Al seu darrer llibre, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) recorre a la frontera com a metàfora de la desolació que envaeix l’existència de milions d’individus massa pròxims a nosaltres. Dies de frontera, una novel·la narrada tan desordenadament com les noves tecnologies ens inciten a esquarterar la realitat, ens explica una història banal: la formació, construcció,
El 1969 el cineasta Costa-Gavras rodà un thriller polític en què indagava sobre els antecedents polítics de l’anomenada “dictadura dels coronels”. Provocativament, en els crèdits inicials del film s’anunciava que tota coincidència amb la realitat era deliberada. El guió, escrit a quatre mans entre el mateix director i l’escriptor francès d’origen espanyol Jorge Semprún, reconstruïa
Ho confesso. Tècnicament parlant, em podria definir com a “intel·lectual”. Tinc alguns estudis, fa anys que faig d’opinador a mitjans convencionals i alternatius, he publicat alguns llibres d’assaig, he impartit alguns cursos, he signat i redactat manifestos, també hi he estat en alguns debats públics i participat (no massa) en tertúlies, o estat en consells
Aquest matí m’han informat de la mort de la poetessa sèrbia i bona amiga Zorica Sentic (Skopje, 1963 – Niça, 2014). Segons la poetessa i amiga comuna Maggy De Coester va passar ahir al matí, després d’una llarga lluita contra la malaltia que l’havia anat retirant de la vida literària sèrbia i francesa. Ha deixat
Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició 1976-2014 Crònica dels canvis. El periodisme a les comarques gironines, comissariada per l’historiador Enric Pujol i amb Marcel Dalmau com a responsable gràfic. Una exposició de modestes dimensions, i que tanmateix, representa una història recent condensada que serveix, des del present, per fer vista enrere i comprendre
Sé que resultarà presumptuós, tanmateix, l’única matrícula d’honor obtinguda en la meva heterodoxa trajectòria universitària fou en història de l’art contemporani. Suposo que la meva escassa traça a l’hora d’agafar pinzell o estris equiparables devia ser compensada per certes aptituds com a potencial crític. O, potser devia ser per resultar especialment inconformista respecte dels cànons
En el context de l’Any Espriu, i organitzat pels Amics de la Unesco i l’Ajuntament de Girona dins el cicle “Espriu al mercat”, vaig fer aquesta relectura del mite Apol·lo, contraposant-lo al de l’escriptor de Sinera. Acompanya al text una magnífica il·lustració creada expressament per l’artista Pep Duixans. Fou en el darrer solstici. Un tipus
Aquest temps d’estiu és propici per mirar-se temporades senceres de sèries televisives. És significatiu el fenomen que, ara per ara, els millors guionistes vagin deixant el cinema i centrant-se en la televisió. És així com poden disposar de prou minutatge per desenvolupar personatges complexos i anar dibuixant situacions i escenaris emancipats de la superficialitat amb
Nota: Aquest és un article que apareix en el primer número de la revista Tentacles, una extraordinària aposta d’un grup de joves militants del bon periodisme cultural. Ben segur, una de les lectures més profitoses que pot realitzar qualsevol persona interessada en el funcionament de la cultura és mirar-se el clàssic d’Arnold Hauser Història Social
A la línia recta,bicicletes sense llum.Un satèl·lit que comença on perdo el cap.Un camí fet d’herba.Els teus llavis són de vidre congelat.Vaig descalç i penso imatgescegues de les platges,que només podria veure sota el llit… El cotxe avança lentament entre els plàtans de la carretera. Evocacions embolcallades per una secció de corda acompanyen el trajecte.
En una entrevista, l’escriptor William Faulkner afirmava que la millor oferta laboral que mai li havien fet era la de treballar com a administrador d’un bordell. En la seva opinió, aquest era l’indret ideal per a tot artista. Disposava de tranquil·litat al matí per escriure, una seguretat econòmica amb una feina poc exigent, i prou
Devia ser una tarda de les darreries d’aquest hivern. Al metro, asseguda, una noia jove i ben plantada sostenia un llibre amb les mans. Alçava els ulls vers el paisatge invisible d’un vagó mig ple, i obria de nou el text per la plana que tenia doblegada. Em va cridar l’atenció que la novel·la tingués
Nota publicada al Diari de Girona Amb Frederica Montseny i Mercè Rodoreda, l’escriptora Teresa Pàmies ha estat una de les grans figures femenines de la Catalunya del segle XX, en què es combina literatura, activisme polític i capacitat d’establir un relat històric sobre la Catalunya de la guerra, l’exili i la dificultat del retorn. I
Publicat al darrer número del Setmanari La Directa A l’assignatura introductòria d’Història Contemporània, al curs pont d’estudis nocturns amb què els mestres tractàvem de llicenciar-nos, el professor Josep Maria Fradera tingué el bon criteri de fer-nos llegir Dickens per copsar el significat profund de la Revolució Industrial. Recórrer als clàssics és la millor manera de
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula “La dama de Ferro”, en versió original, al cinema Truffaut. Sentia una gran curiositat des de la perspectiva de l’historiador, i no en vaig quedar decebut.Certament, la meva admirada Meryl Streep, va fer una interpretació extraordinària, sublim, que mereix un Òscar triple i ben carregat. Tanmateix sospito que