Dedica’m els matins i faré que els capvespres no t’emmascarin l’esguard. I somriu, omple de bogeria els clotets de les galtes, que de cada vegada és més suportadora la somada d’allò que cal callar. Somriu, que la vulnerabilitat ens permet lligar els somnis per fer-ne cadenes de mans i plaers. Som irrellevants, innocus, amebes incapacitades
Dóna’m una mà per sortir del setge d’annerots i borinos. No sé quin temps fa que no em deixen viure; n’he perdut el sentit, del temps, però tot em fa mal, tota la musculatura se’n ressent, de tanta resistència. Tot són ordres: això has de sentir, això has de dir, això has de creure… Creu-t’ho,
Ja has començat a dinar? Fes-ho, idò, que les costelles de me recaufades no són menjadores i sembla que això meu va per llarg. Seguesc amb la cara en terra i no sentint res, però veig el tragí de la gent que es belluga a dues passes de mi. No he notat que ningú em
Pedra, paper, tisora. Passa tota endiumenjada la veu amable i embadalidora de la metgessa, generosa de pits i educada d’anques. Tisora, pedra, paper. S’aiguamolla el sol i s’empoua el cel, comenta a sa mare l’infant malalt de leucèmia. Paper, tisora, pedra. La felicitat entabana el judici, escriu en lletra clara el grafitaire a la paret
Ningú no s’atreveix a comptar-los, però són tots davant la Verge: cecs, muts, coixos, calbs, obesos, escanyolits, canonges, vídues de militars, apotecaris magistrals, barrobinaires, policies secretes… Tothom esperant el miracle: exfutbolistes, nedadors compulsius, periodistes a sou de l’amo, amos sense gabinet de premsa… Tots resant la lletania preceptiva: poetes tronats, destronats intel·lectuals, pregoners de la
Avançam -a pas de baioneta- amb la mirada, cert, i amb les mans de rems. Portegen les persinaes i cap cas no en feim. Ens allunyam de la mar sedüits per les veus d’amants drapaires o malfeiners. S’abandonen les possessions tot deixant la memòria en mans de la intempèrie i ningú no mota. Passam descalços
La llum fa la rosa dels teus ulls. La claror justifica mirades. Els colors anticipen paraules. I el vers sap com crear vies làcties. Vigila els pètals i les aurores. Pensaments boreals vents empenyen. Aires de foc atien lascívies. Lluieixen els cossos sota l’aigua. El viu del sexe entabana calmes. Tasta el roig de sang
Mediterrània ment que endoies pels arenals arreplegant cargolins, mira l’home del dolor que escup irat a la mar per haver-li pres el fill. Dóna-li una mà d’aigua i que recobri l’alè, que la ràbia és erma.
El cafè amb llet que es pren en un dels bars que més estima, bofega. Podria omplir paners amb les imatges que li volten el pensament mentre fixa la vista en l’escuma de la tassa. La més nítida, la de les incomptables banderes de guerra i eixordidors crits amb baioneta dels artillers del dictat i
Esgarrifa l’amatença de la vena a l’escomesa eufòrica de l’agulla. Els ulls esbatanats del fill dirigeixen l’operació perquè el vou-veri-vou de pare en heroïna aplaqui la ràbia que endossa a cada cop de puny a la cara de sa mare, que derrota la pallissa mans plegades sobre el ventre desguarnit. Cau molt lluny, l’alberg, i
Ens separen els esputs, estimada; ens allunya la radioactivitat de la saliva dels addictes al garrot que manen generació rere generació. No cal que estripis els coixins per proclamar alegria, estimada. No en sortirà cap ploma, tanmateix, per envolar-nos les somniades, amor meu. Queden tan lluny les llums de l’alba! I a tocar, sempre, l’aspror
Ha mort en Miquel Colom i Colom, de s’Alqueria d’Avall. A Bunyola, el seu poble i el meu, se li ha esqueixat un cimal amb la seva mort. I dels revenguts. En Miquel era restaurador (res a veure amb restaurants), ofici que havia après del seu oncle escultor Francesc Colom. Germà del pintor Antoni Colom,
Ens heu mutilat els ciclops i els faunes del nostre imaginari més arcà tot segrestant-nos el vocabulari precís per mantenir-lo resplendent i llegar-lo enter i impol·lut als fills. A l’ombra de la vostra palissada és impossible créixer com a poble. Per millor fermar-nos l’orgull de casta heu eixugat els plaents brolladors que ens refrescaven no
L’alba estela estelles de rocs; ens posa grava a l’oïda per poder sentir els crits reverberadors de la runa. Això escriu, d’una tibada, abans de dutxar-se. I no era el cap d’aquest fil, que anit volia estirar. Llegint els diaris abans de sopar, pensava en els peixos, en la vida en aigua i en el
Dels ulls han de néixer els trinxets per tallar les regnes de la por. De les mans, l’aigua per negar els decrets de l’esclavatge. I de la llengua el consol per a la carn encesa. Amb aquest einam i instal·lats en els confins de la paraula serà possible accelerar la fusió del bes, l’única energia