Solcades

Amb los anys, les hòsties, la frustració, el silenci imposat i algun consell dels que en saben, lo meu amic de l’ànima acaba aprenent una cosa bastant absurda: arronsar-se malgrat ser un gegant. No és falsa modèstia, és economia domèstica. Veu patrons massa ràpid, relaciona idees i conceptes que aparentment no tenen res a vore, una conversa el porta a tres llocs alhora i de vegades ja sap per on petarà una cosa mentre encara li estan exposant, a voltes com si el món s’hagués d’aturar de sobte. Això, curiosament, no sempre cau bé. Gairebé mai. Sobretot al competidor de guàrdia: li ensenya una cosa, li resol un problema i al cap de dos dies explica que va perdre mitja tarda ensenyant-li que no en sap gaire, pobre ignorant, el meu amic. Admirable. Hi ha gent capaç de convertir un favor rebut en una medalla pròpia sense ni despentinar-se. Per això, l’amic va aprendre a callar de ben menudet, a fer cara de paper de fumar, a deixar passar alguna bestiesa sense corregir-la i fins i tot a fer veure que no ha entès una cosa que del cert va entendre abans que acabessen la frase. Però lo problema no és només lo cap. També hi ha aquella manera rara de digerir les emocions: una injustícia menuda pot quedar-li fent voltes durant dies mentre una desgràcia grossa entra, seu, demana cafè i no diu res fins al cap d’una setmana. La vergonya aliena li arriba abans que l’autobús, lo sentit de justícia treballa hores extres sense cobrar i l’humor acaba fent de sistema digestiu: si no ho pot arreglar, almenys procura que tingue un bon remat. I així va fent, mavegant en estrats mentals, associacions improbables i silencis perfectament calculats, intentant no molestar massa amb allò que veu i pensa, perquè una de les coses més estranyes que ha après amb los anys és que destacar sense voler també pot ser considerat una provocació. I greu. I això pica. I llavors, de cara a l’aparador li toca tornar a fer-se el dissimulat. Però a voltes, com va escriure en Calders, amb ‘una mitja rialla triomfal’ cap endins, si el dia acompanya.

Potser Nietzsche no era el martell, sinó el soroll que feia perquè no se sentís com bramava per dintre. I potser el superhome no era l’home del futur, sinó una bastida aixecada per continuar dempeus. Fins que un dia, a Torí, la bastida cau. No apareix cap superhome: només Friedrich, immens, abraçat al coll de l’animal sota una llum sense misteris, quotidiana.

I el cavall ho comprèn tot. Comprèn el cop, la mà que arriba massa tard, el cos que s’hi aferra com si s’aferrés a l’última cosa que encara no s’ha trencat. Comprèn les llàgrimes sense demanar-ne el motiu. Comprèn que aquell home que havia volgut parlar tan alt ara només pot plorar contra el seu coll. El cavall ho comprèn tot perquè no necessita convertir res en una idea. No jutja Nietzsche, no el salva, no li retorna cap resposta. Només abaixa el cap i deixa que Friedrich hi descansi.

El martell colpeja els ídols per saber si són buits; el cavall no respon: respira. Allà on el martell busca una esquerda, la mà de Nietzsche troba pèl calent. No colpeja, no interroga, no interpreta. Es queda. I el cavall ho comprèn tot: la mà que tremola, els dits que s’enfonsen en la crinera, el pes d’un home que ja no pot sostenir-se amb les seves paraules. El tacte desfà la distància entre l’home i l’animal, entre qui pateix i allò que roman. El cavall no fuig. No aparta el coll. Aguanta.

Quan les idees cauen, no queda cap veritat nova, sinó una mà que tremola i no s’aparta, un cos que no fuig, la respiració fonda del cavall i la claror del migdia. El cavall ho comprèn tot, fins i tot allò que Nietzsche no pot comprendre de si mateix: que no cal superar res, que no cal arribar més amunt, que de vegades l’única grandesa possible és deixar-se sostenir. Sense consol, però prou reals per sostenir un home quan ja no pot sostenir-se amb les seves paraules.

El 7 d’octubre del 1943, Ottla Kafka, la germana més xica de Franz Kafka, va desafiar la lògica de la supervivència. Del gueto de Terezín estant, on feia treballs forçats, va veure un grup de nens i nenes espantats, esperant el transport cap a Auschwitz. I Ottla es va oferir voluntàriament per acompanyar-los per tal que no fessin aquest darrer viatge aterrits, tristos, sols i dominats per la por.

Durant el trasllat, Ottla va caminar calmosament amb ells. Els testimonis coincideixen que va ser la presència protectora: una mà presa, paraules suaus, un somriure. No podia canviar el destí, però sí com s’hi enfrontava.

Dos dies després, en arribar a Auschwitz, Ottla i els nens van ser enviats junts a les càmares de gas; van morir el mateix dia. Ella no va poder salvar les seves vides, però va triar no salvar la seua si això significava abandonar els que més necessitaven consol.

En un sistema que buscava esborrar la compassió, ella la va encarnar.

Tinc coses i no en tinc, tinc molta mandra. Tinc ganes de dormir. Mantinc aquella idea i en descarto d’altres quan perdo el fil. Discrimino arguments, cerco el verb de la intenció, el patró i un o dos o tres desenllaços provisionals. Potser ara hi tornaré. Fil a l’agulla? I si la premisa és enganyosa? He retrobat, de cop i volta, una alternativa, però du massa soroll. La intenció, recorda: no és la idea, tampoc el raonament. És l’abstracció, l’instrument. Això no s’entrena, això es dedueix. Quan ho necessites, descansa. No t’ho he dit. El temps és bo.

I després del silenci apareixerà una semblança de progrés. No sabré si tombar cap al Pallars o anar a veure en Juako per a que em resolgue el dubte que hauré parit durant lo viatge. Seguim fent lo gos a l’arena de la platja de l’Auet? Ja ha passat el migdia, és l’hora de berenar. El dia que em jutgen no enyoraré res d’això i encara menys les hores que han sobreviscut a l’angoixa de la canícula de l’estiu. Això serà ben bé una rèmora, mai un far o una marrada improvisada. Ara ja es pot dir que els joves són una història a banda i els burgesos se n’aprofiten. Això és antic, però la història no justifica res del que pretenen. Per variar. Tingues una vivència positiva dels sediments que una tempesta imaginària hagi arrossegat fins a la mar. Perquè una cosa serà certa: arribada l’hora, l’aigua haurà fet el fet sobre la terra. Per variar. Enterrats els murs i morta la ràbia, uns altres éssers més estranys diran que han descobert veritats que seran proclamades amb una emoció profunda, com si una part del món els pertanyés perquè el coneixen. Quina barbaritat, xeics. 

Mai ho he dit i no caldria dir-ho, però diuen que tinc una memòria d’elefant, magrat ser un despistat de llibre. I en aquest sentit, acabo de rebre els resultats que així ho posen de manifest i que m’han col·lapsat els sentits per uns segons. Per bé i per a mal (i més per a mal que per a bé, en certs casos indesitjables), poc a poc puc anar rememorant seqüències, episodis, anècdotes, converses, estats d’ànim, fesomies, gestos, etc. en alguns casos mereixedors d’una observació tafonòmica més que sentimental.  

I tal dia farà un any i el temps ha girat: a la meua cambra de Les Cases entra un aire que he enyorat molt i a l’spoty hi sona The National. Sóc, sense esperar-ho, gairebé per sorpresa, feliç. He recuperat un centre vital colossal.

Com cada 25 d’agost, les meues batalletes i llampades canvien de títol. De La nau de las anmas, ara en diré Pace sulla Terra. No he descobert cap fórmula infal·lible per assolir la pau interior, però sospito que comença quan un deixa de discutir amb si mateix per qüestions que a l’hora de sopar ja han perdut tota importància. Lo desig és senzill: viure amb una mica més de calma i procurar que la nostra presència no augmente el soroll del món.

Pace sulla Terra és un desig, però també una pregària. La pau no consisteix només a evitar los grans conflictes; a voltes també convé que calle jo abans de dir alguna barrabassada, que escolte una mica més i que recorde que tenir raó és una cosa ben relativa si no es fa amb esperit esportiu i científic: acceptant que l’altre pot encertar-la i que una hipòtesi també pot acabar tranquil·lament a la paperera. La sort, com tot, és cosa de Déu, però la pau interior també demana que natros li fem lloc i no li ompliguem la cadira de preocupacions.

Comença l’any, ja ho sabeu els lectors del bloc que per mi l’any comença entre la verema i la primera entrada d’olives (la del raig, en diuen), qualsevol dia que jo decideixi. Que en poden ser tres o quatre, de dies, i no sempre seguits.

De La nau de las anmas en faig un balanç positiu, malgrat no haver rebut cap comentari. Un, potser, i en referència a una nota d’anys anteriors. Alguns m’han dit que he tornat a l’estil més Solà, al dels anys de l’insti i la uni. Tenen raó, però això no és una cosa premeditada. Les darreres entrades esguarden pistes molt explícites al respecte. Algún penjat del meus crítics les coneix; els qui no em coneixeu, segurament no.

El títol de La nau de las anmas el vaig pensar quan estava acabant un quadern escrit a mà dedicat a un amic cortsenc, del barri, que va traspassar el 2002. Ara he pensat: ‘sense ell…’ I és un formalisme suat, però és ben bé així si dic que sense ell la vida ha estat més merdosa per a tots los qui l’estimàvem. Però les vides amb bruticieta també són amor, i Pace sulla Terra anirà, a voltes, d’això mateix: de la reconciliació, de la pau interior i d’aquella serenitat que arriba quan ja no necessitem demostrar res. No sé si arreglaré el món des d’un bloc, però no empitjorar-lo abans de dinar ja em sembla un començament prou digne.

Estigueu bé, sobretot quan pugueu, i a patir, l’últim dia.