Solcades

I

Tampoc passa res si dic que les festes de Les Cases no m’agraden gens. Zero. Ni els bous (i en soc molt aficionat), ni el ball, ni els bous, ni el ball. Ni els bous, ni el ball. Les festes de Les Cases no tenen misteri, ni encant: Son unes festes pensades pel turisme, única i exclusivament. Si no fos perquè vull que ma filla xale i s’ho passe bé i estiga a gust ballant, no faria el sacrifici de sortir de casa. Idò, bona cara i endavant les atxes.

Estic convençut que la meua opinió és compartida per més gent i algun dia l’ajuntament haurà de repensar lo model de festes. De moment, felicitem-nos perquè avui han acabat i tot tornarà a la normalitat, mai tant.

Per a gustos, colors.

II

Després de la Mare de Déu d’Agost, xalera. Enguany no hi ha oliva, per la qual cosa lo fruit es pagarà car i l’extra de 5 litres sospito que pot arribar als 27 o 28 euros. Com sempre, la Cooperativa d’Ulldecona farà la garrama que li mana l’amo comprador del fruit (a Ulldecona no tenim molí d’oli perquè la Cooperativa el va vendre): Comencem amb 43 cèntims (o menys) i acabem amb 63 cèntims lo quilo (aproximadament).

Publicitat: A casa, ja sabeu que fem ‘L’oli d’oliva verge extra Aran’ en envàs de vidre i en format de litre i quart de litre.

III

He començat a espollogar. Això ja ho vaig escriure ahir.

Comencem lo curs amb bona nota. I bon peu. I moltes ganes, això sí. Enguany serà un bon any. Hauria de dir curs, però és que m’estimo tant los clàssics que començo l’any amb la verema. En lo temps de la sembra, de la verema i de collir l’oliva, un dia qualsevol de tardor.

Estic content: Tenim tota la tardor i l’hivern per endavant. I encara no han començat les festes d’Ulldecona. Auguri!

I

Aquest bloc no sé si té gaire interès. Aquest bloc és barroer perquè tracta de mi i del meu present i està escrit a base de rampells i a través d’un iPhone 4S, primer, i un iPhone 7 des de fa 4 anys.

Mai he tingut un bloc allotjat a cap altra plataforma que no sigue Vilaweb i tot i que la primera entrada data del 2014, la veritat és que comença 10 anys abans, l’any que vaig viure a Bellvitge, el 2004, amb la meua parella d’aleshores.

Allà nasqué el Solcades que tractava de l’actualitat i de música, com a SHARP que ja era -i sóc- des dels meus anys a l’institut Joan Pelegrí, a Hostafrancs. Era un bloc d’opinió que no em va convèncer mai i per això el vaig donar de baixa, de la qual cosa, però, no me’n penedeixo gaire. O gens. Senzillament, va arribar el dia que no em divertia, no em motivava. Potser, fins i tot, no me’l creia.

Van passar els anys i vaig tornar a repensar el bloc. Un bloc sobre oficis antics que tampoc em va convèncer. Va durar poc, així mateix. Quin interès podia tenir?

Finalment, vaig sentir la necessitat de parlar de mi sense que es notés gaire. Vaig estar un any penjant cada dia una fotografia, més o menys com ara, però sense textos.

Van ser uns anys de travessar un desert que a voltes pensava que m’acabaria soterrant, però de mica en mica vaig anar trobant un centre. Ves per on, vaig començar a trobar un espai per explicar coses que pensava que podien ser útils per a la gent. Sovint pensava que amb el temps acabaria trascendint alguna cosa entretinguda i coherent (sic).

Potser tothom necessita un desert al llarg de la seua vida. Los deserts es travessen a soles i mos ensenyen coses de natros que ni els espills més translúcids són capaços de mostrar-nos. Ni de nit, ni de dia. I este bloc és fruit de la meua travessa. I us en faríeu creus dels posts que tinc arxivats a la carpeta de ‘privats’ i que corresponen a aquest període.

II

I sabeu què? La meua ànima va començar a renéixer durant una primavera, amb un primer post escrit i publicat un 6 d’abril del 2015.

Així nasqué la categoria ‘De trascantó’, tot i que el primer poema publicat és d’uns mesos abans, del 25 de febrer de 2015. 

Vaig posar este títol perquè sabia que començava una època de ma vida en la qual sentiria la necessitat d’escriure compulsivament. I així va ser fins que el 25  d’agost del 2021 ‘De trascantó’ donà pas a ‘La flor de l’argelaga’, tota una metàfora de la conjuntura social del país.

Cada mata d’argelaga té una munió de flors grogues i menudes protegides per una altra munió d’espines. I sabeu què? Doncs que és un arbust que quan crema (i crema amb molta facilitat) l’incendi es fa imparable i al cap de poc temps té una capacitat de regeneració sorprenent. Jo tinc un camp d’argelagues, margallons, romaní i farigolars que creix en un sòl rocallós, del Cretaci, on han pasturat los ramats de casa al llarg de com a mínim sis generacions. Los camps d’argelagues són feréstecs i perennes. No moren mai i, vistos en conjunt, son d’una gran bellesa.

I bé, lo proper 25 d’agost ‘La flor de l’argelaga’ quedarà enrere perquè els textos que escriuré ho faran en una nova categoria: ‘Los migdies al terrat’. Suposo que si aneu llegint de tant en tant los meus poemes potser us fareu a la idea del per què del títol.

En aquest cas també es tracta d’una metàfora, però en aquest cas personal, emocional, pròpia.

III

He decidit tornar a trepitjar el sector de l’arqueologia, que és lo meu àmbit professional per naturalesa. No sé el temps que em costarà reemprendre l’ofici després d’un llarg període que he volgut dedicar a ma filla Aran exclusivament (per la qual cosa em sento un privilegiat, val a dir-ho), però això no em fa gaire recança.

Sé que ara m’hauré d’amotllar a una nova rutina i estic convençut que podré compaginar la paternitat amb les excavacions allà on l’atzar em porte. D’il•lusió no me’n manca.

IV

Mentrestant, avui he començat a ‘espollogar’ les oliveres. Enguany no hi ha gaire oliva i aprofitaré per a fer una esporgada de regeneració a les oliveres centenàries i ‘mil•lenàries’ de casa. Feina dura, si es vol fer bé, però també molt agraïda al cap del dia.

I

Entra valent lo Mestral. Tardoreja. Ara arribem de la mini disco infantil. La una de la nit.

Si sou lectors fidels del bloc sabreu que ma filla Aran és balladora de mena. Durant el curs, balla tres dies entre setmana a una acadèmia de ball actual a Vinaròs i, a banda, balla a una comparsa de Carnaval, també a Vinaròs. I a les festes majors dels pobles de la contrada.

Demà mos espera sessió triple de ballaruca, a la nit jove. Demà farem tard i, a més, anirem al concert de la Suu, que trenca la pana.

Son festes al poble de ma mare i per festes cal donar-ho tot. Jo ja no puc desfassar, però tant se val perquè vore a ma filla ballant i xalant m’omple de joia o, com diuen los joves d’avui: De bona vibra.

II

Quan jo era menut, quan vaig tenir aquell primer record de l’almàssera del poble, los molins encara eren hidràulics i la centrifugació (l’extracció de l’oli en fred) es realitzava per decantació en tres o quatre basses o ‘piscines’ en bateria.

Primer es molia l’oliva a la pedra accionada per una bèstia de càrrega i de seguit la pasta es fixava en successius cofins d’espart que serien premsats per la premsa vertical. L’oli que s’extreia per premsat es traslladava a les ‘piscines’ o basses enrajolades que he anomenat al començament i, finalment, s’emmagatzemava a la bodega.

Actualment, l’oliva que es llença a la tolva, en primer lloc passa per la giratòria que separa el fruit de les pedres, les restes de rama i altres matèries que puguen ser perjudicials un cop fan cap als martells de la trituradora, la qual convertirà l’oliva en una pasta que la batedora s’encarregarà de mesclar amb aigua per a que el decànter puga separar la sansa (la pasta) de l’oli amb aigua. L’entrada d’aigua a la batedora ara està molt controlada per les mateixes màquines, però jo encara he treballat havent de controlar l’aigua manualment.

Del decànter en surt el raig de l’oli amb aigua, per la qual cosa aquest or líquid haurà de fer cap la centrífuga.

Jo sempre he treballat amb centrífugues verticals de la marca Pieralisi, les quals sóm un autèntic maldecap les primeres voltes que has de llimpiar-les. Evidentment, si no les neteges de tant en tant, lo resultat és un mal centrifugat i, per tant, un oli que no és apte pel consum.

Jo he tingut la sort de treballar per a almàsseres d’anomemada. És una feina que t’ha d’agradar i li has de dedicar hores. No hi ha horaris i l’excel•lència no pot minvar perquè estas tractant amb un producte que tot pagès vol que acabe sent de la millor qualitat. Això, però, depèn de la qualitat del fruit que entra a la tolva.

Hi ha qui, des del desconeixement, compara el comerç del vi amb el de l’oli. No té res a vore, en essència.

Si voleu comentar res al respecte, ja sabeu que podeu fer tants comentaris com vulgueu. Em comprometo a respondre’ls tots.

I ja de cara al següent post parlaré de les emocions que tot plegat el temps em suscita. Què seria d’este bloc sense les emocions? Si va d’això, precisament!

III

Penjo una foto de l’embolat d’esta mateixa nit, de fa un ratet.

I

Fa unes hores no escrivia sobre oliveres, sinó que ho feia sobre practicar l’amor pel país en hores nocturnes. Un país s’estima quan te’l pateges, quan esperes a conèixer la seua gent, la gent de cada poble, quan fent el carajillo pares l’orella per assaborir les expressions, lo llenguatge, fins i tot el tema de les converses. Quan l’habites, pots arribar a copsar els diferents caràcters, les sociabilitats, les maneres de ser i de fer, les viscerals entonscions de les ànimes en cadascuna de les edats. Què sé jo. Ara sento una profunda necessitat de visitar Les Useres. Conta Vilaweb que han cremat centenars d’hectàrees, prop d’un miler, a Les Useres. I més de 17000 a Begís i la vall d’Ebo. Repeteixo: Un s’estima el país a còpia de conèixe’l, quan lo recorda, quan lo rememora, quan al pap hi té presents les seues històries viscudes, les voltes que ha suat i les voltes que s’ha hagut de refugiar. Quan recorda les converses que va tenir i els bars on va ser servit, de nit i de dia. Què sé jo que vatros no sapigueu!

Mai he agafat un avió, mai m’ha interessat viatjar a països estrangers, però la Catalunya completa me la conec bé i mai em cansaria de descobrir-la encara millor. No és una dèria, és un sentiment, és l’amor que sento pel seu passat i la seua gent, per la seua riquesa i diversitat. I quan crema, em carda un mal de mil dimonis.

II

En lo darrer post havia parlat dels efectes de la Revolució Merda i esta setmana precisament hem sapigut que el nivell de nitrats de l’aigua de boca a Ulldecona desaconsella de totes totes lo seu consum. Oh, my God! La notícia seria que amb la quantitat de sigfitos, fitos i purins que absorveix la terra ‘falduda’ la l’aigua del pantano serveixi per a qualsevol ús. 

En fi, per si és del vostre interès vos parlaré del futur del cultiu de l’oliva, que certament és variable en funció del territori i fins i tot de cada poble. Evidentment, al meu poble l’asunto (sic) és de jusgat (sic) de guàrdia, però ja he dit que per bé que son festes de Les Cases i pronte ho seran d’Ulldecona, no em penso cagar en res, ni ningú.

Lo futur de l’oliva passa per dues possiblitats, principalment: O vendre el propi oli a base de fer parades (molgudes) al moliner de confiança i busca’t la vida per ací i per allà, o fer una almàssera pròpia i apostar pel cultiu intensiu d’una varietat com l’arboçana. Esta segona ve a ser la del jefe, però anant pagant al banc, sabent que és vàlida si tens moltes hectàrees en producció en intensiu. Aleshores, amb un sistema integrat Pieralisi pots fer molts duros i un oli de qualitat. Perquè actualment si no fas un bon oli, no vens res, per la qual cosa caldria considerar una tercera opció, que és vendre el fruit i del diner que en treus comprar l’oli de la cooperativa o d’on sigue, o estalviar-lo.

Ara me’n vaig amb ma filla a vore els bous un ratet. Ale, al proper post ja parlarem de l’elaboració de l’oli, una de les passions de la meua vida.

Deia abans de dinar que un dels primers records que tinc de ma vida es l’antic molí d’Ulldecona, però jo he tingut la sort de conèixer encara els camps d’oliveres llaurats, i anar a carregar fems del pastor per escampar-los al voltant de les soques de les oliveres. I dic que he tingut la sort perquè d’un dia per l’altre tot això va canviar en favor del que anomenem ‘nou cultiu’ i que uns altres anomenen ‘no cultiu’.

Les terres llaurades van ser aplanades i enlloc de fems de cabra i corder, es van implementar els foliars fitosanitaris i els nitrogenats químics granulats pel sòl. La rella va ser substituïda pels atomitzadors.

A tot això se l’anomenà ‘Revolució verda’. Jo l’anomenon ‘Revolució Merda’, per bé que l’únic que han aconseguit ha estat crear dependència dels químics i una esterilització creixent dels sòls.

Jo d’ençà que porto les terres de casa faig cultiu en ecològic i enlloc de llaurar, desbrosso. Cada cinc anys ‘espollogo’ intensivament l’arbre. Faig bona cosa de fusta, una esporgada de regeneració, i un amic pastor em ven los fems.

Cultivo, principalment, tres varietats d’olives: la Farga, la Sevillenca i l’Arbequina. La que més cultivo és la Farga i l’Arbequina la tinc en regadiu.

(Publicitat: La marca de casa és ‘Oli d’oliva verge extra Aran’, un monovarietal de Farga, que és la varietat de les oliveres centenàries i mil•lenàries del Sénia).

El canvi climàtic també amenaça el futur del cultiu i la veritat és que més a la curta que a la llarga acabaré fent esporgades cada any i aportant aigua amb cubes a les terres de secà, a l’estiu.

Actualment lo negoci de l’oliva no és rentable. És així. Com que avui estic de bon rotllo (son festes a Les Cases i pronte ho seran a Ulldecona) no em cagaré en los culpables d’esta patètica realitat. És així i així és.

En un tercer post explicaré el procés d’elaboració de l’oli. Ara vaig a fer una becaineta. Què bones estaven les mandonguilles! I quin ventet més sano que entra a l’habitació! Visca la Mare de Déu d’Agost!

Diuen que per sant Jaume lo sol comença a minvar. A voltes és així. Uns altres diuen que és cosa de la Mare de Déu d’Agost, com enguany. Diuen que ‘a l’agost, a les set ja és fosc’. Si tenim present que això ve dels temps en que no existien los canvis d’hora, podem considerar que, a la meua latitud emocional, ací ‘al Delta’, este canvi de textures climàtiques es fan evidents així que l’arròs es sega. Això ho saben molt bé los arrossaires, els quals es veuen perjudicats si plou, car aquells dies les màquines s’aturen i no es pot treballar. Jo, tot i no tenir ni un sol pam d’arròs, he treballat algunes temporades a la Cambra d’Amposta i em conec prou bé el pa que s’hi dóna.

Però jo soc pagès de l’oliva, en secà i en regadiu. Abans també feia verdura i horta, però vaig reconvertir les finques de regadiu en cultiu d’olivera. La meua passió com a pagès és l’oliva (estic homologat com a Mestre d’almàssera), i com qualsevol altre cultiu el clima hi té el seu paper destacat.

Abans l’oliva es collia i es plegava. Es collia de l’arbre i es plegava de terra. Homes i dones, moltes de les quals d’ofici eren en realitat marineres de llaüt que per bé que durant la tardor i l’hivern feia ‘mala mar’, anaven als masos de l’interior a plegar olives i s’hi estaven fins arribada la primavera.

Un dels primers records que tinc de ma vida és l’antic molí d’Ulldecona, situat a l’actual Oficina de turisme. Si ara lo molí de la Cooperativa obre a finals d’octubre, abans ho feia al setembre i no es tancava fins el febrer o març.

Quan jo era menut al molí es duia fins i tot lo secall, l’oliva eixuta per la calor de l’estiu. Los vells del poble deien que cada pinyol d’oliva era una gota d’oli. És a dir, que el temps de l’oliva era tota una festa i jo xalava només de sentir l’olor de la sansa i de tenir olioses les mans de tocar tanta oliva i abocar-la al ‘rodillo’, a la tolva i vore-la rodar abans de ser llimpiada a l’aigua.

Bé, ara m’enramaria però tinc gana i és l’hora de dinar. Ja continuaré en un altre ratet parlant de la mecanització dels molins actuals, del comerç, dels preus, de les mil•lenàries, de les centenàries, de les varietats, ai ai… Si voleu que comentem algo en concret feu un comentari. Sobre política no em sentireu dir res, però sobre les coses importants i serioses de la vida, mai tant!

Catalunya és un país a mida. Pels qui ens abelleix viatjar de nit, a més, és un país que es deixa escodrinyar, descobrir, perquè us confesso que és un plaer gegant fer ruta de nit, travessar pobles i poblets i parar el carro de matinada. Ja ho sabeu, si sou lectors dels meus poemes, que soc un animal de nit, i un dels plaers de ma vida de solitari és visitar i trepitjar pobles quan la gent encara dorm.

No acostumo a tenir pressa i si cal dormo a la furgoneta. Aturo el carro, potser faig un mos, m’encenc un puret i em poso a caminar: Ara la portalada de l’església, lo carrer Major, les places, los comerços. Cada poble té les seues olors, los seus racons amb encant, los seus fills il•lustres, les seues històries, la seua arquitectura. He visitat molts pobles de la Ribagorça de nit i també dels dos Pallars. La neu, la pluja, la boira o una combinació de tots tres estats meteorològics m’han decidit a fer nit, sovint, sovint, en pobles que desconeixia com Térmens, Alfarràs, Balaguer, Puigcerdà, Canet lo Roig, Càlig, los dos Maestrats… Si faig memòria, me’n sortirien una bona colla.

La nit té poc prestigi, però de nit també passen les emocions més profundes que fan reviure l’ànima i les emocions. És en la fosca que sentim un recolliment que diria que no sabem apreciar, però tots sabem que és durant les hores de dormir que alguns mos sentim més lúcids i més receptius. És així.

En fi, que la nit és per sentir-la i viure-la i que diguen lo que vulguen los seus detractors.

Si jo fundés una editorial important com la del meu amic Eduard Boada, l’anomenaria Bufanúvols. Bufanúvols és l’editorial que a voltes imagino, dedicada a l’edició d’assajos generalment breus sobre Història i Filosofia, interessada o apostant especialment per donar cobertura a joves talents d’aquestes disciplines  i en un format i imatge que sempre m’han agradat, que és el de Siruela. Assajos que emocionen, sobris, entretinguts, a l’abast del lector mitjà, que jo penso que és el lector intel•ligent. Perdó, tastaolletes.

Com qualsevol editor, pensaria el mercat i arriscaria bo i sabent que si creus de debò en allò que fas, triomfes. Com el meu amic Boada, un savi, un homenot de la capital primada, un autèntic bibliòfil amb nas i cap.

Aquesta tarda ma filla Aran ha volgut anar a banyar-se a la piscina municipal de Càlig amb la seua amiga de classe Lucía. Pel meu gust, massa gent, però val a dir que ha estat una vesprada molt agradable. Per mi, lo milloret de les piscines municipals son les guinguetes, que acostumen a tenir allò que els joves revolucionaris anomenen ‘preus populars’, amb la diferència substancial que a les guinguetes tens la seguretat de ser servit amb educació i una responsabilitat en relació a l’aliment venut.

Mos ha plogut. La notícia és que durant uns vint minuts mos ha plogut i això m’ha ben emocionat, car no estava dins de les meues previsions que pegués una arruixadeta. De fet, m’ha emocionat l’olor de terra humida dels tarongers que hi ha a la vora.

Quan jo era menut, quan plovia a l’agost corríem tots los xiquets a buscar bosses per anar pels tarongerars a buscar cargols. I omplíem les bosses i de seguit a casa, los majors, los purgaven uns dies per  fer un dinarot de cargols amb tomaca i ceveta.

Passa que, evidentment, los cargols bovers han desaparegut dels camps a causa dels químics i els sigfitos. I si hom en trobés algun, millor que el dixe allà on està. Perquè és lo que parlem, que el futur estarà marcat per la fam, la set i la guerra, a banda dels efectes del clima sobre este planeta que el sistema global saqueja i no sigues boig i calla.

Mentres hem de pensar que la Terra ‘gira’ mentres los seus ocupants collonuts l’anem escodrinyant, examinant, explorant en tots los sentits, minuciosament, tractant d’arribar al fons d’ella, de conèixer-ne totes les seues circumstàncies, val a dir que de tant en tant hi passen coses que estan bé perquè, com va dir el Poeta, ‘són de bon viure’. Per exemple, que els xerrameques de tots los bàndols callen definitivament i se’n vaiguen a cagar a la via de bracet. Això és possible gràcies a les anomenades xarxes socials i és una descoberta pròpia. M’explico.

Les xarxes socials son la collonada del segle i és obvi que en tant que collonada la gent s’hi emmerdi fins els topalls, que ja ve a ser això, que per això los seus dissenyadors cobren d’ací, d’allà i de més enllà. Però el miracle és possible. En serio. Lo decreixement en matèria de sabuts és possible si: Apagueu la televisió i elimineu de les vostres vides totes les aplicacions de cadascuna de les xarxes socials. De debò que podeu prescindir d’aquest mercat lúdic, tafaner i insuls de Calaf.

Més llegir i menys xonades. Ah, és clar, és que una cosa no treu l’altra! Va, no us enganyeu. Les xarxes socials estan dissenyades per controlar i per eixamplar tota mena de mercats i tendències. Ei, que sí, que tothom és lliure (sic) de fer (sic) lo que vulgue (sic), però ja m’enteneu (sic).

Fa més de 10 anys que visc sense Facebook. I ja fa molt de temps que visc sense Twitter. Mantinc l’Instagram a causa d’un antic amor estranger  amb qui m’agrada mantenir lo contacte. La resta, fora. Publicitat. I de veres que sense els pesats, los egòlatres sabuts i la xerrameca de cada dia es viu molt bé. Més bé.

Ja podeu consultar el vostre pronòstic per a la propera setmana. De res.

Àries, amic, si vas a pescar, emporta’t la canya o un volantí. Diràs que fa calor.

Taure, lo preu de la benzina s’ha encarit. Avant i avant.

Cranc, qui ensopega i no cau, avança camí.

Gèminis, qui no té cap, té cames.

Bessons, si vius entre Tremp i Rialp, Sort.

Verge, tindràs present una cosa. I després una altra. I així durant tots los dies de la setmana.

Balança, amic, rebràs una trucada i xerraràs.

Escorpí, quan tingues set, beu força aigua. En general, màniga curta.

Sagitari, algunes coses no son exactament com t’imagines. Això mos passa a tots.

Capricorn, la vida és un tango. Lo que més convingue, en línia general.

Aquari, a l’agost, a les set ja én fosc. És un dir. Bé i avant.

Peixos, després d’un dia, un altre i un altre. Tranquil•litat, no t’atabales.

El rabí Nachman de Breslau (1772-1810) va escriure sobre ‘la cadira buida’ o, dit d’una manera més eloqüent si es pot, sobre la manera d’omplir de saviesa les nostres vides. La seua lectura fa més de deu anys que m’acompanya perquè és inspiradora en la mesura que evoca veritats universals i raons que aparentment son senzilles però a nivell ètic i filosòfic tenen una trascendència interessant dins i fora de la religió jueva.

Un recull d’aforismes i cites d’aquest rabí ucraïnès el trobem editat per Olañeta el 1997. És un llibre que he regalat sovint als amics. Per bé que es tracta d’ensenyaments que susciten una reflexió pausada, tot i el vocabulari gens artificiós ni rebuscat, sé que agradarà i que alhora distreurà el lector.

‘A causa de la fal•libilitat humana

la victòria i la veritat

no poden anar sempre juntes.

Per tant,

si sempre vols guanyar

no sempre podràs tenir

la veritat.’

(LM, I, 122)

La col•lecció de Textos filosòfics de l’editorial Laia va publicar el 1983 l’Assaig sobre el govern civil precedit per la Carta sobra la tolerància, de John Locke (1632-1704). Es tracta d’una edició a cura de Josep Ramoneda.

Aquesta lectura aporta un seguit de conceptes sobre la societat moderna. Locke va ser un filòsof de l’Humanisme, un pensador -entre altres aspectes de les societats, el poder i el Dret- de l’ordre natural de la propietat, la usurpació i els béns comunals.

Partint de la voluntat de Déu sobre els Homes i la Terra, Locke desenvolupa, entre altres qüestions, tot un manifest sobre el valor i la gènesi de la propietat privada, la seua gestió i, ai las!, el reconeixement dels conciutadans al dret sobre aquella propietat, la terra, que era el mitjà de treball principal, encara, en aquells anys apassionants que va viure.

Locke té una vigència conceptual que, des del meu punt de vista, trascendeix en l’actualitat quan ens referim ‘al comú’, per bé que en l’actualitat l’accés a la terra continua essent un d’aquells esculls pels qui, desposseïts de la seua propietat, però amb la ferma voluntat de treballar-la i obtindre’n un rendiment monetari, topen amb la realitat d’uns propietaris que prefereixen mantenir les terres improductives abans que pactar una compra-venda o un simple lloguer o arrendament. I ací les lleis no hi tenen res a dir.

Però encara cal afegir un altre despropòsit, en l’actualitat, que és l’abandó per desconeixement dels béns i de les terres comunals sota custòdia dels ajuntaments. Em pregunto sovint per què no es reivindiquem aquests espais municipals -si encara en queden, que sovint és que sí- en benefici de la ramaderia o altres pràctiques agropecuàries. Fins i tot, per a esdevenir espais on la població en puga fer un ús lúdic o cultural.

Aquest raonament que ara plantejo pot ser titllat de manifesta candisesa, com ho pot semblar a priori, en els nostres dies, la lectura que fa Locke sobre la condició lliure dels homes i les dones en les societats modernes. Però jo diria que aquests apunts que plantejo tenen una importància cabdal per reflexionar sobre l’ús i l’abús de les propietats, sobre la usurpació en favor dels monopolis que, inevitablement, suposen un greuge capital respecte la llibertat dels individus o de la comunitat.

Acabo amb una cita, corresponent al Capítol XVIII de la Carta sobre la tolerància. Primer paràgraf:

‘De la tirania.

Així com la usurpació és l’exercici al poder al qual té dret un altre, la tirania és l’exercici del poder al marge de qualsevol dret, cosa que ningú no pot fer lícitament. Consisteix a fer ús del poder que hom té a les mans, però no pel bé d’aquells que hi estan subordinats, sinó en benefici propi i particular. El governant, tingui el títol que tingui, no té com a norma la llei, sinó la seva voluntat, i les seves ordres i accions no van dirigides a la salvaguarda de les propietats del seu poble sinó a la satisfacció de la seva pròpia ambició, revenja, cobdícia o qualsevol altra passió irregular.’

Les converses m’agraden, em distreuen, si em provoquen. És a dir, no tinc cap mena d’aversió per les converses insulses i avorrides com un dia sense pa. Però les converses animades, les que des de la meua humil intel•ligència considero intel•ligents, no les acabaria mai.

Això ho saben els tres amics i conversadors habituals amb qui sintonitzo la mar de bé. Compartim coses, però sobretot compartim temps per a xerrar de tot. Sabuts de mena, dos matemàtics, un enginyer agrícola i un arqueòleg és de veres que es poden passar hores i hores, nits senceres a la serena compartint vivències i punts de vista.

Les converses enraonades son una catarsi per a les emocions, potser perquè la nit invita a que les subjectivitats afloren i la recerca de les tres potes al mateix gat provoca que les lectures compartides, les raons insospitades i la fe i la ciència s’estrenyen les mans i a quarts de dues del matí (o de la nit) puguin encendre encara el foc dels artificis. Confeti i serpentina. Rialles. Emocions a flor de pell quan mos adonem que fem algo certament insòlit: Acollir les vides que en un altre temps, potser al matí anterior, pareixien ignorades. I qui diu acollir vides diu acollir raons, ciència i fins i tot filosofia.

Allà al Mirador, a la nostra àgora particular, divisant los camps verdíssims dels tarongers i els blaus de la mar i el cel. Allà hi viuen algunes de les ànimes esgarriades, càndides i enamorades del poble.

El passat dissabte en Joan Roig mos va parlar de l’origen del topònim de la Miliana, que en l’actualitat és una pedania del municipi senienc-ebrenc d’Ulldecona. L’acte es va fer a l’antic molí d’oli, a l’actual Oficina de turisme de la vila.

La xerrada, a banda d’amena, va servir per revisitar les fonts notarials dels segles XVIII i XIX d’alguns arxius eclesiàstics de la contrada. Les fonta notarials, tant valuoses pel coneixement de la història local del país i els seus municipis, en este cas van desvetllar l’origen real del topònim de la Miliana i ja de seguit posar en valor el treball i la importància de les dones en el camp dels Països Catalans.

La dita Millana, viuda d’en Millan, va tirar endavant tota sola i els seus fills la masada que avui dóna nom a la pedania de la Miliana.

De cabdal importància també és aquest estudi de Joan Roig per posar sobre la taula l’origen dels pagesos que van adquirir les terres dela Bacallans (o Bacallars), també al municipi d’Ulldecona i originàriament propietat de l’Orde de sant Joan de l’Hospital, els anomenats ‘Hospitalers’. I ací, ja ressona alguna cosa en relació als meua avantpassats per la part de la meua àvia Ramona.

En definitiva, una bona investigació i encara més entretinguda explicació per part de Joan Roig.