El Gremi de Llibreters de Catalunya ha fet públiques avui les dades definitives de vendes del Dia de Sant Jordi. En la llista de llibres de no ficció ‘Desclassificat:9-N’ entra en el lloc número 10. Per circumscripcions ocupa el lloc set a Barcelona i el deu a Lleida mentre que no figura al top ten de Tarragona ni al de Girona.

No cal dir que estic més content que un gínjol. Per posar-ho tot plegat en perspectiva vos aconselle el dossier presentat avui pel Gremi.

Vull remarcar a més l’èxit extraordinari de Marta Rojals amb el ‘No ens calia estudiar tant’, que s’ha enfilat a la tercera posició del rànquing. Uau! Que dos llibres d’autors de VilaWeb estiguen entre els deu més venuts és gairebé un somni…

El dia de Sant Jordi, si tens llibre al carrer, és un dels dies més espectaculars que un periodista pot imaginar-se. Tot el dia signant de banda a banda, cosa que permet xerrar amb molta gent, saludar molta gent i rebre un escalf impossible d’aconseguir en tant poc temps amb tanta gent.

Vaig fer una ronda llarga, auxiliat per la gent de RBA que m’anaven guiant enmig del caos. Primer la parada, tan estimada sempre, de Gent de la Terra, a l’Ateneu Barcelonés. Allà se’m va acostar la família Escútia, una de les més dignes d’aquesta ciutat i país amb els quals vaig compartir cafè i anècdotes de quan els independentistes érem quatre gats –i mal avinguts.

D’allà vaig anar a la parada de La Central a la Rambla Catalunya i la bogeria era increïble. No he vist mai comprar més llibres a més velocitat a més gent. Un riu literal. Allà tot estava organitzat amb una professionalitat que abrumava. Es nota el treball. Cartells amb la portada del llibre, premsa amb entrevistes concertades, tota mena d’atencions. Em va fer vergonya seure a signar al costat d’una gran escriptora que admire des de jove però ho vaig haver de superar, content de xerrar amb la gent que comprava el llibre i volia que li’l dedicarà. (A la nit vaig intentar calcul·lar quants n’havia signat i em confesse impotent: no ho sé).

De Rambla Catalunya a La Pedrera a la Llibreria de Laie. Allà vaig tenir la sort de trobar-me signat al costat del vell amic i company Ferran Torrent. Vam riure

recordant una conversa d’ara deu trenta anys en una cafeteria de la plaça de la Mare de Déu on ell, a crits, m’explicava la que acabaria sent la seua primera novel·la. Novel·la en la qual Terra Lliure atacava la nuclear de Cofrents. Vam acabar rodejats de polis…

Després vam parar per dinar i vaig encaminar-me a la parada de l’ANC a la Plaça Catalunya, que lògicament era jugar a casa. Sobretot per l’escalf humà de la gent que hi havia i les ganes de xerrar. Per allà va passar buscant-me, per cert, una periodista italiana, del Corriere, que no vaig poder atendre com calia però que estava fascinada per l’ambient. Dies com Sant Jordi fan que t’enamores del nostre país…

D’allí vaig anar a Abacus. Que estava a la part de baix de Plaça Catalunya i va ser el moment més fluix. No sé si per l’hora o pel lloc. M’explicaven que això d’encertar el lloc és molt més important que no sembla i que hi ha autèntics especialistes en col·locar-se allà on hi ha el riu de gent. Curiós.

I d’Abacus ja a la parada que VilaWeb instal·la des de fa anys al Passeig de Gràcia. Que va ser un passar de gent tothora, com era d’esperar. Converses generalment preocupades per si anem bé o no, fotos i molta alegria de trobar gent estimada, el meu quiosquer belga de fa vint anys, l’Emili de l’enyorat bar de la cantonada de casa i molta gent desconeguda però que ràpidament trobaves una referència sobre qui era.

I al final, com si fos un miracle, Formentera. Estava ja desmuntada la paradeta i jo assegut en un banc amb cara de derrotat quan va aparèixer una parella formenterenca que venia a cercar el llibre in extremis. Sóu de Formentera? No m’ho podia creure que el darrer llibre fos tan simbòlic. Ens vam abraçar i ens vam fer aquesta fotografia. El meu país són aquesta gent…

Presentació ahir a Lleida, pòrtic de Sant Jordi. A l’Institut d’Estudis Ilerdencs, acompanyat de Solé i Sabaté i del president de la Diputació, Joan Reñé. Li vaig demanar si podia participar perquè conec molts pocs polítics al Principat que tinguen tan clar l’abast de la nació i parlen amb tanta claredat de Països Catalans com ho fa any. Amablement va acceptar el repte i això ens va permetre de mantenir ahir una conversa a tres, amb una bona estona de públic participant-hi també, com sempre, que va ser molt interessant.

Mentre signava un dels assistents em va dir que havia dit una frase calcada a la que havia pronunciat Vicent Torrent, d’Al Tall, anys abans. Em va fer gràcia. En començar vaig dir que no podia trobar un lloc millor per encetar el Sant Jordi que la ciutat que els valencians sempre hem mirat com el cap de la nació, Lleida. Es veu que no vaig ser massa original en el comentari però hi ha gent, com l’admirat Vicent, que sempre ens superen en tot.

La més gran sorpresa, però, va ser trobar-me a la taula, només arribar-hi, la segona edició de ‘Desclassificat:9-N’. A l’editorial m’havien dit que s’estava venent molt ràpid però jo no sabia que la segona edició era al forn. Supose que Sant Jordi l’ha precipitat o això és el que vaig entendre del comentari d’una llibretera local que em va explicar que havia patit per arribar a tenir-ne a temps i que just li havien arribat hores abans. Bona senyal. No puc negar que estic molt content.

Al final una llarga estona de xerrada informal i signatures amb els assistents i un xicot que em va retornar l’homenatge a Lleida demanant que li dedicarà el llibre al poble valencià. Segurament és la dedicatòria més sentida que he escrit –després de la de les meues xiquetes, evidentment!

Presentació del llibre a Ona. Quan va desaparèixer de la Gran Via aquesta històrica casa em va semblar un senyal horrible. La tenacitat l’ha fet renàixer a la Vila de Gràcia i quan em van proposar d’anar-hi no en vaig tenir cap dubte. Volien que fera la presentació de la llibreria mateix.

La nova Ona és molt diferent de la vella. No només per l’espai. Però la intencionalitat és la mateixa: el llibre en català i la professionalitat del llibreter. Tenen com un doble espai i en el de dalt ens vam anar acomodant per una xerrada que va ser fins a un cert punt tertúlia. Una tertúlia entre llibres que és un fet especialment emocionant. Mentre parlava amb els uns i els altres –que al final gairebé vam omplir i tot l’espai de sota– anava mirant volums i reconeixent textos que he llegit o m’he estimat. Allà on miraves allà que hi havia un tertúlia i darrere seu uns quants noms il·lustres. Va ser ben divertit.

La tertúlia en si em va sorprendre un poc. Fa temps que copse que Barcelona és més pessimista que la resta. A Barcelona la gent crec que no confia prou en el que som capaços de fer i està molt desconcertada pel que ha passat recentment. No tinc cap teoria per explicar com és que passa…

Dia de promoció avui. Al matí he gravat l’entrevista que a quarts de deu de la nit s’ha emès al programa Terrícoles de BTV. El seu conductor, el Lluís Reales, sap que li tinc un respecte sagramental però he de dir que poques vegades m’he sentit més còmode que avui en un plató. Crec que ha quedat una entrevista realment excel·lent –cosa que en aquest cas cal apuntar sobretot al marcador de l’entrevistador.

I també avui una ampla entrevista a El Punt Avui, en aquest cas de l’Anna Serrano, que sempre em recorda l’època efímera però tant interessant en que les redaccions d’El Punt i VilaWeb vam compartir edifici a Barcelona. També la podeu llegir des d’aquest enllaç.

Després de la primera presentació a Vilamajor aquest dijous a Terrassa vaig fer la primera de les ciutats grans en la que serà la gira de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ i va resultar en una experiència molt millor del que m’esperava i tot…

(Aquesta setmana per cert tres presentacions, dues a Barcelona i una a Palamós, i un parell de televisions, de moment… el llibre ja ha entrat en tots els rànquings de més venuts i les crítiques i els comentaris són generalment bons. Adjunte aquest apunt d’Albert Baranguer…)

A Terrassa vaig arribar amb temps. Feia potser dos anys que havia estat a la mateixa sala del Centre Cultural. La primera cosa a constatar és si s’ompliria igual, que és molt gran. El repte no era només conjuntural, també era concret. A la mateixa hora Oriol Junqueras presentava el candidat local del seu partit i hi havia un parell d’actes culturals que sonaven interessants. La preocupació dels organitzadors, doncs, era lògica però es va veure aviat que era excessiva. La sala es va omplir com dos anys abans, el debat va durar hores com dos anys abans, les preguntes eren diferents, com és lògic, però vaig captar el mateix esperit d’aleshores. ‘És que estem aquí, igual, en el mateix lloc’ em va dir una senyora a la qual vaig dedicar el més ample dels meus somriures. Efectivament el país està ací. Esperant i pacient a que escampe la boira però sense renunciar a res. Em vaig posar francament content després de tantes setmanes d’anar especulant sobre si es desinfla el suflé…

I en acabar, com fa dos anys, vam anar a sopar al Museu amb la gent de l’ANC local. Que són una colla de personatges a cadascú més interessant. Fa dos anys em van explicar unes quantes coses molt importants aleshores i ara tenia més ganes de que em contaren com els van els diumenges a Ca n’Anglada, què se’n sap del Pere Navarro, com respiren les candidatures electorals, què pensen que passarà al setembre…

El més gran regal que m’ofereixen aquestes presentacions és conèixer la gent que fa el país com és, que és tota aquesta base escampada de nord a sud, de Salses a Guardamar, i que és com una espècie de columna vertebral, ferma, del moviment independentista. Passar una hora llarg sopant amb ells i escoltant les seues històries er a mi vol dir tornar a casa carregat de moltes piles, amb una anàlisi més acurada de com es mou i sent el país però sobretot agraït. Agraït perquè tanta feina i tanta generositat no es poden pagar més que fent jo el mateix que fan ells: no parar, no parar, no parar…

+ A la web de l’ANC:  Vicent Partal a Terrassa

Aquest matí he anat a ‘Els Matins’ de TV3 per a parlar del llibre però també per participar en la tertúlia d’actualitat. Ací teniu el vídeo amb els diversos fragments de l’entrevista

I ací teniu el vídeo sencer amb tota la tertúlia: Els matins – 07/04/2015.

Més coses sobre ‘Desclassificat:9-N’. Avui hi ha un comentari sobre el llibre i també el de Pere Martí, del company Carles Ribera a El Punt Avui i una llarga entrevista a Gara / Naiz, que em va fer la setmana passada Beñat Zaldua: «El 9N es la pieza clave, demuestra que España es un estado fallido»

Acostumat al món d’internet on pots rectificar sempre, el món dels llibres és d’una complexitat sensacional. Una volta el llibre està imprès ja no pots fer gran cosa si t’equivoques. Excepte deixar-ne constància i demanar disculpes.

Per això obric aquest apunt concret al bloc on faré públiques, quan les descobrisca, les possibles errades de ‘Desclassificat:9-N’, que espere que no en siguen moltes ni afecten al relat.

1. La primera és sobre el cap de premsa d’Artur Mas, Joan Maria Piqué. En el capítol primer del llibre quan descric el seu passat com a periodista dic que era militant de CDC. Piqué s’ha posat en contacte amb mi per a dir-me que això no és així, que ell no ha militat mai i que a més considera que un periodista no ha de militar en un partit.

Davant d’aquest error abans que res les meues disculpes públiques. Com a periodista sóc conscient de la importància de militar o no i sóc ben conscient, per tant, de com de mal li deu haver sabut que haja publicat això. He repassat les anotacions de les converses que vaig mantindre amb ell per a fer el llibre i no sé explicar com és que vaig entendre una cosa que ell evidentment no va dir. N’assumic tota la culpa i en la mesura que l’editorial m’ho deixe fer i si hi ha noves edicions ho corregiré. Si no és així com a mínim que aquest apunt valga per a deixar-ho clar.

2. A la pàgina 62 em referisc a Joan Ignasi Elena com a diputat “no inscrit”, quan evidentment hauria de dir “no adscrit”.

Aquest dijous ha eixit al carrer el meu nou llibre ‘Desclassificat 9-N’. L’Andreu Barnils em va fer per a VilaWeb una entrevista –un fet que no deixa de ser estrany però que era inevitable. I el mateix dia a Sant Antoni de Vilamajor vaig fer la primera presentació, amb un excel·lent ambient entre el públic.

Ací vos deixe l’entrevista de l’Andreu:

Vicent Partal: ‘El 9-N no hi ha bons i dolents. Ara, hi ha gent que s’equivoca’

Avui surt a la venda el nou llibre de Vicent Partal, director de VilaWeb. ‘Desclassificat 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària‘ (RBA) explica la història dels esdeveniments que van permetre que més de dos milions de ciutadans catalans poguessin votar sobre la independència de Catalunya. El llibre explica les desavinences entre CiU i Esquerra, la posició de l’Assemblea Nacional Catalana, els moviments de l’estat espanyol i sucosos detalls de política internacional. Però no és tan sols un intent de retratar el 9-N, sinó també de fer un retrat del poder. Un poder que ben sovint camina com ‘un cavall cec’, empès per la força del poble.

—En el subtítol parleu del 9-N com una votació revolucionària. Per què revolucionària?
—El gran valor del 9-N és que l’estat espanyol no pot imposar la seua llei. I això és una revolució. En podem dir com vulguem, però tècnicament és una revolució. Allò que defineix un estat és que pot imposar les seues lleis i normes a tot el territori i en tot moment. I el 9-N, i a la vista dels altres estats, és evident que l’estat espanyol no compleix les seues funcions. Això és una revolució.

—Expliqueu la reunió entre CiU i ERC per a valorar una enquesta que van encarregar junts, i van pagar junts, per a veure si era millor presentar-se junts o separats a les eleccions europees.
—Tots dos partits estaven molt disposats a fer una coalició a les europees. Després s’ha vist que era molt complicat. Però en aquell moment hi estaven molt disposats. És una de les coses més insòlites, de llarg, que ha viscut la política aquests últims anys. És un episodi raríssim perquè no n’hi ha precedents. L’enquesta, van encarregar-la junts, i la van pagar junts. Era una manera de no amagar-se dades entre ells. Descric una reunió en què els donen les dades que diuen ‘si aneu separats traureu això, i si aneu junts traureu això’, i resulta que anant junts sumaven més. Aquest va ser el punt màxim de confiança entre Convergència i Esquerra. A partir d’aquí es va començar a trencar la confiança.

—Aquesta és la pregunta que es fa tothom: Per què es trenca la confiança entre CiU i Esquerra?
—Hi ha una cosa que m’interessa remarcar. Aquí no hi ha traïdors ni gent de mala fe. Hi ha una situació extraordinària i uns partits que no acaben d’entendre l’altre. Esquerra fa l’acord per a anar junts amb Convergència a les europees i el trenca. Crec que ho fa per factors interns, que no són els que ells expliquen. I això causa desconfiança a Convergència… que ja havia trencat amb Unió. De sobte, es troba el no. Això desperta una desconfiança molt gran.

Pel que fa al 9-N aquí hi havia un pla, marcat pel Consell Assessor, que deia: primer demanem que Madrid faça el referèndum, després que ens el deixe fer a nosaltres, després a través de la llei de consultes i finalment, si no hi ha cap més altra possibilitat, convocarem eleccions de caràcter plebiscitari. CiU vol fer això. És a dir, CiU no vol fer el 9-N que acabarà fent. Creu que s’arribarà a un dia que ja no es podrà continuar i es convocaran eleccions plebiscitàries, que seria la manera d’arribar al referèndum. Perquè Convergència està obsessionada que, de cara a l’opinió pública internacional, s’ha de fer un referèndum.

Esquerra això ho interpreta com que Convergència no vol fer el que s’havia pactat i pren una decisió: ‘Com que Convergència no vol fer el 9-N, no hem de fer unes eleccions plebiscitàries, que ells sospiten que són una forma de mantenir Mas en el poder, sinó que el que cal són unes eleccions al parlament, que ERC les guanye i aleshores ja proclamarà la independència.’

Totes dues posicions són legítimes i respectables. I fins i tot és curiós que all final els qui no volien fer el 9-N, Convergència, sí que fan el 9-N. I els que el volien fer-lo per damunt de tot va i es posen en contra, encara que rectificaran quan veuen la força que agafa. El problema per Esquerra és que la població s’hi avé i el 9N és un gran èxit. Això converteix la posició tan dura d’Esquerra contra la convocatòria del nou 9-N en un error polític. Però és un error que en aquell moment no podia preveure ningú.

—‘Com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo’. Així descriviu els polítics catalans durant el 9-N.
—El pla de votar el 9-N no era el previst. S’havien previst les plebiscitàries. Poca gent ho creia, que votaríem. Jo sempre vaig dir que es votaria. Però fins i tot alguns consellers deien que no. Què passa? Les circumstàncies ens hi van portar. La frase que esmentes és de Martí Luter. Hi ha un llibre molt bonic, que és d’un amic seu, i que descriu els dinars que feien junts. I l’amic li diu: ‘Vós sou el més gran revolucionari de la història.’ I Luter, d’una manera extraordinàriament intel·ligent, diu: ‘Sí, ho sóc. Però com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo.’ Els polítics catalans van ser un cavall cec. Sabien per on hi havia un camí, però l’amo els anava empenyent. L’amo era el poble, que volia votar, i les circumstàncies. Si ERC no se n’hagués anat de la cimera de Pedralbes, hauríem votat el 9-N? Si la CUP no hagués fet l’assemblea a la plaça de Sant Jaume, hauríem votat el 9-N?

—Expliqueu que va haver-hi funcionaris i membres de l’IDESCATque es negaven a col·laborar.
—Això va passar. L’estat tampoc no és manco. I va jugar les seues cartes. A mi, de l’estat només em desconcerta que no s’adonés que el nou 9-N era brutal. Em sorprèn molt. L’estat espanyol té una tesi: ‘la independència és inevitable; forcem que siga unilateral, perquè Catalunya tindrà molts problemes per al reconeixement internacional, i potser aleshores tindrem una oportunitat de repescar-la’. Ells van fer això: una muralla i van esperar que ens estavelléssem contra la muralla. Aleshores van deixar unes setmanes que van ser precioses, i això els va matar. Van badar molt.

—Quina importància doneu al fet que s’apuntessin 40.000 voluntaris en qüestió d’hores?
—Ho canvia tot. Recordem que es produeix el trencament a la cimera de Pedralbes, i l’acte tan estrany a la plaça de Catalunya de l’ANC, on Carme Forcadell gairebé va menysprear el 9-N: ‘Anirem a votar i només si hi ha convocatòria d’eleccions…’: com fent un favor. Hi ha una sensació que és una costellada. Quan es veu que els voluntaris, i el país, volen això, canvia tot. Ix la massa de voluntaris que diu: ‘Vosaltres no sabeu on aneu, però el 9-N hi ha una oportunitat, i l’aprofitarem.’

—Sou crític amb el paper de l’ANC a la plaça de Catalunya.
—Crec que va ser desafortunat, sí. Ara, ells són els que tiren el carro i el cavall, eh? Però hi ha un factor que s’ha de tenir en compte: tot això passa hora a hora. La velocitat amb què passaven les coses era increïble. Era brutal. En qüestió d’hores canviava tot. No era gens senzill d’encertar-la. La cosa important és que al final tothom tornava a ser al vaixell. Fins i tot Iniciativa, que li va costar i costar.

—Per què doneu tanta importància a l’assemblea oberta que va fer la CUP a la plaça de Catalunya just després del trencament de la cimera?
—Vaig anar-hi i va ser brutal. Van posar-ho tot damunt la taula. Hi vaig arribar i em vaig trobar que també hi havia gent de Convergència i Esquerra escoltant. I la CUP ho explicava tot.  Circulaven molts rumors per fer creure que no hi havia cap acord. I es va veure que hi havia molt d’acord. I que va haver-hi un punt de precipitació en el trencament. Els de la CUP van ser molt honrats. Això és important. I hi ha un factor que per mi és interessant: que Artur Mas –no sé si Convergència, però Mas segur– i la CUP van entendre el factor de la ruptura. El factor de la capacitat popular per a portar endavant allò.

—AENA va retenir l’avió del president Mas cinc hores per evitar que es reunís amb polítics nord-americans.

—Ho dic al text: ells no ho han reconegut mai. Tècnicament afirmen que va ser un retard però si mires tota la taula d’aquell mateix vol durant anys, això no havia passat mai. I passa justament en aquell moment? Home… L’objectiu era evitar una reunió de Mas a Washington i un sopar posterior amb polítics nord-americans. Ho van aconseguir només a mitges: per culpa del retard, el sopar es va fer però reconvertit en una xerrada. Van parlar una hora o així. Però van evitar la reunió prèvia de Mas a Washington, que el govern espanyol temia.

—Una reunió amb qui?
—Una reunió a Washington. I ho deixarem aquí. No he pogut confirmar al cent per cent amb qui era. Si hi ha coses que no tinc demostrades i contrastades no les explique. Però és ben significatiu que l’estat va posar tota la carn al foc per impedir-la…

—També expliqueu la reunió entre el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i el de Nova York, Michael Bloomberg.

—En aquest capítol volia desmuntar una altra tesi: que el tema de la independència de Catalunya és un debat espanyol. Però si el debat és global! Bloomberg es troba amb Trias la primera vegada, i la independència és una anècdota, tot i que se’n parla. En canvi, a la segona reunió Bloomberg només pregunta sobre la independència. I no tan sols això: Bloomberg, després de la xerrada amb Trias, publica un editorial que té un impacte colossal sobre l’estat espanyol. Amb històries com aquesta, n’hi ha més, jo volia fer veure que el procés català és l’agenda global. Creure’s que això ho discutim amb Espanya a soles és ridícul. No és veritat.

—Per a fer el llibre heu parlat amb els quatre partits protagonistes (CiU, ERC, CUP, ICV-EUiA)?
—He parlat amb els polítics protagonistes. Dels quatre partits. Això no és únicament la història del 9-N, sinó de la política catalana. Això fa anys que ho treballe, i com tothom pot suposar per motius professionals tinc relacions amb molta gent. Però per al llibre he demanat entrevistes amb els líders dels quatre partits. Algun líder no ha volgut parlar amb mi i contra això, no hi puc fer res: té tot el dret de fer-ho i tot el meu respecte. Però encara que no haja volgut parlar pel llibre hem parlat en el passat i he parlat sobre els fets que narre en el llibre amb tot de gent que l’envolta…

—Com tot allò que fa referència al 9-N, el llibre potser rebrà lectures partidistes.
—Són inevitables. Els qui tenen partit en faran una lectura partidista, jo contra això no puc fer res. M’he esforçat molt a deixar clar que no hi ha bons i dolents. Hi ha gent que s’equivoca. I hi ha gent diferent que s’equivoca en moments diferents. Ara, alguns errors tenen un cost molt alt per al procés, això qui ho pot discutir avui? En qualsevol cas crec que el llibre és extraordinàriament matisat. Jo he fet un llibre que ha volgut ser molt honrat. I en el que no estic d’acord és en aquesta tesi de que més val no remenar el passat. Cert, no cal fer sang, però la història s’ha d’explicar i debatre o estem condemnats a repetir-la.

—Coses que heu descobert que no sabíeu abans de fer el llibre?
—Hi ha un episodi clau que ningú no podrà aclarir: la reunió del 7 d’agost entre Artur Mas i Junqueras. Mas en té una versió i Junqueras una altra. Però no hi ha manera humana de decidir què va passar a dins. Home, et pots creure l’un o l’altre. Però això no seria seriós. Aquest secret no té solució. Dues persones amb dues visions diferents. El llibre permet, això sí, de posar el llum llarg. Aquí [a la redacció del diari on parlem] ja ho saps, anem de corcoll. I quan tens una mica de temps per a encaixar peces, apareix un relat una mica diferent.

—Dius que has volgut fer com una sèrie de televisió…

—La idea de fer una apologia del 9-N és explicar que tenim un país molt poderós. En aquest sentit, com qualsevol altre ja. Faig la broma de ‘Borgen’, la sèrie de televisió danesa. D’allí vaig traure la idea d’escriure el llibre com si fos una sèrie. Estàs acostumat a pensar en la Casa Blanca o el Kremlin com a llocs amb poder. La sèrie danesa t’explica que en països més menuts també n’hi ha de poder. I molt. Quan el veus de prop t’adones que no som poca cosa. L’estat juga a dir que això no interessa ningú. Doncs mira, editorial de Bloomberg. M’interessava explicar que ja tenim la nostra estructura de poder i retratar-la. El Palau de la Generalitat o el parlament tenen la seua èpica també i estaria bé que nosaltres mateixos creguérem més en el país.

—Hi ha gent que creu que el post-9-N s’ha gestionat tan malament que hem perdut una oportunitat.
—Això és veritat, però no afecta el que va ser el 9-N: el 9-N continua tenint el mateix valor. El 9-N Europa entén que Espanya no pot controlar Catalunya i, per tant, que Espanya ja no pot aportar estabilitat. En canvi veu com Catalunya és capaç d’insurgir-se d’una manera que aporta estabilitat. Per tant, tot i que és veritat que hauria estat molt fàcil fer-ho immediatament després, el valor del 9-N no es perd ni s’ha perdut. Ara quan Espanya vaja a Europa a dir que no facen cas de la proclamació de la independència li diran ‘però si no ets capaç de controlar Catalunya!’ Des d’aquesta perspectiva el 9-N és el dia clau del procés.

—Sou optimista després de fer el llibre? Perquè hi ha gent que ha quedat deprimida.
—És normal. El període de temps que va del desembre del 2013 al novembre del 2014 és una injecció d’adrenalina que no havíem tingut mai i costa desenganxar-se’n. Però canviar, no ha canviat res. No hi ha un estat espanyol diferent que ens faça cap proposta diferent. La por de Podem ja s’esvaeix. L’única solució que podem tenir és la mateixa que teníem el 9-N, la independència. Ens trobem en una situació políticament complicada, però ja s’ho faran els polítics per trobar la solució. Veig clar que arribarem el 27-S, que votarem, que decidirem qui i com ha de guiar el procés i que tenim totes les condicions perquè els independentistes guanyem. En aquest sentit sóc optimista, òbviament. Molt optimista.