estereofònicx

Amb Supertramp em passa una cosa: és com si, dividit en dugues parts, la part “pop” i la part “progressiva”, la primera no la pogués suportar i en canvi la segona tot el contrari.

Exemples de cançons de la part més “pop”: “Dreamer” (l’odio), “Give a Little Bit” o “It’s Raining Again” són cançons que les escolto i només començar ja em fan mal les orelles. En canvi, algunes de les cançons de la part “Rock progressiu” de Supertramp (viquipèdia) les trobo senzillament genials: la grandiosa “School“, “Crime of the Century” (vídeo en directe a baix) o “Don’t Leave Me Now” (meravellosa), són alguns exemples del Supertramp que m’agrada.

Crime of the Century

Now they’re planning the crime of the century
Well what will it be?
Read all about their schemes and adventuring
It’s well worth a fee
So roll up and see
How they rape the universe
How they’ve gone from bad to worse
Who are these men of lust, greed, and glory?
Rip off the masks and let’s see.
But that’s not right – oh no, what’s the story?
There’s you and there’s me
That can’t be right

Tot i que a vegades, no moltes, però a vegades, va bé resar (encara que no sàpiga a qui ni a què… ni com).

Qui és Joe Henry? Doncs no ho sabia fins que he vist la pel·lícula A Thousand Years of Good Prayers. Ara ja ho sé, i me n’alegro.

God Only Knows

Un apunt, una cançó, en dos vídeos. Créiem, encara hi creiem, que tocarem el cel, arribarem allà on hi ha l’arc de Sant Martí, ho farem.

“We believed we’d catch the rainbow
Ride the wind to the sun”

Fa dies que no deixo d’escoltar Rainbow i també Dio en solitari, hi estic enganxat.

“Soft and warm
She’ll touch my face”

Veient aquest vídeo he pensat en l’apunt de l’altre dia d’en Rockviu. No sé pas on hem arribat amb això de la música, ni tampoc amb els directes, no ho sé, però veient aquestes imatges faria un viatge en el temps fins l’any 77, en aquell lloc, en aquell moment, allà, i senzillament flipar.

Catch The Rainbow

Part 1

Part 2

When evening falls
She’ll run to me
Like whispered dreams
Your eyes can’t see
Soft and warm
She’ll touch my face
A bed of straw
Against the lace

We believed we’d catch the rainbow
Ride the wind to the sun
Sail away on ships of wonder
But life’s not a wheel
With chains made of steel
So bless me come the dawn
Come the dawn

Aquest vídeo, aquest concert, és tota una experiència sensorial.

Knights Of Cydonia

The River

Dio és un dels noms propis de la història del Heavy Metal, un tiu esquifit, poca cosa, lleig que fa por, lluny de la imatge de mascle fort que moltes vegades pregona aquest estil musical, però amb una veu potent, plena de força, i que sempre ha arrossegat milers de seguidors incondicionals. Diuen que va ser ell el primer en fer el símbol de les banyes i el que ho va posar de moda als concerts (al final del vídeo en directe d’aquest apunt ho fa).

Potser Dio no és el cavaller fort i corpulent que lluita per defensar el regne, però potser és el bufó, o el trovador que es queda a la cort del rei de torn explicant amb cançons, cantant, les gestes dels cavallers que han marxat a la batalla.

Don’t Talk To Strangers

En temps de Millets, Camps i molts d’altres que ja sabem i no sabrem, en aquests temps d’homes amb sort, vaja, quan penso en com està tot plegat sempre em ve al cap aquella frase de la cançó “Lucky Men For You” de la La Polla, que diu:

“Si esto es vivir en serio, preferimos hacer el indio!”

Jo ja estic dansant mig despullat al voltant del foc, fumant la pipa de la pau, posant-me plomes al cap i pintant-me la cara. Qui vulgui que s’apunti.

Lucky Men For You

Com algú pot fer una cançó tant bona?

“It’s such a gorgeous sight
To see you in the middle of the night
You can never get enough
Enough of this stuff
It’s friday
I’m in love”

Friday I’m In Love

Alarma a la Sénia per la presència d’una lleona al massís dels Ports

ACTUALITZACIÓ!

Hi ha novetats sobre el cas de la lleona de la Sénia: Els agents rurals creuen que la suposada lleona de La Sénia és un gos de gran envergadura

De moment, ningú ha dit que un gos de gran envergadura no sigui una fera ferotge. Perquè, jo em pregunto: què, o qui, és una fera ferotge?

Seguirem atents a la més radiant actualitat i informarem amb la màxima immediatesa possible sobre qualsevol novetat en el cas de la lleona de la Sénia.

Mentre tant, els deixem amb uns minuts musicals:

La fera ferotge

Jo sóc tu i tu ets jo,
i jo sóc aquell i aquella,
i tu ets aquell i aquella,
i tots som tu i tu ets tots,
i tots són jo i jo sóc tots.

A veure quan la Clara Andrés treu un nou disc que ja està tardant massa!

Sóc algú

Sóc algú que no sap més enllà del que veu a l’espill,
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla per mi.

Sóc algú que camina amb un peu de sis dits i amb façana de pits xicotets,
que té enmig de les dents un forat per què mai et dirà la veritat.

Els U2 deien això en en la cançó del vídeo que hi ha més avall, que encara no han trobat allò que busquen. L’altre dia l’escoltava i m’ha fet pensar que això de que s’acabi l’estiu dóna per molt. A mi em sembla que quan ens hauríem de desitjar bon any nou, quan hauríem de fer nous propòsits, és ara, després de l’estiu. Quan ens plantegem o ens hem plantejat realment canviar coses a les nostres vides, donar el pas, quan tot es trastoca una mica i ens preguntem qui som, cap on anem i que volem, és al final de l’estiu, és quan realment comença el nou any. L’1 de gener tot continua com estava, l’hivern amansa les feres i no estimula els sentits, els arronsa igual com quan ens arronsem sota una manta per protegir-nos del fred. En canvi, el final de l’estiu sovint és un galimaties de dubtes vitals i és quan realment ens atrevim o estem més a prop a capgirar-ho tot. A mi aquest estiu no m’ha passat, diguéssim que estic tranquil·let com estic, però noto que el meu voltant és com un caldo bullent d’inquietuds. Durant un període de temps curt ja he tingut no sé quantes converses amb diferents amics i coneguts que m’han confessat les seves ganes i aspiracions d’un canvi a la seva vida.

Un altra moment de l’any que trobo que es capgiren sovint les coses és amb la primavera, però potser no és tant accentuat com en el període de l’any en que ens trobem.

Bé, en tot cas, quan vaig escoltar la cançó vaig pensar en tot això i em va venir al cap aquella famosa frase d’en John Lennon que diu:

“Life is what happens to you while you’re busy making other plans”.

És a dir, més o menys una cosa com:

“La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans”.

I vaig pensar, no estaria malalment fer una nova frase a partir d’aquesta, fer-hi un parell de canvis i obtenir-ne una de nova, perquè, en moltes ocasions, la vida es troba en uns moments en que:

“La vida és allò que et passa mentre busques allò que encara no has trobat”.

En fi, no ho sé, són reflexions d’aquelles tontes que et fan preguntar a tu mateix: “Què no tens altra feina millor a fer o què?”, però que queden allà, volant com els coloms. Suposo que és com aquelles llargues converses de bar en que arregles el món i al final s’acaben amb un “Si us plau, et cobres?” i te’n vas a casa tan tranquil.

 I Still Haven’t Found What I’m Looking For

Si el que cal és netejar la ciutat comtal, ja que hi som, s’haurà de fer una neteja a fons, s’haurà de deixar ben polida i lluent perquè tots aquells forans que vinguin a visitar la nostra bonica i idílica ciutat (perfecta ciutat?) la trobin impol·luta (que rima amb puta, ja que parlem de Barcelona), i per tant també caldrà escombrar-la de captaires que molesten, que sobren. Potser sí però hi ha una alternativa i La Polla la té. La Polla té la solució:

La solución final

Como alcalde y buen burgués
tu deber y tu misión
es hacer un buen escaparate
para comerciar
y estan de sobra los mendigos
que dan mala fama a nuestra ciudad
y la gente adinerada
ya no vendrá a gasta echarlos fuera!!
fuera, dentro, fuera
como una mierda que podrias pisar
mientras llenas tu boca con la solidaridad
La solución, es una camara de gas
Mandarás a los de siempre a controlar
que no quede un mendigo sin democratizar
porque tu eres un rico,
pero temes la oscuridad,
oscuridad, que tu riqueza oscura,
suele provocar…
la solución es una camara de gas
solo falta un detalle….
quien tendria que entrar
Fuera, dentro, fuera
no quieres pobres en tu ciudad
capucho, estupido, facista memo
limpia tu cristal
La solución es una camara de gas
Con los politicos adentro

Avui he llegit d’una revolada el llibre Pedra de tartera de l’escriptora Maria Barbal. Pim pam, fet. Ara mateix, si algú em pregunta quin és el significat de la paraula “vida” la meva resposta seria la següent: donaria el llibre Pedra de tartera de Maria Barbal a la persona que m’ho hagi preguntat i li diria, “quan acabis de llegir aquest llibre tindràs la resposta a la teva pregunta”. Pedra de tartera és vida.

Radio Protector

Yo no quiero que me salven,
yo no quiero que me adhieran,
que me metan en su guerra
redentora y justiciera.
Sus poetas y campeones
indican siempre el camino
en mil discursos, siempre aburridos
Qué feos y qué infalibles
son sus mejores amigos.

Qué tristeza comunican
sus palabras y promesas,
sus fatídicos presagios
y sombríos horizontes (Bis)
que meten en su programa
y venden envuelto en miedo.
Oportunismo, intriga y rencor,
que nunca se esperen nada
de este infeliz máximo traidor.

Yo no quiero que me enseñen el camino conveniente,
que se guarden sus favores y el poder correspondiente.
Que me borren de su lista de europeos elegantes
detectives de la vida y farsantes responsables.
Están todos repetidos y piensan todos igual
sobre materias que nunca entienden.
Qué poco que se divierten, no entienden nada de nada.

Sálvese, sálvese, sálvese quien pueda.
Antes de que nos devoren el coco
y pierda la vida entera.
Sálvese, sálvese, sálvese quien pueda.
Antes de que todos mudos
vivamos tristes un orden nuevo.

S.O.S. socorro urgente
el mundo en manos de delincuentes
S.O.S. socorro urgente
en armas tiende su contingente
S.0.S. socorro urgente
qué se han creído los repelentes.

(S.O.S. – Gato Pérez)

No he trobat en Gato cantant aquesta cançó pel Llutube, així doncs, en poso una altra (i qui no mogui ni que sigui el dit petit del peu és que no té sang, apa).

Luna Brava

Cada estiu comprovo el mateix, que si no marxes de vacances a algun punt del planeta no ets ningú. I és més, existeix una equació en la que el percentatge de ser algú augmenta amb la distància i exotisme del punt del planeta on vagis.

Marxar és una necessitat similar a la de tenir l’últim i radiant model de telèfon mòbil que surt al mercat. Això sí, no t’oblidis d’explicar als teus amic i coneguts les peculiaritats del teu viatge ni d’obsequiar-los amb un fantàstic passi de fotos. I tampoc d’explicar les característiques del teu nou i flamant telèfon mòbil. Anar de viatge per després no explicar-ho? No, impossible, per què hi anem llavors? Per no explicar-ho ens quedem a casa. Tenir l’últim telèfon mòbil i no ensenyar-lo? Tampoc ho farem.

I si no has anat enlloc, no t’oblidis de ser discret i callar, i si cal amagar-te i no tenir gaire vida social no sigui el cas que arribi aquell fatídic moment en que algú et pregunta “I tú, on has anat aquest estiu?”.

En el meu cas respondré: “Jo, aquest estiu, aniré a Cambodja a morir.”

PD: Ah! Me n’oblidava, tampoc t’oblidis de penjar les fotos al facebook!

Holiday in Cambodia