquest acord és de moment només provisional, ja que ara la presidència irlandesa, qui va actuar en representació dels governs durant les negociacions (trilog) ha d’obtenir l’acord dels governs representants al Consell. De nou, el problema no és Brussel·les (concepte, no ciutat) sinó Madrid, París, Berlin, Estocolm, …

Així mateix, tampoc hem de menystenir dues de les grans decepcions de les negociacions: Primer, el Parlament no va aconseguir una limitació vinculant de la ratio de palanquejament (leverage) dels bancs, malgrat que aquesta és una mesura crucial per tal de limitar els nivells excessius d’endeudament. Haurem d’esperar fins el 2016 a que la Comissió presenti propostes legislatives en aquesta àrea. A més, el Consell també ha rebaixat mesures crucials per regular la liquiditat que es basaven en exigir als bancs que mantinguessin líquids actius i que reduïssin la seva dependència a sistemes de finançament a curt termini.

Font foto: Dave Granlund.

End the bankers? tax dodge — 24 hours left!

0

Ahead of tomorrow‘s crunch negotiations between the European Parliament, Council and Commission on key legislative proposals establishing rules for banks (the capital requirements directive – CRD IV), the Greens have called on EU governments to drop their opposition to central provisions on bank bonuses and accounting transparency. Speaking ahead of the trialogue negotiations, Green negotiator and finance spokesperson Philippe Lamberts (MEP, Belgium) said:

“The EU urgently needs agreement on this crucial new banking legislation but the intransigence of EU governments on core elements of the draft is preventing a deal. The Greens fully support the overarching aim of the rules to ensure banks are sufficiently capitalised but believe the EU cannot miss another opportunity to ensure long overdue measures are introduced to regulate banking remuneration and accounting transparency.

“EU governments cannot continue to keep their heads in the sand on the issue of limiting excessive remuneration of bankers. There is an overwhelming public interest in and demand for curbs on the excessive bonuses paid to bankers and the European Parliament, as the EU’s democratically-elected institution, has made common sense proposals to this end. The proposal to limit bonuses to 100% of annual pay (a 1:1 index), while common sense, is modest. EU governments must drop their opposition.

“The issue of accounting transparency is another core demand of MEPs to which the opposition of EU governments is hard to understand. Parliament wants to ensure country-by-country reporting on the accounts and profits of banks’ activities, with a view to ensuring proper transparency for issues like revenue collection and tackling tax avoidance.

“Without an agreement on these core issues, it is hard to see how the democratically-elected European Parliament can agree to this draft legislation. We call on EU governments to drop their opposition and to agree to the demands of the EP.”

In that regard, it is important to remind as well the action Avaaz.org is launching:

Dear friends across Europe,

Big banks are hiding billions in tax havens around the world. In just 24 hours, the European Parliament can push through a reform to make them pay their fair share of tax on their already oversized profits — but to win they need our support.

Bankers are using complex accounting tricks to avoid paying tax like the rest of us, and they’re not even required to tell us where their money is. But now the European Parliament wants to shine a light onto their tax avoidance. It’s a no-brainer reform that expert economists widely support — but key governments including the UK and Germany are siding with rich bankers to kill the proposal.

Negotiations end in just 24 hours time, and allies in Parliament say that with massive public support, we can win this landmark reform to end banks’ tax dodging. Sign the petition and tell everyone — if we urgently raise 150,000 signatures from across Europe, MEPs will deliver our message right into tomorrow’s crucial meeting:

http://www.avaaz.org/en/bankers_pay_your_fair_share/?bHDYebb&v=22338

It’s crazy that when governments across Europe are strapped for cash, banks are free to squirrel away their money around the world without telling anyone where it is. Using accounting tricks that serve no one but themselves, they can set up their accounts so almost all of their profits are declared in tax havens where they don’t have to pay their fair share — even when those billions are earned here in Europe.

Experts say the European Parliament’s proposal is a key step in the struggle to hold tax avoiders to account — as it would require the banks to tell us where their money is and how much tax they pay, and make tax evasion more difficult. It’s called “Country by Country Reporting”, and means they have to break down their accounts by each country they operate in, rather than just provide one meaningless, global number.

But despite talking tough on tax avoiders, the British and German governments are leading resistance to the Parliament’s proposal. Let’s deliver 150,000 signatures in the next 24 hours and empower key MEPs to end this banker outrage – sign and spread the word:

http://www.avaaz.org/en/bankers_pay_your_fair_share/?bHDYebb&v=22338

We know that this can work. Last year, hundreds of thousands of us successfully pushed the EU to agree measures to put criminal bankers behind bars — with the EU Finance Commissioner crediting Avaaz with helping turn the tide. Now, let’s make sure we stop banks’ tax avoidance.

With hope,

Luis, Emma, Paul, Emily, Alex, Wen-Hua and the rest of the Avaaz team

SOURCES

European banks face tough disclosure rules (New Statesman):
http://www.newstatesman.com/business/business/2013/02/european-banks-face-tough-dislosure-rules

Country-by-country reporting is making progress despite the UK (Tax Research UK):
http://www.taxresearch.org.uk/Blog/2013/02/20/country-by-country-reporting-is-making-progress-despite-the-uk/

Barclays secret tax avoidance factory that made £1bn a year profit disbanded (Guardian):
http://www.guardian.co.uk/business/2013/feb/11/barclays-investment-banking-tax-avoidance

 

Sign the petition:

Right now big banks are free to hide billions in international tax havens. But tomorrow the European Parliament could push through a reform that makes them pay their fair share. Germany and the UK are blocking the proposal, and Parliament needs our huge public backing to stand strong and win this landmark reform. We only have 24 hours left — sign the petition: http://www.avaaz.org/en/bankers_pay_your_fair_share/?bHDYebb&v=22338

 

Font foto: AVAAZ.ORG