Mentolat
… i retorne cinquanta anys enrere… inhalant cap endins i xuplant… més que respirar millor o suavitzar la gola, un munt de records descongestionen la meua ment…
… i retorne cinquanta anys enrere… inhalant cap endins i xuplant… més que respirar millor o suavitzar la gola, un munt de records descongestionen la meua ment…
… hi ha cançons, melodies, músiques que et retornen a la ment allò que la memòria et furta…
Ja estic vaccinat!!*!!
...però la cosa ha sigut una miqueta curiosa… més aviat dramàtica diria jo… uns segons abans de la imatge em deien que no podia ser la vaccinació perquè al passar el meu SIP el programa els deia que era el d’un difunt… a la segona vegada, instant de la foto, confirmaven que era, el SIP, d’un mort…
… jo, la veritat siga dita, sóc molt despistat, moltíssim, i he pensat “xe tu, tot pot ser”… però a la tercera la tranquil·litat: m’han assegurat que era un error i avant, que confirmava l’ordinador que estava viu, un poc apagat, però viu… he respirat i llavors la infermera ha procedit amb la injecció…
… cada dia exacte com hui, i a les 6.27 del matí, em sent una miqueta més llunàtic… és el plaer d’encontrar-te, mentalment, més infant cada vegada que el cos suma un any de vida… restes existència però multipliques records, anhels, il·lusions… i tot esdevé una estimada immaduresa madura… i et deixes portar…
… vertigen… mareig… més que l’altitud, és l’abisme del pas del temps, els anys, els que t’ho van provocant… el mareig… el vertigen…
… a aquestes hores del matí, no és el fred el que se’m fica en el cos i em gela els ossos… no… són alguns records… glaçadament…
… fent-me un café amb els meus dimonis… com no puc fugir d’ells… quan puc, i em ve bé, procure intimar…
… la cosa bona de tindre mala memòria és que se t’oblida, de tant en tant, enviar a la merda un grapat de coses… i persones…
… he obert un calaix poc habitual… i he trobat un grapat de problemes oblidats… gairebé no els he reconegut, semblaven massa rovellats… sense fer soroll i quasi evitant respirar… l’he tornat a tancar…
… en mig de la vesprada, assegut davant un vell record que donava per perdut i que per sorpresa ha vingut… inesperadament, una part dels meus pensaments es posen pàl·lids… els restants enrogeixen… tot jo tremole, mig avergonyit, uns segons… fins que, amb un descuit, retorna l’oblit… històries del passat s’hi han presentat sense avisar… les he convidat a café i han marxat…
… quasi tot, en aquesta vida, vol temps i paciència… en algunes ocasions molta (però que moltíssima) paciència… així, diuen, que es fan la majoria de les coses ben fetes…
… a #Llíria el primer aparell mecànic per a transportar persones d’un nivell inferior a un altre de superior (i a l’inrevés) d’un edifici el posaren quasi 120 anys després que el primer al planeta, cap als mitjans dels 70 del segle passat, encara que no recorde exactament la data…
… i els xiquets al·lucinàvem com en la fira de sant Miquel… entràvem furtivament a la finca i sols prement un botó anàvem amunt i a baix, de pis en pis, dins d’una xicoteta “nau de les de George H. White”, com els astronautes anant cap a la lluna pensàvem… gaudíem de l’experiència i no parlàvem de l’oratge com fa la gent allí dins hui en dia…
… era (i és) un edifici del carrer del Clarí de Llíria que mira de cara al carrer Colom… ells tenen l’honor de tindre “la primera càpsula espacial edetana”…
…al segle XIX, pel 1857, a Nova York l’inventor Elisha Otis instal·la el primer ascensor del món a l’edifici de l’avinguda Broadway 488 i a la Ciutat de la Música, al Camp de Túria, la modernor l’estrenarem al darrer quart del XX: el que déiem a l’inici, amb paciència i resignació, tot arriba… i tant!!!!
… entre el record i la imaginació… no hi ha frontera, moltes vegades en la nostra ment, entre el record i la imaginació…
… dia trist, molt trist… en llegir les notícies he quedat colpit i malenconiós… i al cap un bon grapat de records inesborrables, màgics… sobretot la vespra de la final del 92 en un hotel de Bari i la celebració del segon títol europeu del Bàsquet Godella un any després al Pla de l’Arc de Llíria… el gran Miki ens ha deixat…
… el mestre Miki Vukovic en la memòria, sempre… i una data, 26 de març de 1992… i una ciutat, Bari… i les hores prèvies… i les lliçons magistrals… i el premi a la feina ben feta… i fer història per la porta gran, repetint-la l’any seguent a la capital del Camp de Túria… i amb humilitat… i gran exigència… Micalet al record…
… més que el fred o la humitat, la majoria de vegades el que realment ens gela tots els ossos són alguns records… i massa oblits…