El darrer debat parlamentari al Congrés de Madrid va acabar com el ball de Torrent, i els balladors que es tocaren el crepó van ser el republicà Tardà i el “mangante” Zaplana. El motiu de la batussa va ser la mòmia franquista i president perpetu del PP Manuel Fraga. Tardà va dir de Fraga que
Encara hi ha qui se les pinta de pedigrí democràtic relatant remotes resistències clandestines contra el franquisme en defensa dels drets democràtics. Posem per cas el PSOE. Però sembla ser que el coratge d’avui no és ni ombra del que tingueren. Si és que en tingueren. Vistes les accions del present, democràticament parlant són
Quan el PSOE de Juan Lerma va arrasar al País Valencià en aquelles primeres eleccions al Parlament Valencià, calia esperar que per fi s’aturaria la violencia terrorista de l’espanyolisme blavero; calia esperar que s’acabaria la impunitat amb què aquest terrorisme havia actuat al País Valencià gràcies a la UCD; calia esperar que, per fi, coneixeríem
No, no és acceptable com a eximent l’atemptat d’ETA. O potser no hay mal que por bien no venga, han degut pensar alleujats els mitjans espanyols, amoïnats per la possibilitat de no tenir notícies amb què excusar l’aparent desinterès per la mobilització. Tant com s’esplaien en el tractament informatiu quan s’ajunten quatre espanyols darrere una
Esclata un artefacte a la seu d’Esquerra de València Els encobridors, és a dir, els qui amb la seua passivitat política, fent omissió del seu deure, afavoreixen la impunitat dels delinqüents, esdevenen còmplices del delicte, o siga terroristes també. Bernabé, Rubalcaba, quanta pudor fa la vostra calculada desídia…