Les falles són una interessant manifestació festiva que, a diferència d’altres festes, penetra en diversos camps de la nostra societat, com ara l’art, la música, la política, la moral i la ideologia. Són, per tant, un fenomen complex i canviant que ha anat adaptant-se a cada època i pensament de la nostra història.
Manolo Sánchez Vidagany ens fa una visió panoràmica, de Llíria estant, d’aquesta festa, dels diversos aspectes i dels diferents elements que la componen; com han arribat a introduir-se al món de les falles o com han desaparegut. La seua interessant exposició recorre els diversos barris llirians i els principals personatges que donaren vida a les comissions falleres. També fa una perspicaç aproximació al fenomen local de les bandes, com un element vertebrador de la gènesi fallera de Llíria. Heus ací la seua intervenció.
Amb la participació d’Alfons Cervera, Joan Bell-lloc, Carme Cardona i la narració històrica d’Enric Llopis… on relatem uns fets dramàtics amb una connexió macabra: tots varen ocórrer al mateix punt geogràfic de la Vallbona, separats entre ells per poquets metres de distància… i recorden el malson, espant i amoïnament que visqueren les terres del Capiró de Jueu hui cobertes d’asfalt…
“Quan els esperits creadors donaren forma a la Terra, fent girar vertiginosament la matèria gasosa, un petit grup de dimonis rebels, opositors a les lleis de les constel·lacions, amagà per diversos punts de la superfície terràqüia uns indrets especials que mantenen sota el seu control exclusiu, fora de les normes del temps i l’espai que regien la resta del món.
Els sofrits éssers humans hem anat descobrint i reconeixent aquests punts màgics a partir de doloroses experiències que, individualment o en col·lectiu, hem patit al llarg del temps. Aquests llocs, especials i maleïts, no segueixen cap norma cartesiana. Poden estar enmig de l’oceà, com el temut Triangle de les Bermudes, o en un immens desert, com les Dunes de Sossusvlei, a Namíbia, que en llengua africana vol dir “atzucac, carreró sense sortida”. Poden estar amagats dins de la terra, com les Coves de Waitomo, a Nova Zelanda, anomenades també les Coves de les Lluernes, pels resplendors nocturns que provoquen unes cuques, o l’Ull Prismàtic, a Yellowstone, un llac vermell d’on ixen unes petites creatures termòfiles, verdoses i ataronjades.
Però el que no hauríem sospitat mai és que també en terres edetanes, enmig de la Vallbona, deixaren els esperits diabòlics un d’aquests llocs sinistres i malèfics, però on? Justament davall de l’asfalt del pàrquing d’un gran centre comercial.
Ja a l’Edat Mitjana, aquest lloc s’anomenava el Capiró de Jueu, vés a saber quin horrible crim degué ocórrer enmig d’aquesta partida. Però és evident que el lloc necessita sang humana. Veïns, guardes, retors i escriptors ho certifiquen al llarg de la història: és un lloc maleït. Nosaltres hem pogut constatar l’espantós crim ocorregut ací el 1684, on el dissortat cos de na Valera Almeller va ser cruelment esquarterat i repartit entre la Pobla i l’Eliana, igual que el centre comercial. Així ho certificà mossén Thomàs de Salaberri, tal com escoltarem a continuació.
Però la terra del Capiró de Jueu està assedegada de sang humana i molts altres crims han tingut lloc en aquest maleït punt que assenyalaren les forces malèfiques des de la creació de la Terra. Ja hem vist com l’escriptor Alfons Cervera va ser testimoni i narrador d’un altre fet espaventable que tornà a succeir ací ara fa prop de cinquanta anys. El cos d’un pobre mortal va ser també trossejat i escampat pels termes.
Poc després, unes empreses capitalistes, tot amagant els horribles fets esmentats, soterraren en asfalt aquesta terra que no es veu mai saciada de sang, i li canviaren el nom, tot fent desaparéixer “el Capiró de Jueu”, el qual dorm ara sota les rodes dels cotxes i sota les ofertes setmanals de dos per u.
Però l’estigma diabòlic que jau sota l’asfalt no s’esborra per tan poca cosa; està viu, alena i, en qualsevol moment: txac!, pot tornar a seccionar la gola d’una innocent compradora de cap de setmana o pot capolar les parts nobles d’un confiat repartidor de refrescos en ple estiu, com li passà a la pobra Valera o al pobre jueu o al desconegut home mort dels anys setanta. Desconfieu, humans. Ja coneixem tres víctimes consecutives, a qui immolaran pròximament els malignes esperits del Capiró de Jueu? Seràs tu?”
Joan Bell-lloc
Primera pàgina del llibre “L’home mort” d’Alfons Cervera:
Accedir a l’Episodi 2 de la Quinta Temporada, “Passat de terror i mort als terrenys d’un centre comercial del Camp de Túria”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Agraïm, des d’aquest pòdcast, a Juanjo Adrià la seua investigació, el seu calmat i profund estudi que ha tret a la llum un dolorós capítol de la història recent amb la mort i la vida com a protagonistes.
EDETANS ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIS
Els fets que han dut a terme els humans –de vegades inhumans–no són sempre fàcils d’oblidar o d’amagar. Hi ha algunes persones que, anticipant-se a Sant Pere i al Judici Final, es dediquen a remoure papers, a proposar hipòtesis, a estudiar i comparar els fets que s’han realitzat en un passat remot o pròxim. No és el Judici Final, és el Judici de la Història. I Llíria té la sort de tindre actualment tota una plèiade d’historiadors experimentats i inquiets que no paren de remoure llibres i pàgines web per tal de traure a la llum personatges i fets aparentment oblidats, amagats o desconeguts.
I avui és el doctor Juanjo Adrià el que ens exposa el fruit del seu treball d’investigació: 27 noms d’edetans del Camp de Túria i els Serrans que van ser víctimes de l’odi del feixisme, del nazisme i altres ismes que campen per Europa des de mitjan segle XX i que encara cuegen.
Aquest historiador ens explica la mecànica freda d’una maquinària dissenyada per destruir la vida de tota una generació de joves europeus a causa, simplement, de les seues idees, diferents de les que ells volien imposar.
Després d’una mirada panoràmica que va des del triomf del franquisme, amb els camps de refugiats a França, passem a la derrota de l’exèrcit francés, l’ocupació nazi i l’articulació de la Resistència, per uns, o l’internament als camps de treball alemanys per uns altres. És a dir, la mort per extenuació com a projecte final per als Rotspanien.
Després d’aquesta visió global, Juanjo Adrià concentra la mirada en els casos concrets de dos llirians que passaren per aquesta dolorosa experiència i que ell presenta com dos models completament diferents: Miquel Portolés Cotanda i Josep Badia Agustí. El primer és un personatge amb molta repercussió política que va participar i va pertànyer a diversos moviments i partits de forta implicació social, tot ocupant càrrecs d’importància en aquestes organitzacions polítiques i socials.
Accedir a l’Episodi 1 de la Quinta Temporada, “Els deportats als camps de concentració nazis nascuts al Camp de Túria i la Serrania”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Ha estat considerat un dels millors escriptors de literatura popular del segle XX a la Península i l’iniciador de la ciència-ficció contemporània al nostre país, sent tot un referent a Europa.
Si Pascual haguera viscut en un altre context social i polític, en contacte amb la literatura contemporània exterior i amb temps per a escriure de forma pausada, possiblement haguera pogut desenvolupar-se com un gran escriptor de novel·les. La seua sorprenent capacitat d’imaginació i la qualitat de la seua escriptura ho avalen.
Aquesta commemoració del seu centenari és una oportunitat d’or que ha de servir per a continuar recuperant i valorant la seua gran obra i també perquè les generacions més joves tinguen l’oportunitat de conéixer i puguen llegir els llibres d’un escriptor que passà per la vida amb humilitat i desapercebut per als seus conveïns…”
Accedir a l’Episodi 11 de la Quarta Temporada, “L’edetà George H. White, tot un referent de la ciència-ficció europea”, des de les següents plataformes de pòdcast:
En aquesta segona part de les notícies periodístiques del s. XIX, dedicades al Camp de Túria (programa complementari del pòdcast “Successos i desgavells als pobles edetans al segle XIX (primera part)“, els diaris madrilenys recullen una sèrie de dades sobre la nostra gent, els seus problemes, anhels i afanys, sobre el seu modus vivendi que, gràcies a les impremtes d’aquell temps i als mitjans tècnics d’avui, podem llegir i analitzar ara des de la comoditat del nostre sofà.
En un principi, tendim a veure aquestes notícies com coses d’un món remot, molt allunyat de la nostra gent, tan culta, neta, alfabetitzada i democràtica. I els mirem amb displicència, gairebé com si es tractés d’indígenes amb tapa-rabos. Però una simple anàlisi dels fets ens descobreix amb gran sorpresa nostra que el món d’avui és, pràcticament, el mateix que el de fa cent cinquanta anys. Els anhels, els afanys i els problemes els repetim i els repetim una vegada i una altra, sense eixir-nos-en del cercle viciós.
En les nostres actuals festes de Nadal, per exemple, sentim comentaris i reflexions sobre el fet que s’han convertit en una excusa comercial, que s’ha perdut l’esperit nadalenc d’antany, quan Nadal era una festa religiosa on se celebrava el “naixement del Nen Jesús”. Però la lectura dels diaris del 1850 ens presenta un Nadal molt més pròxim a la nostra carrera consumista del qual ens pensàvem. Calia comprar torrons, tortades, botelles de vi i, especialment, tota classe de volateria, amb els titos al davant i, a més, anaven dels pobles a la ciutat, amunt i avall, com a regals o com a pagament. El Nadal del 1850 era, també, una festa que girava entorn del sempitern déu anomenat Diners, una qüestió, si fa no fa, com ara.
Paral·lelament, veiem també tot un ajuntament, el de la Pobla, tancat a la presó per qüestions de prevaricacions i malversacions. És una notícia que no tindria res d’estrany si li canviàrem la data i li’n posàrem 2023, aplicable a qualsevol poble del nostre voltant, a qualsevol govern autonòmic o a qualsevol cúpula dels grans partits. Tampoc en això no hem canviat gaire des del 1850.
En resum, estem davant d’un manoll de notícies que, més que descobrir-nos un món remot i passat, ens serveixen per a preguntar-nos i reflexionar si verdaderament el coneixement de la història serveix per a no repetir els mateixos errors comesos una vegada i una altra. Podem consolar-nos vanament pensant que la violència d’aquells crims i robatoris, enmig de la carretera, ja són història però, ben mirat, no serà que els lladres simplement han canviat el mètode de deixar-nos amb el cul en l’aire?
Accedir a l’Episodi 10 de la Quarta Temporada, “Un galliner de notícies als pobles edetans al segle XIX, segona part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
El passat 28 d’octubre, en el marc de la festa Estellés 2023 al Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià tinguérem l’oportunitat de conéixer amb més detall la presència de la ciutat de Llíria en la creació literària del poeta de Burjassot.
Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.
Però és la costa de Sant Miquel i l’interior del santuari allò que li provoca un èxtasi dels sentits, amb colors, calors i olors, amb sensacions contraposades que van des de la molèstia de la multitud de les persones, les mosques i la pols fins a l’espectacle corprenedor dels invàlids i alesiats, els ciris i els murmuris dels precs i les llàgrimes suplicants.
Per altra part també apareixen nombrosos elements “profans” que ens fan descobrir la Llíria de mitjan s. XX, principalment els productes agrícoles que els particulars oferien als visitants, i el vi i les xulles i, per damunt de tots “l’oferida magrana”, símbol de la tardor que obria les portes justament amb la santmiquelada.
Tot aquest conjunt de vivències del poeta, recollides a la seua obra, han estat estudiades per Clara Rozalén Heredia, llicenciada en Filologia Hispànica, Titulada Superior en Música, Màster en Musicologia i Educació Musical i professora de llengües i literatures a l’IES Laurona de Llíria. A més, Clara forma part del grup de teatre Assaig de la Universitat de València, i hui estarà acompanyada per cinc membres d’aquest grup que recitaran els poemes seleccionats d’Estellés. Són els companys Marta Cloquell, Rafa González, Andrea Izquierdo, Àfrica Sanchis i Bruno Tortosa.
Accedir a l’Episodi 9 de la Quarta Temporada, “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles amb Clara Rozalén”, des de les següents plataformes de pòdcast:
…i la participació deJoan Bell-lloc, de l’Institut d’Estudis comarcals del Camp de Túria, Eduard Beneyto, dels Miquelets del Regne de València, Francesc Ferrer, de l’editorial Denes, i el tabalet d’Andone Garcia, d’Estrela Roja i el Tudell.
“Som al davant d’un llibre excepcional: un recull de músiques i cançons de la terra, de la pàtria, que foren interpretades pel nostre poble en els temps d’una guerra ignominiosa d’ocupació, que acabà amb la imposició dels Decrets de Nova Planta de la monarquia borbònica contra els nostres furs, costums, institucions, llengua i béns, amb una repressió terrible…
Ferran Navarro ha fet un treball importantíssim de recerca i recopilació d’aquelles músiques i cançons que el nostre poble, sotmès però no vençut, va crear per a no defallir i continuar lluitant per la llibertat”
Extracte del pròleg que Josep Guia va fer al llibre i que ens serveixen perfectament d’introducció al present pòdcast on parlarem del significat de la paraula “Harca”, narrarem un episodi de repressió borbònica fulminant al Camp de Túria durant la guerra de Successió, coneixerem el que és la recreació històrica d’aquella època i obrirem el llibre per a viure les històries… i les músiques!!!
Amb Carme Cardona i les narracions d’Hèctor Martínez i Joan Bell-lloc i la col·laboració de l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.
L’oralitat com a creadora de la realitat i eina de comunicació popular…
Té la paraula Carme Cardona…
Recuperar les tradicions orals i compartir-les: desig i anhel de Carme Cardona i de Cròniques Edetanes.
(Estigueu atents: pròximament vos presentarem el relat de “Valera”, una història real, dramàtica i tràgica que va passar al segle XVII a la nostra comarca en un paratge macabre i maleït on tres-cents anys després va tindre una segona part també cruenta amb “L’home mort”… serà un relat de Carme Cardona amb epíleg d’Alfons Cervera i que podreu escoltar a Cròniques Edetanes).
Per això el punt final d’aquest programa serà retrobar la rondalla valenciana d’arrel urbà, i amb sabor edetà, de “Matilde, el darrer viatge”.
Enric Llopis ens va contar en primera persona uns fets reals de fa més de cinquanta anys esdevinguts a les veïnes terres dels Serrans i Carme Cardona ho va transformar màgicament en una arrel de llegenda seguint el camí de les nostres històries de tradició oral.
Obriu les orelles que rescatem de l’oblit a la Matilde per fer-la volar cap al seu darrer viatge…
Així mateix és bon moment per a descobrir o tornar a escoltar altres pòdcast de Cròniques Edetanes relacionats amb aquest programa com són:
Accedir a l’Episodi 7 de la Quarta Temporada, “La màgia de la paraula. Rondalles i llegendes del Camp de Túria”, des de les següents plataformes de pòdcast:
+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets aYouTube
Primer document històric on apareix, al Camp de Túria, la denominació de La Vallbona:
“Nós, Pere, rei per la gràcia de Déu, us concedim a vós, el nostre estimat fill, Jaume, que el camí que ve de Llíria a València es canvie i passe per la vostra població de Vall Bona, que està dins del terme de Beniguazir. I podeu tallar els altres camins, de manera que tots els que vinguen de Llíria a València, passen per dita població de Vall Bona.
I a més, us concedim que a tots aquells que gosen venir per un altre camí els cobreu una pena, és a dir, cinc sous als que van a cavall i dotze diners als que van a peu.
I manem als batles, justícies, jurats i hòmens de Llíria i d’Alpont que presten auxili i favor per mantenir i preservar les coses dites.
Fet a València, el 27 d’abril de l’any del Senyor 1282.”
El riu Túria, el By-Pass, el Barranc del Carraixet i la serra Calderona defineixen prou bé la nostra comarca en conjunt. Però si ens apropem, trobarem en ella tres subàrees diferents i significatives:
+ Al nord-oest, i arrancant des de la Serra de la Concòrdia, trobem El Camp o el Pla de Llíria que integra a la capital comarcal, a Benissanó, Marines Nou i a Casinos.
+ Cap al Nord-est, sobrepassant el Barranc del Carraixet, estem a la subcomarca de l’Alt Carraixet amb els nuclis de Gàtova, Marines Vell, Olocau, Marines Nou, Serra, Nàquera i Bétera.
+ Finalment, la tercera àrea complementària, la dels Pobles Castells o Vallbona: amb Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana, Sant Antoni de Benaixeve, Loriguilla i Riba-roja de Túria.
Aquests últims, i la seua íntima relació amb el Túria, seran els protagonistes del present pòdcast: una conca hidrogràfica la d’aquest riu que al llarg del segle XIX i el XX va experimentar una creixent pressió sobre els seus recursos, resultat fonamentalment de l’expansió dels regadius. Així mateix, van sorgir noves demandes urbanes, hidroelèctriques i industrials, que van entrar en competència amb els usuaris agrícoles. A conseqüència d’aquesta expansió, es va experimentar una forta conflictivitat social entorn de l’aigua…
Com és habitual, el nostre programa està centrat en la terra i en la gent del Camp de Túria. En aquesta ocasió hem seleccionat un recull de notícies que, situades dins la crònica negra del periodisme del segle XIX, tenen l’aigua com a fil conductor de totes elles. Ara bé, si dins del Camp de Túria hi ha una zona on l’aigua és el principi vital i defineix el territori és a la subcomarca de la Vallbona. Per això dediquem la primera part del nostre pòdcast a presentar aquesta subcomarca edetana on situarem quasi totes les notícies que hem triat.
I desprès de presentar l’escenari, col·loquem en aquest paisatge un manoll de notícies de fa més de cent cinquanta anys i que tenen l’aigua com a protagonista. L’aigua en tots els seus estats, sòlida i líquida, en la seua magnitud, massa o massa poca, i l’aigua com a causa de múltiples beneficis i collites, però també com a origen d’esgarrifosos enfrontaments i discòrdies pel seu ús…
‘Almenara del Jabalí’ sobre la sèquia Major de Benaguasil. És el darrer “castell d’aigua” dels Pobles Castells.
Accedir a l’Episodi 5 de la Quarta Temporada, “L’aigua font de vida, i de problemes, als pobles castells de la Vallbona: notícies del segle XIX”, des de les següents plataformes de pòdcast:
La gran tempesta que visquérem en terres edetanes el 28 de setembre d’eixe any contada sobre textos de l’historiador edetà Josep Duran. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions Joan Bell-lloc, Vicent Galduf i Vicent Murgui. Producció Vicent Galduf.
“La Pixona ha passat,
quatre gotes ha deixat.
Ara arriba Barrabàs
i el diluvi ha escampat.”
(A Llíria anomenen Pixona a la Montieleta, perquè cap al 8 de setembre solen caure quatre gotes, i a Benaguasil diuen Barrabàs a Sant Miquel perquè a final de mes, cap al 29 de setembre, solen arribar els grans diluvis.)
Estem a mitjan setembre, entre la Montieleta i Sant Miquel. Sembla que les portes del cel s’han obert de pint en ample, però no per deixar pas a uns alegres arcàngels i marededeus amb ganes de festa. No. S’han obert per deixar caure, de colp, tota l’aigua, llamps i pedra que tenien acumulada des de feia molts mesos, molts mesos de sequera i de calor infernal mai vista. Ara ho han amollat tot d’una, sense miraments cap a uns pobles que els veneren des de fa segles, sense pensar que, des de fora, ha arribat una gentada de venedors ambulants, artefactes de fira, xarraires de tómbola, artistes, músics i altres firaires que alegren els carrers de Llíria i les nits de Benaguasil. Res. Tot en l’aire, amb greus destrosses, als pobles i al camp.
La gent dels nostres pobles edetans ja fasegles que s’ha fet a la idea i empoma, com pot, les malvestats i barrabassades que el cel o el centre meteorològic prediu per als nostres dies de “festa major”. Davant la impossibilitat de canviar els designis divinals, mentre els Benissants de la Pedra miren cap a un altre costat, els llauradors de la Vallbona i del Camp de Llíria han assimilat a poc a poc la porga que, en forma de riuada i pedra, els toca aquests dies tardorals. Per això, en venjança, han rebatejat els seus patrons com “la Pixona” i “el Barrabàs”, dues metàfores celestials i pluviomètriques que descriuen, més o manco, la quantitat de m3 d’aigua i pedra que els venen de “dalt”aquests dies de setembre.
Però la cosa ja ve de lluny i els periodistes i cronistes en donen fe abundantment. Són moltes les notícies arreplegades als diaris, llibres i revistes sobre aquest tema. Per això, hem volgut recuperar i traure a la llum un magnífic text d’un magnífic cronista de Llíria, Josep Duran. Aquest prohom va ser un observador metòdic, entusiasta i minuciós del temps i el lloc on li tocà viure. Va regirar arxius, va col·laborar en revistes i programes de festes locals on va deixar, per escrit, una fotografia descriptiva i perfilada de la Llíria i pobles pròxims del final del s. XIX i primera part del s. XX.
Sortosament, la seua filla, l’entranyable Marina Madre, tot superant els entrebancs de les noves tecnologies, va arreplegar en un fascinant volum el bo i millor de l’obra esparsa de son pare: Perfiles. Siluetas. Glosas de mi tierra, editat per l’Ajuntament de Llíria el 1995. Dins d’aquest compendi de cultura popular, etnologia i onomàstica hi ha la descripció de la riuada del 1949 que, tot seguit, exposarem. Suposava aquest cronista que la barrabassada viscuda a Llíria la vespra de Sant Miquel d’aquell any quedaria en la memòria col·lectiva de la gent com un fet impossible d’oblidar, però malauradament, al cap de vuit anys, una altra riuada s’acarnissà en la ciutat de València, apujant el llistò de l’horror a un nivell més alt encara.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Aquest és el relat del cronista Duran, amb fets i dades objectives. Però també amb un desig de millora, va fer unes encertadíssimes propostes que resultaren ben efectives. Fins i tot, intentà una explicació racional d’aquests fets irracionals: “el desequilibri de l’atmosfera”, un concepte que Duran esmenta ja a mitjan s. XX i que, passat el temps, hem convertit en l’actual “escalfament global” i el “canvi climàtic”. Però no ens enganyem, els llauradors edetans ja ho havien definit molt bé: el Barrabàs i la Pixona.
Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:
(Amb la participació de Joan Bell-lloc, Enric Llopis, Vicent Murguí i Neus Domínguez. Producció @vicentgalduf. Música: La Familiar de Benissanó i Saó)
Està dins de Llíria… però no és Llíria; està entre el Carraixet i el Túria… però rega de la Font de Sant Vicent; té un castell… però està enmig de l’horta; té el pou de la Salut… però es diu el pou del Bancal. Benissanó és el petit cor del Camp de Túria, fortament relligat als seus veïns de Llíria, Benaguasil, la Pobla, Bétera i Olocau. És un poble profundament marcat pel seu passat islàmic i senyorial. El nom i molts topònims són dels amazics; el castell i les muralles són senyorials. La tradició ha fet del seu nom una etimologia popular relacionada amb la sanació: ‘el rei Beni enfermo estava, y tu agua lo sanó, por eso todos te llaman: Benissanó, Benissanó’. Les muralles senyorials van ser una protecció imprescindible que els resguardava de veïns poc amistosos. L’aigua, sempre l’aigua, la guerra de l’aigua. Aigua de séquies, aigua de pous… del subsòl, dels fonaments. Benissanó és un diàleg entre la superfície i l’inframon, l’aigua naix, l’aigua que s’engul la terra. Mocàtil, el guerrer, continua vigilant des del fonament del pou…
En l’anterior pòdcast, 2n programa de la 4a temporada, vam llegir la notícia d’una “energúmena” que estava a la Cova Santa i acudí a Benissanó a implorar la curació davant de la verge del Fonament. Ara volem ampliar i posar en context aquella notícia periodística tot relacionant-la amb les antigues pràctiques curatives que es realitzen a Benissanó des de temps immemorial.
Successos i desgavells als pobles edetans: un galliner de notícies! (Crònica negra del segle XIX, primera part)
Cap al final del s. XVIII es va generalitzar un nou mitjà de comunicació: la premsa escrita. Eren uns senzills fulls de paper plegats per la meitat, amb quatre cares, on s’escrivien notícies, avisos, col·laboracions literàries, etc. Durant la primera meitat del s. XIX, aquest ofici es va consolidar amb empresaris, periodistes, propaganda comercial, etc. que van perfeccionar les publicacions diàries -els diaris- els quals esdevingueren un mitjà de producció i guany econòmic per als capitalistes del negoci. Tot això comportà la competència d’altres periòdics i el naixement del màrqueting que ajudava a vendre un millor producte.
Per una altra banda, en aquest mateix període es van viure a les nostres terres uns fets bèl·lics molt importants: la Guerra del Francés i la Primera Guerra Carlina, la qual acabà el 1840. Després de la guerra, una guerra civil, reaparegué als nostres camps i muntanyes un fenomen endèmic a la península Ibèrica: el bandolerisme. Però en ambients més urbans també s’incrementà la criminalitat en ciutats, pobles i poblets. Tothom tenia armes a casa i els ànims s’esvalotaven amb qualsevol fet. L’espurna de la violència saltava amb molta facilitat. Eren molt freqüents els crims, els robatoris, els ferits…
En aquesta mateixa dècada del 1840 aparegué el magnífic diccionari de Madoz, el qual fa una “estadística criminal” on s’assenyala la província de València com el lloc on el percentatge de criminalitat és més alt, però, dins de la província, és precisament al Camp de Túria -el partit judicial de Llíria- on les cotes de criminalitat arriben al punt més alt amb 94 condemnats el 1843, els quals usaven tota classe d’armes de foc, armes blanques i fins i tot el verí. El diccionari posa en relleu l’especial acarnissament, astúcia i traïdoria dels criminals.
Vistes aquestes coses, l’incipient periodisme del s. XIX, especialment el de Madrid, estengué una espessa xarxa d’informadors i corresponsals per “províncies” els quals assortien i nodrien els diaris madrilenys amb nombrosos fets espaventables i crims horrorosos que feien pujar les vendes dels diaris.
Nosaltres presentem ací una selecció de notícies dels nostres pobles que, tal com s’esdevenia cap al 1850, un lector llegia en veu alta del periòdic en una cafeteria de Llíria o en una taverna de Benaguasil o la Pobla mentre els contertulians, espantats i amb el cor glaçat, escoltaven el succés i comentaven els detalls macabres del fet.
Fins ací, la mirada retrospectiva als diaris madrilenys que parlen dels nostres pobles. Hem observat les reaccions d’una gent que, davant els problemes, s’ha vist superada per un desig de venjança que els ha portat a prendre’s la justícia per compte propi i també hem vist dibuixada una societat amb un alt grau de credulitat i desinformació. Per una altra banda, els periòdics ens han informat de les festes, dels bous de carrer i de la fira de Sant Miquel, amb els ramaders del Pla de l’Arc, els focs artificials i la música popular del gran Pastrana, i on trobem a faltar, per cert, les grans bandes de música que en aquells anys estaven encara en un estadi embrionari i que avui són un element imprescindible en les festes de setembre. Tot plegat representa una mirada retrospectiva que, sense dubte, ens ajuda a comprendre millor el present…
Accedir a l’Episodi 2 de la Quarta Temporada, “Successos i desgavells als pobles edetans: un galliner de notícies! (Crònica negra del segle XIX, primera part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
“Moltes i molts coneixem la terrible història de Sweeney Todd el barber diabòlic del carrer Fleet a Londres, gràcies a la pel·lícula de Tim Burton del 2007, amb Jhonny Deep fent de barber diabòlic i a Helena Bohan-Carter d’ajudant d’aquest assassí en sèrie. El que poca gent sap és que aquesta història del barber que va assassinar a desenes de clients i que després feia pastissos de carn amb els assassinats, gràcies a la seua companya fornera, té el seu origen en uns macabres fets ubicats a la ciutat de València.
Anomenat, o conegut, com al “Barber diabòlic del carrer dels Manyans”, se sap de la seua existència per les dades i anotacions que s’han pogut recuperar del dietari del segle XIX de Pablo Carsí i Gil ‘Cosas particulares, usos y costumbres de la ciudad de Valencia, 1800-1873’ Gràcies a l’estudi i transcripció que d’ell va fer Rafael Solaz Albert.
“. . .En la calle de Serrageros, entrando por la de San Vicente, a la derecha, sobre la metad de la calle, hay como un corral que tiene puerta a la calle, entrando por allí se sale a una taberna que hay en la calle de la Pellería que todo forma una casa. Ensima de esta puerta hay trescabesas de piedra de hombre de las que se cuenta que en otros tiempos había una barbería, y que a los que entraban a afaytarse los mataban y rovaban, y otros añaden que en la otra casa avia una pastelería, y metían en los pasteles carne umana de los que mataban. Esto fue un hecho verdadero…”
De la construcció que parla Carsí no queda pràcticament res, ni la taverna, ni la barberia, ni el corral, ni tan sols la casa amb “tres caps a la porta”.
Una dada curiosa és que prop de la localització de l’antiga barberia estaria el desaparegut cementeri de Sant Martí, que va ser traspassat entre 1805 i 1806,
amb motiu de la Reial orde expedida pel Carles III un 3 d’abril de 1787, que per dir-ho així “bandejava els cementeris extramurs de la ciutat” o “… fora de les poblacions sempre que no hi haguera dificultat invencible o grans amplàries dins d’elles, en llocs ventilats i immediats a les Parròquies i distants de les cases dels veïns.
Quant a la història anglesa, en 2007, el periodista Peter Haining va publicar el llibre “Sweeney Todd: The Real Story of The Demon Barber of Fleet Street” on assegura haver trobat aquestes proves que confirmen la història a Londres.
Segons el conte, la història de Todd està basada en un home que va ser processat pels seus crims en l’Old Bailey i va ser penjat en el llogaret de Tyburn el gener de 1802 enfront d’una gran multitud. No obstant això, no es troba cap document sobre el judici ni en els arxius de l’Old Bailey ni en el Newgate Calendar. Tampoc existeixen articles de premsa sobre el procés o l’execució.
Si bé Peter Haining presenta la història com un fet real, no ofereix cap dada específica o comprovable. Alguns detractors del periodista, com Lucian Vaizer, argumenta que el mite de Todd pot provindre d’una adaptació anglesa de la llegenda urbana parisenca de La Posada dels Tres Reis de més de quatre-cents anys d’antiguitat, on es matava els viatgers incauts que eren servits com a plat als hostes de la posada francesa. Aquesta, potser, també va inspirar Jaume Roig quan va escriure l’”Espill o Llibre de les dones” (1460) on el el capítol dedicat a París apareix una pastisseria on feien pastissos amb carn humana.
No sabem si la història valenciana realment va ser certa, però sí que sabem que, almenys, està documentada per Pablo Carsí i podem situar-la, al contrari del que ocorre amb la història anglesa. Llegenda o no, la pròxima vegada que passegeu pel carrer dels Manyans recordeu que allí, tal vegada, va haver-hi a València una barberia on mataven a la gent i utilitzaven la seua carn per a fer pastissos…”
“El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de cinema de Llíria”
Estem al 14 de juny de 2023, a les portes de l’estiu. Són les 7 de la vesprada i l’entrada a l’IES Laurona és un formigueig de gent que va i ve, pregunten ací i van cap allà. L’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria, gestionada per l’incansable Pep Jordà, celebra al Saló d’Actes el final de temporada amb una xarrada sorprenent. L’invitat és Josep Antoni Llibrer Escrig, un historiador medievalista i investigador de la localitat que ha anunciat el rescat de l’oblit d’un insigne llirià, gairebé desconegut actualment. Quan el públic, pacient, esperava una historieta de moros i cristians, Toni Llibrer, partint d’unes dades publicades per un altre historiador de Llíria, Francesc Rozalén, assistent en primera fila, desenvolupà una brillant i extraordinàriament amena, insospitada relació de la biografia i l’obra d’Armand Guerra, amb un públic vibrant i incrèdul de les dades, fotos, mapes i fragments de pel·lícules i textos que Toni Llibrer ens va exposar. Aquest historiador va exhumar, des del silenci programat de la postguerra, la figura d’un extraordinari llirià, anarquista i artista per parts iguals, que a partir de les seues paraules ha tornat a cobrar vida i a brillar de nou en l’espai d’Edetània.
Amb aquest pòdcast recuperem un nou personatge, de cine i de museu, que ens il·lumina amb les seues idees i obres pensades per i per al poble…
Joan Bell-lloc
Música del programa: Paco Ibáñez “Les Anarchistes” (de Leo Ferre) i Jean Ferrat “Potemkine”
Accedir a l’Episodi 9 de la Tercera Temporada, “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Estrenem nova sintonia del pòdcast: 
Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.
