Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Cupressus sempervirens

Vèncer el silenci: 6 anys!

El 15 d’agost de 2004, sense saber massa que era el que estava fent, vaig penjar el primer apunt d’aquest bloc. Feia uns dies que acabava de descobrir això que ara en diem blocs (o blogs) i que llavors també se’n deia Diaris Interactius Personals, i vaig començar a fer provatures sense pensar que la cosa arribaria fins avui que, aviat és dit!, fa sis anys que m’hi vaig llençar.

L’experiència dels blocs ha estat molt rica per raons diverses. D’entrada i sense saber massa com, van començar a aparèixer lectors i lectores que fins i tot s’atrevien a deixar missatges i comentaris als meus apunts. Entenent que tot allò que fins aquell moment havia escrit gairebé mai no havia sortit de casa, trobar persones a les quals no coneixia de res que s’interessaven pels meus textos resultava molt encoratjador.

Així doncs, escriure en el bloc va ser una manera de sortir al carrer i de conèixer persones que d’altra manera mai no hauria conegut, però també va ser la manera de donar aire a les paraules, és a dir, de deixar d’escriure en la clandestinitat domèstica per començar a escriure amb la voluntat indubtable de fer-ho no només per un mateix, sinó també pensant en els altres.

Aquest canvi, saber que les meves paraules podien ser llegides per qualsevol persona, m’ha fet aprendre a triar quines coses vull dir d’aquelles que  no cal  que siguin dites i a valorar, també, si allò que en un moment determinat a mi em sembla tant important, només ho és per a mi o també pot interessar a algú altre. I no vull dir que hagi deixat d’escriure per a mi -és evident que sóc el meu primer lector-, però si que m’he adonat que la pulcritud necessària a l’hora de penjar un apunt al bloc, m’ha ensenyat a ser més primmirat per tal de no deixar anar en aquestes pàgines virtuals aquelles febleses del caràcter que no aportarien res de profit a qui ho llegeixi i de les quals me’n penediria en tornar-les a llegir.

Escriure és una manera de llegir-se, per això penso que escriure en el bloc també ensenya a llegir-se amb la distància que imposa la lletra d’impremta i amb la fredor de pensar que allò que llegeixes pertany a algú altre. És per això que em sembla que el bloc m’ha permès -i si no és així, m’hauré equivocat del tot- desbrossar el meu discurs de sentimentalismes massa covats, no de sentiments ni d’idees.

A banda de tot això, de l’experiència del bloc n’han sortit moltes coses: amistats virtuals i desvirtualitzades, lectors que no sospitava que podria tenir, l’exercici de l’escriptura, un munt de textos que han anat a parar als meus llibres de poesia, un bloc paral·lel, la participació en un parell d’antologies, una bona colla de blocs amics o la participació en una bona colla d’activitats. Però també n’he tret una altra cosa per a mi molt important, el bloc m’ha permès vèncer el silenci i deixar de ser invisible.

Per tot plegat en dono les gràcies, a l’invent dels blocs i sobretot a totes aquelles persones que durant aquests sis anys, ja sigui puntualment o de manera regular, han passat per aquest bloc i han llegit els meus apunts.  A totes, salut i força!

Udola un gos, un gos infinit… (Hiroshima i Nagasaki, 1945)

“[…]No piso la materia; en
su pedriza
piso al mayor dolor, tiempo deshecho.
Tiempo divino que llegó a ser tiempo
poco a poco, mañana tras su aurora,
mediodía camino de su véspero,
estío que se junta con otoño,
primaveras sumadas al invierno.
Años que nada saben de sus números,
llegándose, marchándose sin prisa,
sol que sale, sol puesto,
artificio diario, lenta rueda
que va subiendo al hombre hasta su cielo.
Piso añicos de tiempo.
Camino sobre anhelos hechos trizas,
sobre los días lentos
que le costó al cincel llegar al ángel;
sobre ardorosas noches,
con el ardor ardidas del desvelo
que en la alta madrugada da, por fin,
con el contorno exacto de su empeño…
Hollando voy las horas jubilares:
triunfo, toque final, remate, término
cuando ya, por constancia o por milagro,
obra se acaba que empezó proyecto.
Lo que era suma en un instante es polvo.
¡Qué derroche de siglos, un momento!
No se derrumban piedras, no, ni imágenes;
lo que se viene abajo es esa hueste
de tercos defensores de sus sueños.
Tropa que dio batalla a las milicias
mudas, sin rostro, de la nada; ejército
que matando a un olvido cada día
conquistó lentamente los milenios.
Se abre por fin la tumba a que escaparon;
les llega aquí la muerte de que huyeron.
Ya encontré mi cadáver, el que lloro.
Cadáver de los muertos que vivían
salvados de sus cuerpos pasajeros.
Un gran silencio en el vacío oscuro,
un gran polvo de obras, triste incienso,
canto inaudito, funeral sin nadie.
Yo sólo le recuerdo, al impalpable,
al NO dicho a la muerte, sostenido
contra tiempo y marea: ése es el muerto.
Soy la sombra que busca en la escombrera.
Con sus siete dolores cada una
mil soledades vienen a mi encuentro.
Hay un crucificado que agoniza
en desolado Gólgota de escombros,
de su cruz separado, cara al cielo.
Como no tiene cruz parece un hombre.
Pero aúlla un perro, un infinito perro
—inmenso aullar nocturno ¿desde dónde?—,
voz clamante entre ruinas por su Dueño.”

[Del poema ‘Cero’ de Pedro Salinas, després dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost de 1945.]

Il·lusions i veritat

Arran de la frase “También la verdad se inventa” d’Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig
de veritat, però també ho és que l’única veritat que ens és comuna a tots només la
sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats
absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió
ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no
sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.

Quan la blanca lluna…

L’Anna, amb qui m’uneixen subtils i indescriptibles fils, m’enviava a cavall de la mitjanit uns versos meravellosos del poeta Omar Khayyam. Els transcric per compartir-los i perquè serveixin per celebrar el seu sant i la lluna plena:

Quan la blanca lluna esquinça la túnica de la nit,
beu vi, ja que no trobaràs millor hora que aquesta.
Alegra’t i no pensis en res més, car la lluna
continuarà brillant sobre la teva tomba.

Penells d’herba

Des de darrera el vidre, la tarda et desafia. La llum daurada que omple
el pati  fa visibles els delicats penells
de l’herba, plens de llavor. El jardí que fa setmanes que descuides, ja ha recuperat
l’aire feréstec dels camps. Les garses en treuen profit de les pinyes que no aplegues
i vigilen atentes la maduració de les figues. De les arrels de l’àlber en
neixen llucs que s’alcen malcarats i impertinents com adolescents.

Però avui, després de tant de temps que heu patit els embats de la supèrbia,
t’has pogut sostreure uns minuts i has recalat en aquest jardí clos que
t’emmarca. Tot i la sequera, hi has vist bellesa en la llum que es recolza fràgil
a les tiges del gram, a les espigues que ballen empeses per l’aire. I com quan a
la platja deixaves al cos a mercè de les onades, llavors t’has enfonsat en el
capvespre, dolçament t’hi has enfonsat.

Bellesa secreta

Quan la setmana
passada vaig penjar l’apunt titulat Misèries, vaig dubtar entre el vídeo que hi
vaig posar i aquest d’ara amb en Toti Soler interpretant una peça del seu disc Vida secreta.  La primera vegada que
vaig poder sentir les peces d’aquest disc 
ja em va fer pensar en una de les coses que vaig voler que en quedés
constància a De secreta vida: la necessitat de despullar-nos de tant d’orgull
de ser homes per poder percebre el munt de bellesa secreta que flueix al nostre
voltant.

Doncs bé, si l’altre dia parlava de la necessitat de cercar refugi en
la bellesa, ara entendreu el perquè d’aquesta Vida secreta d’en Toti
Soler. La seva música, com el vol fràgil de la libèl·lula o la traça pausada d’un
cargolí, és plena de la bellesa nua que pobla el món quan encara els homes no l’hem
corromput. Com l’aire amarat de fonoll després d’haver plogut o el gest d’una mà
amiga que perfila una carícia… Tota la resta és mentida.

Misèries

Estimar, i fer-se
estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I
si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els
diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i
sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès
pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per
fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests
individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre
home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre
remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa
que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que
tinc sempre present: la bellesa de l’home
és que crea bellesa.
I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian
Bach
. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos
com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Vindrà l’agost

Vindrà l’agost i el
sol esclatarà les figues. Ara, però, mentre encara la saba ha d’empènyer amb una
barreja de dolor i alegria la primavera, observes com hi ha llums noves i inexpertes
que rellisquen entre el fullatge dels arbres i s’escampen per l’aire inquiet de
les tardes, on més que no pas fluir hi tremolen les volves del temps. Però vindrà
l’agost i el sol esclatarà els arbres i la terra i els cossos, i llavors potser
el temps fluirà, com el cor de les figues, carnós i dolç.

Desmemòria

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya
de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com  bigues i
et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les
paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única
resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa
solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un
guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

Torno a ser aquí

No es pot dir que el meu Castells de cartes sigui un bloc
inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui
l’escriu té mal seient. Qui m’ha seguit des del començament, sap que per
la Mare de Déu d’agost del 2004 vaig obrir un
primer bloc a Can Vilaweb que
duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins
el novembre de 2005 que es va dissoldre

Passat uns mesos en silenci,
quan entrava el març del 2006, després d’haver aplegat forces vaig
començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals
havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell
de cartes
, però havia après que els castells de cartes es poden
refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de
néixer l’empenta. I fins aquí.

Sempre he sabut, durant aquests
quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que
tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en
són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o
l’estómac que no pas amb el cervell.

Potser és perquè sento, d’ençà
que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m’agafo a
imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa
així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i
la mirada se m’instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de
sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit
cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els
camins… O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post,  i
que s’ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi
el va dibuixar per mi.

Deixo, doncs, en repòs el Castells
de cartes
(mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can
Vilaweb amb la intenció d’escriure des  d’ara aquí on m’esteu llegint, amb  la il·lusió -no ho amago pas-  de retrobar-me amb tots aquells lectors i col·legues blocaires que vaig conèixer a Can Blogspot. 

Altaveus

He estat uns dies de viatge i a la
tornada m’he trobat que el diari Al dia  i RTVVilafranca
s’havien fet ressò de la meva feina. Concretament, al diari que es
distribuí el passat 20 de març es va incloure un extracte de
l’entrevista que l’Arantxa Solís m’havia fet dies enrere, mentre que el
dijous 25 de març es va emetre el vídeo que il·lustra aquesta entrada. Aquí i
aquí
s’hi pot llegir el contingut de l’entrevista a Al dia i
de la notícia a RTVVilafranca

Sempre resulta agradable que hi
hagi qui doni valor a allò que un fa, sobretot si pertany a un àmbit tan
minoritari com ho és el de la poesia, per això des d’aquí dono les
gràcies a aquest dos mitjans de comunicació que han fet d’altaveu de la
meva activitat poètica.

Dia mundial de la poesia 2010

Cada 21 de març, des de que aquest dia va ser proclamat Dia Mundial
de la Poesia
, arreu del territori es fan actes
per commemorar-ho. A més, la ILC 
el Centre UNESCO  de
Catalunya
editen un opuscle amb un poema dedicat a la poesia. El
poema triat enguany és obra del poeta Jordi
Pàmies,
es titula La poesia i ha estat traduït a vint
llengües. Aquí el teniu:

Com el galop, mig oblidat,

d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols…

Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.

Jordi Pàmies dixit.

Llavina+Garcia: Versos a dues veus

Demà passat, dijous 18 de març a
les 8 del vespre, el Jordi
Llavina
i jo
serem al Casal de
Vilafranca del Penedès (Rbla.
de Ntra. Senyora, 37, 1r pis
) per participar en un acte titulat Versos
a dues veus
que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del
Casal, és gratuït i obert a tothom.

Us convidem a venir-hi, i ja us
podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns
dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i
comentar-los, entre nosaltres  i amb tothom que hi assisteixi i  hi vulgui
participar.