Raül Romeva i Rueda

Segueixo de fa temps les reflexions de la Catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, Adela Cortina, qui ahir ens obsequiava amb una altra lúcida reflexió en què ens convidava a crear majories cultivant poble i no masses, i per tant defugint la demagògia i la instrumentalització sentimental. L’adjunto per a gaudi general:

¿Cómo se forman las mayorías?, per ADELA CORTINA, a El País, 17/02/2009

La regla de la mayoría es tan absurda como sus detractores le acusan de serlo”. Así empieza un célebre texto de John Dewey, que continúa aclarando: “Lo que importa es cómo una mayoría llega a serlo”. Y, a mi juicio, caben al menos tres caminos: el debate sereno y la discusión pública bien argumentada, la agregación de intereses individuales y grupales o, pura y llanamente, la manipulación de los sentimientos. En el primer caso estamos ante una democracia deliberativa, en el segundo, ante una democracia agregativa, y en el tercero, ante lo que podríamos llamar la democracia emotiva, en la que reina el arte de la manipulación.

Claro que en la vida real las tres se dan de algún modo mezcladas, pero también es cierto que una de esas dimensiones puede imponerse a las restantes hasta el punto de imprimirles su sello. (segueix…)

Creo que llevaba razón Dewey. La democracia representativa no es el gobierno del pueblo, en ningún lugar de la tierra gobierna el pueblo. Es más bien, como se ha dicho, el gobierno querido por el pueblo, y ni siquiera eso: es el gobierno querido por la mayoría del pueblo, incluso por la minoría cuando los partidos en el poder no tienen mayoría absoluta. Cómo se forma esa mayoría cuyos representantes pactan con las minorías es un gran problema.

Puede hacerse por agregación de los intereses de los votantes. Los partidos políticos compiten por sus votos tratando de sacar a la luz cuáles pueden ser los intereses de los distintos sectores y les aseguran que van a satisfacerlos. Las gentes sopesan bien las diferentes ofertas, las estudian y optan por las que les parecen mejores para ellas. El deliberacionista critica esta forma de actuar porque la considera equivocada de plano. No nacemos ya con intereses que después agregamos, sino que los intereses se forman socialmente, ni es auténtica democracia aquella en que las gentes buscan su interés particular, como si no fuera posible forjarse una voluntad común mediante la deliberación y el intercambio de argumentos. Esto es lo propio de un pueblo, de un demos, el poder decir “sí, nosotros queremos”, y sin él no hay democracia posible.

Sólo que el deliberacionista suele ser estadounidense y contar con el suelo de un patriotismo indiscutible con el que no contamos otros, con un sentido del “nosotros”, ligado a valores universales, que impregnaba el discurso de Obama. Aquí no hay nosotros que valga, y cuando lo hay, es contra otros.

Pero tampoco es muy seguro que estemos forjando una democracia agregativa inteligente, tampoco es muy seguro que las gentes estemos mostrando el caletre necesario para sopesar qué nos interesa, para estudiar las propuestas y pedir responsabilidades cuando no se cumplen. Estamos más bien en manos de quien nos sepa manipular.

Como el colesterol, que puede ser malo o bueno, hay una buena retórica y una mala. La primera trata de conocer los sentimientos de los interlocutores para que puedan entender el mensaje que se les quiere transmitir y por qué les beneficia. El mensaje, claro está, ha de ser bueno para ellos. Si no se logra la sintonía, si no se alcanza la comunicación, entonces el buen mensaje no llega. La mala retórica, por su parte, trata también de conocer los sentimientos de los interlocutores, pero para intentar colocarles el producto que interesa al retórico sin que se den ni cuenta, aunque se produzca con ello un daño irreparable. Es todo un arte el de la mala retórica, que en román paladino puede y debe llamarse manipulación.

En él tienen un papel clave los medios de comunicación con sólo destacar unos sucesos u otros, con sólo subrayar unas frases y callar otras.

Que un país sumido en una brutal crisis económica, con un índice de paro que es el sufrimiento cotidiano de personas concretas y de familias enteras, al que se amenaza con excluirle de la zona euro, tenga como portada en los diarios, como primera plana, el fallo del Tribunal Supremo sobre Educación para la Ciudadanía es, a mi juicio, un síntoma pésimo, el de un país que no tiene pueblo, sino masa, dispuesta a seguir bailando a cualquier flautista embaucador.

Algunos hemos venido diciendo desde hace tiempo que EpC no va a forjar ciudadanos comprometidos ni detritus sociales, que el asunto son los manuales y quién imparte la asignatura, y sobre todo que el problema de la educación no se reduce a enseñar el uso del preservativo, que es lo que al parecer les importa a representantes visibles de los dos grandes partidos. Cuando la educación en su conjunto es deplorable y los alumnos llegan a la Universidad con un nivel cada vez más bajo.

Hay muchas tareas pendientes para la construcción de una democracia: crear partidos democráticos, capaces de contagiar a la sociedad democracia y pluralismo, poner trabas al gobierno de las minorías, quitar fuerza a los aparatos de los partidos, promover una ciudadanía activa. Pero la más importante consiste, a mi juicio, en formar mayorías cultivando pueblo y no masa.

Foto: Adela Cortina. Font: Eduardo Manzana

S’ha
aixecat una certa polseguera en relació a la Directiva
2007/23/CE relativa a la posada al mercat dels articles pirotècnics. És
comprensible que s’hagi encès l’alarma, tenint en compte la gran tradició que
tenim al nostre país en relació a l’ús de la pirotècnia en les nostres festes
populars. El cas és que la Directiva estableix en el seu Annex I que ‘els
artificis (objectes pirotècnics amb finalitat d’entreteniment) no es mouran de
manera erràtica’. En aquest sentit, crec que hem d’argumentar que els diables,
quan celebren els correfocs, tenen perfectament controlat el moviment i la
trajectòria de la pirotècnia, de manera que no es pot considerar que siguin
‘erràtics’. Tanmateix, és cert que en d’altres tradicions aquest no és el cas.
És per això que, per a mi, l’argument més definitiu és el del Considerant 8,
on es deixa clar que ‘els articles usats als Estats membres per a festivitats
culturals no es consideraran com a posats al mercat’, i per tant entenc que
els correfocs, la Patum
o les festes de diables en general queden exclosos de la Directiva. Val a
dir que aquestes dues salvetats es
van incorporar pel Parlament Europeu, qui en l’article 9 del nostre
informe legislatiu establíem que: ‘en el cas de festivitats religioses,
culturals i tradicionals dels Estats membres, els artificis de pirotècnia
fabricats pel fabricant per a us personal no es consideran objecte de
comercialització si l’Estat membre autoritza el seu ús en el seu territori i,
conseqüentment, no estan subjectes a les disposicions de la present Directiva‘.
Aquest fet que demostra, davant les eleccions del proper 7 de juny, com és
d’important que existeixi una institució, com és l’Eurocambra, que pugui
esmenar, com fa sovint, algunes de les propostes que venen del Consell i la Comissió. Però
sobretot com és d’important que al Parlament hi enviem gent amb sensibilitat
suficient per detectar aquesta mena de coses, i posar-hi remei. La Directiva s’ha de transposar abans de gener de
2010. Ara és el torn dels parlaments dels Estats i regionals. En tant que
seguidor i admirador de les nostres tradicions, i en particular dels diables i
la Patum,
desitjo que els nostres legislatius interpretin correctament el text europeu,
cosa que, tenint en compte la gran movilització legítimament engegada al
respecte, faran sens dubte.
Font foto: Patum de Berga / Nocturama

Sempre m’ha agradat en Carles Capdevila, gran periodista i comunicador. L’escoltava, i reia molt, quan feia l’Alguna Pregunta més, l’escolto, quan puc en el seu programa sobre criatures, i el veia, quan podia, a ‘Qui els va parir’. I una de les coses per les quals sempre m’ha agradat és pel seu enorme sentit comú. Aquesta setmana hi afegeixo un nou motiu d’admiració: la seva valentia. I és que per escriure un article com el que va fer dimecres a la Última de l’AVUI (Visca la vida), cal no només tenir sentit comú, sinó també ser valent. Per què? Doncs per que sembla que avui, defensar que les mesures institucionals destinades a reduir i acabar amb els accidents, a deixar fora de circulació els irresponsables de la carretera, i a augmentar, en conseqüència, les probabilitats de salvar la vida i la integritat física cada cop que agafem un cotxe no està massa de moda. I ell, malgrat tot, ho fa. L’aplaudeixo, coincideixo amb els seus arguments, els quals defenso fermament, i animo a tothom que pensa igual a no amagar-se´n. (segueix…)

Pel darrere

Visca la vida

S’han reduït a la meitat els morts a la carretera. Coincideix amb l’època del carnet per punts, de més radars i controls d’alcoholèmia. Però tranquils, demagogs de guàrdia, deu ser punyetera casualitat.

Carles Capdevila / carles@carlescapdevila.com

Que trist, que es pensin que l’únic que ens fa protegir la nostra vida i la dels altres és la por a una simple multa

La policia atura un cotxe.

-L’hem estat seguint i vostè és un conductor modèlic. Li donem mil euros de premi.

-M’aniran de conya per treure’m el carnet -respon ell.

-No li faci cas, agent, que està borratxo -diu la dona.

-Ja us deia jo que amb un cotxe robat no aniríem gaire lluny -remata la sogra des del seient del darrere.

És un acudit que podria estar basat en fets reals. Fa dos dies un taxista sense carnet (havia perdut tots els punts) va avançar els Mossos a 180 per hora en una carretera on no es podia passar de 80. Quan corres el risc de topar amb aquest suïcida, no rius tant. L’únic que em fa gràcia és llegir que han detingut el paio, i saber que començo el 2009 amb uns quants milers d’imprudents retirats de la circulació, per obra de mesures tan impopulars i eficients.

La reducció d’accidents mortals no és simbòlica, ni anecdòtica, ni casual, ni puntual. En pocs anys, la gent que perd la vida al cotxe ha baixat a la meitat. Ho dic per si algun demagog dels que denuncien amb una seguretat insultant que els controls de velocitat els posen només per robar-nos els diners, que els controls d’alcoholèmia tenen com a única missió amargar-nos els sopars i que els carnets per punts són una conxorxa per donar més feina a les autoescoles, té el detall de rectificar, o si més no d’estar calladet una estona. Bé, no sé què dic, demanar coherència i rigor a un demagog és desconèixer la seva essència: que la veritat no li freni mai la vocació conspiratòria. Recordo quan van inventar el cinturó de seguretat. Vaig sentir a dir de tot: que era per donar negoci als tallers que te l’havien d’instal·lar, que en el fons era molt més perillós dur-lo posat, que era perquè l’Estat no tenia diners. Hi havia gent que se l’aguantava amb la mà per sobre el pit sense subjectar-lo, per enganyar la policia però per no haver de patir aquella pressió incòmoda, la sensació de sentir-se lligat per aquesta andròmina repressora que ens empresona, ens nega el nostre somni més antic, el dret de volar, l’oportunitat de sortir per la finestra del davant i enlairar-nos pels núvols fins al cel.

Que trist, que es pensin que l’únic que ens fa protegir la nostra vida i la dels altres és la por a una simple multa. I més trist encara és que tinguin raó. Així estem: tristos, vigilats i multats. Però vius.

Font foto: desconeguda

Alguns consells útils per passar un bon Nadal de manera responsable segons WWF/ADENA (consells per altra banda compartits per moltes d’altres entitats i organitzacions): PRIMER, decorar casa teva sense abusar ni malmetre el planeta; SEGON, apostar per un menú sostenible, i TERCER regalar no és sinònim de consum.

POR UNA NAVIDAD RESPONSABLE

DECORA TU CASA SIN ABUSAR DEL PLANETA

·La mejor
opción es fabricar nuestro propio árbol reciclando cartón, papeles de
colores, fotografías y telas. Otra alternativa es utilizar plantas que ya
tenemos en casa y adaptarlas a la Navidad.

·Si elegimos
un abeto o un pino natural escogeremos sólo aquellos árboles criados en
viveros donde se garantice su replantación una vez finalizadas las
navidades. 

·No
comprar ramitas de acebo ya que la mayoría han
sido recolectadas en el medio natural, y constituyen el alimento principal para
muchas especies en invierno.

·Utiliza
bombillas led de bajo consumo para decorar
tu árbol de Navidad  y recuerda que las velas son un fantástico recurso
ecológico para decorar

·Para
fabricar el Belén, evita  comprar musgo o
cortezas de árboles extraídas de la naturaleza.  Utiliza  materiales
reciclados (cartón, telas o envases pintados…) para hacer el portal, el
suelo, y el decorado de fondo. Puedes crear las figuras con arcilla, barro o
pasta de papel. (segueix…)

APUESTA POR UN MENÚ SOSTENIBLE

Más información

·Súmate
al boicot del atún rojo

Más información

·Campaña
Corcho Sí

·Consume
pescado y marisco procedente de reservas pesqueras gestionadas de forma
sostenible. En lo posible busca productos certificados con el sello MSC que
garantizan la pesca responsable

·No incluyas
en los menús especies amenazadas como el atún rojo. Consulta aquí
nuestra guía de consumo online.

·Utiliza
alimentos procedentes de la agricultura y la ganadería ecológica que no
han usado pesticidas ni fertilizantes en su elaboración.

·Para el
brindis apuesta por los vinos y cavas procedentes de viñas sin
tratamientos químicos tapados con corcho, en lugar de con tapones metálicos o
de plástico. 

REGALAR NO ES SINÓNIMO DE CONSUMO

·Enseña a los
niños a autolimitarse en la carta a los Reyes Magos explicándoles que
los regalos tienen que repartirse entre todos los niños del mundo.  Así
les inculcarás el valor de la  solidaridad.

·Intenta que
los regalos sean educativos y que fomenten la creatividad.

·Incluye algún
regalo en la carta que no sea comprado: objetos heredados de los abuelos,
un álbum de fotos de con sus amigos…así aprenderán que existen alternativas
al consumo.

·Para tus
amigos y familiares opta por  artículos de comercio justo, que
garantizan que su producción y comercialización ha sido realizada sin
explotación de personas ni de la naturaleza.

·Evita
comprar artículos en la tiendas de “Todo a 100”, ya que la mayoría de estas “gangas” son resultado de la explotación de
personas en países más desfavorecidos.

·Regala una
suscripción  a
WWF España alguna organización conservacionista o de solidaridad.

Font foto: wwf

Bolonya a debat (per a Crònica.cat)

El procés de Bolonya és el nom amb què es coneix l’intent (per què de moment és només això, un intent) per configurar un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Es tracta d’una d’aquelles qüestions amb les que molta gent hi està d’acord o en desacord sense saber massa bé per què, i és molt possible que en alguns casos, els motius coincideixin. Sigui com sigui, coneixem millor el nom que la cosa. I aquest és de fet un dels principals problemes. Ni tan sols en els àmbits universitaris s’ha fet un debat a fons sobre el què, el per què i el com d’aqeust procés, de manera que molta gent, davant de les nombroses incerteses, ha decidit plantar-se i dir prou. Per a mi és més que legítima aquesta actitud. És més, és enriquidora, ja que ens permet precisament posar sobre la taula el tema i parlar-ne, amb les seves virtuts i defectes. Per això reconec que no comprenc l’actitud del Conseller Huguet qui, en la presa de possessió del nou rector de la Universitat de Barcelona, va afirmar sobre que la reforma de Bolonya que aquesta és “irreversible” perquè “no té cap alternativa” si no és “el retorn al franquisme”. (segueix…)

Precisament per què quan tocava parlar-ne no es va fer, és comprensible que encara hi hagi, en molts àmbits, inquietuds més que justificades sobre com s’aplicarà (o de fet, com s’està aplicant) Bolonya. Inquietuds que no només provenen de l’estudiantat, sinó també de bona part del professorat. En cap cas penso que el fet que la Generalitat no tingui la total competència al respecte (cosa que és certa ja que aquesta correspon al Ministeri d’Educació) pot esdevenir excusa per inhibirnos-en, ni del debat, ni de les conseqüència d’una mala implementació. En altres paraules, malgrat no tenir competències, és possible crear els mecanismes necessaris, de mutu acord amb els espais representatius, per tal que l’aplicació de Bolonya no sigui traumàtica com actualment.

Per exemple, cal recordar que la compatibilització dels estudis universitaris amb la feina o qualsevol altra activitat és pràcticament impossible amb l’actual aplicació expansiva de Bolonya.

Per altra banda, tampoc hem de perdre de vista que, a banda de no haver-se treballat suficientment en aquesta línia d’explicació, debat i consens en l’aplicació, tot plegat s’ha vist fortament agreujat per la manca de finançament amb què es pretén aplicar l’EEES i la necessitat urgent de millorar la qualitat i la quantitat de les beques.

La reclamació que la universitat pública compti amb un finançament just vé de lluny. És així (i de fet no hi veig altra manera) com es pot aconseguir un model de qualitat i que formi la gent joves amb les millors condicions docents, econòmiques i d’infraestructures.

És hora, per tant, de parlar-ne obertament, cadascú des de la responsabilitat, i des de les seves competències, però amb total transparència i voluntat de diàleg.

Foto: mobilitzacions contra el Procés de Bolonya del passat mes de febrer. Font: Marta Pérez/AVUI

Continuant amb la reflexió iniciada en l’apunt

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Pluralisme mediàtic sí,
control i vigilància dels blocs no, La Vanguardia Digital es feia ressò ahir dissabte del debat que comença a fer-se lloc en el si de les institucions europees en relació a la regulació d’internet i, en particular, dels blocs (o blogs). L’article, titulat Los
blogs despiertan el temor en la UE, està rebent nombrosos comentaris, en sentits ben diversos. Adjunto l’article i el vincle a continuació:

Los
blogs despiertan el temor en la UE

La
libertad de expresión que permite la Red hace aumentar la preocupación entre
los políticos europeos

María Victoria | Barcelona | 04/10/2008 | Actualizada
a las 01:15h

Los
primeros intentos de control de la libertad de expresión en Internet han hecho
su aparición entre las propuestas políticas y las reacciones en la blogosfera
no se han hecho esperar.(segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Tras
un polémico informe sobre la pluralidad y la concentración de los medios de
comunicación, presentado por la eurodiputada Mariane Mikko, el pasado julio
en el Parlamento Europeo, ha despertado de nuevo el eterno debate sobre la
libertad de expresión. Entre bloggers y políticos se ha generado una ardiente
controversia acerca del control que se debe establecer sobre los blogs, ya
elevados a la categoría de nuevo medio de comunicación.

Negativa política al control de los blogs

Las propuestas referentes a los blogs fueron finalmente desestimadas la semana
pasada en el Parlamento Europeo, tras la reñida votación en la que se aprobó la
resolución presentada por los grupos Socialista, Liberal y Verde, en la que se
excluían del informe dichas propuestas referentes a los blogs, por no estar
“en el contexto adecuado” –un informe sobre la pluralidad de los
medios- y “porque el riesgo de que el registro implicara un control del
contenido existe” y “hay que estudiar muy bien el cómo y establecer
muy bien los límites”, afirma Romeva.

Bloggers por la independencia

Ante la primera aparición del polémico informe en el Parlamento Europeo, las
reacciones en la red no se han hecho esperar. Los bloggers han manifestado su
desacuerdo con las medidas de control que se proponían y se plantean cuál es el
estatus de los blogs como medio de comunicación y en qué medida se les deben
imponer medidas de control.

El debate queda abierto

La complejidad que implica definir el estatus de los blogs y el control que se
debe ejercer sobre ellos junto con el desconocimiento del alcance real de la
problemática hicieron que tras la aprobación de la resolución presentada la
pasada semana en el Parlamento Europeo se planteara un debate abierto sobre el
tema de las bitácoras.

“El debate no está suficientemente maduro como para establecer normas muy
estrictas”, afirma Romeva. Es necesario considerar el tema “en
términos, no de persecución, sino precisamente de transparencia y de libertad
de expresión”, concluye.

Font foto: blogOh!blog.

Al llarg de les darreres setmanes els/les eurodiputats/des hem rebut nombroses peticions per tal que en la votació d’avui relativa al paquet de telecomunicacions votéssim en un sentit o en un altre determinades esmenes. Per una banda, nombrosos col.lectius d’internautes ens demanaven rebutjar les anomenades ‘esmenes torpede’ (veure grup específic al Facebook del qual formo part), d’altres missatges anaven destinats, precisament, a demanar-nos que sí votéssim a favor de les esmentades esmenes. En positiu cal dir que tot plegat posa de manifest com, cada cop més, hi ha una clara i manifesta consciència que les decisions que es prenen a Brussel.les són importants, i que la feina que fem els diputats i diputades ha de ser molt més fiscalitzada pels mitjans i pels ciutadans/es. Pel què fa al cas específic de la votació, avui, del paquet de Telecomunicacions (i en especial de les esmenes destinades a augmentar els controls sobre la xarxa) voldria dir el següent: (següent)

1. La votació avui, en primera lectura, del Paquet de mesures Telecom, destinat a la reforma del conjunt de normes relatives a les telecomunicacions que daten de 2002, tenia per objectiu avançar cap a una coordinació europea per a l’utilització de les freqüències, la creació d’un organisme europeu dels reguladors nacionals i enfortir els drets dels/les consumidors/es (veure nota del Parlament Europeu i de Vilaweb).

2. El “Paquet Télécom” inclou els informes Trautmann sobre la directiva marc, l’accés i l’autorització (al qual he votat a favor ja que incorpora una esmena nostra fonamental, la 138); l’informe Harbour sobre el servei universal i els drets dels usuaris (el més controvertit, he votat en contra), i l’informe Del Castillo sobre l’agenda europea de les telecomunicacions (també he votat contra).

3. Els vots en les Comissions respectives ja van posar de manifest les línees essencials del paquet que, en tant que Grup Verds/ALE, compartim en alguns aspectes, com per exemple pel que fa a l’objectiu és establir un paisatge europeu plural i diversificat en quant a mitjans i entenem que les ràdiofreqüències han de seguir essent interès públic en mans de les autoritats polítiques i institucionals pertinents.

4. Un aspecte clau del paquet de telecomunicacions és l’adopció de regles rigoroses en favor de la protecció de les persones consumidores, regles que són del tot necessàries en una Europa cada cop més digital. És important assegurar la portabilitat dels números de telèfon, de contractes més curts i de més drets per a usuàris/es amb discapacitacions. La legislació ha de garantir també la competència lleial entre la xarxa i els operadors del servei.

5. Un altre aspecte clau és el dret a la privacitat i la protecció de les dades a l’Internet. En aquest sentit, diversos/es parlamentaris/es conservadors i liberals han intentat incorporar per la porta del darrere la qüestió, sempre controvertida, de la propietat intel.lectual. Vull deixar ben explícit aquí el següent raonament: de cap manera considero que calgui subestimar el problema que suposa la descàrrega massiva i il.legal d’arxius, tanmateix, considero que no és en el marc del ‘Paquet Telecom’ que cal afrontar la qüestió, i encara menys si fent-ho, com ha estat el cas a la votació d’avui, suposa posar en perill la protecció de la vida privada dels usuaris.

6. El principal problema de la votació d’avui, però, té a veure amb el fet que no hàgim aconseguit eliminar totes les ambigüitats que clarament obren la porta a l’aplicació del model francès conegut com ‘la resposta graduada’ (informe Harbour al qual, insisteixo, he votat en contra). Aquest model, molt sarkozià per altra banda, consisteix a tallar la connexió d’un internauta susceptible d’haver efectuat descàrregues il.legals, sense prèvi requeriment judicial.

7. Considero legítim que en casos greus i extrems com és ara el de la pornografia infantil o el terrorisme, es puguin emprendre accions policials, prèvia intervenció d’una instància judicial, però allò que trobo difícil de justificar és que, tal i com estableix el paquet de mesures aprovat, s‘inciti els Estats membres a utilitzar les mateixes mesures per a lluitar contra l’intercanvi de fitxers (el conegut P2P). Al cap i a la fi es tracta d’una qüestió de proporcionalitat.

7. Com a nota positiva val a dir que una de les esmenes que he cosignat i que hem presentat a l’informe Trautman, la 138, ha estat adoptada. Aquesta esmena, fonamentada en el que entenem que és una veritable preocupació entre la ciutadania europea en relació a que cal més atenció pel que fa a la protecció de les garanties personals en el marc d’Internet, estableix el següent: “e bis) en el apartado 4, se añade la letra g bis) siguiente: aplicando el principio de que no cabe imponer restricción alguna a los derechos y libertades de los usuarios finales, en particular de conformidad con el artículo 11 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la UE, en materia de libertad de expresión y de información, sin una sentencia previa de las autoridades judiciales, excepto cuando venga dictada por fuerza mayor, por la exigencia de preservación de la integridad y seguridad de las redes, y por disposiciones de Derecho penal impuestas por razón de orden público, seguridad pública o moral pública”.

8. Així mateix, valoro molt positivament l’aposta per una major competència entre aquells operadors que posseixen una xarxa àmplia i aquells que no la posseeixen, la qual cosa hauria de permetre fer baixar els preus de la telefonia, que segueixen sent molt elevats en molts d’ Estats membres de la UE.

9. Lamento, tanmateix, que l’Eurocambra no hagi secundat una de les nostres esmenes en la qual demanàvem garanties de neutralitat de la xarxa. En altres paraules, entenem que de cap manera els operadors no han de poder intervenir en el tràfic excepte que per a preservar la seguretat i l’ integritat de la xarxa.

En conclusió, tal i com han advertit nombroses organitzacions de consumidors, d’usuaris d’internet, l’EDPS (European Data Protection Supervisor): el paquet Telecom ofereix als Estats membres la possibilitat d‘interpretar la Directiva de manera que es pugui posar en risc la protecció de les dades personals i que es transfereixi a les autoritats administratives funcions que, en realitat, corresponen, a les instàncies judicials.

Següents etapes en el procés legislatiu:

27/11 : Consell adopta l’acord polític que serà enviat a juristes i lingüistes

Principi gener 2009 : adopció com a punt A (sense debat) al Consell

12-01-2009 : adopció pel Parlament Europeu en Segona Lectura

Font foto: Agències

Quan l’Informe Marianne Mikko (A6-0303/2008) – Concentración y pluralismo de los medios de comunicación en la Unión Europea sobre la concentración y pluralismo de los medios de comunicación en la Unión Europea [2007/2253(INI)] va ser debatut i votat en la Comissió de Cultura(CULT), de la qual no formo part, ja es va posar de manifest la controvèrsia en relació als límits de l’activitat blocaire (veure entre d’altres aquest article de Karma Peiró). El debat/vot arriba aquesta setmana a la plenària on, ara sí, haurem de manifestar-nos totes i tots (concretament dijous). El cas és que l’informe en qüestió planteja algunes coses prou interessants en quant a acabar amb la concentració mediàtica i apostar pel pluralisme informatiu. L’informe, per exemple, apel.la a un compromís europeu de defensa del pluralisme mediàtic i posa de manifest com els periodistes europeus cada vegada més temen pels seus llocs de treball, i veuen la seva activitat condicionada en funció de les restriccions en quant a l’elecció i/o enfocament de temes derivades de la política de concentració de mitjans. Tot plegat afecta a la qualitat dels professionals i, en conseqüència, al dret dels/les consumidors/es a comptar amb una llibertat d’elecció que no sempre existeix. Certament comparteixo les inquietuds de la ponent en aquest aspecte, però no ho tinc tant clar en quant a la dimensió que vol atorgar a l’activitat blocaire. Personalment no crec que calgui regular els blocs privats, ni tampoc establir salvaguardes legislatives específiques (malgrat tot (segueix…)

és cert que ja existeix regulacions al respecte en el marc dels Estats membres, com a Alemanya al Telemediengesetz). A més a més, en cap cas una normativa hauria d’establir qui pot escriure en un bloc i què hi pot escriure o no, i encara menys valorar la ‘qualitat’ del mateix. Els blocs són, per definició, espais d’expressió lliure i personal.

La premsa sueca, per exemple, va fer un enorme soroll quan l’informe va ser votat en Comissió CULT, posant altament en qüestió que els i les blocaires s’haguessin de registrar. Cal dir, però, que la premsa sueca exagerava, i força, quan equiparava la situació a Europa amb la que viu la comunitat blocaire a la Xina. Les coses com són.

En qualsevol cas, durant les negociacions entre els diferents grups, es va arribar a una mena de compromís  segons el qual s’acceptava dir que ‘considerando que los weblogs constituyen una nueva contribución importante para el pluralismo de los medios de comunicación y son un medio común en expansión para la propia expresión tanto de profesionales de los medios de comunicación como de personas privadas‘.

En principi el PPE no acceptava que es menciones la presència i el rol dels blocs en qualsevulla forma, i pel que sembla es troben dividits en relació a si votar a favor o en contra.

Per la nostra banda, els grups PSE, Verds/ALE i ALDE hem acordat un text alternatiu, en forma de resolució, que es votarà abans de l’informe en qüestió, en el qual pretenem eliminar del text les frases: ‘AH: Considerando que la creciente utilización de contenidos generados por usuarios no siempre respeta las normas de protección de la intimidad de los ciudadanos y de los personajes públicos, y considerando que ello requiere la puesta en marcha de mecanismos legales para proteger a los afectados’, així com la darrera part de AI: (…); considerando que su proliferación requiere la creación de garantías legales que establezcan la atribución de responsabilidades en caso de acciones judiciales y el derecho de respuesta.‘  

Font foto: desconeguda

Camí de l’aeroport escolto per ràdio que l’eurodiputat Ignasi Guardans ha presentat una denúncia contra un guàrdia civil per fer-li treure les sabates en passar pels controls de seguretat. En arribar a l’aeroport adquireixo els diaris i constato que diversos en parlen, tot i que el que hi dedica més espai és El Periódico (que a més premia Guardans amb una merescuda fletxa verda cap amunt). El cas és, segons que comenten diversos mitjans, que Guardans ha presentat una denúncia contra un vigilant de seguretat i contra un guàrdia civil que el van obligar a descalçar-se sense recolzament legal per fer-ho i que ho van portar a terme, a més, com a represàlia per haver informat dels seus drets altres passatgers. "Ara seràs tu el que es traurà les sabates, llest", sembla que li va etzibar l’agent de seguretat. No vaig presenciar els fets, és cert, però tinc prou coneixement sobre com funcionen els serveis de control dels aeroports, i sobre com les gasten alguns dels seus efectius (no tothom, cal dir) com per pensar que, efectivament, de denúncies com la de’n Guardans n’haurem de veure més sovint. La descripció dels fets inclou, a més a més, la dosi habitual de prepotència (segueix…)  

que algunes vegades fan servir alguns responsables de seguretat, sigui aquesta privada o pública. I és que, de fet, resulta especialment greu que, sabent que els motius de les queixes de Guardans (és a dir, que no estem obligats a treure’ns les sabates a no ser que duguin peces metàl.liques que facin sonar el detector) eren correctes, l’actitud dels responsables de seguretat hagués estat la que va ser, és a dir, venjativa.

El cas, insisteixo, no és aïllat, passa cada dia, i afecta tothom, tot i que la transcendència pública és lògicament major quan la ‘víctima’ és un personatge conegut.

És cert que no he conegut encara cap aeroport en què el nivell de vexacions de tota mena, així com de prepotència i de mala educació demostrada pels serveis de seguretat arribi als nivells estratosfèrics del de Miami, escala sovint obligada quan es viatja a Amèrica Central. Però de vegades penso que a Barcelona o a Madrid la situació no se n’allunya massa.

Certament cada cas és diferent, i potser és cert també que no cal arribar a determinats extrems en la resposta (de vegades la prepotència l’exerceixen determinades ‘personalitats’ que, a més a més, es creuen exempts d’haver de sotmetre’s a certes normes bàsiques i comprensibles que sí ens afecten a la resta de mortals). Però en el cas de la denúncia interposada per Guardans, i basant-me en els fets relatats per diferents mitjans, penso que sí hi ha una bona base per tal que, almenys, s’obri una investigació i es modifiquin algunes actituds, tant del personal que atén als punts de control com de les autoritats que estableixen les normatives a complir en aquests punts.

I és que el problema de fons existeix, i no el podem negar. El fet que sovint aquesta mena de situacions ens enxampi amb la pressa d’haver d’agafar un vol fa que sovint ens quedem amb el record de la mala estona passada, però que no anem més enllà. Fins que ens hi tornem a trobar. I és per això que trobo especialment pertinent que, havent-se trobat en aquella situació, n’Ignasi Guardans, que a més a més és Doctor en Dret, hagi interposat la pertinent reclamació, la qual, recordem-ho, es fonamenta en la vulneració de diversos articles del Codi Penal (p.e. 534.2 i 542).

A banda de l’aspecte puntual de l’actitud d’aquest agents, però, l’afer s’enmarca en un context molt més ampli com és el fet que sembla que s’està ‘normalitzant’ una certa tendècia paranoide, camuflada darrera d’una aparent necessitat de millorar la percepció de seguretat, però que al final no és sinó un cúmul de mesures que enutgen i fan més incòmoda la vida dels ciutadans i ciutadanes, sense que hagi estat encara suficientment justificat establir determinades mesures.

I és que considero que és perfectament compatible establir determinades mesures de control, necessàries, com no, per tal de garantir la seguretat, sense que això vulgui dir necessàriament que les persones que viatgin es vegin sotmeses a continuades vexacions i agresions verbals de tota mena per part del servei de seguretat, ja sigui aquest una empresa privada o la Guàrdia Civil (que, per cert, moltes vegades ni tant sols entenen el català malgrat estar operant a Barcelona).

El debat no és nou, i al Parlament Europeu l’hem tractat abastament (veure, entre d’altres apunts, els següents: Mesures antiterroristes: la UE vol imitar els EUA, i això preocupa, i molt ; Estrasburg (plenària): de nou el tema dels líquids als avions, entre d’altres ; Normativa sobre líquids: el risc d’un despotisme il.lustrat de les institucions europees ; Líquids, secrets i democràcia europea ).

Amb n’Ignasi Guardans, malgrat formar part de dues famílies polítiques diferents, fa temps que coincidim en diversos fronts en el marc de la nostra activitat parlamentària, un d’ells el dels drets i llibertats. L’assumpte dels líquids a les cabines dels avions n’és un bon exemple, com ho és també l’afer del vols de la CIA.

Des d’aquí, doncs, vull felicitar Ignasi Guardans per la seva oportuna, valenta i penso que justificada decisió de presentar denúncia, tot afegint que, com hem fet en anteriors ocasions, seguirem treballant conjuntament amb tantes i tants d’altres col.legues (cada cop en som més) per tal que determinades mesures que no són gens justificades en termes de seguretat real, i que en canvi resulten molt enutjoses per a la ciutadania, siguin revisades i corregides. 

Foto: Ignasi Guardans. Font: DW-World.de

Les darreres mesures proposades per la Comissió Europea (veure la següent nota) destinades, suposadament, a combatre el terrorisme, aporten molts dubtes sobre la seva eficàcia en aquest sentit, i en canvi signifiquen una volta en la ja excessivament cargolada llibertat i dret de privacitat de les ciutadanes i ciutadans. Es miri com es miri (i això que s’ha rebaixat una mica respecte de la proposta inicial) la mesura proposada per la Comissió en relació, per exemple, a la retenció de dades dels passatgers d’avions segueix essent desmesurada i injustificada. Una cosa similar a allò que ja portem temps denunciant en relació a la qüestió dels líquids en cabina (veure, entre d’altres, l’apunt  Estrasburg (plenària): de nou el tema dels líquids als avions, entre d’altres). Ara, el Comissari Frattini (vegeu el seu web) proposa (segueix…)

establir un registre per a recopilar dades de totes les persones que viatgen en avió que les companyies haurà de guardar fins a 13 anys. Allò que, en qualsevol cas, em sorprèn, és per què la Comissió considera que la legislació actualment vigent no és suficient. De fet, la Directiva sobre retenció de dades de 2004, Directiva que ja considero extraordinàriament excessiva, per altra banda, encara no s’ha implementat del tot. Recordo que l’any 2004 es va acordar que les línies aèries transferirien dades sobre la identitat dels passatgers a les autoritats de destí un cop fet el check-in. Les dades només serien destruïdes un cop confirmat que no hi hauria sospites sobre la persona en qüestió. El sistema havia d’estar operatiu ja al setembre de 2004, però la majoria dels Estats Membres encara no l’han posat en marxa. Per altra banda, sembla també incoherent que es proposi que la recopilació de dades es faci a escala europea mentre que les responsabilitats relatives a la protecció de dades i a com aquestes dades han de ser processades sigui competència dels Estats.

En definitiva, la nova proposta sembla més aviat una còpia del recentment signat acord sobre retenció de dades entre la UE i els Estats Units en la negociació del qual va quedar de manifest que mentre el Comissari de Justícia i Interior, Franco Frattini, va accedir a la majoria de les peticions estadounidenques, mentre que va quedar clarament curt a l’hora de defensar les postures europees.

Font foto: AP/BBC

Bones notícies. El Tribunal de Primera Instància de la UE avala la sanció de 497,2 milions d’euros que la Comissió Europea va imposar a Microsoft per abusar de la seva posició dominant. Aquesta decisió confirma la històrica multa de la Comissió al gegant informàtic. Veure algunes preguntes i respostes sobre el cas, segons la BBC.

Adjunto també la nota que n’ha fet EFE. (17/09/2007) Luxemburgo. (EFE).- El Tribunal de Primera Instancia de la Unión Europea (UE) respaldó hoy el grueso de la decisión de la Comisión Europea (CE) de castigar a Microsoft por abusar de su posición de dominio y confirmó la histórica multa de 497,2 millones de euros impuesta al gigante informático. (segueix…)

La Corte dio la razón al Ejecutivo de la UE, que en 2004 condenó a Microsoft por aprovecharse del monopolio de su sistema operativo Windows para expulsar del mercado a otros competidores, a los que, además, no facilitó la información necesaria para fabricar productos compatibles con Windows.

El Tribunal consideró adecuado que Bruselas forzase a la multinacional estadounidense a ceder a sus competidores ciertos protocolos para garantizar que sus programas puedan "dialogar" con el sistema operativo de Microsoft.

La CE consideraba en su condena que la "falta de interoperabilidad" ayuda a Microsoft a reforzar su posición de mercado y pone en peligro la existencia de competencia en el sector.

Windows sin Media Player
Además, el Tribunal dio la razón a la Comisión en la otra parte fundamental del caso, relativa a la estrategia de Microsoft de incorporar el reproductor Media Player a Windows, en vez de venderlos como productos separados. Según Bruselas, esto permitió a la empresa de Bill Gates erigirse en líder de un mercado que hasta entonces no dominaba.

La sentencia considera adecuada la medida dictada por la CE, que obligó a Microsoft a vender su sistema operativo sin el reproductor Media Player.

El Tribunal presidido por el magistrado danés Bo Vesterdorf anuló, sin embargo, una de las medidas fijadas por la Comisión: la designación de un "árbitro" independiente, a propuesta de Microsoft, con capacidad para acceder a toda la información relevante de la compañía, para supervisar el cumplimiento de la decisión de Bruselas. Según la sentencia, el ejecutivo de la UE fue "demasiado lejos" con esta iniciativa.

El Tribunal cree que la Comisión no tiene autoridad para obligar a Microsoft a dar tanto poder a un experto externo y también le reprocha que hiciera responsable a la empresa de todos los gastos asociados a la labor de ese árbitro.

En cuanto a la multa, los jueces sentenciaron que Bruselas no se equivocó al evaluar la gravedad y duración de las prácticas anticompetitivas, por lo que mantuvieron la sanción de 497,2 millones de euros, la más alta impuesta nunca por la autoridad europea de competencia.

A esta cantidad, que desde 2004 esta en una cuenta bancaria bloqueada, Bruselas sumó el año pasado una nueva multa de 280,5 millones de euros al considerar que Microsoft seguía incumpliendo sus demandas.

En cuanto a las costas del procedimiento fallado hoy, los jueces europeos obligaron a Microsoft a cargar con el 80% de los gastos y a la CE con el 20% restante, aunque con varias excepciones.

Además, la empresa de Bill Gates deberá pagar los gastos que tuvieron durante el proceso varias asociaciones que acompañaron a la Comisión en el caso.

Recurso en el plazo de dos meses
El fallo del Tribunal de Primera Instancia puede ser recurrido, en el plazo de dos meses, ante el Tribunal de Justicia de la UE, sobre cuestiones de procedimiento, pero no sobre el contenido.

Por encima de la histórica sanción económica, la confirmación de la decisión de la CE por parte del tribunal supone poner en cuestión el modelo de negocio de Microsoft y la forma en que ha logrado convertirse en líder indiscutible en el mercado de programas informáticos.

Además, crea un precedente importante para otras empresas informáticas como Intel, embarcada en una disputa similar a la de Microsoft por abuso de posición dominante en el mercado de los chips para ordenadores.

Font foto: BBC

El retorn a l’activitat parlamentària després de les vacances està essent, tal i com era d’esperar, frenètic. A banda de les habituals discussions pressupostàries i legislatives, hem debatut i votat diversos temes importants com, per exemple, la Resolució d’aquest matí relativa a la qüestió de la introducció de líquids en les cabines dels avions que tants maldecaps està provocant tant en la ciutadania com en qui ha d’implementar la norma, això és, els responsables dels controls de seguretat, a més a més dels enormes costos econòmics que suposa tant per a les persones que es veuen obligades a llençar certs productes. En vaig parlar ja en apunts anteriors (Normativa sobre líquids: el risc d’un despotisme il.lustrat de les institucions europees i Líquids, secrets i democràcia europea). Avui (segueix…)

la majoria de la Cambra (464 vots favorables a la resolució contra 158 vots en contra) s’ha manifestat crítica amb la mesura, argumentant, primer, que la mesura no es pot implementar correctament per manca de concreció; segon, que es va adoptar de manera arbitraria i que cal que la Comissió proporcioni les dades i fets concluents que la justifiquin; tercer que es posi en coneixement de la ciutadania el text literal de les prohibicions sobre tot per què, en no conèixer-lo, la gent no pot recórrer en el cas que es duguin a terme abusos en la implementació de la norma; i quart, manifestant la nostra preocupació pel fet que els costos vinculats a l’aplicació del Reglament no siguin proporcionals al valor afegit en matèria de seguretat que ofereixen les seves disposicions.

Un cop més cal recordar que aquesta és una mesura que no contribueix gens a reduir l’anomenat dèficit democràtic de les institucions europees, ans al contrari, i que si no es corregeix pot comportar a curt o mig termini, una notable pèrdua de credibilitat institucional que certament no només no beneficia, sinó que perjudica clarament l’ideal europeista, ja que ataquen un dels pilars sobre els quals fonamentem el projecte europeu, això és, la promoció i garantia dels drets i les llibertats.

Font foto: El Mundo

Adjunto una pregunta que acabo de presentar a la Comissió relativa a l’aplicació del cànon digital a l’Estat espanyol:

Hace cerca de un año se aprobó en el Estado español la reforma del texto refundido de la Ley de la Propiedad Intelectual. Las modificaciones amplían el ya existente canon en soportes analógicos con un canon sobre los productos digitales susceptibles de ser soporte de copia de obras protegidas por derechos de autor.  Este canon, agravado por la desproporcionalidad de las cantidades con que se grava y el hecho de que con tal medida se establezcan dobles imposición a una misma actividad ?soporte, reproductor, copiador, etc.-, ha generado muchas protestas entre la sociedad española -1 millón de firmas recogidas-, (segueix…)

que ve como se presupone que toda utilización de productos digitales por parte de los usuarios es con la finalidad de copiar obras protegidas.

Es obvio que esto representa una vulneración de toda presunción de inocencia.  Si bien la Directiva 29/2001/CE reconoce el derecho de todo autor a recibir una compensación equitativa para que puedan continuar con su labor creativa, ésta está sujeta al uso de su obra. El canon tal y como está establecido, está  compensando algo diferente al uso de los derechos de autor, pues existen soportes digitales con sistemas de protección integrados que impiden hacer copias privadas y, sin embargo, la Ley los mantiene gravados con el canon.  Por lo tanto, no se puede proceder al cobro indiscriminado a todo producto digital bajo el pretexto de su idoneidad para actividades de copia, porque tiene una gran diversidad de posibilidades de uso. Es más, la Ley de Administración Electrónica, actualmente a trámite, obliga a usar soportes digitales, gravados con canon, a sujetos sin capacidad para hacer copias para uso privado, como la Administración Pública ?obligada a grabar los juicios por ejemplo-, generándose un enriquecimiento injusto de entes privados como las sociedades gestoras de derechos de autor. 

En definitiva, la aplicación del canon no sólo significa un gran impacto económico en la sociedad española, sino que condiciona el mercado provocando desajustes que afectan la libre competencia, con lo que se viola la Ley española de Defensa de la Competencia, y en especial, los artículos 85 y 86 del Tratado de la CE, y 65 y 66 del Tratado de la CECA. Delante de los hechos expuestos, como eurodiputado español quisiera mostrar mi inquietud al respecto, y a la vista de que se ha presentado una denuncia a la Comisión Europea por incumplimiento del derecho comunitario, declaro mi interés y urgencia por conocer la decisión adoptada al respecto por la Comisión.

Así,¿qué opina la Comisión sobre la aplicación indiscriminada del canon?

¿Cuál es el estado actual en la tramitación de la denuncia?¿Para cuando habrá un pronunciamiento?

(NOTA: veure’n la notícia comentada per internautas.tv)

Font foto: BBC

Finalment el Parlament Europeu vàrem votar ahir sobre la qüestió de l’abaratiment de les tarifes per als mòbils. Veure’n la nota que ha fet el serveri de premsa del Parlament Europeu (aquí), així com la nota que el nostre company Pierre Jonckheer, vicepresident del Grup Verds/ALE, ha fet pública des del Grup Verds /ALE:

(segueix…)

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Bruxelles, le 23 mai 2007: Téléphonie mobile. Le PE impose sa position face au Conseil

Ce mercredi 23 mai 2007, le Parlement européen s’est prononcé sur un compromis très controversé pour réduire les prix de téléphonie mobile à l’étranger. Le compromis négocié avec le Conseil permettra aux tarifs pour les appels sortants d’être plafonnés la première année à 49 centimes d’Euros la minute et à 24 centimes d’Euros la minute pour les appels entrants, ces tarifs étant dégressifs jusqu’à la troisième année (1). A l’issue du vote le vice président du Groupe des Verts/ALE  Pierre Jonckheer a déclaré :

"Le modèle économique actuel a permis aux fournisseurs de téléphonie mobile de filouter leurs clients en fixant des tarifs prohibitifs pour les appels transfrontaliers par téléphone portable sans aucune transparence pour le consommateur. Le Parlement européen a brisé un tabou, de l’impossibilité pour l’Union européenne de réguler le marché et est intervenu pour défendre les droits des consommateurs là où le marché avait failli. Ce succès a été atteint en dépit des efforts des états membres de défendre becs et ongles les intérêts des opérateurs de téléphonie mobile".

"Alors que le compromis adopté aujourd’hui va dans la direction d’un contrôle des abus perpétrés par ces opérateurs, il est nettement en-deçà des réductions qu’il était possible d’obtenir et que les Verts avaient demandées, (2) et ne garantit pas non plus la transparence complète. Ces nouvelles tarifications représentent une amélioration significative pour une grande majorité des consommateurs, mais il est regrettable que nous nous soyons limités à ces plafonds alors que nous aurions pu faire réaliser des économies encore plus importantes à nos consommateurs". 

Notes de l’éditeur :

(1) Dans l’accord conclu  entre Parlement européen et Conseil et que le Parlement européen a ratifié aujourd’hui, le prix des appels sortants (effectués depuis l’étranger) par téléphone portable est plafonné à 49 centimes d’Euros la minute la première année, pour n’être plus que de 43 la troisième année, alors que les appels entrants (reçus de l’étranger) seront facturés 24 centimes d’Euros la minute la première année et passeraient à 19 centimes la troisième année (en 2009).  

(2) La proposition des Verts était que les appels sortants soient plafonnés à 30 centimes d’Euros la minute,  alors que la commission de l’Industrie (ITRE) avait voté la réduction du prix des appels sortants à 40 centimes d’Euros la minute et à 15 centimes d’Euros la minute pour les appels entrants

Font foto: Parlament Europeu

En relació al debat d’aquest vespre al Parlament Europeu, a Estrasburg, en el marc de la Pregunta Oral que diversos eurodiputats hem presentat a la Comissió relativa a les restriccions de pujar líquids a les cabines dels avions (veure apunt Líquids, secrets i democràcia europea) adjunto a continuació la meva intervenció després de la intervenció del Comissari Barrot:

Lo siento, señor Comisario, pero sigue sin convencernos. Y es que el problema de fondo es como evitar que la ciudadania europea perciba a las instituciones europeas como una especie de despotismo ilustrado a la europea. (segueix…)

En este sentido, sumo mi preocupación a la que han mostrado otros colegas con relación al reglamento 1546/2006 sobre seguridad en los aviones. Pero más que las incomodidades que esta norma provoca sobre las personas usuarias de aviones en la UE y sobre los responsables de los servicios de seguridad que deben aplicarla, es el carácter secreto de la misma así como el procedimiento que se ha seguido para adoptarla, de muy dudosa legitimidad democrática.

Sigo sin tener claro qué razones justifican, según la Comisión, tal norma. O cómo justifica la Comisión que se vulnere el principio democrático de publicidad de la ley, y por ello mismo, cómo espera que los ciudadanos puedan reclamar si el propio reglamento es secreto.

Pero lo más importante, cómo quieren ustedes que las ciudadanas y los ciudadanos europeos confíen en unas instituciones europeas que, además de percibir como lejanas, adopta reglamentos como éste, en secreto, sin garantías que protejan a ciudadanos y ciudadanas de una mala aplicación del mismo, y sin que haya sido ni tan siquiera discutido en el Parlamento Europeo?

Font foto: BBC