Ulisses20

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

Divendres, xafarranxo. Cada divendres, com cada dilluns. Xafarranxo. Per aprendre, per ensenyar. Xafarranxo sense excuses. Avui hem tingut visita, uns quants mestres i una experta en arquitectura del paisatge. Inara Hasanova. Ella portava un bastó alt, una motxilla, la cantimplora, el termo, i un grapat d’idees que compartia amb aquells mestres cooperatius. Xafarranxo. Així que comence el matí amb les dues preguntes clau:

—“Xiquets, què volem que passe al pati?”

—”Xiquets, com podem ajudar a millorar la feina, els mestres?”

Després de la matemàtica (visca Steiner), i de l’assemblea, avui Jordi, el nostre psicòleg, ens ha parlat de la tècnica Cinc pensaments, els xiquets apunten idees per escriure un text, o dos textos: «Fer ús dels cinc pensaments* per resoldre conflictes; m’agradaria fer classe en el pati; caldria un dia de pati de jocs diversos; voldria recuperar la idea del “nou amic” al pati, en què un tria de jugar amb algú que no juga habitualment; els mestres haurien de jugar més amb els alumnes…»

I sobre l’altre texts, quines idees ens ajudaran a elaborar un text: “Com podem millorar la feina, els mestres?”: «Anar d’allò més fàcil a allò més difícil; explicar els conceptes de diferents maneres; no us calleu, pregunteu els dubtes; llegir el full informatiu que el mestre envia a casa; com podríem ser més responsables? Això com es practica?»

Ep, ací us deixe un model de text, que he elaborat mentre escoltava l’andante cantabile…

El pati i els mestres. Avui el mestre ens ha proposat d’escriure sobre el pati. El pati de l’escola i els mestres, encara que som els xiquets els que passem més temps al pati de l’escola. Qui pensa el pati d’una escola? Qui pensa els patis de les escoles? Tots els patis són iguals? I les escoles, són totes iguals? I els alumnes, som iguals? Jo faria el següent, per pensar en al pati de l’escola: baixaria al pati i buscaria un punt concret, per exemple la garrofera de l’entrada, la que n’hi ha a la vora de la font nova. De d’allà, em miraria el pati, tancaria els ulls i em miraria el pati, mentalment. Què, què és el que més m’agrada d’aquest pati? El joc?, el siroll?, el silenci? No ho sé. Potser que m’agrada tot. No ho sé. Quan n’hi ha xiquets i quan no n’hi ha, m’agrada. Però sobretot, m’agrada especialment tot el pati… Bé, potser que n’hi ha alguna cosa que no. Però aquesta cosa me la reserve. Preferesc de no dir-la. És com un secret. Com una cosa meua. Només meua. Ai, sí, el pati i l’escola. Però qui en pensa, en tot això? Qui vol pensar-ne, en el pati de l’escola? Els xiquets? Els mestres?

Per cert, els del pp també voldran robar-nos els patis?, i els jutges, ens tancaran per voler ser lliures al pati?, què, tenim xafarranxo o no?

Anit van començar les jornades d’hivern que organitza cada any l’escola de Mestres d’AKOEeducació. A l’auditori de Torrent es van aplegar 500 mestres (500!!), per aprendre què podem fer en els patis de les nostres escoles. Almenys la pregunta d’Imma Marín no sembla ni futurista ni extreta d’un còmic: però vosaltres, mestres, què voleu dels patis?, què voleu fer?, què voleu aconseguir? Un estudi recent sobre com podem millorar l’acció pedagògica al pati apunta que els xiquets hi passen moltes hores al llarg de la vida escolar, que no podem deixar que passe o no passe res, que no podem anar a esmorzar, només, o a vigilar, si considerem que el pati és lectiu (d’intervenció pedagògica), i volem aprofitar tant de temps com el viuen els xiquets. Sobretot perquè si bé una majoria sap fer, viure-hi, adobar-s’ho, créixer col·lectivament, socialment, n’hi ha que no, que els hem d’ajudar a relacionar-se. També perquè, ho semble o no, el pati també és un espai d’assetjament, de domini, de repetició de rols i estereotips, de càrregues de profunditat contra l’educació mateix, si no ens posem o posem més atenció. Així que la pregunta és: què volem que passe al pati? És al nostre projecte educatiu, l’espai i el temps de pati?, no?, si?, com intervenim perquè siga un espai enriquidor, cooperatiu o inclusiu? Què fem els mestres, perquè al pati també imperen els valors que treballem a l’aula?, ho observem?, o encara més senzillament… Saben jugar els nostres xiquets del s. XXI? Qui els ensenya a jugar, els mestres?, els pares?, i els mestres joves en sabem res, del joc? I que se n’ha fet dels jocs populars?, ara no vindrà una pluja de cursos i màsters de tot això, no?

Aquesta vesprada continuen les jornades de formació sobre el pati, l’escola i el joc. Que encara som a temps d’aprendre, els mestres, d’aprendre a jugar almenys.

Despús-anit es va presentar a la conselleria d’educació, sense la presència del conseller, el llibre “20 Mestres del segle XX al País Valencià”, un llibre coral, de multiautor, que aplega el resum de vida, professional i de compromís, de vint dones i homes que van fer de mestres en situacions precàries, de pocs recursos, en canvi d’un coratge que ara mateix, el segle XXI valencià, no sembla ni tan sòlid ni tan necessari.

Com va dir la variada taula de presentació (mesuraaa!), entre els quals n’hi havia, Alfred Ramos, Vicent Romans, Adela Costa, Carme Agulló, i el director general Jaume Fullana, la tria és molt ajustada, perquè s’han deixat altres mestres que mereixerien de ser-hi, però calia tallar i detriar. També es va apuntar que, dels mestres que s’han quedat al tall, poden editar-se més llibres, això és tan fàcil com obrir una col·lecció que diga, per exemple: 20 mestres més, els 20 següents, els 20 dels 20, els 20 que no vam editar, encara en quedaven 20… Amb el que tenim, en tenim per redescobrir les vides d’autèntics herois de la pedagogia i de l’escola dels valencians: com va dir, qui?, representen una pedagogia avançada a l’època, a l’alçada de les millors corrents d’avantguarda europea. O com va deixar anar Vicent Romans, a cagar a la via, aquells que impedeixen que l’escola dels valencians faça via, entre més (i això ho afegesc jo de pròpia collita), els del pp, que ja preparen la via judicial contra l’escola, contra la conselleria d’educació i contra la llengua dels valencians: Boninggggggg, a cagar la via!

Una altra cosa que va dir Vicent: fóra un llibre de lectura obligada dels futurs mestres, dels mestres en exercici i, encara afegiria: dels mestres que fan de professors a la facultat de magisteri!

20 mestres del segle XX al País Valencià és un homenatge, un reconeixement, un deute, amb dones i homes que van salvar la dignitat de l’escola i dels valencians en una època més difícil i ingrata. Per molts anys.

Un cap de setmana dur al Mediterrani, amb tants de morts ofegats, desapareguts. Al nostre país l’hivern feia una presència desigual, amb neu a cotes baixes. Espanya aplicava el 155 a les carreteres catalanes (els morts de nou), al cinema espanyol (los artistas de bién), a la cultura i al finançament. Aplicava una economia de guerra a la cultura, a la sanitat, a l’educació, en canvi de regalar milions a Florentino, als militars i a la policia, per portar-nos més repressió. En canvi, deixava passar els morts que suraven a la mar, en negar-se a acollir tants de refugiats com havia compromés davant Europa, i els refugiats, els migrants, els que fugen d’allà enllà, arriben a la mar i s’ofeguen, desemparats d’Europa i d’espanya.

Com que a l’escola treballem un projecte per explicar la solidaritat, demanava als xiquets que explicaren el cap de setmana. N’hi ha que no en tindran més, de caps de setmana, amolle amb una certa duresa. Així que avui aprendrem a escriure a partir de dues realitats diferents tan diverses: una notícia que explicava el naufragi d’una patera amb més de vint morts i més de vint desapareguts, amb un text breu, s’acompanyava en el diari amb una publicitat al costat que oferia la casa de la teua vida a la costa brava. Una casualitat fatal, desafortunada. Ja és tenir ganes de comprar una casa, la preferida de la teua vida, davant una crònica de tants morts. A unes milles nàutiques, n’havien desaparegut més de noranta d’una altra barca que volia arribar a les costes italianes.

Amb els dies del nou any, no passa de quaranta dies, més de tres-cents cossos han sigut recollits de la mar, morts. Dels que no s’hi han trobat no diuen res, no comptem, no es comptabilitzen en aqueixa estadística.

La justícia espanyola va perdonar uns GC que van disparar contra homes que volien salvar-se a Europa. Van morir allà mateix, a la mar, aprop de l’horitzó. Espanya llança milions per atacar catalunya, però és incapaç de salvar i acollir ningú que vinga del sud, tal com s’havia compromés. “A por ellos”, “a por ellos”… L’estil d’un país també el defineix, l’explica sense embuts, qujna mena de valors proposa: enfiteu-vos-ho, tu. No ens estranya que ataqueu la democràcia, l’honestedat, els homes bons. Aquells jutges responsables de la barbàrie, d’insultar la justícia, d’atacar la llibertat com a objectiu màxim de l’ésser humà.

—Què han d’entendre a Espanya, com ens han d’entendre!

*la il·lustració és de l’artista Anna Gordillo, del llibre “Refugiada”, de Tessa Julià, publicat a l Galera. Jo us recomane aquest llibre també, que explica una Odissea que passa cada dia.

La companyia de teatre Maquinant representa al teatre l’Horta, a Castellar, Horta Sud, l’obra Salüq, un poema visual, un conte, una representació de gran sensibilitat que denuncia el mal viatge d’una jove que vol fugir del conflicte del seu país per trobar la llibertat o, almenys, una vida millor. Nosaltres ho hem gaudit, els adults, i els xiquets també. Potser els menuts del primer cicle no agafen tota la metàfora i només es queden amb els artilugis, els efectes, els llums, els estels, la mar, la ciutat que va reduint-se, el viatge en una barca de Nür, per trobar un ant… Una meravella poètica, pedagògica, visual, que cal agrair a la companyia: no sempre allò que oferim als xiquets, en el teatre, atresora aqueixa qualitat, tanta combinació de coses que conformen un joiell, un regal.

Gràcies. Per molts anys!

[un detall: Anna, Aina, us demane de canviar el moment que dieu el carrer del cole, o el rètol “cole”, per el carrer de l’escola i el rètol “escola”. Evitareu l’únic moment de coentor.

*Famílies, joves, si us voleu admirar, i sensibilitzar a la vegada amb temes com refugiats, campaments, acollida, murs, mediterrània, vitage, drets humans, però també emb el teatre,no us perdeu què passa al teatret de Castellar. I si encara us voleu obrir la gana, visiteu la pàgina de Maquinant. Són d’Oriola, ves quina sorpresa.

Com que havia encomanat que m’enviaren uns quants problemes de matemàtica per elaborar-ne un quadern, agafe un dels problemes al vol que he trobat sucós i ajustat a una vida regalada; l’escola no hauria d’esser passar moments alegres o tristos, només, que n’hi ha una realitat democràtica, més enllà d’on no ho sembla.

Hui és festa, anem al millor restaurant del món, a cal Carter, a Mura. Som una taula de 6 majors i 2 xiquets. A la carta, els entrants són a 10 euros, els principals a 17 i els postres a 7 euros. Si els vuit volem de tot, quant ens costarà el dinar? I si el pare és un fartó i vol repetir de tot, quant pujarà el dinarot? Deixareu propina?

Això ja ha fet que busqués si n’hi havia aquest restaurant, a Mura, i d’això ja fa més de cinquanta anys, que és obert. I encara mentre resolem el problema, no direu que no us fa goig d’anar-hi, a veure què cuinen. Salta una altra llebre a l’aula i diu que ell, sí, que coneix un restaurant que és el millor de València, del món, no, però de València sí. Un altre afig que a a espanya també n’hi ha restaurants bons. Veieu com sí, que n’hi ha vida enllà de l’escola. Si ja som una República.

Per cert, entre les respostes i les preguntes del problema, no n’hi ha de filosòfiques?, d’estils de vida?, de fer les coses ben fetes o d’haver-les de pagar com cal?, això de la matemàtica no semblarà més perillós que no pensàvem?

*Ah, no us he explicat que avui ens han visitat dues observadores internacionals, dues mestres de Sant Esteve Sesrovires?

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

Potser que l’estructura de la pregunta no siga correcta, en valencià. Fóra millor preguntar-nos si, una majoria d’espanyols, poden educar-se, que ja podem comptar que n’hi haurà que diran que no, de partença. Com dirien també molts valencians, no caigueu de la figuera, ara. Que ja els va bé la vida com supose que els aniria bé en època de l’home primitiu. Fóra possible, doncs, que una majoria d’espanyols volgués educar-se?, utilitze el verb educar en el sentit més amplot —ja sé que els espanyols poden aprendre espanyol, matemàtica, geografia, ciència, coneixements, continguts i àrees del coneixement en general, però educar-se en el sentit filosòfic, moral, ho veieu possible? Perquè si la resposta és negativa, potser que tindrem més feina que no pensem, i allà enllà un problema convertit en una paradoxa. Un problema té solució, però una paradoxa em tem que no té ni anses per agafar-nos.

Espanya té un conflicte amb la seua perifèria. Amb tota sense excepció. Amb una part més que no amb una altra, però amunt o avall, n’hi ha cultiu de conflicte, lleu o gravíssim a tot arreu. Catalunya, València, les Illes, Euskadi…  Això és, espanya té un problema d’emocions que fa centenars d’anys que no ha resolt. La professora Carme Timoneda diu que una resolució eficaç d’un conflicte és una oportunitat d’or per educar les emocions. Amb el conflicte amb Catalunya, Espanya envia repressió, colps, amenaces, restriccions econòmiques… Això és, que no té cap intenció de resoldre el conflicte. Imagineu una escena de pati a l’escola, afigureu-vos que per resoldre un conflicte entre dos xiquets, l’un atonyinés l’altre, l’insultés, l’amenacés, cada dia, a qualsevol hora… I encara la mestra digués que li passa poc, per rar o baixet, o simpatitzant dels altres xiquets sense excepció.
Espanya amenaça amb l’exèrcit també, o amb la GC. Ahir un coronel condemnat per tortures —un demòcrata de tota la vida de la GC—amenaçava d’anar porta a porta a demanar qui caram era ningú per plantar-los cara, a ells, la força verda de l’estat. La força verda de l’estat atresora la famosa frase “tot per aquella pàtria”. I per la nostra?, i per la dels altres?

“Què és el que porta a desenvolupar conductes com ara crits, i fins i tot colps vers l’altra persona” es demana la professora Timoneda en el seu llibre Eduquem-nos per educar, i continua dient-se: «De fet, és el que segurament ens sobta de moltes situacions que es poden donar a la nostra vida quotidiana quan ens preguntem com és que una persona porta a l’extrem conductes agressives o violentes quan sorgeix un conflicte i també com és que no és capaç de frenar-les fins i tot davant l’evidència del fet que hi haja una altra persona que no es puga defensar…», si no és democràticament.

Espanya, aquesta via de violència i agressió, d’amenaça i de càstig, és l’única cosa apressa amb tres mil anys de civilització?

TIMONEDA, Carme (2017): Eduquem-nos per educar, una guia per a l’educació emocional dels docents. Fundació Carme Videl Xifre de Neuropsicopedagogia, Girona

Sóc Manel, conductor de metro. Hi ha un pedal a la cabina de la màquina que cal prémer cada 17 segons. Si el metro de la Línia 1 fa el recorregut Picanya-Bétera en 40 minuts, quantes vegades hauré de prémer el pedal? Quantes parades n’hi ha de Paiporta a Bétera?

La línia 1 Bétera-Torrent, té aquestes parades al llarg del recorregut: Torrent, Picanya, Paiporta, ValènciaSud, Sant Isidre, Safranar, Patraix, Jesús, Pl. espanya, Àngel Guimerà, Túria, Campanar, Beniferri, Empalme, Burjassot, Burjassot-Godella, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada, Seminari, Masies, baixador HortaVella, Bétera.

Vaig demanar a pares i alumnes que pensaren uns quants problemes de matemàtica, els enviaren a la classe i faríem un quadern per anar fent durant el segon trimestre. Avui hem provat de resoldre el primer problema plegats, en equip, individualment, i se’ns ha passat la vesprada volant. A la classe tenim un futur enginyer de trens, un futur geògraf, almenys tenen bona afecció, que han tret ràpidament un mapa i el nom de les estacions. Els primers càlculs no eren gaire bons, malgrat que Laia anava paral·lela a una bona solució (en cada minut, Manel prem tres vegades el pedal, però em sobren 9 segons…) En sobren, de segons? Ací faltava alguna cosa, si sobren nou segons en cada minut (un apunta que no, que els segons passen al segon minut…), i al segon seixanta-vuit ja torna a prémer el pedal, Manel… Després Gerard ha apuntat com resoldre la part dels 9 segons que sobren en cada minut…, nou per quaranta, i…

Però, els demane, s’ha de prémer el pedal si el metro s’atura en cada estació… ja sabeu quant de temps dels 40 minuts del recorregut el metro és en moviment, podem fer un càlcul aproximat del temps que el metro s’atura en una parada. Ho representem. Aleshores fem que el metro arriba a l’andana, para del tot, les portes s’obrin, baixa gent, comptem, en puja, quanta?, quant de temps?, 24 segons! criden ràpidament. Vint-i-quatre segons a cada parada pel total de parades, quants minuts s’està quiet un metro en tot aquest trajecte?

Ep, ho veieu si la matemàtica és interessant? En aquell moment em mire algunes cares… Hi ets o has desconnectat? He desconnectat, mestre, ho sent! Xaaa! N’hi ha que tenen un plàstic transparent a la cara, fent baf i dibuixos, un altre va comptant les estacions —les havíem escrit a la pissarra, arriben tres alumnes extraviats en un treball sobre l’Horta, eren a l’aula d’informàtica i provaven de recuperar la informació d’un treball que s’havia gelat. Quin fred, avui! I vosaltres, ja sabeu quant de temps està aturat el metro, de Bétera a Picanya?

Potser que demà ja tindrem la solució… I més goig per la matemàtica, i pels transports públics. Per cert, sabíeu que la línia 1 Bétera-Torrent-Bétera és de color groc? Groc, uiii!

Estimats membres de l’Ateneu de Bétera

Mai hem d’aturar-nos fins que arribe el moment de l’aturada final, i en començar 2018 amb el munt de paranys i mentides que ens sotgen, m’ha brollat un sentiment de força i esperança que, havent-lo fet públic a la xarxa de la Internet, he volgut així mateix enviar-vos-el, agraint-vos la vostra calidesa en la lectura del meu poemari que féreu el propassat dia 30.

Forta abrada. Víctor Iñúrria

TOT I SER DUR EL CAMÍ

Potser, quasi segur,

Que el camí siga llarg,

I potser siga feixuc,

Potser no et cregues capaç

D’arribar fins el final,

Però no ho dubtes, amic,

Sempre hauràs d’albirar,

El què excel·leix al seu cap,

És la llum de l’esperança,

No tingues por de patir,

Comença ara a eixir,

Ves sempre cap endavant.

Si tot és encara per fer,

Tu i jo, ben plegats,

Malgrat que alguns

Posen tanques i paranys,

Sigues jove o sigues gran,

Tu, jo, i molts més,

Anirem cap al demà,

Per nostres mans enllaçats.

© Víctor Iñúrria (1-1-2018)

Criatura dolcíssima que fores, la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava, la mà que entre les meus perdurava […]

El conte breu, curt, d’unes quantes pàgines ha de tenir un petit joc lúdic en favor del lector. Ja comptem que tindrà un ús exquisit de la llengua, que oferirà literatura major fins i tot. No li val a perdre’ns en mitges tintes.
Mercè Climent ha triat un dels pocs versos que Joan Fuster va escriure en vida coneguda. En aquesta vida que molts semblen conèixer a la perfecció, en canvi de no saber-ne tanta cosa, d’una altra vida més desconeguda. Una vida amb paper de calc, i una altra vida que sembla el calc, però no l’és. En aquesta segona vida calcada, no passa la mateixa història que a la vida, diguem-ne, original. És literatura, sí, i per això la ficció, sabeu?

Entre els tòpics que Fuster fa servir, i la gent que el visitava s’agrada de presumir, el Mestre escrivia  amb una màquina olivetti i feia servir el paper de calc. Si és així, tot allò que va escriure era doble, perquè n’hi havia la còpia. En calc negre o en calc blau. no ho sabem. Però cada cosa tenia, segons que assegura tothom, original i còpia. Les cartes, per exemple, les cartes que enviava a escriptors, pintors escultors, filòsofs, amics, ell, el Mestre, en conservava la còpia, a través del calc. Només una carta, una de sola, que sembla que no va enviar mai, que es va descurar d’enviar, descurar?, el Mestre conservava l’original i la còpia. Però, aleshores, a qui no va enviar mai, aquella carta, us demanareu? A qui?

[…]

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…

No faré balanç encara, que és prompte per dir res. Però he acabat mort, xa; això és dur, que m’ha agafat desentrenat. Els mestres, això ho dic cada any, són herois, i fan una feinada de por. I la feina no se’n va mai, sempre n’hi ha i en queda que et podries quedar a dormir, i no se n’aniria: i no n’hi ha mans ni ulls suficients per tot. Ves si passen coses en una setmana dins l’escola. Una barbaritat. I ves si en passaran a totes les escoles del país, plegades. Ahir vam tenir a l’Enric Queralt a l’escola, alliçonant-nos sobre com ensenyem a escriure i com caldria que ho férem. Si en teniu l’oportunitat, demaneu-lo: és una garantia de qualitat, de professionalitat, un impacte didàctic que et posa davant allò que fas i t’ho fa pensar dues vegades… Sobre l’expressió escrita, ai, quantes coses caldrà aprendre. L’impacte ja m’ha fet profit: he canviat una part de l’horari setmanal de la setmana que ve, just que ja he començat avui, amb una sessió de tancament de la setmana on hem escrit. A partir dels consells d’ahir, avui ja hem escrit. Per cert, que també els he posat la cançó “Garrofera rumbera” de Bajoqueta Rock. Dilluns potser que la ballem, per començar la setmana.

Mentre programava la setmana que ve, a l’escola, he rellegit a twitter totes les burraes que sembla que van fent per impremtes, diaris i altres mitjans, al nord, on diuen allò de la gent culta, seriosa, recta, lliure: uns homes enviats pel TC i la fiscalia, la GC, sembla que amb ajut (!) de mossos, vigilaven impremtes, mitjans, diaris digitals… Torna aquella dictadura que ataca la llibertat, fins i tot de reunió: ahir València, avui Vitòria, Barcelona… Espana ha perdut els papers, el sentit. La decència, amb els robatoris orquestrats del pp, ja sabem que la van perdre fa anys, gairebé des que van començar. Però atemptar contra la democràcia, com ara fan tan descaradament, amb el consentiment de psoe i podem, no els eixirà gratuït. Europa els passarà comptes, tard o d’hora. Potser que Turquia, no, però Europa, sí. La impunitat té un preu, un colp ixes del teu galliner, si viatges a qualsevol democràcia. Tard o d’hora la protecció feixista s’acaba.

—Albert, tu me fas l’honor de deixar-me decorar la carpeta i el meu carpesà?
Quan l’he mirada se n’ha adonat de la meua sorpresa i Irene s’ha posat a riure, i jo també, i gairebé que ens pixem, que ella plorava i tot. Potser que eren les nou, xa, i ens ha agafat el dia fluix.
—Honor concedit! —que responc.
I tornem a riure.

—D’on has tret aqueixa manera de parlar tan coenta, xa!

I continuàvem rient.
Ai, si serà fantàstic fer escola, xa!

Després del pati, els xiquets s’han posat una mica bascosos. La ponentà era de por, feia una calor que tombava de tos i els he proposat un exercici d’equilibri, agilitat, destresa física i històrica. A més, el fons filosòfic de l’exercici té a veure amb el canvi climàtic. Hem baixat al pati, ens hem assegut a l’ombra de les tipuanes i els he ensenyat dos artilugis que semblaven futuristes, o modernistes, o ves a saber… Això què és, mestre? N’hi havia que no n’havien vistes mai, dues botiges o cànters o corxos, que és com ho diem a Bétera i té registrat Coromines… I aleshores hem començat la lliçó d’aprendre a beure a gallet de la botija.

Em sembla que serà el més extraordinari que farem enguany, o potser que siga el segon més extraordinari, no ho sé, però ho hem passat genial. I n’hi ha que ho ha passat millor encara.