Aquesta tarda al Centre de Lectura de Reus es posarà fi a les jornades que des de dimarts, s’han dedicat a analitzar la relació entre l’escultor Joan Rebull i les avantguardes dels anys 20 i 30.
Després de la bona acollida que va tenir l’exposició que es va fer l’any 2004 al Reina Sofía de Madrid, en Joan Abelló Juanpere, comissari d’aquella mostra i apassionat de l’obra de l’escultor, va decidir tirar endavant aquest congrés.
He d’agrair que en Joan tingués l’amabilitat de convidar-me a participar en aquestes jornades després de llegir els articles que jo havia publicat a la revista del Centre de Lectura de Reus sobre Rebull, per l’interès que sempre m’ha suscitat la seva obra i per la relació que va tenir l’artista amb el meu besavi matern, Conrad Felip Pagès i després amb el meu avi, Conrad Felip Sugranyes.
La meva xerrada va ser programada per dimecres dins el títol de "Joan Rebull i la Nova Figuració", vaig poder assistir a totes les ponències que es van donar aquell dia.
La de la Teresa Álix, que va traçar unes interessans relacions entre alguns dibuixos de Rebull i d’altres de l’escola futurista; la del Pepe Corredor-Matheos que va posar de relleu la atemporalitat de l’obra de l’escultor i la de la Teresa Camps que va fer un repàs a la figura femenina de l’època a partir d’alguns models de Rebull.
Després d’un animat dinar que el mòbil no va deixar gaudir del tot al Sr. Corredor (tot just se li havia atorgat el Premio Nacional de Poesía) em va tocar a mi. Vaig centrar la meva intervenció en la necessitat de no veure l’obra de Rebull com només una obra que propugna el neo-classicisme, sinó com una obra plenament moderna i malauradament poc difosa i coneguda.
La cirereta al pastís, la taula rodona posterior on a les persones citades, s’afegí Daniel Giralt-Miracle, que va fer una breu dissertació tot comentant l’anècdota sobre la resposta que sempre donava Rebull quan se li preguntava quina mena d’escultura feia: "jo faig escultura de la bona", contestava l’artista.
Una gratificant experiència que esperem que permeti que, de mica en mica, l’obra de Joan Rebull i Torroja sigui valorada justament.