Loarre. Niu d’àligues. Dona Violant de Lluna, la noble dama que ha estat abadessa, l’amant indòmita, hi defensa l’honor d’Anton de Lluna, fugit a Navarra. És la cabdill urgellista, la senyora del castell. Cent dies ha durat el setge, els assetjats han adobat les esquerdes que les bambordes havien obert als murs, han esgotat
Romanç veritablement apòcrif de canya i cordill que conta les aventures i desventures de Dona Violant de Lluna, abadessa i amant indomable i guerrera d’ànim de ferro. Escolteu la història de la bella dama Violant de Lluna que és ara abadessa del monestir de les bernardes de Trasobares. No hi ha ingressat de
Plora en recordar la mare empresonada. Uns mesos més tard, potser maig, sent l’olor de la primavera, és ella davant del jurat aragonès, Ferrando l’acusa d’haver ajudat en Jaume “amb diners i consells”. És a la misèria i obligada a recloure’s a Sixena, amb Elisabet i Cecília. El monestir reial, fosc, humit, malsà, que
Un esbós de somriure il·lumina per uns instants els lívids llavis. Veu la imatge d’una dona bellíssima de 30 anys, afalagada quan l’oncle Martí, el rei, la vol casar amb el primogènit del rei de Portugal; el destí, o Déu potser, rectifica, no ho permeté, lligada per sempre al destí d’en Jaume i al del casal
Prades, la serra feréstega. En un penyal hi ha una cova amb el sostre de roca de saldó vermella, al seu costat una ermita, és al cap del cingle des d’on es veu la muntanya eremítica de Montserrat, els Pirineus llunyans que a l’hivern coberts de neu es confonen amb els núvols i també
Infelices són les heroïnes romàntiques de les òperes de Verdi, dones que no poden sommiar en l’amor obligades a no poder elegir marit, subjectes a les regles de la societat patriarcal, inferiors en drets a l’home. Són part de la història dramàtica que viu la dona seduïda per l’amant, abandonada per aquest, rebutjada per
Un crit arriba des del cadafal, “Fills de la pàtria, vosaltres venjareu la meva mort!”… El tambor redobla i el cap d’una dona roda tallat per la guillotina. La fosca cau sobre París, són les cinc de la tarda del 3 de novembre de l’any 1793. La dona dalt del cadafal al
Una dona d’uns 30 anys traspassa el portal de la muralla sense mirar enrera, sola i sense bagatge, deixa Barcelona. Té els ulls febrosos per la incertesa del llarg viatge, del pelegrinatge que d’altres dones, des de la galaica Egèria feia mil anys a les moltes “verges pelegrines”, havien fet a Jerusalem, la terra del Senyor, on ella
Totes no som iguals; no totes hem nascut al mateix lloc ni hem tingut una família estimadora ni educació. Tampoc no totes hem nascut amb el mateix color de pell i hem vist el mateix paisatge, no totes hem vist el mar ni el gran riu ni la terra seca ni el verd esponerós. No
La biografia d’Àurea de Sarrà afirma que és filla natural de Josep Sarrà i que fou educada per la seva germana gran Emília Sarrà Adrià. No és possible:Àurea nasqué el 1889. Josep Sarrà morí a Barcelona l’any 1877.Emília Sarrà Adrià tenia 9 mesos a la mort del pare, al testament d’aquest fou nomenada hereva universal
Arenys d’Empordà, 1964-1974. Àurea de Sarrà arriba a la Torre Sarrà per a no sortir-ne. José ha mort, Alberto té la seva vida i ella és una dona de 75 anys, gran, envellida i arruïnada. El castell, la torre i la tomba d’Emília Sarrà és el que romà de la gran fortuna que un dia tingué,
José Francés era un crític d’art de fama reconeguda, comissari de bienals i exposicions, novelista, traductor, dramaturg, home de teatre es casà amb una actriu de la companyia de Fernanada ladrón de Guevara, Rosario Rodríguez Acosta, de qui es divorcià quan hagué d’ésser internada per una enfermetat mental. Escriptor, articulista, crític s’enamorà d’Àurea el mateix
Fouad I aplaudí entusiàsticament, el públic del Teatre Reial el seguí. La rossa ballarina arribada d’Europa els seduí, mai no s’havia vist sobre un escenari aquella dansa gestual, aquells gestos tràgics, els moviments expressius fets de sensacions,la dansa estecticista creada per Àurea de Sarrà. L’artista era a l’escenari coronada d’espigues, vestida amb un peplum que deixava
Quan el president del Círcol Artístic barceloní presentà a Jaume Passarell aquella dona “rossa, opulenta, cara de nina i els cabells de groc de canari” rodejada de socis que l’afalagaven, el periodista la reconegué immediatament: era la noia de can Picafoc”, la filla del mestre republicà badaloní, “la noia menestral, amb la qual haviem jugat
Els signants del “Manifest groc”interpel·laven els intel·lectuals l’any 1928 dient: “De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?”. “Les ballarines pseudo-clàssiques”?, tota la classe política i cultural de l’època entengueren la relació entre la Bernat Metge, en especial del seu director Joan Estelrich, i