Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Arxiu de la categoria: Cultura

Turisme de postal

0

Aquest és el títol de l’exposició que aquests dies es pot veure a Tarragona. Es tracta d’una selecció d’imatges de la Costa Daurada durant els anys 50 i 60 captades i transformades en postals per Raimon Miserachs, un fotògraf manresà establert a Tarragona i fundador de la casa Foto Raymond.

La postal era, sense cap mena de dubte, el símbol més evident del turisme de sol i platja. Ofertes en característics mostradors a botigues de souvenirs, recepcions d’hotels, bars, quioscos de diaris… les postals mostraven en colors cridaners els encants paisatgístics i monumentals de la zona a promoure turísticament. La nostra era, i és, la Costa Daurada. Calafell, Torredembarra, Salou, Cambrils, Miami… són els escenaris d’aquesta exposició. Hi veiem els primers hotels i apartaments, l’inici de la invasió cimentera a primera línia de mar, l’ambient turístic de l’època a les platges, als bars i als pubs

Com ha canviat tot! Com a curiositat, hi ha una foto amb l’hotel Imperial Tarraco en construcció (a la imatge) i una altra amb l’hostal del Sol, que no fa gaire van tirar a terra, després de trenta anys (!) de deixar de funcionar.

[L’exposició Turisme de postal romandrà oberta fins el 22 de gener de 2012 a la sala d’exposicions de la Fundació CatalunyaCaixa, a Tarragona]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Fe d’errades: Reus també hi serà

0

He de rectificar el meu apunt sobre la nominació de Tarragona per als Jocs Mediterranis del 2017. Hi deia que Reus no seria sub-seu, fet que em permetia treure a col·lació la poca col·laboració entre poblacions del Camp de Tarragona, conseqüència de la innegable rivalitat provinciana entre elles.

Bé, doncs estava ben equivocat. Havia extret la informació de Vilaweb i allí, inexplicablement, no apareixia Reus, però la font més fiable (la web de la comissió organitzadora) no ofereix cap dubte: la capital del Baix Camp serà l’escenari de les proves de futbol i handbol. I la veritat és que m’alegro que sigui així.

Que consti, doncs.

[Apunt en memòria de l’Àngels, antiga companya de feina que ens va deixar fa uns dies; era una reusenca d’adopció que, malauradament, ja no podrà gaudir dels Jocs del 2017 a la seva ciutat]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Tarragona ‘prime time’

1

Dia històric per Tarragona. Ha estat escollida la ciutat organitzadora dels Jocs Mediterranis del 2017, guanyant per un estret marge la rival Alexandria. Potser més històric encara ha estat el fet que l’elecció ha merescut honors de primera notícia al Telenotícies de TV3 d’aquest migdia. Que jo recordi, això només havia passat amb dos esdeveniments, en aquest cas dramàtics: l’atemptat contra el rack d’Empetrol i l’esfondrament de la Casa Jacas a la Rambla.

Aquest tractament informatiu és d’agrair, perquè tot allò que passa Llobregat avall sembla condemnat a una certa deixadesa o minusvaloració a l’hora de valorar-ho mediàticament de Barcelona estant. Ja sé que això és molt subjectiu i que tothom es queixa del mateix però en el cas del que eufemísticament en diuen “comarques meridionals de Catalunya” un exercici empíric mínimament objectiu em donaria la raó.

Perquè es comprengui la importància de la designació de Tarragona com a seu dels Jocs del 2017 només cal dir que és equivalent al que els Jocs Olímpics del 92 van significar per Barcelona, en proporció a la grandària i població de cada ciutat. Els Jocs Mediterranis suposaran, a part d’una oportunitat de progrés econòmic i de projecció internacional, un important revulsiu per a una ciutat i per a una societat massa anys endormiscades i només entretingudes en miops exercicis de rivalitats territorials. En aquest aspecte, ja no comencem bé: entre les moltes poblacions del Camp de Tarragona que seran sub-seu dels Jocs hi ha una important absència: Reus.

Felicitats als que han aconseguit aquesta nominació, començant per l’alcalde Pep Fèlix Ballesteros. Hagués estat una verdadera injustícia que aquest matí el paperet que ha ensenyat l’encarregat de donar la notícia hagués posat “Alexandria”. Però no, hi posava la meva ciutat d’adopció. Ja ens calia una notícia agradable i que ens toqués de prop.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘Johnny English returns’

0

El maldestre agent Johnny English torna amb una nova aventura que el porta a Hong Kong i a Suïssa: en aquesta ocasió haurà d’evitar un magnicidi polític.

Inevitable seqüela de Johnny English, paròdia de James Bond (personatge que, en realitat, també és una paròdia), la pel·lícula no em va acabar de fer el pes, oimés comaparada amb la primera part, que vaig veure per televisió la nit abans. Tot el pes del film recau en la innegable vis còmica de Rowan Atkinson, però les ganyotes i els gestos de l’inoblidable Míster Bean no aconsegueixen dissimular la fluixesa del guió i dels gags. Les escenes d’acció o violentes escauen a un imperturbable Daniel Craig, però no a Atkinson. D’altra banda en aquesta ocasió han col·locat amb calçador un negre com a company d’aventures, que vull creure que no és cap quota de correcció política.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘Catalunya über alles’

0

Tres històries diferents però relacionades entre si: un violador que surt al carrer després de cumplir condemna, un immigrat negre que troba una feina ben peculiar i un executiu que és acusat de l’homicidi d’un lladre que entra a casa seva.

La pel·lícula (que m’apresuro a dir que em va agradar molt) parla de l’actitud contra determinades realitats de casa nostra. L’escenari, un poble de la Catalunya interior (tècnicament és Almacelles, però podria ser qualsevol altre) ben representatiu del conjunt de la nostra societat, covarda, intolerant, plena d’incomprensió i de prejudicis. Una certa Catalunya que està adoptant, amb alarmant rapidesa, discursos que triomfen en altres latituds.

Excel·lents interpretacions de Jordi Dauder, en el seu darrer paper abans de deixar-nos, Joel Joan i Babou Cham, l’impactant africà vestit de català barratinaire, protagonista de la segona de les històries, l’única tractada amb una mica d’humor però també la que dóna més de si, crec jo, i no em refereixo a l’aparició en un moment donat de la Moreneta, que és un recurs massa suat per posar en evidència les contradiccions de la nostra societat.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘La piel que habito’

0

Un cirugià plàstic assaja amb èxit un tipus de pell resistent a les cremades, però darrera aquest descobriment s’amaguen molts misteris que la pel.licula va descobrint mica en mica.

Pedro Almodóvar reflexiona en el seu darrer treball, que s’ha fet esperar, sobre els seus temes preferits: el sexe, la identitat, els records, les aparences… amb un estil més diguem-ne fred que en pel·lícules anteriors. M’hi van sobrar, per exemple, els reiterats primers plans d’instrumental mèdic o quirúrgic. El desenvolupament de la trama és una mica caòtic, amb salts en el temps cap endavant i cap endarrera. Un imperturbable Antonio Banderas n’és el protagonista, molt més a prop del neuròtic d’Átame que del boig d’amor de La ley del deseo, acompanyat de la veterana Marisa Paredes i de la novella Elena Anaya, que es passa tota la pel·lícula, pobra, embotida en un bodi quan no ensenya les tetes.

No és ni el millor ni el pitjor film del manxec, però prefereixo mil vegades les seves primeres pel·lícules passades de rosca, plenes de marujas, transsexuals, religiositat popular, gaspatxos i sofregits.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Febres

0

La famosa novel·la del vallenc Narcís Oller La febre d’or és el fil conductor de l’exposició que la setmana passada va obrir les seves portes a Tarragona. Es tracta d’una selecció d’obres pictòriques i escultòriques que tenen com a denominador comú la burgesia de tombant de segle: les cases on vivien i els seus llocs de reunió o de lleure (el Liceu, les platges, els hipòdroms…).

La febre d’or fa referència a un període de puixança econòmica on els més espabilats o més ben posicionats van poder fer fortuna en pocs anys. No massa diferent que la moderna febre del totxo. Contra tota lògica mèdica, quan s’acaben aquestes febres és quan comencen les malalties. Ara a la nostra societat li toca patir-ne una. Li han baixat les dècimes però han aparegut els símptomes, els dolors, el malestar… El pitjor de tot és que no sembla que els metges tinguin clar el tractament a aplicar i, si el tenen, tampoc sembla que el malalt estigui disposat a seguir-lo.

[L’exposició La febre d’or romandrà oberta a CaixaFòrum de Tarragona fins el 20 de novembre]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Jordi-Pere Cerdà (1920-2011)

0

In memoriam, Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol), escriptor i dramaturg nord-català, promotor cultural i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (el segon que perdem en una setmana).

RUTES

Les rutotes de Cerdanya
s’encolobren dins el sol,
i els camins els dónen volts
d’una simetria estranya.

Estisoren l’arigilada
d’una blancor de retalls,
i esperden per prats avall,
que se’ls hi mengen la cara.

Sembla que no van enlloc
sinó d’un poble en un altre;
fan remingols que s’empelten
a les dreceres del bosc.

Té la sang a flor de galta
un marge en l’obac eixut,
i un brualler florit tot just
riu amb totes ses dents blanques.

Pels secalls de la solana
topen de front amb serrats,
enrotllant-se com un jaç
al niu d’una coma blana.

D’una blingada d’esquena,
fugen com enlluertades,
mes d’un cim de roca blava
tornen a mirar endarrera.

Les rutotes de Cerdanya,
de fils roigs i de fils blancs,
fan un filbast de ribans
al clotat de les muntanyes,

i no les trapassen mai.

(Obra poètica. Barcelona: Barcino, 1966, p. 68-69)

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

En la mort del professor Termes

0

M’ha culpit asabantar-me de la mort de Josep Termes, perquè ha estat totalment inesperada. Termes va ser professor meu d’història contemporània a la Universitat de Barcelona de finals dels setanta. Recordo la seva senzillesa en el tracte personal i acadèmic. Per sobre de tot, però, vull destacar la significativa aportació que va fer a la historiografia del nostre país estudiant les arrels populars del catalanisme, qüestionant així idees preconcebudes i dogmes de tot tipus. Perquè Termes era això, un heterodox, un lliurepensador, en perfecta coherència amb l’anarquisme vuitcentista, un dels principals motius d’estudi de la seva obra.  

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘Rise of the Planet of the Apes’ (‘L’origen del planeta dels simis’)

0
Publicat el 23 d'agost de 2011

Un jove investigador que treballa en una vacuna contra l’alzheimer descobreix que, aplicada en simis, els desenvolupa sorprenents símptomes d’intel·ligència. N’adopta un, el Cèsar, que comença a donar-li maldecaps… 

Com ja és prou conegut, i a més es dedueix pel títol, es tracta d’una “precuela” (quina paraula més tonta, aquesta) del legendari El planeta dels simis, aquella en què Charlton Heston, en lloc d’ensenyar un fusell, ens ensenyava el culet abans de fer un sorprenent descobriment (un dels finals de pel·lícula més recordats de tots els temps).  Bé, el cas és que el film que tractem avui es dedica a explicar per què els simis van esdevenir intel·ligents i van acabar dominant l’espècie humana.

A banda d’un guió prou acceptable, potser el que més destaca de la pel·lícula són els prodigiosos efectes especials. Res de maquillar actors i fer-los sofrir amb disfresses cutres. Ara manen la informàtica i la digitalització, que ens permet veure monos de tot tipus saltant, brincant i enfilant-se als arbres o al pont de San Francisco. Els vertiginosos zooms de la càmera, creant una marejadora realitat virtual, fan la resta. Un entretingut espectacle d’excel·lent factura, s’ha de reconèixer.

Però per molt avenç tecnològic que ens endinyin, res no superarà mai l’encant d’algunes pel·lícules clàssiques amb les quals sembla tenir més d’un tret en comú, des de 2001: Odissea a l’espai fins Els ocells, passant òbviament per la ja citada El planeta dels simis.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

100anysdevalor

1
Publicat el 22 d'agost de 2011

Avui es commemoren els cent anys del naixement d’Enric Valor i la blogosfera s’ha organitzat ben eficientment per fer-ne memòria i retre-li un merescut homenatge. Fer memòria de la seva introducció de les normes fabrianes o de la defensa de la catalanitat d’Alacant en temps de la República. Retre-li un homenatge per la seva fecunda tasca com a escriptor i lingüista o pel seu capteniment en la lluita contra la dictadura, que el va tancar a la presó durant una temporada. Reviso la seva biografia i, dels molts mèrits a destacar, em crida l’atenció el fet de que aconseguís treure a la llum la primera revista en valencià (Gorg) en plena dictadura.

És massa fàcil fer un joc de paraules amb el cognom del personatge, però no hi ha més remei que reconèixer el valor que va tenir en temps ben difícils per tots plegats. El mateix valor, potser, que trobem a faltar avui en les nostes elits polítiques, culturals, empresarials, a l’hora de donar una passa endavant, potser la definitiva per aconseguir, d’una vegada per totes, la llibertat del nostre poble i la plenitud de la nostra llengua i de la nostra cultura que Enric Valor, i tants altres, van somniar fins el dia de la seva mort.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘Bridesmaids’ (‘La boda de la meva millor amiga’)

0
Publicat el 21 d'agost de 2011

Una noia de vida sentimentalment millorable és escollida per la seva amiga de la infància perquè faci de dama d’honor en el casament d’aquesta. La tasca d’organitzar els preparatius de l’enllaç no serà fàcil i li començaran a sorgir imprevistos i problemes fins on no es podia imaginar.

Les pel·lícules centrades en la preparació d’un casament donen per molt. Aquesta n’és una. Podria resultar ser la típica comedieta nord-americana ensucrada i bobalicona, però no. Més aviat es tracta d’una versió femenina d’aquestes pel·lícules tipus Desmadre en… que s’han posat de moda els darrers anys. Aquí les sis protagonistes (la núvia, l’amiga pròpiament dita, l’amiga “pija”, la divorciada estressada, la pureta i l’obesa destroyer) viuen situacions esbojarrades servides pel broc gros. No hi falten ni l’escatologia ni les paraules gruixudes i alguns gags són francament divertits: quan s’emproven els vestits de núvia o l’escena de l’avió. Més diferències amb les comèdies tradicionals. El que hauria de ser protagonista, el nuvi, només el veiem en el moment del casament. Hi tenen més paper l’amic de la protagonista “amb dret a llit” o un inversemblant policia.

En resum, per passar l’estona una tarda d’estiu sense l’habitual sensació d’estafa que et queda quan surts d’una sala de cinema.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Mor el dibuixant d’Iznogud

0
Publicat el 20 d'agost de 2011

Ens arriba la notícia de la mort de Jean Tabary. El nom no ens diu res si no afegim que és el dibuixant dels àlbums de còmic de l’escola franco-belga protagonitzats per Iznogud.

Recordo bé aquelles tires còmiques, quaranta anys després. Ambientades en el Bagdad de les mil i una nits, les maquinacions del visir “que volia ser califa en lloc del califa” podrien ben bé ser font d’inspiració de les nostres classes polítiques actuals, la d’aquí i la d’allà. Les historietes eren enginyoses i divertides, plenes de jocs de paraules i innovacions sorprenents. Una de concreta m’ha quedat sempre gravada a la memòria: els personatges eren en una illa deserta però aconseguien entrar-ne i sortir-ne fent un forat a terra o enfilant-se a la palmera (amb la qual cosa accedien a llocs diferents en altres vinyetes). Totalment surrealista i molt ben trobat.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari