Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

Arxiu de la categoria: CULTURA

Cada terra fa sa festa

2

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria parlar de les festes i tradicions franceses i comparar-les amb els respectius equivalents (si n’hi ha) a Catalunya, Itàlia i Irlanda. Trobo que és interessant veure les diferències entre països, sobretot si celebren la mateixa festa però de manera diferent. Vegem-ne uns quants exemples!

 

L’ÉPIPHANIE

L’épiphanie es celebra el primer diumenge del mes de gener; així, doncs, la data varia d’un any a l’altre. Per exemple, aquest any ha estat el dia 3 i l’any que ve serà el 8 de gener. Aquest dia, a França, es menja la galette des rois (que seria el nostre tortell de reis. Vegeu la imatge de més amunt). Hi ha una diferència molt interessant entre França i Catalunya: A França, qui troba la fava (o figureta) es “converteix en rei”. A Catalunya, en canvi, hi ha dues coses dins del tortell: la fava i el rei. Qui troba la fava és a qui li toca pagar el tortell i qui troba el rei és qui es “converteix en rei”.

A Itàlia també tenen l’epifania el dia 6 de gener, però allà no vénen els Reis Mags, sinó que ve la Befana (una bruixa que porta caramels als nens que s’han portat bé i carbó als qui s’han portat malament).

A Irlanda, malgrat ser un país catòlic, el dia 6 no es celebra; és a dir, no vénen ni els reis ni la Befana ni ningú. Almenys actualment és un dia laborable normal i corrent.

 

POISSON D’AVRIL

A França, l’1 d’abril és el dia del poisson d’avril! Tal com podeu veure en aquest dibuix, aquest dia s’enganxen peixos de paper a l’esquena de la gent per fer broma i també es diuen mentides als amics o familiars intentant que se les creguin. És l’equivalent francès del nostre Dia dels Sants Innocents, però amb dues diferències: ells enganxen un peix de paper a l’esquena i nosaltres, en canvi, hi enganxem una llufa; ells ho celebren el dia 1 d’abril i a Catalunya, en canvi, és el dia 28 de desembre.

El que trobo curiós és que sembla que siguem els únics que ho celebrem el dia 28 de desembre, perquè tant els italians com els irlandesos també ho celebren el dia 1 d’abril (a Itàlia es diu pesce d’aprile i a Irlanda s’anomena April Fools’ Day).

 

PÂQUES

Pâques és Pasqua en francès. Durant aquests dies, a França, els han de cercar al jardí o a dins de casa ous o animals de xocolata que estan amagats. En italià, Pasqua es diu Pasqua (igual) i durant aquest període es mengen dolços típics com ara la colomba i hi ha la tradició de regalar ous de xocolata als nens. En anglès, Pasqua es diu Easter i, allà es regalen Easter eggs. A Irlanda, quan els nens reben els Easter eggs, se’ls mengen amb moltes ganes perquè han estat quaranta dies (Lent) sense menjar xocolata, per exemple. Lent (‘quaresma’) és molt important allà: tant adults com nens deixen de menjar o fer alguna cosa (fumar, per exemple, en el cas dels adults). A Catalunya, per Pasqua, també es regalen ous de xocolata, però nosaltres tenim una altra cosa que no he vist als altres països: la mona. Per als lectors no catalans, explicaré què és: és un pastís, semblant als d’aniversari (tot i que avui també pot ser una figura de xocolata com ara una casa) amb alguna figureta a sobre. Aquí en teniu una fotografia:

 

FÊTE DE LA MUSIQUE

A França, el 21 de juny és la Fête de la musique (‘festa de la música’). En certa manera, aquesta festa ha substituït, almenys en algunes regions, la festa de Sant Joan (la Saint-Jean). Fa anys a França també es celebrava Sant Joan amb fogueres i tot això, però avui ja no es fa. Aquí Catalunya, el 21 de juny no és un dia molt celebrat tot i que, pel que es veu, és el Dia de la Música. A Itàlia i a Irlanda tampoc no és un dia gaire celebrat.

 

 FÊTE NATIONALE FRANÇAISE

El dia 14 de juliol els francesos celebren el seu dia nacional. A Itàlia, el seu dia és el dia 2 de juny, tot i que el dia 25 d’abril també és molt important perquè celebren que es van alliberar del feixisme. A Catalunya, l’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya. Per als lectors no catalans, si cliqueu aquí podeu escoltar l’himne nacional de Catalunya, es diu Els Segadors. A Irlanda, el 17 de març celebren Saint Patrick’s Day i és festiu.

 

NOËL

Noël vol dir ‘nadal’ en francès. En italià, es diu Natale. En anglès, es diu Christmas.

Si ens fixem en l’etimologia, en català, Nadal ve del verb néixer. Pel que fa al francès Noël, ve del llatí natalis. I, evidentment, l’italià Natale ve de natalis. Em sembla important destacar que la paraula anglesa és totalment diferent de la de les altres llengües, no comença amb na– o no-. Abans de mirar l’etimologia, a simple vista, podem veure que la paraula Christmas ve de Christ (‘Crist’; és a dir, Jesucrist). Si comprovem l’etimologia, veiem que era fàcil de deduir: Christmas ve de Christ + mass (que vol dir ‘missa’); és a dir, ‘la missa de Crist’. Quina conclusió en podem extreure, de mirar l’etimologia de les diverses llengües? Doncs és interessant observar que en anglès presten més atenció a Crist i que les llengües romàniques, en canvi, es focalitzen més en el naixement.

 

LA SAINT-NICOLAS

Saint Nicolas

És una tradició que hi havia en alguns llocs de França, sobretot abans que s’estengués tant el Pare Noel americà. Segons explica Le Figaro, aquest sant baixava del cel la nit del 5 al 6 de desembre i portava regals i gominoles i el company de Saint Nicolas, el Père Fouettard castigava els nens que s’havien portat malament.

A Itàlia, el Babbo Natale porta regals als nens la nit del dia 24, però els nens els obren el dia 25 al matí, com fan a Irlanda amb Santa Claus.

A Catalunya, abans que es celebrés la tradició americana del Pare Noel, aquí ja teníem (i encara tenim!) el tió de Nadal. El dia 24 després de sopar, els nens catalans fan cagar el tió, tal com es veu al següent dibuix:

 

LE JOUR DE L’AN

En català, le jour de l’an es diu Cap d’Any (1 de gener). En italià, és Capodanno. En anglès, en diuen New Year’s Day.

 

LA SAINT-VALENTIN

Pel que es veu, a França també es celebra Sant Valentí (la Saint-Valentin) i és vista una mica com un negoci (podeu llegir aquí l’article de Le Figaro). A Irlanda es celebra Saint Valentine’s Day, el dia dels enamorats. A Itàlia, es coneix com a San Valentino.

A Catalunya, en canvi, abans que hi arribés Sant Valentí (tradició forana), nosaltres ja teníem Sant Jordi! Per als catalans, el dia dels enamorats i de l’amor en general és Sant Jordi, un dels dies més esperats i més celebrats de l’any!

 

LA SAINT-SYLVESTRE

El dia 31 de desembre en francès es diu la Saint Sylvestre. En anglès, es diu New Year’s Eve i a Irlanda van al bar a prendre unes cerveses i canten Auld lange syne. A Itàlia, es diu San Silvestro (curiosament igual que en francès). A Catalunya, en canvi, aquella nit es diu nit de Cap d’Any. Si no volem fer referència només a la nit sinó a tot el dia, podem dir vigília de Cap d’Any. ATENCIÓ: nit vella* és incorrecte!!!

 

Bé, això és tot, espero que us hagi agradat o semblat interessant. A reveure!!!

 

 

Curiositats culturals

2
Publicat el 13 d'abril de 2016

Bon dia i bona hora!!!

Com ja sabeu els qui normalment llegiu el meu blog, després de cada viatge que faig escric un article sobre el que he après durant el viatge. Per tant, ara, després de Setmana Santa, em tocava escriure un article sobre els llocs que he visitat durant aquestes vacances. Aquest any he anat a Andalusia (a Granada i a Sevilla).

A Andalusia es viuen moltíssim les processons. Per Setmana Santa, n’hi cada dia quatre o cinc al dia durant una setmana! A més, tothom surt al carrer a veure les processons. La veritat és que no es pot comparar amb l’èxit que tenen les processons que es fan a Catalunya. Si hagués de trobar un equivalent català que tingui la mateixa repercussió social, triaria Sant Jordi; perquè per Sant Jordi tothom surt al carrer, tothom hi participa. Tot seguit, us explicaré algunes de les coses típiques d’Andalusia i altres curiositats.

NAZARENOS

IMG_5763

Els nazarenos són els penitents de la Setmana Santa i van vestits com el ninot de la fotografia. Qualsevol persona que conegui la història americana és bastant possible que pensi en el Ku Kux Klan, perquè el vestuari és molt semblant. Tanmateix, no té res a veure amb el Ku Kux Klan. El barret dels nazarenos té aquesta forma perquè representa un xiprer i perquè els pensaments dels penitents arribessin al cel.

PESTIÑOS DE MIEL I PESTIÑOS DE AZÚCAR

IMG_5848

Aquestes pastes són típiques de la Setmana Santa andalusa (a tot Andalusia). Com us podeu imaginar pel nom, són molt dolces; així que si no sou gaire de dolç, segurament les trobareu massa embafadores.

PIONONOS DE SANTA FE

IMG_5804  IMG_5833

Aquesta pasta és típica de Granada. Bàsicament els piononos estan fets amb pa de pessic, almívar (que porta licor) i crema de rovells. El de la dreta és el que em vaig menjar.

MARITOÑIS

IMG_5846

Els maritoñis també són típics de Granada. El nom ve del nom de la filla del creador d’aquest dolç, que es deia Maria Antonia, però tothom li deia Maritoñi.

CORTADO

IMG_5783

Un detall important és la diferència entre els cortados (en castellà; tallats en català) que prenem aquí a Catalunya i els cortados d’Andalusia. Si us demaneu un cortado allà, us portaran un cafè sol amb una mica de llet. És a dir, aquí Catalunya el tallat (o cortado) és meitat cafè meitat llet en un got petit. Allà, en canvi, és 90% cafè i 10% llet.

Una altra cosa que hauríeu de saber si aneu a Andalusia és que hi ha una mica de tensió entre Sevilla i Granada. Encara que l’Alhambra estigui a Granada, es veu que Sevilla és qui es queda tots els diners de l’Alhambra simplement perquè és la capital. A més, a Granada hi ha una plaça on els granadins no passen gaire estona. Ara us deveu preguntar el perquè. Doncs perquè els fanals d’aquella plaça són fets a Sevilla, hi posa “Sevilla”, i van costar moltíssims diners. Una altra cosa que fa una mica de ràbia als granadins és que la cervesa Cruzcampo es trobi als bars de Granada, perquè és una cervesa sevillana i perquè els granadins ja tenen la seva pròpia cervesa: l’Alhambra.

IMG_5857

Sabeu quines són les 3 catedrals més grans del món? Òbviament, la més gran és el Vaticà, la segona més gran és St Paul’s Cathedral de Londres i la tercera és la catedral de Sevilla.

Una curiositat sobre l’ajuntament de Granada: Sabíeu que l’any 2002, quan el PP va deixar de governar i el PSOE va arribar al poder, els socialistes van decidir canviar la façana de l’ajuntament de dalt a baix (i mai millor dit)? Mai millor dit perquè a dalt de l’ajuntament hi van posar una estàtua d’un cavall amb un genet despullat i el cavall té quatre boles a sota les potes. Aquestes boles representen la felicitat i el genet està despullat perquè se sent complet. Els granadins, segons el partit que votin, o odien aquest cavall o els encanta. Un consell que ens va donar la guia: Si mai coneixeu un granadí, no li parleu de Sevilla, parleu-li del cavall de dalt de l’ajuntament.

IMG_5856

Molta gent creu que, el nom Granada, el van posar els musulmans o els cristians. Doncs no! El van posar els jueus.

Una altra curiositat de la ciutat de Granada és que té carrerons molt estrets per tres motius. Sabeu quins són aquests motius? Per tallar el fred a l’hivern, per fer ombra a l’estiu i perquè els lladres no s’escapessin i els poguessin enxampar més fàcilment. Quan em van dir això, em vaig preguntar si potser Venècia té carrerons tan estrets per les mateixes raons.

Per acabar, us explicaré una història molt interessant i curiosa. Els treballadors de la fàbrica de tabac de Sevilla eren només dones, cosa bastant inusual en aquella època. Un dia, un home va saltar la tanca de la fàbrica per xafardejar una mica. Aquest home es quedà bocabadat perquè va veure que les dones que hi treballaven feien topless i que, a més, s’havien arromangat les faldilles fins a dalt de les cuixes. Per què se les havien arromangades? Doncs perquè cargolaven les cigarretes a sobre les cuixes. Per desgràcia, el van enxampar xafardejant i el van posar a la presó, que era al costat de la fàbrica. A la presó hi havia moltes mosques i aquest home s’adonà que els vigilants posaven una llesca de pa a sobre del got de cervesa perquè les mosques no s’hi fiquessin. Llavors aquest home, quan va sortir de la presó, va anar a un bar i va demanar una beguda i una “tapa” per posar-la a sobre. Llavors la gent va començar a fer el mateix i d’aquí vénen el que avui anomenem tapes.
Espero que us hagi agradat l’article d’avui i que hàgiu passat una bona Setmana Santa! A reveure!!!

Què es menja a Irlanda?

2

Us dono la benvinguda després de les vacances de Nadal! Em sap greu haver trigat tant a escriure, però la veritat és que he tingut molta feina fins ara. Dit això, a l’article d’avui m’agradaria explicar-vos el que he après de la gastronomia irlandesa (sobretot pel que fa al Nadal) després d’haver passat dos nadals en aquest país tan preciós! Espero que us sembli interessant.

 

DSC_3410

Aquest és un tipus de pasta que és molt comú a Irlanda i que es menja durant tot l’any: es diuen eclairs. Normalment porten nata a dins i xocolata per sobre. M’agradaria explicar que els croissants, un tipus de pasta a què nosaltres estem tan acostumats, allà no es troba, no en mengen. A Irlanda, és molt més normal menjar un eclair que un croissant de xocolata.

 

DSC_3411

A Irlanda no mengen torrons; allà, per Nadal, és típic regalar una caixa de Roses o una caixa de galetes als familiars o amics quan vas a visitar-los. Roses és un tipus de bombons de la casa Cardbury que es mengen molt per Nadal.

 

DSC_3446

Això és una potato waffle. Aquí Catalunya, les waffles es diuen gofres, però compte!, són diferents de les que ells mengen. Aquí les gofres són dolces i a sobre hi posem xocolata o gelat o alguna cosa dolça. A Irlanda, en canvi, les waffles estan no són dolces, sinó que estan fetes de patata: és com menjar patata bullida però amb forma quadrada i cruixent. Allà normalment les mengen els nens, amb Ketchup per sobre i acompanyades de fish fingers (que són com les varitas de merluza Pescanova). Tot i això, els adults també en poden menjar, no està pas mal vist ni prohibit.

 

DSC_3468

A Irlanda, quan ets en un restaurant, en lloc de dur-te una setrill amb oli d’oliva, et porten una safata amb pa i mantega. És cert que aquí també ens porten una safata amb pa o amb bastonets de pa italians, però no ens porten mantega. En aquest sentit Irlanda potser s’assembla una mica a França, en el sentit que mengen més mantega que nosaltres.

 

DSC_3469

A propòsit de restaurants, allà no és gens estrany sentir algú que es demana una pint of milk (o a glass of milk). Aquí Catalunya, si vas a sopar fora, ningú no es demana un got de llet per beure. Potser és una de les coses que em van sorprendre més. A casa, òbviament que els catalans bevem llet, però no als restaurants mentre sopem. Allà, en canvi, sí.

 

DSC_3484

Aquesta foto és d’un Christmas pudding. És un postre que es menja després del dinar d’un dels dies de l’època de Nadal. A dins hi ha diversos tipus de panses i la massa està feta d’ou, treacle (un tipus de xarop negre –i no em refereixo a xarop en el sentit de ‘medicament’–), una mica de greix i alguns condiments com ara canyella o gingebre. A vegades, la gent hi posa nata fresca per sobre.

 

DSC_3485

Això és barmbrack. És un tipus de pa, no és un pastís. És un pa una mica fosc, integral i amb panses. Normalment la gent l’unta amb mantega o melmelada. Es menja tot l’any, però durant Halloween se’n venen uns que serien com els nostres tortells de reis: a dins tenen un anell i la llegenda diu que a qui li toqui el tros amb l’anell es casarà l’any següent.

IMG_1775

Això és un Christmas cake casolà. La diferència amb el pudding és que el Christmas pudding és més dens i més dolç, mentre que el Christmas cake té una textura semblant a la de les magdalenes (esponjosa i que es trenca amb facilitat). Una altra diferència entre aquests dos postres és que el pudding normalment es serveix calent.

 

IMG_5477

Aquest és un pastís que es diu Apple tart i que es menja de postres durant tot l’any. Normalment es serveix calent i amb gelat de nata per sobre. En anglès americà, en diuen Apple pie.

 

IMG_5478  IMG_5482

Allà el menjar típic del dinar de Nadal és això: turkey (‘gall dindi’). Normalment es serveix acompanyat amb ham (‘pernil dolç’, però diferent del nostre), stuffing (pa ratllat amb herbetes i all) i verdura (bròquil, pèsols, col de Brussel·les, pastanaga i patata). Com que un gall dindi sencer és molt gros, una família no se l’acaba en un dia i acaben menjant gall dindi durant dos o tres dies. Com que la carn del gall dindi és una mica eixuta i allà no fan servir oli d’oliva per a amanir, s’hi posen gravy (una salsa que us ensenyaré a la pròxima fotografia).

 

IMG_5480

Aquí el teniu: el gravy. No només es fa servir per Nadal, sinó tot l’any. Normalment es serveix calent i es menja amb carn o pollastre, mai amb peix. No és gaire saludable, perquè porta molt de greix i colesterol; però com que allà no mengen oli, fan servir gravy. La tassa aquesta que s’utilitza per a servir el gravy es diu a gravy boat.

 

IMG_5483

El bol de l’esquerra és trifle i el de la dreta, gelatina (jelly). El trifle és com una macedònia feta de capes de fruita intercalades amb capes de pa de pessic i després s’hi afegeix la gelatina líquida. Després, la gelatina es refreda i el trifle queda sòlid. Tant la gelatina sola com el trifle són postres i hi ha gent que al trifle, hi posen Sherry (una beguda alcohòlica). En aquest cas, s’anomena Sherry trifle.

Espero que hàgiu passat un bon Nadal i que us hagi agradat l’article, fins aviat!!!

Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Article per a ments inquietes

2

Benvinguts de nou!

Avui m’agradaria explicar-vos algunes cosetes que he descobert i que he trobat curioses i interessants, sobretot pel que fa a l’etimologia de certes paraules. No és que sigui una experta en etimologia, simplement és un tema que em crida molt l’atenció i sobre el qual m’agrada aprendre. Espero que a vosaltres també us sembli interessant!

 

Per què les CÈL·LULES i els CROMOSOMES es diuen així i no d’una altra manera? D’on vénen aquests dos noms?

Sabeu per què les cèl·lules es diuen així? Fa segles, quan la ciència no estava ni de bon tros tan avançada com ara, es desconeixia el funcionament del cos humà. Durant el Renaixement, es va començar a estudiar l’anatomia del cos humà i, gràcies a la Universitat de Pàdua, es van produir avenços molt significatius. Després de l’estudi de l’anatomia, es va voler anar més enllà i descobrir com funcionava el cos humà. Fins a l’any 1665 no es va descobrir l’existència de les cèl·lules. Aquell any, Robert Hooke va construir ell mateix un nou tipus de microscopi i va decidir utilitzar-lo per a observar els detalls més petits, i abans desconeguts, de la natura.

robert-hooke-compound-microscope

Amb aquest microscopi, Hooke va observar amb atenció l’escorça d’una alzina surera. Gràcies al microscopi, Hooke va veure-hi uns petits quadradets que li recordaven les habitacions d’un monestir, les quals en anglès es deien cells. Per tant, com que aquells quadradets s’assemblaven a aquestes habitacions, va decidir anomenar-los cells (‘cèl·lules’). Tanmateix, en aquell moment, Hooke encara desconeixia quina funció biològica tenien les cèl·lules. En aquella època ningú no es va adonar de la importància de les cèl·lules i aquest concepte va continuar sent un misteri durant els 200 anys següents.

robert-hooke-plant-cells

Aquesta imatge és el que Hooke va veure a través del seu microscopi quan va observar aquella làmina d’alzina surera. Va ser publicada per primer cop al llibre Micrographia, de Robert Hooke (1665).

Finalment, a mitjan segle XIX, es va reprendre el concepte de les cèl·lules. En aquell moment es va descobrir que hi havia cèl·lules en tots els éssers vius! Llavors van tornar a examinar-les amb un microscopi i es van adonar que les cèl·lules es subdividien. Així, doncs, el microscopi va revelar dues grans veritats sobre la vida en el nostre planeta: en primer lloc, que tots els éssers vius estan formats per cèl·lules i, en segon lloc, que les cèl·lules provenen d’altres cèl·lules. Entendre les cèl·lules volia dir entendre la vida. Tanmateix, encara quedava un bon camí per a recórrer. Fins i tot amb el millor microscopi, tot el que es podia veure era el nucli de la cèl·lula en una mena de massa translúcida.

Per consegüent, llavors es van adonar que calia fer que allò invisible esdevingués visible. Com ho van fer? Van tenyir les cèl·lules; és a dir, van abocar una mena de colorant/tinta a les cèl·lules. Gràcies a això, en aquella massa translúcida, on no semblava haver-hi res, van aparèixer diverses estructures! El descobriment més destacat va ser que, en el nucli, hi van veure cromosomes! O més ben dit, allò que avui coneixem com a cromosomes. Chromosomes vol dir ‘coloured bodies’; és a dir, ‘cosos de color‘. Per què els van anomenar així? Doncs perquè gràcies als colorants que van abocar a les cèl·lules van poder veure els cromosomes.

(Informació extreta del documental de la BBC The story of science (5 of 6): What is the secret of life?)

 

DETERGENTEDETERSIVO

En castellà, quan parlem de detergente, ens referim al líquid o a la pols que utilitzem per a rentar la roba. En italià, detergente també existeix, però vol dir una cosa diferent.

Detergente en italià és una paraula genèrica que es refereix a qualsevol producte que serveixi per a netejar. Per exemple, el bagnoschiuma (‘gel de bany’) i la liscivia (‘lleixiu’) es consideren detergente. Així, doncs, si en italià ens volem referir al líquid que utilitzem per a rentar la roba, haurem de dir detersivo.

 

CAL·LIGRAFIA

Tothom sap què vol dir fer cal·ligrafia perquè molts de nosaltres n’hem hagut de fer a l’escola de petits, però sabeu d’on ve el nom? -grafia ve del grec graphḗ, que vol dir ‘escriptura’; per això la grafologia és ‘la ciència que estudia el caràcter de les persones a través de l’escriptura’. Cal·li- ve del grec kállos, que significa ‘bellesa’. Per tant, la cal·ligrafia és ‘l’art d’escriure de manera bella’. Interessant, no?

 

Per què, en anglès, armari es diu WARDROBE?

L’anglès és, tal com sempre dic als meus alumnes, una llengua molt lògica. Què vull dir amb això? Doncs em refereixo sobretot al vocabulari que tenen, sobretot a les paraules compostes, que en tenen moltes. Per exemple, la bedroom és ‘l’habitació (room) del llit (bed)’, el toothbrush és el ‘raspall (brush) de dents (tooth)’, el hairdryer és ‘l’assecador’ (hair = cabells + dryer = “eixugador”), la bedside table és la ‘tauleta (table) del costat (side) del llit (bed)’; és a dir, ‘tauleta de nit’, etc. Qualsevol paraula composta que trobis en anglès tindrà lògica.

Així, doncs, un dia que estava dient als alumnes com dir armari en anglès, em vaig  preguntar per què wardrobe vol dir ‘armari per a la roba’. No li trobava la lògica, perquè roba en anglès és clothes, i no pas robe. Després d’investigar una mica, he descobert el perquè: wardrobe ve del Old North French warderobe (Old French garderobe). Warder = ‘desar’ i robe = ‘peça de roba’; per tant, wardrobe és un ‘armari per a desar la roba’. En l’anglès actual, robe només té el significat de ‘peça de roba llarga que es porta en ocasions especials (per exemple, la túnica negra que duen els jutges) i el significat de ‘barnús’ si diem bathrobe/robe.

Per acabar d’embolicar una mica més la troca, en italià, el mot roba existeix, però no vol dir el mateix que en català! Roba és com dir ‘coses’. Per exemple: Prendi la tua roba e vattene! vol dir ‘agafa les teves coses i fot el camp!’ Tanmateix, també té altres significats segons la frase i el context en què es trobi; per exemple, Ma che roba! seria la resposta que un italià donaria quan li expliquen una cosa que li sembla sorprenent/increïble, seria com dir ‘caram!’ o ‘mare meva!’

Bé, espero que sempre continueu sent Curioso come una biscia / Curioso come un gatto (‘persones amb molta curiositat i ganes d’aprendre’) i que si alguna cosa piques your curiosity (‘us pica la curiositat’), investigueu sobre el tema, perquè així mai no deixareu d’aprendre! Salut i fins aviat!

 

 

Com es va formar l’anglès que avui coneixem?

4
Publicat el 26 de juny de 2015

Avui m’agradaria que penséssim en els orígens de la llengua anglesa, d’on ve i com es va formar. Ja sabem que la història sempre és molt complexa, però jo, en aquest cas, intentaré resumir-la tant com pugui destacant-ne els punts més importants i explicant-la de la manera més entenedora possible. Primer de tot, cal dir que la història d’aquesta llengua es divideix en tres grans períodes: Old English, Middle English i Modern English; però el Modern English es subdivideix en Early-Modern English i Late-Modern English.Vegem-ho!

 

OLD ENGLISH (s. V-VI fins al s. XII)

A Gran Bretanya hi havia els celtes, però durant el segle V dC tres tribus germàniques van envair aquesta illa: the Angles, the Saxons i the Jutes. Les tribus anglosaxones esmentades van empènyer cap a l’oest la llengua celta, que va quedar fora del que avui és l’Anglaterra central i del sud i avui ja no en queda pràcticament ni rastre en la llengua anglesa.

Podem dir que les llengües anglosaxones van ser les que van crear el Old English. Molt del vocabulari del Old English encara s’utilitza avui. Paraules com ara ox, earth o sheep són un reflex de la cultura agrícola dels anglosaxons. Cal dir, però, que no sabem gaire d’aquestes llengües perquè els textos escrits més antics que tenim són del segle VII.

A mitjan segle IX els víkings van envair Gran Bretanya, de manera que el segle XI tot Anglaterra tenia un rei danès, Canute. La parla nord-Germànica dels víkings va exercir una gran influència sobre la llengua anglesa; per exemple, paraules com they i take vénen d’aquesta parla. Com que tant els víkings com els anglosaxons parlaven llengües germàniques, hi havia bastantes similituds entre el Old English i la llengua dels invasors (els víkings).

 

MIDDLE ENGLISH (1066)

La invasió dels normands l’any 1066 va marcar l’inici de l’anomenat Middle English. Aquesta invasió va causar grans canvis en la llengua anglesa: va fer que pràcticament totes les desinències de gènere, dels verbs, etc. del Old English desapareguessin i van ser reemplaçades per un sistema gramatical de molt poques desinències, que és com el de l’anglès que avui coneixem. El vocabulari també va canviar considerablement, ja que es van incorporar moltes paraules provinents del llatí i del francès. A vegades les paraules franceses substituïen les paraules del Old English (crime va substituir firen), en altres casos la paraula francesa i la germànica es van unir per formar-ne una de nova (gentle, francesa, i man, germànica, van formar gentleman). Finalment, en altres casos han sobreviscut dues paraules, la francesa i la germànica, amb un significat molt semblant o idèntic però que s’utilitzen en diferents casos. Per exemple, avui dia en anglès tenim tant wish com desire, el que passa que les paraules que tenen origen germànic pertanyen a un registre més informal i les d’origen francès s’usen en contextos més formals.

 

EARLY-MODERN ENGLISH (segle XVI – segle XIX)

A l’inici d’aquest període es va acabar de produir un fenòmen fonètic que ja s’havia iniciat durant el període anterior i que es coneix com a Great Vowel Shift. Durant aquest període va ser quan es va estandarditzar l’ortografia anglesa i es va difondre molt més la llengua anglesa gràcies a la premsa escrita. A més, durant el Renaixement va haver-hi una gran influència del llatí i una lleugera influència del grec sobre el vocabulari. Finalment, cal dir que, encara que la llengua de Shakespeare costi d’entendre, va ser precisament aquest dramaturg qui va crear moltes paraules i expressions de la llengua anglesa, com per exemple flesh and bloodcritical o majestic. El primer diccionari d’anglès es va publicar l’any 1604.

 

LATE-MODERN ENGLISH (segle XIX a l’actualitat)

La principal diferència entre el Early-Modern English i el Late-Modern English és bàsicament el vocabulari. La gramàtica, la pronunciació i l’ortografia continuen sent molt semblants, simplement el Late-Modern English té molt més vocabulari. L’aparició de tantes paraules noves va ser deguda a dos factors històrics importants: la Revolució Industrial i l’expansió de l’imperi britànic. La Revolució Industrial va fer que s’haguessin de crear paraules per a coses i conceptes que abans no existien, i l’imperi britànic, que en el seu millor moment manava en un quart del planeta, va adoptar moltes paraules paraules estrangeres i les va fer seves.

 

Finalment, perquè pugueu veure l’evolució d’aquesta llengua d’una manera més clara, tot seguit us posaré un fragment de la Bíblia en Old English, en Middle English i en Early-Modern English:

OLD ENGLISH: Fæder ure þuþe eart on heofonumsi þin nama gehalgod tobecume þin rice gewurþe þin willa on eorðan swa swa on heofonumurne gedæghwamlican hlaf syle us to dægand forgyf us ure gyltas swa swa we forgyfað urum gyltendumand ne gelæd þu us on costnunge ac alys us of yfele soþlice.

 

MIDDLE ENGLISH: Oure fadir þat art in heuenes halwid be þi name;
þi reume or kyngdom come to be. Be þi wille don in herþe as it is dounin heuene.
yeue to us today oure eche dayes bred.
And foryeue to us oure dettis þat is oure synnys as we foryeuen to oure dettouris þat is to men þat han synned in us.
And lede us not into temptacion but delyuere us from euyl.

 

EARLY-MODERN ENGLISH: Our father which art in heauen, hallowed be thy name.
Thy kingdom come. Thy will be done in earth as it is in heauen.
Giue us this day our daily bread.
And forgiue us our debts as we forgiue our debters.
And lead us not into temptation, but deliuer us from euill. Amen.

 

Què us sembla? Espero que us hagi semblat interessant. Bon estiu i fins aviat!!

Fonts utilitzades:

  • http://www.oxforddictionaries.com/words/the-history-of-english
  • http://www.merriam-webster.com/help/faq/history.htm
  • http://www.wordorigins.org/index.php/site/comments/a_very_brief_history_of_the_english_language3/

Algú recorda totes aquestes cançons tradicionals a la perfecció?

1
Publicat el 10 de maig de 2015

Bon dia a tothom!

Avui em fa gràcia parlar de les cançons tradicionals catalanes de la nostra infància. La meva va ser durant els anys 80, així que aquest article inclourà les que en aquella època eren populars. M’agradaria proposar-vos un repte: Tot seguit, faré un recull de cançons i vosaltres haureu de completar la part de la lletra que falta, així veurem si les coneixeu bé! Som-hi, doncs!

 

EL GALL I LA GALLINA

galligallina

El gall i la gallina estaven al balcó, la gallina dormia i el gall li fa un petó.

– Dolent, _____________________________?

– Que ________________________________ !

 

RALET

ralet

Ralet, ralet, ___________ !

 

JULIVERT MEU 

JULIVERT

 Julivert meu, com t’has quedat, sense cap fulla, sense cap fulla,

Julivert meu, com t’has quedat, __________________________.

 

EN PINXO I EN PANXO

pinxopanxo

En Pinxo li va dir a en Panxo “vols que et punxi amb un punxó”

i el Panxo li va dir a en Pinxo “_________________________”.

 

UN CICLISTA

bic

Una vegada un ciclista de pega, va fer un viatge i va caure dins del fang, PATAPLAM!

I es va fer __________________, i ____________________, i aquest _____________

__________________: Una vegada un ciclista de pega… (i torna a començar).

 

HOLA

HOLA

 

MESTRE/A – Hola (nom de l’infant), digues, com estàs?

NEN/A – Molt bé!

MESTRE/A – I les teves amistats com van?

NEN/A – Molt bé!

MESTRE/A – ______________________. Hola (nom), digues, com estàs?

NEN/A – Molt bé!

 

SI VOLS AIGUA BEN FRESCA

font

Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar,

Si _________________, un _____________.

Ohhhh-laaaa-riiiii… Olará liria, olará cucut, cucut!

olará liria, olará cucut cucut!

 

EN JOAN PETIT

JOANPETIT

 

En Joan petit quan balla, balla, balla, balla

en Joan petit quan balla, balla amb el ____

__________________________________

__________________________________.

En Joan petit quan balla, balla, balla, balla,

en Joan petit quan balla, balla amb el ____

(i repetim amb diferents parts del cos). 

 

PATUFET

PATUFET

 

Patim, patam, patum, homes i dones _________,

Patim, patam, patum, _____________________.

(…)

– Patufet, on ets????

– ___________________, ______________!

 

SOL, SOLET

SOL

– Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure,

sol, solet, vine’m a veure que tinc fred!

– ____________, __________________

_____________, ___________________!

 

LA LLUNA, LA PRUNA

LLUNA

 

La lluna, la pruna,  vestida de dol,

_____________ i _____________.

La lluna, la pruna, el sol mariner,

______________ i _____________.

 

PLOU I FA SOL

PLOUISOL

 

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,

_________, ___________________.

I a veure qui recorda les notes d’aquesta cançó, de quan la tocàvem al col·legi amb la flauta dolça!

SOL, MI, FA, SOL, _______________

______________________________.

 

Ara inclouré algunes cançons que també formen part de la nostra infància però que són del Club Super3 dels anys 80-90:

MI, FA, SOL

super3

MI, FA, SOL,

_____________ MI, RE, SOL

MI, FA, SOL,

LA, FA, FA, FA, SOL, RE,

_____________________

LA, FA, MI, RE, DO, RE!

 

ELS BOBOBOBS

bobobobs

Visca, visca, som els bobobobs, 

els grans nautes del capità Bob,

hem de viatjar, sense mai parar,

i al planeta terra hem d’arribar!

________________________

________________________

amb la nostra nau, gran com un palau, 

sempre hi ha trifulgues i sarau:

– ____________ ! 

– ____________

– És molt eixerit!

– ___________

I així cada dia ens divertim!! Els Bobobobs, els Bobobobs, els Bobobobs!!

 

Bé, ara ha arribat l’hora de veure si us les sabíeu bé! La versió que es cantava a la meva zona de cada cançó és:

EL GALL I LA GALLINA: El gall i la gallina estaven al balcó, la gallina dormia i el gall li fa un petó. Dolent, dolent, dolent més que dolent, què dirà la gent? Que diguin el que vulguin que jo ja estic content!

RALET: ralet, ralet, paga un dineret!

JULIVERT MEU: Julivert meu, com t’has quedat, sense cap fulla, sense cap fulla… Julivert meu, com t’has quedat, sense cap fulla i el cap pelat!

EN PINXO I EN PANXOEn Pinxo li va dir a en Panxo “vols que et punxi amb un punxó” i el Panxo li va dir a en Pinxo “Punxa’m, però a la panxa no!”.

UN CICLISTA DE PEGA: Una vegada un ciclista de pega, va fer un viatge i va caure dins del fang, PATAPLAM! I es va fer un forat al culet, i es va posar un paper, i aquest paper deixa així: Una vegada un ciclista de pega… (i torna a començar).

HOLA:

MESTRE/A – Hola (nom de l’infant), digues, com estàs?

NEN/A – Molt bé!

MESTRE/A – I les teves amistats com van?

NEN/A – Molt bé!

MESTRE/A – Continuarem sent bons amics. Hola (nom), digues, com estàs?

NEN/A – Molt bé!

SI VOLS AIGUA BEN FRESCASi vols aigua ben fresca, a la font has d’anar, Si el que vols és fer gresca, un bon vi has de tastar. Ohhhh-laaaa-riiiii… Olará liria, olará cucut, cucut! Olará liria, olará cucut cucut!

EN JOAN PETIT QUAN BALLA: En Joan petit quan balla, balla balla balla, en Joan petit quan balla, balla amb el dit, amb el dit dit dit, ara balla en Joan petit! En Joan petit quan balla, balla, balla, balla, en Joan petit quan balla, balla amb el … (i repetim amb diferents parts del cos).

 PATUFET:  Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet. (…)

– Patufet, on ets????

– A la panxa del bou, que ni neva ni plou!

SOL, SOLET: 

– Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure,

sol, solet, vine’m a veure que tinc fred!

– Si tens fred, posa’t la capa, posa’t la capa,

si tens fred, posa’t la capa de Sant Josep!

LA LLUNA, LA PRUNA:  La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida i sa mare no vol. La lluna, la pruna i el sol mariner, son pare la crida i sa mare també. 

PLOU I FA SOLPlou i fa sol, les bruixes es pentinen. Plou i fa sol, les bruixes porten dol. 

SOL, MI, FA, SOL, LA FA FA FA MI RE SOL, SOL MI FA SOL, LA FA FA FA SOL MI. 

 MI FA SOL: MI, FA, SOL,

LA FA FA FA MI, RE, SOL

MI, FA, SOL,

LA, FA, FA, FA, SOL, RE,

LA SI DO DO SI LA SOL MI DO

LA, FA, MI, RE, DO, RE!

ELS BOBOBOBSVisca, visca, som els bobobobs, els grans nautes del capità Bob, hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d’arribar! La nau vola, vola, i va per tot arreu, i amb nosaltres us divertireu, amb la nostra nau, gran com un palau, sempre hi ha trifulgues i sarau:

– Hola Capità! 

– Sempre ens manarà

– És molt eixerit!

– I molt decidit!

I així cada dia ens divertim!! Els Bobobobs, els Bobobobs, els Bobobobs!!

 

Espero que us ho hàgiu passat bé recordant vells temps, aquella època en què no paràvem de jugar i de cantar! Mai no oblideu el nen que teniu a dins!!! Fins aviat!

“Natale con i tuoi, Pasqua con chi vuoi”

4
Publicat el 10 d'abril de 2015

Com que he passat uns quants dies de la Setmana Santa a Venècia, avui m’agradaria parlar de la Pasqua italiana; més concretament de com se celebra a Venècia, que és el lloc que jo conec. De pas, també aniré comparant-la amb la Pasqua catalana i amb la Pasqua irlandesa.

PASQUA és una paraula que ve de l’hebraic Pesach, però durant la Pasqua cristiana se celebra la resurrecció de Jesucrist.

En italià, el diumenge abans de Pasqua és la Domenica delle PalmeAquest dia es beneeixen rams d’olivera i de palmera. Aquí, en canvi, li diem Diumenge de Rams.

palme

Giovedì Santo és el dia en què es recorda l’últim sopar de Crist.

giovedì

Venerdì Santo es recorda la mort de Jesucrist a la creu i s’organitza una representació de la passió; és a dir, el recorregut que va fer Jesús fins a la mort. Aquesta representació, en italià, també es coneix com a Via Crucis.

Després ve Sabato Santo i il giorno di Pasqua (diumenge). El Diumenge de Pasqua és típic menjar agnello (‘xai’). El xai és un símbol sacrifici, però també és símbol d’innocència i de ressurrecció. Per tant, el xai és el símbol del sacrifici de Crist.

Al Vènet, abans del dia de Pasqua es regala l’ou de Pasqua i es desembolica el dia de Pasqua. Però segurament us deveu preguntar: qui dóna l’ou de Pasqua als nens? Els padrins? No, tant a Itàlia com a Irlanda els padrins no són els encarregats de donar l’ou, sinó que qualsevol familiar et pot donar un ou i, per tant, cada nen rep més d’un ou (2, 3, 4…).

uovo

Dins d’aquest ou, tant a Irlanda com a Itàlia, hi ha una sorpresa, una petita joguina! Aquí Catalunya, en canvi, no.

A Catalunya, en canvi, cada nen rep dos mones o dos ous: una del padrí i l’altra de la madrina. Per als estrangers que llegiu aquest article, aquí teniu un parell d’exemples del que és una mona:

mona1mona2

 Tanmateix, a Irlanda i Itàlia no tenen la mona, ni altres figures de xocolata que no siguin un ou o un conillet. Pel que fa a la mona, sabeu per què li diem així? Mona ve del llatí mundum, que vol dir ‘panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres pel mes d’abril’, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia. Es diu que la tradició de la mona representa la fi de les abstinències de la Quaresma.

Finalment, després ve Dilluns de Pasqua, que en italià es coneix com a Pasquetta (o també Lunedì dell’Angelo). Aquest dia és tradició fer una sortida i fer un pic-nic amb la família o amb els amics. A Catalunya, en canvi, el Dilluns de Pasqua és quan ens mengem la mona.

pasquetta

Durant la setmana santa, a Itàlia es menja un tipus de pastís que es diu colomba i que té forma de colom (d’aquí ve el nom).

colomba

A Venècia també hi ha la focaccia veneta (o fugassa veneta).

focaccia-veneta

Al nord d’Itàlia també és tradició fer un arbre de Pasqua! Aquest arbre simbolitza la reencarnació i la prosperitat i es decora com passa per Nadal. És una tradició que ve dels països escandinaus i que s’ha convertit en tradició també al nord d’Itàlia. Aquí en teniu un exemple:

albero

Per acabar, m’agradaria dir que a Itàlia no fan vacances de Setmana Santa, només és festa el Dilluns de Pasqua (pasquetta). Aquí Catalunya, en canvi, les escoles fan festa des del dia 28 fins al 6 d’abril (segons el calendari d’aquest any).

Bé, espero que us hagi semblat interessant i útil per conèixer una mica més la cultura italiana i la cultura irlandesa o, per als qui sou estrangers, la cultura catalana. Fins aviat!!!

Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

SUPPER O DINNER?

4

Benvinguts de nou!!

Avui m’agradaria comparar els àpats de diferents països; més concretament, de Catalunya, del Regne Unit i d’Irlanda, i d’Itàlia. D’una banda, diré com es diuen i, de l’altra, explicaré a quina hora es menja a cada lloc.

REGNE UNIT I IRLANDA

Aquí és una mica complex, ja que hi ha dues maneres d’organitzar els àpats: la manera tradicional i la moderna. En general, se segueix la tradicional, però actualment a les ciutats s’està estenent la manera moderna.

Pel que fa a la manera tradicional, tenen breakfast (‘esmorzar’), dinner (‘dinar‘), tea (‘sopar‘) i supper (aquest últim és opcional, hi ha gent que el fa i gent que no). L’esmorzar no té una hora fixa, depèn de l’hora que cadascú s’hagi de llevar; el dinner es fa a la una en punt i és l’àpat més gran del dia; tea és a les sis de la tarda i consisteix en una tassa de te amb llet i alguna cosa de menjar, però no tant com al migdia (per exemple un entrepà, una amanida, etc). Després, just abans d’anar a dormir, hi ha gent que fa el supper; és a dir, menja una cosa petita com ara un entrepà petit.

Pel que fa a la manera moderna, és el que molts ja coneixeu: breakfast (‘esmorzar’), lunch (‘dinar’), dinner  (‘sopar’) i supper (opcional, com hem dit abans). L’hora del breakfast depèn de l’hora a què cadascú vagi a treballar; el lunch es fa normalment a la una i dinner és a les set de la tarda, perquè molta gent acaba de treballar a les sis. Les diferències en els aliments que s’ingereixen entre aquesta manera i la tradicional és que a la tradicional es menja les patates, la verdura i la carn/peix a la una (dinner) i que a la moderna es mengen a les set (dinner).

Finalment, m’agradaria dir una curiositat etimològica: breakfast (‘esmorzar’) seria com dir ‘desdejuni‘ (esmorzar), perquè fast no només vol dir ‘ràpid’, també vol dir ‘dejunar‘.

ITÀLIA

A Itàlia, mengen colazione, pranzo i cena. Pel que fa a l’horari de l’esmorzar, com sempre, depèn de cadascú; però el de la resta d’àpats depèn de la zona i seria la següent:

– Al nord d’Itàlia (Veneto, Piemonte, etc.) normalment es menja el pranzo a les 12:00-12:30h i la cena és a les 19:00-19:30h. De fet, les botigues també tanquen com a molt tard a les 19:30h, cosa a la qual jo mai vaig aconseguir adaptar-me. Sempre em venia de gust comprar-me el berenar a les 19h i llavors m’adonava que m’estaven a punt de tancar i havia de córrer.

– Al sud d’Itàlia (de Roma cap avall) normalment dinen a les 13h i sopen a les 20:00-20:30h. Si ja anem més avall i arribem a Sicília, allà ja sopen a l’horari català: a les 21h.

CATALUNYA

Per als qui sigueu estrangers i us interessi saber com ho fem aquí, a Catalunya dinem entre les 13h i les 14,30h normalment (els diumenges més tard), depèn de cadascú, i sopem entre les 21h i les 22h. Crec que devem ser un dels països on mengem més tard… he, he, he!

 

 

Publicat dins de CULTURA i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Chasing the rich points

2

Benvinguts de nou! Avui m’agradaria parlar de qüestions culturals. Més concretament, parlaré del que l’etnògraf Michael Agar anomena rich points: aquells detalls d’una persona d’una altra cultura que et sobten, que no t’esperes i que estableixen una diferència entre la teva cultura i la cultura de l’altra persona. Gràcies a aquests detalls, podem aprendre moltes coses sobre altres cultures.

 

ITÀLIA

En primer lloc, parlaré dels rich points que em vaig trobar mentre vivia a Itàlia, a Venècia. Crec que el que més em va impactar va ser la sopa de tortel·linis. Sí, ho heu sentit bé! Resulta que em van preguntar què volia per sopar, si pasta em semblava bé. Jo vaig que dir que sí perquè a mi m’encanta la pasta. Però clar, jo m’imaginava que pasta volia dir ‘pasta amb salsa’. Quan vaig veure els tortel·linis dins de la sopa, em vaig quedar immòbil. Crec que em vaig estar mirant la minestra (sopa) durant un minut com a mínim! Després em van explicar que si hagués volgut dir ‘pasta amb salsa’, hauria dit pastasciutta, no pasta.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser que una noia em va preguntar estranyada Et fiques sucre al iogurt? I jo li vaig dir que només al iogurt natural, no a tots! Llavors em va explicar que a Itàlia no fiquen sucre al iogurt natural. A mi em va sobtar molt, perquè si no fiques sucre al iogurt natural és àcid i, per mi, no està gens bo. El tema del sucre al iogurt em sembla força curiós, perquè no només m’ho he trobat a Itàlia, sinó que també passa a Irlanda. De fet, després de descobrir que hi ha dos països on no posen sucre al iogurt, em vaig arribar a plantejar si potser no devem ser nosaltres els “estranys”, en lloc de pensar que els “estranys” són els altres perquè no hi fiquen sucre.

Finalment, una altra cosa que em va sorprendre molt va ser que, per a ells, no és normal que un adult begui un batut de llet i cacau (com ara el nostre Cacaolat). Com que a mi, com a molts de vosaltres, m’agrada molt el Cacaolat, quan estava a Itàlia em comprava batuts de llet i cacau (per desgràcia no eren Cacaolat). Un dia, mentre mirava la televisió, una companya de pis italiana em va dir que li havia estranyat veure que comprava batuts de llet i cacau. Jo em vaig quedar parada i li vaig preguntar per què li semblava estrany, ja que per a mi és la cosa més normal del món. Llavors em va explicar que, a Itàlia, els únics que beuen batuts de llet i cacau són els nens. Després d’aquesta conversa, vaig parlar amb més italians sobre aquest tema i vaig arribar a la conclusió que no és que estigui mal vist o “prohibit” que els adults en beguin (potser algun adult per esmorzar en beu), però no és una cosa habitual com ho és a Catalunya.

 

IRLANDA

Ara explicaré els rich points que m’he trobat amb la cultura irlandesa gràcies a la meva parella. Comencem per l’esmorzar! Una cosa que vaig notar va ser que li semblava estrany que em fiqués cafè a la llet amb cereals. Després vaig esbrinar que a Irlanda no es fiquen res a la llet amb cereals, ni cafè ni xocolata ni res. Una altra cosa que he descobert sobre la llet de l’esmorzar és que allà no s’escalfa mai, ni tan sols a l’hivern. A mi això de la llet freda a l’hivern em va impactar molt, més encara que el fet que se la beguin sense res!

Per acabar, hi ha una altra cosa que em va semblar curiosa. Resulta que un dia vaig preparar-me una torrada amb mantega i melmelada de maduixa i estava comentant al meu xicot que també fem torrades amb mantega i sucre. Quan li vaig dir mantega i sucre, va fer una cara de fàstic que em va sorprendre. La veritat és que no entenc per què per a ells és normal posar melmelada a sobre de la mantega però, en canvi, és tan estrany posar-hi sucre; perquè si ens hi fixem, totes dues coses són dolces. Però, bé, al cap i a la fi són costums de cada país, de cada cultura.

 

No sé si us sembla interessant veure aquestes diferències culturals, però a mi m’agraden molt. A més, no només és una manera d’aprendre i de tenir més cultura, sinó que també serveix per a obrir-nos la ment, per a adonar-nos que la paraula normal és molt relativa i que no tothom fa les coses com les fem nosaltres, que les coses canvien de país a país.

 

Culture: Can you take it anywhere? Michael Agar

Publicat dins de CULTURA i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwyll-llantysiliogogogoch

5

Benvinguts de nou! No, tranquils, no m’he posat a teclejar a la babalà! El títol de l’article no són lletres escrites a l’atzar, sinó que és el nom d’una ciutat del nord de Gal·les i vol dir ‘Saint Mary’s Church in the hollow of white hazel near a rapid whirlpool and the Church of Saint Tysilio near the red cave’. He escollit aquest títol perquè avui voldria parlar de les llengües celtes. Espero que us sembli interessant.

En primer lloc, us explicaré una mica la història d’aquesta família de llengües. Les llengües celtes, també anomenades Insular Celtic languages, es divideixen en dues subfamílies: Brythonic languages i Gaelic languages.

  • Les Brythonic languages inclouen el bretó, el gal·lès i el cornish (que ja no té parlants nadius, ja que va quasi desaparèixer el s. XIX i ara només s’aprèn a través dels llibres). Aquestes llengües s’anomenen Brythonic perquè ve de la paraula Briton, que vol dir ‘indigenous Briton‘. Aquestes llengües deriven d’una llengua britànica que es parlava a l’Edat del ferro.
  • Les Gaelic languages són el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès i el manx (que ja no té parlants nadius, només gent que l’ha estudiat). Els irlandesos que van emigrar a Escòcia van desenvolupar una nova llengua que va convertir-se en el gaèlic escocès d’avui dia. El mateix va passar amb els irlandesos que van anar a l’illa de Man, que van acabar creant una llengua que ara s’anomena manx.

L’any 600 DC els saxons (que venien d’Alemanya) van invadir Gran Bretanya. Com que venien de l’est, van desplaçar els bretons cap a l’oest de l’illa i, per consegüent, alguns es van quedar a Gal·les i altres van emigrar cap al nord-oest de França (Bretanya) i això va fer que sorgís el bretó.

Després d’aquesta petita introducció a la història de les illes d’Irlanda i Gran Bretanya, m’agradaria comentar algunes curiositats lingüístiques d’aquestes illes:

  • Gal·les va ser part de l’Imperi Romà durant més de 300 anys, i això va fer que la cultura llatina s’escampés pel territori. Tanmateix, a diferència del que va passar a països com el nostre, el llatí no va substituir la llengua de la població, només van agafar-ne algunes paraules. Així, doncs, algunes paraules del gal·lès s’assemblen al català. Per exemple, què creieu que vol dir esglwys? Sí, vol dir ‘església’! I què vol dir cadir? Òbviament vol dir ‘cadira’.
  • Ballymena és una ciutat d’Irlanda del Nord. A Irlanda hi ha moltes ciutats que tenen un nom que comença per bally-: Ballyjamesduff, Ballymoney, Ballybofey, etc. Bally ve del gaèlic irlandès baile, que vol dir ‘ciutat’.
  • A Irlanda i a Escòcia hi ha molts pobles i ciutats que tenen noms començats per kil-; per exemple, Kilmacrennan (Irlanda), Kilmarnock (Escòcia), Killarney (Irlanda), Kildare (Irlanda), Kildalton (Escòcia), Kildonan (Escòcia), etc. Aquest kil– vol dir ‘església’ i tots aquests noms volen dir ‘església de…’; per exemple, Kilmarnock vol dir ‘església de Marnock’ (Marnock ve de Meàrnag en gaèlic).
  • A Gran Bretanya hi ha moltes comarques que acaben en –shire: Yorkshire, Hampshire, Lancashire, Lincolnshire, Oxfordshire, Cambridgeshire, etc. El motiu d’aquesta coincidència és que –shire vol dir ‘comarca’ en anglosaxó. En anglès, però, hi ha una altra paraula que vol dir ‘comarca’: county. County ve del francès que parlaven els normands quan van invadir Gran Bretanya.
  • Hi ha algunes paraules del gaèlic irlandès que també s’assemblen al català. Per exemple, n’hi ha algunes que s’hi assemblen molt: ór vol dir ‘or’ i féasta (pronunciat festa) vol dir ‘festa’, i altres que s’hi assemblen menys: leabhar vol dir ‘llibre’ i scríobh (pronunciat scrif) vol dir ‘escriure’.

Espero que us hagi semblat curiós, fins aviat!

BBC Wales History

Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Les nostres arrels

9

Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes. Primer de tot, situem-nos en el Modernisme (finals del segle XIX – principis del XX). En aquella època, el tipus de novel·la que donà obres de més qualitat i la que es presentà amb més coherència des del punta de vista teòric va ser la novel·la rural. Però per què? Hi ha qui afirma que és així perquè molts novel·listes provenien de fora de Barcelona, però no és per això. Simplement va ser així perquè Catalunya és un país rural: Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa ben poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general:

  • Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen Quien madruga, dios le ayuda. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no.
  • Vés a pastar fang! S’usa per a engegar algú de mala manera. En castellà, en canvi, diuen ¡Vete a freír espárragos!
  • No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat! Aquest refrany ens aconsella ser prudents i no cantar victòria abans d’hora. En castellà, en canvi, diuen No hay que vender la piel del oso antes de haberlo cazado. Com podem veure, el refrany català està molt més relacionat amb el camp que el castellà.
  • Treure’n l’aigua clara: Vol dir ‘aclarir alguna cosa, saber-la del cert’. En castellà, en canvi, diuen Sacar algo en claro.
  • Qui no té un all té una ceba: Significa que tothom té un mal o altre, una preocupació o altra. En castellà, en canvi, es diu Quien no cojea, renquea.
  • Sense dir ni ase ni bèstia: Quan algú marxa sense acomiadar-se, en català diem que ha marxat sense dir ni ase ni bèstia. En castellà, en canvi, es diu no decir palabra, no decir mu o no decir ni oxte ni moxte. 
  • I un be negre (amb potes rosses)! Frase amb la qual es rebutja una afirmació d’algú. En castellà, en aquest cas dirien ¡Un cuerno! o ¡y un jamón!
  • Ja has begut oli! Vol dir que no hi ha remei, que ja estàs llest. En castellà, en canvi, dirien que estás perdido o que ya no tienes nada que hacer.
  • Estar tocat del bolet: Significa que aquella persona no té el cap prou sa.
  • S’ha acabat el bròquil: S’utilitza de manera autoritària per a donar per acabada una conversa o unes objeccions. En castellà, en canvi, es diu que Se acabó lo que se daba o que Se acabó el carbón!
  • Fotre (o fúmer) el camp: Aquesta és una altra manera d’engegar algú. En lloc d’enviar-lo a pastar fang, li podem dir que foti (o fumi) el camp. En castellà, es pot dir lárgate!
  • Fer cara de pomes agres: Quan una persona fa cara de pomes agres, té l’aspecte d’estar de mal humor. En castellà, en canvi, diuen que pone mala cara o que pone cara de perro.
  • No puc dir ni fava: En català, quan estem molt tips i ja no podem menjar ni una engruna més o quan estem esgotats, diem que no podem dir ni fava. En castellà, en canvi, diuen que no puede con su alma.
  • Fer figa: Quan estem molt cansats, les cames ens fan figa; és a dir, ens fallen. En castellà, en canvi, diuen que flojean.
  • Tremolar com una fulla: vol dir que ‘tremola molt’. Per exemple, si estem molt nerviosos per algun motiu, a vegades tremolem com una fulla. En castellà, però, diuen que está hecho un flan.
  • Fer-ne un gra massa: Si en fem un gra massa, vol dir que ens hem excedit. En castellà, en canvi, diuen pasarse de la raya o bé pasarse de rosca.
  • Ser de pa sucat amb oli: Si una cosa és de pa sucat amb oli, vol dir que ‘és de poca qualitat’. En castellà, però, diuen que es de poca monta.

De fet, també podríem incloure-hi els exemples que vaig posar en un article anterior, Digue’m escatològica, ja que els excrements també són adob per al camp.

Aquests només són alguns exemples que demostren que la nostra mentalitat és rural. Com hem pogut veure, tant la nostra llengua com la nostra literatura ho demostren. Em semblava interessant fer aquesta petita reflexió perquè a vegades no ens adonem de coses tan evidents com aquesta, perquè estan tan arrelades en la nostra ment i en la nostra llengua que han esdevingut inconscients i automàtiques. Espero que aquest article hagi servit per a ser una mica més conscients de qui som i d’on venim. Abans de decidir on anem, cal saber d’on venim. Fins aviat!

Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Veritats i mentides sobre el català

12
Publicat el 13 d'agost de 2014

Avui m’agradaria parlar d’un tema una mica polèmic. Per desgràcia, amb el temps s’han escampat idees errònies sobre la nostra història, sobre els inicis d’allò que avui coneixem com a llengua catalana. És per això que considero important de parlar-ne aquí, així puc contribuir a la difusió de la nostra història.

A causa del gran abast territorial de la llengua catalana, podem distingir una gran varietat de dialectes. Però, què és un dialecte? Dialecte no és una paraula pejorativa com molta gent creu, simplement vol dir ‘varietat d’una zona geogràfica concreta’. Així que tots els parlars són dialectes: el de barcelona, el de tarragona, el balear, el valencià, etc. Per aquest motiu va néixer l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. Cal remarcar que no és cert que l’estàndard dels Països Catalans utilitzi els trets del català central, aquesta idea no s’adequa al cànon de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. Tanmateix, aquest dialecte s’ha difós perquè és el més utilitzat i el més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural. Amb la intenció d’intentar compensar aquest desequilibri, s’han establert tres estàndards: l’estàndard del Principat, l’estàndard valencià i l’estàndard de les Illes Balears. També hi ha qui pensa que els lingüistes volen imposar l’estàndard en detriment dels dialectes i que volen que els dialectes no s’utilitzin, però això no és cert. Hi ha un moment per a tot: l’estàndard s’ha d’utilitzar en documents formals, a l’escola quan aprenem català i quan parlem amb una persona d’un altre dialecte perquè ens entengui bé; els dialectes, en canvi, s’han d’utilitzar en situacions informals, amb els amics, pel carrer, a les botigues, etc. Ni l’estàndard ha de suprimir els dialectes ni els dialectes han de suprimir l’estàndard, simplement s’ha d’utilitzar un o altre segons la situació en què ens trobem.

Dit això, fem un salt en el temps i vegem com es va crear l’estàndard que avui coneixem. Ens situem en el Modernisme, a finals del segle XIX, que és quan es va iniciar la reforma lingüística. El Modernisme es va produir del 1890 al 1910, i aquí és on situem Pompeu Fabra. Abans d’aquest moviment cultural hi havia la Renaixença, que va ser quan es van restituir els Jocs Florals i quan es va començar a traduir al català. Però a quin català? En aquell moment no hi havia coherència en la llengua, un escriptor escrivia i i un altre y, ni un estàndard ni una ortografia oficial. A final de la Renaixença, hi havia dues tendències lingüístiques antagòniques:

  1. La dels Jocs Florals: era conservadora i defensava que s’havia de recuperar el català medieval, el qual estava ple d’arcaismes.
  2. El català que ara es parla: aquesta tendència havia tingut èxit en la premsa i en el teatre popular, i deien que no volien situar la llengua al català de quatre segles enrere. No volien cap cultisme ni cap arcaisme, encara que això comportés l’ús de barbarismes. Així, doncs, aquest català estava ple de barbarismes, era molt castellanitzat. Malgrat que feia dos segles que el català havia desaparegut de l’espai públic per la força, no havia perdut terreny com a llengua col·loquial majoritària; però, malauradament, encara no disposava d’un sistema de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Al llarg del segle XIX s’havien produït diversos intents de normativitzar-lo en diversos diccionaris i gramàtiques, però van fracassar.

És precisament en aquest moment històric quan va aparèixer Pompeu Fabra. Pompeu Fabra era enginyer químic, però tenia la dèria d’escriure gramàtiques en el seu temps lliure. Als 16 anys va escriure la seva primera gramàtica i la va ensenyar als seus amics, en Jaume Massó i Torrents i en Joaquim Casas-Carbó. Quan aquests dos tenien 18 anys, van crear la revista L’avenç i van proposar a Pompeu Fabra d’aplicar-hi la seva gramàtica. Pompeu Fabra va dir que li semblava bé. Aquesta revista va tenir molt d’èxit i, al cap d’un temps, la van convertir en una editorial i hi van aplicar la proposta fabriana. L’editorial també va tenir molta trascendència, encara més que la revista. El 1907 Prat de la Riba va convertir-se en el President de la Diputació de Barcelona i posteriorment va crear la Mancomunitat (la unió de les quatre diputacions provincials) i en va esdevenir president. Prat de la Riba va ser l’artífex de moltes realitzacions concretes d’una gran revolució cultural, una de les quals va ser la posada en marxa de la primera institució acadèmica d’estudi i promoció de la cultura genuïnament catalana: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 1913 l’IEC va adoptar les normes de Fabra i va dictaminar que serien les normes oficials del català. Aquell any, gràcies a l’oficialització de la reforma fabriana, es van esvair les reticències dels partidaris d’ortografies arcaiques. I així va ser com la gramàtica de Fabra es va convertir en l’estàndard, l’estàndard que avui encara fem servir.

Finalment, la reforma proposada per Fabra va vèncer les reticències tant dels qui defensaven un model retrògrad com dels qui defensaven un model popular barceloní, fins i tot les d’Alcover. La reforma fabriana es va basar en la claredat, en la correspondència amb l’oralitat, en l’harmonia amb les grans llengües europees, en el reflex i el respecte de tots els dialectes i, en resum, en l’ambició de crear un idioma modern i de cultura que estigués preparat per a qualsevol àmbit formal.

Tanmateix, l’obra de Fabra també tenia algunes limitacions; però aquestes limitacions cal relacionar-les amb l’escassetat de temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra (que partia pràcticament de zero) i els trasbalsos que el país va haver de patir, com ara la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Hem de tenir en compte, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considerava un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l’IEC no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant l’elaboració d’aquest diccionari definitiu i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari de Fabra com a referència normativa bàsica; però això no és pas culpa de Fabra, que en pau descansi.

Així, doncs, en lloc d’acusar Pompeu Fabra de voler imposar aquest estàndard, li hauríem d’agrair la gran tasca que va fer; perquè, gràcies a ell, la llengua catalana va passar de ser una llengua oral a ser una llengua amb unes normes establertes per als usos formals. Gràcies a ell, el català compleix tots els requisits necessaris per a ser considerada una llengua com qualsevol altra llengua oficial.

Per a més informació, podeu consultar:

  • Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html
  • Culturcat, Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f9a5edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
  • CPNL blocs: http://blocs.cpnl.cat/divendresvespre3/files/2012/12/estandard.pdf
  • Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.uab.cat/Document/53/865/castellanos_estandarditzacio2009,0.pdf
  • Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/textos/debat_obert.htm
Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

PATUFET, ON ETS?

8
Publicat el 10 de maig de 2014
Recordeu a què jugàveu quan éreu petits? Us recordeu que jugàvem molt a l’aire lliure? Avui m’agradaria recordar vells temps, ja que m’he adonat que en altres països també jugaven a aquests jocs i m’ha semblat curiós. Així, doncs, m’agradaria explicar com es diuen en diversos idiomes (català, castellà, anglès i italià). Cal dir que, molts cops, els jocs tenen moltes variants, jo explicaré la variant a què vaig jugar de petita.FET I AMAGAR (cat) / EL ESCONDITE (caste) / HIDE AND SEEK (ang) / NASCONDINO (ita)

Aquest és el joc més famós dels anys 90. Un dels jugadors la para i ha de comptar fins a un cert número. Un cop acaba, es gira i comença a buscar els altres nens. Vegem com l’anomenen les diverses llengües: totes utilitzen el verb amagar (esconder, hide, nascondere), però el català també diu fer (no acabo d’entendre per què) i l’anglès, tan lògic com sempre, aclareix que després s’ha de buscar (seek).

fet i amagar
hide and seek
nascondino 

TOCAR I PARAR (cat) / PILLA PILLA (caste) / TAG o TIG (ang) / ACCHIAPPARELLA (ita)

Aquest també és un joc molt senzill: hi ha un nen que para i que, per tant, és l’encarregat de perseguir els altres per atrapar-los. Quan aconsegueix atrapar-ne un, s’inverteixen els papers i a la víctima li toca parar, i així successivament. El nom català ja ho diu tot: si et toquen, has de parar. El castellà subratlla el fet d’haver d’atrapar (pillar). El nom anglès probablement prové de l’escocès tig, que significa ‘tocar’. El nom italià ve del verb acchiappare, que significa ‘atrapar’.

tocar i parar
acchiapparella
tag

GALLINA CEGA (cat) / GALLINITA CIEGA (caste) / BLIND MAN’S BUFF o BLIND MAN (ang) / MOSCA CIECA (ita)

Un nen es posa al mig amb els ulls embenats, el fan girar mentre canten la cançó següent (quan jo era petita la cantàvem en castellà): “gallinita ciega, ¿qué se te ha perdido? una aguja y un dedal, date tres vueltas y los encontrarás!”. En anglès i en italià, en canvi, no canten cap cançó. Curiosament, en català i en castellà, la persona que no hi veu és una “gallina”; en anglès, és un “home cec”; i finalment, en italià, li duen “mosca”.



gallinita ciega
mosca cieca
blind man’s buff

XARRANCA (cat) / HOPSCOTCH (ang) / CAMPANA (ita)

En aquest joc es tracta de dibuixar a terra caselles amb números i d’anar saltant a peu coix. Abans de saltar, tirem una pedreta a les caselles. Haurem de saltar fins al final del recorregut, per sobre de la casella que té la pedra, sense trepitjar les línies i tornar. Quan passem per dues caselles que estan una al costat de l’altra, es posen els peus eixarrancats. El nom català ve del verb eixarrancar-se, perquè durant el joc t’eixarranques. En italià, en canvi, crec que es diu campana perquè a terra dibuixen una espècie de campana, tal com veiem al dibuix. També s’anomena mondo o settimana. L’anglès hopscotch és una suma del verb hop (‘saltar a peu coix’) i del nom scotch (que, entre altres coses, significa ‘línia dibuixada a terra’).

xarranca
hopscotch
campana

1, 2, 3, PICA PARET! (cat) / 1, 2, 3, FREEZE! (ang) / 1, 2, 3, STELLA! (ita)

Un nen es col·loca de cara a la paret i els altres a una certa distància. Qui para pica la paret dient “1, 2, 3, pica paret!” i es gira. Mentre diu aquesta frase, els altres jugadors han d’avançar cap a ell, però quan es giri han de restar immòbils. Si qui para veu que algú s’ha mogut, diu el seu nom i aquest jugador ha de tornar a la posició inicial. Quan un jugador arribi fins a la paret, toca el qui para i torna corrent al seu lloc perquè no l’atrapi. Si l’atrapa, li toca parar, i així successivament. En les tres llengües, compten fins a tres; però en català, quan juguem diem que hem de picar a la paret, en anglès subratllen el fet que t’has de quedar immòbil (estàtua) i en italià, no sé per què, diuen estrella (stella). Tanmateix, el nom del joc en anglès és Statues.

1, 2, 3 pica paret!
statues 
1, 2, 3 stella!

BALES (cat) = CANICAS (caste) = MARBLES  (ang) = BIGLIE (ita)

Les bales no tenien gaire misteri, simplement posàvem en una línia de sortida les bales de tots els jugadors i les anaven colpejant fins que un dels jugadors arribava a la meta.

bales
marbles
biglie


EL MOCADOR (cat) / LA PAÑOLETA (caste) / RUBA BANDIERA (ita)

Els jugadors es divideixen en dos equips que es col·locaran un davant de l’altre, excepte un jugador, que serà qui aguanti el mocador. Cada equip assigna un número a cada jugador. Per exemple, en el cas que hi hagi deu jugadors, hi haurà dos juadors amb el número 1, dos amb el número 2, dos amb el 3, dos amb el 4 i dos amb el 5. Qui aguanta el mocador dirà un número i els dos jugadors que el tenen han de córrer a agafar el mocador. Quan un l’agafi, ha de tornar corrent al seu lloc abans que l’altre l’agafi. Si l’agafa, queda eliminat. Qui aguanta el mocador anirà dient números fins que només quedin dos jugadors i un d’aquests perdi. A Itàlia, en canvi, no s’eliminen els jugadors, sinó que es dóna un punts fins que un equip arribi als 15 punts. Finalment, a Irlanda, aquest joc no existeix. En català i castellà, parlem d’un mocador, però en italià aclareixen que s’ha de robar, i el que robem és una “bandera” (bandiera).

Mocador
Ruba bandiera

M’ESTIMA, NO M’ESTIMA… (cat) / ME QUIERE, NO ME QUIERE… (caste) / M’AMA, NON M’AMA… (ita) / HE LOVES ME, HE LOVES ME NOT… (ang)

A les noies segurament us sonarà aquesta frase, oi? Moltes de nosaltres, quan érem petites, agafàvem una margarida i mentre arrancàvem els pètals dèiem “m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima…” fins que no quedaven pètals. Si l’últim pètal era el de m’estima volia dir que el nen que t’agradava t’estimava. Si no, no t’estimava. Em va semblar molt curiós descobrir que les nenes irlandeses també hi jugaven, i en lloc de dir “m’estima, no m’estima…” deien “he loves me, he loves me not…”. Les nenes italianes també ho feien, i en lloc de dir la forma gramaticalment correcta de “mi ama, non mi ama…” diuen “m’ama, non m’ama“. 

Espero que us hagi semblat curiós saber com es diuen els jocs de la nostra infància en altres llengües. Ara, si un dia feu amistat amb un italià o un irlandès i us poseu a parlar de quan éreu petits, ja sabeu com preguntar-li si jugava a algun d’aquests jocs! I, qui sap, potser acabeu jugant-hi i tot! No se sap mai! Mai dire mai!

 

PER L’ABRIL, ROSES MIL!

6
Publicat el 20 d'abril de 2014
Avui parlaré d’unes quantes celebracions que tenen lloc aquest mes: a Catalunya, el 23 d’abril tenim Sant Jordi, dia de la rosa i del llibre;  a Itàlia, en canvi, el 25 d’abril és la festa della liberazione (festa de l’alliberament), i només a Venècia el 25 d’abril també és la festa de San Marco i la festa del bocolo (rosa). Vegem en què consisteixen aquestes festes i quins origens tenen:23 D’ABRIL:

SANT JORDI, patró de Catalunya i DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE

La llegenda de Sant Jordi explica que en un país anomenat Silene, un drac tenia atemorits els habitants i que, per calmar-lo, li donaven de tant en tant un be i una donzella escollida per sorteig. Un dia li va tocar a la filla del rei, però Sant Jordi la va alliberar i va vèncer el drac. Gràcies a això, la donzella, el rei i tot el poble es van convertir a la fe de Crist.

Pel que fa a la tradició de la rosa, que simbolitza l’amor cortès, no se sap exactament quan va començar, però se sap que va ser fa molt de temps, perquè tenim constància de la celebració de la Fira de roses per Sant Jordi des del segle XV. Quant al llibre, l’any 1926 Espanya va instaurar el dia 23 d’abril com el dia del llibre, perquè coincidia amb la mort de Cervantes. Aquesta idea, però, la van agafar d’ Anglaterra, que ja feia temps que ho celebrava el 23 d’abril perquè coincideix amb la mort de Shakespeare. Mentre a altres llocs d’Espanya la tradició va anar desapareixent, a Catalunya ha esdevingut una de les diades més celebrades i ha contribuït a la difusió del llibre català.

A més, el 23 d’abril és el Dia Internacional del Llibre.

(Per a més informació: http://www.gencat.cat/cooperacioexterior/cce/recursos/present_sjordi_cat.pdf )
 25 D’ABRIL:

FESTA DELLA LIBERAZIONE (festa de l’alliberament) a Itàlia

Aquest dia és festa nacional a Itàlia. Es va triar aquesta data perquè el 25 d’abril del 1945 va ser quan Torí i Milà es van alliberar del feixisme, però altres ciutats del nord d’Itàlia van ser alliberades uns quants dies abans. De fet, el 25 d’abril representa la fi de la Segona Guerra Mundial a Itàlia: pocs dies després, Benito Mussolini va ser afusellat i les tropes alemanyes es van rendir. Així, doncs, a partir d’aquest dia es va produir un procés de transició que va dur al naixement de la República Italiana (2 de juny del 1946) i a la promulgació de la Constitució.

(Per a més informació: http://dreamguides.edreams.it/italia/25-aprile-festa-della-liberazione )

FESTA DI SAN MARCO a Venècia

Mentre per a la resta d’itàlia el 25 d’Abril només és la festa della liberazione, per als venecians aquest dia també és la festa de San Marco, el patró de la ciutat. San Marco va convertir-se en el patró de la ciutat perquè l’evangelista Marco va evangelitzar els ciutadans vènets. Així, doncs, San Marco es va convertir en el patró de Venècia i el lleó alat va esdevenir el seu símbol.

A l’època de la República de Venècia, La Serenissima (es deia així perquè serena vol dir justa), el 25 d’abril hi havia una processó a la plaça San Marco.

Avui dia, la commemoració religiosa només és el dia 25 d’abril, que va ser el dia de la mort de San Marco.


(Per a més informació: http://www.veneziasi.it/it/tradizioni-venezia/festa-san-marco.html )

FESTA DEL BOCOLO a Venècia

A la ciutat de Venècia, el dia 25 d’abril també és la festa del bocolo, mot venecià que en italià significa bocciolo i en català significa capoll de rosa. Aquest dia els homes regalen una rosa a les dones que estimen (mare, dona, filla…).

Aquest any, es farà un enorme capoll de rosa vivent a la plaça San Marco de Venècia, on participaran més de 1.000 persones. Als assistents que ho sol·licitin se’ls pintarà una rosa a la cara. Tothom qui hi vulgui participar pot fer-ho enviant un correu electrònic a Venezia Rivelata, projecte creat per Alberto Tosi i Elena Tagliapietra.

(Per a més informació: http://www.veneziaunica.it/it/notizie/bocolo-vivente-piazza-san-marco )

Ara que conec totes aquestes tradicions, em sembla molt interessant veure que dos països
coincideixen amb la tradició de regalar una rosa a la dona estimada; però, en canvi, no es fa el mateix dia ni de la mateixa manera: a Catalunya, regalem una rosa a les dones que estimem (mares, filles, germanes, amigues, xicotes, mullers…) el dia de Sant Jordi. En canvi, a Venècia (només en aquesta ciutat italiana, a la resta del país no es fa), regalen una rosa el dia de San Marco, però no es regalen llibres. A més, cal dir que a Itàlia no es celebra San Giorgio (Sant Jordi), si no és que es dona el cas que sigui el patró d’alguna ciutat, cosa que molts amics meus italians desconeixen.

 

Publicat dins de CULTURA i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

DIGUE’M ESCATOLÒGICA

11
Publicat el 7 d'abril de 2014
AVÍS: AQUEST ARTICLE NO ÉS APTE PER A MENORS DE 18 ANYS I LES EXPRESSIONS QUE CONTÉ NOMÉS ES PODEN UTILITZAR EN SITUACIONS MOLT INFORMALS (AMB AMICS O EN FAMÍLIA)!No sé si mai us hi heu fixat, però jo fa poc em vaig adonar que la llengua catalana és molt escatològica. Un dia, mentre parlava amb els amics sobre l’origen de l’expressió molta merda! em van venir al cap altres paraules i expressions escatològiques i, després de comparar el català amb l’anglès (la llengua del meu xicot), em vaig adonar que el català és una llengua molt escatològica. Vegem-ho!

CAGATIÓ: Fer cagar el tió de nadal és una tradició que, com ja sabeu, existeix només a Catalunya. A més, en algunes famílies catalanes com ara la meva, el tió caga una caca de plàstic: quan un nen ja ha fet cagar el tió, aixeca la manta i troba una caca de plàstic vol dir que ja s’han acabat els regals.

CAGANER: Tot i que el pessebre, el fan també a la resta d’Espanya i a altres països, el caganer només existeix als Països Catalans.

MOLTA MERDA!: Tal com vaig explicar en un article anterior, aquesta expressió s’utilitza molt en el món teatral, però ara voldria destacar el fet que és una expressió escatològica. En italià, curiosament, també existeix aquesta expressió – diuen merda! – i té exactament el mateix origen. També podem dir in bocca al lupo! en italià, i la resposta ha de ser crepi! – si es respon gràcies! porta mala sort -. En francès, hi ha merde! en contextos artístics.

En anglès, en canvi, no hi ha una expressió escatològica per a aquest tipus de situació, els actors diuen break a leg! – no diuen good luck perquè es creu que porta mala sort, de la mateixa manera que hi ha la superstició que dir molta sort!  porta mala sort en català i dir buona fortuna porta mala sort en italià. Però per què es diu break a leg? Doncs es comenta que si has actuat molt bé hauràs de doblegar un genoll per a saludar el públic, i “doblegar el genoll” equivaldria a “trencar-se la cama”, més o menys.

MERDA! / ME CAGO EN …!: Com ja sabeu, quan els catalans ens enfadem diem coses com ara me cago en tot!, me cago en l’ou! o me cago en l’olla! Els anglesos, quan s’enfaden, no defequen, l’única expressió escatològica que hi ha és Shit! 

ETS UN CAGAMANDÚRRIES!: Alguns catalans utilitzem aquesta paraula en un registre vulgar per a definir una persona que és molt covarda o inútil.

TREPITJAR UNA MERDA: La saviesa popular diu que trepitjar merda porta bona sort. Es diu que si compres un número de loteria després de trepitjar una merda, et tocarà la loteria! Jo no sé si és cert perquè no compro mai loteria, ni tant sols en una desafortunada situació com aquesta; però si algú em confirma que és cert, seria qüestió de plantejar-s’ho.

FA CAGUERA!: Per exemple, quan veiem una parella d’enamorats acaramel·lats, exclamem Mare meva, fan caguera! Em va semblar curiós veure que en italià tenen una expressió molt semblant que s’utilitza amb el mateix significat: fa cagare! (‘fa cagar’ literalment, però l’equivalent català és fa caguera!).

CAGAR-SE A LES CALCES i SER UN CAGAT: Si una persona es queda paralitzada, no reacciona i no s’atreveix a fer una cosa arriscada, diem que s’ha cagat a les calces, encara que sigui un noi i dugui calçotets. Així, doncs, seguint aquesta lògica, direm que aquesta persona és un cagat.

FER UN PET COM UNA GLA: No sé per quina raó, però quan una cosa explota diem que fa un pet com una gla.

ANAR PET: En el llenguatge informal, entre amics, si algú ha begut massa i va molt borratxo, diem que anava pet.

PET DE MONJA: No, no us escandalitzeu, no té un sentit literal! Un pet de monja és una galeta petita i rodona que podeu trobar en moltes botigues d’alimentació.


ANAR DE PET A…
: Aquesta expressió, la utilitzen molt els pares, per exemple, quan diuen al seu fill que se’n vagi a dormir. La mare li diu, per exemple: Després de sopar, de pet al llit!, que voldria dir quan acabis de sopar, te’n vas directe/ de seguida a dormir!

NO S’AGUANTA ELS PETS: Amb tot el respecte del món per a la gent gran, però moltes vegades, quan volem dir que certa persona ja és vella, que repapieja, en un registre vulgar diem que no s’aguanta els pets.

PIXAR FORA DE TEST: En català, també pixem fora de test; és a dir, diem coses que no hauríem de dir en un moment determinat.

PIXAR-SE DE RIURE: Els catalans també ens pixem de riure; és a dir, riem tant que fins i tot ens pixem a sobre (metafòricament parlant, és clar!).

CAGAR-LA: Però no sempre riem, a vegades també la caguem; és a dir, fiquem la pota dient una cosa que no hauríem d’haver dit o bé fem una cosa que no hauríem d’haver fet.

VÉS-TE’N A LA MERDA!: Quan ens enfadem molt amb algú, a vegades l’enviem a la merda.

SÓN CUL I MERDA: Si dues persones són molt amigues, estan molt ben compenetrades i sempre van juntes, diem que són cul i merda. Els italians, en canvi, diuen que són “cul i camisa” (culo e camicia).

ETS UN CAGADUBTES!: Una persona que sempre està indecisa, que mai no sap què fer, és un/una cagadubtes.

EMMERDAR ALGÚ i UN MERDER!: Si algun cop us trobeu en una situació molt complicada, una situació compromesa en què dues persones estan barallades i vosaltres no sabeu a quina defensar, us heu ficat en un merder! I si, després, demaneu ajuda a algú per solucionar-ho, aquesta persona segurament us dirà que no l’emmerdeu!

 

 

Publicat dins de CULTURA i etiquetada amb , | Deixa un comentari