Ho confesso. Sense arribar a la categoria de fan (abreviatura inglesa de fanatic) sóc un fidel seguidor de Serrat des de finals dels setanta. De jove, em sabia de memòria una trentena de cançons seves. Alguns dels seus temes són autèntiques obres d?art. Reconec la seva capacitat de connexió amb sensibilitats diverses. I sobretot, n?admiro
Si voleu comprar llibres interessants, espereu d?aquí unes setmanes. Avui és el dia menys indicat. Potser aquest hauria de ser el consell a tenir en compte per tots els bons lectors. He de confessar que he estat temptat de promoure un boicot actiu contra la jornada d?avui. La meva bona relació amb alguns llibreters i
Ahir, a El Periódico, va sortir aquesta intervenció meva al suplement sobre el dia de la dansa. EL LLAC DELS SIGNES Juny de 1979. Madrid. Palau Nacional dels Esports, en forma de velòdrom, especialment cutre i decadent. Viatge de final de curs de vuitè. Els nostres professors, amb pèssim criteri, per estalviar-se les desagradables circumstàncies
Demà dissabte, 14 d’abril, aniversari de la República, he estat convidat a participar a la matinal poètica que se celebra, a partir de les 10 del matí, a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, conjuntament amb altres poetes com Feliu Formosa, Júlia Zabala, A. Munné Jordà, Carles III, Raquel Casas, Joan Duran,
Avui ha sortit a El Punt aquest article que podeu trobar en aquest enllaçUs el passo a continuació; LA CULTURA CATALANA, UNA ANORÈXIA INVERSA Ara que s?acosta Sant Jordi, tornaran els mateixos debats de sempre. Apocal·líptics i integrats continuaran polaritzant dues postures antagòniques sobre l?estat de la cultura catalana que oscil·laran entre el pressumpte bon
Ahir, com tants milers de persones, vaig seguir l?últim concert de Lluís Llach per la Televisió. No exageraria que, amb la seva retirada, es difumina bona part de la banda sonora de la meva vida, de l?existència col·lectiva d?un país, que ens repeteixen dia rere dia, no existeix. Com molts altres, i representant d?una generació
Una amiga d’origen txec em va fer una sessió d’acudits d’aquells que circulaven de per l’Europa de l’est. Ja sabem que els acudits són miniliteratura subversiva que, com la ironia, sovint són expressió d’una profunda recança, una tristesa infinita, i una sorda protesta.Un d’ells, que sovint cito, és el següent: En què es diferencia el
Primer aclariment: sóc txava amb pedigrí (o el que és el mateix, barceloní de tercera generació i més de cent anys d’arrels familiars a la ciutat). Segon aclariment: fa dotze anys que visc a Girona. La segona és una ciutat bella, culta, comfortable, com una esposa de casa bona que t’ofereix pau espiritual i treu
Avui he enllestit la traducció d’alguns dels poemes de la poetessa sèrbia Zorica Sentic. Una dona amb una sensibilitat extraordinària que s’expressa poèticament tant en serbocroat com en francès, i amb qui comparteixo revista a Le Manoir des Poètes . Us en faig un petit tast què importen els dies les nits què importen
Devia ser a principis d’aquesta setmana, quan mentre anava en cotxe pel passeig d’Olot, en un programa de ràdio algú recordava l’anècdota protagonitzada per Mendelsson i que va possibilitar rescatar de l’oblit a un Johan Sebastian Bach perdut en el fons de la història. El compositor alemany, popular i respectat durant el primer terç del
La meva bona amiga Marianne Brüll va tenir l’amabilitat d’enviar-me per correu, aquesta setmana, una còpia del documental de Francesc Ríos "Ruedo Ibérico", emès el passat mes de juny a la 2 de TVE. No el vaig poder veure en el seu moment, i francament, lamentava no haver-ho fet. Ahir al vespre, el vaig poder
NotaAquesta intervenció surt publicada en forma d’article a la revista Celobert Una de les escenes més modestes, i més significatives del film Match Point del cineasta novaiorquès Woody Allen és quan, al principi, el protagonista de la pel·lícula apareix en la solitud del seu modest apartament llegint Guerra i Pau, de Tolstoi. Chris, un tennista
Agost de 1996. El lloc, Trelew, una petita ciutat enmig del no-res, a la vora del riu Chubut, en ple desert patagònic. Una tarda de diumenge freda i assolellada de l’hivern austral. Bufa el vent, com sempre. Una modesta estació de ràdio municipal, en un primer pis que dóna a un carrer sense asfaltar,. De
Ara que ja he entrat en la quarentena, segueixo aquell consell que exigeix fer relectures de llibres antics, de clàssics. De fet, ja fa alguns anys que segueixo aquesta interessant pràctica, i reviso Conrad, Jack London, Ibsen, Tolstoi. Precisament ara sóc just a la meitat de Guerra i Pau, de l’escriptor rus.Llegint-lo -aquesta és la
L’Oriana Fallaci ens ha deixat. Periodista independent i lúcida, analista insubmissa respecte de la dictadura del políticament correcte, ha desaparegut una d’aquelles intel·lectuals insubornables que deien el que pensaven sense pèls a la llengua, i sense molestar-se per l’opinió dels propietaris dels diaris. I això, en una època on la major part dels periodistes resten