El temps no vol saber res dels que van a esclatabutzes i mai no poden ser allà on voldrien ser. Sense anar més lluny, un voldria ser amb el seu nét per comprar-li un nonou, paraula que va alisa si va a dir ver per manca d’ús responsable, i cal que sigui a una altra
Estira, menut! Estira la juguera i l’emoció, Pau de l’estany on es deixa caure la lluna cansada de ser plena. I aprofita tots els instants per omplir el buit de la raó i de les raons de qui mana amb les paraules que aprens a força de repetir-les, menut. Les paraules han de ser rebles,
Com més escolt l’ària “Erbarme dich”, de la Passió segons sant Mateu, de Bach, interpretada –i molt sentida i feridora- per Hertha Töpper i dirigida per Karl Richter, més clar veig que la bellesa existeix però que és fugissera de mena i li costa abandonar la transhumància. Ideotes d’aquesta naturalesa dic al nét mentre passejam,
La criatura que em té el cor robat comença a adornar el balbuceig amb certes precisions que de cada cop més s’assemblen a paraules. I assistir al naixement d’una veu és un plaer que mai no s’oblida, roman com una empremta en pedra. L’he fruït, avui horabaixa, al nét, i em convenia, perquè el dia
Compartir migdiada, cor amb cor, amb en Pau, setze mesos pletòrics de marraneria, és una sensació difícilment superable en intensitat. I si, a més, esguarda el descans un quissó bord, vull dir un ca genèric, de marca blanca, en Panxo o en Tronxo, segons sigui la madona o el cuidador qui el cridi, d’edat incerta,
No són molts els infants que poden presumir de tenir una rèplica seva en forma de figura de betlem o de pessebre. En Pau, sí. El seu oncle Esteve, especialista en fer reals els impossibles, enguany l’ha fet, ros i menut com ell. Va de grapes a adorar el Minyó, entre el ramat d’ovelles, com
Farà onze mesos, el seu nét, d’aquí a uns dies. Anit ha dormit a ca seva i tot d’una tirada, que és un nin de molt bona pasta. La gana l’ha despert quan l’alba començava a lluir i s’ha clavat un biberó generós des de l’entremaliadura d’un entreson que tan aviat li feia obrir els
Robert A. Shumann (1810-1856), pianista, compositor i crític musical alemany, va viure poc, només 46 anys, però ho va fer amb molta intensitat i de forma turmentada, car passà per profundes crisis de follia i festejà sovint el suïcidi. Als 7 anys ja componia peces musicals i als 14 va escriure un assaig sobre l’estètica
Fa uns mesos, seguint els deixants del centenari del naixement de Marià Villangómez Llobet, l’Editorial Moll edità a la mítica col·lecció Balenguera una antologia de la seva poesia a cura de Josep M. Sala-Valldaura que titulà “Les detallades vores del camí”, un decasíl·lab de Villagómez mateix. Una antologia que vol presentar una visió total del
En Pau, vint-i-vuit dies, entrà ahir per primera vegada a la llar dels prodigis de la nissaga. Forma part, en Pau, de la cinquena generació que gaudeix i gaudirà de les meravelles que aixeca constantment una casa encamellada, experta en llum i colors, que no deixa passar cap instant sense esplugar-lo. Una casa on
És en els ulls on es troben les fonts misterioses de la vida, fill meu. Parla sempre a través de les mans, amb el cap en el cor i amb el tacte encrestat tostemps a la mirada. I estigues sempre atent a l’amor, aquest perdigó al punt més sensible de la geografia de la