Des del terrat de casa

Hui no afegiré res a la lletra de la “la dansa del sabre” de la Trinca:

I l’endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven “Viva España
i viva la Constitució”,
Mira per on!

I visca el rei,
ves quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal,
però ben segur que mai més res no serà igual.

I és que ja et dic jo que viure així amb l’ai al coll no pot ser bo!

Han passat 15 anys des que el 9 d efebrer de 2006 el Congrés de Diputats aprovà el nou Estatut d’Autonomia del País Valencià amb els vots a favor del PSOE, el PP i Coalició Canària. La resta de grups votaren en contra. El nou text contenia la referència a l’idioma valencià i no regulava el manteniment de la barrera del 5% dels vots per aconseguir representació a les Corts.

Una vegada més, el contingut d’aquesta norma no satisfeia les reivindicacions històriques d’una part de valencianes i valencians que sempre han reivindicat considerar-se territori històric, tenir com a senyera la de les barres del rei Jaume i no la que Pere IV va concedir a la doblement lleial ciutat de València, sentir-se representats amb el cant de la Muixeranga i viure en un País Valencià lliure, amable, culte, espavilat i feliç (com diria el poeta d’Arenys).

La història és obstinada a l’hora de recordar dates i fets que s’han desgranat durant el seu esdevenir i és per això que, a l’hora d’escriure sobre alguna efemèride del dia 6 de febrer (data en què faig aquest reflexió) em ve a la ment l’any 1932, moment en què per decisió governamental s’insta a que siguen retirats de les escoles públiques, tots els crucifixos.

Hem invertit vora 90 anys i, ens hem tornat a situar a la casella de sortida degut a que aquesta pobra, trista i dissortada pàtria nostra, no ha sabut escapolir-se de l’Espanya de xaranga i pandereta, tancat i sagristia, de la què parlava des de la perspectiva poètica el poeta Machado. Aquell que va residir a Villa Amparo, de la vila de Rocafort, entre 1936 i 1938.

A res que ens descuidem, aquesta gentola “ultra-ultra” demanarà que es tornen a penjar i reviscolarà la dualitat valenciana i els improperis contra els germans del nord, aprofitant-se del secessionisme lingüístic que ja conreen a les comarques del sud.

Sols espere que, si això passa, no siga substituïda la creu entre els dos lladres dels anys quaranta, per altra creu i altres lladres del segle XXI.

Arreu la geografia cultural nostrada, la data de hui està marcada al calendari de devocions de credo, per una festa singular sota l’advocació d’un bisbe el culte del qual, es va estendre per Europa als segles XI i XII, considerat el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

Aquest bisbe, és invocat per al mal de gola o de coll (un refrany popular diu “San Blai gloriós, lleva’m la tos”, amb variants) i en aquest dia és costum la benedicció d’aliments (pans, pastissos, pomes, cristines, cócs i blaiets, etc.), destinats a guarir persones i animals.

La data de hui es troba recollida al costumari català – valencià- balear, com una festivitat que es fa servir per a augurar el temps que farà la resta de l’hivern: “Sant Blai mullat, cigonyes aviat; Sant Blai eixut, cigonyes no han vingut” o el refrany castellà “Por San Blas, la cigueña verás, i si no la vieres, año de nieves”.

La part negativa d’aquesta data, es troba en l’obstinació del credo original, a santificar-ho tot i a fer de la cultura (de la nostra cultura), un món gris i carrincló capaç de fer disfressar-se de clavariesses i clavaris, xiquets i xiquetes menors d’edat, per a protagonitzar un “teatret” popular pels carrers de segons quins pobles, viles i ciutats.

El 26 de gener fa 83 anys el port de València va estar bombardejat per l’“Aviación Legionaria italiana” on va provar el darrer model aeri “Savoia-Marchetti SM 79 Sparviero” i causà grans destrosses a les instal·lacions portuàries i al carrer de la Pau.

El 14 de gener de 1980 el president preautonòmic, Enrique Monsonis, va prendre la decisió d’arriar la bandera del Consell, aquella configurada per quatre barres roges sobre camp groc, amb l’escut del rei Jaume I, que havia estat aprovada pel govern del president Josep Lluís Albinyana.