Com cada 25 d’agost, la categoria de les llampades escrites canvia de nom. Així, doncs, avui deixem enrere Les veles teses i seguim fent camí amb La nau de las anmas, que serà una secció en occità, català i italià fins el 25 d’agost de 2026.
Cerchi la mia mano in quest’estate che sta calando. Volti sorridenti mi danno felicità. Cani ed elefanti si sono incontrati per bere insieme sulle montagne. Dolce quiete, giovinezza che non finisce mai. Quando verrai a cercarmi, questo pomeriggio stesso, ti darò una prosa che non ha senso senza di te. Gli alberi aspettano che il mare li protegga. I fiumi si disperano di tanta bellezza. E tu ed io siamo le persone più ignoranti del mondo. Stordi e diseredati, facciamo trucioli per le zuppe di odio. Ma ora ti aspetto con una prosa che ti farà sorridere.
La por dels nostres dies no es combat amb violència. L’odi que du implícit la violència sempre és reaccionari. No afavoreix a ningú i tampoc és la solució a cap problema. Com tot, el primer que cal és l’acceptació de la realitat, malgrat aquesta, certament, sigue terrible o aparentment desesperant. Un mal diagnòstic, la mort, sempre present, el dolor aliè, la manca de justícia, l’egoïsme encobert, la mentida, la hipocresia, les violències estructurals. Res de tot això ens és estrany. Fa poc vaig sentir a dir que ser cristià no t’exclou de ser partícep de totes aquestes maldats, però jo no estic d’acord. Això no és així i només posa de manifest la devaluació dels valors per motius que ara no cal anomenar perquè són obvis. Els cristians som gent que el silenci no ens fa còmplices perquè estem sempre disposats a jugar la partida contra el mal. Perquè acceptem que el mal està present en tot allò que ens envolta. Les ensenyances de Crist són la nostra fortalesa, la nostra ànima i el nostre esperit i des del moment en que rebem el sacrament de la Confirmació esdevenim insubornables. La manca de confiança no serà mai part de la nostra personalitat. Ànima, ment i cos al servei dels pobres i els qui les Benaurances anomena ens fa persones indestructibles en qualsevol situació. Jesús va davallar a l’infern, però el sentit de la seua Resurrecció és l’herència que els cristians proclamem allà on anem. Vèncer la por, la por que ens atenalla personalment, i donar amor i esperança sense esperar res a canvi. L’amor, ja ho sabeu, és capaç de revertir-ho tot. No passem pena: estimem. Viure estimant, d’acord amb els Evangelis i el conjunt de les Escriptures, no només ens salva després de la mort física, sinó que ho fa en aquesta mateixa vida. El diable existeix, els cristians ho sabem molt bé. El coneixem i el sabem reconèixer i no ens reca que ens titllin de bojos o de passerells. Però com a catòlic us dono la meua paraula que té tota lluita perduda. La llum sempre venç i la llum és Déu. No us requi mai proclamar-ho. Sentiu la joia i celebreu que la por no us atenallarà mai. Perquè ser deixeble de Crist no ens deslliura de sofrir, de no tenir una vida planera, ans al contrari. Ho sabem. Ho hem viscut. Ho vivim i ho acceptem. Però nosaltres no som fills i filles només, sinó germans i germanes que anunciem la mort del Mesies, proclamem la seua Resurrecció i esperem allò que no tenim cap dubte que esdevindrà: el seu retorn i la glòria definitiva. No passeu mai pena. Sempre amb Crist. Amor i res més que amor.
A voltes somnio com dormo i veig les gosses al redol del meu llit. A voltes somnio que puc volar. I volo. És tant senzill i emotiu, alçar el vol! A voltes somnio que no voldria despertar i cada idea que se m’acut em trasllada a una realitat aproximada, a voltes vagament angoixant i altres voltes present en verals on em sento molt a gust. A voltes he somniat que vivia en ciutats del passat, que passejava per llogarrets medievals. Una vegada vaig somniar que conversava en un idioma desconegut i coneixia perfectament allò que el meu interlocutor em deia. A voltes he somniat en oliveres. Somniar en les meues oliveres sempre m’inquieta. I després del somni, aquesta altra vida. El somni, una altra existència íntima. Sovint, un refugi. Una manera de seduir l’ànima. Com un retorn o com una anticipació, això tant se val.
Mai abans havia vist cabirols a l’Arion, a la meua finca. No diré quin pensament em va recórrer de la ment fins els peus de l’ànima quan vaig observar-los. Tres cabirols en aquell secà on el sol cada migdia passa de llarg i es precipita com l’àngel que no coneix el temps però sí la urgència dels humans d’aquest món. Una ment indòmita mereix un bon repòs. Aquells cabirols potser van baixar dels Ports incendiats. Si jo parlés el llenguatge dels moixons els hauria advertit de la presència d’unes bassoles a prop d’un corral on jo hi tancava uns xots, no fa pas tants anys. El rictus dels mamífers ens parla de les complicitats que no ens atrevim a expressar. El rictus dels cabirols és bonic perquè és net. Hi confio. Són sigil·losos i arrelen al territori que habiten. A reveure, criatures.
Vam adonar-nos a la tardor, quan ja arribava l’hivern, que la marrada que havíem descobert calia passejar-la sense moure escàndol. El presagi que vam obviar hauria estat la nostra sort. Però ara ets el meu amor d’estiu, capficada en el desig de remar cap a la meua cambra on crema l’encens que ens tranquil·litza. Et beso el cos i m’entretinc amb el teu sexe fins que t’escorres. Avui dinarem tacos; després anirem a la whiskeria i ens embriagarem aviat amb un sol gintònic. Aquesta és la manera de celebrar que un altre estiu hem viscut enamorats i les nostres ments cerquen excuses per reescriure idees que no casen però que natros sabrem teixir en un instant insospitat. És una sort que hagis trobat el clot on posar la mà per estrènyer delicadament el meu cor. Seràs la dona que em mancarà i una ombra més quan torne a la meua cabana.
Ara que tot ha esdevingut alegre t’adones que ha estat l’amor el que t’ha redimit. Ets lliure perquè has après a estimar gratuïtament. Pel camí de l’abundància has sapigut donar sense esperar cap penyora. La manera més egoista de viure és fent el bé i això s’aprèn de menut i de la veu de la mare. Ara que has après quatre coses tens un sol que et fa coratjós quan l’ignorant et fa el llit. T’has adonat que respectar les febleses alienes esdevé sempre el perfum llenyós dels teus llençols blancs.
***
Has deixat enrere la claror del migdia. Ets feble com un oasi de conceptes mal endreçats. I ara et cal la solitud i palpar amb delicadesa l’escorça de la teua alzina. Ets roure i olivera, però l’alzina entre les teues mans és la substància que et revesteix la ment d’allò que sempre et manca. Repòs i concert, malgrat la ingratitud de les formes que t’envolten.
***
Un viatge llarg cap a les terres que sospites que t’aproparan a les lleis vegetals, a la consciència que entranya respecte i llum. No podria pas ara penetrar tant endins. Jo també tinc una certa por a rumiar sobre el misteri de l’ànima, car sóc la ignorància, les despulles que haurien d’abrigar tota consciència ben arrelada. No una promesa al vent, pronunciada sense música, sinó la imatge d’un instint amorós. Res més que allò que el somni et projecta sense avisar i mai deixa de sorprendre’t.
Que es parle de les ganes de sobreviure, de posar-hi pit i collons a la catarsi global. Guaita la soca, posa la mà al cau i palpa la serp. Pobreta, si et mossega mos farem un tip de riure. I farem una fogaina per a ella, per a que de nit surte a soriejar amb natros. Hem estat sortejats, però sense voler-ho ens han posat unes ales que d’una altra manera no hauríem tingut mai. Veus la mar? És un oceà. Hi viuen espècies que els oceanògrafs cataloguen. I tortugues que s’empassen plàstics. Per tot això, que es parle de les ganes de sobreviure i dels nostres ulls espiant la taula del costat. Jo no voldria ser com ells, són massa covards. Nosaltres som una altra gent, present sense rèmora, silenci i combat. Potser per això la nostra tristesa és amarga, però dolça i més amable així que cau la vespra i la nit ens entra al cos i l’escapça. Que es parle, però, de les ganes de sobreviure. D’estimar el veí malgrat li borden los gossos a les tres de la matinada o a les quatre de la tarda. Això és una confessió, amic. Això no és una bogeria de les teues. Que es parle de les ganes de sobreviure. Aviat haurem de sortir de la presó i el nostre objectiu és viure sempre a la presó. A la presó de la delectança. Si ens expulsen de la presó, sobreviurem? Això ens fa patir. Posa la mà al cau d’aquesta soca: hi és, la serp? La serp viu sola. Deu ser tant maca! Jo voldria veure-la. Si et mossega et faràs un tip de riure. No busques excuses: posa-hi la mà.
Mira: s’ha perdut. Burundi, Kioto, Buenos Aires. Estava mort quan l’envejaven. Una altra volta ha estat pres, primer per la conciència, després per un tret al front del comissari. I s’ha perdut. Guaiteu-lo celebrar que aquesta volta s’ha embutxacat una morterada. La vista és cosa dels pobres. Burundi, Kioto. Va arribar ferit, però Jesús el va acollir. Recorria les geografies de la lluna. I ara s’ha perdut perquè pensa que reviscolar és una futilitat. Cosa de viure sense abraçades. T’acollirà amb els ulls, et somriurà amb les mans. Perdre l’interès i al cap d’uns dies perdre també la raó. Burundi, Lumbini. Les soques dels arbres mereixen més cures que la seua joia fugaç com una exhalació. Però seria terrible no saber escriure, pensa.
Calla. Calla o sorieja. No et mogues, somriu. Que es veigue la marca. Que la gent soriege, no perdes el punt provocatiu. Això pot sortir genial. D’una altra manera seria massa explícit. Descarat. Seria interessant que la gent en parlés a la feina o a la taula. La cuina té molts talents a casa nostra. O hi ha molts talents a la cuina de casa nostra. Mira, mira. És un busca-raons. És un busca-raons i un fanfarró. Això t’ho guiso com vulgues. Serà un minut, quatre preguntes. Com et dius? Si no t’han trucat és que tot està bé, no et preocupes. Tu no et preocupes, només has de somriure o posa-hi un rostre simpàtic. Sembla mentida, no m’ho hauria de creure. Està fatal. En serio.
Ma mare deu tenir raó: masses litres de Coca-Cola. Capsot. Xona. Carnús. I ja hi torno a ser, al bar de l’Hospital. Un cert brot de psoriasi no ha resistit al medicament. L’Hospital de la Vall d’Hebron és meravellós. Este hospital va tenir el privilegi de veure’m néixer. Que ací em parí ma marona, redell. Si no arriba a ser per Dermatologia la meua vida seguiria essent una gran nafra de cap a peus. Ara, malgrat el brot, estic infinitament millor que abans d’acudir d’urgència ací per primera vegada. A la Vall d’Hebron li dec haver tornat a recuperar una salut que vaig perdre el 2013, quan excavant al Mercat de Sant Antoni vaig patir el primer brot, descomunal. Gràcies, doncs, a tots els metges i en especial al dr. Mollet per haver recuperat la salut de la meua pell i l’autoestima.
Que l’amor sempre venç, carallots, i amb l’orxata que uns bons astruços van portar d’Alacant fins a Les Cases hem passat una vetllada imprevista d’allò més animada al terrat de casa. Recomfortant. L’orxata és això: amistat i optimisme a manta plena. I les ganes de tornar-hi. Ara mateix hi ha qui encara dorm i uns altres dissimulem la merda de gintònics que sempre acaba com acaba. Així, descol·locats en l’univers, però amb una percepció com més va menys provisional de les coses d’acord amb la gravetat i la resta de lleis de la Física.
Hi ha una sortida a la sala d’espera: la porta blava. Una dona amb una bata blanca ens mira i somriu. Sí, aquesta és la sortida que ens amoïnava. Pel passadís de manises blanques i lluents de tant en tant hi passa alguna infermera amb bata de color verd. No diem res per no trencar aquest silenci de sala d’espera. Em mires. Somrius. La nostra vida. Ara ja sabem que hem fet un salt cap a l’altra àrea. T’hi reconeixes? Em pregunto si n’ets conscient, si penses que a partir d’ara tot serà diferent o hi haurà quelcom que podrem salvar. La dona de la bata blanca dissimula. Aviat. Uns metalls filtren la claror del matí, a les nostres esquenes. No m’ho imaginava pas així, però tu ho fas més senzill si confies en mi. Noto el tacte de la teua mà acaronant el meu genoll. Aquest moment quedarà per sempre més ancorat en la nostra ment. El recordarem sense música de fons, quan el silenci ens faça recórrer de memòria una altra volta el motiu de tot aquest desori esdevingut oasi d’abundància i prosperitat. Potser sí que ara serem encara més rics, però em pregunto si mai arribarem a comparar-nos amb els feliços que Déu acollirà a la seua casa. El tacte de la teua mà sobre la meua cama anticipa una resposta que no vull dir. Et miro. Els teus ulls segueixen fixats en les manises blanques, encerades, però finalment em mires i tornes a somriure. La nostra vida.
Que sigues lliure és la voluntat divina. Contempla i respecta els Manaments i no tingues por de viure. Totes les virtuts humanes t’han afavorit i ho seguiran fent malgrat cregues o penses que tot pot canviar a pitjor. És clar que tot canviarà, però el guany i la pèrdua són la mateixa cara de la moneda. I l’altra cara no és cosa nostra de gestionar-la.
Cada tres mesos he d’acudir a Barcelona, a l’hospital de la Vall d’Hebron, a cercar el medicament. Després aprofito per veure el meu ‘mano’, en Pucu, per explicar-mos quatre animalades i un parell de salvatjades més. Però el cas és que quan vinc ací, a l’hospital, m’agrada primer passar pel bar i escriure qualsevol llampada. Això que faig sempre, de fet. Qualsevol història del pal: ‘la vida és fràgil’. Algo d’aquesta guisa, no demaneu gaire més, ja m’enteneu.
No tinc por de la mort. M’hi he trobat molt a la vora i puc dir-ho amb tot el convenciment. Allò que em puteja és deixar les persones que estimo i la terra, la meua, que ma filla Aran sabrà custodiar molt bé, i la nació completa, els seus paisatges, els seus pobles, les parles. Les meues Vespes, les ‘Strange fruit’. Les meues dues colles, la família, és clar. La resta, una glòria si Déu m’ho permet. No és un guany allò que ens ve, com no és un guany viure i després traspassar. És una altra història, ja ho sabeu.
M’agradaria tant cardar el camp havent conegut la nació alliberada! Això seria colossal. Pim, pam, veste’n en pau, Solà, i no tornis. En fi.
En fi, a patir l’últim dia i després de dinar.