Ulisses20

Avui hem parlat des de casa amb una de les cambres o habitacions de la universitat d’Oxford. A unes hores d’obrir totes les escoles valencianes, ens hem esgolat, a través de facetime, en aquell espai de coneixement i lectures.
El neguit, les hores impacients, encara amb els versos d’Estellés al cap i al cor, a través de la festa organitzada per Vilaweb, prepare el primer dia d’escola. No sabeu com han treballat els mestres per rebre els xiquets amb garantia. N’hi ha que s’hi han dedicat amb cos i ànima, fins al defalliment físic, perquè de cansament moral no n’hi ha, al contrari. El coratge dels mestres és viu i intens, i ho puc dir perquè aquesta primera setmana de preparació he conviscut amb mestres de combat, d’il·lusions, mestres de mestres, que han fet possible obrir en unes hores totes les escoles del país valencià. Ajuts, col·laboracions, i una part de la política valenciana que s’ha bolcat en favor de l’escola, per garantir-nos un dels espais cabdals de la societat del segle XXI, l’escola, malgrat tota la runa política, econòmica i moral que impera arreu i en aquest estat que ens roba, més.
Obrim en unes hores i esperem romandre-hi un curs sencer, oberts, malgrat que els imprevistos, i no sé quantes coses més, puguen aterrar el repte que tenim i volem abordar.
Fa vint anys que el meu xic va començar l’estudi, amb dos anys, a l’escola gavina. Vint anys després, continua la seua aventura d’estudi en aquella universitat mítica, carregada d’històries i més coses. Des d’allà ens envia, a tots els mestres que comencem en unes hores, ànims i coratge. Gràcies, mestres, per totes les aventures que fan possible el coneixement i la lluita per l’escola. Per molts anys.

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés

El tercer dia, l’escola projecta els objectius majors. Per exemple, jo he enviat el contingut de l’examen de dilluns als alumnes de 4t de primària. N’hi ha mares que s’hi han queixat, i alumnes que ja han començat a preparar-se: segons que m’han confirmat quatre famílies. L’exercici del primer dia serà llegir en veu alta tots els pobles valencians que comencen amb la lletra “A”, sense ensopegar-ne cap, de manera fluïda, però sense córrer. Vosaltres us atreviu a superar el repte? Per no fer-vos trampa, caldria que engegàreu l’enregistradora del mòbil i després us escoltàreu com heu fet de bé el primer exercici lector del curs. Us animeu? No val a badar, compta tot, obertes, tòniques, vocals que fan de consonant… Ací van els pobles:

Ademús, Ador, Agost, Agres, Agullent, Aielo de Malferit, Aielo de Rugat, Aigües de Busot, Aín, Aiòder, Aiora, Alacant, Alaquàs, Albaida, Albal, Albalat de la Ribera, Albalat dels Sorells, Albalat dels Tarongers, Albatera, Alberic, Albocàsser, Alboraig, Alboraia, Albuixec, Alcalà de Xivert, Alcanalí, Alcàntera de Xúquer, Alcàsser, Alcoi, Alcoleja, l’Alcora, Alcosser de Planes, les Alcubles, l’Alcúdia de Crespins, l’Alcúdia de Veo, l’Alcúdia, Aldaia, Alfafar, Alfafara, Alfara de la Baronia, Alfara del Patriarca, Alfarb, Alfarrasí, l’Alfàs del Pi, Alfauir, Alfondeguilla, Algar de Palància, Algemesí, Algímia d’Alfara, Algímia d’Almonesir, Alginet, Algorfa, l’Alguenya, Almàssera, Almassora, Almedíxer, Almenara, Almiserà, Almoines, Almoradí, Almudaina, Almussafes, Alpont, l’Alqueria d’Asnar, l’Alqueria de la Comtessa, les Alqueries, les Alqueries del Nen Perdut, Altea, Altura, Alzira, Andilla, Anna, Antella, Aranyel, Ares dels Oms, Ares del Maestrat, Argeleta, Artana, Asp, Assuévar, Atzeneta d’Albaida, Atzeneta del Maestrat i l’Atzúvia.

[Si els has llegit tots sense ensopegar ni ofegar-te, els pobles valencians valencianitzats, ja pots començar a situar-los en un mapa del país valencià; de primer a cegues, després amb les correccions pertinents]

Ara sí, mestres, començarem a posar intel·ligència, perquè ja som en el tercer dia de curs i no podem badar. Entre més objectius a curt termini, i abans que no arriben els xiquets, faràs una lectura senzilla de l’article de Joan Ramon Resina “Malson d’una nit d’estiu“. El professor d’Stanford ens proposa als mestres una investigació de lectures que ens ajudarà a preparar les classes i la nostra saviesa, davant uns xiquets que mereixen mestres pel coneixement i no tan dedicats als curriculums i a les martingales (excuses per no ensenyar de veritat a estudiar).

De l’article del professor Resina, jo propose una tria de lectures i una altra d’idees, a més que demanaria, als mestres, un comentari de cinc fulls, i als alumnes de secundària i batxiller un altre comentari sense límit d’extensió.

Sobre les idees, per exemple:

—segles de prosperitat i lleugeresa, amb intervals de felicitat col·lectiva. Proposta: tria tres filòsofs del segle XX que puguen il·lustrar aquest encís per la vida (filòsofs?, encís per la vida… Caguenlhòstiaputa, sembla un oximoron!)

—els moviments socials, culturals i polítics més divertits del segle XX: l’anarquisme, el jazz, maig del 68, els hippisme, el cinema mut i el cinema en color, Tolstoi contra Dostoiewski, Estellés i els altres…

—Les generacions perdudes a Amèrica i a Europa: els nostres pares! (també podeu fer la versió de les mares, però de mares soles).

—La necessitat d’horitzons del jovent: perquè han robat el futur dels fills, aquells calaveres d’espanya? Madrit és un estat feixista! Com podem lluitar contra un horitzó vital encongit? Aporteu dues idees de trellat (ací les mares teniu un paper elevat)

—Relacions i conseqüències entre una lectura esquifida dels mestres i els alumnes i les catàstrofes naturals del planeta: forats negres, incendis, huracans, sequeres, desertització mental i política, biblioteques contra bars i poiliesportius

—“El bosc rebrotarà elàsticament, com ho ha fet durant segles, guardant el record de les flames a l’escorça de les grans sequoies, que ja exhibien les nafres d’incendis anteriors.” fes una tria de deu ecòlegs o botànics, de Cavanilles a Margalef, i ordena’ls per prioritat dels seus estudis, segons els interessos valencians-catalans-baleàrics i el seu medi natural.

—el racisme en les nostres vides: explica un cas habitual de la teua vida, per exemple, quan oblides que, els drets universals, espanya se’ls passa per l’engonal de quatre presidents i dos-cents fiscals franquistes.

-Museus valents i covards: art i combat. Tres museus que no has visitat mai on voldries ser-hi en una altra vida. Projecta un Pla per a un museu contemporani del s. XXI del qual seràs l’hipotètic director. Sales, pintors principals, pressupost, un programa a cinc anys vista! Activitats per a escolars de primària… Per a mestres retirats!

—Jeanne Hedgepeth, mestra d’un institut d’Illinois, va perdre la feina per un comentari a Facebook en què rebutjava l’afront ‘privilegi blanc’, investiga a què es dedica ara, que és a l’atur. Sabies que a espanya t’empressonen només per manifestar-te en favor de la llibertat? Hi ha un jove de Madrit que és un any tancat per això: saps qui és?, el seu nom?, en canvi, l’assassí Martín Villa, o Gonzalez, o Suarez, o Aznar…

Sobre les lectures imprescindibles dels mestres, els propers tres anys:

—El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, Exiles Return, de Malcolm Cowley, Ignot de Manel Baixauli, Joan Garí, La terra eixorca de TS Eliot, Faust, Hamlet, El naixement de la tragèdia, Nietzsche. Oswald Spengler, La decadència d’Occident… Serem Atlàntida de Joan Beneixiu, el poder transformador de la lectura, de Laura borràs, La senzillesa d’aprendre de Carme Timoneda, Conte contat, contes homenatge a Llorenç, Veus de ciència de Martí Domínguez, Principis elementals de filosofia de Georges Politzer, Errata de Georges Steiner, La utilitat de lo inútil de Nuccio Ordine…

Si en voleu afegir més, no us en penedireu, que la lectura dels mestres no tinga límits ni estretors ni una vida tan encongida com ens volen fer empassar els imitadors, els farsants, els tecnòcrates, els funcionaris mercenari, els jutges, els fiscals, i tota aquella patuleia que amaga el coneixement i atempta contra la intel·ligència dels xiquets valencians.

Anit, encara amb lllum solar i la serra retallada en penombra contra tramuntana, vaig fer teràpia amb el mestre. Ens hi vam estar gairebé tres quarts d’hora (això a cal terapeuta, o massatgista o digues-li com vulgues, valdria entre cinquanta i cent euros). Després de les salutacions, ens vam fer repàs de la vida, de l’estiu, de l’ofici de mestre —el mestre em va aconsellar de treballar fins als setanta (primera lliçó de la teràpia). Penseu que els homes grans del poble, llauradors o carnissers, van perdre l’oreig en deixar de feinejar, així que no et faça por l’edat sinó el retir: mon pare va passar dels noranta-cinc, i mon tio Vicent si fa no fa, i n’hi ha de vuitanta llargs que encara feinegen cada dia al camp, amb tractor i totes les eines. Teràpies de veritat, sense teranyines.

La conversa amb els savis sempre ajuda a començar un curs nou, i el repàs va anar d’aqueixa manera, si fa no fa. Què llegim, què escrivim, els amics, els que han faltat, les oracions, el camp, l’escola, els amics que ens necessiten més, les feines pendents, els fills, el comiat. Em deixaré alguna cosa, perquè quaranta-cinc minuts de conversa són un degoteig d’idees, que ja no estem per recordar-ho tot, ni amb enregistradora.

El mestre em va dir que escrivia més que no llegia, però quan em va repassar les lectures vaig apamar com havia d’escriure, a raig, que m’ho va confirmar després: ara feia un quadern que aplegava tots els aplecs dels xiquets d’olocau, homenatge, va dir, a Pepa agustí i a Llorenç, dos dels amics que ens han deixat no fa gaire. Repassava més quaderns, un sobre romanços, gojos de Sant Roc i cants del XVIII, trobe que em va dir, que després es van usar en temps de confinament per fer corals d’amics i coneguts, entre les lectures, el mestre va parlar de primer de Baixauli, el llibre Ignot, i després de Beneixiu per Serem Atlàntida, que considera dos monuments literaris que posen a l’alça la qualitat literària dels escriptors valencians, per damunt d’uns altres. Aprofita el mestre per passar-me consell dels llibres que hauria de tenir a la taula de la classe per iniciar el curs: les veus de ciència i les Històries naturals de Martí Domínguez, que hauria de fer servir incondicionalment. Li dic que ho faig i ho trobe molt pertinent, que són dues lliçons de cultura i guiatge a la classe de primària. No sé si gaires mestres ho faran, a secundària o fins i tot a batxiller. Els alumnes valencians que ho perden.

Torna, el mestre, a Joan Garí i el seu magnífic “l’única passió noble”, m’ho diu cada vegada, com si no recordés que ja m’ho havia aconsellat en l’última conversa, en la penúltima… Segona lliçó de la teràpia: com el mestres grans saben però fan com que no ho saben, que ja t’ho havien dit, però també saben que els temps, la modernitat, la pressa i pensar que potser tindràs una altra vida, que no la tindràs, t’ha fet oblidar un dels millors consells, i els de la lectura són consells que se n’obliden, sense voler, sense voluntarietat, perquè n’hi ha tanta cosa bella a llegir enmig de tanta pellorfa.

El mestre puja i baixa a la Marina, visita els amics, em comunica que s’han mort amics propers, molt propers, i companys de magisteri, vuitanta anys i escaig. Un agost horrorós, esfereïdor, que l’obliga, em confessa, a deixar els papers enllestits —escric tant per això, perquè ja som en una edat que som en el camí, saps, vaig deixant enllestits els papers de la taula principal. Per treure’ns d’aquest trencadís de vida, de retalls i d’amics que ja han faltat, li trec el tema del camp, i ell diu que si voldré plantons, que ho sap de primera mà, els de garrofera són a dotze euros i triguen dos anys a servir-te’ls. Aaaa, jo no vull plantons de garrofera, per cert, a com va la garrofa?, a setanta cèntims a la cooperativa de Xest. A setanta! M’exclame, el doble de preu que les taronges: això de les taronges, ja t’ho vaig dir (d’això se’n recorda sempre el mestre) és la decadència d’Occident. La mort dels valencians!, o del camp valencià. Per cert, afig, he rellegit el senyor Pla, de nou, un nou dietari que són uns papers aplegats que hauria deixat per enllestir, i un altre llibre (el títol no el recorde). El professor Joan Ramon resina, en un article magistral a Vilaweb, en parla d’aqueixa decadència, que va començar si fa no fa un segle enrere… “El profeta més influent de la decadència del món europeu fou Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident” Si puc, demà en parlaré d’aquest article, que hauria de ser d’obligada lectura per als mestres abans de començar el curs.

No soparàs?, ja sopen a casa, em diu, són tots a la cuina, les nétes també. Però jo, com els mestres retirats, ja no sope gaire. Per cert, el meu primer destí va ser una escoleta de Llíria, però abans havia fet una substitució a l’Annexa de magisteri, en els alts de l’ajuntament de València, a la part del darrere, m’havia convidat a fer-ho el que havia sigut director de l’escola, que de primer havia estat en el tribunal de depuració dels mestres, però després, amb els anys, se n’adonà de tants errors i ens feu llegir i aprendre els trenta punts de l’Escola Nova (tercera lliçó de la teràpia): els coneixen, els mestres d’ara, aquests punts imprescindibles? Saben què és l’Escola Nova, ho estudien prou? Què lligen els mestres nous, albert?

Ara repassem què fan els fills, els amics propers, les dificultats d’una edat entre pares i fills, el conflicte etern de nou i de vell, tornem a Llorenç i al llibre de contes que li han editat en homenatge a l’amic: el mestre diu que està molt enfadat, que ningú no l’havia convidat a escriure-hi, que ell volia dir unes coses sobre l’amic, sobre l’alumne, sobre el mestre… Tan enfadat que va decidir no baixar a Bétera a la presentació de Conte contat. Dels fills, dels amics, de la vida…, s’ha fet tan fosc que no es veuen els arbres, els plantons, el camí, però fa bo, el cel és tapat i darrere la serra, pel camp de morvedre i la serra germana, llampega. Ens diem bona nit i ens comprometem a tornar, a la lectura, a la conversa, a la vida.

Hem fet la primera reunió de mestres organitzativa del curs 2020-2021. Un luxe d’espai, de discurs, de primer dia, d’ofici. Si hom tria de fer de mestre, ser mestre és un goig. I té els seus privilegis indiscutibles. Sí, també té més coses, excés de feina, destorbs, dificultats, conflictes, errors, encerts, però si has agafat la màxima que ser mestre és un estil de vida, i ja tens una edat que et fa veure les coses amb major ample i horitzó, aleshores t’has guanyat totes les indulgències. Entre més, la llibertat d’acció. Faltaria això!

El discurs de benvinguda i molts detalls organitzatius que podem resumir en seguretat, atenció principal als alumnes (això sempre), no entrar en pànic per qualsevol imprevist, fer equip i cooperació, i ajustar-nos a mesures especials en una situació d’inici de curs especial com mai no havíem vist. Jo afegiria com ensenyarem a llegir en aquest temps d’escola, com farem perquè la lectura, sí, gaudesca del poder transformador de tot plegat. Sobretot entre els valencians, que tenim un índex tan prim de llibres i de lectures, perquè aprendre de llegir ens puga servir per fer un tomb de 180 graus en favor del coneixement. A partir de la lectura, mestres. Ves si la feina que tenim és important. Com la de forner, o poeta o llaurador.

Després, com en els altres oficis nobles, rurals i urbans, els mestres hem esmorzat, a partir d’uns plats que cadascú havia posat en comú des de casa, en taules separades, per grups o torns o etapes escolars. La idea principal és que cada mestre és responsable de fer bé la feina, atendre els xiquets, oferir-los la garantia que l’escola és un espai per compartir entre iguals allò que vivim: ho va dir Freinet en la primera de les invariants: els infants són de la mateixa naturalesa que nosaltres.

Hi ha molta il·lusió, i joia, entre els mestres, aquest primer dia. Que s’encomane, que dure. Per molts anys!

Passa l’estiu, passa la calor, passen les vacances, però els presos polítics són allà. Atrapats per un estat feixista.

Moltes coses s’acaben, que s’acaben les vacances, la vida, fins i tot un bon plat d’arròs, s’acaba, però espanya és un model de repressió que no s’acaba, com una lliçó magistral contra els drets humans que hagués de durar sempre. Contra la llibertat, sempre: espanya franquista, espanya psoe, espanya podem, qualsevol espanya és un dels espais antidemocràtics més sever i incapaç. És la història d’un bunyol o d’un rodar de ratolí en una roda sense eixida. Inútil. La identitat espanyola delata tanta  inseguretat, o menyspreu, com baixesa. A les carassetes, als cotxes, als canells, han d’ensenyar allò que no poden lluir, ni tenir, pobres. Però ens tenen colonitzats. Als valencians, sobretot, agafats dels ous. De la figa, diran les puristes. Sort que demà començarem un altre curs on podrem explicar que n’hi ha més món, un altre món possible. Sort encara de l’escola, si no es desorienta gaire.

Demà començarem un altre curs. Si n’hi haurà un altre curs. Tornarà la feina, si és que n’hi ha feina, i tornarà la desorientació, si no posem rumb a la llibertat, a la vida, a la intel·ligència. D’això ja n’estem segurs, que no en faltarà, de ganes de treballar, d’aprendre, amb un coratge que els mestres caldrà que engreixen enguany, amb major mesura. A l’escola, al carrer, en el dia a dia de la política, de la cultura, de l’economia, caldrà coratge. Au, mestres, si aquesta nit encara podeu dormir d’un colp, tanta passió com demà i molts dies seguits necessitareu.

Malgrat que ho diu Carme Junyent, que la passió està sobrevalorada. Com ella fa, en acabar els seus apunts diaris de la llibreta, demà en parlarem.