Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Arxiu de la categoria: Cultura

Antonio Tabucchi (1943-2012)

0
Una de les poquíssimes pel·lícules que ha aconseguit emocionar-me (parlo de fer-me un nus a la gola) quan l’he vista al cinema és Sostiene Pereira, recordada sobretot per l’esplèndid treball d’un veterà Marcello Mastroianni. Com se sap, narra la història d’un obscur periodista portuguès que, proper a jubilar-se, assisteix a l’ascens del feixisme al seu país i, lluny de girar el cap, decideix fer-li front i trobar així sentit a la seva vida.

L’autor de la novel·la en què es basava el film, Antonio Tabucchi, ha mort avui. Com el periodista lusità, era un intel·lectual compromès contra tota classe de totalitarismes i un significat detractor del berlusconisme, aquell règim vulgar i demagògic del seu país d’origen, Itàlia, amb permís del seu estimadíssim Portugal.

[Fotoç: bibliomil.wordpress.com]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Va per vós, Jaume Bonet

0
[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m’agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]

La Balenguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Joan Alcover: La balenguera.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Dalí es digna a visitar-nos

0
El 1973, coincidint amb el bimil·lenari de l’estada de l’emperador August a Tarragona, les forces vives de la ciutat van idear un happening certament original per l’època. Van pensar en Salvador Dalí perquè pintés el quadre del bimil·lenari, el van convidar, el van passejar pels carrers més cèntrics de la capital, va ser afalagat per autoritats, periodistes i públic en general, per acabar dibuixant quatre gargots en un llenç gegant.

Doncs d’això va l’exposició que han muntat a Caixa Tarragona. Responent a la crida efectuada en el seu moment, diversos protagonistes o testimonis d’aquell esdeveniment n’han cedit fotografies, filmacions, llibretes d’autògrafs, cartells i altres objectes curiosos. S’hi exposa també una mena de tron on va seure el diví Dalí (així s’autoqualificava) mentre era transportat per un elefant de cartró, procedent de la cavalcada dels Reis, ja que no va ser possible disposar d’un de viu. També es passa un reportatge amb entrevistes als protagonistes dels fets.

Jo en aquell any ja vivia a Tarragona, però no recordo haver-ho presenciat. Possiblement estava de campament, ja que era en ple agost. Sí que recordo els comentaris desaprovatoris que en va fer el meu pare, en el sentit de que trobava una mica patètic el pintor prestant-se a aquell show, més a prop de l’astracanada que d’una innovadora performance. Veient avui les filmacions i les fotos, li dono la raó: tot plegat va ser una mostra de provincianisme, per molt que avui hi hagi qui digui que allò va contribuir a que el nom de Tarragona traspassés fronteres. Tot el contrari: aviat va quedar en l’oblit, i l’únic que en va treure pròfit, com era d’esperar, va ser el propi pintor de Figueres, que sabia publicitar-se com ningú.

Per si tenia algun dubte sobre la valoració negativa d’aquella visita, un detall m’ha acabat de convèncer. El discurs que el pintor va adreçar a la multitud, lògicament en castellà, va acabar amb grans lloances als llavors prínceps d’Espanya i al invicto Caudillo (sic). I la gent, feliç, aplaudint: per un dia van sortir al NO-DO. Així estava el pati fa quaranta anys.

[L’exposició Experiències amb Dalí es podrà visitar a la sala d’exposicions de Caixa Tarragona fins el 29 d’abril]

[Foto: www.fundaciocaixatarragona.com]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Enciclopèdies 2.0

0
La canallesca ens informa que l’Encyclopaedia Britannica deixa de publicar-se en paper dos-cents cinquanta anys després de la primera edició, per passar a fer-ho exclusivament de manera digital.

Signes dels temps. També la Gran Enciclopèdia Catalana va donar aquest pas fa alguns anys. Els avantatges són prou evidents: possibilita la introducció de continguts multimèdia (sons i videos) i, sobretot, permet la permanent actualització dels articles. El gran problema de les edicions en paper era que de seguida es quedaven obsoletes i la manera de comprovar-ho era consultant informació com ara els censos de població, els premis Nobel o els Oscars. De seguida faltaven les dades del darrer any.

Però tot i l’obligat pas als continguts enciclopèdics digitals, res ens ha d’impedir aquell gust que dóna prendre un volum de la GEC (per exemple, el catorzè, llas-Maup), escarxofar-se a la butaca preferida una tarda de pluja i fruir de tot el saber universal, redactat curosament en català i per ordre alfabètic, obrir el volum aleatòriament, posem per la plana 422, i conèixer l’existència d’un escultor italià conegut com Il Marrina (1476-1534), autor de la portalada de la Libreria Piccolomini, a la catedral de Siena. Oi que no ho sabíeu?

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

L’alemany miraculós

0
Publicat el 6 de març de 2012
Darrera conferència de Joan B. Culla al CaixaFòrum de Tarragona. El professor, amb l’ajuda de les pastilles Juanola, ha parlat de Conrad Adenauer, aquell polític alemany no excessivament conegut que va dedicar a la cosa pública seixanta anys de la seva llarga vida. Primer com a exitós alcalde de Colònia, aquella meravellosa ciutat renana, i després de la Segona Guerra Mundial com a canceller en uns moments extraordinàriament difícils per al seu país. Amb perseverança, amb mà de ferro, amb la complicitat de la població i amb ajuda exterior (el Pla Marshall) va anar donant forma a allò que se n’ha dit “el miracle alemany”, recuperant en pocs anys el potencial econòmic de preguerra, normalitzant les relacions amb França i protagonitzant el naixement de la nova Europa que es volia unida. Curiosament, un polític tan experimentat com Adenauer no va estar a l’alçada de les circumstàncies quan es va aixecar el mur de Berlín, i potser això va contribuir a precipitar el seu final polític.

Sempre he admirat el poble alemany i especialment aquell procés de recuperació moral i econòmica de la segona meitat del segle XX, que va culminar amb la caiguda del mur i la reunificació en un sol estat. De manera que caldria pensar-s’ho dues vegades quan avui tothom es permet, amb o sense coneixement de causa, criticar obertament les polítiques d’austeritat d’Angela Merkel. No dic que siguin les més adeqüades: només dic que caldria tenir en compte tots els precedents històrics quan les posem en tela de judici.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Joaquim Muntañola (1914-2012)

0
Publicat el 5 de març de 2012
Quan jo era petit, a casa entraven, entre altres publicacions, dues de ben dispars: el TBO i La Vanguardia. A totes dues hi col·laborava el dibuixant Joaquim Muntañola, que avui s’ha mort, a prop d’esdevenir centenari. A la revista infantil per antonomàsia va crear el personatge Josetxu el Vasco, forçut i bonàs. Al diari del senyor comte, Muntañola hi treia un acudit cada dia. Acudits de la quotidianitat, de la classe mitjana, de la bonhomia, d’un temps que, per bé o per mal, ha canviat molt. Lamento la seva desaparició, perquè és com si un trosset de la meva infància també hagués marxat.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Ànima Gran

1
La quarta de les conferències sobre líders del segle XX, que s’està desenvolupant al CaixaFòrum de Tarragona, s’ha centrat en Gandhi i el procés de descolonització del subcontinent indi.

Joan B. Culla, amb una veu no massa preparada per fer-ho, ha parlat durant més d’una hora de Mahatma (“ànima gran”) Gandhi. Mentre l’escoltava, il·lustrava mentalment la xerrada amb la famosa pel·lícula de Attenborough: l’advocat a la Sud-àfrica de la guerra dels bòers, les primeres lluites contra la discriminació (quan l’expulsen sense contemplacions d’un tren), els mítings com a dirigent del Congrés Nacional Indi, les accions de desobediència civil, la campanya contra el monopoli de la sal… i l’assassinat del més pacífic dels éssers humans.

I com a teló de fons del trajecte vital de Gandhi, el procés d’independència (ai…!) de l’Índia i del Pakistan, els enfrontaments entre hindús i musulmans, el virrei Mountbatten preparant una sortida endreçada de la potència colonial… Un altre referent m’ha vingut al cap: el conegut best-seller de Lapierre i Collins, Aquesta nit la llibertat.

En el capítol de les preguntes del públic, una d’inevitable: hi ha un paral·lelisme entre la independència de l’Índia i la (propera) de Catalunya? El professor Culla ha contestat amb un “no”, per allò de que són llocs, situacions i segles diferents, però que les formes que va adoptar la lluita pacífica de Gandhi i els seus seguidors (sentades, desobediència civil i més) podrien inspirar la nostra, de lluita.

Ha estat una conferència d’allò més entretinguda. No han faltat ni una espontània del públic fent una apologia del vegetarianisme (que Mahatma practicava) ni alguns mòbils sonant en el moment més inoportú. Tan difícil és apagar-lo quan comença un acte públic? Sí, deu ser difícil.

[Propera conferència, “Adenauer i el ‘miracle alemany'”, el dilluns 5 de març, a les 19 h., al CaixaFòrum Tarragona]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

La por a la por

0
El cicle de conferències sobre personalitats del segle XX a CaisaFòrum Tarragona ha arribat, de la mà del professor Culla, al seu equador amb la figura del president Franklin Delano Roosevelt.

En el canvi de mil·leni, aquest polític va resultar elegit el més influent de tota la centúria i després de sentir la xerrada s’entén perquè. Roosevelt es va trobar una Amèrica (així s’autodenominen els nord-americans) prostrada per la depressió conseqüència de la crisi de 1929 i, per posar-hi remei, va emprendre l’intraduïble New Deal, una política intervencionista en matèria econòmia, laboral, social i en infraestructures. Més tard, l’entrada a la Segona Guerra Mundial va suposar la definitiva superació de la crisi.

Tot i això, el factor que més decisivament va contribuir a la recuperació d’aquella nació va ser el talant de Roosevelt, que va servir per recuperar la moral i la confiança dels nord-americans, des de la seva famosa frase “només hem de témer a la mateixa por” fins a les innovadores “xerrades a la vora del foc” que adreçava a la societat a través de la televisió de l’època, o sigui, la ràdio. Que les dificultats es poden superar ho va experimentar ell mateix des que se li va diagnosticar una poliomielitis que li va impedir de caminar bé de per vida. 

Superar dificultats, confiança, no tenir por, sortir-se’n… conceptes ben necessaris en l’actual situació. Al debat posterior a la conferència, i quan ja semblava que ningú en faria esment, un assistent ha preguntat al professor Culla sobre les semblances entre la crisi del 29 i l’actual. La seva resposta ha estat dramàtica, en el sentit de que l’actual crisi ens enganxa amb un deute descomunal, que fa vuitanta anys no existia. Jo afegiria una altra cosa. El que sí existia fa vuitanta anys eren líders com Roosevelt. Avui, Angela Merkel no és ben bé el mateix, Artur Mas fa el que pot, pobre, i Mariano Rajoy… no em feu riure, que no en tinc ganes!

[Propera conferència, “Gandhi i la no-violència”, el dilluns 27 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

El dictador sempre té raó

0
El protagonista de la xerrada d’avui al CaixaFòrum de Tarragona ha estat Benito Mussolini. La visió biogràfica d’Il Duce que Joan B. Culla ha traçat durant més d’una hora li ha donat l’oportunitat d’estendre’s àmpliament sobre el feixisme italià, les seves arrels històriques, el context en què es va produir la seva aparició i les seves semblances però també diferències amb els casos alemany i espanyol. Pel que fa a aquest darrer, ha estat curiós constatar com els grans “invents” del franquisme (el Consejo del Movimiento, el Frente de Juventudes, les polítiques de protecció social…) no eren més que còpies d’iniciatives del règim de Mussolini.

Personatge pintoresc, teatral com el poble a qui va dominar, exhibicionista (són famoses les seves imatges segant el blat a cos nu), reconegut faldiller… més important que les curiositats biogràfiques del personatge és la seva erràtica trajectòria ideològica, que el va portar a defensar primer un pacifisme socialista per al seu país a imitar després obsessivament l’imperialisme nazi amb aventures bèl·liques de patètics resultats. Com a bon dictador (això és un dir: no hi ha dictadors bons), va cultivar el culte a la personalitat, inclosos retrats omnipresents, discursos radiofònics d’audiència obligatòria i profusió de pintades a les parets amb la consigna Il Duce ha sempre ragione.

Ell sempre tenia raó: eren els altres els que s’equivocaven. Però com el famós acudit de l’automobilista a l’autopista, tanta raó tenia que va ser deposat i fet presoner pels seus mateixos correligionaris. El darrer acte de la seva vida, ben bé com una típica òpera de la nació que va governar, és un drama que inclou un règim titella dels nazis (la famosa República de Salò), una fugida a la desesperada i una mort ignominiosa a mans de partisans.

Contra el que es podria esperar, el feixisme italià no va morir del tot, perquè sempre hi ha hagut al seu parlament algun partit que se n’ha reclamat hereu. Per altra banda, i encara que sigui en un context democràtic radicalment diferent, els paral·lelismes entre Mussolini i Berlusconi, semblances físiques incloses, són ben evidents. Quin país, Déu meu!

[Propera conferència: “Roosevelt i el New Deal”, el dilluns 20 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Déu salvi al tsar

0
S’ha iniciat avui al CaixaFòrum de Tarragona un cicle de conferències, dictades per Joan B. Culla, sobre les biografies de cinc personatges del segle XX (Nicolau II, Mussolini, Roosevelt, Gandhi i Adenauer), que representen cinc característics processos històrics (respectivament, la Gran Guerra, l’ascens del feixisme, la depressió econòmica, la descolonització i la construcció de l’Europa unida).

El professor Culla, amb el seu estil professoral, rigorós però molt amè, ha començat el cicle parlant de qui fou el darrer tsar de totes les Rússies, del seus vessants humà (personatge casolà, familiar, tímid, a qui causava aversió l’exercici del poder) i públic (el context de la Rússia de l’època, l’inici de la industrialització, el creixent descontentament popular, la catastròfica guerra amb el Japó, l’aixecament del 1905, l’esclat de la Guerra Europea i, finalment, de la Revolució Russa que el va fer abdicar primer, empresonar després i assassinar el 1918.

Com era inevitable, l’actualitat més immediata ha fet acte de presència tant a la intervenció de Culla com al col·loqui posterior, quan s’ha esmentat l’ex (i futur) president Putin, que ha rescatat bona part de la simbologia tsarista, des de l’escut fins als uniformes vuitcentistes, per tal d’aparèixer als ulls del poble com un nou tsar, autoritari i temut, però també eficient i idolatrat.

Nicolau II no va voler o no va poder escometre les grans reformes socials i democràtiques que el seu anquilosat règim demandava, i així li va anar. Déu no va salvar al tsar. Casualment avui, una néta del seu cosí, Elisabet II, compleix seixanta anys en el tron. Déu sí salva la reina. Potser hi té a veure, en part, que la monarquia britànica sí que ha sabut en cada moment de la seva història fer a temps els canvis necessaris.

[Cicle Crisis i figures del segle XX, tots els dilluns al CaixaFòrum Tarragona. Propera conferència, 13 de febrer, a les 19 h.: “Mussolini i el feixisme italià”]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Antoni Tàpies (1923-2012)

0
Adéu a un dels grans artistes catalans del segle XX. Adéu al pintor-escultor-dibuixant-escriptor-intel·lectual i no sé quantes coses més, el de les pinzellades gruixudes, les creus irregulars, la caligrafia característica, el collage amb sorra i trossos de drap.

Doncs sí, jo també vaig ser dels molts que va criticar durament aquell horrorós mitjó que es pretenia instal·lar a la via pública i que, cabalment, es va desistir de fer-ho. Menys sort vam tenir amb els filferros de la seva fundació (coneguts com el fregall Spontex). Allí segueixen, sense que hi sàpiga veure el valor estètic. Però així era Tàpies, innovador, polèmic, trencador… i no li retrec, ans al contrari. Així han de ser els artistes. I ell en va ser-ho, un dels millors.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘La Dama de Ferro’ (‘The Iron Lady’)

0
Pel·lícula biogràfica (un biopic en diuen, d’això) sobre Margaret Thatcher, la polèmica primera ministra britànica entre 1979 i 1990. L’estadista, ja retirada, vídua i amb algun problema de salut, rememora la seva vida: els esforços per obrir-se camí com a filla d’un botiguer, la introducció en la política a cops de colze (literalment: vegeu l’escena en què entra al Parlament), com s’enfronta (i de quina manera!), als molts problemes socials, econòmics i diplomàtics del seu país, etc.

Que Margaret Thatcher no va ser plat de bon gust per moltíssima gent, dins i fora de la Gran Bretanya, és ben sabut. Aquesta pel·lícula, que ha estat criticada per passar de puntetes sobre temes delicats, no contribuirà a modificar l’opinió de ningú. Tampoc la meva. Mai no vaig estar d’acord amb l’excessiva insensibilitat dels governs Thatcher a l’hora de prendre unes decisions molt dures que, amb els anys, s’ha de reconèixer que eren més necessàries i eficaces del que en aquell moment molts crèiem. De manera que avui cal reconèixer-li haver tallat d’arrel l’abusiu poder dels sindicats o haver parat els peus a la dictadura argentina, mentre que altres qüestions sempre seran molt més discutibles (la política antiterrorista a Irlanda del Nord o l’intent d’imposar la Poll Tax).

Detalls de la pel·lícula que vaig anotar a la meva llibreta mental: l’absència de tot esment a la monarquia (és estrany, perquè diuen que no hi havia gens de feeling amb Elisabet II) o al dramàtic episodi viscut pel seu fill al París-Dakar (que hagués proporcionat una major dosi d’humanitat al film); l’excel·lent treball de maquillatge, factor que no es té gaire en compte a les crítiques de cinema; i la banda sonora, especialment els fragments de The King and I.

Deixo per al final el memorable treball interpretatiu de Meryl Streep. On cal signar perquè li donin l’Oscar?

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘#Òmnium50A’

0
Aquest és el títol del documental produït per TV3 sobre el cinquantè aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural que s’emetrà el proper dimarts però que, en primícia, s’està presentant aquests dies a diverses localitats catalanes. Ahir li va tocar a Tarragona. Precedit de parlaments de l’actual president de la delegació del Tarragonès, Joan Andreu Torres, i de qui ho va ser en un període ben significatiu per al nostre país, Josep-Lluís Carod-Rovira, vam poder visionar un treball d’una mica més d’una hora, en el qual significatius personatges de la nostra vida col·lectiva parlen de la prestigiosa entitat i dels seus tres eixos de combat: llengua, cultura i país.

Se’ns parla dels orígens de l’Òmnium per part de significats representants de la burgesia, tan vituperats per molts quan convé, que es van rascar la butxaca per “treballar per la cultura del sí”, en enginyosa definició de Salvador Cardús, un dels intervinents en el programa, en contrast amb la cultura del no, de la queixa, de la protesta i de la resistència que imperava en aquells temps. És a dir, es tractava de fer com si el nostre país fos normal, encara que no ho fos: classes de català, editorials, premis literaris, revistes, discogràfiques…

S’hi parla també de la desorientació que va patir l’entitat amb la consecució de les institucions pròpies i de l’inici d’un lent declivi fins a la renovació de fa uns anys, amb l’entrada d’una nova generació de persones que va introduir una més eficaç gestió de les iniciatives que es proposava. El convuls procés de canvi que va viure l’entitat en aquell moment queda reflectit en l’anàlisi, poc atinada, que en fa Josep Millàs, darrer president de l’anterior etapa, i en la crítica que fa Jordi Pujol de les formes, del tot millorables, amb que es va conduir tot el procés.

Altres personatges intervenen en el programa. Alguns d’ells perfectament prescindibles, com Xavier Sardà, que com a marxamo catalanista ens assegura que de jove havia escrit a Oriflama. De Cronicas marcianas no en parla, és clar.

Acabada la visió del documental del 50è aniversari de l’Òmnium vaig adquirir el llibre commemoratiu de l’efemèride, on representants de la vida política, cultural i social parlen de l’entitat. La majoria d’ells coincideixen en la idea que Òmnium és més necessària que mai.  Qui ha estat capaç durant cinquanta anys d’estar al peu del canó, superant prohibicions, un període de clausura, els atacs o la incomprensió de determina intelligenza? Qui simbolitza millor la transversalitat ideològica del catalanisme, imprescindible si volem avançar de veritat?  Qui ens va fer sortir a un milió de persones al passeig de Gràcia, malgrat la reticència dels partits polítics? I tant, que és més necessària que mai.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘La sombra de Evita’

0
Documental de Xavier Gassió sobre la figura d’Eva Perón. Comença amb les impressionants exèquies als carrers de Buenos Aires i es centra amb la gira europea que va fer el 1947, especialment en la seva intensa activitat a l’estat espanyol, convenientment registrada per les càmeres del NO-DO. Les entrevistes amb els seus biògrafs o amb persones que la van conèixer permeten saber detalls d’una dona adorada i odiada a parts iguals, del seu caràcter, de la seva determinació per guanyar una posició social, de la seva infatigable activitat en favor dels més desafavorits, del seu gust per la roba cara i les joies com una paradoxal manera de criticar les classes acomodades, etc. Perquè el peronisme era (i en part segueix sent) això: una sorprenent contradicció que només entenen els argentins. La pel·lícula acaba com havia començat: parlant del cadàver d’Evita, que va passar per una odissea que ja és una altra pel·lícula en si mateixa.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

‘Habemus Papam’

0
El cardenal Melville és elegit Papa i ho accepta sense gaire entusiasme. Quan ha de sortir al balcó a beneir la multitud, després del tradicional Habemus Papam!, li agafa un atac d’ansietat que li fa perdre els nervis. Un psicoanalista ateu s’encarregarà de tractar-lo.

És una comèdia de l’esquerranós Nanni Moretti, que fa el paper del psicòleg descregut i separat de la dona, però contra el que es podria esperar no és ni un panflet anticlerical ni un film irreverent. Més aviat és una intel·ligent crítica a les maneres vaticanes, als seus anacronismes (simbolitzats en una capella Sixtina a les fosques, just quan comença el conclave), a les seves petites excentricitats (el psicoanalista entreté els cardenals enclaustrats amb un torneig de voleibol) i a la seva opacitat informativa (els responsables de comunicació fan creure a tothom que el nou Papa està a les seves estances quan en realitat vaga per Roma, fugint del tomb que ha donat la seva vida i intentant passar desapercebut entre la gent). Esperava, això sí, que el director tragués més suc del contrast ciència-fe o ateisme-catolicisme, qüestió que queda mig en l’oblit conforme passa el metratge.

Formalment és impecable (els escenaris vaticans, les vestes eclesiàstiques, la Guàrdia Suïssa…) i els actors semblen cardenals de veritat. Menció a part és la gran actuació de Michel Piccoli en el paper d’un pontífex angoixat, dubitatiu i amb poques ganes de complicar-se més l’existència, una mica al contrari de Joan Pau II, tan entregat a la causa fins el darrer alè de vida.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari