Solcades

Alguns vam aprendre a patinar a la pista de gel de can Barça. Era divertit fins i tot quan l’amiga del darrere et prenia per l’esquena i tots dos perdíeu l’equilibri i tornàveu a caure, somrients. Però ara ‘cada mestre té el seu llibre’, ves, i quan caus a terra, deixa fer, que passin les coses pel misteri del bé. Pensa el que vulgues, pensa que compartim sentiments, pensa que la pista, diuen, es de gel i els patins llisquen i aviat aprendràs a fer el tomb i anar cap enrere, com un atleta experimentat o com un explorador que sent la ràbia d’haver de combatre la calor del migdia. Has vingut a patinar o a suar? He vingut a passar dues penes: la teua i, quan marxe, la meua i la teua. Ves a cagar. Sí, gràcies. A la via. Sí. Gràcies. Però vencerà la mort, com sempre. I en morir alguna cosa passarà en aquesta vida. La taula, els papers, els articles, això mateix, la banalitat, l’amistat, les mentides compartides i les que mai vam compartir però ens mantenien a l’aire, junts com fos, als marges de la terra femada. Perquè un dia vam deixar de ser per començar a trascendir en les respectives vides, l’un davant de l’altre. No, no. Tu això no ho podies pas saber. Jo mano, jo sofreixo. Jo mano, Déu ho sap. ‘Cada mestre…’ i foc a la barraca. Que no sigue dit. O potser sí. A la manera dels bons. Assenyala amb el dit la lluna.

Un punt més, un traç. La consciència que abriga la nit per a que la por que els teus ulls revelen sobrevisque a la meua mort. Arribada l’hora, hauré traspassat com la branca d’una olivera que no ha reisitit a la gelor de les dues o les tres de la matinada, però fins la primavera no amolla les fulles. Serà així, sense misteri, sense cerimònia, content de romandre a l’arbre fins que el pagès em talle sense sospitar res. I jo per fi reconegue la terra que em va parir, abans d’acabar al munt de llenya per a cremar. Però abans de tot això, jo hauré empeltat al mateix arbre, una farga arreu del Sénia, arreu d’aquest territori discret de la meua pàtria en lluita sempre contra les pàtries hostils a la calma.

Podria arribar a esdevenir espill? Potser ja m’hi apropo quan projecto els contes de l’estimat Calders. He llegit els seus contes i puc esdevenir l’encís de Gorienko. Només cal imaginar això: el sol del migdia, valent, amb l’esperança del dia repartida entre els angles dels carrers, al marge encara de la tarda que ha d’arribar per sempre, en el crepuscle de la nit serà tot el guany a causa d’un somni que fa mal.

També, aproximadament, podria ser d’aquesta manera: acabat el formatge, la maleta espera al camí polsós el clown empordanès que l’ha de posseïr. El clown arribarà amb un cotxe antic, perquè tot això va passar el 1956. Quan baixe de l’auto s’espolsarà els pantalons amples, de pana, i veurà la maleta. Es coneixeran. I, evidentment, les espurnes del sol del migdia resoldran els dubtes. A poc més de seixanta quilòmetres, les platges.

És bonic imaginar que, allà a les quimbambes, uns altres també tenen els seus eclipsis i els celebren a la seua manera. I imaginar també que potser per la seua banda s’imaginen que els seus marcianitus, és a dir natros i uns altres, també fem la nostra xerinola quan passen coses allà dalt. Però, comptat i debatut, la notícia més previsible o ignorada sigue que no vulguen saber res de les nostres històries. Que malgrat els toquem la moral amb les nostres naus no mos vindran amb punyetes i romanços del pal. Perquè en saben més. Això és segur i no cal que patim més en este sentit.

Tinc un conegut, advocat, que als seus clients els advertia sovint que ‘la llarga nit està arribant’. En anglès, els ho deia. Era força reputat en l’ofici, segons em conten uns que el van tractar.

Una volta va haver de defensar el propietari d’un gos que n’havia deixat un altre força malmès. Els dos propietaris no es posaven d’acord i l’advocat insistia a la seua part que, a jutjar per unes imatges, pagués i avant, que amb allò no s’hi havia trobat abans i no les tenia totes que en sortís menys perjudicat, però el seu client li insistia que la seua bèstia tenia raó i que no pensava accedir a pagar de cap de les maneres.

És cosa de riure, si ho voleu, i segurament has de trobar-t’hi per deixar de banda l’ombra de la santedat, però jo diria que tot plegat acaba concedint a l’advocat un discret do de profecia. Que ves que ja no ens hi trobem -i badem- en la nit aquesta.

Quants quilòmetres, metres, distàncies? Quantes? I rèiem perquè érem menuts i les nits eren setembre. Hi havia un gust pels dies que ja no consta en les nostres converses. Les paraules que es diuen ens fan comprendre més del que som capaços d’oblidar al cap de vida i mitja sense dir el nom dels iaios. Metres, distàncies, canvis de cablejat, un manera de veure, si voleu, amb aire condicionat o sense. Pous de gel, per a què us volem? A la Sénia n’hi ha. I a Les Cases del Riu, passat lo pont, un saxo sonava. O un clarinet. Les tardes eren setembre i també un saxo o un clarinet que diries que venien dels safarejos de la plaça de missa. Jo vaig saber que aquell dia romandria per sempre. Quants quilòmetres? Potser pocs, però amb els contrastos que putegen els anys d’aprendre que els angelets no són històries vulgars, però no són los que s’emporten les dents de llet per uns presents simbòlics que els anys faràn delicats com un amor massa autèntic per ser viscut sense naufragis, per dir-ho sense romanços. Furga. Furga de camí a la Sénia. Escarba, remena, burxa, regira, tafaneja. Al final, allò que hi trobaràs serà això: de la mà de la iaia, travessant lo pont, muntant cap als safarejos, venint de Les Cases del Riu, un setembre, mentre sonava un saxo o un clarinet i el cel era gris de pluja i era vespre. I de tornada a Ulldecona plovia. Any 1987. Fes-te a la idea. Dyane avall.

No la coneixia, la primera vegada. Avui, com a lector i com més va, més sorprès per Ortega y Gasset, no puc dir que em genere una temptació baladí el fet de dominar els seus estats d’arrogància inadvertida, però alhora poc dissimulada. I potser a consciència, mira fins on arriba la gràcia. Però em coneix prou. Ella és intel•ligent i sap que superar amb oxigen la prova de la ‘mente fria, sangue quente’ en circunstàncies verament solemnes equival a un orgasme mental d’alt voltatge per la meua banda, molt previsiblement amb conseqüències irreversibles a curt termini. Electrodes col•lapsant els espais blancs a zero-sis-zero-set MS. En dos, a la pantalla, via de doble carril i un únic sentit: els núvols dels seus ulls. Pausa. Tres minuts. D’acord, ho endevines al moment, però vols que tot sigue intravenós i amb la mirada fixada en el rictus dels teus llavis que, ara ja sí i per fi, em facen perdre l’oremus i les ganes de morir pregant a Déu per la salvació de la meua ànima per les ganes d’espatarrar-te. Amb urgència, amb el cor xorrejant, però amb prudència fins el final. Com si no fos la primera volta que ens passa. Com si el misteri fos un altre i no aquell que ens va du fins a l’abisme de la matèria rovellada per tanta aigua i tanta poca sucada a l’hora de pensar i fer les coses amb un trellat inexplorat encara. I tot plegat per dir que hem de follar més sovint, que sembla ben bé que siguem capaços de ser lliures i no celebrar-ho.

En un altre preciós vídeo, el físic Walter Lewin explica com una molla estirada retorna cap a l’equilibri amb una força de restauració que creix en proporció directa al seu desplaçament.

Aquesta relació senzilla és la llei de Hooke: F = -kx.

F: força elàstica (newtons, N).

k: constant elàstica del ressort (N/metres). Com més gran és k, més rígida és la molla.

x: deformació respecte de la posició d’equilibri (metres). Pot ser un estirament o una compressió.

– indica que la força és restauradora (sempre apunta en el sentit contrari al desplaçament).

Com més s’estira la molla, més forta és la seva tracció en la direcció oposada.

‘La natura no es pot enganyar’, és una de les seues frases més conegudes. ‘Les lleis de la física són belles perquè són universals’, també.

Ja podeu consultar el vostre pronòstic per a la propera setmana. De res.

Àries, amic Àries, la hidratació fa referència a l’aigua.

Taure, si esta setmana penses en la possibilitat de corregir quelcom que no et convenç pot ser una cosa normal. Beu força aigua.

Cranc, los diners van i venen, entren i surten, com lo sol i la lluna.

Gèminis, a camí llarg, passa curta.

Lleó, qui ensopega i no cau, avança camí. Tot arriba quan arriba.

Bessons, si vius entre Tremp i Rialp, Sort.

Verge, tindràs present una cosa i després una altra.

Balança, amic, rebràs una trucada i xerraràs.

Escorpí, si beus força aigua, ben fet. Lo que més convingue.

Sagitari, descansa i dorm, si vols.

Capricorn, què vols que et digue?

Aquari, avant i avant.

Peixos, després d’un dia, un altre i un altre. Tranquil•litat.

Enguany he escrit dues vegades sobre la mort d’un amic de la meua colla del barri. En la primera vegada vaig escriure ‘et vas anar apagant’ perquè així va ser. Uns dies d’anar deixant aquest món, acomiadant-se de la seua gent estimada amb una serenitat commovedora.

Vivíem al mateix carrer, havíem vist néixer l’Illa Diagonal, havíem jugat al mateix equip, havíem fet la Pica, ens agradava visitar Vic i jugar a la Buti a Can Deu. Alguns divendres -quatre, de fet- quan jo tornava d’algún jaciment, ens agradava descobrir els vins i licors de la Catalunya del Nord.

Cada 25 d’agost, ja ho sabeu els meus incondicionals del pensament lateral, rizomàtic i ves a saber què més (de les llampades i l’odi reconvertit en bonesa i amor complet a la nació completa), la secció de les meues llampades canvia de nom. L’any passat vaig anomenar-la ‘La nau de las anmas’ pensant que escriuria sobre el meu amic, a qui seguiré plorant les vegades que em done la gana.

No he pensat el nom de la secció que el proper 25 prendrà el relleu de ‘la nau’. Si us fa il•lusió, proposeu algún títol als comentatis i jo decidiré si passa el filtre o no. No cal que tingue gaire trellat, ni sentit, és a dir, només cal que estigue en relació en alguna cosa de la vida. Tampoc cal que us presenteu. Enguany, això va així o ja pensaré un títol i més gas.

No és gaire cert allò que es diu que els xiquets que mos hem criat a la ciutat no hem jugat al carrer. No mos hem criat entre bancals i places del tot netes i segures, ni hem sentit l’escalf del silenci com convindria i tantes altres històries que s’expliquen i són ben certes, però cal dir que també hem crescut al carrer a mida que els barris es degradaven i les sociabilitats que oferien els comerços familiars i els carrers pensats per a les Vespes s’esfumaven per sempre i adéu-siau-i-bona-nit-i-tapa’t. Vull dir que tenim una perspectiva força diferent de la infància, és clar, però no menys enriquidora, ni pitjor a la força. Jo hagués preferit créixer als pobles dels meus pares perquè mai m’he adaptat bé als entorns sorollosos i caòtics, absurds, però ara que ja he traspassat l’equador me n’adono que la ciutat també és, en si mateixa, un espai d’aprenentatge potent. Jo no hi vull viure, però a voltes m’agrada recuperar alguns àmbits sentimentals com la llibertat que t’ofereix un anonimat que mai he deixat de cercar. A voltes he imaginat que és com endinsar-se en un formiguer, la qual cosa sempre m’ha permès fer volar la imaginació i plantejar-me preguntes de respostes senzilles com una vida viscuda sense misteris.

A les 10.00 en Miquel ha entrat al quiròfan. Avui, dilluns. Demà, dimarts. Aquest ordre em fa suar, però quan sàpigue que està bé, la gravetat recuperarà el seu centre i pels marges la pluja sabrà quan haurà de ploure, aproximadament, a prop d’aquesta latitud que ens ha tocat. A vegades em sento una mica heroi, ho reconec, però no tant com aquells que avui han operat el meu amic Miquel. Mai tant. Sovint penso això: què fan aquelles persones que acaben d’operar a un jove? Anys enrere vaig escriure que devien ser com els àngels: es canvien les seues robes, suposo que en silenci. I després? Volen cap al cel de la Diagonal, van a fer un cafè a l’Illa, remenen llibres a l’FNAC? Aquest és el misteri dels àngels, que sempre hi són i vesteixen robes semblants a les nostres. Jo sóc tan envejós i poca cosa que m’agradaria ser com un àngel. Només per vanitat, ho reconec. Somriure com un àngel. Sentir l’aire net de la Diagonal així que surt el sol com ho senten els àngels. Esperar que el semàfor estigue en verd, baixar per Numància, carrer Tarragona, Consell de Cent, Palau Firal, les escales mecàniques, Montjuïc, la guingueta dels cacauets, les pipes i les coca-coles, la gespa i la terra, la parella al banc, Palau Sant Jordi, Lluís Companys i baixar pel Serrahima, Caixa Fòrum. Un, dos, fer un salt, un altre salt, tancar els ulls, deixar de caminar, enlairar-me, perdre la por per sempre  i de passada l’oremus reconsagrat i tornar a l’Illa, a la frescoreta de la planta baixa, que és mare, i trucar a en Miquel per fer una birra a Francesc Macià o Calvet, i pujar al tramvia i al cap d’una sola parada baixar. Migdia. Canícula. Guaita’l, sempre tard. Somriure, no pensar. Fer un piti.

“E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”. Llibre dels Feits.

Jaume I va morir a Alzira el 27 de juliol de 1276.

El primer dia de festa gran és el 14 d’abril, que és el dia que va néixer ma filla Aran, la meua vida, i el segon va ser ahir, el qual encara no he acabat de celebrar. Ahir, diada de Sant Jaume el Major, fill de Zebedeu i Salomé, pescador de Galilea, fou lo dia que la temperatura, que sembla una dimensió a banda, enlloc de progressar entoma el futur com jo, des dels marges, des de les vores, badoc i optimista, perquè bufa el Mestral i la canícula i aquesta manera de viure amb el sol que ens il•lumina des dels quatre punts cardinal prontet, així de malparit com pot ser, esdevindrà un altra història més amable i responsable amb els organismes. I enguany, que hi ba bona cosa d’oliva als arbres, xalarem des del primer dia que obrin l’almàssera.  Perquè les olives també són organismes. Sant Jaume, l’apòstol, qui dubta avui que mos du el Mestral? I també una bona cosa propia de finals d’agost: quietud i recolliment i un desordre fàcil d’endreçar al pap i de sargir als cors que se separen, però s’escriuen de tant en tant. Primer cada dia i després de tant en tant.

Jo no sé com sobreviu el coneixement. Einstein va escriure que el coneixement és limitat i que la imaginació és més important que el coneixement. Potser -potser- volia donar a entendre que el principi de la saviesa (Calders) era quelcom que necessàriament havia de trascendir a la matèria? Quina cosa més bonica, d’una tendresa que si la mires de cara et fa baixar la mirada i si la mires en la distància et fa plorar si no et veu ni Déu. Potser hi ha una manera honesta i real de sobreviure a Gaza, encara, però només és una sospita. Potser hi ha una manera de millorar. O més d’una. Quan romandre al twitter o fent plànyer el cos diries que no té cap potència benèfica, quin senyal sospites que et convindria per matar l’avorriment? Augmentar unes dècimes el LPI de Lumosity? Augmentar els ‘moments’ del BrainHQ? Confiar que la història et farà més vencedor que perdedor? Quina barbaritat, comptar com es compten els cèntims, pensar allò que pensa l’altre i aquest altre mai t’ha fet el pes, que no te l’acabes de creure, que no, que això, que això altre. I no saps d’on ve, però aquella cambra fosca de ca la iaia de cop se’t fa present. I l’olor dels llibres. El tren. Montpeller. Estiu. Què hi feu quan no és estiu? Quan plou a Barcelona, també plou lluny, ací, molt lluny? Lluny com Gaza. Déu meu. Si la ment no m’enganya. Si això que deixa de ser notícia o és inoportú, deixa de fer-se present en les postals dels reportatges de les revistes o les cròniques dels viatgers-exploradors, què direm? Tant se val, allò que és segur és allò que ara ets: un cos suant i dubtant.