Solcades

Diràs que les festes se van acabant, però ancà han de començar les d’Ulldecona. Pos sí, pos la xalera continua. I en acabat les festes d’Ulldecona, a sembrar per a quan torne el maig, que mal assunto que torne el maig perquè voldrà dir que arromanga’t, mano, que arriba la calor. Però bueno, de moment disfrutarem de la tardor i l’hivern. Jo per Nadal ja començo a suar perquè entre que m’arriba la paridera de les cabres i no sé quantos i no sé quintos, que si la calor arriba, que si el vent bufa de Llevant, ja patixo les ganes.

Enguany si Déu vol tornaré a viure a Ulldecona. Bona cosa. Uns anys a Les Cases, uns altres a Ulldecona, a propet del corral. Segur que m’estalvio gasolina i, què vols que et digue, pos a Ulldecona sempre fa més fred i lo fred és de les coses majes d’esta vida. Allò que acabes de plegar aulives i arribes a casa i encens la llar i diràs que agarraries lo calendari i aturaries lo temps al mes de novembre. I el mes que ve? Novembre. I passat novembre? Pos una altra vegada tornem al 29 d’agost, que és quan comencen les festes d’Ulldecona i au, cap als bous i cap al ball. I així sempre, per portar la contraria al canvi climàtic i al progrés en general i en particular.

I va, bona nit.

La setmana que ve començarà una altra estació. És l’estació que comença quan acaben les festes de Les Cases i s’allarga fins el solstici de la tardor, el 22 de setembre. I si és certa l’estació, no és menys cert que no té nom i això està bé. N’hi ha prou en gaudir-la, en tornar a Vilalba a vore com entren al molí los tractors de la verema. N’hi ha prou en recórrer els paratges que només coneix qui sap gaudir de la vida solitària.

Migdia. Fa uns dies vaig somniar amb en melodia. Mai abans m’havia passat. Em vaig despertar encara amb la música al pap, però aviat és va esmicolar fins a l’oblit. Aleshores, no vaig pensar en enregistrar-la. Em faria gràcia ara d’escoltar-la.

Això ho dic perquè de tant en tant, tot pasturant, m’abelleix de recuperar les cançons de Françoiz Breut. Quines? Forces. Segurament les mateixes que agraden a tothom. I entre elles, tres, potser: ‘Si tu disais’, ‘Km 83’, ‘La rue ne te reprendra pas’.

Diuen que Nietzche va escriure que la vida sense música seria un error. És cert i és cert que ho va escriure: Contra Wagner (Siruela, no sé quin any d’edició).

Ara recordo el dia que vaig comprar-me el Zaratustra a una llibreria de vell de l’Eixample. La del costat de l’edifici històric de la universitat. Una edició barata. Feia uns dies que havia fet la dita Selectivitat i estava més ample que ample intentant entendre alguna cosa d’aquella xufa dita ‘Así habló Zaratustra’, assegut a un banc del parc de l’Escorxador. Mai m’hi vaig esforçar: Mai he llegit el Zaratustra. En canvi, a la Selectivitat vaig comparar l’ètica de Plató i la de Nietzche. La Rosa, la professora d’Història de la Filosofia, em va dir que ja podia donar per suspès l’examen. Jo li vaig dir que de cap manera, tot rient perquè a mi els exàmens sempre me l’han bufada molt i aquell disbarat de proves no eren menys. I la vaig clavar: L’ensarronada a l’examinador (o examinadora) va ser completa: Vaig treure un 10 clavat. I un 0.3 a Matemàtiques, per variar. Per compensar. Per deixar clar que no soc ni de lletres, ni de ciències, sinó de la cabra que ara mateix m’està llepant lo genoll de la cama dreta.

Ma mare m’ha demanat que la despertara pronte, que vol prendre el bus de tres de cinc, el primer del dia que l’ha de du fins a Tortosa, on avui han fet la nit ma germana i son fill -el meu nebodet Pau, de poc més d’un any-, a l’Hospital, a causa d’una gastrointeritis que és probable que acabem passant ma filla Aran i jo. Coses de les guarderies. Virus. De fet, ja tenen l’alta mèdica, però per bé que al bracet d’angelet només li han trobat la vena per extreure el poquet de sang necessari per confirmar que tot està correcte, han hagut de passar la nit per a hidratar un Pau que, a jutjar de ma mare, és dècimes menys belluguet que no era pas jo, la qual cosa no sé ben bé per què però m’alegra. Potser m’alegra per allò de que fa gràcia sentir-nos referenciats a través de l’altre i també per què em distreu vore com emprèn este repte d’anar passant lo temps donant-ho tot a la pista de ball, incondicionalment.

Hem sopat la mar de bé al Xaloquet, després de l’odissea en la recerca de la clau de casa, que no apareixia fins que ha aparegut al moneder de ma mare. Perdre les claus és un capítol que sempre es reinventa a la història de la meua família. És tant propi dels Solà com la seua educació marcadament religiosa. Els Solà som despistats de mena, amb una visceral i recurrent tendència a focalitzar la badoqueria a través de les claus. I avui, tot sopant al Xaloquet, en fèiem un petit recompte, a fe de Déu esbiaixat per incomplet, que feia riure a pleret a ma filla Aran.

Ara mateix son les 4.06 d’una nit de ventolera. M’he adormit ben bé tres hores, ací al terrat, després de rellegir la narració que Manel Ollé m’ha fet arribar per carta gentilment i que m’ha emocionat tant que ja en compto tres lectures. Hi dedicaré un post ací al bloc, però primer necessito païr la lectura. Les lectures que marquen s’han de deixar reposar perquè és aleshores quan les retrobes en la vida que ens passa sense adonar-nos-en, en una conversa, en un paisatge, en un silenci, en una idea que en realitat és una emoció retrobada, com si es esperés ser recuperada d’un indret eteri per ser reencarnada als escacs de la vida real.

Ara he avisat a ma mare que pronte passarà el bus. Des de que soc pare no em qüestiono res en relació als fills. En este cas, que ma mare no vulga esperar una hora més raonable per retrobar-se amb sa filla i el nét. Jo, donat el cas, hauria fet el mateix. La paternitat m’ha fet més humil, en el sentit de comprensiu. Se n’han de viure i de grosses per a acceptar que hi ha coses, afers, maneres de viure, que val més respectar.

Dijous. Ahir, abans de sopar, vam passar pel corral. Em fa patir que tornen els lladres a fotre’m los animals i tots los ferros, que no en son pocs. Cada dia, quan arribo aparco a prop del corral i surto de la furgoneta, imito en veu alta el parlar de les cabres esperant una resposta que no sempre arriba. Aleshores, fins que no les retrobo passo uns segons preocupat. Jo sé que passaran los anys i encara tindré present lo dia que em vaig trobar lo corral buit i amb restes de sang mesclada amb la palla. I sabeu què em fa més mal de l’escomesa? Imaginar l’estrès que devien passar els meus corders en mans d’aquells criminals. Deixem-ho córrer, però, i que passem un bon dia.

I

El coi de psoriasi. Ara, quan ma filla dorm, m’he untat tot jo d’una crema que du corticoides. He anat col•leccionant pots d’aquesta crema durant el que portem d’any i ara en tinc cinc. De tant en tant me’n poso, però ves, no puc tractar de soca-rel la meua psoriasi perquè tinc els triglicèrids un xic per sobre del que estableix el barem. Això és així i porto més de tres mesos sense menjar carn, ni embotit. Com si jo fos un vegà, mai tant. Tant se val, però la psoriasi s’ha estancat. No va a més, però tampoc desapareix. Deixem-ho córrer.

II

Les patilles, per la seua banda, van poblant-se. Els qui seguiu el serial de les meues patilles he de confessar-vos que ja m’hi he avesat de sobres. Ara us afegiré una dada que potser no encara no coneixeu: L’origen de les meues esplèndides patilles. Doncs bé, he de dir que van començar durant el Confinament. Que no, que no tenen dos dies, ni un any, comptat i debatut, que el fet que ens ateny és més antic i, per cert, poc meditat. Que no és allò de dir ‘és que portava anys pensant en deixar-me créixer unes senyores patilles i el Confinament va ser l’excusa per…’ No, la idea va sorgir de manera espontània, com ho son les coses importants de la meua vida: Improvitzades, foc a la barraca.

III

Tinc moltes ganes d’anar als bous. La festa major pel meu gust es limita als bous i al ball. I des de fa uns anys, només als bous i les havaneres, perquè el ball deixa molt que desitjar perquè no hi ha orquestres com les d’abans. Molta llum, molta collonada i tot plegat una poca-sucada moderneta. A vore, que el paio que toca la trompeta ha de suar la cansalada i no parèixer que està a una boda de revista. Per això em deleito més amb les havaneres. Bous, ball (malgrat tot) i havaneres.

Si seguiu la meua afició pels bous sabreu que tinc tres places favorites -Ulldecona, Valentins i Càlig- tot i que en general m’agraden totes les places.

IV

A l’abril, a última hora, vaig retobatar tota l’horta per plantar arbequines. Doncs bé, la merma ha estat mínima: Només s’ha assecat una sola olivera. La resta, bo i regant, han agafat bé, la qual cosa era previsible si tenim en compte que estaven empeltades d’ullastre.

Si mai heu de comprar oliveres demaneu que el peu siga d’ullastre. L’encertareu. Los antics sempre feien un peu d’ullastre perquè era l’única manera que l’arbre tingués prou empenta per sobreviure al secà. Que si sabeu empeltar, de collons, però si no en sabeu no vos compliqueu la vida, creieu-me.

V

Ha plogut i si no passa res greu arribarà la tardor, que és l’estació de l’inici. Tot comença quan minva la claror i és temps d’anar a la Terra Alta a deixar-se perdre pels mil i una marrades que hi ha sota un cel majestuós i imponent com només lo coneixereu a la Terra Alta, que és la comarca principatina que Déu va voler regalar a Catalunya per a festejar la follia, la qualitat de foll, i per aprendre a respectar el silenci i les coses sagrades, que per alguna cosa son sagrades. Així que arriba la tardor, jo em perdo per la Terra Alta. Endreço el corral de les cabres, els poso bona cosa d’alfals en fulla (res dels granulats de moda), bona cosa de blat, i camí cap a Vilalba, on hi tinc un camí predilecte i propi per deixar-me l’ànima. Per donar-la a Déu, si la volgués, perquè és seua.

Fa temps que no escric gaire al bloc. No sé per què, la veritat, perquè la vida de pastor que porto ara mateix em permetria escriure volums i més volums sobre la meua vida, lo meu pensament i les meues patilles.

Les meues patilles son un tema recurrent al bloc i en lo seu dia ja vaig oferir una resposta clara i diàfana al respecte del seu per què, però ho tornaré a anomenar: perquè son la meua ‘toma’ de terra.

La ‘toma’ amb l’univers de les meues cabres (i de totes les cabres de l’univers) son les seues banyes. La dels bous, també. La dels corders? També. I la meua son les patilles, però no només pel costat meridional, sinó també per la tangent superior del fet capilar.

Ara direu, i amb bon criteri per la vostra part, que hi ha ovelles ‘motxes’ (sense cornamenta). Fins i tot em retraureu que hi ha algunes -poquiues- cabres blanques celtibèriques o del país, de Rasquera per entendre-mos, que son ‘motxes. Bueno, tampoc passa res. Tampoc anem a mirar-ho tot, ara, no sé com dir-ho.

En definitiva, que les patilles meues actualment estan al 2 i gaudeixen d’una bona acceptació, tot i que a mi lo tema de l’acceptació o no acceptació me té sense gaires miraments, tot siga dit.

Va pos, avant i avant i a acabar de passar lo dissabte i demà domenge.

Baixant amb les mans a les galtes i el record dels somnis que avui he tingut mentres les cabres pasturaven potser em fotré una llet que em farà rodar escales avall. Baixant les escales. Un record trist, un somni trist, però un cel blau en despertar m’ha fet pensar en la bondat de Déu i una tristesa de cotó fluix m’ha recorregut la geografia completa de la meua esquena i en acabat lo meu pit, que s’ha obert com una magrana, en un encec, i per un instant m’ha sapigut greu haver deixat de banda les ganes de plorar.

Jo no sé quan moriré, però jo tampoc tinc por de la mort. Jo només tinc por de la calma dels hospitals, dels seus silencis, dels passadissos.

No recordo si vaig despertar a la meua habitació i vaig fer cap al llit dels meus pares o vaig despertar entre el meu pare i ma mare. Mon pare duia els cabells llargs i jo, amb els dits, els hi enredava.

El cert és que jo estava ben despert. A l’habitació de la peixera, que al néixer esdevindria l’habitació de ma germana, hi entrava el sol. Jo devia tenir tres anys, potser menys.

Mentre incordiava els meus progenitors, del llit estant, vaig vore un personatge amb armadura a la porta. La meua sorpresa va ser tant majúscula que els hi vaig dir a mins pares, els quals van seguir dormint sense fer-me cas.

Vaig dirigir-me fins a la porta. Era un autèntic home de les croades, amb espasa, armadura. Jo no sabia qui era, però no em resultava estrany. Li vaig preguntar què hi feia allà i em va respondre ‘estic aquí per protegir-te’.

No recordo res més. Ni com va marxar, ni si vaig mantenir més la conversa. Només recordo que després vaig posar-me a jugar amb els peixos de l’aquari.

Este estiu que passarem, jo el passaré entre la serra de Godall i els plans de la Galera. Si pregunteu per mi, pel pastor, lo del mono blau, segur que més prontet que tard algú vos en donarà les referències, potser fins i tot les coordenades.

Estic content. Torno a la serra, però no a la del Montsià, sinó a la de Godall, que la veritat és que no és tant dura de passejar. I ho faig acompanyat de cabres murciano-granadines, per la qual cosa ho farem amb molta parsimònia i molta serenor de cara a no perdre el nord, la paciència i el jornal a base d’infeccions als braguers.

Idò, espero que els mesos de juliol i agost passen pronte de llarg, que siguen un tancar i obrir d’ulls i que les nits que passaré a soles a la serra siguen una delícia. Que les nits siguen una delícia i els migdies ennuvolats.

Xeics, és que l’estiu fa certa mandra quan encara ha de venir.

No vull dir que no m’agrada la primavera. Senzillament, la meua sístole i la meua diàstole casen més amb els núvols i els ruixats.

No vull dir que no m’agrada la primavera, senzillament durant estos mesos radiants de llum que ara tot just comencen, busco en l’ombra dels arbres un nou compàs vital (un alè vital, diga-li cos etèric per fer-ho d’alguna manera pedant), per no atabalar-me o estressar-me a causa de la calor.

Cercar les ombres dels arbres és una cosa que vaig aprendre dels gossos quan vaig començar a pasturar.

Soc pagès. Durant molts anys vaig ser arqueòleg, però ara soc pagès. Ara no, que ja fa anys que m’hi dedico. Soc un pagès feliç perquè no tinc per costum comptar diners. Ara soc més pobre que quan feia d’arqueòleg, però més feliç perquè ningú em mana i, dropo com soc, això és molt important de cara a exercir amb èxit una vida sense maldecaps. No tenir qui et mani t’estalvia maldecaps i això fa que sigues més feliç.

Ara se m’acluquen los ulls. Avui he arruixat les oliveres per fixar la mostra. També he tret a pasturar un ratet a les segalles i els segalls. Esta setmana que entrarem la majoria compliran lo mes de vida. Enguany vull fer una bona reposició.

Va, ja seguirem en contacte. Deixa’m un comentari, si vols. Ale, salut i besets.

Les meues patilles hi son. Estan presents. Estan allà on vaig, només faltaria. Patilles son patilles. I ara ja sí han quedat assimilades al paradigma de la meua realitat, irreversiblement.

Passaran les hores, passarà fins i tot este post, però les meues patilles no passaran de qualsevol manera ordinària.

Sempre a punt, tant com puc. Allí.

Sempre m’ha sapigut greu que un simple ajudant de moliner que, a diferència de jo, no té ni el títol oficial de Mestre d’almàssera, una volta que jo estava fent cua al molí per entrar una parada d’olives em tractés d’artiste des de la tolva estant. ‘Tu espera, artiste!’

Los artistes com jo sovint, sovint, hem de deixar passar astracanades d’este estil. I és que a la meua contrada ser titllat d’artiste (amb -e final, per a més dolència) és com ser titllat de persona incapaç en algun sentit i, per tant, susceptible potser de ser advertida o distingida amb alguna poca-sucada a mode de complement directe.

Jo soc artiste i, com a tal, una persona capaç de projectar en la realitat aspectes sensibles ocults en la naturalesa mundana, és a dir, aquella que només és comprensible a través dels sentits humans, sense misteri, sense trascendència, sense paladar en les paraules dites o escrites, però també en les paraules no dites o escrites, és a dir, en la pròpia raó existencial, en el fet de projectar-me en relació a la resta de mortals.

Rudolf Steiner va haver d’escriure coses aparentment molt series per concloure sense concloure això que acabo de dir. Perquè soc un artiste i és just que reivindique la meua potència en l’ordre sensitiu de la matèria i els sentits que la fan possible de copsar, mesurar i, per tant, anomenar.

Però los artistes no dixem de ser persones humanes, persones imperfectes, limitades per les nostres pròpies dèries que no fan res més que advertir dels nostres profunds desconeixements de la ciència, de les propietats ocultes encara en este món que anomenem de mil maneres diferents amb una supèrbia i un convenciment que espatarren.

Per això cal ser prudents, sempre. Per això paga la pena ser prudents davant d’aquell que amb certa mala llet mos titlla d’artiste. Qui sap si darrere la seua mala jeia s’amaga un ésser certament capaç de trascendir més que un vulgar ‘artiste’ com jo, un entre tants, malgrat lo seu lloc provisional a la Terra siga la tolva i tinga censurat apropar-se a la sala de màquines, a la batedora, al decànter, a la centrífuga vertical, per destraler, per ignorant, mai tant, per rústec.

Certament, lo misteri atenalla les nostres vides i a voltes és millor acceptar que tot és molt confús abans que sentenciar qualsevol cosa, fet, esdeveniment, murrieria com esta que acabo d’escriure i tu acabes de llegir per ventura pensant que tot plegat es tracta d’una bogeria o una ximpleria. I amb raó.

—

Nota: Imatge corresponent a un instant fugaç i concret de l’assaig de la Passió d’Ulldecona d’enguany aconseguida a partir d’una fotografia de la María José.

Si seguiu este bloc meu esteu al dia de l’estat de les meues patilles. Doncs bé, ahir ma mare Angelineta em va dir que les patilles que duia no m’afavorien, que eren massa extravagants, massa poblades, massa invasives en lo sentit de gruixudes. Em va dir que hi poses un remei urgent i, és clar, si t’ho demana la mare hi vas de cap.

I sí, he posat seny a les patilles, certament. Me les he afaitat per les dues vessants, la proximal i distal respecte la faç propiament dita, i la veritat és que ara, un cop esmenades, puc presumir d’unes patilles més arreglades, potser més raonables de del punt de vista de l’estètica, elegants, i tot i que continuen essent llargues, la longitud també s’ha vist retallada ben bé dos dits.

A les penes, patilles.

No podia acabar pitjor. Esta setmana han entrat a robar al corral i han mort i tallat en rodó dos bancals més abaix les tres ovelles xisquetes de casa.

El culpable? La fam. La desesperació. No hi vull pensar. Evidentment, he denunciat l’escomesa a la policia local, els quals l’han tramès als Mossos d’Esquadra. A tots dos cossos de seguretat agraeixo la cordialitat i la seva bona predisposició a l’hora d’encarar el cas.

Així mateix, ahir vaig comunicar el robatori amb força al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, el qual ha actualitzat el cens de l’explotació.

Des de fa uns tres anys els robatoris al camp del Sénia havien minvat considerablement. Vull pensar que no ens tornarem a trobar amb la barbàrie de fa uns anys, on no hi havia caseta, mas o maset que els lladres no haguessin saquejat. Vull pensar que allò de ‘no es pot tenir res’ no torni a les converses que es fan i es desfan, tot i que tots sabem que quan la gana apreta…

Contra tot pronòstic, contra allò que en un primer moment podíem pensar, este passat Nadal, a Ulldecona, el Patronat de la Passió vam fer una representació molt acceptable dels Pastorets, a l’aire lliure del poliesportiu, complint totes les mesures de seguretat. Ma filla Aran i jo vam representar el paper de pastors i vam xalar molt assajant i dalt dels escenaris.

Fa dues setmanes, el mateix Patronat de la Passió hem començat a assajar la cèlebre Passió d’Ulldecona i enguany segueixo fent d’apòstol, la qual cosa em fa molta il·lusió.