Mai tant que no regarem
1 de març de 2018
0 comentaris
L’aigua que arriba i no arriba. Ni a la bassa del Montsià, ni a la bassa de l’Ermita. I el pantà per sota del 9% de la seua capacitat. Mai tant!
L’aigua que arriba i no arriba. Ni a la bassa del Montsià, ni a la bassa de l’Ermita. I el pantà per sota del 9% de la seua capacitat. Mai tant!
La vespra del diumenge ascendeix enlloc de davallar, explora sense conquerir, s’endinsa i no es trasllada del tot dins la fosca de la nit. En algun moment del silenci vam percebre esta tarda, potser en una lectura efímera, en una migdiada llarga, en un dibuix mandrós o una conversa de sobretaula. Diria que les notes
L’alegria és l’esquerda de la calcària d’on regalima l’aigua que es perd vall avall. El sospir i l’alè feixuc escampat per la serra i, al cel, un estol d’ocells que no han migrat. La por ressenyada i un rossegó de claror al capvespre a la vora del foc. L’alegria és comprendre. No cercar refugis als
També és notícia que a quarts de dues ha començat a ploure amb ganes i la previsió és que així ho faça durant tot lo dia. És una bona notícia i encara ho seria més si esta pluja només fos lo preludi d’una primavera plujosa i d’un estiu més indulgent que l’anterior. Que plogue, que
Josafat fou campaner. Tothom qui ha llegit la novel•la d’en Bertrana ho sap. A mi les campanades que més m’agraden no són les del meu poble, sinó les de La Sénia. Les campanades del campanar de l’església de Sant Bartomeu, de 36.93 metres. Agafa’t.
Esta cançó em du uns records entranyables d’una estada de dues setmanes a l’Estartit. Fou a l’Estartit on vaig saber que el sexe i l’amor van aparellats i que allò que queda no és el sexe, sinó una particular emoció que relata l’experiència de tot plegat. Per sempre, un record d’adolescent teixit d’olors, somriures, cançons
Capaces de desfer en lo sentit d’alliberar, escapar, deseixir i evadir en lo sentit de desbaratar o descompondre lo petit neguit o aquell impàs de després de dinar. De deconcertar els sentits, vaja, de desorganitzar el pensament i destruir o esbordellar un capvespre meravellós i gelat com este. Per exemple: Indian Summer, Blue Sunday, Little
He creuat lo riu del carrer mentre la pluja baixava amb pressa, fent fressa -el brogit de l’aigua dels terrats- tota avall, tota fresca, esta vespra, avui ja sí i per fi, perdent-se per sempre, malaguanyada, morta, perduda, inútil, regalada, lliure, correns, arreu. Com si no manqués per a viure i fer viure i riure.
Passaran los iPhones, totes les modes, les ‘teles’ de plasmes, los piercings i les mil-i-una calamitats. Passarà lo canvi climàtic que mos farà la pell i els diaris que diran que si no plou demà, potser plourà demà passat l’altre, a Mart o ací mateix, però no passarà allò que Sant Agustí va desenvolupar a
Tractar la vida com si es tractés d’una altra persona fóra absurd, a banda de poc assenyat o una bogeria, directament. Seria negar-me la vida, la dignitat d’home i pare i faltar a l’honor dels qui em pariren i m’estimen. Per això els amics no fallen. Fallen menys que este bloc curiós, que ja m’explicareu…
Com que no ha plogut, no hi ha bolets de soca a les soques de les oliveres. Però això rai, de moment, perquè no volia tractar ara el tema dels bolets de soca, sinó una altra qüestió no menys trascendent per mi a l’entorn de l’Apologia de Sòcrates. Sòcrates és lo meu heroi. Brutal, oi?
Vaig descobrir la música de Rosa Zaragoza amb ‘Matria’, un treball seu que vaig trobar a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquelles cançons em van trasbalsar, sacsejar, remoure positivament. Des d’aleshores he anat seguint la pista de Rosa Zaragoza a través del YouTube, sovint ,sovint. I no sabria dir si per necessitat o per plaer