Josep Arasa i Ferrer

Darrerament estem escoltat entitats barcelonines que demanen la inclusió del Penedès dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aquest és un debat amb implicacions territorials, econòmiques i polítiques importants. Hi ha arguments tant a favor com en contra i ajuntaments penedesencs que ja han vist amb aquesta iniciativa una possibilitat de creixement poblacional i qui sap si el camí polític per alguna autoritat municipal.

Santa Margarida i els Monjos, municipi que té un dels percentatges de creixement més alts del Penedès amb la conseqüent pèrdua d’identitat, ja ha posat a disposició dels nous projectes urbanístics tres solars municipals. Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de SMMonjos (1979) al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment, amb el mateix color polític al consistori, hi viuen 7.718 que representa un creixement del 232%. L’Alt Penedès des de 1979 ha crescut el 169%. Una pressió urbanística, que de contagiar-se a d’altres ajuntaments, diluiria -encara més- la identitat del territori.

Existeix un problema real d’habitatges a Catalunya i Illa ha promès la construcció de 50.000 habitacles, ara busca solars per edificar-los i el Penedès és un espai on trobar terrenys més econòmics. Integrar-se a l’AMB pot incentivar un creixement desmesurat dels municipis amb bona comunicació amb BCN, indrets on es concentraran les inversions, deixant zones interiors del Penedès en segon pla. El Penedès en la seva integritat, té una personalitat diferenciada i una tradició vitivinícola que podria quedar diluïda dins de l’AMB, amb el risc de pèrdua d’espais agrícoles i naturals. Políticament i administrativament al Penedès tenim en construcció la nostra Vegueria i entrar a l’AMB podria generar conflictes competencials.

Tot fent volar coloms, la integració del Penedès a l’AMB podria (hauria de…) facilitar millors connexions amb Barcelona, especialment amb el transport públic (rodalies, autobusos interurbans). Però aquestes són promeses que fa anys que escoltem i mai han realitzat. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el tripartit, l’any 2008 ja va prometre la realització del  Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya, pla que havia d’acabar les obres l’any  2026. No han fet res, ni tan sols la transferència dels equipaments ferroviaris.

Certament hi ha serveis metropolitans com la gestió de residus, l’aigua o polítiques d’habitatge, que estan més desenvolupades dins l’AMB que a la vegueria Penedès. També es veritat que degut a que no hi ha cap interès en promocionar la marca Catalunya la vinculació amb Barcelona podria afavorir noves inversions i oportunitats laborals a casa nostra. En definitiva, la decisió dependrà de quin model territorial es vulgui pel Penedès, un territori més autònom o un més integrat en la dinàmica metropolitana de Barcelona.

Davant la feblesa d’alguns ajuntaments i els cants de sirena amb pudor de promesa incomplerta, ara més que mai ens cal defensar i articular la Vegueria com la única eina capaç de defensar el territori, la seva identitat i els seus interessos. Una administració pròpia que sense perdre autonomia de gestió i fugin de la possible corrupció que comporta el creixement immobiliari, sigui capaç, si s’escau, d’establir convenis puntuals de col·laboració amb l’AMB en matèries específiques.

El món corre tant ràpidament, és tant gran el volum de noticies i lent el sistema jurídic de l’Estat, que els mitjans no fan cap seguiment de molts esdeveniments que en un moment donat ha estat portada.

Recorden la famosa frase del President Maragall adreçant-se als parlamentaris de CiU “vostès tenen un problema, i es diu 3%” que va obligar al fiscal en cap de Catalunya, el sr. Mena a obrir diligencies. Recorden que arrel d’això van sortir multitud de declaracions i testimonis que imputaven a diferents alts càrrecs de l’empresa pública de la Generalitat, entre d’altres l’expresident de l’empresa Ferran Falcó, a en Josep Anton Fondevila gerent i conseller delegat, al director tècnic Jordi Huguet i a en Xavier Sala responsable de compres.

Recorden que a partir d’aquí el constructor José Antonio Salguero va denunciar al parent d’en Felip Puig, José M. Penin, de cobrar comissions del 20%, que segons alguns mitjans servien per finançar CiU.

Recorden que amb anterioritat l’empleat d’Adigsa -1988/1995- antic coordinador de seguretat de CDC i home de confiança de Felip Puig, Ricard Murga,  va assegurar davant del jutge que ell ingressava talons provinents de constructors en un compte particular que tenia en Felip Puig a l’oficina 1142 de la Caixa de Catalunya per import de dos o tres milions de pessetes, i que aquesta operació la va repetir en més de 20 ocasions.

De tot això els mitjans ja no en parlen i els processos han anat seguin el seu curs, mentre en Felip Puig ha anat mantenint-se en la discreció política i el PSC guarda un sospitós silenci.

En Felip Puig, en lloc de demostrar la seva innocència com correspon a un personatge de la vida pública, va demandar a Ricard Muga i fins i tot va declarar públicament que es tractava d’una persona amb problemes mentals. La realitat sembla ser que és ben diferent i el dia 6 d’octubre hi haurà el judici en relació a aquesta querella.(segueix)

Un parell de post sobre el tema recullen el que conec i un comentari arribat darrerament, i que tot seguit adjunto com a crit de justícia, amplien la informació sobre aquell desori corrupte que va ser Adigsa, durant els anys de govern de CiU:

“yo tambien fui victima del acoso en Adigsa, hasta llegar una mañana a mi expulsion del edificio, eso si , despues de perder los privilegios que tenia por mi relacion sentimental con R. M., al cual, segun veo, ahora todos dejan solo, el ha sido el unico de momento que ha tenido lo que hay que tener para decir la verdad, y lo digo con propiedad, yo si que estaba a su lado cuando Puig le llamaba para ir a tomar algo, o cuando a las 6 de la mañana de un sabado cualquiera lo despertaba para que los ” 5 Anys d´Adigsa ” salieran al pie de la letra, y mas y mas, lastima que por su forma de ser, no fuera ambicioso, que creyera en sus ideales, en toda esa purria que envuelve la politica, por eso lo nuestro acabo como acabo, pero en el fondo fue parte de mi vida, y ahi es donde me toca.
Mi trabajo en Adigsa era de Administrativa, muy cerca de todo ese papeleo de adjudicaciones, etc, con *J.M. Ribe, Felip Neri, Rojo, Jimenez, ya nadie se acuerda de la historia de un tecnico de Adigsa, J.B  que despues de matar a sus hijos y esposa se bajo a Barcelona y se tiro al metro**, ¿ alguien pregunto porque?, y del gran amigo de R.M, el cual formaba pareja con el en la Seguridad de la campaña municipal de Cullell, C.S, el cual un sabado aun nadie sabe como, se cayo del balcon de su casa, despues de confesar a R.M, que habia descubierto algo muy gordo en Adigsa, en fin***, espero que la historia no continue, pero para eso y de una vez por todas, que nadie se tape la boca, ya es hora de que los responsables paguen y mas ahora que me he enterado que uno de estos dias R.M debe acudir al Juzgado para testificar como imputado por sus declaraciones del año 2005 contra Puig, espero que vuelva a contar toda la verdad y que alguien o muchos salgamos diciendo que todo eso es cierto, ya va siendo hora, pero para que todo esto pase, sois vosotros, los periodistas, etc, quien debe sacarlo a la luz otra vez, y asi los que queremos hablar al menos estaremos acompañados por vosotros y la gente se ira enterando de todo y tendra todo su derecho de juzgar y saber la verdad”.

 *Algunes de les persones que formaven l’equip que esmenta ja van tenir problemes per irregularitats administratives, en especial el germà (R.C.) d’un parlamentari de CDC.

**JB no era un tècnic qualsevol, era el responsable d’obres, una persona molt qualificada, assenyada, honesta, respectada i estimada pels seus companys.

***El dia 26 de desembre de 2005 uns “lladres” van entrar a Adigsa i van furgar els ordinadors de la planta vuitena corresponents als despatxos de la direcció. Curiosament va desapareixer molta documentació.