Ulisses20

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

Només pels exabruptes feixistes del pp contra l’escola ja hauríem d’eixir cada dia a manifestar-nos, els mestres. I les famílies. I els xiquets.

Si algú ha atacat mai l’escola, li ha robat finançament, li ha robat infrastructures, destinant els diners de la construcció d’escoles a les seues butxaques… Ha sigut el pp.

Si algú ha atacat el coneixement i els valors del respecte i l’honestedat, ha sigut el pp…

El mateix pp que ens ha robat una generació de joves o dues, en treure’ls la possibilitat de créixer a partir del coneixement, que els ha robat la il·lusió i la possibilitat de treballar, d’investigar, d’avançar en la ciència, aquests han sigut els malparits del pp, que ara obrin la cacera contra els mestres mateix.

Com diu el cartell d’aquesta convocatòria, no tenim excuses, mestres, famílies, xiquets, si no eixim al carrer a dir que treballem amb coratge, amb il·lusió com ho fem cada dia, contra els corruptes del pp, contra aquests farsants de polítics, monyicots i arribistes, que en veure que perden pistonada, que no arriben a pessebristes, deixen anar l’insult, l’amenaça i la fatxenderia, encomanant-se al dimoni que tot li val, contra la democràcia i contra la llibertat d’expressió i de pensament.

Per això avui l’escola es manifesta. I ho podria fer cada dia, mentre els delinqüents del pp que ens han robat als valencians el finançament de l’escola, de la sanitat i dels serveis, siguen lliures d’insultar i amenaçar l’escola.

Aquest mateix pp delinqüent que va adobar eleccions, va corrompre i va fer ús de cabals públics contra l’honestedat dels valencians. Contra la seua política d’insultar l’escola ens manifestem.

“No sempre és fàcil de trobar la manera justa de parlar d’un llibre” escriu Enric Iborra, en el llibre La literatura recordada, en acabar la referència a un llibret fantàstic molt breu, Michael Kohlhaas, una mena de granger —fill de mestre, ep— que es revolta per la injustícia de la pròpia justícia del seu temps: ens sona, això?, injustícies del XVI, del XXI, de jutges que emparen el poder i s’hi emparen…Si tenen temps de llegir el llibre, no és difícil de trobar la versió catalana. Encara més, si tenen temps de llegir la referència que en fa el mestre Enric, no perdran el temps: La literatura recordada és un cant a la literatura universal, una devoció, una guia que no us podeu perdre de llegir aquest estiu. Però si ho feu, compte!, perquè llavors obrireu la caixa dels trons i no voldreu sinó regirar cada llibre del que parla el mestre. Però ves que jo volia parlar d’un altre llibre…

La manera que jo en parlaré de Nou homenatge a Catalunya serà la meua justa manera, perquè qui presenta un llibre ja té la llibertat de dir allò que voldrà. Jo diré allò que voldré. I potser arribaré a presentar aquest llibre: Nou homenatge a Catalunya. Però sobretot diré el que voldré.

—Ai, tot això és el que jo havia preparat abans de la improvisació, de l’imprevist que ens vam trobar a la fira del llibre de València (ara que ja s’ha acabat ho puc dir: aquesta fira és feta contra el llibre valencià i contra els llibres en valencià*).

Jo hagués volgut parlar de Nou homenatge a Catalunya des del record, perquè vaig compartir amb Vicent una pupitre d’escola fa d’això cinquanta-cinc anys… Ah, el temps, com fa que adobem els records a la nostra mesura: jo recorde l’escaleta que pujava, el cabell blanc d’una mestra que portava ulleres, que jo recorde com una dona gran molt bona, que ens feia de mestra a un grapat de xiquets que encara no teníem edat per anar a l’asil (on les monges feien escola fins que combregaves). L’asil era al castell de Bétera, i nosaltres no sabíem la sort que teníem de fer escola en un castell que, segons la Crònica, Jaume I va conquerir després del Puig (ja us he dit que adobem els records a la nostra vara de mesura).

Sí, feia 55 anys que ja érem en una tauleta tots dos, mirant-nos el món, Vicent i jo, a través dels ulls d’una mestra de Bétera (ja ho he dit, que som de Bétera?), la senyora Carmen, en uns baixos municipals que després van ser retén, i ara ves a saber què emmagatzemen sinó records —el mateix dia de la presentació a la fira, algú dels presents em va discutir si el local de la mestra era el que jo relatava o un altre que n’hi havia al costat. Tant se val. O no.

En llegir Nou homenatge a Catalunya em passen massa coses, massa…

—L’una és que som enmig d’aqueixa història que explica Vicent, una història de la qual som protagonistes, això és, que és una història que és nostra o tan nostra que no podem deixar de pensar-hi, en despertar-nos, en treballar, en anar amb amics, en sopar o en gitar-nos a dormir… I ací ja podria estendre’m el temps d’una presentació o de dues.

La segona cosa, és que aquest present que fa tanta història al nostre país, encara continuarà uns dies o molts dies: i ens deixarà ésser tan protagonistes com cadascú de nosaltres vulga decidir. Tot dependrà de cadascú de nosaltres. Aqueixa frase és important, sabeu, perquè no totes les històries, ni en totes les històries que llegeixes et deixen ésser protagonista o triar el nivell de protagonisme. Això és: el present dependrà de nosaltres i també el futur a llarg termini. Perquè el nostre present decidirà el futur.

—Tot això la lectura d’un llibre?

Home, aquest no és una llibre qualsevol ni parla d’una història dels altres: és un llibre especial que parla de nosaltres. Del nostre país. Fins i tot si només el consideres un país germà, veí, frontera… Parla de nosaltres, els valencians. I encara, tot allò que afecte al país, ens afectarà, ens afecta de fet a nosaltres.

[continuarà]

No és una broma, malgrat que ens ho sembla: el pp s’erigeix (s’empalma?) en defensor a ultrança contra l’adoctrinament. Aaaaaaahhhhhh! Aquest partit polític (no sabem com encara no s’ha il·legalitzat, si arribarà a ser corrupte) que durant anys va segrestar la TVV per adoctrinar totes les parròquies, les civils i les beates, que va pagar i subvencionar l’església amb tot de diners negres, perquè adoctrinaren ascolans monges i combreagors, que va robar el que no és escrit per portar el papa a pixar-mos el llit del riu, que manté segrestada la TVE perquè adoctrine milions d’inútils, que ha comprat i pagat i gastat allò que ja se sap, que és en centenars de casos de corrupció pública i privada, que ha buidat la hisenda pública en favor de la seua hisenda particular de refillets, furtamantes, monyicots i florentins, que ha regalat a empresaris amics milers de milions, que ha regalat als bancs la sang dels desnonats, que ha robat a l’escola, a la sanitat, a la universitat, els pressupostos d’educació, que s’ha carregat dues generacions de joves, que ha arruïnat l’estat per anys i panys, que ha sigut incapaç, nul, trampós i antieuropeu…, diu ara que s’autoproclama defensor de l’ètica en favor de l’escola: del que es pot dir a l’escola i del que no s’hi pot dir.

Homeee, un partit que paga i subvenciona escoles que segreguen per sexe, que paga i subvenciona l’OPUS, que ha mentit fins a rebentar el budell cular, que ha robat i enganyat a Europa, que ha entorpit el coneixement, que ha furtat els diners dels científics i s’ha begut en pols tot el pressupost destinat a investigació, ens amenaça l’escola i, clama al cel, si cap mestre diu a classe “democràcia” “llibertat” “paísvalencià!” “honestedat” “corruptes” “català en comptes de valencià” o ves a saber quina llista de paraules i frases prohibides…

Cal tenir pocavergonya, per venir a fer lliçó sobre adoctrinament, ells que n’han sigut mestres, tan nefastos i negatius com el pitjor tifus, la mateixa pesta o una pigota borda. Homes i dones del pp, com us veieu incapaços, ineptes del serengue, ara agafeu aquesta traca contra l’escola i contra els mestres. Si sereu ases, que arribeu a tenir màsters fantasma en coneixement en canvi de ser mestres de la idiotesa i la ignorància.

Mala fel. Això ho concreta tot. Tenen mala fel, els del pp, que no arriben ni a espavilats. Gent de mala ànima, i encara antivalencians practicants. On seríem si no haguérem patit aquesta plaga, caguenlou!

*Però que seguim desconnectats de catalunya no depén de l’adoctrinament, no?

Som a un mes de cloure el curs acadèmic 2017-2018, i potser que moltes escoles i instituts ja tinguen preparat i organitzat el seu viatge final pel món. N’hi ha que faran cap a Suïssa, Bèlgica, Escòcia, Alemanya o fins i tot Espanya… Els joves alumnes d’institut o d’universitat viatgen arreu i fàcilment, i sort que en tenen, de conèixer altres realitats. Ho parlàvem aquest cap de setmana llarg a Bétera, entre amics, els viatges que ja han fet els nostres fills, i els viatges que nosaltres havíem fet a la seua edat. La frase del Vicent ens va fer molta gràcia, a una pregunta de la seua filla petita: —pare, als divuit anys, tu on havies viatjat? “Filla, als divuit anys jo no havia passat la séquia de Montcà.”

Això ha canviat una barbaritat, xa, que els nostres fills viatgen més i millor, sens dubte, i tenen aqueixa oportunitat de conèixer món. L’altre dia uns joves estudiants de Vic van aprofitar que eren de viatge per Berlín per visitar el Molt Honorable president Puigdemont. Un dia abans, el president també havia rebut la visita d’uns estudiants valencians. Carles Puigdemont és el president de la República, mentre el Parlament de Catalunya no diga una altra cosa, i ja que els alumnes catalans no el poden veure al seu país, perquè és forçosament exiliat, aprofiten per visitar-lo en els seus viatges d’estudis.

Que el president Puigdemont trobe espai a la seua agenda per rebre els alumnes i els encoratge a estudiar, a conèixer, a treballar per ser crítics, creatius i futurs actius de la democràcia i de la llibertat, afig valor al viatge d’estudis, i emoció, i potser alliçonarà no poques capçaleres de premsa o mitjans de televisió i ràdio: visitar un home públic i en primera línia de la notícia i la política a Europa, mentre molts altres companys seus són en presó i també d’exili, podrà ensenyar que a Europa n’hi ha països que s’estimen la llibertat i la democràcia i n’hi ha que prefereixen la repressió al diàleg.

I si els alumnes no el volen visitar, aquell dia que es queden a l’hotel, o en un parc, o que facen allò que vulguen: amb 16, 17, 18 o més anys, ja tenen criteri per decidir què volen fer durant un parell d’hores del viatge. Ho entendran això, els alumnes de 16, 17, 18 o més anys, o es pensarà la caverna que els adoctrinem en la democràcia i en el pensament crític? I portar-los a visitar tot d’esglésies o catedrals, o Sant Marc a Roma, en comptes de visitar les grans biblioteques del món (no heu pensat quina arquitectura no atresoren les modernes biblioteques d’Europa) no adoctrina en la beateria i el cretinisme? Nosaltres no som dels que tenim manies, així que qui vol demana aigua i qui vol demana vi, però que cadascú adobe el viatge com més plaer li donarà.

Aprofite aquest linxament contra mestres i escoles que ha ordit el feixisme d’espanya (fa cent anys que s’acarnissen contra l’escola i el coneixement) per convidar-los a visitar, si és que han de fer viatges final d’estudis a Europa, per programar la visita a representants legals del govern català, del parlament, o qui vulguen triar, que per acaçament i prevaricació judicial, han de viure lluny de casa i de la família. Potser el coratge i l’ànim de veure els joves, els ajudarà a passar el calvari polític lluny dels seus i els animarà a continuar en favor de la democràcia.

Ara vindran a pels mestres. Els feixistes vindran a pels mestres —el govern d’espanya, la justícia, la policia…—, perquè els mestres són una altra clau de volta “clau”. La clau de volta de l’educació. Sense els mestres, l’escola fóra menor, com si anés mancada d’una pota principal, incompleta. Com si li robaren l’ànima. Vet ací el coratge dels mestres. Com són de principals en el present, en aquesta República.

Ara vindran a pels mestres. Han començat a perseguir nou mestres d’un institut que són acusats de debatre —Què es pensen els feixistes que fem a l’escola, sinó debats damunt debats!—, acusats de parlar de democràcia, de valors, de drets bàsics. Com pensen que entrenem a viure en democràcia, si no és fent participar els alumnes de la vida tan diversa de l’escola? Com agafaran responsabilitat, respecte i honestedat, els xiquets, criteri i pensament, si no és fent-los viure aquests valors i practicar-los cada dia?

Ara vindran a pels mestres. I els jutjaran per jutjar l’escola, perquè els fa por que aquesta escola jutge la violència, l’agressió, la tolerància de la impunitat o la mala política. Voldran posar contra les cordes, una altra vegada, l’escola de Ferrer i Guàrdia, de Freinet o de Maria Montessori? Es pensaran que abandonarem els principis de l’escola lliure, de l’escola Nova, per les seues amenaces feixistes, vinguen d’un jutjat, vinguen del govern civil o vinguen d’una casa monàrquica podrida i corrupta?

Què en saben els idiotes, sobre Dewey, Decroly, Ferrière o Cousinet, què en saben, aquells torpalls del coneixement contra aquests mestres que van obrir l’esparança de l’educació universal, compromesa, investigadora i brillant? Què en saben els violadors, els agressors, els assassins, dels mestres que han fet avançar l’escola dia rere dia, any rere any, en favor dels infants, de l’emoció, de la descoberta, del compromís pels desafavorits o les dificultats d’aprendre? Què en saben aquests delators de la mort, davant la vitalitat de l’escola?

Ara vindran a pels mestres. Aquest nou mestres que faran passar pel jutjat per la voluntat d’ensenyar, d’aprendre amb els xiquets, amb els joves, per l’esperit de voler-los formar l’esperit crític, punyent, en l’inconformisme davant la fórmula o la comoditat, en el neguit de voler saber-ne més, de voler compartir com aprenem i què, si no és posant en qüestió la pròpia feina del mestre i de l’escola…

Ara vindran a pels mestres. En el segle XXI, com van fer contra Freinet, o com van assassinar Ferrer i Guàrdia, com van fer a tants de mestres republicans, assassinats, deportats, exiliats, perseguits per un dels moviments més foscos i criminals del segleXX, el franquisme. Vindran els hereus d’aquell franquisme pudent, els Zoido, Millo, M.Rajoy, els Lamela o Llarena, a pels mestres: brandant un bastó, una espasa, una balança judicial amoral i vergonyosa.

[…]

Però els mestres serem ací, a l’escola. Drets i joiosos, fal·libles, valents i entusiastes, a cada classe, als departaments, als claustres, serem al pati, a l’entrada, als laboratoris, al gimnàs, serem els mestres, a la biblioteca, a la cuina, serem els mestres amb els pares, i amb els xiquets, en favor de l’escola i del país. Serem els mestres.

Com cada dia, treballant-hi per l’escola i per un futur digne, lliure, plenament democràtic.

Avui és 25 d’abril, un jorn especial per als valencians. El 25 d’abril de 1707, els valencians vam ser derrotats a Almansa i, d’ençà, que hem patit i patim una desfeta rere l’altra. El Decret que van aplicar els borbons contra els valencians ens va robar la llei, el dret, la llengua, la llibertat, l’economia, un robatori que encara dura. No és debades que som els pitjor finançats per espanya. No és casual que continuen castigant el País Valencià amb escarni i traïdoria. Contra el finançament, però també contra la sanitat, contra la democràcia, contra l’escola, contra la cultura, contra el camp: espanya és un estat venjatiu encara en el segle XXI. Corrupte, feixista i venjatiu. A més d’un estat podrit, incapaç i inepte. Així, en general, i que cadascú s’apunte allà on li escau.

Durant molts anys espanya es va inventar que Catalunya vindria a robar-nos, vindria a furtar-nos els camps, les cases, els xiquets… Espanya va espantar uns quants milers de valencians amb mentides i falsedats, mentre ens robava. Sí, mentre ens robava milers de milions d’euros, va encaterinar uns quants milers de valencians contra Catalunya. Potser perquè sabien que l’espill de Catalunya era més brillant, culte i carregat d’il·lusió per la vida i el coneixement. I sobretot, perquè Catalunya semprte ens hagués respectat com a poble germà i com a República. Espanya tenia por que volguérem copiar aquell model democràtic i lliure, sí, mentre ens robava l’educació, la sanitat, i la possibilitat de viure com vivien en altres territoris de l’estat. Ens volien cecs i violents, als valencians, aquelles rates, mentre inventaven que l’amenaça vindria de Barcelona. I l’amenaça sempre havia sigut real, i productiva, però des de madrit; ens han robat la sang, l’ànima i la vida de vegades, des d’aquell 25 d’abril de 1707. Però s’ha acabat. Prou.

Els valencians ja ens hem despertat del malson, i n’estem cansats de ser espanyols, farts dels abusos, dels insults, de les retallades, de pagar els draps bruts, dels robatoris contra la hisenda pròpia, contra el nostre patrimoni, contra el nostre paisatge, contra la gent. Així que camí ample per aquest nou horitzó que ens hem dibuixat a curt termini. República valenciana i poca broma. La resta són pedaços, refregits, còpies, foteses: mamonaes! Prou de submissió i de viure de genolls. Sí, és vint-i-cinc d’abril, dia de les llibertats del País Valencià. N’hi ha milers que no afluixarem, pacíficament i democràtica, en favor de la independència. Que treballarem per continuar despertant els adormits, els conformistes, els cofois, els avorrits, els mansos, i qui calga, per obrir la nostra via a Europa en favor de la llibertat.

Valencians, amunt!

Feia un any que preparàvem el concert d’avui al palau de la música de València. Un concert escolar a benefici de l’ONG Talha Xirivella que treballa per la llibertat del Sàhara, amb campanyes solidàries en favor dels refugiats, envia aliments als camps d’Algèria, fa l’acollida d’estiu dels xiquets, fa la difusió perquè al remat puga celebrar-se el referèndum que tanque d’una vegada el conflicte… Res no preveia, aleshores, els dies que vivim contra la llibertat, ací mateix. Oimés després dels empresonaments de divendres i, avui, unes hores abans del concert, la detenció del Molt Honorable president Carles Puigdemont, destituït pel govern d’espanya contra la decisió democràtica dels catalans, que el van votar majoritàriament.

Entre més clams, cançons, discursos o lemes, les paraules d’un representant del Front Polisari, la intervenció de Vicent Torrent i Manolo Miralles en la cançó-himne “Tio Canya”, de Xavi Sarrià per acompanyar “Seguirem”, s’hi han escoltat els crits entre el públic de “llibertat presos polítics”. Un clam de llibertat que ha vestit el palau a través de la música, l’escola i el compromís social. Una bona part del programa que cantaven els xiquets feia un recorregut per cançons que han sigut una part de la història dels pares i de la mateixa escola.

Després que hem acabat, hem llegit a través de les xarxes el directe de les mobilitzacions a Catalunya i a Europa. Fins i tot a Alemanya n’hi ha hagut que han manifestat el disgust que s’empara en aquesta detenció política d’un home que es un símbol i pot representar la primera pedra d’una Europa que és i ha d’ésser diferent. A primera fila del públic del concert d’aquesta nit, l’home que en representava el Polisari a València, es veia aquest moment nostre amb paciència i calma. Fa molts anys que lluiten per la llibertat oblidats de tots i de tothom. O gairebé de tothom. Perquè n’hi ha que no perd mai el fil d’allò que és important, fins i tot a l’escola.

Vivim hores intenses, cabdals per al nostre futur.

Diumenge farem un concert al palau de la música de València en favor de poble Sahrauí. És un concert escolar, dels cors d’alumnes i de pares, i la intervenció del taller de teatre, una simulació entre dos xiquets de cultures distintes que fan vida a l’escola. L’ONG Talha farà de mediadora de l’ajut. Hi intervindrà també un representant del Front Polisari, per agrair aquesta col·laboració en favor del seu poble.

El projecte fa setmanes que el treballem a l’escola, d’infantil a secundària, murals, tallers, xerrades, projectes d’investigació, eixides, exposicions, documentals, història, tot plegat ajuda a construir el pensament crític dels xiquets, dels joves i dels mestres. En favor de la col·laboració, la consciència, l’ètica i la solidaritat entre pobles. De les dades que hem llegit a la xarxa, la mobilització involuntària de grans gernacions de població s’ha convertit en un dels problemes més greus del segle XXI. No ve d’ara, aquest moviment migratori, produït pels conflictes, la corrupció, el crim, l’abús, o el caprici dels senyors de les armes, de la guerra i de les grans empreses que mouen el capital de veritat, en canvi de tenir atemorida una part important de la població. Si les dades de 2015 parlen de més de 65 milions d’homes i dones desplaçats del seu lloc d’origen o lloc de vida habitual, ara mateix passa de vuitanta-noranta milions, si no ens quedem curts. Molts viuen en condicions infrahumanes, en camps de refugiats precaris, de l’ajut humanitari, quan arriba, de l’amenaça constant i d’un horitzó d’esperança zero.

No hem comptat ací els morts, assassinats i desapareguts. Ni hem parlat encara dels murs de vergonya, ni de les promeses d’acollida incomplertes. Amb els xiquets, sí, que ho hem parlat. Que vagen fent memòria, i carpeta de dades pròpia de com va el món real en el qual hauran de créixer i aprendre a conviure.

Hem venut un miler d’entrades, aproximadament (n’hi haurà a la venda diumenge al mateix palau), i nosaltres gaudirem del concert i de mostrar-nos solidaris. Després tornarem a casa i farem vida normal, com milers de valencians, en saber-nos que hem col·laborat a comunicar què passa en un racó del món on, casualitats, s’esperen per fer un referèndum promés per l’ONU fa anys i panys. Un referèndum per decidir la llibertat.

N’hi ha més motius per a la solidaritat, des de l’escola: els murs de la vergonya, l’assalt a Afrín, la mala memòria de quan nosaltres també vam ser migrants, la mala consciència europea, la por a la llibertat, l’amenaça d’espanya contra els pobles lliures, i encara no saber destriar què fem davant allò que sembla important, és important o no pesa ni un pet dins el curriculum escolar oficial.

Us animeu a venir?

Hem presentat en un claustre a l’escola el projecte Solidaritat amb el Sàhara, lligat als refugiats, els camps de Tindouf, el desert, la solidaritat. Però també a altres situacions de refugiats més antigues fins i tot. El 25 de març farem un concert solidari en favor de l’ONG Talha, amb seu a Xirivella (l’Horta Sud). El concert serà al palau de la música de València. Hi participaran els cors de l’escola i el taller de teatre. Si voleu venir a col·laborar, encara n’hi ha entrades a la venda.

Per continuar el projecte, he llegit a classe el primer capítol de “Viatge a la saviesa del desert” d’Ahmed Mulay Alí Hamadi, pare de la Sénia Mulayali, i ambaixador del seu país a Mèxic. El llibre obri amb una dedicatòria, de la qual agafe un fragment: “al meu poble en la seua llarga lluita per la llibertat. A tothom, en qualsevol racó de món que és en aquesta lluita.” En aquest primer capítol, l’inici, «l’Alí i la seua família», n’hi ha detalls del que voldrem treballar a classe, a quart de primària. La descripció d’uns barris a l’Aaiun, capital de la República Àrab Sahrauí democràtica, capital també de la tolerància, en una altra època. L’Ahmed explica com el govern espanyol, que havia colonitzat el seu país, va edificar i repartir un grapat de cases entre els sahrauís per atreure’ls al sedentarisme i controlar-los més si cabia, en allunyar-los del desert, dels camells, de les haimes, dels estels i, sobretot —diu ell—, de la seua afecció a la llibertat. Una llibertat que desconeixia de fronteres, de documents anomenats passaports o cartes d’identitat per moure-s’hi.

A la perifèria, explica l’Ahmed, hi ha el barri de Zemla, o Casa de Pedra, que es construí arbitràriament sense permís de les autoritats colonials, amb pedres, fang i ciment. Diu que, amb el temps, es van convertir en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. «Tot passejant per aquells carrers, mercats populars, cases de mil maneres diferents, es podia veure, oldre, sentir la febrada nacionalista, que en cada poble embarca cap a la porta de la dignitat perduda en el passat, davant les tropes invasores.»

És ací on viu Alí, un xicot de dotze anys que estudia a l’escola Saguia Hamra, a 40 minuts de casa caminant. Alí també estudiava el Corà, per això es llevava a les sis del matí cada dia, per aprendre la Sura escrita en un louh. Abans de venir a la ciutat, la família d’Alí eren nòmades, perseguidors dels núvols en cerca aigua i herba fresca per al ramat. Eren part dels “fills dels núvols”, que en deien en una altra època. Gent que tenia una noció del temps ben diferent. S’estimen la poesia i la conversa (meditada i curosa). Són de pensar molt i de dir poc, segons que els afecta el desert. Un parlar que de vegades s’expressa en cants, poesia entre els ramats, o en una ruta amb camell de distàncies pacients. L’hospitalitat és una altra qualitat important: “el convidat que porta més convidats és més estimat que no si ve sol.” Encara no divisen un genet que s’aproxima dalt d’un camell que tota la família es mobilitza a preparar el té, avivar el foc, fer lloc a l’hoste que arriba: un esdeveniment. No coneixen la mentida, acaba Ahmed, la paraula ho és tot en el món, més que tot, fins al punt d’una màxima forastera que diu que agafar la paraula d’un sahrauí és millor que fer-lo signar res.

—Salamu aleikum!

A les Illes, com a València, o al mateix parlament de catalunya, n’hi ha que pensa que ens aguantarem de tot, que ho aguantarem tot, que ens deixarem entabanar, enganyar, vestir o mastegar. Els metges reclamen de no saber llengües. Ves si la sanitat, o la medicina que ens pensàvem que era cosa de gent llesta, aplega inútils, com l’arrimadas, m.rajoy, o exemplars pitjors. La llengua és la pàtria, sinyors de la sanitat, la pàtria de molts valencians, illencs i catalans, i sense, no ens volem ni curar, ni perdonar, i menys encara tractar per rucs o de rucs. Així que si vostés es creuen reis, cigrons o borbons, de mamons no passen, ja poden pleitejar o badar, cagar o punxar, llepar o ferir, perquè uns quants milions d’aquests països que en diuen catalans, no només en farem ús de la llengua a casa i a l’hospital, sinó que els reclamarem de saber-ne, de respectar-nos, d’atendre’ns com ens mereixem. I ja tenen sort que durant anys havíem afluixat en excés, per aquella diglòssia que ens van imposar els refillets d’espanya que t’escanya, et roba i t’escalda. Ni jutges ni fiscals, ni bonyigos ni pardals, no ens faran retrocedir, ara, que ja sabem el paper que tenim i el poder que exercim. A cagar a la via, sinyors, que vol dir, convidar-los a prendre pes vent. O comencen a estudiar, que de trompellots ja n’han fet prou.

Bon aire tinguen a la meseta, docs.

El 155 que tothom portem dins, tret d’excepcions valentes i coratjoses. Voluntàriament i involuntària. La censura en una exposició d’art. La mentida constant als mitjans espanyols. La manipulació a les televisions. L’acomiadament de periodistes. El setge a les revistes d’humor. El silenci imposat en premis de cinema. L’acaçament a polítics. L’amenaça pública (i púbica) del govern espanyol cada dia. L’amenaça corrupta de la justícia espanyola. L’amenaça de la guàrdia civil. La impunitat de les xarxes si són del caire dreta-dreta…

Tothom ens hem incorporat un xip d’alerta: això, no. Ara, no toca. Compte que vindrà el gos! I el gos pollós va fent, arribe o no. Què en fa de feina, caguen la pena! Ahir vaig viure això a Aldaia. Després de presentar-lo en un valencià pulcre i ajustat, el psicòleg Jaume Funes va decidir d’adreçar-se a un auditori de dos-centes persones en espanyol. Va pensar que no l’entendríem? O va decidir que li seria més còmoda, aquella llengua a València? Potser va decidir que, en espanyol, ningú no l’atuiria, perquè allò era una decisió premeditada. Baixes en cotxe o en tren a València, a posta baixes a fer una conferència que fa mesos t’han encomanat, i no pots arruixar: “mireu, us parlaré així o així, com qui es beu un got d’aigua, sense pensar-hi… I qui ho paga és una de les llengües. Vaig demanar a l’organització si havia donat cap consigna… Ca, ell mateix ho havia decidit, ell tot solet i el 155 que cadascú portem tan endins.

Al meu costat una mare jove ho va dir: “per què no s’expressa en la seua llengua, si es trobarà més còmode”. Còmode?, fins i tot en el debat, la primera de les preguntes va ser en valencià —una dona jove, policia local, va demanar que… La resposta del professor Jaume Funes també va ser conscient, en espanyol, com la resta de respostes.

Avui mateix tenim debat a l’escola, per això, per l’ús espontani del castellà de gairebé el 90% d’alumnes, d’infantil a secundària. La llengua d’aprenentatge a l’escola és el valencià, però la llengua que va apoderant-se entre els alumnes no té rival. No n’hi ha models, ni cultura suficient. L’assetjament, la pressió, l’ofeg, tot és gros i gravíssim. Cada mitjà espanyol ja ho sap. Quin paper fa. Per això mantenir la prohibició de TV3 al País Valencià, és d’una torpesa política que atempta contra l’escola i contra la llengua. A consciència!. El cinema. Els videojocs, les misses, els centres comercials, els parcs temàtics… Els refillets del govern d’espanya ja poden pensar a imposar, burlar-se’n, insultar-nos. El 155 lingüístic se’ns ha instal·lat com un cromosoma difícil de combatre, si no actuem com en el càncer.

Perquè tenim instal·lat un càncer de primera contra la llengua. Així que cada colp que ells ens amenacen, actuem-hi contra el càncer. Sense perdó.

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.

Concentració. Escola Valenciana ens convoca dissabte a VALÈNCIA. Amb el lema ‘L’educació ens dignifica. Sí al valencià’ vol aplegar entitats i associacions  que promouen la llengua i la cultura al País Valencià, sindicats i partits polítics sensibles a la defensa del valencià (no sé si la cooperativa CONSUM se sentirà al·ludida, o els psoecialistes que apliquen el 155 i voldrien intervenir la immersió língüística…). Escola Valenciana defensarà l’únic model educatiu que garanteix la llengua dels valencians, defensarà els mestres i les famílies, de les agressions i l’assetjament dels criminals del pp i de la justícia espanyola, que es van carregar els mitjans valencians, el finançament i tants anys d’ofici amb l’objectiu d’aterrar l’escola i la convivència dels valencians.

ESCOLA VALENCIANA treballa ara sobre quatre eixos:

—el dret dels xiquets valencians a aprendre llengües i a deixar de ser idiotes (la idiotesa  havia sigut l’objectiu durant anys del pp i ciutadans).

—la defensa de les famílies valencianes, que no tenen menys dret que altres famílies, malgrat que el pp, el govern i la justícia espanyola ens castiga expressament destinant menys diners i menys recursos a l’escola valenciana que a la resta d’escoles de l’estat.

—la dignitat d’educar, de l’ofici de mestre, en contra de les pretensions de l’església, l’opus i els desgraciats de l’Íbex, que destinen els recursos a les seues butxaques, als bancs, als negocis del paradís fiscal, als partits polítics de l’engonal, en canvi de castigar els mestres i els recursos de l’escola, o de la sanitat.

—la llibertat dels pobles i les nacions, en canvi del feixisme que impera en una aigüera d’estat malaltís i ensutjat, incapaç i mediocre, que s’ha gastat les pensions, la hisenda i el pressupost públic, en canvi de tornar-mos al franquisme, a la idiotesa dels mitajns públics i privats, a ser el cul d’Europa, el vàter i el comú, per on corren espavilats, homenics i dues beates.

Xafarranxo, doncs. Per l’escola.

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!