Solcades

En la boira i en la remor del riu Madriu, los meus sentits confonien la geografia de la vall amb les tarteres de la Maiana. Aleshores, en aquell crepuscle solitari, la fredor de la nit es perdia i el somni, una nit i una altra, era estrany i colpidor alhora. No se sentien les aus, ni l’udol del llop afamat, ni de nit, ni de dia. Jo convivia amb la Biblia i la feréstega olor de la molsa i la pinassa. Això era tot, migdies a banda. Els migdies eren la part intrigant de tot aquell recés perquè em recordaven que tot allò, a la fi, era necessari que esdevingués d’aquella manera precisa. Era la voluntat del Senyor, una manera de créixer en l’Esperit, allò que no pot esdevenir en qualsevol lloc, sinó allà on la pau i la solitud es troben.

Heus ací la joia retrobada: l’efímera existència de la consciència plena, de la redempció de l’ànima, per fi descoberta un migdia. L’amor ocult rere la claror que s’escola entre el brancatge: la tristesa, la joia, l’esperança de tornar a mare, a la meua terra, a les oliveres i a ma filla. A Déu Pare, al Senyor i a l’Esperit Sant, a la meua església preferida, aquella que esguarda les meues pregàries, los meus anhels, la meua tristesa completa i la meua joia confessada. A la solemne pregària al Senyor, un misteri per a un demà que encara espera pacient. Cosa de romandre, de no passar per alt, ni per damunt. Cosa de viure i contar-ho.

Fa calor però corre l’aire. Agost! En aquestes condicions jo m’amago, m’abandono a la impetuosa canícula de la cambra estant i deixo que el temps passe com vulgue després d’escampar la seua quietud lluminosa. El silenci dels carrers, la cadència de la ràdio dels veïns. No hi ha rastre d’ombres que ara puga endevinar llevat d’aquesta cambra que mira a l’ombrívol barranc. Ni el sol de la plaça de missa s’ablana, es mitiga, es lliura al comfort del sentit comú. Així, ja tot és impossible, indomable, fins la nit. La nit?

Doncs sí, estimats lectors, porto dues setmanes acampat amb una colla d’amics i companys arqueòlegs i mestres de la pedra seca a la farga de la vall del Madriu, a Andorra.  És la quarta campanya d’excavació i la veritat és que també és la menys dureta, si bé el Madriu és conegut -en part- per anar-hi a fer braços a base de moure molta pedra.

El 30 baixarem. A les tres de la tarda tornaran els helicopters que carregaran les tendes, les motxilles i les intendències i cap a baix que fa baixada. I pujada. Dos-mil tres-cents metres. I fins ací la feina al Madriu, després de quatre campanyes.

La imatge que encapçala aquesta entrada és la muntanya de la Maiana. No vos pareix bonic lo  nom de Maiana? M’encanta.

Avui és 7 d’agost. Un 7 d’agost morí Joan Salva-Papasseit, lo poeta que va parlar de l’amor fins a enaltir-lo a l’alçada de la verdor, de les conviccions, de l’esperit. De l’home fet a si mateix i d’una peça, com les soques de les oliveres, que una nit moren de la gelada i cada any continuen donant lo seu fruit, que és etern. Hi ha poemes que es diuen i poemes que romanen pels marges, amb les lletres de cada vers desplegades com les ametles de dalt de tot de l’arbre. I aleshores arriben los xiquets muntats en bicicletes i s’enfilen dalt de l’ametler i les fan caure a terra i amb una pedra les piquen de dalt del marge estant. I fan un berenar amb un parell de figues i quatre ametles i de seguit corren cap a casa, cap al poble, ells, solitaris, que són el cor del poble, com Joan Salvat-Papasseit, que és una artèria del poble, de cada poble d’este racó de món divers i alegre.

Conten les fonts que el poeta morí als 30 anys, però això no és ben bé així, perquè en morir esdevingué llavor.

I

Ho sento, de veres, voldria que al bloc pogués expresar-me lliurement, però això no pot ser. A banda del bloc, però, tinc un dietari. M’ho van aconsellar i ja fa gairebé deu anys que m’he acostumat a escriure cada nit allò de remarcable que m’ha passat durant lo dia. És un diari personal, però no és confidencial: no és exclusivament per a mi. És el dietari que parla en veu alta i que certament és molt útil. Actualment tinc més de cent quaderns escrits a mà: tota una història de vida.

II

Estic pensant què faré de cara al curs que ve, de cara al setembre, quan torne de treballar a una farga dels segles XVIII i XIX a Andorra. Segurament, marxaré a excavar al País Valencià. M’ho han de confirmar, però.

III

Acabo de rebre uns d’aquests missatges instantanis de VilaWeb que m’apareixen al lateral de la pantalla del Mac: des d’avui i fins dimecres patirem una onada de calor arreu del Principat. Doncs caldrà refugiar-nos.

Avui, en canvi, mentres feia el vermut amb Sisco i l’Antonio corria el vent de Llevant. Avui hem esmorzat al càmping, Cranquet, Caboça i jo, Higgins. Trigaré a tornar-hi, si és que hi torno.

IV

He decidit el nom de la categoria dels textos que prendrà el relleu a Gelosies, rutines i costeres amunt. A partir del 25 d’agost, com cada any, la secció canviarà de nom.

V

Toni és de les persones que salven. La seua bonesa és insubornable, incorruptible. Em fa molt feliç que siga el meu amic. I em recomforta. Gràcies, Toni.

Ja podeu consultar el vostre pronòstic per a la propera setmana. De res.

Àries, amic, en generał bé però procura centrar-te si fas alguna cosa.

Taure, has estat esperant un temps, però a la vida tothom fa cua i espera.

Cranc, qui ensopega i no cau, avança camí.

Gèminis, qui no té cap, té cames.

Bessons, si vius entre Tremp i Rialp, Sort.

Verge, tindràs present una cosa. I després una altra. I així durant tots los dies de la setmana.

Balança, amic, és possible que rebis una trucada i parles. 

Escorpí, quan tingues set, beu força aigua. En general, com sempre.

Sagitari, algunes coses no son exactament com t’imagines. Això mos passa a tots.

Capricorn, lo que més convingue, en línia general. 

Aquari, avant i avant. La vida és així. Revisa el karma.

Peixos, després d’un dia, un altre i un altre.

La matèria es desintegra: estic a punt de despertar. L’aire corre, han passat les hores. La vesprada, la salabror a la meua pell. Em desvetlla el silenci i el xiscle d’unes gavines. Benvingut al món, redell. Aquells miserables amb metralleta només han estat un malson. És curiós que ara, un cop despert, m’adone que jo no era del seu bàndol. M’hauran matat, definitivament, i per això he despertat? M’ho penso. Ho sospito. La violència em fereix l’ànima. Jo no he nascut per a viure en un món així. Què se’n vagin.

PS. M’heu de disculpar perquè fa molts mesos que no publico ‘el pronòstic de la setmana’. Deixeu-me consultar els astres i les cases i m’hi poso de cara a la següent entrada.

Amor. Únicament això. Llegiu i rellegiu l’Antic i el Nou Testament i adoneu-vos que Déu només ens demana amor. Que l’estimem. Només hi ha una manera vera de servir a Déu: estimant-lo. Si jo acudeixo a l’Eucaristia és per estimar a Déu i fins i tot agraïr que es deixe estimar per mi, que sóc un pecador, que no sóc capaç de portar una vida santa. Jesús ens demana que l’estimem i que ens estimem com ell ens ha estimat i estima. Únicament això: lliurem-nos al perdó i a l’amor i la resta ens vindrà donat. Créixer, emmalaltir, divorciar-se, què sé jo, viure! Únicament això: amor. Si no som capaços d’entregar-nos a aquest manament implícit i explícit a les Escriptures, no serem mai capaços de construir res de bo, ni com a persones, ni com a nació, ni com a família, ni com a comunitat, ni com a pares, ni com a fills, ni com a germans. Estima i via fora, però estima de veres.

Alguna vegada m’han preguntat per què sóc catòlic i sempre responc el mateix: no ho sé. La veritat última és que no ho sé, però això no vol dir que no ho sapigués vestir. Podria recórrer a filòsofs com Aristòtil i teòlegs com sant Tomàs. Fins i tot podria recórrer a això tant famós en els nostres dies com la teoria quàntica. Tant se val: en el fons es tracta d’una certesa, l’unica certesa que no em cal racionalitzar. Es tracta d’una emoció, d’una intuïció que condiciona feliçment la meua manera de sentir i relacionar-me.

Evidentment, si hagués nascut a l’Amazònia i formés part d’una tribu no seria catòlic, sinó que tindria una altra religió o unes creences potser del tot diferents. Fins i tot salvant aquest enorme escull, em sento profundament catòlic i estic convençut que les Escriptures donen testimoni de Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

Evidentment, l’experiència, la meua història de vida, l’educació rebuda, condicionen enormement, amb determinació, la meua religiositat i la manera de viure-la.

Jo no seria qui sóc i qui ha estat sense Jesús. Jesús, tot i que és ara quan m’obro i dono el meu testimoni de cristià catòlic, sempre ha estat en el centre de les meues decisions, fins i tot en els moments més esbojarrats de la meua adolescència. Fins i tot en aquells moments en que podia semblar un ateu ferotge i irrenconciliable. Aleshores, ja era cristià, ja sentia la pulsió de la presència de Jesús en la meua vida. Ja tenia un diàleg amb ell, ja meditava a redós seu.

Jo no he tingut una vida gaire planera. He tingut la sort de néixer en una família relativament rica, però això no vol dir que la meua vida hagi estat, com se sol dir, un camí de roses. No ho ha estat mai i, tanmateix, Jesús m’ha salvat sempre. En els moments més tristos i angoixants, mai he deixat de banda Jesús, ans al contrari, i estic del tot convençut que Jesús ha intercedit en favor meu. En favor de la meua felicitat i la de la gent que estimo.

Cada dia, quan em llevo i quan me’n vaig a dormir, dic un Parenostre, tres Avemaries i llegeixo l’Evangeli del dia. No ho faig com una obligació, sinó com una senyal d’agraïment. No m’espanta l’infortuni, la desgràcia greu ni el mal que em puga assetjar, perquè sé que Jesús estarà al meu costat i al costat de la gent que m’estimo.

Amb aquesta lletra no pretenc convèncer a ningú per a que es converteixi al catolicisme, però sí que voldria traslladar la meua experiència per a fer-vos reflexionar en favor de Jesús si esteu en un procés de dubte. Aleshores, jo us encoratjo a que entreu a les esglésies. No cal anar a l’església del costat de casa, la més propera. Acudiu a missa, deixeu-vos anar, deixeu que la vostra ment es calme i doneu-vos a la joia del diàleg amb Déu. Que no us requi mai el fet de pensar que allò no té sentit, que no sou pas cridats, que es traca d’una actitud que no va amb vosaltres. Deixeu, arribada l’hora, que Déu us meni pels seus averanys, amb tota confiança. Potser us sorprendrà allò que experimentareu o potser us deixarà indiferents. Per mi, anar a missa sempre em recomforta i m’aparta de l’angoixa i de la por. Sempre trobo una solució. I reconec que Jesús està present en l’Eucaristia. Alguna volta m’he emocionat i tot, i us asseguro que en aquell temps estava atravessant els pitjors anys de la meua vida.

Quan vaig rebre la Confirmació vaig sentir la responsabilitat de servir. Servir als més necessitats i a la mateixa església. Així sóc molt feliç, malgrat reconegue encara la supèrbia en el meu caràcter.

Hi ha gent que voldria servir, però pensa que no pot. Això no és cert, perquè Jesús només demana que estimes al veí com a tu mateix i que tingues fe en Ell, que fou servidor nostre abans de seure a la dreta del Pare (Mt 20, 20-28).

I

Conten que passat sant Jaume la claror del dia comença a minvar. Ho celebro. Seria una mala notícia que a partir d’eixe dia la claror s’escampés encara més. N’hi ha prou, mai tant. N’hi ha prou de pollastre a l’ast i botifarres de ceba. Que arribe l’hora de l’olla i la bajoca amb pataca.

Fins i tot celebro que la feina per a dos resulte ser només per a un. Celebro que el ventilador s’ature de cop i l’última canícula s’endugue fins i tot els mosquits a l’altra banda del Mediterrani. Si ací no es pot viure, no es pot viure i prou.

Voleu coherència i calor? Això no pot ser. Maionesa o allioli. La substància no és la mateixa, carat.

II

El juliol s’ho espolsa tot de sobre menys la calor. La manera esta que té el juliol d’arrossegar-se i no acabar mai. Una manera molt seua. Jo en dic romansejar. Hi ha persones que són com lo juliol. Són ploms com elles soles.

Em demanes que creme la casa tot i saber que no ho faré, ans al contrari: de la casa en faré un graner per a dormir-hi després d’haver baixat de la serra. També em demanes que passe pena per tanta xalera, però també saps que això no és possible, ans al contrari: no deixaré de ser el xaman que es deixa vèncer pels efectes de la lluna vella sobre les marees i quan s’acaba la música torna a la seua cova. Oh, vida, no em van criar per a dibuixar aurores, sinó per a reviure-les així que acaba la música. Ara ja no puc canviar rei per ase i va estar bé mentres el món girava al meu entorn, però ara és el temps de cercar una nova llar al cor on poder fer un foc a terra.

No tenim dret a anar de perdedors, els que no mos manca un plat a taula i un sostre. Senzillament, no el tenim, perquè vivim en un món molt polaritzat. Perquè som els privilegiats d’un món cruel i demoníac. Sóc conscient que molts riureu i us pensareu que exagero, que no hi toco de la xaveta, però els creients som molts conscients que aquest món és un despropòsit, pres per la violència i la competitivitat. És així, no cal cercar subterfugis per dissimular l’evidència. La violència és global i l’humor fins i tot és ofensiu allà on anem.

Per això, els catòlics tenim l’obligació de predicar la Salvació a través de l’Antic i el Nou Testament, sabent que fins i tot això, fins i tot aquest gest, ens pot ser censurat a instàncies de les actituds més obertes. Aleshores, cal perseverar encara més.

Desperteu, acudiu a la parròquia, recupereu la pau i la calma que aquest món en mans del dimoni us treu. No passeu vergonya, no tingueu cap mena de recança: sigueu feliços servint els més necessitats.

Confieu en Déu, que és tot amor, deixeu de banda les males intencions. Si Déu ens estima, per què nosaltres no mos estimem els uns als altres? Segueix sent l’hora de servir-nos els uns als altres recuperant el sentit de la vista i, amb ella, aprenent a veure-hi des de la perspectiva de l’humil. No hi ha res de vergonyant en això, ans al contrari. Allò vergonyant és fer veure que no passa res, que cadascú té allò que es mereix en aquesta vida, ocultant que la por nia en cada cor orgullós.

I

I de sobte esdevé la màgia: la rosada estiuenca. Havies pensat en ella però no esperaves que es manifestés de nit, a la platja, en aquella hora fosca. Tanmateix, els temps de la nit i del gall s’han manifestat.

II

Els grills de quan era menut i em desvetllaven. Jo acudia als balconets de la banda del barranc per a gaudir del seu concert. Sempre els grills i els gripaus. Escric de nit, és clar, sobre una altra dimensió, una altra vida.

III

D’on arriba aquest vent? No és aire, sinó vent. No és ventijol: és el cerç de la tardor. Les nits estiuenques d’enguany travessen valls.

IV

Demà reviuré la vida del conte del Vestit nou de l’emperador, mil i una voltes llegit a la taula del menjador. La mateixa taula on triava l’arròs amb ma iaia. El poble era un altre, potser el de la rosada que deia. La rosada estiuenca. Arròs sejat per dinar i canícula als terrats. I cerç de matinada. El vent de dalt de passades les festes.

La veritat sempre sura. Aquest és un dels ensenyaments dels Evangelis. No hi ha res que no siga descobert. Sempre hi ha el fil que queda ocult i a la fi veu la llum. Com hi ha món. Com hi ha el mal explícit i els temps de Déu i no viuen en pau aquells que s’aprofiten de qualsevol en favor dels seus anhels o en profit propi. Perquè la veritat sura mentres les hores romanen en silenci. Com hi ha Déu i un dia tot plegat finirà i aleshores Déu donarà testimoni del bé, de la bonesa de les ànimes que han estat exemple d’una gran humanitat.

No temis, aferra’t a la treva que t’ofereix la calma i deixa que el teu cor s’asserene. Estima’t mentres dura la travessa del teu desert inhòspit i no perdis lo temps odiant ni maleïnt la vida que t’ha estat regalada. Estima i perdona sempre. Abraça’t i quan tingues l’oportunitat d’acollir entre els teus braços aquella mirada de complicitat, no escatimes el gest: potser no ets tu qui més la necessita.

Tot ve a surar i el bé sempre triomfa. Confia en tu i confia en Déu. Abans que tu, milions de persones s’han perdut víctimes de les mentides i l’ego dels covards. Perquè fer el mal és senzill, però mai paga la pena. No tingues por de la nit, ni del sol del migdia que encega la ment. Dóna i pren, però no oblides mai que la teua missió és donar-te als altres. Escriu, que el món s’adone que el mal no t’arronsa.

I
Fonedís, lo migdia s’escurça i gairebé no es deixa sentir. La vesprada s’allarga, la nit passa de puntetes. Lo migdia, quan entra pel menjador, xopa totes les manises. Les manises riuen perquè les manises es fan per a engrandir l’alegria dissimulada.

II

M’ho digué el Morrongo, lo pastor de Masdenverge, que enguany l’estiu seria més bo que el de l’any passat.

Cada visita, cada enyorança, la manera de dir-se adéu. És estrany que no plogue avui: a l’agost plourà. Ara el cel està net i la mar es manté calmada.

III

Podria anar a pescar, podria fer-me a la idea que a Andorra mos nevarà, podria muntar a Vallibona i deixar de comptar els dies que van passant de llarg, damunt del meu cap.

Si volés, aniria als Alps, a retrobar la nit i l’aurora, aquell instant abans de l’alba que només coneix el gall. Que el gall fa saber. Cada poble té el seu gall. Tot ve a néixer, després que el gall anuncie que l’aurora ja és aquí.

IV

Jo només espero. Esperar és una manera més de ser. És un estat de l’ànima i pot ser molt entretingut. Esperar i, mentrestant, escriure, llegir. Esperar i contemplar és un sublim estat de la matèria.

Ara està de moda tot allò que quànticament és possible i només possible si es pensa quànticament. Això és vell, és bíblic.

V

Aquestes notes disperses que no porten enlloc pot ser que algún dia esdevinguen la llei. La meua llei enterrada, secreta i alhora intrascendent per a la resta. Són notes que no porten elloc, no tenen cap importància. Són un joc, un entreteniment, una manera mandrosa i mentidera de proclamar-se informació. Tanmateix, no em mireu pas a mi: no en sóc pas jo el responsable.

VI

Recordo aquella tarda que plovia i vam anar en metro al Palau de la Música, a fer un taller de pintura i música. Jo tenia quatre anys. Em fascinà aquella estada i segur que vaig pensar que m’agradaria anar-hi cada dia o quedar-me a viure en aquell temple la resta de la meua vida. Perquè de menut ja era mandrós, ja sabia que aquest món no estava fet per a cobrir les meues expectatives.

Per això sóc arqueòleg. Què podria ser, sinó?