Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: curs 2020-2021

Per què no llegim Enric Valor (2)? (18)

0

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten. En canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades —paraules, expressions, paràgrafs, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, i si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixement, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sistema educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes.

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

 

[continuarà]

 

Per què no llegim Enric Valor (1)? (17)

1

Potser que fóra el matemàtic americà Martin Gardner, vull pensar que va ser ell, qui va escriure una reflexió que ja fa temps que em pega voltes, sobre la lectura. Gardner es queixava de la manca de bons lectors entre els xiquets americans en edat escolar, i acusava el sistema educatiu (i polític) que no preparava adequadament els joves per llegir les grans obres de la literatura universal, entre més, es demanava com era que els xiquets americans de dotze anys eren incapaços de llegir Alícia en terra de meravelles, un llibre del qual estava profundament adelerat —fins i tot va fer-ne una versió anotada, que és una llàstima no tinguem en català. Perquè ves qu,e d’Alícia, en tenim una de les millors versions del món, en català, traduïda per Josep Carner, que fins i tot podria fer ombra a la versió anglesa original, pel que fa a l’exigència lectora.

No cal dir que molts grans autors nostres van dedicar grans esforços a traduir obres clàssiques de la literatura infantil i juvenil, en canvi que la canalla tingués accés a la gran literatura de tot temps. Carner, Riba, Manent, són una tria només, d’una gran decisió en favor dels lectors, dels lectors d’alta volada, en traduir Perrault, Barrie, Carroll, Kípling, Verne, Grimm, Andersen… Però ves que una gernació de lectors no hi arriba. Ni a aquests llibres, que considera superats o passats —pensen que són històries poc atraients, si només que són rondalles—, o no arriba a llegir-les en les boníssimes traduccions dels mestres.

En el cas valencià en particular, la qüestió és més profundament complexa i local. O més catastròfica. Que els mestres n’opinen, perquè ací passa amb el mestre Enric Valor, que els alumnes de primària són incapaços d’enfrontar-s’hi, voluntàriament encara que siga a les rondalles. Massa literatura? Una llengua massa elevada? Com és, doncs, que amb dotze anys, els alumnes valencians són incapaços de llegir pel seu compte aquests registres literaris si no és en versions reduïdes o adaptades?

Un dels problemes que hom apunta, com un obstacle per llegir Enric Valor a l’escola, és que el seu nivell de llengua és elevat. Un registre literari, sinyors, voldrà dir això, que l’exigència no afluixa, si no volem oferir gat per llebre. D’una altra manera, no ens demanem el contrari: que el nivell de llengua dels mestres, i de retop dels alumnes, és de mitja canya o fins i tot d’una baixesa que no arriba a la categoria de llengua normal. I per això, quan cal afrontar una dificultat mitjana, abans fins i tot de començar, els mestres abandonem. I els pares.

O potser que no preparem prou bé els alumnes per llegir, per llegir fins i tot bona literatura, només succedanis.

Plantegem-ho d’una altra manera:

—Us imagineu que els mateixos mestres, o els pares, comunicaren a l’escola que la matemàtica bàsica és massa elevada i, per tant, caldria reduir-ne els nivells, com ara multiplicar només fins al cinc; sumar fins a cent o fer divisions només si són de residu zero? Impensable. En això ningú no hi posa dubtes o falques o adaptacions més senzilles: això és matemàtica, o pitjor, és la llengua castellana! Perquè amb la llengua colonial ningú no es planteja la reducció, adaptació o la rebaixa. Només podria passar i passa en la llengua dels valencians, que com a màxim ha de ser nivell Àpunt, si no volem espantar el galliner, en canvi de continuar escampant el fem de gallinasa contra l’escola, contra nostre, contra el país.

Quina fóra l’edat adequada per llegir les rondalles d’Enric Valor en l’edició de l’editorial Bullent, si hom posa com a repte la llengua? Possiblement la resposta és variable, diversa, segons les ganes que tindrem de treballar. A partir de sisé de primària, potser, quan l’escola dels valencians ha tingut temps de preparar els infants en una lectura adequada i un bagatge lingüístic suficient. Perquè si hom ha d’esperar que siguen els mitjans, els diaris, la televisió o l’empresa privada, a ensenyar-nos llengua —això és natural que passe en el món, quan una llengua no està sotmesa a pressió— podem esperar-nos asseguts uns quants segles. Ningú no ajudarà els infants valencians a tenir un registre de llengua suficient ni normalet. No se us ocórrega d’exigir-vos res més, perquè només l’escola podrà garantir o provar d’aconseguir aital cingle.

Però si això passa, que ens esperem temps i temps que els nostres alumnes tinguen aquella llengua bàsica ben entrenada, els joves, i els joves adolescents, ja no seran per gegants o grandots o forners o roders de got i ganivet. Les històries rurals, el paisatge valencià, o les heroïcitats d’un fill de masovers, no els atraparà ni poc ni gaire. Ací hi ha un debat lícit entre els mestres, si volen traure-li punta.

En l’afer també intervendran les famílies, que voldran sucar-hi i pondre ous: serà pedagògic fer llegir als xiquets un text que per la dificultat (molt del lèxic que hi apareix sembla que els arriba del futur, que no l’haguessen llegit mai de la vida) no els deixa gaudir allò que llegeixen, allò que passa a la rondalla, i aleshores preferiran Potter o el Diari del Greg a les rondalles valencianes pròpies. Per què no les tres coses, sense desetimar-ne cap?

—Uii, massa és pasta. El debat dels pares podria ser intens o intencionat. Posem-hi positivisme i construcció…

Els mestres badem, sens dubte. I afluixem. De primer, perquè no tenim un bagatge lingüístic suficient (i ves que tota la literatura del senyor Valor és un curs intensiu com n’hi ha pocs, per aprendre moltíssim els mestres, els alumnes i els pares), de segon, perquè ens emmirallem en models literaris mancats, d’un nivellàs que és de mitja divisió, i d’un horitzó prim i difús. I a cada bugada, perdem llençols, pronoms, estructures, maneres de dir, expressions genuïnes, fins i tot el sistema de les vocals valencianes.

Però, ai, no feu treballar tant els nostres fills, que no entendran què lligen!

 

[continuarà]

 

Dia mundial de la poesia 2021

0

NO EM DESPULLEU, de Felícia Fuster

Abans

que el gran compàs no em paralitze

amb la geometria de la mort

no em despulleu.

No em despulleu del temps

ni d’aquells mots

que, fins gebrats, jo feia càlids.

Sé que el meu cant

avui

no arribarà

ni a les òrbites baixes

i el món em pesarà. Tant és.

Deixeu-me.

Deixeu-me el formigueig

d’aquest cap ple de festa

i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,

calç apagada, encesa, poca cosa,

no, res,

amb els peus nus.

Sé caminar descalça. I més.

I encara sé:

només el que s’esborra

té importància.

 

Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2012)Obra poètica, 2010 [«Nusos de sorra», Aquelles cordes del vent,1987]

 

L’any que Felícia Fuster va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, jo també m’hi havia presentat, amb un poemari que no recorde, ni sé com es deia, no recorde res del que vaig escriure aleshores. Recorde que em vaig enfadar, i vaig creure’m arrogant, infeliç. Si mai trobe temps i trobe on, potser que cerque què vaig escriure. Però no promet res.

Avui he escrit un tros del poema a la pissarra, i l’he fet llegir als xiquets. Quan els he dit que només escriuríem fins ací, només la primera idea, Marc ha amollat: “Sempre ens deixes les coses perquè pensem, mestre”, i aleshores he trobat que la metàfora, només primera idea, encara tenia més sentit. Veuré demà que diran els xiquets, què els ha fet pensar, què en voldran explicar de la poesia, què voldran escriure de poètic, si no ens haurem de despullar primer.

Jo encara conserve el poema que va escriure Marc Granell, per al dia mundial de la poesia de 2018, els el faig escriure i llegir cada any, als alumnes. Ves si l’escola recobra sentit, aleshores, amb la poesia. Amb els poetes.

No em despulleu, dius!

Per què no llegim? (15)

0

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

 

 

 

Per què no llegim? (13)

0

«A diferència de les obres teatrals, a la vida no se sap mai quants protagonistes intervenen en un relat.» La frase és de l’escriptora eslovena Simona Skabec. Ahir ho vam comprovar a la classe, mentre els xiquets provaven d’escriure contes que no foren avorrits i jo els torpedinava amb idees esbojarrades que trencaren una mica històries excessivament liníals i tòpiques. Un exercici per aprendre a escriure, ara que són tan tendres, sempre és divertit, no gaire fàcil però capaç d’enderiar-los molt de temps a pensar. No, escriure no és senzill, en canvi els alumnes, amb nou anys, poden passar-hi hores intentant-ho.

Anit ens vam quedar amb algunes de les idees que el mestre Gianni Rodari explicava pels anys seixanta als mestres joves que volien escoltar-lo, a les famílies, si volien fer fills amb una mica de capacitat lectora a les seues vides. En aquell moment, a espanya governava la dictadura franquista que havia afusellat els mestres a grapats i n’havia fet exiliar qui sap quants, o els havia expulsat del magisteri. El resultat és que encara arrosseguem un dèficit lector terrible, a més que som a mans del mateix feixisme carnavalesc, ara disfressat de jutges, militars i polítics de qualsevol color. Continuen perseguint-se demòcrates, músics, actors o mestres, per les seues idees. En canvi d’alliberar autèntiques bèsties feixistes amants de la violència o la corrupció. Què hi farem, denunciar-ho i treballar perquè els xiquets puguen llegir més i es formen amb una solidesa democràtica major. Anit havíem deixades explicades quatre coses que no havíem de fer si volíem que els xiquets no odiaren la lectura. Avui hi continuem explicant-ne quatre més.

5 Culpabilitzar els xiquets per la seua poca traça lectora

Si fa no fa, i malgrat uns petits esforços visibles (no sé si ordenats amb la traça escaient) n’hi ha molts xiquets que en el segle XXI manifesten que no els agrada llegir. Com poden manifestar, i tampoc no els passa gairebé res, que no els agrada la verdura a l’arròs, o la fruita, si és que han de pelar-la tots sols. Rodari diu que, culpar els xiquets d’una cosa que no els agrada, com ara la lectura, és evitar la nostra culpa, de mals mestres a l’hora d’ensenyar-los a llegir. No l’obligació de llegir per aprendre, el goig de llegir per llegir, sense un repte a curt termini. Rodari no s’està de denunciar quantes cases hi ha sense llibres, o quants llicenciats arriben a destí sense llegir, fins i tot quants mestres deixen passar els dies, els dies i les setmanes, sense obrir un llibre nou. O un de vell. Aquest apunt de Rodari al llibre “Escola de fantasia” el trobe ben interessant perquè apunta de lo alto quants dèficits tenim, els valencians governats per espanyols que odien la lectura, que no podem alçar el cap; ni la cua, sinyors. Els dèficits són de l’estat, dels governs regionals (!), dels governs dels jutges, dels ajuntaments, que es pensaven que en posar quatre euros en biblioteques municipals, els xiquets perdrien el cul per anar a llegir, desesperats que no es quedaren sense llibres de lectura, o sense còmics o sense ves a saber què.

Gosaria dir que l’apunt de Rodari a seixanta anys vista pega encara més en la ferida, perquè ves si hem tingut temps d’esmenar la pífia monumental de tenir xiquets, joves, adults, mestres, generacions senceres de gent que no llegeix. De vegades ni un sol llibre. Així que aquest apunt és perquè no tornem a culpar els xiquets d’un dèficit tan greu com gros, provocat perquè els qui decideixen què, no creuen realment que la lectura pague la pena si només hem de viure setanta o vuitanta anys de mitjana.

Per què no llegim? (12)

0

En aquest quadern fantàstic de Gianni Rodari “Escola de fantasia” editat per Blackie Books, hi trobareu reflexions i apunts sobre educació i lectura de molt d’interés, tan actuals com el segle i molt més avançats que qualsevol llei espanyola d’educació d’ací a l’eternitat (segle cinquanta, per exemple).

En el capítol quatre el mestre explica nou maneres d’ensenyar perquè els xiquets odien la lectura. De fet, Rodari ja diu que n’hi ha molts educadors, mestres i pedagogs que, amb fidelitat i coherència, entrenen els xiquets perquè els faça vomitar la lectura. De tot plegat, ell n’extreu nou idees clau, del que no caldria fer mai, si volem que els nostres llegesquen. Us en faig un tast:

1 No presenteu mai un llibre com a alternativa a la televisió. La conclusió del que ell explica (feu el favor de cercar el llibre i llegir-lo) és que negar una diversió com les pantalles (aleshores només n’hi havia TV) no és la millor manera de fer-ne agafar una altra, de diversió, no diguem ja estimar-la. D’una altra manera: en canvi de la TV o el mòbil o la tablet —no diguem que no s’haja de regular el temps—, no oferim els llibres i la lectura. No.

2 Els còmics, l’àlbum il·lustrat… a l’època de Rodari, els còmics van fer un paper extraordinari. Al meu poble, cada diumenge feien una parada en terra al passeig, al carrer valència, amb tebeos de vell molt molt poc educatius, si voleu, però era l’única cosa a mà per llegir. Ara mateix, el còmic fa un altre paper, possiblement també extraordinari. Hi ha també una varietat d’àlbums il·lustrats d’un nivell excepcional, autèntiques meravelles, que elles mateixa ja expliquen grans històries. Ajudar-los a entendre què volen dir, quina és la història que expliquen, quins són els detalls, on ens porta o tranpsorta aquella mirada, uns ppofessionals del país tan parits, és una altra via en favor de la lectura… Total, que no hauríem de dir mai “deixa els dibuixos i posa’t a llegir” si no volem caure en el segon error garrafal contra la lectura.

3 No digueu mai que abans es llegia més…

Comparar el present, aquest tan complex, amb el passat dels pares no és un bon sistema per fer pedagogia. Cada temps té la seua necessitat, complexitat, però aquesta incertesa d’avui, ai, no sé si serà comparable a res del passat. Si més no (penseu que açò es va escriure fa seixanta anys, que és un món on si tot just hi havia rentadores a casa, i el primer ordinador portàtil encara trigaria 25 anys a inventar-se. Però identificar els llibres amb el passat d’uns altres fóra com dir-los això no té res a veure amb la vostra vida, els llibres. Una altra cosa és explicar-los, quan siguen madurs per la lectura, la màgia dels clàssics… Ep, de les traduccions dels mestres, de l’alta literatura. Això és una altra història i necessitem que siguen lectors molt madurs.

4 Massa distraccions, xiquets!

Diu el mestre Gianni Rodari que un dels drames de la infància actual és l’organització del temps lliure. En el moment que ell deia això, la manca de propostes engrescadores, sens dubte que era un fet, si vivies en una ciutat, o en un poble i consideraves que el joc de carrer, el joc popular, les colles, no eren suficient. Aquell també era un aprenentatge fora de l’escola molt vital. Fins i tot més autèntic que no l’escola que vam patir. Però avui, com desfilem aquestes propostes als xiquets, en quin plat de la balança ens faran més paper, o massa, si els xiquets tenen el dia, des que s’alcen fins que es giten, completament organitzat. Diu Rodari que el problema no és l’oferta i la quantitat de propostes (com més lliures, de major eficàcia pedagògica), ell assegurava que la proposta més enriquidora depenia del lloc que ocupaven els llibres a la vida del país, de la societat, de la família, de l’escola.

Doncs no podem dubtar-ho, en temps de pandèmia, aquesta organització del temps ens ha tocat la moral i la melsa, però bé que dependrà de la nostra imaginació, si sabem convertir el greuge, la limitació del temps, els canvis obligats de les nostres vides, en aquests dia a dia tan difícils, i convertir-los en grans reptes educatius, d’aprendre veritablement amb rigor i solidesa des dels valors més bàsics, dels drets humans per exemple.

Ara mateix, em perdonareu la gosadia de l’exemple, els xiquets de 4t de l’escola no passa el dia que no em porten noves propostes de lectura, nous llibres, de sorprenents i de coents, és veritat, però s’han deixat atrapar una majoria per l’embruix de llegir i llegir i llegir fins i tot en els moments del pati. No sé si m’havia passat mai, trobar un grup tan delerós de llegir amb aqueixa intensitat. Que em puguen sorprendre cada dia. Ui, que no serem camí de finlàndia!

[continuarà]

 

 

La mancomunitat, la comunitat, els regants, els colombaires, el llevant…

0

Ahir recordava un quadern de pedagogia que editava la Mancomunitat de Catalunya el 1922, el Butlletí dels Mestres. A uns dies de saber si aqueixa figura administrativa continuarà, “mancomunitat”, lligada al cordó espanyol o a la corda que l’ofega, cent anys després. Això és, si mantenim una violència crua i puracontra la pedagogia, al nord i al sud, submissa als capricis de jutges retors i militars, o ens convertim en esperits lliures en favor de la pedagogia. Els valencians també tenim aqueixa corda que ofega al coll, que des d’espanya collen segons el grau que ells decideixen cada dia que els pega per la seua mandarina.

En el número 3 del quadern Butlletí de mestres, hom encarrega al Consell d’Instrucció Pública la redacció dels programes per a l’ensenyament primari, que conclou: “Necessitem no programes tancats, detallats, amb punts i lliçons numerats i classificats, sinó indicació de mètodes i, en tot cas, de contingut molt obert.” Vaja, cent anys enrere, el contrari del que prediquen encara a espanya els escapularis del psoe, podemos, pp o tot d’escolans i coronels.

[…]

“Cal recordar  que tenim una llei des de mitjan segle passat (XIX), que durant aquest mig segle la posició del món ha sofert una transformació profunda i nosaltres som on érem aleshores!” Butlletí de Mestres, Barcelona, 31 de gener de 1922

I no sembla que la cosa varie gaire, no?

Al final de cada butlletí trobareu una proposta de lectura per a mestres, sobretot, amb els consells perquè les lectures puguen tenir una aplicació pràctica a l’escola. Entre més consells, hi trobem que la lectura dels mestres és part fonamental de la seua formació si vol atendre amb criteri els alumnes. N’hi ha més propostes de lectura, entre més, una del mestre suís Adolf Ferrière contra les rutines avorrides. Ferrière és l’iniciador del Moviment de l’Escola Nova i va redactar els trenta principis que calia respectar si hom volia ser mereixedor d’aital privilegi contra l’escola tradicional.

Hi ha altres noms d’interés que presenten experiències pedagògiques d’arreu del món. Fins i tot apunten un cicle de conferències a Castelló, organitzades per l’Assemblea de la federació de mestres de llevant (aaahhhh, la ferida!).

 

 

Contra l’escola centralista

0

“El butlletí dels mestres”, suplement pedagògic de la revista Quaderns d’estudi de la mancomunitat de catalunya de 15 de febrer de 1922, dilluns farà 99 anys, en el seu número 4 i després d’unes converses pedagògiques i les teories d’Emili Boutroux, recomana als mestres joves que llegesquen “l’aurífic” volum Questions de Moral i d’Educació, sobretot perquè conté, diu el butlletí, els bellíssims assaigs sobre Lectura en veu alta…

En un altre moment del Quadernet presenten com es fa un dictat per a xiquets de nous anys, a partir d’una fàula de La Fontaine, La llebre i la tortuga, i com s’ha de preparar abans aquest dictat perquè siga profitós i escriure no esdevinga quelcom d’inútil.

«Rien ne sert de courir, il faut partir a point: Le lièvre et la tortue en sont un tèmoignage.»

La lliçó d’ortografia propiament dita acaba dient: la mestra corregix els treballs a la vesprada. Les faltes de gramàtica les ha d’explicar l’alumne. Les paraules corrents mal grafiades seran escrites tres voltes abans de començar els treballs del dia següent.

Cap al final del quadernet hi ha les notícies breus:

—La revista gallega A nosa terra publica un article sota el títol Da Inferioridade do enseño centralista, on s’analitzen les causes d’inferioritat en l’ensenyament a espanya: considera la més fonamental  la centralització, que negligeix  els factors de lloc, temps, història, raça (!), terra i costums… essencials en tota organització docent i en tota recerca i producció científiques.

Cent anys, i encara si patim el mateix tumor, de submissió a la idiotesa i al lladocini cultural i econòmic.

Per què no llegim? (11)

0

Ricard Peris és editor, un dels petits grans editors d’aquest país. Des d’Algemesí, ara que les muixerangues no poden pujar al cel, editar bons llibres supleix o alimenta l’ànima. Perquè malgrat la pandèmia i la misèria de l’estat que ens envaeix, la idea de fer llibres amb estil continua tan viva com el primer dia de 1492. Ara, el Ricard, ens posa un repte als mestres. Als mestres i als pares: què podem fer quan ens hem esforçat a regalar uns quants llibres i l’efecte sorpresa ha deixat el regalot adormit a la llibreria, sense que els fills en treguen cap suc o  goig per obrir-ne un i començar a mirar els dibuixos.

Ricard ens ho ha posat fàcil, aparentment. Al seu bloc ens recomana de fer cinc coses, cinc coses mínimes, per animar els fills a mantenir la il·lusió pels llibres, un colp regalats. Repassem què diu, l’editor d’Andana…

El primer que recomana és d’acompanyar el lector en les primeres lectures, supose que a partir del llibre regal que ha arribat a casa. Això és, mentre el lector siga tendre (tret de comptades excepcions, això passa sempre), primer lector, lector a penes o lector amb manta dificutat, acompanyar-lo en la lectura és necessari. Com fem quan els acompanyem a l’escola, al barber, al dentista o fins i tot a ca la xicota (n’hi ha joves que no tallen mai el cordó, els malparits). Sobretot perquè puga comprovar que ens creguem aquell moment de llegir amb ells, que deixem de fer res més que no siga estar-nos amb el fill i llegir. Llegir o escoltar-lo llegir, esperar a veure què ens conta de les il·lustracions, o explicar-li nosaltres què veiem, això, cada dia, a la vesprada o a la nit.

Jo diria, com va dir Martin Luther King, tinc un somni: tinc un somni encara que no sóc editor: que és que tots els pares lligen als fills, mentre els fills són lectors tendres o quan encara si han acabat quart de primària. Si ho feu quan tenen edat de secundària —ací ja passen més coses i el perill és més real—, tampoc no us apenedireu i tindreu guanyada la tercera indulgència: al cel dels vikings us hauran reservat una suite amb un robot lector de formes humanes triades a gust: aquest lector també farà els llits, us portarà el café i si li ho dieu amb amabilitat us gestionarà l’ús del comanadament de pantalles; no cal dir que la suite té superconnectades totes les pantalles, tauletes, mòbils de les tres realitats, la de veritat, la virtual i l’altra, la de l’altra banda de l’espill, amb el guany que ni us trobareu cap de ls Alícies famoses. Només els matemàtics que la van inventar.

La segona proposta que ens fa l’editor, Ricard Peris, és més difícil sens dubte, massa exigent per al comú de pares que volen fer dels fills grans lectors: els pares han de llegir amb passió davant dels fills?… Ahhhh, ací ja ens heu agafat amb la falta. En aqueix moment, si els pares no us veieu amb cor, podeu reiniciar el programa i refer tots els passos. Passa una miqueta com quan comencem un curs nou de llengües, el primer capítol sembla tan senzill, tant, que nosaltres ja pensem que aquesta vegada va de veritat, que n’aprendrem pels colzes. Caaa, il·lusions!

Torneu a la casella d’eixida, va: torneu en aquella llibreria que vau comprar el regal, ho recordeu?, no?, aleshores de segur que descobrireu on tenen un suro penjat d’una paret abans d’entrar al bany, sí, allà mateix, allà n’hi ha un retall amb un telefon on ajuden els pares amb problemes de lectura: recordeu que l’objectiu és que poseu passió quan llegiu als fills. També podeu llegir aquell manual de vell de la Sara Bryant, com explicar contes, que podria passar com començar a llegir als fills si volem aprendre de veritat a fer-ho. I Llorenç ens en va fer un d’ajustat a la nostra realitat, ell que va dedicar la vida a explicar contes.

(continuarà)

 

 

Per què no llegim? (10)

0

Hom hauria de pensar que el llibre ja ha fet molt de paper. Potser que en faça una miqueta més, de segur que sí, però n’hi haurà novetats que faran més paper, a partir d’ara. Vull dir que els llibres ja han fet allò que havien de fer,que no és poca cosa, i ara mateix no sembla que siga el millor dels suports per continuar fent-ne tanta, de feina i d’un paper principal en la història del coneixement. En canvi, coses que ja existien també fa milers d’anys, com és la ciència, continuaran fent-ne, de paper principal,  i en suports diversos. No sé quanta gent continua consultant els diccionaris en paper, si són a la xarxa. Enciclopèdies, manuals, diccionaris o fins i tot unes altres obres més lúdiques… Les encilopèdies i els diccionaris ja no es guanyen l’espai que ocupen a casa.

Hom podria augurar la mort d’una mena de lectura, o de llengua, si les armes amb les quals defensem les idees són d’una fluixera tan espaterrant com usem, per exemple, per defensar la llengua al nostre país. Només caldria llegir la magnífica entrevista d’Assumpció Maresma a Jem Cabanes per apamar la gravetat de la situació, de la llengua, de la lectura o fins i tot de la lectura de llengües en aquest país nostre tan amenaçat pels bandits d’espanya.

Allò que cap en milers de llibres és ara en un espai minúscul d’un xip: però també és veritat que, com passa amb els aliments, hom pot anar a cobrir la necessitat en un bar-pessebre o menjadora, en canvi de mantenir una certa cultura per menjar bé, de manera decent. Amb la lectura potser que passarà, però nosaltres no podrem desfer-nos d’aquella amenaça a la qual ens obliga espanya de no llegir, que fins i tot al capdavant de la misèria no lectora que aquell estat representa hi ha escriptors com vargas llosa, citat també per vallejo en el seu manifest. Contra la llibertat dels catalans, reclamava vargasllosa, la renúncia a llegir, en canvi de convertir-nos nosaltres en feixistes subdits de totes les amenaces.

El director de cinema iranià Jafar Panahi assegura que qualsevol pel·lícula, per poc valor que puga oferir, té interés, si és que en vols traure cap o res. Garcia Lorca també ho va dir, que no sabeu qualsevol llibre l’esforç i el dolor que fa passar al seu autor. Per això els llibres representen, a banda del valor que puguen tenir, un clam a la llibertat i en favor de la democràcia. Potser per això mateix espanya és al cul de la lectura mundial. Llibres i espanya, democràcia i espanya, són parelles i binomis que no casen. Malgrat que puguen passar per un estat que edita molts llibres: també han de tenir molts jutges, els ximples, i prou que saben que no fan justícia.

“…encara que cremeu el paper

mai no cremareu el que conté.”

diu irene vallejo que diu un poeta andalusí.

Però espanya va cremar llibres, mestres, escriptors, en dictadura i en transició, en democràcia, malgrat que sabem que era una demo falsa, així que no ens sorprendrem si malgrat els esforços, la ingent feina de mestres, llibreters, experts o uns quants editors, la nostra eficàcia se’n ressent. Les lliberies van passant a millor vida, que és la mort, i si el món encara inverteix en biblioteques i llibres, el món d’aqueix estat que és espanya, corromp i s’il·lumina per corrompre, abans que no per llegir o admirar-se davant uns milers de llibres ordrenats en un espai únic extraordinari, excels. Encara que, com voldria irenen vallejo, en qualsevol espai on s’hi teixeix per un llibre, hi ha les esperances del futur. Però sense la llibertat, ni els llibres no poden aportar aquest bri de llum.

 

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

 

Per què no llegim? (7)

0
Publicat el 3 de gener de 2021
VirginieCognet, dona i lectura

M’he tornat a desvetllar. En un altre moment la cosa em neguitejaria més del compte, però com que encara sóc de vacances de Nadal, almenys fins el 7 de gener, aprofite per cercar uns mitjons, un pantaló de xandall, una dessuadora, les ulleres i una manta d’aquelles de passar-la per damunt les cames per sentir la tèbior del matí que va despuntant llums contra el balcó. Al carrer ja se senten traginar uns cotxes, pocs, que és diumenge i la piuladissa d’ocells que no han de notar el fred que avui mana penetra autoritària pertot. Ara mateix el mòbil diu que hem baixat de zero graus, que a Bétera pega una frescoreta intensa, com diria el Botifarra (quins cabrons, els valencians!).

Em demane com podem fer arribar un missatge clar i concís, de recuperació per una causa que no és perduda completament, al 95% de valencians no lectors. Fer-los arribar un missatge que no siga de llegir, perquè d’aqueixa manera no els arribaria, no faria el profit que pretenem. Per exemple, quan diem que a Finlàndia són tan i tan lectors, un dels argumentaris fàcils que amollen els graciosos (possiblement que siguen poc lectors) és que allà fa molt de fred. Però és que ací a València, aquests dies també fa molt de fred, un fred que pela. Al camp els collidors encenen foc abans de posar-se a collir… Així que si el missatge ha de ser per senyes o signes, o per banderes, possiblement la via oral, de veu en veu, fóra més eficaç: caldria començar pels pregons municipals, això encara funciona als pobles; el pregó que anuncia un mort, els pagaments municipals, un tall d’aigua —ara a Bétera són freqüents— o una recomanació prudent per la pandèmia… Jo m’imagine el cotxe dels agutzils amb l’altaveu: xiquets, xiquetes, avui diumenge en llevar-vos, recordeu que encara som de vacances, després de desdejunar agafeu l’Illa del tresor, o Alícia en terra de meravelles o la rondalla d’aquell xiquet que era pastor a Benifallim… Jo ja m’hagués emocionat, si mai cap cotxe dels municipals hagués anunciat res amb aquest criteri… I això cada dissabte o diumenge, mare!

El mateix agutzil o guàrdia municipal (l’imagineu redactant a primera hora del matí quins llibres recomanaria cada dia de llegri?), després d’esmorzar podria fer la segona ronda i anunciaria que les llibreries són obertes, o la fira de l’Ateneu que ja és un clàssic comarcal en oferir grans lectures (també m’imagine el mateix agutzil, el primer, venint a la nit a l’Ateneu a demanar consell, o m’imagine als mestres d’escola, als centenars de mestres de Bétera, venint a preguntar com ho faran per fer llegir els seus alumnes extraviats, els alumnes i els mestres).

Deia que el guàrdia  explicaria per l’altaveu del cotxe dels pregons municipals on hi podran trobar les mares, després de comprar les verdures i el pa i la mel, una tria de llibres extraordinària, entre més autors del poble d’un nivell esplèndid, Raquel Ricart, Vicent Partal, Martí Domínguez, novel·les, històries juvenils, estudis, versos… I si el que volem és convidar a la lectura, el regidor de festes faria venir tot de voluntaris a llegir la carta de Reis a la plaça, o a la porta de l’Ajuntament, cartes exclusivament en valencià, i per cada xiquet que llegís, el Rei d’Orient enviaria a compte dels tributs municipals un llibre de regal a un campament de refugiats, un llibre i un pa dels grossos amb un tros de fuet, per exemple.

En una altra de les activitats, la cooperativa de Bétera convidaria els néts dels llauradors a llegir versos d’Estellés sobre la terra i el camp, una tria, o els faríem llegir un llibre de Vicent Pertegaz, de Bétera, que va publicar en aquella generació del 27, un quadernet que els mestres de l’escola desconeixen, que un home que era llaurador va publicar un llibret en aquella col·lecció de Lorca, Alberti o Guillen… N’hi hauria tantes activitats per enviar missatges directes a través de les accions: “fa més allò que fem que allò que diem”.

En un altre ordre de coses, al palauet on hi ha l’escenari més gros del poble, anirien passant els joves a llegir somnis escrits, en canvi de guanyar un premi lector, o d’estalviar-los accions embrutidores de les quals parlava Fuster al Diccionari per a ociosos. D’aqueixos missatge en favor dels llibres i de la lectura n’hi hauria cent, o més encara, només que n’hi hagués voluntat d’arribar al 95% dels humans valencians encabronats a no llegir. D’idees, amb tants de regidors, assessors, brigades, experts i redemptors, no ens en faltarien. Perquè, a una mala tinguérem un accés d’oblits, sempre podríem agafar un llibre de Gianni Rodari, que representa un immens fardell de bones idees per ajudar a millorar la civilització lectora.

Els espanyols això ho resolen fàcil. Com?, us demanareu, doncs perquè volen mantenir la seua quota no lectora coste que coste. Però nosaltres som valencians i volem millorar cada dia. Digueu que sí, va. Ells fan manifestos, en canvi que nosaltres els pregonem, traduïts, perquè passen com si foren nostres. Com si nosaltres no poguérem fer-ne, de manifestos en favor de la lectura, per bé que ja sabreu quina eficàcia arriben a tenir aquests missatges… Si al remat cal llegir-los. Com ho farà aquella banda dels Noranta-cinc?! Aqueslla banda nostra que fa que vivim en una balança de tant desequilibri…

El manifest del qual us parlaré ha sigut encomanat per la Federació de Gremis d’Editors d’espanya per aconseguir un pacte d’estat per la lectura. Sí, sí, jo també m’he agafat el cap. No s’estranyen, que aqueixes coses encara cal demanar-les, a espanya i als rucs que la governen, un pacte polític que afavorís la lectura, o es pensaven vostés que allà enllà els gossos només mengen llonganissa, mentre lligen?

(continuarà)

Per què no llegim? (6)

0
Publicat el 2 de gener de 2021

“Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.”,

“El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres”,

“L’home que viu, que viu intensament,  —o que es pensa que viu intensament—, no sent el desig de llegir […], l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal sa (una vaca, per exemple): ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix, perquè l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem quantificar d’embrutidors:”

—feu vosaltres mateixa la llista dels recursos embrutidors fora de la lectura.

Joan Fuster, la lectura, dins Diccionari per a ociosos

 

A nosaltres ens agradaria de fer la llista d’accions embrutidores, aquelles accions principals del 95% de valencians, que correspon, malauradament, a la quantitat de valencians no lectors (en valencià), que han de cercar tot de recursos i remeis fora de la lectura. Però aquest exercici semblaria un atac, un menyspreu, una manera negativa d’afrontar el problema, el càncer més gros que tenim els valencians, sobretot si no volem ser criats d’un amo. Ja deveu saber que els valencians, lectors i no lectors, som en amo.

La metàfora, si m’ho permeteu, és a tres bandes:

Una. Que al segle XXI, el 95% dels valencians siguem en amo és gros, no?

Dues. L’altre 5% és en amo també, però durant l’acció de la lectura hom pensa que hi ha un punt de vivesa que fa oblidar tanta pena.

TRES. Sense embuts, lectors o no lectors pesen el mateix en aquesta balança. Totes dues colles són ara mateix en amo.

 

 

 

Per què no llegim? (5)

0
Publicat el 1 de gener de 2021

La lectura dels valenciana és fragil com una neula o un paquet dels “barquillos” que venia ma tia Consuelo a l’ultramarins que teníem a tocar de casa; ella i el tio Guardo, l’ultramarins, nosaltres la carnisseria. Una lectura tan fràgil com el vidre o la llengua o el temps, quan la maduresa se’n va per un forat i veus que entra algú, una ombra o una cosa pitjor, que et demana de quedar-se al teu costat i tu, sense remei, li has de posar una manta per protegir-lo i un got d’aigua tèbia o una infusió d’unes quantes herbes del miracle, que el remei és difícil de trobar, la companyia que et farà si de cas.

Ves que les escoles, una majoria, i els mestres, no sabem quants, s’escarrassen a posar la lectura com un dels deures principals. N’hi ha que fa temps que ho fem, malgrat que n’havíem perdut molt, de temps i d’ocasions, moltíssim temps perdut en qüestions més supèrflues. Desorientats, els mestres van desorientats… Ara faig llegir cada dia als alumnes, sense por de perdre res, perquè no els passe allò que apuntava Enric Queralt, que en passar quart de primària, si el xiquet arrossega qualsevol dificultat, ho farà de per vida, un llast que no podrem corregir. Prou, prou mestres, de perdre i malmetre els vostres alumnes, contra la lectura. No ens ho podem permetre.

A primària això rutlla, xuta, despega, arranca amb una força que ens posa a nivell, però després, el professorat de secundària troba que les seues àrees, departaments i fineses (no vull que el ronc se m’escape per un altre forat) els fan oblidar la lectura, als alumnes, perquè han d’estudiar o fer coses pitjors, volen fer-los competents, els alumnes de secundària, o savis, o ves a saber si no voldran que sàpien fer el canut abans de fer la “o”. Ves a saber! Els alumnes valencians perden la lectura i la traça que havien agafat a primària en canvi de no sabem quina cosa: no sé si els mestres saben que només la lectura els farà lliures d’aquella faixa que els atenalla i els fa avorrir l’institut, les classes i no sabeu quantes coses més. Perquè aleshores les notes són més importants que la lectura, malgrat que les notes, fins i tot les bones notes, no eviten que siguen analfabet funcionals en lectura —recordeu el nostre índex lector valencià del 5% és pandèmic, gairebé mortal. Antidemocràtic.

Fragilitat lectora, és aquest mal que ara tenen els xiquets valencians. I no hem trobat cap ajuntament, cap ni un, que haja organitzat un concurs de lectura pública amb 2.000 euros de premi, o cinc mil, si els reptes lectors són els adequats per guanyar aital quantitat i honor públic. La lectura no té premi com altres futilitats o espais televisius, ni a curt termini ni de cap altra manera. Només depén de l’acció individual i d’unes quantes campanyes d’una timidesa i blanor que hom pensaria que són fetes a posta contra els llibres.

La televisió, per exemple, fins i tot la valenciana, destina temps i temps i temps a banalitats i contracultura, a derruir la poca feina que poden fer els mestres: la vulgaritat s’ha ensenyorit dels primers moments brillants d’Àpunt, i l’ha convertida en un altre subproducte contra tot allò que representa la lectura. A cagar, a cagar, els llibres! Visca aquest 5% de lectors, pensareu que festegen els polítics. Però no és així, sinyors, ben al contrari, l’acció i el nucli dels programes va destinada al 95% dels no-lectors valencians. Vet ací què pensen els publicistes, guionistes, realitzadors o periodistes (si n’hi ha cap) en Àpunt. Ja sabeu quants milers de llibres han comprat tots i cadsacun d’aquest treballadors a primera línia de la televisió valenciana? Ens hi juguem res?, quantes llibreries o biblioteques han visitat, particularment ells i les famílies, o fent cap programa de profit? Com voldreu, doncs, que guanyem la guerra a la ignorància, si aquells que tenen els mitjans l’abonen, l’alimenten i en fan goig de gaudir-la!

Si el 95% dels treballadors d’Àpunt a primera línia de la pantalla els feren al carrer, penseu que perdríem res, culturalment? Aleshores, feu feu, feu, neu fent! Justament, fan una tv contra el 5% lector del país, si seran rucs que els albarden, contra la lectura, ai.

I d’aquest benefici contra cultural, n’hi ha qui treu rèdit. L’antidemocràcia. I els valencians a besar la mà de l’amo.

 

 

Per què no llegim? (2)

0

Ja deveu saber que els valencians som a la cua de la lectura, a Europa. Només un cinc per cent dels valencians lligen en valencià. O simplement lligen. També és veritat que, en general, la cultura que ens envolta (empresa, mitjans, polítics, directius, els adults que voten i el jovent en general) no ajuda a canviar la tendència no-lectora dels valencians. En passar a secundària, sembla que la lectura passa a millor vida (no voldríem pensar que la culpa és del sexe). Per la lectura no han millorat l’espècie, els valencians, almenys l’espècie humana. Però si fa trenta-cinc anys de la llei d’ús de l’ensenyament en valencià, que també representa una manera diferent de fer escola i de fer societat, de voler ser més cultes, més oberts, més europeus, les nostres decisions són clau. Perquè la lectura també és democràcia, cultura democràtica, i un índex lector baix representa una cultura democràtica tan prima que sempre és en risc de malmetre’s. És el que passa, i només cal veure que canten els militars, què decideixen els jutges, qui amaguen els governs que es diuen progressistes, quan la democràcia és tan prima com el paper de fumar legal.
Per una altra banda, un llibre no pot substituir les necessitats bàsiques (el pa, l’aigua, la fruita, la casa), això ja ho explica un altre llibre que parla sobre aspectes bàsics de la filosofia, i també ho deia Maxwell; però la lectura sí que pot competir, ho hauria de fer, amb les segones necessitats. De fet, hauria de ser “la” segona necessitat: per endavant del tabac, els licors, els refrescs i els equipaments personals secundaris (perfums, maquinari, vestits, complements, etc.) sobretot perquè els llibres són inversió directa en la formació dels nostres fills. Com l’escola, que ningú no discuteix que ha d’educar i ho ha de fer bé, o l’atenció primària de sanitat, més necessària que mai, malgrat les decisions errònies dels polítics en pandèmia. Sí, el llibre mereix un estatus dins la formació. Perquè el llibre és una inversió a curt i a llarg termini. En drets humans, en responsabilitat, en valors, en aprendre a estimar allò fonamental. Pares i fills, per exemple (treieu-li la beator).

Ara us faré una proposta: imagineu que compreu un llibre setmanal al vostre fill o filla. No us espanteu, és un projecte i una idea, que ara mateix no us demana gaire despesa. Un llibre setmanal per al vostre fill no representaria un cost superior a 5-15 euros, si hom sap cercar les llibreries i els bons consells. Amb això, cada alumne de l’escola tindria a la seua biblioteca personal 35-50 llibres anuals, si compteu els llibres aplegats durant un curs. Si fem el càlcul de l’escolaritat obligatòria, dels 3 als 16 anys, en acabar la seua vida escolar un jove valencià tindria uns cinc-cents llibres que haurien bastit el seu univers llibresc de la infantesa a la joventut. Oh. Un tresor que posaria els valencians a la primera fila de la cultura a partir de la lectura i el goig pels llibres. Quina festa no farien els editors, els llibreters, els autors… Però sobretot, quina festa faria la nostra societat valenciana, amb el nivell i la capacitat que guanyaria.

No és una broma, ni una utopia, si ens agafem el propòsit com un repte nou dins l’educació dels nostres fills. Que puguen construir-se el seu propi univers llibresc. Amb tot el que això comportaria en altres guanys i disciplines, d’efectes directament proporcionals al benefici de cada projecte personal. Peça a peça, llibre a llibre, també construïm la personalitat i, no ho dubteu, la societat que ens acull, que serà més responsable i profitosa en relació a la inversió en educació. Més lliure i democràtica de ben segur.

En moments de crisi intensa, quan el llibre ha de competir amb el pa, com a primera necessitat (enteneu alimentació bàsica i altres necessitats de primera magnitud), hom disposa d’unes biblioteques públiques i escolars de gran qualitat. En això, en l’ús de les biblioteques, els valencians tampoc no despuntem gaire, perquè venim de molt avall. La corrupció no és en canvi de res. Però tothom pot posar-hi remei, sens dubte, que només caldria la voluntat i la creativitat en idees que puguen millorar la formació dels nostres alumnes. I he de dir-vos que en els últims anys, les biblioteques de poble i de barri han guanyat amb fons i atencions una barbaritat. Ho sé perquè al poble vam tenir aqueixa experiència, de convertir una cova en una biblioteca pública, des de la caverna en un espai de dignitat i respecte per la cultura i el coneixement.
Per això que la nostra parada a l’Ateneu, els llibres i els valencians, els de l’escola valenciana almenys, té una solució fàcil, si el tribunal de jutges calavera no ho impedeix. Fisn que no acabe Nadal, això és almenys fins a Reis, teniu la possibilitat d’una gran tria —hem portat a la parada autèntiques meravelles— per a infants, joves i adults. Però és que també de bones llibreries a Patraix, a Abastos, a l’Octubre Centre de Cultura, a la zona universitària, al carrer Pelai o en alguns pobles, Paiporta, Alzira, Catarroja, Benimaclet, Sagunt, fins i tot a Barcelona i Palma, allà us esperen amb els braços oberts, creieu-ho. Perquè pensar que la mancança de lectura no ens afectarà, que la decisió contra els llibres no afectarà la formació dels nostres fills, de les relacions pares i fills, dels valencians en particular o de la societat en general, és no voler mirar, és amagar el cap i defugir el gran repte d’educar: no voler que els nostres fills siguen millor que nosaltres, tinguen una formació de major pes i una projecció de futur il·limitada, malgrat els polítics i la seua incapacitat. Qualsevol inversió en aquest sentit, pares i mares, serà recompensada a curt termini. Immensament recompensada a llarg. L’interés que us farà la inversió, mare!
Decidir si comprem o no un llibre és com l’efecte d’una pedra llançada a l’estany: la repercussió de cada ona, de cada llibre o pàgina llegida, serà capaç de canviar el món. De canviar-nos. És a les nostres mans, a les vostres, en mans de les famílies i els mestres.