Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Cultura

COMTES I PRÍNCEPS PASSANT PER LLEIDA

1

Aquest 2019, entre les moltes efemèrides que recordarem, un dels fets destacats serà l’elecció de Carles V com a emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. D’aquest fet se’n fa ressò el calendari històric editat per l’Institut de Nova Història-INH. Aquest personatge serà precisament un dels més destacats en el llibre “Històries i Llegendes de Lleida” escrit per Jesús Castillón Zazurca, editat per Pagès Editors l’any 2002. És un recull d’articles sobre la ciutat de Lleida, els personatges històrics, o de més anomenada que l’han visitat, a més d’aquells llocs o establiments populars entre la seva població. És un llibre força amè que ens parla de fets temporals esdevinguts entre l’any mil i el adés segle XX. Tot i que es deixi el gran Juli Cèsar, fins i tot hi posaria Aníbal, els Escipions i Indíbil i Mandoni, crec que val molt la pena deixar-se portar de la mà del seu autor. La proposta ens permet contemplar una panoràmica tant àmplia de la ciutat, com la que es podria veure des de la Seu Vella.

El capítol dedicat a Carles V és força explicatiu. Es troba a la pàgina 41. Precisament esmenta que el 1519 va arribar a Lleida venint des de Fraga, on els paers ja van anar a rebre’l per acompanyar-lo fins a la ciutat. Aleshores, abans d’entrar a la ciutat, ja l’hi van fer jurar els Drets i Constitucions de Catalunya, perquè per poder ser sobirà i Comte de Barcelona havia de jurar-los. No debades, es recorda la frase de l’emperador en què deia que dels seus títols, el més valuós era el de Comte de Barcelona. En el llibre s’esmenta també el seu pas durant els anys 1529, 1535-36-37, 1542-43. Durant aquells anys, per Lleida també passarà la germana de Francesc I de França, Madame de Lançó, anant de camí a Madrid a negociar el seu alliberament, després de la seva captura a la Batalla de Pavia. Per cert, hi ha una població a la Segarra que porta el nom de Pavia. També esmenta la mort a Lleida del general dels trinitaris Frai Juan Beltran de Valonga, governador d’Espanya i un cèlebre lingüista de la seva època. Podríem traduir-lo al català com a Fra Joan Bertran de Vall-Llonga, al Solsonès.

Altres personatges històrics molt destacats, nascuts o molt vinculats a Lleida, seria l’estudiant que arribaria a Papa, Calixt III, Enric Granados, o Salvador Seguí. També destaca la visita de Cosme de la poderosa família Mèdici de Florència, del famós escriptor Gustavo Adolfo Bécquer, o de George Orwell. Un altre personatge interessantíssim és el de Jan Van Halen, conegut com Juan o Joan, militar liberal que va fer carrera fins a ser general de les tropes de la Bèlgica independent al segle XIX. La seva fama devia ser comparable a la del grup de música heavy nord-americà Van Halen, que porten el nom d’un poble als Països Baixos. També trobarem el diputat Pascual Madoz, que va conèixer el territori pam a pam, tota una aventura aleshores. Cal recordar que la seva mort prematura a Itàlia, quan portava el rei Amadeu de Saboia, prefigurava el destí funest del nostre general Prim.

Entre personatges històrics, i costums i llegendes populars, hi trobarem al segle XX la visita de l’actor Tyrone Power, a més d’altres famosos que van fer cap a Lleida d’una manera o altra. D’aquesta manera anem retrobant llocs i fets que han marcat la història i la gent de la ciutat de Lleida, més enllà de les guerres. No debades, és bo conèixer de primera mà allò que va succeir, i adonar-se que l’autor ho pot dir de debò perquè porta el cognom del restaurant Zazurca. Estic segur que son menjar és tant destacable com el llibre que ha tingut el coratge i l’encert de posar a les nostres mans.

ELS BALLS DELS SANTS

0

Des de fa anys, a casa nostra sempre hem tingut Sant Antoni de Pàdua com a sant familiar. Sigui per la tradició dels noms, sigui pel paper dels sants casolans com a testimonis de la permanència dels avantpassats. Recordem les creences religioses romanes dels “lares i penates”, paral.leles a d’altres semblants que relliguen el present amb el passat, no només com un temps immaterial, sinó també com un temps material del qual les persones som el seu resultat, el seu esdevenir amb millor o pitjor fortuna.

 

Aquesta reflexió ve a tomb de la lectura del llibre de Bienve Moya: “La Llegenda dels Sants, Creadors de Mites”, de l’editorial El Mèdol, publicat el 1996. Encara existeix una edició posterior ampliada que l’autor que va titular “Una Mà de Sants”. En aquest llibre titulat la Llegenda dels Sants relliga la cultura popular amb la religió, on els contes, els mites, i les creences s’agafen de la mà. D’aquesta manera, ens adonem de que l’autor treballa en el camp llegendari. Una temàtica que té a casa nostra el gran referent de l’escriptor Xavier Fàbregas.

La “Llegenda dels Sants” ens ofereix una panoràmica dels sants arrelats a Catalunya, del seu origen i de les seves llegendes, a més dels punts de contacte entre l’església institucional i el poble. I dels punts de conflicte, allò que en un moment determinat interessa als mandataris, amb el pas del temps pot estar-hi en contra. De fet, els sants també són un reflex de les interrelacions entre els canvis de poder i els canvis de la societat, i com de vegades, aquestos no van parells, sinó que es troben contraposats. El fet que Sant Jordi no estigui reconegut oficialment per l’Església de Roma no deixa de ser significatiu. Per aquesta banda hi ha més suport a la categoria de l’Arcàngel Sant Miquel, tot i que Sant Miquel lluita per les ànimes, i Sant Jordi lluita més pel món terrenal. Com veiem, hi ha punts d’intersecció, que a nivell popular no presenten una competència, sinó una col.laboració i enriquiment.

Aquest llibre sobre les característiques dels sants se’ns presenta com un retaule. La seva contemplació ens farà pensar en l’evolució del culte, i en les dinàmiques temporals, no només d’un sant en concret, sinó també en el seu conjunt, o per grups. A nivell doctrinal, la via de la santificació personal permet establir la Santíssima Trinitat com un tot, deixant de banda la creença arriana, en què la naturalesa del Fill no és igual a la del Pare i l’Esperit Sant. Aquí s’enfrontava un concepte romà amb les creences godes. També ens permet observar l’evolució i cristianització del paganisme, adaptant la tradició amb el pas del temps. Des del martiri en grups, fins a les parelles i els sants individuals.

Podem observar com el cristianisme es desplaça d’Orient cap a Occident de l’Imperi Romà. Com les devocions inicials neixen a l’est del Mediterrani i es van estenent cap a l’oest. No hi ha cap trencament religiós entre una banda i l’altra de l’Imperi, cosa que prova la seva unitat política i religiosa. Almenys fins al Cisma de l’Any Mil, quan el bisbe de Roma trenca la relació amb el bisbe de Constantinoble, i no a l’inrevés com podríem suposar. És revelador veure com la persecució a la Barcelona d’aleshores es personifica amb Sant Medir i la llegenda de les faves, que vol protegir el Sant Sever que fuig. No és massa coincidència que existeix aquest Sever que fuig de la cort imperial de Ravenna, a Itàlia, empaitat pels soldats. No serà el mateix savi que fuig i al cap dels mesos que triguen les faves a créixer,  és capturat aquí?.

Una altra cosa que m’ha sobtat i he anat trobant quan mirem els noms dels pobles, i barris o parròquies, és que a Barcelona mateix juntament amb Sant Gervasi, hi ha un Sant Protasi. Que al Prat tenim Sant Pere i Sant Pau, però també un barri de Sant Cosme, al qual cal afegir Sant Damià. O tenim un Sant Abdó i Senén, coneguts com Sant Nin i Non. O els Sants Just i Pastor. I també parelles masculines i femenines, com Santa Justina i Sant Cebrià. Aquest grup de sants duals no crec que siguin cap influència maniquea realment, però sí un reflex de l’organització social i política d’aquells segles antics, quan eren un punt de referència. Podem parlar del poder espiritual, que també separa l’autoritat de la potestat, però que personifiquen en dos individus. Això s’assembla a l’Imperi Romà, que treballa plegat Orient i Occident, sent una mateixa parella?. Com podeu veure, els nostres sants també van ballant al so que els toquen els músics, siguin del poble o de les institucions.

CAMINS OBERTS PEL LLUÇANÈS

1

El Lluçanès és aquella comarca catalana que encara no està constituïda com a tal, a  cavall de Vic i Manresa. Aquest altiplà irregular nia sobre una terra aspra i rocosa, on l’agricultura s’ha d’arrapar per sobreviure, oi tant i més que ha d’aprofitar la seva situació com a encreuament de camins per fer servei a les cabaneres. Els ramats hi passen, i tots són ben acollits, gairebé de manera franciscana. Això passa amb els pocs turistes que la visiten. Passavolants que haurien de valorar més el seu bon clima sec i les vistes excepcionals que ofereix. De tant en tant, la seva gent s’empesca reclams molt destacables, com a Olost el festival dels bandolers, amb el protagonisme del Pere Roca Guinarda, i tenen el bon gust de no copiar les fires medievals tant habituals a llocs que no els hi escauen gens. Encara recordo quan anàvem a escoltar i ballar al famós Festival SOLC, que va ser una aposta magnífica de la comarca, i que per desgràcia es va deixar de fer.

El cap de setmana vam aprofitar el bon temps per escapar-nos a Prats de Lluçanès, capital no gaire gran, però amb tot allò que cal tenir per al servei de la gent. Podíem triar entre el Baumer i l’Hotelet, i al final ens vam decantar per l’Hotelet, que funciona com a Bed&Breakfast de fet. El Jordi ho tenia tot apunt, i amb la informació necessària que volguéssim: què visitar, on anar a menjar… Si per una banda teníem el santuari de Lurdes, amb un panorama excepcional del costat d’Osona, per l’altra podíem anar cap a Sant Sebastià, i passejar contemplant les muntanyes de Montserrat i del Bergadà.

A l’ermita de Sant Sebastià i a Sant Andreu de Llanars vam podem observar la bona feina feta de l’Espai de la Memòria Històrica per honorar els soldats morts i enterrats en fosses comunes en aquella contrada durant la Guerra dels Tres Anys. Precisament el divendres anterior la consellera de Justícia va presidir l’acte de reparació als combatents, tant soldats, com que entre ells també alguns bombers, els quals van parar uns dies l’envestida de l’exèrcit sublevat per protegir la gent que fugia a l’exili l’any 1938. Aquells republicans, potser no tant creients, que van seguir l’exemple del màrtir cristià. D’aquesta manera vam poder entendre més els camins i paisatges que contemplàvem. Els de terra, els de l’aigua, i els de la sang.

A una de les llibreries de Prats, totes amb diversitat d’opcions complementàries, papereria, o vinoteca, per exemple, vam trobar la música i els llibres que fan falta per omplir l’espai i el temps. A més del disc de Solc vam trobar el llibre de Mossèn Valls i Bofarull reeditat com a resum històric de Prats, i que de fet parla del Lluçanès extensament. Tot un personatge, que fent-ne broma deia que al seu poble hi havia corresponsal del Diccionari Alcover-Moll i del Centre Excursionista, però és clar, ell era totes dues coses alhora, a més de mestre d’escola. Potser per això encara sentim a la mestressa del Canya i Teca, un bon bistrot, parlar dels sagals com cal.

Pel que fa a la toponímia antiga, m’escolto molt més el parer del Mossèn respecte als Pens, enlloc d’Alpens, o la serra d’Agolats, i no als moderns que hi van posar els Degollats per una llegenda popular. El mestre havia llegit els papers antics i sabia què hi estava escrit. A banda de recuperar els mots i el seu significat, també podreu gaudir de Prats i els seus voltants si us deixeu perdre pels camins ramaders, seguint les petjades dels que hi han passat, retrobareu aquella pau i tranquilitat que ens redreçaran.

REDEMPCIÓ DE CAPTIUS

0

Demà 24 de setembre celebrarem la Mare de Déu de la Mercè, que aquest 2018 s’escau en dilluns, i faran festa a Barcelona. A més de ser una de les patrones de la ciutat, és també l’advocada de l’orde dels mercedaris. Aquest orde religiós es va fundar a Catalunya amb la finalitat de rescatar els esclaus i els presos en mans dels musulmans, o altres infidels, agafats en les batalles o en les ràtzies corsàries, fossin moros o turcs. El cas és que fins aleshores, cada presoner s’havia de comprar la llibertat amb els seus mitjans, si en tenia, i aleshores molts pobres no podien tornar mai a casa. Els senyors feudals disposaven de recursos, com en el cas del rescat de les Cent Donzelles de Bagà, per exemple. L’orde va permetre socialitzar i ampliar l’ajuda a més captius. Tal com ens explica la seva història, aquest va comptar amb una branca femenina, i la seva fundadora va ser Maria de Cervelló. Com veieu, a l’Edat Mitjana, tant bescantada pels il.lustrats, a Catalunya hi havia una equiparació real entre homes i dones a nivell social. Santa Maria de Cervelló ens retorna al Baix Llobregat i al fet que va ser un referent de la seva època.

Ho vull recalcar perquè aquest dissabte, 22 de setembre, al vespre es va celebrar un acte de suport a la Tamara Carrasco a Viladecans. Aquesta jove està encausada pels fets esdevinguts durant la vaga del 3 d’octubre a Catalunya. Pendent de judici, està sotmesa a mesures cautelars que la impedeixen sortir del seu municipi excepte per anar al seu treball. A nivell legal, això comporta que el jutge espanyol li denegués la petició per visitar sa mare, que viu en un altre municipi. L’acte va comptar amb el suport de la sectorial de l’ANC relacionada amb la dona, a més d’altres entitats que hi van ser convidades a pujar a l’escenari per poder explicar la seva tasca. Tot i que l’acte es va allargar més del compte, la llista de les personalitats era molt destacada. Des d’Elisenda Paluzie, la Carme Porta, fins a d’altres capdavanteres en el seu àmbit. Destacaria la intervenció de la representant de Súmate, i de la Plataforma d’Afectats per l’1 d’Octubre. En general, la reflexió sobre els esdeveniments va anar enfocada al paper de la dona en aquestos moments polítics que vivim camí de la independència.

El lema de la República feminista va ser predominant. Certament, cal molta feina perquè les dones avancin a nivell social i polític, però com tots els “ismes”, el feminisme s’equivoca. La lluita contra el patriarcat és un objectiu equivocat, el seu enemic principal és el matriarcat. I m’explicaré tant bé com podré: parlem de com el patriarcat i el matriarcat es divideixen l’espai social en l’àmbit públic i privat, i en cadascun d’ells manen de forma jeràrquica vertical, de dalt a baix. Fins que el feminisme no entengui que anem a un espai social sense divisions entre privat i públic, on ens trobem amb una distribució a nivell del rang, horitzontalment, i no verticalment, encara caurem en el parany d’un discurs ben elaborat, que més enllà del llenguatge políticament correcte s’omple de tecnicismes com “sororitat”, que vol dir germanor entre dones… i sinó que moltes vegades la gent entén com “sonoritat”… ai….

També es queixava la representant de la CUP que no tenien referents femenins clars, i això penso que és culpa del pensament feminista, que es recolza en la història moderna que, a tot estirar, arrenca del segle XX. Aquesta manca de perspectiva històrica fa que el feminisme esdevingui un discurs de dues dimensions, o de poca profunditat. Si avui dia la gent entengués que, a més de parlar i discutir, es pot aprendre molt de la història del nostre poble i de la seva evolució històrica. Quan hom manca de referents, no serà perquè no hi són, sinó perquè no s’han buscat i trobat com cal. Per això, al 1928 la Fundació Concepció Ravell i Civils va editar el volum “Sobiranes de Catalunya”, un recull de monografies històriques de les dones catalanes. Per sort, altres llibres editats modernament omplen aquestos espais per donar relleu a les nostres avantpassades. Els prejudicis al voltant d’aquestos segles fan que el feminisme català pateixi el mal del “patufet”…

En tot cas, més que els discursos polítics, em van agradar les representants de les associacions, més clares i entenedores. Aquestes van donar veracitat al seu discurs, com ho va fer la Tamara Carrasco. Tal com ella era, una noia de Viladecans que s’estima el seu poble. Va rebre una bona felicitació pel seu cumpleanys: l’escalf de la seva gent, i de les companyes que la van obsequiar amb un bon regal: anem plegats endavant. Com que l’acte es va fer davant de l’església parroquial, vaig poder agafar un fulletó sobre la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. Ella també serà un bon referent per a tots nosaltres. Amb el desig que aviat puguem sortir tots de la presó, sigui més ample o estreta.

CORRESPONSALS DE BUSH A OBAMA

0
Publicat el 25 d'agost de 2018

El llibre d’Anna Garcia i Albert Elfa, titulat “Look at Això”, editat per Cossetània l’any 2009, amb el subtítol de “La vida sota l’harmoniosa gespa d’Amèrica” és un bon treball periodístic. Com a corresponsals als Estats Units van cobrir el període entre els mandats presidencials de Bush fins a l’arribada d’Obama. És un bon reportatge que exposa les vivències d’aquells anys, compilant una sèrie d’articles que detallen la societat des d’un punt de vista català. Formalment també està estructurat en dos blocs: un recull de l’American Way of Life, i per l’altre, la trajectòria vital i la campanya del president Barack Obama. Si en un bon article periodístic lo més important és el titular, aquí precisament aquest no fa justícia a les bondats del llibre. Fins i tot sembla que no s’ha buscat massa cridar l’atenció. Potser ha estat un bon exercici de prudència i discreció que, de tant en tant, fa molta falta.

 

Aquest llibre em va fer recordar el de Rafael Tasis: “Amèrica del Nord, Avui” editat per Proa, l’any 1967, dintre de la col.lecció La Mirada, pertanyent a Aymà Editora. Aquest va ser el darrer llibre escrit per Tasis, i ens explica el viatge que va fer des de París cap als Estats Units al juny del 1966, doncs va morir el desembre d’aquell mateix any. Va anar per a la trobada internacional del Pen Club que es va fer a Nova York, i quan va acabar el congrés, se’n va anar uns dies de visita a Mèxic, per retornar a París a primers de juliol. Aquest llibre es va redactar en forma de dietari, conformant un quadern de bitàcola del viatge com si fos escrit per un explorador o un antropòleg, quan de fet Rafael Tasis era periodista de renom. Com veieu, els catalans continuem tenint un ull posat en les coses que passen pel món, a desgrat d’allò que maldiuen, que només ens mirem el melic.

És interessant prendre el pols a l’esdevenir de l’imperi nord-americà, sabent que és un dels poders més grans del món en aquesta època, a principis del segle XXI, malgrat que topi amb altres grans estats. Sembla estrany com la victòria de Reagan, que va acabar amb la desaparició de la URSS, va encimbellar tant els USA fins al punt d’abocar-los a una de les crisis més grans del capitalisme. Paradoxalment, derrotar el comunisme d’estat va significar la desaparició del capitalisme com l’enteníem. La globalització ha comportat el trencament dels esquemes que van configurar el segle XX. I per això, l’arribada del president Bush i les guerres petroleres signifiquen un dels pasos en fals més grans fets pels americans. L’esperança de redreçar l’economia interior dels Estats Units i el benestar social es va encarnar en el president Obama, en el lema “Yes, We Can!”. Però la realitat ha estat que darrera les formes, el fons ha estat molt difícil de canviar. El somni nordamericà s’ha estancat, i les grans multinacionals han guanyat la partida. Es pot acusar Barack Obama de ser el nou Otel.lo shakespirià, mulat com ell, que acaba amb la llum de Desdèmona, però de fet, Otel.lo va ser Ronald Reagan, a qui els americans encara recorden amb devoció encegats pel seu poder absolut.

Tot això es deixa entreveure en el nou president Donald Trump. Les formes ja no són les polides i correctes d’Obama, i en el fons és una lluita oberta contra el poder de les grans companyies globalitzades, que han arraconat la població nordamericana uns esglaons més avall del benestar que gaudien. Els nordamericans volen trencar les regles del joc perquè ara no els afavoreixen, i el lliure comerç els està portant a un cul de sac. Veurem com les guerres comercials actuals aniran a més, i ja veurem com ens en sortirem tots, els guanyadors i els perdedors. És un temps de crisi, preparant el terreny per a les coses noves que vindran. I els catalans hem de continuar cuidant-nos, tant mirant endins com enfora nostre.

 

Per això necessitem periodistes bons, i cal que siguin prou independents per no caure en els mals actuals de la propaganda interessada, a sou d’altres poders. En Trump es queixa, en part té raó, i en part no, perquè cal destriar el gra de la palla. Aquí sabem prou bé com es manipula la gent, i als Estats Units també. Una altra cosa és si la gent n’és conscient, o cada dia ens fan tornar més atontats. M’agrada llegir els lemes impresos a la motxilla estudiantil: American Flavour ( en anglès Aroma Nordamericà). Ars, Scientia, Veritas (en llatí Art, Ciència i Veritat). Aquesta hauria de ser la divisa dels periodistes, també de tots nosaltres, malgrat les dictadures modernes que patim dia a dia.

LLÀGRIMES DE SANT BOI

0
Publicat el 12 d'agost de 2018

Ahir, 10 d’agost del 2018, vam anar al tanatori de Sant Boi de Llobregat per anar a la vetlla del cunyat de la meva amiga Tona. Només el coneixia de vista, tenia més tracte amb el seu germà. Son nom era Hèctor, de ressons homèrics que em venien al cap. Mort d’un càncer a la meitat de la cinquantena, de forma bastant ràpida i pocs mesos després del diagnòstic, pel qual no hi havia gaire solució. En tot cas, puc recordar que la glòria d’Hèctor a la Ilíada va ser la de saber afrontar el seu destí. Anar a lluitar perquè la sort estava de part d’Aquil.les, que no podria guanyar-lo, i que el resultat del seu duel decidiria també el destí funest de la seva estimada ciutat de Troia, i de la seva gent.

Aquestos dies el president nord-americà Donald Trump ha aixecat aranzels contra la importació de l’acer turc, i la lira turca s’ha devaluat per l’impacte econòmic. Sabem que Troia es trobava a la costa oest de Turquia, però no sabem si en el futur, aquest imperi caurà com va caure aquella ciutat. Ara les guerres més dures es lliuren a nivell econòmic, potser no tenen la crueltat ni la violència explícita de les altres, però els seus efectes també arriben a tothom.

La mort del nostre Hèctor és la d’un ciutadà santboià de tota la vida, respectat per tots els que el coneixien pel ser caràcter franc. Una franquesa davant dels altres, d’amics i enemics, que li ha permès afrontar la mort amb el mateix coratge. Les condolences han estat nombroses, tant que omplien el tanatori, i la parròquia a vessar. En aquestos temps difícils, se’n va un altre referent santboià, tant com l’Agustí o el Josep Borràs, o com tant d’altres que se’ns han avançat. Tal com diu el mossèn recurrentment, per anar a viure a l’apartament que tenen al cel. Aquí els amics el trobaran a faltar, i la família lluitarà per tirar endavant, malgrat que ara no el tinguin al seu costat. El temps ens dirà si els santboians han sabut fer honor al seu record.

Aquestes nits, les llàgrimes de Sant Llorenç s’acompanyaran elles mateixes amb les Perseides mitològiques, i Sant Boi de Llobregat esguardarà cel enllà per poder veure l’Hèctor passar en el seu destí final. Amb l’esperança que després de la caiguda de Troia, podrem recitar l’Eneida que ens parla del naixement de Roma. I això ja és una altra història.

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – II

1

Aquesta setmana vaig estar parlant al carrer amb el Sergi de la Llibreria Les Hores de Sant Boi. Li vaig comentar la troballa del Martí Jordana, el personatge santboià de la versió de Pigmalió feta pel Joan Oliver, En Pere Quart. Fent-ne broma, vam pensar que a la nostra ciutat la seva tasca seria impossible, perquè el nivell cultural és baixíssim. La prova és la dificultat de totes les llibreries i papereries santboianes per tirar endavant. I no cal parlar del nivell de civisme i convivència, que moltes vegades “brilla por su ausencia”… parlant clar i català. Doncs no és que els nivells de reciclatge siguin manifestament millorables, sinó que els santboians escampen la brutícia per parcs, carrers i contenidors, com a mostra de deixadesa i manca d’autoestima manifesta.

Seria una aposta extraordinària i una feina titànica, on caldria no només un Martí Jordana, sinó fins i tot un SuperMartí Jordana, o multiplicar-lo per deu o trenta o quaranta, potser tants anys com caldria fer una tasca educativa on altres institucions públiques han quedat a mig camí, on la cultura i l’educació a Sant Boi són les Ventafocs dels partits polítics. El foc caldria atiar-lo més, i fer-ne una farga catalana com cal, amb mall i enclusa, per no picar en ferro fred.

Ja no es tractaria només de fer passar d’un català xava a un català estandard, sinó de passar d’un castellà de pa sucat amb oli a un català polit. Si el repte de passar d’un nivell lingüístic popular a un nivell de classe més alta, però de la mateixa llengua, ja suposa una feinada, com passa amb el típic Pigmalió anglès. Imagineu-vos quan passem d’un idioma, que alguns bategen com a castellà, però que ho és de tot menys castellà: s’ajunten andalús, extremeny, parlants originaris de gallec, etc… que amb prou feines s’entenen entre ells, a fer el salt cap a un català estàndard. Fins i tot, ja ens agradaria que almenys es notés el nivell d’un català occidental…

El català del Baix Llobregat, i de la Marca, no ha estat massa estudiat per ser zona de frontera amb la metròpolis. Cal comptar amb estudis parcials, sobretot de la banda del Penedès, per tenir algun referent més acostat. I el fet de rebre les nombroses riuades humanes d’aquestes dècades ha fet que estigui minoritzat, i l’escola no ha pres interès en el dialecte local, com un patrimoni a conèixer a les noves generacions. Si els batiports no han funcionat com cal, caldria veure si hi ha prou saó a l’aigua per adobar els camps socials de la nostra ciutat. Cal veure si hi ha prou pigmalions, i si n’ha ha prou santboians que s’atreveixin, fins i tot, gossin a fer el pas endavant per aixecar el nivell cívic i cultural.

CASTELLS DE CARTES

0

Al bar i quiosc on vaig anar a esmorzar em van ensenyar el llibre de Quim Torra, “Viatge Involuntari a la Catalunya impossible”, amb l’edició del 2010 de Proa, que va rebre el Premi Carles Rahola, d’Assaig 2009….i un subtítol “Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar”. La meva primera impressió va ser la d’un llibre oportunista per ser el mes de juny, amb el president adés nomenat. M’ho vaig repensar. Malgrat que la gent digui que en una cafeteria-quiosc no es puguin trobar els tresors, aquest ho era. De fet, ja fa anys que considero tots els canals i els mitjans per estar atent a les troballes que ens poden arribar. No sempre podem dir que sí, però tant és si ho recomana una llibreria, un amic, una parada al carrer, una biblioteca, la crítica dels diaris, en paper o per internet, o fins i tot, els punts d’intercanvi de llibres a biblioteques i casals de barri. Aquesta és l’època tant xerraire on els analfabets fa que baratin els collarets de vidre per les perles més preuades, i que tingui més valor un mòbil que no un llibre ple de suc i substància.

Aquest llibre del Quim Torra, a qui pel físic se’l retreu poc atractiu, més aviat de pagessot, i de gos, sinó de labrador o rotweiler, fins i tot l’hi diuen, és una mostra del seu capteniment. Col.locant-se com a observador privilegiat, i tenint en compte que no arriba al nivell d’aquesta gent, té la humilitat i la grandesa d’exposar aquestos grans periodistes del primer terç del segle XX: Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid i Eugeni Xammar… els quatre pilars de la terra, o de la catedral periodística…que es va alçar en aquells anys plens d’esperances. Si fos dintre de la catedral, l’autor ens hauria pintat un retaule d’aquells de fusta tant grans, on cada pany ens mostrava la vida i miracles d’aquells sants periodistes. Tant pecadors que es van redimir amb la seva pro-fessió més aviat.

Però més que a una esglèsia, jo els acompararia a les quatres torres que van aixecar aleshores per formar un fantàstic castell: cada un a la seva cantonada, i per a la torre de l’homenatge, la figura d’Eugeni Xammar… O potser, fins i tot, diria que cadascun d’ells va aixecar un castell de frontera, i que la seva gran força era la xarxa defensiva que van teixir entre tots ells. Feia segles que molts dels castells catalans havien estat enderrocats, però en aquella època calia bastir d’altres menes de castells, mitjançant la professió del periodisme. Els castells ja no eren de pedra, eren de paper. Mal vent que se’ls va emportar, els nostres castells de cartes! A principis del segle XXI, els mitjans de comunicació i la professió han esdevingut tant bords, que calia recuperar el missatge i els valors que van defensar aquestos periodistes. Per tornar a tenir esperances en la humanitat, i en la nostra gent.

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – I

1

Aquestos dies d’estiu hem fet la troballa d’un altre santboià no gaire conegut per la nostra ciutat. Cal dir que no és una cosa estranya, tenint en compte que és un personatge de ficció. Es diu Martí Jordana, i potser fa referència al casal de Can Jordana… un cognom il.lustre. Aquest senyor Jordana encarna un logopeda i filòleg de reconegut prestigi, i per més pistes, us diré que té uns orígens anglesos. Per no fer ballar més el cap, que ja la tenim prou escalfat amb aquestes calors estiuenques, resulta que en Pere Quart, en la seva versió lliure de l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor Bernard Shaw, fa que el nostre Martí protagonista sigui originari del nostre poble, tot i que l’acció transcorre a Barcelona.

La popular obra de teatre de Bernard Shaw, que molts hem conegut per la versió cinèfila del musical My Fair Lady, va ser adaptada per Joan Oliver després de la Guerra dels Tres Anys a la societat catalana. Cal tenir present que l’acció es desenvolupa abans d’aquella època, situant-la al primer terç del segle XX, i en l’ambient barceloní. Una manera d’acostar-nos potser als temps d’una república catalana, que es debatia entre l’ambient burgès i les classes baixes, més aviat força baixes, en aquells ambients que tant bé van retratar els periodistes catalans d’aleshores pel que fa a la picaresca i la manera de viure dels que van quedar reclosos dintre de les muralles de Barcelona. Així ens trobem amb diferents contraposicions: dins de les muralles enfront de l’Eixample nou; entre una classe popular catalana i gairebé analfabeta i una classe burgesa que aspira a progressar, i que troba en el llenguatge una manera de vestir-se. Tant important és com ens vestim amb roba, o amb la llengua que parlem. Per això, cal recordar la gran tasca d’En Pompeu Fabra per trobar una llengua estandaritzada.

En fi, ja sabem el final de Pigmalió, quan el protagonista ha aconseguit fer una obra d’art, i això l’omple d’amor, tant per la persona que ha estat objecte i subjecte de la seva tasca. Ja podem recordar el gran poeta llatí Ovidi quan parla de Pigmalió en la seva poesia de les Metamorfosis. És clar, com tots nosaltres som alhora objectes i subjectes de l’amor, sigui per activa o per passiva. I com en el fons, la recerca de la felicitat ens fa viure, malgrat els desenganys i la mort. Com el desenllaç final de tota l’obra ja el sabem, el podrem gaudir igualment, malgrat que aquella Barcelona va desaparèixer amb la República, i com aquella burgesia catalana i les classes populars també van ser anorreades amb ella. Gaudim del nostre Pigmalió d’avui, i dels que trobarem cada dia, i si veieu el Martí Jordana per Sant Boi, el feliciteu pel seu èxit. Al proper article parlarem de la seva presència a la nostra ciutat.

MANDONI O MANDRONI, O TOTS DOS ALHORA

1
Publicat el 10 de juny de 2018

Quan ens expliquen històries d’aquelles que ens fan aprendre, com si fossin axiomes o lemes determinats, podeu comprovar que amb el pas del temps el maquillatge que emmascara la veritat va caient. Es va esvaint fins que un fet determinat palesa la desfeta, i se’ns mostra com són les coses. Aleshores també veiem els qui i perquè van fer aquesta pintura esbiaixada. Ja sabem que els que manen avui dia controlen el passat, per poder continuar manant en el futur.

Així, gairebé ni ens adonem que davant de certes lliçons d’història apreses a l’escola, que pensem que no ens condicionen el pensament propi, ho fan per estalviar-nos els raonaments que molts vegades ens caldrien per redreçar la nostra vida present. Una d’aquelles coses explicades seria la lluita coratjosa dels ilergetes contra els romans. A Lleida es va aixecar un monument al seu heroisme, personificat en els cabdills Indíbil i Mandoni. Què podem dir d’ells que no ho hagin mirat i remirat un munt d’historiadors?. Doncs que hi ha coses que no quadren, i malgrat que el mètode científic accepta un marge d’error, aquest marge ens obre una escletxa per avançar el progrés i la recerca.

El cas que plantejo és la semblança entre el nom de Mandoni, i el de Mandroni. Aquest segon nom es troba recollit en una llegenda explicada per Joan Obiols al seu llibre titulat “La Gramola”. És un recull etnogràfic dels Pirineus, i recull la llegenda segons la qual Mandroni va resistir als romans a les valls altes. Se’l presenta com un guerrer gegant a Betlan que va contenir l’avenç de les legions, i que al final va morir lluitant. La llegenda recollida a la Vall d’Aran explica que quan Mandroni va morir, van agafar el seu cap i el van foradar amb un clau, i les seves restes descansen al poble de Garòs, a tocar de Vielha. Allà les hi guarden encara, i és digne de meravella que el guerrer de l’Aran tingui tanta semblança amb el nom del cabdill ilerget. No serien la mateixa persona, malgrat que un estigui a la banda del Noguera, i l’altre al vessant del Garona? I encara em meravella més que sent ilerget, la seva mort segueixi el costum celta, o gal, de foradar el crani amb un clau. Aquest seria un altre argument que reforçaria la teoria de què els iler-getes  són també iler-keltes?. El costum funerari dels cranis clavats ja s’ha trobat a Ullastret, a la banda indi-keta, però més recentment. I com sinó surt el nom d’Indi-Bilis, l’altre heroi?. Si la llegenda de Garòs s’explica des de fa segles, no deixa de ser un exemple de la connexió entre les dues poblacions, malgrat el pas del temps. Voldria dir que el costum compartit forma part des de fa segles de la història del nostre país, i del substracte que conformava el nostre poble. Caldria deixar de fer el “mandroni” com diuen en sard, i posar mans a la feina per desenterrar unes quantes històries sepultades per un munt de mentides interessades.

MARIA-MERCÈ MARÇAL, SENYALS DES DE SANT BOI

0
Publicat el 9 de juny de 2018

El passat 22 de maig es va celebrar a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi una taula rodona per tancar les activitats dedicades el 2018 a la poetessa Maria-Mercè Marçal, en el vintè any de la seva mort. L’acte va omplir la sala de públic, majoritàriament femení. No debades, Marçal va viure i treballar de professora força anys a l’Institut Rubió i Ors de la nostra ciutat. Els ponents van ser companyes d’aquella època, la seva primera parella, Ramon Balasch, i alguna alumna d’aleshores. Un homenatge merescut a una persona molt activa en tots els àmbits, tant privats com públics. Aquella professora que venia de Barcelona a treballar a l’extraradi, amb la seva vestimenta “hippie” com a signe de modernitat.

M’agradaria parlar d’alguns aspectes no gaire comentats d’aquesta dona de caràcter que va fer del seu lema: “tres voltes rebel” un eix vital. Sant Boi per a ella no era massa estrany: un poble amb tradició pagesa, amb força gent treballadora, tant catalana com nouvinguda, i en un moment polític de canvi que oferia moltes possibilitats i esperances a la dècada dels anys setanta. Cal que tingueu  en compte que va passar la seva infància a Ivars d’Urgell, d’on era la seva família, i que traslladats a Barcelona, va ser conscient dels diferents valors de la societat agrícola com de la industrial. Remarco, a més, que com a ilergeta, parlant d’un català occidental, es trobava com una immigrant en un món d’indigetes, amb un català oriental. L’accent també la delatava anés on anés. Això no va ser cap obstacle, sinó un enriquiment en el coneixement i domini de la llengua que estimava. I aquest amor el va mostrar tant a l’ensenyament com a la literatura. Un fet il.lustratiu és la fundació de l’Editorial Llibres del Mall juntament amb destacades personalitats de l’època. Si ells eren el mall, l’enclusa era la societat que sortint de la foscor de la dictadura franquista, buscava una llum, i per això calia forjar moltes eines per redreçar la cultura i l’educació arrabassada pels genocides.

La feina era ingent, i aixecar una nova societat no va ser gens fàcil. Tot i l’esforç, sabem que moltes batalles es van perdre, moltes coses es van capitombar, com s’ha demostrat ara després de quaranta anys. Maria-Mercè Marçal va perdre gairebé totes les batalles: fos en l’àmbit polític, nacional, feminista, social i cultural, amb un preu alt a nivell personal. Era molt lluitadora, però no se’n va sortir. És ara després de la seva mort que ha estat reconeguda abastament, i considerada com es mereix, una d’aquells que es va enterrar en els fonaments, com va titular Manuel de Pedrolo una de les seves obres. La mort prematura no va llevar-li l’esperança d’un futur millor. Pensem que Maria-Mercè Marçal es considera com una escriptora moderna i renovadora, una de les fites de referència. Però si agafem perspectiva, entendrem que l’obra de Marçal beu d’una tradició antiga i profunda que entronca amb la poesia trobadoresca, la de les “trobairitz”, d’una font que raja pel broc del “trobar clos”.

Per això, podem entendre la petjada profunda que va deixar en persones, com la Montse Piquer que va llegir un emotiu escrit, i en altres camps socials i culturals. L’escriptora ens va llegar un tresor literari que no us podeu perdre, si teniu la gran sort d’haver-la trobat, sinó en vida, més enllà de la seva mort. Us recomano que llegiu l’excel.lent butlletí 4Ratlles editat per la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, el seu número 70 està completament dedicat a la Maria-Mercè Marçal. Us servirà de guia per endinsar-vos en el món d’aquesta gran trobadora catalana. I si cal, encara podeu acudir a la seva fundació que va deixar-nos com a testimoni.

ANANT A PARAR A SANT BOI

1
Publicat el 1 d'abril de 2018

Aquesta expressió és força coneguda pels catalans, i els santboians la tenen força present en el dia a dia. És una manera de veure la bogeria, i com la considerem des de la mentalitat catalana. La frase també apareix a la novel.la que va escriure Narcís Oller al segle XIX, “La Bogeria”. Vaig trobar aquest llibre editat per Laia dintre de la col.lecció de Les Eines de Butxaca, amb un bon pròleg del Sergi Beser.

És una narració a mig camí entre el naturalisme imperant i la prospecció psicològica de les persones. L’aproximació al personatge està molt ben feta, la perspectiva exterior ofereix una panoràmica completa de la bogeria, i del protagonista, en aquest cas, del boig. Tant des del punt de vista social, com de les aproximacions mèdiques, i de les causes de la malaltia, que poden ser tant hereditàries com adquirides. Un llibre molt recomanable per a qualsevol que vulgui acostar-se a aquesta malaltia, que forma part de la nostra natura. Una aproximació panoràmica, que no és plana, sinó que ens envolta i ens interpel.la a tots. El boig neix, o se’n fa. Som bojos de naixement, o hem anat a parar a Sant Boi perquè la nostra vida ens hi ha empès, i les persones que ens envolten no ens han sabut donar un cop de mà.

Evidentment, aquesta novel.la no vol fer un elogi de la follia, però sí que vol acostar-nos a la gent que la pateix i com la societat la viu. A la tradició catalana del seny i la rauxa, s’hi exploren els límits del geni i de l’acostament perillós a la veritat, real o figurada. Observem com exposa l’afer de l’assassinat de Prim com a crim d’estat,  burlant una possible censura perquè en parla un boig. I si de vegades un hi toca, d’altres no hi toquem i veiem fantasmes on no n’hi han, com en el cas de sospita de l’adulteri de la dona.

I això ho fa des d’un punt de vista molt humà, on n’hi ha per riure i n’hi ha per plorar. També cal observar com la bogeria pot ser un esdeveniment, que la nostra vida ens hi pot portar, i que som com equilibristes sobre la corda fluixa. De fet, la malaltia seria com un accident més que ens pot passar a tots. Aquestes setmanes de març, ens ha tornat a visitar el Circ Raluy a Sant Boi, i això ens fa adonar de la meravella de l’home, i dels riscos que afrontem cada dia. Gairebé tots ens en sortim, millor o pitjor, però de vegades fins i tot els més capaços i preparats perdem el peu, i caiem. Fins i tot, un equilibrista magnífic del Circ del Sol ha ensopegat, i la mort se l’ha emportat. Tots i cadascun de nosaltres hauríem de tenir una bona xarxa sota els peus  per parar els cops.

ELS LLEONS DE BRABANT

0

Aquestos dies de febrer estem rebent un bon temporal de pluja i neu que s’ha escampat pel nostre país assedegat. Malgrat que hi ha hagut força complicacions, també ha permès viure aventures personals. Entre elles, la de l’autocar flamenc atrapat per la neu a la collada de Toses. Tots els estudiants que hi viatjaven estan ben aixoplugats a l’hotel. Per aquelles coincidències, el nostre president Puigdemont es troba arrecerat en un altre hotel de Brusel.les, i com no podia ser més simbòlic, a l’Hotel President. Mentres es debat com i de quina manera es pot fer una investidura, jo demanaria que se’l vestís amb una gramalla com pertoca.

Potser el fred que fa, i que ens anirà tant bé, és semblant al que feia pels volts de la Puríssima a Flandes. Segurament és la torna d’aleshores. Tanmateix, vam poder gaudir de l’escalf que vam trobar a Lovaina, la capital del comtat de Brabant. En flamenc es diu, Leuven, i vol dir Lió, és dir, Lleó amb la traducció. I com que parlem de traduccions, vam tenir l’oportunitat de trobar-nos amb l’exposició commemorativa del Col.legi Trilingüe d’Erasme de Rotterdam a la Biblioteca de la Universitat. Es titulava el “Somni d’Erasme”. El col.legi es va fundar l’any 1517, feia ja cinc cents anys, gràcies a l’herència benefactora de Hyeronimus van Busleyden, Jeroni de vés a saber qui i d’on era…

De fet, el col.legi estava vinculat a la universitat de la ciutat, però seguia uns estudis propis. La seva existència va ser fructífera, però no gaire plàcida. El seu objectiu principal era la coneixença dels textos sagrats en els idiomes originals, i per això, saber-ne bé l’hebreu, el grec i el llatí. Calia aprendre-les bé per poder recuperar el sentit original de les escriptures, que la jerarquia eclesiàstica s’havia reservat per a ells. Erasme volia desenvolupar un projecte cultural que reformés el cristianisme des de dins. Era un puritanisme cultural que retornés la fe als seus principis bàsics. El puritanisme de Luter va ser més polític i social, perquè va voler fer una separació de poders entre l’església i l’estat. D’aquesta manera es retornava a l’església com a comunitat de creients. La Contrareforma precisament mantindrà la Inquisició, instrument de l’estat per a controlar la religió. Erasme no va voler donar la raó ni als uns ni als altres, defensant la seva llibertat. Els Països Baixos eren un punt clau d’aquella època, i per això, allà es va produir una línia de la fractura d’Europa Occidental, entre catòlics i protestants. Bé, el cas és que Flandes va restar catòlica i Holanda protestant.

L’exposició estava força ben feta, se centrava en el “collegium”, i mostrava els llibres impecables que es van imprimir aleshores, tant els de text com els quaderns dels estudiants. Emocionava contemplar aquelles edicions, tal com ho fem avui dia a les nostres facultats, pensant en els professors i en els companys d’estudis que hem tingut. Aleshores cada alumne s’identificava amb l’escut de la seva casa. Cal que ens fixem en la ciutat de Lovaina, com capital del comtat de Brabant. Al seu escut llueix amb orgull un lleó, és clar. I vés per on, ben aprop trobem també l’escut de les quatre barres, que porten els prínceps de Merode. Aquesta feliç coincidència fa que els estudiosos burxin per les genealogies fins a trobar els seus orígens catalans. Fins i tot, diria que el nom de Merode derivaria d’ArmenRodes, la vall on es troba el monestir de Sant Pere de Rodes.

En tot cas, vull subratllar que Erasme personifica un moviment cultural de renovació que comptava amb el suport de gent destacada. Per exemple, aquestos dies podem gaudir de l’exposició al voltant d’En Miquel Mai, barceloní de nissaga pallaressa, que va ser doctor en drets, i un membre destacat de la Cancelleria Imperial de Carles V. La seva biblioteca incloïa nombrosos llibres erasmistes. Per desgràcia, la Inquisició i el paper de Felip II, nefast per als interessos catalans, van expulsar aquell alè reformador fora del seu imperi.

LA SAVIESA DELS ASES

0

Avui no parlarem de la cançó “Ya se murió el burro…”, ni del seu extraordinari contrapunt, la poesia de “Platero y Yo” de Juan Ramon Jiménez. Avui deixem terres estrangeres per tornar a parlar de nosaltres i dels nostres rucs, i encara dintre d’aquesta família, del més petit de tots, l’ase. Podem fer-nos amb la mula, o el matxo, però encara ens queda l’ase. Aquest mes de febrer del 2018 destaca precisament per als catalans, per assemblar-nos més que a Llàtzers qualsevols, a ser més aviat l’ase dels cops. Aquestos ens arriben de fora, per qualsevol motiu, i ens arriben de dins per les guitzes que ens fan els nostres mateixos veïns, i fins i tot, la nostra mateixa gent…

Deixarem de banda els valors com la paciència que s’associen a aquestos animals quadrúpedes, esmentats per un periodista d’anomenada actualitat. Una paciència que té el seu recorregut en el temps. Però si el temps del futur se’ns farà molt distant, miraré d’anar cap al passat per poder extreure algunes lliçons que ens serveixin per al camí.

El mes de gener vaig acabar de llegir el llibre “L’Ase d’Or” de l’autor clàssic Apuleu. És un llibre editat per Club Internacional del Libro, escrit en versió castellana per un tal Diego Lòpez de Cotegana, al segle XVI. Tot i que el text està en castellà, les catalanades abunden per tot arreu, i és molt fàcil de veure que l’original estava escrit en català, tal com ens han obert els ulls de la censura espanyola els historiadors catalans que estan refent tot de dalt a baix. El fons clàssic ens parla de les aventures i desventures d’una persona que per causa de la màgia és metamorfosat en un ase, i de totes les coses que li esdevenen fins que pot tornar a recuperar la condició humana. El paisatge i la ambientació són grecs, però entenent això com que parlen de l’Imperi Romà a la seva part oriental, i que els estudiosos els situen als segles II i III de la nostra era. En tot cas, allà trobarem les diferents llegendes mitològiques, incloent el mite de Psique i Cupido, entre d’altres… Al final, quan el personatge recupera la seva humanitat, abandona el camí del món, ple de vanitats, per consagrar-se al temple d’Isis i Osiris…El fet que el protagonista s’anomeni Luci ens fa adonar de la coincidència atzarosa, o no ho és pas?, amb els coneguts avantpassats, com el patrici romà de Barcelona, Luci Minici Natali. O el militar isonenc, Luci Emili Patern.

Abans d’aquest llibre trobat, vaig poder gaudir de l’excel.lent  reedició en català feta per l’editorial Barcino del text d’Anselm Turmeda: “La Disputa de l’Ase”. Si a l’Ase d’Or ens trobem les aventures d’un personatge, amb Turmeda ens aboquem al combat filosòfic entre el mateix autor i un ase per determinar si l’home és superior o no a la resta d’animals. L’ambient és plenament medieval: davant de la cort d’animals, es produeix aquest debat dialèctic, com si fos un torneig. Hi arribem pel camí dels somnis en que cau l’autor, i serveix d’excusa a Turmeda per posar l’home davant del mirall. A cada argument de l’escriptor, l’ase contraataca amb més fortuna i enteniment, que si fos un combat ajustat, l’home ja estaria arrossegat per terra i descavalcat a cada trompada. Només pot guanyar al final de tot fent servir un argument religiós, l’exemple de l’encarnació de Déu com a Jesús. Entremig, s’hi narren moltes faules i aventures, com la conquesta de la ciutat italiana de Pertusa. Tot amanit amb un to burleta i desenfadat que domina per sobre de les històries més tràgiques, a l’inrevés del que passa amb “L’Ase d’Or”.

Aquestos dos llibres formen part de la tradició fabulística catalana, on seguint el corrent del “Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull, que veu d’altres fonts més antigues, podem trobar un retrat humà i personal de les grandeses i misèries de la nostra vida terrenal. Certament, en bell català, els ases “coneixents” tenen més enteniment que la majoria de la gent. Si del ruc català n’hem fet un tòtem, de l’ase encara podem posar-lo en l’esgraó més alt. Dels valors com la paciència i la humilitat que personifica en podem treure una lliçó de vida, i encara més, aprendre que de tot, hom se’n surt.