vicentgalduf

XafaNúvols

Arxiu de la categoria: d'oblits i des-oblits

El llirià Armand Guerra i un film de 1923 de ‘Moros i cristians’ rescatat a Alcoi

“Moros i cristians” Alcoi 1923… l’únic document gràfic que existeix recuperat i restaurat recentment… història del cinema mut… pel·lícula dirigida fa ara cent anys pel gran, i oblidat, director de Llíria Armand Guerra (José María Estivalis Cabo)… Ací la teniu:

+info

… i ara veureu un altre fragment de la pel·lícula d’Armand Guerra ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi… és sobre el treball en les fàbriques, en aquest cas les que feien paper de fumar i també algunes vistes de la ciutat… amb altres cinc minuts, no disponibles per les xarxes, es complementa el treball segons ens informa Francesc Rozalen

+info

“Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari” pòdcast de Cròniques Edetanes

“Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

Quarta Temporada – Episodi 4  (programa 31)

La gran tempesta que visquérem en terres edetanes el 28 de setembre d’eixe any contada sobre textos de l’historiador edetà Josep Duran. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions Joan Bell-lloc, Vicent Galduf i Vicent Murgui. Producció Vicent Galduf.

La Pixona ha passat,

quatre gotes ha deixat.

Ara arriba Barrabàs

i el diluvi ha escampat.”

(A Llíria anomenen Pixona a la Montieleta, perquè cap al 8 de setembre solen caure quatre gotes, i a Benaguasil diuen Barrabàs a Sant Miquel perquè a final de mes, cap al 29 de setembre, solen arribar els grans diluvis.)

Estem a mitjan setembre, entre la Montieleta i Sant Miquel. Sembla que les portes del cel s’han obert de pint en ample, però no per deixar pas a uns alegres arcàngels i marededeus amb ganes de festa. No. S’han obert per deixar caure, de colp, tota l’aigua, llamps i pedra que tenien acumulada des de feia molts mesos, molts mesos de sequera i de calor infernal mai vista. Ara ho han amollat tot d’una, sense miraments cap a uns pobles que els veneren des de fa segles, sense pensar que, des de fora, ha arribat una gentada de venedors ambulants, artefactes de fira, xarraires de tómbola, artistes, músics i altres firaires que alegren els carrers de Llíria i les nits de Benaguasil. Res. Tot en l’aire, amb greus destrosses, als pobles i al camp.

La gent dels nostres pobles edetans ja fasegles que s’ha fet a la idea i empoma, com pot, les malvestats i barrabassades que el cel o el centre meteorològic prediu per als nostres dies de “festa major”. Davant la impossibilitat de canviar els designis divinals, mentre els Benissants de la Pedra miren cap a un altre costat, els llauradors de la Vallbona i del Camp de Llíria han assimilat a poc a poc la porga que, en forma de riuada i pedra, els toca aquests dies tardorals. Per això, en venjança, han rebatejat els seus patrons com “la Pixona” i “el Barrabàs”, dues metàfores celestials i pluviomètriques que descriuen, més o manco, la quantitat de m3 d’aigua i pedra que els venen de “dalt”aquests dies de setembre.

Però la cosa ja ve de lluny i els periodistes i cronistes en donen fe abundantment. Són moltes les notícies arreplegades als diaris, llibres i revistes sobre aquest tema. Per això, hem volgut recuperar i traure a la llum un magnífic text d’un magnífic cronista de Llíria, Josep Duran. Aquest prohom va ser un observador metòdic, entusiasta i minuciós del temps i el lloc on li tocà viure. Va regirar arxius, va col·laborar en revistes i programes de festes locals on va deixar, per escrit, una fotografia descriptiva i perfilada de la Llíria i pobles pròxims del final del s. XIX i primera part del s. XX.

Sortosament, la seua filla, l’entranyable Marina Madre, tot superant els entrebancs de les noves tecnologies, va arreplegar en un fascinant volum el bo i millor de l’obra esparsa de son pare: Perfiles. Siluetas. Glosas de mi tierra, editat per l’Ajuntament de Llíria el 1995. Dins d’aquest compendi de cultura popular, etnologia i onomàstica hi ha la descripció de la riuada del 1949 que, tot seguit, exposarem. Suposava aquest cronista que la barrabassada viscuda a Llíria la vespra de Sant Miquel d’aquell any quedaria en la memòria col·lectiva de la gent com un fet impossible d’oblidar, però malauradament, al cap de vuit anys, una altra riuada s’acarnissà en la ciutat de València, apujant el llistò de l’horror a un nivell més alt encara.

Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.

Aquest és el relat del cronista Duran, amb fets i dades objectives. Però també amb un desig de millora, va fer unes encertadíssimes propostes que resultaren ben efectives. Fins i tot, intentà una explicació racional d’aquests fets irracionals: “el desequilibri de l’atmosfera”, un concepte que Duran esmenta ja a mitjan s. XX i que, passat el temps, hem convertit en l’actual “escalfament global” i el “canvi climàtic”. Però no ens enganyem, els llauradors edetans ja ho havien definit molt bé: el Barrabàs i la Pixona.

Joan Bell-lloc

 

Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat

 

Cròniques Edetanes

(tots els programes)

Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

“Benissanó i els seus ancestrals ritus de sanació”: pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

Quarta TemporadaEpisodi 3  (programa 30)

(Amb la participació de Joan Bell-lloc, Enric Llopis, Vicent Murguí i Neus Domínguez. Producció ⁠@vicentgalduf⁠. Música: La Familiar de Benissanó i Saó)

Està dins de Llíria… però no és Llíria; està entre el Carraixet i el Túria… però rega de la Font de Sant Vicent; té un castell… però està enmig de l’horta; té el pou de la Salut… però es diu el pou del Bancal. Benissanó és el petit cor del Camp de Túria, fortament relligat als seus veïns de Llíria, Benaguasil, la Pobla, Bétera i Olocau. És un poble profundament marcat pel seu passat islàmic i senyorial. El nom i molts topònims són dels amazics; el castell i les muralles són senyorials. La tradició ha fet del seu nom una etimologia popular relacionada amb la sanació: ‘el rei Beni enfermo estava, y tu agua lo sanó, por eso todos te llaman: Benissanó, Benissanó’. Les muralles senyorials van ser una protecció imprescindible que els resguardava de veïns poc amistosos. L’aigua, sempre l’aigua, la guerra de l’aigua. Aigua de séquies, aigua de pous… del subsòl, dels fonaments. Benissanó és un diàleg entre la superfície i l’inframon, l’aigua naix, l’aigua que s’engul la terra. Mocàtil, el guerrer, continua vigilant des del fonament del pou…

 

En l’anterior pòdcast, 2n programa de la 4a temporada, vam llegir la notícia d’una “energúmena” que estava a la Cova Santa i acudí a Benissanó a implorar la curació davant de la verge del Fonament. Ara volem ampliar i posar en context aquella notícia periodística tot relacionant-la amb les antigues pràctiques curatives que es realitzen a Benissanó des de temps immemorial.

Joan Bell-lloc

 

Postdata: Llíria, el Pouet i les festes majors de Benissanó

Cròniques Edetanes

(tots els programes)

Accedir a l’Episodi 3 de la Quarta Temporada, “Benissanó i els seus ancestrals ritus de sanació”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Tradició, del 8 de setembre, quasi perduda a Llíria…

Uns edetans de Llíria anant cantant a Benissanó hui a la vesprada, dia de les verges aparegudes, pel camí del Pouet a berenar allí una tonya el dia de la festa gran manresana… com s’ha fet tota la vida!!!

+info

… aquesta data, a la capital del Camp de Túria, és el dia de “la Tonya”, una torta d’ametla única de Llíria i feta amb “farina de blat, aigua, oli i ametla”… costum, hàbit i transmissió popular que en l’actualitat està pràcticament ignorada i oblidada…

+info

 

Barbaritats valencianes…

En un tancar i obrir d’ulls els humans destrossem el patrimoni que ens llegaren els avantpassats… el Penyal d’Ifac, Marina Alta, vist des de Benissa a les acaballes dels anys 60 del segle passat… des d’aleshores i fins a l’actualitat… i el terrorisme humà encara continua…

+info

… i mirant des del poble de Calp… el secà rebentat d’aigua perquè altres zones humides ara estiguen seques… #BarbaritatValenciana

+info