Solcades

La residència d’estudiants Pare Claret està molt bé. Al centre, a prop del barri bell.

En Pantaleón, que viu a Girona i conservem l’amistat des dels 6 anys, des de primer de l’EGB, em va du al Jorbel, encara al barri vell. És un bar que està al costat mateix del sorollós casal el Forn. És curiós, este casal no m’abandona: quan vaig viure a Girona perquè aleshores excavavem al Collet de Sant Antoni estava als baixos d’on vivia, també al barri vell. A la travessia de l’Auriga. Girona és una ciutat cara, però fa de bon viure.

És en aquest bar on acudeixo de tant en tant. D’ençà que en ‘Panta’ m’hi va portat. Una o dos cigarrets, dues birres i adormir.

Malgrat detesti les ciutats, viuria de bon grat al barri vell. Ara mateix, al Forn sona l’Empordà i tothom, des de fora estant, canta: ‘sempre deia que a la matinada mataria, però cap al migdia anava ben torrat’. Mentrestant, torno als meus 11 anys, a l’agost, a ma iaia, a Les Cases.

Celebro que tot vaigue sobre rodes. Sobre roderes de pedres.

És precís parlar de la tristesa quan realment se’n tenen los motius. És precís que diga que a voltes -i va de veres- he sentit com la pregària m’ha salvat d’una llàgrima que no haguera pogut soportar.

He llegit a un informe que a banda de tot, arrossego un dol. ‘Un dol no resolt’. Allà. Allà al paper. I és cert: tinc un dol que em fa plorar quan hi penso. Perquè és un dol d’adolescència, d’aquells anys on morir no tenia sentit.

Després de soterrar l’amic mort vaig anar a viure a Girona. A treballar. A excavar un jaciment que si voleu vore museïtzat podeu fer-ho. A Sant Antoni de Calonge.

Vivíem a la Travessia de l’Auriga, a Girona. En arribar de la feina, em dutxava, prenia el bloc de notes i el bolígraf i baixava a Los Padules a fer canyes i a escriure. Tenia la mort de l’amic tant recent que hi havia voltes que no podia escriure. Només bebia i esperava a la Georgina que aparegués amb la seua rialla. Aleshores, jo dissimulava el dol. La cambrera em mirava com si endevinés de què anava tot allò.

Han passat més de vint anys i ara un informe diu que tot allò no va passar de llarg. Que mai s’ha despenjat de la meua mirada. I és cert que la memòria d’aquell amic arqueòleg mai ha deixat que em tragués el dol. Sempre estarà amb mi i les meues circunstàncies.

Tot siga dit, el cas és que porto molts mesos convivint amb la tristesa i l’esperança, per això haver de fer i desfer maletes no em suposa cap problema. Quan era jove, quan vaig acabar el Batxillerat i fins acabar la llicenciatura en Història, estava molt avesat a desfer la bossa, preparar la bugada, i torne-m’hi cap al tren o cap al bus, a excavar amunt i avall, allà on hi hagués feina. I de feina no me’n va mancar mai.

Fa unes hores he arribat a Sants. Sospito que avui comencen les festes. Si més no, hi ha gresca pels carrers. Pels carrers Alcolea, Vallespir, Comtes de Bell-lloc… He arribat amb la bossa endreçada i la roba llimpieta. Este matí he fet bugada a Alcanar. Demà a primera hora prendré el primer tren cap a Girona, la qual cosa em fa feliç.

Girona m’encanta. I la feina que faig també. Espero viure molts anys per contar-ho.

A quarts de set no pots. A quarts de set ho has donat tot al ball. Lo fetge. Escric des del refugi del forn on serveixen croissants i cafès. Amb gel. Deixem-nos de contemplacions que en compto 43 i acabo d’encomanar un pollastre rostit amb pataques. He sobreviscut i me n’he de fer a la idea. Si he sobreviscut, la vida continua, però ara mateix a fora respires un aire càlid que fa plorar. Estic meditant cardar el camp a Girona avui mateix, tancar-me a l’habitació de la ‘resi’ del Campus amb lo ventilador de cara i pregar per la salvació de la meua ànima fins que m’adorme.

Esta nit ho he donat tot, al ball. Lo fetge. Esta nit no sortiré, tot i que em trobo la mar de bé. Visca el pa i les ulleres de sol, que tot ho fan córrer riu avall.

PS. És un quart d’una i Cranquet segueix sense connexió.

De cop i volta, les esperances esdevenen horitzons i t’adones que és cert que tots los horitzons són rutines d’un present gelós. Gelós d’una felicitat que davalla com l’aigua del riu, esculls avall, tarteres a dreta i esquerra, dissimulades per la remor mateixa que fa l’aigua lliure, que no té cap motiu per sentir-se desheretada d’un temps on els rius dominaven les valls que ara s’han convertit en això, en tarteres, en paisatges que fan de mal recórrer i que recorden la finitud d’una generació humana.

Hauria valgut la pena deixar-se aconsellar -aleshores penses- per l’esperit sempre jove d’una ànima embriagada i sàvia, però vam fer cas dels consells d’una padrina que mai va conèixer la remor d’un riu allà on neix, allà on comença.

He estat dues setmanes excavant la farga del XVIII de la Vall del Madriu, al país veí d’Andorra, i per coses del roaming principalment no he actualitzat lo bloc, no he escrit res de res. Dilluns torno a excavar a Domeny i espero normalitzar la meua lletra al bloc.

Lo 25 d’este mes, com ja sabeu los lectors, esta secció passarà a anomenar-se ‘Gelosies, rutines i costeres amunt’. No hi busqueu les tres potes al gat perquè se m’acaba d’acudir i la temàtica serà tant heterodoxa i canviant com fins ara.

Ara mateix són les 3.29 i ja tinc son. No ho he dit, però son festes i tinc son. Avui he recorregut tot lo Principat en bus.

I

Quan torne d’excavar a Andorra, aniré a raure una altra volta a excavar a Girona i un dia arribarà que siga 25 d’agost i deixe enrere ‘Los migdies al terrat’ per encetar un any de penjaments que encara no he decidit sota quin títol s’adscriuran. Los amics del Solcades ja saben que cada 25 d’agost mudo de títol dels meus escrits que un dia van començar a anomenar-se ‘De trascantó’. Perquè ‘de trascantó’ és la manera en que escric. A raig. A totxo. A rampells.

II

Avui prendré un bus que em durà a Andorra la Vella. Arribaré sobre les 3 de la matinada i esperaré que em vinguen a buscar per anar a portar los paquets i les tendes a l’helicòpter. És la primera vegada que excavaré a l’alta muntanya. Em fa peça, em fa il•lusió. Estaré incomunicat, mentrestant, com la resta de companys.

I en acabat? En acabat, una altra volta cap a Girona. Roda la roda.

III

He escrit espontàniament ‘roda la roda’ i m’he aturat. Estos dies pensaré un títol que substitueixi a partir del 25 d’agost ‘Los migdies al terrat’ i ‘Roda la roda’ té números.

En fi, amics i amigues del Solcades, espero que sigueu molt feliços i no passeu massa pena. Ja coneixeu les credencials solquedines: ‘Menja fort, caga fort i riu-te’n de la mort’.

I

Gairebé de sobte -gairebé- una guspira ho encén tot. Tot? Tot! Una guspira té la potència insospitada d’acabar-ho tot i alhora ser l’inici d’un nou dia o una nova era. De la tristesa a l’esperança, només en lo temps que dura un viatge de Girona a Les Cases. D’encetar, de canviar de rumb, de tornar a mare, de començar una història amorosa i calmada alhora, un romanç d’estiu, una sort.

II

La història explica que t’has convertit en una bèstia. Un animal sense costums, però ferit. En llegir l’Evangeli del dia sents que no et pertany res i que en tens prou amb la Paraula per seguir la ruta que tens encaminada i pendent alhora.

Ara ets una bèstia, però al teu cor hi caben tots los silencis. T’has convertit en una bèstia pacificadora. Està venut aquell o aquella que vulgue vore’t presumir d’arrogant davant la potència devastadora d’una Humanitat sense esperances, poruga.

III

El camí a soles es lliura a la felicitat. D’una altra manera, esta existència efímera seria un anar i venir sense l’emoció d’estimar amb el cor en comptes de les mans i el tacte.

Ara mateix es fa de nit. Los bus transcorre a l’altura de Cambrils. Estos minuts de crepuscle els voldria gaudir amb tu, de l’autobús estant, bèstia preciosa, bèstia de l’Emilia Romagna.

IV

L’ocell del diumenge no en treu res d’afligir-me. Ocell del diumenge, un altre dia has tornat a la barana del meu balcó per afligir-me. No veus que sóc, com tu, un ocell errant. Però jo sóc un ocell sense ales, per això m’afligeixes, per enveja i ennyorança. En un altre dia tot serà diferent, i aleshores volarem los dos d’olivera en olivera.

I

M’agrada viatjar en transport públic. Per mal que que sempre he tingut vehicles vells, sé valorar el servei públic sempre i quan no siguen los trens rodalies. Per sort, els he hagut de menester ben poc al llarg de la meua vida. Però viatjar en bus, a banda de barat, m’abelleix. A més, tinc la fortuna de tenir-los a l’abast, ben a propet de les cases de la família. L’estació de Sants, l’Hife de Numància… i ací s’acaba la meua experiència. Demà, a les sis del matí, prendré un tren Mitja Distància que em deixarà a Girona, que és on excavo actualment.

II

He passejat pel barri, he sopat al Fenícia. Fa tants anys que no habito el barri que he perdut el seu ritme, lo seu encant, les seues artèries. Lo barri que jo habitava era un altre. Sospito que este barri ja no m’interessa gens. M’hi sento estrany, estranger. Les ciutats són una merda.

III

El senyor Dasí, lo mestre de Bétera, aquell que sempre fa de bon rellegir al seu bloc de VilaWeb, em diu que acaba d’arribar a Les Cases! Però jo ja estic a Sants, on hi faré nit. M’hagués agradat tant conversar amb ell a casa o al bar!

Lo mestre de Bétera. A Bétera tenen una cosa que funciona bé i és meravellosa: l’Ateneu. L’Ateneu de Bétera. Jo hi vaig sopar una nit amb el mestre de Bétera i la seua colla i vaig tornar de matinada a Ulldecona. Encara era pastor de cabres.

I

Defensa’m del món hostil quan arribe el final de l’estiu, quan les grunetes se’n tornen, quan los dies s’escurcen. Torneu-me a aquella tardor. Aquella tardor enyorada, gairebé tant enyorada com el final d’un agost gris i plujós, a Les Cases.

II

El barri vell de Girona va ser un dels meus refugis quan tenia 20 i 23 anys. Hi vaig viure tres anys i vaig viure unes emocions que no he retrobat des d’ençà.

Vau conèixer la llibreria Geli i la del senyor Cortés? En una altra vida vaig anhelar que els migdies fessin estada a la finestra de la Travessia de l’Auriga amb un cafè fumejant damunt l’escriptori.

Quan arribe l’hora -pensava- hauré d’abandonar esta vida i tornar a la podrida Barcelona. Hauré de fer-me a la idea que hauria d’acabar les assignatures pendents a la universitat.

III

I la roba del terrat? Ara que és estiu s’eixuga en un matí. En un tancar i obrir d’ulls. En el que triga fer-se una truita sucosa de creïlles. La roba del terrat, a l’estiu, és un memorial dels dies d’agost, de l’estiu, de les nits feixugues a causa de la calitja del mar.

IV

La tempesta va ser gran. Jo dormia amb ma iaia Ramoneta i món cosí Ricardito. Ma germana estava al bressol, a la mateixa cambra. Tenia 4 anys. Al matí, en llevar-me, ma iaia bressolava a ma germana al menjador. Encara no s’havien alçat les pisos de dalt. Mai oblidaré la penombra del menjador, aquella imatge amarada de pau i amor.

I

Avui hem collit lo primer meló i el segon plegó de tomata. Enguany he plantat bona cosa de melons, síndries, meló de tot l’any i melones. Des de mitjans de juliol i fins el setembre anirem collint allò que he sembrat. I collirem en dissabte, per bé que entre setmana estic excavant neolític a Girona.

Fa uns anys vaig plantar tants melons que al final vaig organitzar un berenar a l’hort amb els 4 gats i gent que no coneixia i tots vam acabar-nos lo fato i encara en van sobrar per a casa.

De menuts, quan trobàvem un melonar madur, deixat perdre, d’aquells que se’t desfeien a la mà, jugàvem a fótre-mo’ls pel cap. I després a la bassa, a llimpiar-nos. És un record que tinc ben viu. Ara no és convenient ni banyar-se a la bassa, ni beure aigua de les séquies. Està tot emmerdat pels nitrats.

II

Miro enrere sense endinsar-me gaire en els abismes.

I de nit, què farem? Amollarem los bous, prendrem lo cadafal i així que passen los dos primers bous, baixarem a l’arena, amb una mà sempre posada a la fusta del cadafal. No s’hi val a jugar. Cada any moren alguns valents a les places del País Valencià.

La meua plaça favorita és la de Càlig. Càlig, en festes, és una alegria. La d’Ulldecona és massa gran, com la d’Alcanar. I la dels Valentins, massa menuda. Però la festa, a la plaça, la fa la gent que va i ve. Les converses rere les gàbies, les trobades d’uns amb los altres, los jóvens retalladors, la xerinola de l’embolat, a les onze.

Quan era menut feien les vaquetes ‘confiteres’. Ara han deixat de fer-se, però quan era menut i acabava el ball, la colla esperàvem lo camió de les vaquetes, que val a dir que de vaquetes se’n passaven, la majoria, que si t’agarraven pel baix ventre et feien un desgraciat.

No a tots los pobles es feien les vaquetes, així que l’alba es fonia amb lo sol del matí. Les vaquetes eren cosa de vore. Més d’una vegada m’havia llençat amb la muda del ball i calçat a l’aigua del moll. Jo i vaqueta detràs. I jo no era pas l’únic. I també hi havia el foraster embolingat que es pensava que tot allò anava de jugar i acabava més calent que un suro per partida doble.

Diuen que els bous no agraden, però això no és una cosa certa. Si els bous no agradessen, no se’n farien. El problema és que el lobby animalista confon l’ase amb el cavall, i a més corre la brama que els bous són una festa pròpiament i genuïnament espanyola, la qual cosa és mentida.

El culte al bou traspassa les fronteres dels estats mediterranis perquè té un origen ancestral. El bou, tant a la mar, arrossegant los llaüts cap a terra ferma, com a la terra, com animals de tir, són animals domesticats i sacrificats de caràcter. Com l’ase amb que Jesús entrà a Jerusalem abans de la seua Passió.

El bou és una bèstia de càrrega i molt apreciat per les raons que he dit. Mantenir un bou sa i valent requeria, en temps antics i no tant, una despesa que no estava a l’abast de totes les famílies.

Per això, los bous que ara corren a les places de les nostres comarques d’arreu dels Països Catalans, així com los bous de la Camarga i altres indrets de les vores del Mediterrani, no es poden pensar únicament com los pensen los col•lectius animalistes els quals, siga dit de passada, són ben legítims de defensar allò que pensen i creuen.

La tarda baixa cap al port. Ara comença la processó. Sant Pere. Munto a casa d’Edu. Corre el Mestral. Casa d’Edu és de les més antigues de Les Cases.

Casa ma germana és més gran, més ampla, però també és de les més antigues d’Ulldecona. S’hi feia vi. Encara conserva el trull. Los més vells del poble conserven lo record. I el secret. A les golfes hi tenien lo paller. Encara conservem la corriola. I los arreus del maxo. Qualsevol dia ho duré al museu. A vore si m’hi volen.

Els ulls del drac que en la foscúria del migdia et fiten de cua d’ull, passada la vespra hauran passat a una altra vida. Aleshores, t’adonaras que la vida és massa curta per fer el mal sense témer a Déu. Al capvespre seran vistes totes les intencions i a mitjanit no hi haurà cap misteri que no hagi vist la llum, que no hagi estat revelat, que mantingue la seua falsa identitat.

La vida és un regal i és d’una bellesa insuperable. Mai abandonis l’esperança d’esdevenir l’ésser meravellós i únic que ets. Accepta les febleses i no amaguis les virtuts, que són tantes com et proposis. Amb el temps hom s’adona que viure des de la bonesa és el que compta i que Déu t’estima amb totes les imperfeccions. No jutgis, no castiguis, estima com Ell t’estima i no escatimis el temps per a ser-li agraït.

Si la vida et tomba, alça’t! Si et desitgen qualsevol mal, no temis. Si et sents la víctima a causa de falses acusacions i t’atenalla la por, camina! No tinguis por: el mal no té recorregut per molt que et sembli el contrari. Encomana’t a la veu de Jesús, sigues feliç fins i tot en els moments que voldries acabar amb la teua vida per deixar el patiment. No triïs mal la mort, encomana’t sempre a la vida. Aferra-t’hi perquè l’amor t’espera.