Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Arxiu de la categoria: Cultura

‘Internacia esperanta tago’

0

Hodiaŭ estas la Internacia Tago de Esperanto, la artefarita lingvo kreita de pola Ludoviko Zamenhof venis, ke nun en terminoj de scio kaj internacia dissendo.
Ĝi estas bona tago por paroli pri Juan Regulo Perez (a sota), elstara redaktoro Esperanto, naskiĝis en Garafía (La Palma) en 1914. Majstro reprezalioj dum la milito de 1936 por liaj respublikaj simpatioj, lernis Esperanton en 1933 kaj 1945 Mi komencis doni klasojn ĉe la Universitato de La Laguno. Ĉi tiu centro estus la unua el la tuta ŝtato krei seĝon de ĉi tiu artefarita lingvo. Krom Esperanto Régulo elstaris en aliaj kampoj de filologio kaj geografio, antropologio kaj la historio de lia lando knabino, La Palma.
En 1952 li fondis la eldonejon Stafeto, referenco literaturo en Esperanto, kiu dum 25 jaroj eldonus pli ol 100 verkoj de fikcio de aŭtoroj el la tuta mondo. En unu el ĉi tiuj, La bapto de karo Vladimir, Ĉeĥa poeto Karel Havilcek Borovsky, ni vidas satiro kredis la reĝimon de Franco, tial la ĉefa hispana Esperanto-asocio estis petita reguligi retiriĝado de la laboro, sed li rifuzis.
Ĉiam interesiĝas pri ĉi tiu lingvo kiel idealo de malfermo kaj komunikado kun la mondo, sed eĉ pli kiel celo de filologia studo. En 1954 li aliĝis al la Akademio de Esperanto kiel membro. En 1957 li fondis kaj promociis la Esperantista Societo de Tenerife (ESTO). En lia emeritiĝo, la Universitato honoris lin per redaktado Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, miksaĵo de diversaj temoj en la hispana, Esperanto kaj aliaj lingvoj. Mi mortis en La Laguno en 1993.
Kiu povas esti konsiderata lia ĉefa disĉiplo, profesoro Leandro Trujillo Casañas, kiu estis prezidanto de la Esperanto Societo de Tenerife, kredis en intervjuo kiu Régulo estis “unu el miaj gepatroj intelektuloj” kaj “pli firman kaj referenci brilaj valoro de Esperanto “en la insularo. Li emfazis sian intelektan grandecon, sian mondan kapablon por labori kaj unu el la plej elstaraj kanarianaj intelektuloj.
Krom la menciita Societo, ekzistas Grupo Esperantista de Gran Canaria en La Palmoj. Ambaŭ promocias kursojn, ekspoziciojn kaj aliajn agadojn kun la lernado kaj disvastigo de la “espero kuracisto”.

[traducció]

Avui és el Dia Internacional de l’Esperanto, la llengua artificial creada pel polonès Ludwig Zamenhof que més lluny ha arribat en termes de coneixement i difusió internacional.
És un bon dia per parlar de Juan Régulo Pérez, un destacat editor esperantista, nascut a Garafía (La Palma) el 1914. Mestre represaliat durant la guerra de 1936 per les seves simpaties republicanes, el 1933 havia après l’esperanto i el 1945 va començar a donar-ne classes a la Universitat de La Laguna. Aquest centre seria el primer de tot l’estat a crear una càtedra d’aquesta llengua artificial. A banda de l’esperanto, Régulo destacà en altres camps de la filologia i també de la geografia, l’antropologia i la història de la seva pàtria xica, La Palma.
El 1952 fundà l’editorial Stafeto, referència de la literatura en esperanto que durant 25 anys editaria més de 100 obres de ficció d’autors de tot el món. En una d’aquestes, La bapto de caro Vladimir (El bateig del tsar Vladimir), del poeta txec Karel Havilcek Borovsky, hom hi cregué veure una sàtira al règim franquista, raó per la qual la principal associació esperantista espanyola va demanar a Régulo la retirada de l’obra, però aquest s’hi va negar.
Li interessà sempre aquesta llengua com un ideal d’obertura i comunicació amb el món, però encara més com a objecte d’estudi filològic. El 1954 ingressà a l’Acadèmia d’Esperanto com a membre. El 1957 fundà i impulsà la Sociedad Esperantista de Tenerife (ESTO). A la seva jubilació, la Universitat va homenatjar-lo amb l’edició de Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, una miscel·lània de temes diversos en castellà, esperanto i altres idiomes. Morí a La Laguna el 1993.
Qui pot ser considerat el seu principal deixeble, el professor Leandro Trujillo Casañas, que fou president de la Sociedad Esperantista de Tenerife, considerava en una entrevista que Régulo fou “un dels meus pares intel·lectuals” i “el més ferm valor i referència brillant de l’esperantisme” a l’arxipèlag. En destacava la seva talla intel·lectual, la seva llegendària capacitat de treball i un dels intel·lectuals canaris més destacats.
A més de la Sociedad esmentada, existeix a Las Palmas el Grupo Esperantista de Gran Canaria. Tant una com l’altre promouen amb cursos (a dalt), exposicions i altres activitats l’aprenentatge i difusió de la llengua del “professor esperançat”.

[Traducció text: Google Traductor; informacions extretes de Viquipèdia i eldiario.es/canariasahora; imatges: eldiario.es i Facebook/esperantograncanaria]

Nit de ‘finaos’

0

Tots Sants i Difunts. Un any més hem sobreviscut a Halloween, aquella moda importada d’on importem totes les modes, aquella mena de carnaval desubicat en el temps, una manera com una altra de passar (perdre) el temps. Sí, el trist no és que nens crescudets abans d’hora i adults infantilitzats es disfressin per anar a un càsting de La matança de Texas, al cap i a la fi tothom és lliure de divertir-se com bonament li plagui, sinó que la festeta nord-americana de marres (d’origen irlandès, crec) aconseguirà arraconar si no hi posem remei les tradicions centenàries, sinó mil·lenàries, que crèiem sòlidament arrelades a cada territori.

A Catalunya encara conservem les castanyeres (reconvertides en parades d’estudiants per finançar-se, un suposar, el viatge de fi de curs) i els panellets (un producte cada dia més luxós que aviat només podrem adquirir a la Pastisseria Tiffany’s). A les Canàries sobreviu en aquestes dates una tradició abans molt arrelada, la dels finaos.

Com a la resta del món cristià, la nit de l’1 al 2 de novembre les famílies commemoraven el record dels seus difunts en un ambient de recolliment i respecte, on els més grans transmetien a les següents generacions la memòria dels absents però també històries de por per als més menuts, com a preparació de la missa i visita al cementiri que es feien l’endemà. Sempre va ser un costum bàsicament rural. Les castanyes feien acte de presència, torrades al braser o guisades amb aigua i matafaluga, acompanyades d’altres productes, com fruites, ametlles, nous, figues o tunos (figues de moro). També es recollien flors del pati per enramar les tombes i adornar la creu i es col·locava un llum d’oli al costat de les fotos dels difunts, dels finaos, que aquest és el significat de la paraula. Igualment podien servir-se aliments més elaborats, com el formatge d’ametlles i figues, el frangollo (unes postres típiques canàries) o, fins i tot, plats de carn provinents de la matança feta dies abans.

També hi ha referències d’un costum que recorda un de Halloween. Els nens tocaven a la porta de les cases preguntant: “¿hay Santos?“, rebent com a resposta ametlles, nous, figues o castanyes, que dipositaven, contents, a la taleca o sac. El truco o trato que ara a alguns els sembla tan original i divertit.

Algunes d’aquestes tradicions, no totes, subsisteixen entre el perill de desaparició i l’esperança de ser revalorades i reviscolades com el que són, part d’un patrimoni immaterial digne de ser conservat. Això sí, allí on es respecta no es fa la nit de l’1 de novembre, com correspondria, sinó la nit del 31 d’octubre perquè l’endemà és festa…

[Informacions extretes de Fundación para el Desarrollo de la Etnología y Artesanía de Canarias (Fedac) i del bloc de Rocío Orta Diáñez; imatges: profesorrafaelgomezsantos.es, eldiario.es, canarias7.es i etnografíayfolkolore.org]

 

 

 

 

Publicat dins de Bloc "Neigà" (2018-), Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El gran pintor muralista canari

0

Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se’l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.

El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l’ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s’introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D’Ors…). El 1907 féu la seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d’un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L’Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l’autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l’ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d’Enric Granados.

Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s’instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o “neocanària”, treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques “Poemas del Atlántico” i “Poemas de la tierra”, pensades per formar part d’un projecte més ambiciós i inacabat, de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques (dreta).

Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.

[Apunt publicat originalment al bloc Neigà l’1 d’abril de 2017; fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) retrat de Néstor, Viquipèdia, (2) “El jadín de las Hespérides”, 1908-09, www.balclis.com, (3) “Poema de la tierra 7”, platorredemontaigne.com]

Es busca amor, salut, temps i diners

0

El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l’arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d’adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l’interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l’antropologia francesa. Efectivament, l’errònia creença de que entre l’home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.

Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d’aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s’erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l’illa (1874).

Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures… Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit “tant s’hi va trobar i tant s’hi va destrossar”. Era conscient de l’enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: “l’exploració d’aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners”.

Un incident determinà que Grau-Bassas s’allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l’aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L’acusació d’apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l’Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.

El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S’hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures… i s’hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l’arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l’arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).

[Apunt publicat el 4 de març de 2017 al bloc Neigà; amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatge: www.elmuseocanario.com]

Els ‘ñameros’

0

Un lector d’aquest bloc, de nom Rahuel, m’ha indicat en un comentari en català, ja fa un mes, que ell és nascut a San Andrés y los Sauces, municipi de l’illa de La Palma, cosa que m’ha sorprès una mica. Tot bé arran d’un apunt il·lustrat amb la façana de l’església de Monserrat d’aquella població. De la petjada deixada pels catalans en aquell indret de l’illa canària (el conqueridor Marc Robert, l’ingenio de sucre, els Manantiales de Marcos y Cordero o l’esmentada església, situada a Los Sauces (a dalt, vista aèria) ja en vaig parlar en una ocasió en el bloc germà. Avui farem una visita turística a San Andrés y los Sauces

Es tracta d’un municipi de 4.171 habitants, format pels dos nuclis que li donen nom, units com a resultat de la crisi de la canya de sucre. Aquest producte agrícola, capital per a l’economia de la zona en altres èpoques, ha quedat reduït al que es destina per a la confecció del rom Aldea, l’únic que ha sobreviscut. Avui sobresurt la producció platanera i també té una certa presència el ñame, motiu pel qual els habitants de San Andrés y los Sauces són coneguts popularment a l’illa com ñameros. Completa el paisatge de la zona l’abundant presència de la laurisilva, una formació boscosa característica de les Canàries, i encara l’indret de Los Tilos (a dalt), declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO.

San Andrés fou fundada just després de l’ocupació castellana, el 1507 ja havia obtingut el títol de villa, i durant els segles XVI i XVII fou un dels nuclis més pròspers de La Palma, gràcies sobretot a la canya de sucre i a l’exportació de vi. L’activitat econòmica atragué molts comerciants estrangers (catalans, portuguesos, flamencs, genovesos…). De la prosperitat de San Andrés en donen fe les cases de les principals famílies de l’època, les més antigues de l’illa, exemple d’arquitectura tradicional i popular canària, construccions de grossos murs de pedra i fang edificats a banda i banda d’uns característics carrers empedrats. Qui vulgui conèixer el passat de la població té més punts d’interès, com l’església de San Andrés (a dalt, segle XVI), la capella del Pilar, l’ermita de San Sebastián, el cementiri antic, el Calvario, les restes del convent franciscà de Nuestra Señora de la Piedad i, finalment, un antic molí d’aigua actualment reconvertit en museu etnogràfic dedicat al gofio, la coneguda polenta canària.

Prop de San Andrés hi ha altres tres indrets que mereixen ser visitats. Un és el Puerto Espíndola, l’antic port comercial amb fortificació (es conserven restes d’un castell) que conegué una gran activitat els segles XVI i XVII i que amb la construcció de la carretera declinà els anys 30 del segle passat, esdevenint avui un modest port pesquer. El segon és El Charco Azul (a dalt), un conjunt de piscines naturals d’aigües sossegades al costat d’un habitualment agitat Atlàntic. El tercer és el viaducte de Los Tilos (dreta), el pont d’un sol arc més gran de l’estat espanyol (255 metres de llum i 353 metres de longitud total) que salva un barranc de 150 metres. No hi ha perill de que caigui: fou inaugurat el 2004 per la ministra Magdalena Álvarez (ni partía, ni doblá).

Per acabar, una curiositat: San Andrés y Los Sauces es disputa, amb altres poblacions de l’estat, la introducció de l’Enterrament de la Sardina com a acte que clou el període carnavalesc. És difícil concedir-los la raó, el cert és que és una festa molt tan arrelada que han decidit sol·licitar la seva declaració “d’interès turístic” (esquerra).

[Imatges: sanandresysauces.es, holaislascanarias.com, lapalma-wandelen.nl, megaconstrucciones.net]

 

 

Patrimoni mundial

0

Ahir [10 de març de 2017] es va decidir quina serà la candidata, en representació de l’estat espanyol, per figurar al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i l’elegida fou el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Cànaria (el nostre Priorat, que també hi opta, haurà d’esperar uns mesos).

Descobert el 1996, el Risco Caído, situat a la Caldera de Tejeda de Gran Canària, és un almogaren (“temple” o “lloc de reunió” en la llengua dels guanxes) i constitueix un singular i excepcional complex arqueològic de caràcter religiós i astronòmic dels aborígens canaris. Risco Caído forma part del denominat espai sagrat de les muntanyes de Gran Canària (1), que alberga un conjunt de manifestacions i obres de caràcter arqueològic d’una cultura que evolucionà, en total aïllament fins l’arribada dels primers mariners del sud d’Europa els segles XIII i XIV. Hi destaquen, a més del Risco Caído, el complex arqueològic de la Sierra de Bentayga, la Mesa de Acusa i el Santuario de Risco Chapín.

Els assentaments troglodites de la Caldera de Tejeda constitueixen una mostra irrepetible d’hàbitats humans en cultures insulars, il·lustrant un nivell d’organització de l’espai i de gestió adaptativa dels recursos. La fusió dels escenaris naturals amb els assentaments de les coves rupestres crea un autèntic “paisatge cultural” que manté les seves connotacions simbòliques i cosmològiques.

Hem esmentat el caràcter astronòmic o cosmològic d’aquest paratge, i és que al Risco Caído es dona un fenomen ben curiós (esquerra), que ens recorda Stonehenge o Montsegur i, a casa nostra, el campanar de la Prioral de Reus o el rosetó de la catedral de Palma: durant el solstici d’estiu, la llum del sol penetra a l’interior per una escletxa i recorre les parets decorades amb triangles tallats a la pedra. Hom ha especulat que això tingui una significació relacionada amb la fertilitat (en aquest sentit, els triangles i el raig de llum són poderosament simbòlics).

Si Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària assoleixen ser inclosos (el juliol del 2018) a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, s’afegiran a altres béns culturals o naturals canaris que ja ho han aconseguit en anys anteriors: el parc nacional de Garajonay (a la dreta), a la Gomera (1986), San Cristóbal de La Laguna (1999), el parc nacional del Teide (2007) i el silbo gomero (2009), aquest en qualitat de patrimoni immaterial de la Humanitat.

[Apunt publicat originalment el 10 de març de 2017; a la 42a sessió del Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, celebrat a Bahrain el juny-juliol de 2018, el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària no han estat inclosos a la llista del patrimoni, malauradament; informació extreta de riscocaido.grancanaria.com; imatges: riscocaido.grancanaria.com, laprovincia.es, gobiernodecanarias.org] 

 

Feliç ‘tawwurt n awilan’!

0
Publicat el 16 de juny de 2018

Feliç any nou! Pel que sabem, durant el període precolonial, l’any canari començava amb el solstici d’estiu (tawwurt n awilan), és a dir el 21 de juny. Falten, per tant, quatre dies. Així ho descrivia Marín de Cubas en la seva Historia de las Siete Islas de Canaria (1687): “Calculaven el seu any, anomenat acano, per lunacions de vint-i-nou dies (solars) a partir de la lluna nova. Començava l’estiu, quan el sol entra a la constel·lació del Cranc el 21 de juny”.

Més modernament, l’historiador Bethancourt Alfonso recollí alguns testimonis de la tradició oral: “un pastor diu que ‘els guanxes acostumaven un dia de l’any del mes de juny, que creu que era el mateix dia de Sant Joan, la vigília, a fer una foguera i llençar-hi bèsties degollades amb un faime (ganivet) de sabina (fusta), fins que el fum pugés dret al cel, i creien en això com si fos cosa de religió'”.

A la Canàries moderna ha subsistit el record d’aquestes celebracions antigues. Per exemple, per iniciativa popular es fan recreacions del beñesmer per aquesta època de l’any, amb mostres tradicionals diverses: el ball del tajaraste, la crema de la tislit wukccud (“la nòvia vegetal”) o el guatatiboa (banquet), juntament amb altres tradicions del solstici d’estiu ben populars també a casa nostra, com el salt de la foguera. el bany al mar a mitja nit o veure sortir el sol a la platja. Són recreacions fetes amb el màxim rigor històric i allunyades de qualsevol banalització o interès comercial.

Un altre exemple. La Fundació Cultural Tamaimos (entitat privada a favor de la cultura i la identitat canàries, de caire progressista), organitza avui 16 de juny, per tercer any consecutiu, un Guatatiboa n magec (literalment, “banquet al sol”), un dinar popular a l’aire lliure per celebrar l’any nou. El menú, com pertoca, estarà compost de plats autòctons, com formatges, amanida de créixens, sancocho amb mojo i cóc de Moya. 25 eurets.

[Apunt actualitzat, publicat originalment al bloc Neigà el 17/6/2017 ; imatges, de dalt a baix: Beñesmer 2010, Suposat calendari a la cova pintada de Gáldar i Recreació del Beñesmeratamarazayt.blogspot.com.es, gobiernodecanarias.org i izuran.blogspot.es]

Veure’l lliure com abans

0
Publicat el 9 de juny de 2018

Parlàvem la setmana passada de l’himne oficial de Canàries (2003) i de l’himne “oficiós”, el pasdoble “Canarias”, compost el 1935 pel nostre compatriota Josep Maria Tarridas, però n’hi ha més.

Tenim notícia d’un “Himno a Canarias” encarregat pel primer president autonòmic, Jerónimo Saavedra (dreta), al poeta i escultor tinerfeny Fernando García Ramos i al músic grancanari Juan José Falcón Sanabria, amb l’objectiu d’esdevenir oficial. Falcón es basà en melodies tradicionals canàries, com el tajaraste i en el Romance de la Sildana. Existeixen versions simfònica i folklòrica de l’obra, però no adquiriria mai el rang d’himne oficial, que acabaria tenint l’actual, una adaptació de l'”Arroró” de Teobaldo Power.

Finalment, cal parlar també de la cançó “Ach Guañac” (1978), del grup Taburiente, de La Palma (a baix). Pel seu contingut poèticament reivindicatiu, ha esdevingut l’himne oficiós dels sectors independentistes i anticolonials de les illes. Fa així:

Cuando amanece se despiertan,
todas las aguas del Atlántico.
Entre sus senos hay un pueblo,
que nació libre y hoy espera,
reconstruir sobre la herida
la nueva era de las islas,
sacar las cercas del paisaje
y verlo libre como antes.

Que el campesino siembre su propio pan,
y el pescador pueda trabajar sus redes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

Traer a todo aquel hermano
que por amarte hoy está lejos.
Unirnos todos al futuro
para que juntos seamos libres,
y en los lugares donde hay sed
reverdecer y darte el trigo,
y en los caminos que forjamos
ver crecer a nuestros hijos.

Que el campesino siembre su propio pan,
y el pescador pueda trabajar sus redes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

[Imatges: youtube, laprovincia.es i gomeratoday.com]

La terra dels meus amors

0
Publicat el 2 de juny de 2018

Dimecres passat, 30 de maig, fou el Dia de Canàries. Bon moment per parlar d’alguns dels seus himnes. N’hi ha més dels que ens pensem.

 

L’himne oficial de les Illes Canàries és, des del 28 d’abril de 2003, una variació de l'”Arroró” dels “Cánticos canarios” del músic Teobaldo Power (dalt), amb lletra del també músic Benito Cabrera. L’arroró (mot d’origen guanxe que significa “nounat”) és una cançó de bressol específicament canària, caracteritzada per ser melodiosa, lenta i monòtona, i amb lletres compostes per quartetes octosíl·labes.

Les primeres estrofes fan:

Soy la sombra de un almendro,
soy volcán, salitre y lava.
Repartido en siete peñas
late el pulso de mi alma.
Soy la historia y el futuro,
corazón que alumbra el alba
de unas islas que amanecen
navegando la esperanza.
Luchadoras en nobleza
bregan el terrero limpio
de la libertad…
Esta es la tierra amada:
mis Islas Canarias.
Como un solo ser
juntas soñarán.
Un rumor de paz
sobre el ancho mar.

 

Però l’arxipèlag compta amb una altra composició molt popular que té la consideració d’himne oficiós: el pasdoble “Canarias”. Va ser compost el 1935 per, i aquí hi ha la connexió catalana, Josep Maria Tarridas Barri, nascut a Sant Pol de Mar (esquerra), autor de sardanes i altres pasdobles i fundador de la cobla Llevantina, de Calella de la Costa; per la seva banda, devem la lletra al poeta valencià Joan Picot. Aquest n’és un fragment:

Ay, Canarias,
la tierra de mis amores!
Ramo de flores
que brota de la mar.
Vergel de belleza sin par
son nuestras islas Canarias,
que hacen despierto soñar.

Molts anys després, el conegut grup musical Los Sabandeños (sota) donaria una embranzida a la cançó i modificaria l’estil un punt carrincló de la lletra, tot afegint-hi una estrofa amb els noms guanxes de les illes, de clara intenció reivindicativa:

Siete estrellas brillan en el mar:
Benahoare, Hero y Tamarán,
Tytherogaket y Achinech,
Maxorata y Gomera también.

Cal dir, com a curiositat, que Josep Maria Tarridas mai no va visitar les illes. Així i tot, el seu pasdoble ha esdevingut un símbol present a tot arreu, ja que és la peça amb què clouen els actes les comunitats canàries repartides per tot el món.

[continuarà]

[Apunt publicat originalment al meu antic bloc Neigà el 19 de novembre de 2016; Imatges:  www.bienmesabe.org; www.enciclopedia.cat, fototeca.cat;  www.etnografiayfolklore. org]

La llengua de les llengües (Galdós i Catalunya, i 2)

0
Publicat el 19 de maig de 2018

Galdós va mantenir entre 1884 i 1915 una sincera amistat personal i literària amb Narcís Oller, que es traduí en un interessant intercanvi epistolar on els dos escriptors confrontaren les visions de les seves respectives llengües i nacions. Si bé Galdós qualificava, com ja vam veure, de “poble admirable” el català, els seus sentiments eren més distants cap al catalanisme, la Renaixença i la nostra llengua, que jutjava apta per a la poesia però no per a la novel·la. La relació amb l’escriptor vallenc s’inicià quan aquest li envià la seva novel·la La papallona i set mesos després Galdós li respongué això:

“Lo que sí le diré es que es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa . Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje usted a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para si mismos, déjelos usted con su mania, y véngase con nosotros. Le recibiremos a usted, en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos.”

Oller (esquerra) no es va estar de replicar-li d’aquesta manera:

“Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como usted sabe que hablamos aquí.”

A la vegada que s’estranyava que un escriptor realista com Galdós no defensés l’ús del llenguatge de cada lloc per descriure la seva realitat. Pérez Galdós insistí en la seva particular convicció que Oller havia de passar-se literàriament al castellà, i ho féu fent gala d’un cert jacobinisme lingüístic. Després que el vallenc li fes arribar la seva Vilaniu, Galdós li manifestà el seu desconsol “al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas”. La darrera carta d’Oller a Galdós, comentant-li la més famosa de les seves novel·les, Fortunata y Jacinta, inclou un irònic comentari final pel que fa a la llengua:

“Sólo siento una cosa: que no está Fortunata y Jacinta escrita en francés para su mayor publicidad y provecho del autor. Un separatista.”

Que don Benito menystenia el català (i, de retruc, el catalanisme) queda de nou clar en aquest article que publicà (1886) a La Prensa de Buenos Aires, parlant precisament de Narcís Oller com un novel·lista “producto de un catalanismo dominado por los resentimientos regionales, algunos no injustificados, escribe en catalán cuando lo podía hacer magistralmente en castellano, pese a que la novela contemporánea requiere una dicción extraordinariamente rica y flexible, a la que no se presta el catalán, porque el catalán no tiene construcción propia, la sintaxis es la castellana y sólo varían las voces”.

Seria injust considerar Galdós com un intel·lectual obertament anticatalà o un bel·ligerant contra la nostra llengua. S’ha dit que la “respectava” però que no la “sentia”. Amb el naixent catalanisme (llavors conegut per tothom com regionalisme) tampoc el sentia però sí feia un esforç de comprensió. En un article del 1886 es preguntava si el regionalisme era un mal o un bé, i es responia així:

“Yo creo que el regionalismo aun cuando se manifieste con formas tan vehementes como las de los catalanes en su última protesta contra el modus vivendi [es referia de ben segur al “Memorial de Greuges”], no es en realidad otra cosa que una propaganda a favor de la descentralización , y una señal històrica de que se aproxima el descrédito total de nuestro actual sistema administrativo”.

I referint-se als greuges del “poble admirable” contra la centralització administrativa espanyola, Galdós opinava que “sus quejas son fundamentadísimas”. Ja fa 130 anys d’això.

[Informacions d’Adolfo Sotelo Vázquez: “Benito Pérez Galdós y Cataluña” i Nueva Historia, núm. 24; imatges: wdl.org, tinet.cat i conversacionesenlabiblioteca.wordpress.com]

 

El poble admirable (Galdós i Catalunya, 1)

0
Publicat el 12 de maig de 2018

Dijous dia 10 va fer 175 anys del naixement de Benito Pérez Galdós a Las Palmas de Gran Canària. Tot i que aquesta capital presumeix amb orgull de ser el bressol de l’autor de Fortunata y Jacinta o els Episodios Nacionales (hi té dedicats un carrer, dos monuments, un teatre i un institut, a més de la casa natal), el cert és que l’escriptor estigué poc temps vinculat a les illes. Va estudiar al col·legi de San Agustín, al barri de Vegueta de Las Palmas, i a l’institut de La Laguna, a Tenerife. L’arribada d’una cosina seva (Sisita) el transtornà emocionalment, fet que està en l’origen, segons sembla, de la decisió de la seva mare d’enviar el jove Benito a Madrid per estudiar Dret. A mla capital espanyola desenvoluparia la seva extensa producció literària i la seva carrera política  (diputat per Las Palmas des del 1914), prou sabudes.

Avui poden ser més interessants algunes notícies biogràfiques seves, menys conegudes, que el relacionen amb Catalunya. Per exemple, opinava que el català era un poble admirable, sobri però també esplèndid, que té el doble mèrit de saber treballar i saber viure. Opinava que Espanya tenia la mateixa opinió del poble català que la que té Europa de l’anglès, “pero todo ello, bien mirado, es puro amaneramiento de la opinión, sin consistència nacional”. 

L’escriptor canari (a la dreta, dibuix de Casas) visità Barcelona per primera vegada amb ocasió de l’Exposició Universal del 1888. Conegué escriptors com Narcís Oller, Josep Yxart o Josep Pin i Soler i quedà fascinat per la ciutat, pel luxe dels seus edificis, pel paviment i l’enllumenat elèctric dels seus carrers i pels tramvies que els recorrien. Passejant i contemplant Barcelona i els llavors municipis de Gràcia, Sants i Hostafrancs augurava un futur de metròpoli comparable a Londres o Nova York.

El 1896 visità Reus el març i de nou Barcelona el juny, per a l’estrena de Doña Perfecta. Fou en aquesta segona estada barcelonina quan conegué Mossèn Cinto Verdaguer, a qui anà a visitar al seu domicili dels Penitents acompanyat d’Oller. Galdós certificà posteriorment el judici serè i l’equilibri psíquic de Verdaguer, contradient les acusacions de bogeria que contra ell s’havien llançat. El descriví d’aquesta manera: Fue un varón recto y puro, raro ejemplo de la fusión del hombre y el artista, modelo de sacerdotes, gran poeta, sin otro modelo que Cristo. Imitador de Cristo en la moral y en la poesia, ha sido el último y más visible de sus discípulos“.

Es va dir en algun moment que la figura de Mossèn Cinto Verdaguer va inspirar el personatge de Nazario Zaharín, el protagonista de la novel·la galdosiana Nazarín, un capellà visionari barreja de l’idealisme de Don Quixot i del misticisme de Jesucrist. El mateix autor va assegurar que, a mig escriure l’obra, l’havien influït els detalls que li arribaven dels problemes personals i eclesiàstics de l’autor de L’Atlàntida. Tot és possible, però els especialistes en Galdós es decanten més aviat per buscar Tolstoi i els místics castellans com els referents de Nazarín.

Tornaria a Barcelona el 1903, el 1917 (any en què assistiria a la representació de la seva obra Marianela per part de Margarida Xirgu, a la dreta) i 1918. Galdós estava contentíssim de l’afabilitat dels barcelonins, tant al teatre com a les innombrables visites que rebia a totes hores a l’Hotel Continental de la Plaça Catalunya, on s’allotjava.

[continuarà]

[Informacions de Viquipèdia, Historia y Vida, núm. 106 i Adolfo Sotelo Vázquez: “Benito Pérez Galdós y Cataluña”; imatges: museoreinasofia.es, snipview.com, visat.cat i Viquipèdia]

 

 

 

 

Pensar i adorar el que tu vulguis

0
Publicat el 28 d'abril de 2018

La setmana passada parlàvem d’un activista tinerfeny encausat per uns comentaris a les xarxes socials; d’altra banda, les darreres setmanes els carrers de tot l’estat s’han omplert de manifestants amb reivindicacions feministes o protestant per insòlites (per indignants) sentències. La llibertat d’expressió i els drets de les dones, novament en el punt de mira. Serà oportú, doncs, parlar avui d’un personatge poc conegut, estretament relacionat amb aquestes lluites: Mercedes Pinto.

Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clós va ser una escriptora i periodista canària, nascuda el 1883 a La Laguna, remarcable per molts conceptes, però especialment per la defensa dels drets de les dones, de la classe obrera i de la modernització de l’educació. Als dotze anys ja guanyava guardons literaris, motiu pel qual va començar a ser coneguda com la “poetessa canària” (així, per antonomàsia). El 1909 es casà amb un capità de la Marina, Juan de Foronda (cap vincle amb el marquès, que se sàpiga), amb qui va tenir tres fills, que la maltractava i que va acabar internat degut a problemes psiquiàtrics.

Els anys vint es traslladà a Madrid on feu amistat amb Ortega y Gasset i Unamuno i on conegué el seu segon marit, Rubén Rojo, amb qui tindria dos fills més. És l’època en què comença la seva tasca de conferenciant de la Liga Internacional de Mujeres Ibéricas e Hispanoamericanas. El 1923 pronuncià a la Universitat de Madrid una conferència sota l’explícit títol d'”El divorcio como medida higiènica”, que provocà que el dictador Primo de Rivera la fes desterrar a l’illa de Fernando Poo (l’actual Bioko).

No hi aniria mai, perquè Mercedes decidí llavors exiliar-se a l’Uruguai, on prosseguí la seva agitada activitat política i cultural: col·laborà amb el govern de Montevideo, fundà la Casa del Estudiante, de promoció cultural, i inicià la revista Vida Canaria. El 1926 escrigué la seva novel·la més coneguda, Él (a l’esquerra), adaptada al cinema per Buñuel, a la que seguirien les obres de teatre Cantos de muchos puertos Un señor cualquiera. Fundà la seva companyia, la Compañía Teatral de Arte Moderno. Inicià llavors una llarga gira per diferents països sudamericans, impartint conferències i participant en jornades en qualitat de feminista, dramaturga i pedagoga, fins a traslladar-se a viure a Xile (1933). Allí conegué Pablo Neruda i continuà la seva activitat (a la imatge de la dreta, en una conferència). Del 1935 al 1943 residí a Cuba, desenvolupant una intensa activitat a favor de la Segona República Espanyola i també a favor dels jueus que, fugint dels nazis, arribaven a l’illa caribenya. El seu darrer país de residència, des del 1943, fou Mèxic on els seus fills es van fer un nom al cinema d’aquell país. També ella participaria en dues produccions cinematogràfiques espanyoles; les seves visites a l’Espanya franquista foren, però, molt esporàdiques. En una d’elles, el 1953, participà en un cicle d’art contemporani al Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife.

Els darrers anys va continuar la seva activitat periodística, col·laborant a Excelsior, de Mèxic D.F., ciutat on moriria el 1976 amb 93 anys. L’epitafi de la seva tomba (imatge de dalt) són uns versos de Neruda (Mercedes Nieto… enérgicamente sola, urgentemente viva).

Per acabar, un poema seu:

Grilletes en los pies, venda en los ojos;
Prohibidas la acción y la palabra;
En las puertas fortísimos cerrojos
Y castigo ejemplar al que las abra…
Podrán tu cuerpo aprisionar feroces,
Tu boca amordazar como a las fieras,
¡pero no te podrán quitar los goces
de pensar y adorar lo que tú quieras!

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: canarias7.es, loquelaspiedrascuentan.blogspot.com i mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com] 

 

Hidalgo, l’artista experimental (1927-2018)

0

El proppassat 26 de febrer morí a la seva casa d’Ayacata (Gran Canària) Juan Hidalgo Codorniu. Creador multidisciplinar, no hi hagué faceta artística que no conreés, des de la composició musical, on va excel·lir, fins a la fotografia, la pintura (a sota, exposició seva al CAAM de Las Palmas), l’escultura, la poesia o les performances, sempre des del vessant més experimental. Tingué, com veurem, relació amb el nostre país.

Hidalgo va néixer a Las Palmas de Gran Canària el 1927. La primera etapa de la seva vida la dedica a l’estudi de la música fins que el 1945 es trasllada a Barcelona, on ingressa a l’Acadèmia Marshall, la prestigiosa institució fundada per Enric Granados el 1901. Sota la direcció d’un altre músic de primer ordre, Xavier Monsalvatge, Hidalgo estudia piano, música de cambra, harmonia, contrapunt i fuga. La seva formació musical prosseguiria a Madrid, París i Ginebra. El 1957 fixa la seva residència a Milà, però és a Darmstadt (Alemanya) on estrena Ukanga, obra serial-estructural per a cinc grups de cambra, i més tard Caruga, i on coneix John Cage, l’avantguardista compositor conegut sobretot per la seva peça 4’33” (quatre minuts i trenta-tres segons de silenci absolut). Amb la influència de Cage, Hidalgo abandona la seva aposta pel dodecafonisme i abraça la música experimental. Juntament amb altres dos destacats compositors, l’italià Walter Marchetti i el català Josep Maria Mestres Quadreny, s’instal·la el 1960 a Barcelona novament. Per mitjà de Joan Brossa coneix Joan Prats, el secretari de Club 49, una associació privada promotora d’activitats culturals i amb l’ajuda de la qual crearia Música Oberta, organització dedicada a la música contemporània. Malgrat l’èxit del primer concert, Hidalgo i els seus socis han de marxar de Barcelona al no trobar prou suports per difondre unes idees musicals tan avançades per a l’època.

Establert a Madrid, la situació allí és pitjor, sense cap mena d’associació protectora; fou, però, a la capital de l’estat espanyol on el 1964 participa en la fundació del grup Zaj, una iniciativa artística bàsicament musical però que amb el temps es diversifica amb poetes, pintors, escultors (per exemple, el també canari Martín Chirino) i performers, practicant un “teatre musical” (a dalt, programa de mà d’un concert) on els gestos, els objectes, els poemes o les performances cobren protagonisme (un músic menjant-se una poma en una actuació va ocasionar un escàndol al Madrid de 1967). El 1972, avorrits per les pressions de la dictadura franquista, decideixen marxar de l’estat: el grup, que a partir d’ara el formaran només tres persones (Hidalgo i Marchetti, ja esmentats, i la performer Esther Ferrer, a la dreta) seguiria en activitat fins el 1996, quan el Museu Reina Sofía de Madrid li dedica una retrospectiva de la seva producció.

EL 1987 rep el Premi Canarias de Belles Arts i el 2016 el Premi Nacional (espanyol) de Cultura; el jurat destaca la seva trajectòria, innovació i aportació a l’art contemporani espanyol, suprimint tots els límits i encarnant l’esperit de les avantguardes internacionals. Per la seva part, l’historiador de l’art Julio Pérez Manzanares, que dedicà la seva tesi doctoral a l’obra d’Hidalgo definia l’artista recentment finat d’aquesta manera: “un poeta estrany, amb aquesta barreja de llenguatges i una base musical aplicada a tota la seva obra” i afegia que és necessari girar la vista cap a ell i la seva obra com a pioner de l’art experimental a Espanya, tant de forma individual com dins el col·lectiu Zaj.

 

A l’esquerra, dues instantànies recents de la intensa vida de l’artista: entrant en un homenatge que se li va dedicar (a dalt) i al seu casament al Bodegón del Pueblo Canario del seu Las Palmas natal (a sota).

 

 

[Informacions extretes de Viquipèdia, El País (10/11/1987 i 13/5/2015) i La Provincia (27/2/2018); imatges: laprovincia.es, foto Juan Carlos Castro, hundertmark-gallery.com, lavidanoimitaalarte.blogspot.com, foto Andrés Cruz i laprovincia.es]