Noèlia Arrotea, La creu sense Crist. Pedra de Llamp, Barcelona, 2021, 264 Imagino que la totalitat dels escriptors catalans aspirem a escriure la gran novel·la de Barcelona. I, a data d’avui, inclosos escriptors d’arreu, d’altres llengües i background, ho han intentat, amb més pena que glòria, o més entusiasme que traça. I tanmateix, potser convindria
Joan-Lluís Lluís, Junil a les terres dels bàrbars, Club Editor, Barcelona, 2021, 285 pp. A aquestes alçades de la seva dilatada carrera, es pot dir de Joan-Lluís Lluís que és un dels autors més inclassificables de la literatura contemporània dels Països Catalans. Els autors nord-catalans, de fet, han de lluir de sèrie aquesta mena d’enganxina que els
NOTA: Com que és dia de Sant Jordi, comparteixo amb els lectors la meva narració curta Take This Waltz, ja publicada fa alguns anys al portal Núvol. Del seu record, fa més de trenta anys enrere, servo encara aquell instant de capvespre amb aroma de jacints salvatges. Potser un inici de nit de les darreries d’agost en
Ara fa uns dies vaig acabar de llegir el llibre Dora Bruder, de Patrick Modiano. Es tractava d’un encàrrec per publicar una d’aquelles ressenyes minúscules de 1.000 caràcters destinades i comprimides per a la secció de cultura d’una revista en paper, i que obliguen a condensar totes les idees i sensacions presents d’un llibre extraordinari.
A finals de 2007, i per encàrrec de la revista El Contemporani, i arran de la publicació del llibre de Mireia Sopena Editar la memòria, vaig anar a visitar en Josep Fornas a casa seva per entrevistar-lo. Va ser una experiència interessant del que representa un d’aquests personatges fascinants. Malauradament, la revista va deixar de ser publicada i,
Francesc Serés, La casa de foc, Proa, Barcelona, 2020, 592 pp. Un dels problemes d’acumular anys i lectures consisteix en un cert enduriment de la sensibilitat. Cada vegada més, costa experimentar sorpresa o entusiasme. Si, a més, com és el cas, hi ha dedicació, ni que sigui parcial, a la crítica, s’afegeix una contenció afectada
Manel Aisa Pàmpols, Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y Los Solidarios. El Lokal, Barcelona, 2017, 311 pp. Vaig conèixer en Manel Aisa el 1996, quan jo era un estudiant de doctorat de trenta anys i volia fer una tesi sobre l’anarquisme. En Pere Gabriel em va adreçar tot seguit
La llibertat és un poeta escopint a un autòcrata, són setze jutges d’un jutjat penjats d’un fetge, és convertir les casernes de Via Laietana en un pàrquing, en un pipican, en una biblioteca és una epidèmia d’èbola entre uniformats que desnonen infants o colpegen àvies, són banderes imperials en flames i la tramuntana espolsant les
Libros del Zorro Rojo ha tingut l’encert de reeditar algunes narracions curtes de l’escriptor espanyol i paraguaià Rafael Barrett (Torrelavega, 1876-1910) un dels autors habituals als catàlegs de les editorials llibertàries i col·laborador freqüent a la premsa anarquista de principis del segle XX. Tanmateix, si bé aquest és un nom freqüent per als investigadors del moviment anarquista, també per als
Una de les justificades crítiques que se li fa a la cultura catalana és que encara resta encarcarada per cert esperit noucentista: això és, obsessivament mesurada, d’un ensopiment harmoniós, d’una mediterraneïtat que els anuncis anuals de l’Estrella dibuixen com a una imposturada caricatura, i el pitjor de tot: un class(ic)isme on són sobrerepresentades classes mitjanes
Crec que va ser el 1816, el mateix que Mary Shelley va redactar Frankenstein o el Prometeu modern, el que va esdevenir-se com “l’any sense estiu”. Fou l’any en què, a l’altra punta del món va esclatar el Karakatoa, i el núvol de fum, pols i gasos va tapar l’atmosfera creant una microera glacial, que,
Amb set llibres de narrativa i un poemari, està clar que Damià Bardera (Viladamat, 1982) és un dels autors consolidats i interessants d’una literatura catalana que, encara en ple segle XXI, no té massa clar què vol ser quan sigui gran. L’autor empordanès, que ha passat de jove provocador (i reflexiu) a adult provocador (i
Barcelona, 16 de juny de 1989. Per primera –i darrera vegada– assisteixo a un concert de Bob Dylan. El recital es fa al Palau dels Esports, probablement l’espai amb pitjor acústica de la ciutat. Sóc a prop de l’escenari. No recordo teloners. Si la memòria no m’enganya, l’espectacle comença amb el quart d’hora de
Avui dia de Sant Jordi, comparteixo en obert un dels meus contes que formen part del recull “Banderes dels nostres tiets” (El Cep i la Nansa, Vilanova, 2012. És curiós que amb aquesta distopia escrita un parell d’anys abans de la seva publicació, m’anticipès a fenomens com els fake news o altres derives inquietants sobre
6 d’abril Teòriques vacances de Setmana Santa, amb el silenci i la solitud inquietant dels carrers acompanyant-nos. Un silenci i quietud que bé podrien servir per al recolliment dels exercicis espirituals que tradicionalment han caracteritzat aquest lapse. En un passat no massa llunyà, mentre el vici i el pecat de la vida quotidiana s’ensenyorien de