Ulisses20

Com cada any, l’editorial Bromera, Alzira —la Ribera Alta—, envia als mestres un paquet regal amb llibres i propostes. Idees, cartes, llibres, catàlegs, dins una campanya que també pega per l’emoció (emociona’t amb la lectura), que ara tot han de ser emocions si no volem patir diglòssia contra la moda.

Catàlegs, enllaços a biblioteques, a llibres, lectures, més el programa de lectura, més les propostes d’animació, és increïble aquest tacte amb els mestres, i com se’n cuiden de qui, després, hauria de suggerir o proposar lectures. Però els mestres, ai, no sembla que siguem de grans lectures o de gran quantitat de lectures, contra el que ensenyaven els grans mestres del XIX i del XX, que eren uns lectors extraordinaris. Potser que no en compren cap més, molts d’ells, o potser que no en regalen cap, ves com són un percentatge elevat dels mestres. D’una altra manera no s’explica aquest índex lector valencià del 5%, que cada any ens posa a la cua d’Europa i del món. Però té solució, xa, excepte la mort, tota la resta en té, de solució, malgrat que aquesta cosa dels llibres, entre els valencians, serà a llarg termini.

Anys de treball d’aquesta editorial que ha aconseguit de bastir un fons important, enmig d’un món editorial tan fraccionat, de l’un costat, i tan fagocitat de l’altre. A veure si la nova televisió ajuda les petites editorials valencianes a defensar-se de la colonització mediàtica i deslleial d’espanya, que en això també ataca la identitat valenciana. Amb traïdoria i nocturnitat. DE les grans retallades que patim des d’Espanya, la cultura i els llibres han passat i passen el gran calvari del franquisme, encara avui.

Els mestres, si som agraïts, també farem bé d’agrair a les editorials aquest tacte tan excels, i tants bons suggeriments. Per molts anys!

Ahir vaig veure uns quants programes d’À Punt, amb no poca expectació. La nota d’inici apunta de lo alto, una cosa brillant i esperançadora. Algunes estructures de les presentadores són esmenables (si en una setmana encara fan ús del «tenir que» que pleguen i unes altres, tu), però la filosofia general era boníssima. Ahir, almenys. Amb detalls exquisits. Que dure, per molts anys.

Però avui que volia parlar-ne d’aquesta televisió m’ha arribat un correu electrònic d’Òmnium, amb unes paraules del Jordi Cuixart, el seu president. Sí, serà una carta als 120.000 socis més els simpatitzants, però jo m’he sentit com si me l’adrecés personalment, des del centre peninsular, des d’aqueixa espanya feixista que encara manté en presó els homes honestos, en canvi de tenir els criminals, feixistes i porcaters lliures en nom de l’estil dictadura que ens governa un orinal patriòtic.

Sí, aqueixa espanya que et tanca per reclamar llibertat, democràcia i diàleg, en canvi de festejar, regalar i premiar franquistes confessos, militars, retors, borbons, empresaris o esportistes estafadors de la hisenda. Fins i tot ministres que amenacen amb violència.

Cada dia, que patim aqueixa justícia franquista que es pensa per damunt de lleis, o misèries o martingales. Que assetja la democràcia amb impunitat. Criminals.

Així és la carta que m’arriba al correu…

Presó de Soto del Real, 10 de juny de 2018
Hola Albert,

Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai a què els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.

Sempre endavant,

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

L’any 2011, el PP va apagar TV3 al País Valencià. Una prova de força feixista i repressora contra els valencians. Malgrat que una minoria de valencians sintonitzaven aquella televisió, el PP decidia d’eliminar qualsevol relació mediàtica amb Catalunya i amb la llengua (aleshores, la RTVV en feia un ús testimonial i lamentable i TV3 era un model premiat a Europa). El PP aplicava una mesura feixista contra la llibertat d’expressió, fruit de l’herència franquista i intolerant d’un partit xenòfob espanyol. Amb el temps, la justícia (!) ha demostrat que era un partit corrupte i criminal.

Amb tres anys llargs, el govern del PSPV a València ha sigut incapaç de retornar (retrobar?) la llibertat d’expressió perduda aleshores. Ni la voluntat de Compromís, ni la determinació del MHP, ni el suport de Podem-València van ser suficients. Els plets, els embolics, la burocràcia, els conflictes interns, ens han tingut sense senyal set anys llargs, i encara no veiem una data de caducitat d’aquest colp contra els valencians. No veiem (!) una altra intencionalitat, paral·lela al 155 abans mateix del 155, a viure còmodament en la desinformació, a ser còmplices, des de València, de la xenofòbia contra el model català de mitjans i de professionalitat.

Possiblement és que no som tan eficaços com ens pensem, per a segons què. O potser no li hem donat a la televisió la importància que té. Només nosaltres, podem arribar a ser tan torpalls en aqueix tema. Perquè durant tres anys de govern democràtic —suposem que sí, que honestedat, transparència, contenció, i administració econòmica i política— els valencians han estat incomunicats pel que fa a allò que passava a València mateix. Només els mitjans espanyols, només ells, tenien l’exclusiva d’informar què passava a València, al país sencer, sense que allò tragués la son dels polítics del nostre govern.

Els espanyols, sí, que s’interessaven a informar (!), a explicar la seua part de la veritat informativa, i els valencians ens havíem d’aconformar amb una versió que no cal descriure gaire. Durant set anys han passat i passen coses al món que s’han explicat, només, a través de l’ull mediàtic d’espanya, que ja sabem que és una carabassa corrupta, idiota i vergonyosa, pel que fa al periodisme de televisió, ràdio i premsa escrita o digital (dels milers de mitjans, si voleu, traieu-ne dos o tres exemples i encara mireu-los prims i amb guants que no deixen).

Avui obrirà la nova televisió valenciana, finalment. La periodista Reis Juan, va piular despús-ahir sentir-se esperançada i engrescada per allò que prometia la graella i les intencions. 100% en la llengua dels valencians, honestedat,  humiltat, esforç i imaginació dins una economia bèl·lica —recordeu que els valencians estem intervinguts econòmicament, fa més de 100 anys, i cap dels governs espanyols no ha mogut ni un dit per capgirar la situació.

Avui comença la televisió dels valencians, sí, en unes hores, i potser milers de valencians ens hi abocarem a veure què passa, què diu, què ens explica de nosaltres mateix. Esperem que siga veritat, que la primera o la segona o la tercera de les notícies no siga espanya (comencen amb el telenotícies de migdia a les 14.30), fins i tot que quan parle d’espanya siga per exigir llibertat d’expressió, el final de la intervenció de les nostres finances, o per denunciar la corrupció que encara manté lliures molts polítics valencians del pp… Esperem que facen ús d’una llengua pulcra, neta, sòlida i culta, en canvi de deixar que qualsevol que hi treballe la puga malmetre… Si no en saben que estudien.

Malgrat la joia del moment, els valencians continuarem sense senyal, amb TV3 i amb iB3. Encara perdurarà la sanció feixista del pp, avui amb el govern del botànic i la seua responsabilitat en aquesta manca de llibertat bàsica en països democràtics. Sense senyal, a partir de les 14.30h. No sabem fins a quant.

CONCERT doble a Bétera, el Camp de Túria

Dins els concerts comarcals “homenatge a Ovidi”, Bétera acollirà aquesta nit un programa doble, amb Atzembla i Diluvi. Al nou parc del Bassó, davant la biblioteca municipal, ja n’hi ha instal·lades les parades i el cadafal. A partir de les onze de la nit, veurem si els joves responen a aquesta proposta.

Atzembla manté el “compromís social” contra el control de les grans empreses o les càrregues policials de l’1 d’octubre a Catalunya, combinats amb continguts de caràcter més intimista i personal. http://www.atzembla.com/

Diluvi es defineix com un grup de música de folk modern que fusiona diversos estils musicals, com cúmbia, reggae, rumba, folk i música tradicional o d’arrel Valenciana. Amb instruments de la zona mediterrània com el violí, bandúrria, acordió diatònic, guitarra flamenca, guitarró i percussions de tota mena. Creant així un nou estil que anomenen i anomenem Mestissatge Mediterrani. Amb més de tres anys de vida el Diluvi viatja per tots els Països Catalans, caracteritzats i popularitzats pel peculiar homenatge al cantautor Alcoià Ovidi Montllor. https://www.eldiluvi.cat/wordpress/

iiie, que l’entrada és gratuïta!

Sembla que faig vacances, xa, que per això fa dies que no vinc a escriure cap cosa. Dilluns vam eixir de colònies d’estiu cap a la Safor, i el temps, gairebé les vint-i-quatre hores del jorn, és intens i de dedicació als xiquets. Al pit lluïm una samarreta que és un aforisme “Dir bon dia ja és fer literatura” del mestre Joan Fuster. Així que, com que portava, de casualitat, el volum III de les obres completes, els vaig llegint que diu Fuster d’aquest paisatge:

«Potser el que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. Pense en aquell tipus de visitant que hi porta com a únic aperitiu les quatre idees publicitàries que sobre el País Valencià li ha propinat la seua agència de viatges. Pense de més a més, en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seua fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.
Travessarem, primer, la Ribera Alta del Xúquer, de Nord a Sud; creuarem la comarca de Gandia… Projectem el nostre recorregut sobre les zones més celebrades i repetides del tòpic si exceptuem l’Horta extricta de València: les zones del taronger massiu, de l’arròs entollat, del llac, reunides en un sol traç sobre el mapa.
[…] la Ribera és com una continuació de l’Horta de València, sense cap accident brusc que li serveixi de frontera, però amb una puixança vegetal encara més luxuriant i expansiva, «une sorte de paroxysme». […] Al costat de la mar, la plana de Gandia es nodreix del Serpis i repetix l’espectacle fèrvidament verd de la Ribera.
Sortirem de València prenent la… en direcció Sud. Durant una bona estona, la ruta, flanquejada de cases, ens fa la impressió de seguir un carrer interminable: la capital es prolonga i se succeix en uns quants pobles bulliciosos, gairebé junts, amb el camp a la seua esquena i petites indústries actives. Després, sense obstacles a la nostra vista, apareix la plenitud del paisatge hortolà […]; a la dreta, la terra, més alta i rogenca, s’inicia en el conreu del fruiter […]
Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les sèquies.
JOAN FUSTER, Obres completes. III: Viatge pel País Valencià. Ed 62. Barcelona

De nit el raucar de granotes i gripaus és d’impressió, un siroll malaltís, i encara els gossos, i el camió del fem, sort que la mar és lluny (a tres-cents metres) i ni s’ou ni arriba a destorbar. Ha plogut els tres dies, però hem sobreviscut amb una certa facilitat-comoditat. Avui hem fet exposició dels llibres de lectura que han viatjat amb nosaltres, i encara al càmping on ens hostatgem tenim una biblioteca en una mena d’altaret: la major part dels llibres són en alemany i espanyol. Ara ja dormen, els xiquets, i els mestres fem repàs del dia, al voltant d’una taula abillada de galetes i infusions. Boldo, poliol, camamil·la…, amb uns glopets de rosella ja agafaríem fàcil el son. Els mestres tenen tanta sort!

Espanya és un putiferi. Hui mateix hem viscut un nou cas d’impunitat feixista: la jutge no veu res en l’escarni feixista a casa de Mònica Oltra, ni dels polítics representants del govern valencià (si el govern valencià no és del pp). I amb aquest nou cas ja en van més de mil, de casos d’atacs feixistes contra persones, institucions, llibreries o associacions… La impunitat només s’entén amb la connivència, i l’entesa entre els cossos judicials-policials-polítics i els violents. Prou d’amagar la veritat o de dir les coses a mitges. La planificació els últims mesos, d’atacs violents de grups de l’extrema dreta, només és possible si n’hi ha complicitat. I molta tolerància de la policia i de la gc.

En el llibre “Matar Joan Fuster”, el periodista Francesc Bayarri descriu uns quants relats sobre aqueixa mateixa història: en el capítol que dóna el nom al llibre, explica que el feixisme espanyol de la Transició ha arribat fins avui emparat per la justícia i els cosos de la (in)seguretat policial. La qual cosa no s’explica si no és amb una col·laboració estudiada, ni casual ni aïllada, sinó programada i ajustada per aconseguir atemorir la democràcia (un excés per al poder feixista espanyol —militars, església, empresa, bancs, monarquia i els partits d’extrema dreta com el pp, per exemple…).

Els crits d’alarma d’algunes veus que culpen Catalunya d’haver despertat la bèstia feixista espanyola també són veus de connivència, interessades a conviure amb grups violents, perdonavides o salvatges, que animats per aquell discurs feixista del borbó, animats pels mitjans espanyols i el consentiment judicial, actuen amb llibertat de fer mal.

El llibre de Bayarri és un document esborronador de com va ser la Transició a València, i com el poder, els jutges i la policia van consentir aquelles bombes contra l’intel·lectual valencià més important del segle XX, o com van perdonar l’assassinat de Miquel Grau, de Guillem Agulló, i tants d’altres, i com encara permeten l’amenaça continua, l’insult, l’agressió, si és de caire feixista i xenòfob… La lectura ens valdrà per no perdre memòria del que significa viure sota el model espanyol de justícia i inseguretat. Per no oblidar com actua Espanya contra els demòcrates i els drets universals.

—Si fa pudor la merda de tanta gentola, que voldrien fer de València un nou putiferi!

C’s i PP han aprovat uns pressupostos que fica els valencians en el cul del sac dels diners, els últims de la fila. El PNB (basc o no?) també ha aprovat aquests pressupost contra els valencians. És veritat, el PNB no és tots els bascos, però n’hi ha que consenten pactar amb el feixisme. No recorden Gernica ni aquella extraordinària reproducció que es reviu en aquell sala del museu. N’hi ha que són de memòria fluixa i refillets(!)

Tornem al pressupost, xa. Quan ja no queda res de pressupost general, que només decideixen uns pocs d’espanya —pensen els tres partits que com ja ho han repartit tot, veieu què podeu agafar els valencians…, si hi queden almoines, o sobres, o molles. I n’hi ha valencians que s’aconformen amb les sobres: hi llepen de les molles i llepen d’aquells partits.

No és una broma menor, ni un detall que no cal tenir en compte. Aquest partit que es creu que governarà el món valencià, C’s_siudadanos, ha decidit de castigar els valencians amb el pitjor finançament de la història. Res de nou, que no haja fet durant anys el PP, a més de robar i ficar la mà en la hisenda pública, res que no hagués fet també el PSOE, quan governava espanya: castigar els valencians, com ha fet tothom que ha governat des d’allà, sempre contra els valencians.

Castigar els valencians és un esport-polític deshonest que practiquen tots els partits espanyols, sense excepció, ara també el PNB. Deshonest perquè significa que els valencians rebem menys que qualsevol altre. Molt menys que els bascos, que els madrilenys, o que els extremenys. Molt menys que aquests. Però això, tots els espanyols ho consideren normal. Just. Que els valencians siguem rucs, ases, i l’ase dels colps.

Fins i tot els jutges, els del suprem, els de l’adudiència, els del constitucional, ho veuen just que siga injust. D’això no diuen ni ase ni bèstia, en canid e posar-se amb què ensenya l’escola, o quina escola beata ha de ser concertada o doblement concertada.

No és només que són feixistes, radicals  i violents, aquests nous falangistes de Cs_siudadanos, el nou PP, és que a més voldrien repartir el pastís com han fet gairebé sempre, a madrit, de manera que els valencians eixirem sempre perdent, mentre ens governen partits de l’espectre espanyol, del 155, de la repressió, de les retallades, de les mentides polítiques i de la corrupció: tots els líders del pp espanyol desplaçat a València estaven empastrats en la delinqüència aposta: de zaplana a camps, d’olivas a rita, de blasco a rus, de fabra en fabra, el contagi i la complicitat els ha arrossegat a delinquir sense passar vergonya, i molt de compte, perquè encara no han tornat ni un euro dels milions robats, ni un, i encara els han acusat d’agafar quatre xavos, com si no haguessen arruïnat els valencians per anys i panys.

I com era que ells robaven als valencians, que justament érem els que menys rebíem? Justament per això, perquè així ells no eixien escaldats de tant de desequilibri. Justament, sinyors jutges de la justícia injusta.

I ara voldran els violents de C’s_siudadanos venir a fer lliçó i continuar el robatori. Només cal veure els bancs, les empreses, els homenots cooruptes i els lladregots que els paguen i els suquen… Comencem la llista per emprendre un boicot general.

Preparem-nos valencians a patir, si no ens independitzem de la violència, de la corrupció, del falangisme, del 155 i d’aqueixa espanya corrupta sense remei.

La poesia de Marc Granell, la veu de Francesc Anyó i la música de Borja Penalba, aquesta trilogia clourà avui la Trobada d’escoles valencianes del Camp de Túria, al palauet de la música de Bétera. Una exquisitesa. Un luxe. Una lliçó de lectura que, esperem-ho, els mestres d’escola, de les escoles de Bétera, Llíria, Olocau, Nàquera o Gàtova, hauran explicat als seus alumnes, perquè això d’aquesta vesprada valdria per cent lliçons de llengua, de dicció, de vocalització, un curs intensiu que concentra la primària i la secundària d’un sol glop. A més de tenir en directe el poeta Marc Granell, a la mà, que enguany va regalar-nos el privilegi d’inaugurar el dia mundial de la poesia…

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Ca, si tenim motiu, mestres, alumnes, per omplir avui Bétera i demostrar que som de la cultura, dels llibres, dels poetes, que ens fan més passable la vida i els diumenges de tronà. Si veniu, el goig us farà ser més a prop del cel, cami de la seua porta.

Benvinguts

Bétera, casa de la cultura (palauet de la música), 19.00h

Si encara tenim sort, damunt. Que no som lladres, ni corruptes, ni malparits, ni prevaricadors. Que tenim sort que no som fillsdeputes. Ni polítics del pp. Ni jutges, ni de la gc. Si tenim sort que podem llegir, aplegar-nos en un corral, després de la feina de la setmana, i preparar uns tallers, una lectura col·lectiva, un sopar a la fresca, una parada de llibres, fins i tot escoltar un acudit graciós, podem…

En unes hores, la Trobada d’escoles del Camp de Túria envairà els carrers de Bétera, la plaça, l’albereda, l’ajuntament, perquè arribaran tot d’escoles de la comarca a gaudir d’aquest moment especial.

Sí, els valencians som els pitjors finançats, maltractats, som de segona per a espanya, no som fillsdeputes, ni desgraciats, i malforjats, com aquelles 200 famílies espanyoles que tot ho governen, ho roben, ho corrompen. Tenim dignitat, a València, i senderi, i treballem amb honestedat.

Tallers, parades, llibres, actuacions, discursos, concerts, sopar a la fresca… en unes hores Bétera és vestirà per la llengua, per l’escola, pel coneixement.

Com havia d’entendre’ns espanya? Com havia de tornar-nos els diners que ens roba? Com podia espanya tractar els valencians com a iguals.

Nosaltres no som filldeputes!

“Una jugada de daus no abolirà mai l’atzar: Zolotoie Runó”

Anit una concentració poètica excelsa s’aplegà a Picanya per homenatjar la poesia i, particularment, un dels poetes valencians vius: Lluís Alpera. L’acompanyaven Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Isabel Robles, Lluís Roda…, potser hi faltava Anne Sexton, EE Cummings i fins i tot Vicent Escrivà, un escriptor valencià fora de límits i de marges, que va faltar fa uns dies.

L’escola d’adults de Picanya, els premis Camí de la Nòria, els poetes inèdits, la lectura de Laura Cabedo, i els poetes grans, tot li valia per posar dalt del cel la densitat poètica més ufanosa del país, en aquell salonet del Centre Cultural de Picanya.

Com va passar diumenge a Bétera, massa cultura, excessiva, per omplir-ho de gent, per trescar vores o saltar séquies. El luxe hi era. I els valencians hauríem de sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni. D’aquests homes. Però el cinc per cent de lectors no ajuda. I d’aquest cinc, no sé quin percentatge correspon a la lectura poètica en català. Minso? Paupèrrim? Patètic?

—Com que m’ha agafat un nus a la gola que no em deixa respirar he demanat als xiquets que porten el primer poemari que tinguen a casa… I ja sabrem començar una festa per la lectura de la poesia. Brindem!

“Els poetes voldrien romandre joves sempre, va dir fa unes dies el poeta Antoni Ferrer, en presentar a València Lluís Alpera. La feina dels premis petits, locals, comarcals, són una manera de mantenir jove la llengua, viva, en el lloc sublim que li correspon. Si escrivim, i escrivim poesia, convindreu que ens mantenim joves, i en voler que hi quede —en un llibre, en un cd, en un fil d’estendre—, ja defensem l’ideal de llibertat dels poetes majúsculs. Què seria del poeta, més pobres que els mestres, si no perseguiren l’ideal de llibertat que els furten els polítics!”

He recomanat per l’any que ve d’obrir uns ampolles de fondillon d’Alacant, com farien Homer, Ovidi, Safo o Virgili, i que la ferida siga menys ferida, si el vi, si els poetes, si la vida…

«El pare, congelada encara l’ànima per la derrota

I el fred de la batalla de Terol, comença a embarbollar-se:

—Stanbrook, Stanbrook!, inintel·ligibles mots per a un xiquet.

Archibald somriu des de l’altra vora de la mar.

El gal·lès continua somrient-nos.

Recordarem per sempre, Archibald, la teua gesta,

La teua flor de coratge per lluitar contra les botes del feixisme.

[ara que encara lluitem contra el 155, i reclamem democràcia,

a la teua memòria, Archibald]

La cartografia dels poetes també és una poètica necessària. La música, els referents, les musses, els llibres que lligen, tant com estudien… Les antologies representen el testament final, en vida. Una donació, va dir el poeta Antoni Ferrer. Totes les Ítaques d’un poeta no en fan una de prou abastable.

El poeta declara la seua intenció política. Amb vuintanta anys a l’esquena té aquesta llibertat: «quan em van demanar una traducció, vaig exigir la versió original en primer lloc, sobretot quan em van encomanar la versió espanyola. Perquè jo mai no he renunciat al català, mai.»

«Vaig viure un sentit democràtic als Estats Units que ací ni coneixen. Perquè viure i lluitar a Alacant no ha estat fàcil.» El País Valencià no ha estat fàcil mai. Ningú no ha dit mai, que el nostre país ho seria. Segons Alpera, ara vivim una situació extrema a Catalunya. Hi perilla la democràcia i només Europa podrà salvar-nos de la burrera. Cada dia ho comprovem, amb el 155, amb el perdó als bancs (els lladres més grans de l’època moderna a Espanya), amb el càstig a la llibertat, amb l’amenaça contra els mestres, amb la impunitat feixista, amb una justícia de per riure, la necessitat dels poetes, que tornen a mostrar-se contundents, necessaris: tots aquests inútils de la política espanyola, encara no han denunciat l’assassinat dels poetes Lorca, Neruda, Hernàndez…

—cobriu-me com Neruda, amb llençols de blau

—vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana

i un cor tan gran com el teu, federico

—Amb fe i coratge endinseu-vos dins la Mar

dels Sargassos, a la recerca de la insigne Atlàntida,

aquella que configurarà el perfil definitiu del rostre.

Amb vuitanta anys, Lluís Alpera és una altra descoberta.

«Mon pare, jo voldria ser cavaller, com ell!»

Ahir es va veure a Bétera la versió de l’exquisida versió de l’Odissea, que ha musicat Miquel Pérez Perelló, amb veu de Tomàs Llopis, dibuixos de Joan Castejón, i l’acompanyament de veus i músiques de Sandra Alonso, Paco Pérez, Maria Jesús Moreno i el mateix Miquel Pérez…

El paquet era un regal que organitzava la Coordinadora d’escoles valencianes del Camp de Túria i l’Ajuntament de Bétera, per a trenta-cinc argonautes que volien fer de públic una vesprada de diumenge. Hom es demanava on eren els mestres del poble, els seus alumnes de batxiller o de secundària, els majorals de la festa, els músics de la banda, els futurs mestres, els poetes, els escriptors, els lectors públics, els anònims, les brigades municipals, els escapularis o, fins i tot, els defensors a ultrança dels bous de carrer… Perquè Homer és Troia i és GRècia, i també el bou de Micenes. I si ens creguem la cultura popular, hem de pouar-la des del seu origen.

L’Ulisses “Tomàs Llopis”, el mestre de Pego, el lector heroi d’aquesta tragèdia poètica que jo voldria ser, m’ha encomanat avui, vint-i-quatre hores després, un jorn admirable, com si encara el veiés recitant de mestre d’aixa, el gran Ulisses, en aquell rai o barca per salpar cap a l’Illa en deixar la bella Calipso: voleu dir, que un home, un de sol, triaria deixar la immortalitat, aquella deessa, en canvi de fer-se vell i pansit? Només Homer ens ho podria desxifrar, si aquest poema majúscul —l’Odissea— el cant sencer, no ens renovella l’esperit.

El producte final d’aquest espectacle audiovisual (veu, música, imatges, veus…, què em deixe?), és tan culte que espanta, que ens fa defugir de la poesia excelsa, esperits contra la vida més vulgar, en favor d’allò més ordinari i grotesc.

«Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

de seguida es posà un mantell i una túnica Ulisses,

i ella es vestí na blanca folgada roba, la Nimfa,

fina i graciosa, i entorn dels flancs va tirar-se

un cenyidor bell, d’or, i un vel per damunt la testa..

I aleshores pensà en el guiatge d’Ulisses magnànim.

Va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa

dins els palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,

ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.

[…]

Homer: l’Odissea, versió de Carles Riba. ALPHA 1953

Perdoneu-mos, sinyor, si no us sabem seguir o destriar, ni un ni cent missatges. Guieu-nos encara, a pesar de l’ofensa i del greuge. I vos, regidora culta i sàvia, no us ennutgeu ni poc ni molt, d’aquesta escassa resposta a la crida; continueu enllumenant el camí i la senda, almenys fins que els devots, formats o desformats, n’aprenguen a llegir en el solatge i l’engruna.

PostApuntum: si voleu redimir-vos, també podeu comprar-vos el dvd…

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.

Torrent acollirà dissabte la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. El col·lectiu GUAIX, organitzador del programa, fa anys que es desviu per l’escola, per la llengua, per elevar la feina dels mestres a la categoria finlandesa. Què, us fa el paper?

Deia avui Tomàs Ortíz que, els neurocientífics, confien poc en la feina pedagògica dels pares. Per això la feina dels mestres és principal. Des de l’escola. Els premis sambori de literatura escolar, la trobada de cors, les actuacions de la Gira, el concurs de cartells anunciador, els regals, els tallers, la intendència, l’animació a les famílies, fa de les Trobades una de les festes més grans en favor de l’escola i del país. Són centenars de milers de valencians que eixim al carrer, de nord a sud del país valencià, per reivindicar l’escola, la didàctica, el compromís cívic, el coneixement, les llengües, els drets universals, la democràcia, la llibertat…

A partir de les cinc de la vesprada, bullirà la cassola escolar a Torrent, fins que diem prou i dilluns tornem a començar. Mestres, per aquest reconeixement merescut. I a les famílies per la confiança en l’escola. Per molts anys.

Cada tercer dissabte de maig, el Cant al Ras aplega músics veus i públic en favor del cant tradicional valencià; segons Josep Vicent Frechina, ens apleguem per estima a la cançó valenciana de tradició oral. Tres o quatre hores de cançons i música després del sopar a la fresca, el cacau, les faves, el vi, l’entrepà de llonganisses, la mistela, la coca i una conversa sense límit. El cartell d’enguany, que sempre és mig sorpresa, anuncia una barreja de grups consagrats i joves que comencen, a la plaça de l’església a prop de l’infern, dissabte a partir de les vint-i-una.

Anit es va estrenar al Centre Octubre el documental “Cant al ras, la nit del poble”, un altre regal emotiu, elegant, acurat, d’aquesta proesa dels valencians que trauen l’or de la terra erma, per exemple a l’Horta Nord. Segons els seus directors, el documental “naix com a projecte personal per tal de fixar i donar valor a una iniciativa cultural i popular, cridanera per la seua senzillesa i honestedat”.

És veritat, n’hi ha productes que per honestos i senzills arriben a ser tan excelsos. Si arribem a tenir un país ben viu i entusiasta…

Si no heu fet la reserva per dissabte…  601 24 27 64