De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del
Dr. Antoni Vilanova.
A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les
seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any
1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i
XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres
amb molta claredat: la de
Nana de
Zola, la de
La Regenta de
Clarín, i sobretot la de
Pel camí de Swann de
Proust.
De
la lectura que en aquell moment vaig fer de l’obra de Marcel Proust
encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va
propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins
aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït
al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el
poeta
Pedro Salinas,
perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no
hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de
Pel camí de Swann.
Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta.
Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al
seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb
l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels
paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.
I vint-i-cinc
anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep
Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he
retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig
descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el
travessen: “No se sentia cap soroll
de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell
invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot
explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia
una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i
d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que
havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan
implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la
seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven
perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom
imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista
del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat
sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical,
semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar
esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de
fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”
Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts,
és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto
seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies,
Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!
