És en la intrepidesa del desig estès sobre el ventre de la lascívia que s’han de fer pomposament les paus amb les criaturades que envileixen el dret a viure sense cap paret a l’esquena que ennobleixi l’espasa.
Des que havien llogat l’aparcament, davallava la rampa que hi accedia amb una precaució extrema, fruit d’una temença que el seu home considerava exagerada. Disposava d’un passamà d’alumini, la davallada, però no l’usava mai perquè, a més de considerar-lo massa alt, presentava deficiències en la subjecció. Dilluns passat feia tard a la feina i s’amollà
Volen les destrals dels colons, que esquarteren els aborígens. Remoregen les fones. Poc faran macs contra acer.
Tots dos callaven amb una prestància extraordinària. Es miraven com qui no vol, volant per sobre les parpelles àvides de caramells. Anaven d’eima per la carreterona amable que temps enrere els ornava els projectes i les besades. Adesiara, algun automòbil ganiveteja la bellesa del bosc. Ni la fressa de les passes, volien sentir. A l’alçada
Si fos possible treure els cors dels senglars sense que morissin, cors i porcs! És tensa, la vida, sagetes gens romes, les hores que van i venen, despreocupades. On són les engronsadores que han d’apaivagar els cretins? L’aire parla més de misèria que no de manufacturar arcs iris per penjar en dies de sol batent.
No és gens espúria, la vanitat, escrivia miopament –el cap damunt el paper- el vell professor en la taula que permanentment li té reservada el cafè que va veure néixer setanta anys enrera. I feia no-res ja havia escrit: Els xiscles de les gavines són laments, com els raucs dels granots de la bassa que
Costa avesar-se a tanta absurditat: no treu cap enlloc que ens mantinguem ferms a viure d’esquena a l’amor i als mots pel fet que siguin comprometedors i que aquesta naturalesa seva posi en solfa la toixesa de viure miopament per témer l’alè d’intempèrie que ens glaça el clatell. És la fragilitat la que ens modela
Reconec que no sabia que avui se celebràs pertot el dia de la poesia. Són tants, els “dies de..”, que hom perd el corbam, rere ells. Els passa, a aquestes celebracions, com als sants i santes, que n’hi ha molts més que no jorns naturals. Certament, hi ha més llonganisses que dies. I tanmateix, per
Ens naixeran magraners a l’esquena si seguim posant messions per les renúncies. Perdrem els dits i els dots per crear, si no liquidam d’una vegada els deutes amb un passat que s’entesta a seguir fent-nos el serra mamerra. “Serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam». Sobreviure damunt la catifa de lli bord formada pels
Ens hem malavesat tant a parlar sense importar-hi, que no ens ha quedat ni temps ni afecte per enginyar altres vies de contacte amb l’emoció lliure d’adjectius, mera i nua com les intencions d’acomplir els desitjos com arriben. I a les paraules ben molt que els agrada amagar la pedra i tirar la mà: ensenyorides,
La mar ja no vigila les passes de ningú i qui més qui menys camina d’eima i de gambirot. Tampoc no es resol el jeroglífic i el temps s’ho pren per la tremenda: tant li és bufar com xuclar. Els vells s’han cansat de jugar a petanca i es dediquen a redactar textos d’autoajuda. I
Ai, s’exclamava de l’habitació 215 del sanatori estant, si pogués dir sempre les paraules més planeres, les que millor fiten l’estat de la meva ànima! El doctor el reconeixia i ell que li deia amb la mirada exhaurida: donaria el temps comptat que em queda –i que ni gelós el tenc- per aprendre a poder
Les perplexitats i els atzars sempre acaben dictant judici. Amb la vista cansada quequeja la mirada Calla el silenci. L’udol de mort matina. S’entrebanca el vent. L’eternitat alada va plena de perdigons.
Sobre la línia de fons de la badia, quatre dits de claror somorta. Quatre dits de front al dia que declina. Són les sis del capvespre i callen les abelles. Sobre la faixa de llum, una catifa de núvols que planxa amb plom un bon domini de cel. El vent no fa forat en aquesta
El pianista s’escalfa les mans abans dels primers exercicis. No hi ha ningú a la casa, llevat de la dona de fer feines, silenciosa de mena. Sent prou bé el frec de les mans i la calma de l’estança que concita sorolls amatents, gens contaminats. I cau en el compte que sense aquella quietud que