A l’escoleta d’en Pau, el savi -tres anys i quatre mesos- aquests dies miren en Joan Miró i proven de dir les coses com les pintava ell. A en Pau li bastà un sol pic que li diguessin que pintarien “L’or de l’atzur”, i ho repeteix a qui li ho demana amb rigor de fonòleg.
Gronxant-se a plaer en un parc nou, en Pau ho assevera amb rotunditat: el sol avui no balla. I si ho diu ell, ha de ser rotundament cert, perquè és la persona més saberuda del món. Del gronxador estant, indica exactament on comença a declinar, el sol, i demana si el veus. Li dius que
La calma és tensa, tiba nervis i alena espès. Sembla que més enllà del que abasta la mirada els fantasmes del desconhort es disposen a assaltar i a entrar a mata-degolla en els vergers on l’ordre natural de la quietud senyoreja el temps. Hom diria que els presagis de temporal prenen cos a part o
Fent l’ase amb el seu amic de l’ànima es va treure el colze de lloc, el nét. És la segona vegada que li passa. Tanmateix, ha arribat decidit a muntar el betlem. Abans, però, hem anat a l’altre cap de món amb un tren lego que traginava cotxes de carreres. No hem passat per cap
Un tėntol en la lectura que més omple per jugar amb la criatura roba-cors, que no té idea bona, com ha de ser, i reclama totes les atencions possibles. Mestresseja, el menut, i amb tres anys té més seny que molts de ministres. Els diumenges sense ell i la seva juguera sense fronteres no ho
El meu heroi, l’únic sant de la meva autèntica devoció que demà farà tres anys, el nét robador de cors que porta sempre la pau, anit em tornà a sorprendre inventant-se un substantiu: fotodor -les tres os tancades-, això és, la persona que fa fotos; que practica la fotografia, vaja. Ho va dir mentre retratava
M’he rebolcat desafiant imprudentment les articulacions massa acomodades a l’adultesa, això vol dir a la inactivitat més somera, que diria una tieta que me marcà la infància. He estat el llop més temut i sanguinolent, obrint la bocassa fins a fer-me mal, i acte seguit sant Jordi acarant-se amb el drac que delia per menjar-se
El nét es despert a la poca estona d’haver-se adormit. Un malson, potser. Li ha costat, dormir-se, empaitat per l’enyor de pare i mare, i per la nit ciutadana que desconeix, plena a vessar d’ombres inquietes que no tenen por de res i que ell no pot espantar. Ell el pren tot tement que la
A les onze, a punt del migdia, el sol encrostava el parc infantil i feia reverberar el sòl tot convertint en instruments de tortura les parts d’acer dels jocs i mobiliari. En els elements que simulen un tren, hi ha restes de vida nocturna emmarjada: una flassada revellida, unes bosses de plàstic estratègicament arraconades i
En el parc, poc abans del migdia, et rep un home gran i gras, assegut en un banc, que fa la becaina. Desendreçat, angunieja perquè porta vestit de ple hivern i avui és el primer diumenge d’abril que fa un bon sol, calor i tot. Su-vora, el bolic amb andròmines que el defineix com a
Són taques de colors triats a l’atzar i a vuit mans. Senzillament –o no- taques fetes amb pinzell, dits i mans d’infant, i ganes immenses d’esbravar tensions i malsofridures, que avui és el primer dia que a la criatura li han llevat els bolquers i tot és atenció preferent, i preguntes insistents, i inquietud, perquè
La persona més llesta del món, vint-i-vuit mesos acabats de fer, el millor robador de cors que he conegut, afirma amb contundència que la lluna té gust de botifarró. Un conte l’ha desafiat a comprovar-ho i ell ha acceptat el repte. Ha aprofitat l’escala que han format una tortuga, un elefant, una girafa, un lleó,
Els parcs urbans també s’han globalitzat i pertot són iguals. Llàstima. El sòl de terra i grava ha estat substituït per un trespol com a de cautxú que evita, certament, esgarrinxades i genolleres, però hom es demana per què s’han d’evitar aquests petits accidents que reclamen una passada testimonial de mercromina que demostra que ja
Els cavallets, avançat el segle vint-i-u de la globalització i les noves tecnologies de la comunicació, segueixen fascinant criatures i altres éssers especials. Per Nadal, els ambulants s’instal·len en places i parcs com a part de l’ornament nadalenc ciutadà, i malgrat la seva precària ufanor, els infants volen colcar-hi. En veure la seva cara de
Deu fer vint-i-set o vint-i-vuit anys, en el moment d’introduir les nostres filles en l’ambientació nadalenca més nostrada, això és, fer el betlem, se m’acudí de demanar a la filla major, na Coloma, que em dibuixàs i pintàs les figures del naixement. Amb aquests patrons excepcionals, se m’acudí de reproduir-los en fusta i pintar-los amb