Solcades

Un punt més, un traç. La consciència que abriga la nit per a que la por que els teus ulls revelen sobrevisque a la meua mort. Arribada l’hora, hauré traspassat com la branca d’una olivera que no ha reisitit a la gelor de les dues o les tres de la matinada, però fins la primavera no amolla les fulles. Serà així, sense misteri, sense cerimònia, content de romandre a l’arbre fins que el pagès em talle sense sospitar res. I jo per fi reconegue la terra que em va parir, abans d’acabar al munt de llenya per a cremar. Però abans de tot això, jo hauré empeltat al mateix arbre, una farga arreu del Sénia, arreu d’aquest territori discret de la meua pàtria en lluita sempre contra les pàtries hostils a la calma.

Quants quilòmetres, metres, distàncies? Quantes? I rèiem perquè érem menuts i les nits eren setembre. Hi havia un gust pels dies que ja no consta en les nostres converses. Les paraules que es diuen ens fan comprendre més del que som capaços d’oblidar al cap de vida i mitja sense dir el nom dels iaios. Metres, distàncies, canvis de cablejat, un manera de veure, si voleu, amb aire condicionat o sense. Pous de gel, per a què us volem? A la Sénia n’hi ha. I a Les Cases del Riu, passat lo pont, un saxo sonava. O un clarinet. Les tardes eren setembre i també un saxo o un clarinet que diries que venien dels safarejos de la plaça de missa. Jo vaig saber que aquell dia romandria per sempre. Quants quilòmetres? Potser pocs, però amb els contrastos que putegen els anys d’aprendre que els angelets no són històries vulgars, però no són los que s’emporten les dents de llet per uns presents simbòlics que els anys faràn delicats com un amor massa autèntic per ser viscut sense naufragis, per dir-ho sense romanços. Furga. Furga de camí a la Sénia. Escarba, remena, burxa, regira, tafaneja. Al final, allò que hi trobaràs serà això: de la mà de la iaia, travessant lo pont, muntant cap als safarejos, venint de Les Cases del Riu, un setembre, mentre sonava un saxo o un clarinet i el cel era gris de pluja i era vespre. I de tornada a Ulldecona plovia. Any 1987. Fes-te a la idea. Dyane avall.

A les 10.00 en Miquel ha entrat al quiròfan. Avui, dilluns. Demà, dimarts. Aquest ordre em fa suar, però quan sàpigue que està bé, la gravetat recuperarà el seu centre i pels marges la pluja sabrà quan haurà de ploure, aproximadament, a prop d’aquesta latitud que ens ha tocat. A vegades em sento una mica heroi, ho reconec, però no tant com aquells que avui han operat el meu amic Miquel. Mai tant. Sovint penso això: què fan aquelles persones que acaben d’operar a un jove? Anys enrere vaig escriure que devien ser com els àngels: es canvien les seues robes, suposo que en silenci. I després? Volen cap al cel de la Diagonal, van a fer un cafè a l’Illa, remenen llibres a l’FNAC? Aquest és el misteri dels àngels, que sempre hi són i vesteixen robes semblants a les nostres. Jo sóc tan envejós i poca cosa que m’agradaria ser com un àngel. Només per vanitat, ho reconec. Somriure com un àngel. Sentir l’aire net de la Diagonal així que surt el sol com ho senten els àngels. Esperar que el semàfor estigue en verd, baixar per Numància, carrer Tarragona, Consell de Cent, Palau Firal, les escales mecàniques, Montjuïc, la guingueta dels cacauets, les pipes i les coca-coles, la gespa i la terra, la parella al banc, Palau Sant Jordi, Lluís Companys i baixar pel Serrahima, Caixa Fòrum. Un, dos, fer un salt, un altre salt, tancar els ulls, deixar de caminar, enlairar-me, perdre la por per sempre  i de passada l’oremus reconsagrat i tornar a l’Illa, a la frescoreta de la planta baixa, que és mare, i trucar a en Miquel per fer una birra a Francesc Macià o Calvet, i pujar al tramvia i al cap d’una sola parada baixar. Migdia. Canícula. Guaita’l, sempre tard. Somriure, no pensar. Fer un piti.

I

I de sobte esdevé la màgia: la rosada estiuenca. Havies pensat en ella però no esperaves que es manifestés de nit, a la platja, en aquella hora fosca. Tanmateix, els temps de la nit i del gall s’han manifestat.

II

Els grills de quan era menut i em desvetllaven. Jo acudia als balconets de la banda del barranc per a gaudir del seu concert. Sempre els grills i els gripaus. Escric de nit, és clar, sobre una altra dimensió, una altra vida.

III

D’on arriba aquest vent? No és aire, sinó vent. No és ventijol: és el cerç de la tardor. Les nits estiuenques d’enguany travessen valls.

IV

Demà reviuré la vida del conte del Vestit nou de l’emperador, mil i una voltes llegit a la taula del menjador. La mateixa taula on triava l’arròs amb ma iaia. El poble era un altre, potser el de la rosada que deia. La rosada estiuenca. Arròs sejat per dinar i canícula als terrats. I cerç de matinada. El vent de dalt de passades les festes.

I

Defensa’m del món hostil quan arribe el final de l’estiu, quan les grunetes se’n tornen, quan los dies s’escurcen. Torneu-me a aquella tardor. Aquella tardor enyorada, gairebé tant enyorada com el final d’un agost gris i plujós, a Les Cases.

II

El barri vell de Girona va ser un dels meus refugis quan tenia 20 i 23 anys. Hi vaig viure tres anys i vaig viure unes emocions que no he retrobat des d’ençà.

Vau conèixer la llibreria Geli i la del senyor Cortés? En una altra vida vaig anhelar que els migdies fessin estada a la finestra de la Travessia de l’Auriga amb un cafè fumejant damunt l’escriptori.

Quan arribe l’hora -pensava- hauré d’abandonar esta vida i tornar a la podrida Barcelona. Hauré de fer-me a la idea que hauria d’acabar les assignatures pendents a la universitat.

III

I la roba del terrat? Ara que és estiu s’eixuga en un matí. En un tancar i obrir d’ulls. En el que triga fer-se una truita sucosa de creïlles. La roba del terrat, a l’estiu, és un memorial dels dies d’agost, de l’estiu, de les nits feixugues a causa de la calitja del mar.

IV

La tempesta va ser gran. Jo dormia amb ma iaia Ramoneta i món cosí Ricardito. Ma germana estava al bressol, a la mateixa cambra. Tenia 4 anys. Al matí, en llevar-me, ma iaia bressolava a ma germana al menjador. Encara no s’havien alçat les pisos de dalt. Mai oblidaré la penombra del menjador, aquella imatge amarada de pau i amor.