Dies enrere (vegeu aquí) en saludar la nova etapa d’El Punt Avui vaig anunciar un apunt en el que detallaria la meva impressió sobre el diari Avui després de trenta-cinc anys de vida pública en solitari. De fet no és pas aquesta, ni de bon tros, la primera vegada que afronto el tema en aquestes Totxanes i en els
Si es compleixen les previsions el proper diumenge 31 de juliol serà el primer dia -des del 23 d’abril de 1976- que als quioscos del país no arribarà cap diari que ostenti en solitari la capçalera de l’Avui. S’haurà tancat, doncs, per bé o per mal un període de trenta-cinc anys, tres mesos i vuit dies de vida
Magnífic el retrat de la cantant Anna Roig que el dissabte passat feia el lingüista i escriptor Albert Pla Nualart en la seva secció d’estiu “Retrats que parlen” del diari Ara: Anna Roig, la noia de Sant Sadurní“No em fa vergonya confessar que el català d’Anna Roig és millor que el meu. Amb unes neutres que
Acabo de llegir a la pàgina web del diari Ara que a partir del dilluns 4 de juliol renovarà continguts i modificarà la maqueta per adaptar-los durant dos mesos al que es considera que són les necessitats informatives de l’estiu: coloraines i fotografies, tafaneries i frivolitats diverses. Ja es deu haver notat que no sóc gaire entusiasta dels suplements estivals dels diaris -vaja, gaire entusiasta no:
Ja fa uns quants mesos que la revista Enderrock ha canviat la seva presència a internet i m’adono que fins ara no me n’havia fet ressò en aquestes Totxanes. Una mancança que avui quedarà resolta. Començaré dient que sóc seguidor d’Enderrock des del seu començament i que, per tant, he pogut seguir de prop les
Si tot va segons el previst demà ha de sortir l’esquela a pàgina completa a La Vanguardia i El Periódico referida a la colla del “Siempre seremos cuatro” (vegeu aquí). Cada 14 de maig, aniversari del traspàs de Manuel Martínez Calderón, la persona a qui es ret homenatge amb l’esquela, el recordatori creix fins ocupar una pàgina sencera
Em sembla que tinc una bona notícia pels seguidors de Màrius Serra. Tot atenent un encàrrec de la bona gent de “Serra d’Or” (l’única revista, juntament amb la valenciana “Caràcters”, en la qual he volgut continuar escrivint malgrat la meva condició de crític literari retirat) el passat gener vaig començar a repassar papers i records relacionats amb la meva llarga amistat
Interrompo per un parell d’hores les minivacances nadalenques per passar pel despatx, apagar algun foc, signar papers i repassar els diaris dels darrers dies que no compro habitualment. I, tot fullejant El País d’ahir, em trobo amb un titular que em retorna a vuit o nou anys enrere, quan a la Generalitat manava Jordi Pujol i el “diario
Mira que me’ls arribo a estimar, a aquesta colla de valents que intenta tirar endavant el carro del nou diari en català Ara. I precisament per això, perquè me’ls estimo i crec en el seu projecte, no estic disposat a deixar-los passar ni una. Vaig al gra i m’entendreu de seguida: llegeixo a l’apartat de cultura de la
Cinc dies després de la seva aparició he de dir que el nou diari Ara m’està agradant. I força. M’agrada per diverses raons -el disseny, la concepció general, la versió web…- que no descarto de comentar aquí mateix amb una mica més de detall en els propers dies. Quan disposi d’una mica més de perspectiva. D’entrada, però, ja us puc avançar un dels
Llegeixo al diari (vegeu aquí) que ahir, en el transcurs de la Nit de l’Edició, el editors catalans varen concedir el premi Atlàntida 2010 a la millor tasca informativa en premsa escrita al suplement cultural de l’Avui “per la seva brillant trajectòria d’informació literària i sobre el món del llibre en general” i m’apresso a fer-me
Val la pena llegir la secció d’avui de Vicent Sanchis a l’Avui ja que parla del poble saharià, actualment en fase de crisi amb Marroc. L’article es titula “Dos problemes” i, a part de comentar la situació, empra l’expressió “acabar com Camot” (en aquest cas parla de “retirar-se com Camot”) que jo havia escoltat fa
De vegades algú m’ha dit que, de broma en broma, sóc massa corrosiu en els comentaris que deixo anar en aquest Bloc. No sé si això és del tot cert, però en tot cas puc assegurar que la meva intenció en la majoria de les ocasions és fer la mínima sang possible. Això sí, sense que de la
Em sap molt de greu haver d’escriure això, però em sembla que en aquest estrany veinatge que formen l’Avui i El Punt cada vegada és més difícil intentar mirar cap a una altra banda i fer com si no passés res. Vull dir que, dissortadament pels qui estimem el diari, d’un temps ençà obrir l’Avui és una
No voldria de cap manera semblar un ocellot de mal averany però resulta que vuit dies després de ressenyar en aquestes Totxanes l’últim article de Joan Triadú aparegut dijous passat en el suplement de Cultura del diari Avui he de fer-me ressò d’un altre comiat (en aquest cas, sortosament, no per raons irreversibles com va