Amb la participació de Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.
Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d’Aitona i Jaume Gaçol… i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial…
Amb l’historiador Juanjo Adrià. Introducció Joan Bell-lloc.
“El mas de Casino estava situat a 2,5 llegües de Llíria (uns 12 km) i es trobava entre el Villar, Pedralba, les Alcubles i Llíria, aquesta més desplaçada cap al sud-est.
Als camperols d’aquesta explotació agrícola els resultava una feinada anar i tornar a Llíria per als serveis de la parròquia o per a les qüestions administratives. A més, aquest enclavament havia sorgit per a la permanència dels treballadors dels camps del voltant, ja que estava molt prop de les masies més importants de Llíria.
La Fardeta, el mas del Frare, el mas de Moia, l’Espinar (del monestir de Sant Miquel dels Reis), el mas del Jutge, la casa de Camp (dels frares de Portaceli) i moltes altres masies eren llocs on vivien tot l’any els masovers i eren grans propietats de terratinents de València o dels frares de Portaceli, dels quals depenia també la parròquia de Llíria. L’actual camí dels Frares és una mostra de la necessitat de connectar Portaceli amb les seues finques.
La població de Llíria, en el 1510, era de 1.021 persones; en 1535 n’hi havia 868, per culpa d’una epidèmia; en 1596, n’eren 2641 i el gran bot es feu en el 1787, amb 7069 habitants. Aquest augment demogràfic va exigir l’augment de les terres de conreu i propicià la creació de noves masies. La majoria se servien de trulls per a obtindre el vi del raïm que es produïa en gran nombre d’hectàrees de la zona. La fil·loxera i el míldiu, a França, van estimular el conreu de la vinya en l’extens terme de Llíria. Es produïen vins de baixa qualitat i vi de past per a fer aiguardent.
L’existència d’alguna font, la del Canyar, així com el pou fet el 1910, també ajudaven a l’extensió de l’explotació agrícola.
A més de les masies hi havia els cellers, alguns dels quals encara romanen, com les bodegues de Casinos, les de Torres o les Vint-i-quatre. Tenien la funció temporal d’acollir els treballadors de temporada de les collites, la majoria dels quals eren d’Alcubles.
El 1787, el clero de Llíria aconsegueix la creació d’una parròquia a Casinos, per les necessitats «espirituals». Estava dedicada a santa Bàrbara, protectora de tronades i pedregades. Un campanar marcava les hores i els rituals religiosos, com una mena de WhatsApp d’aleshores.
La Constitució de 1812, de Cadis, recomana la constitució d’ajuntaments quan arriben els nuclis a 1000 habitants, o quan és recomanable. El desgavell del regnat del «Desitjat», Ferran VII, que reprén l’absolutisme, el cop d’estat de Riego i la tornada a l’absolutisme, així com la Primera Guerra Carlista i la regència de M. Cristina són entrebancs que alentien la segregació de Casinos. Tanmateix, el motí d’Aranjuez, Espartero i la política dels liberals afavoreixen la segregació. Els límits del terme significaren una gran disputa que durà més de 20 anys. A Casinos, amb el 10% de la població de Llíria, li corresponien 2700 hectàrees, les quals quedaran en unes 400.”
“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l’any 1274.
A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de “mulieres sanctae” i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.
Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a ‘rescluses o beates’, tant a Catalunya com al Regne de València.
Aquest fou un moviment revolucionari per l’espiritualitat i l’autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Introducció de Joan Bell-lloc. Presenta Miquel Martí. I amb la participació dels historiadors Ester Alba i Jose Luís Arcón…
“El 2 d’octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l’ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d’aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.
Contradiccions a banda, l’emperador Napoleó manà al mariscal Gabriel Suchet l’ocupació efectiva de les terres valencianes i aquest general feu mans i mànigues per dur-ho a terme tan ràpidament com pogué. El teatre d’operacions prèvies va ser el Camp de Morvedre. Des de Sagunt, Suchet preparà la conquesta de la ciutat de València i, entre aquestes maniobres, va tenir lloc un combat entre les nostres tropes i les invasores al Camp de Túria, més concretament a la Vallbona. Era un terreny ideal, tot pla i creuat de séquies que impedirien el pas dels atacants. El 2 d’octubre del 1811, l’exèrcit francés avançà des de Sagunt, pel camí de Llíria, cap a Bétera i arribà a les Ventes de Vallbona, on començà l’enfrontament bèl·lic a banda i banda de la séquia de l’Alguasil. Hi va haver alguns punts de resistència, com el maset Vell o la torre de Bava, a l’Eliana, però ni séquies ni regadores impediren la desbandada total de les tropes espanyoles que, botant màrgens, cercaren refugi a l’altra banda del riu, a Riba-roja. D’altres, per Benaguasil, es van arrecerar dalt de les Rodanes, a Vilamarxant. Després vingué la derrota definitiva del Puig i, finalment, entrava Suchet triomfal a València on, per cert, va ser molt ben rebut.
Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el “raval de Suchet”, la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l’actual “carrer de les Ànimes”, molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou.
El mariscal Suchet, ara ja distingit amb el pompós títol de “duc de l’Albufera”, va deixar escrites les seues experiències bèl·liques en el conegut llibre, traduït al castellà, Memorias del mariscal Suchet, una referència imprescindible per a tots els erudits i historiadors que estudien el tema.
Aquesta batalla de la Vallbona, tot i no ser coneguda popularment per la majoria dels habitants de la zona, ha estat profusament comentada i explicada pels historiadors de casa nostra. Sarthou, per exemple ja escrivia el 1917 que: “En 2 octubre 1811, el general Suchet vino personalmente aquí [a Benaguacil] a atacar a don Carlos O’Donell“.
L’any 1967, Vicent Genovés i Amorós, historiador i valencianista, especialitzat en l’època napoleònica, va editar una bella obreta titulada València contra Napoleó. Quan el llibre encara estava a la impremta, els redactors d’una revista local de Benaguasil, Amunt, van invitar-lo a fer una primícia del seu llibre i l’autor va redactar un petit article titulat: “El combat de Benaguacil, quan la Guerra de la Independència, 2 d’octubre de 1811”, un text que podeu trobar als nostres webs de “Cròniques Edetanes”. En aquest llibre, Genovés segueix en línies generals les memòries narrades pel mariscal Suchet i diu:
“L’endemà a migjorn, el mariscal Suchet s’adonà que els espanyols s’havien desplegat en orde de batalla per l’horta de Benaguasil i la Vallbona, darrere d’una ampla séquia […]”. I més avant continua: “Els espanyols emprengueren la retirada en dues direccions acuitats pels francesos, tot i aprofitant la dificultat que per la persecució oferien les abundants séquies i sequiols de la Vallbona”.
L’11 d’octubre d’enguany, 2024, a l’emissora local de Ràdio Pobla, l’amic Miquel Martí va entrevistar dos historiadors, la doctora Ester Alba i el llicenciat José Luis Arcón, autor d’un llibre de recent aparició, Sagunt, la batalla per València, en què es narren amb detall i profunditat els fets ocorreguts a la Vallbona el 2 d’octubre del 1811. Al llarg del programa apareixen nombroses dades referents a l’estratègia seguida pels generals d’ambdós bàndols, el nombre de soldats, de ferits i de morts, així com altres aspectes del combat. També es dona a conéixer l’aparició d’una nova tesi doctoral, a punt d’eixir, la qual està centrada en aquest combat.
Una part de la tertúlia es dedicà al comentari dels topònims relacionats amb aquest fet, com ara el nom del combat, que per uns és conegut com la batalla de Benaguasil i per altres com la batalla de la Pobla. De fet, Suchet, l’anomena la batalla de la Pobla de Benaguasil. També s’hi proposà la batalla de les Ventes, ja que fou allí on començà el combat. Nosaltres tirem pel dret i l’anomenem la “batalla de la Vallbona”, un nom que engloba tots els noms anteriors i que n’inclou també d’altres relacionats amb aquest episodi bèl·lic, com el mas Vell i la torre de Bava.
Un altre element de la tertúlia, esmentat pel mateix Suchet, és el de la “capelleta” situada enmig de la fragorosa batalla. Pel context no pot ser altra que l’antiga capella de la Trinitat, documentada ja el 1791, i que després de la batalla restà completament derruïda. La feren nova el 1815 i de nou va ser enderrocada cap al 1950 per edificar l’actual església de la Trinitat i Sant Josep a les Ventes. Alguns han confós aquesta capelleta de la batalla amb l’ermita de Sant Sebastià, situada a prop d’un quilòmetre de l’anterior.
La tertúlia acabà amb una proposta sorprenent, la recreació històrica de la batalla del Tollo, un altre fet bèl·lic esdevingut prop d’Utiel el 1812. Un grup d’entusiastes locals recrea cada any aquell fet per tal de conservar-ne la memòria. Es tracta d’una proposta que ens sembla magnífica i que també es podria aplicar a diversos fets històrics esdevinguts en terres edetanes al llarg de la història, els quals corren el risc de caure en l’oblit. Alguns successos dignes de ser representats i recreats popularment a la nostra comarca podrien ser l’alçament de Benaguasil (1526), l’expulsió dels Moriscos (1609), el combat de Vilamarxant (1706), la batalla de la Vallbona (1811) o el combat de Sant Miquel (1874).”
Joan Bell-lloc
A continuació podeu escoltar el programa complet de Ràdio Pobla dirigit per Miquel Martí, amb Ester Alba i Josep Lluís Arcón.
Després de laprimera part del pòdcast dedicat a la fàbrica de Ríos, on parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d’aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s’aturà l’eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l’entrevista a Juanjo Adrià que tingué lloc a la Ser el dia 25 d’agost proppassat. També podreu escoltar l’havanera de les Filadores de Llíria en una versió actualitzada del grup Corbella.
I des de “Cròniques Edetanes” aportem documents complementaris en aquest programa: al principi del pòdcast escoltareu unes gravacions de 1987 sobre cançons edetanes realitzada per Joan Bell-lloc i interpretades en aquell moment per la veïna de Llíria Fina Gil Zapata… comença amb unes estrofes dels 1940 sobre la fàbrica de sacs i una havanera de finals del segle XIX que cantaven en la fàbrica de la seda de Llíria… una anècdota del 1946, des de la Vallbona, de Matilde Garcia amb Rios com a protagonista ‘culinari’… descarregar-se el llibre complet ‘La fàbrica dels sacs de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974)’ de Joan Josep Adrià i Amparo Castillo Mas… i vos deixem ací als webs imatges històriques sorprenents en alta definició que ens ha realitzat l’amic Roberto Tórtola Contreras i on, ampliant-les, podreu observar perfectament la Llíria oblidada…
Foto acolorida del Pla de l’Arc al 1921, aproximadament els terrenys per on s’instal·là la fàbrica
Llíria sense la fàbrica de Sacs segur que hauria estat molt distinta i estranya a l’actual… amb ella arriba al nostre municipi una gran transformació econòmica i social… però, sobretot, a la llarga una alteració i gran millora urbana que marcà el seu present i futur… I dos noms propis d’alcaldes edetans: José Pérez Cotanda, “Capsa“, aconseguí que Rios portara el 1929 la seua empresa de Russafa a Llíria… i cinquanta-cinc anys després, el 1984, Vicent Soldevila Gómez va guanyar per al nostre poble un solar de 77.000 metres quadrats… el primer té com a reconeixement té un carrer des de 1979 que va del cantó de les Escoles cap a la Venta i el segon ben bé mereixeria donar nom al xicotet parc i recinte de jocs infantils que hi ha enfront del Centre de Salut al cor de l’antiga fàbrica de Rios…
Llíria aèria 1970 acolorida amb la fàbrica dalt
El 14 de març de 1974 fou l’últim dia que la plantilla de Fatex –la denominació última de Ríos- treballà a la fabrica del Pla de l’Arc. El dia 15 no travessaren la porta les onades quotidianes de treballadores i treballadors. L’aventura lliriana dels germans Ríos havia durat 45 anys.
Accedir a l’Episodi 14 de la Quinta Temporada, “Llíria i la fàbrica dels sacs de Ríos, 1929-1974 (segona part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Al llarg del pòdcast, aquestes imatges formen part del passat de Llíria que vos anem contant…
Llíria principis segle XX, amb el castell, la torreta… i la torreta redona
Plaça Partidors 1958
Séquia Major original 1910, que després seria el camí que anava a parar a l’Institut
Projecte Casetes Noves 1942
Casetes Noves 1960, pont de la séquia Major per la part on està ara l’èsglesia
Carrer del mig 1961, el pont d’abans… i al fons les maces dels Cantó, la fàbrica dels Batoll…
Desmuntatge maquinària fàbrica Rios 1975
Llíria 1927
Primera vaga sols de dones documentada durant el franquisme. A Llíria 85 treballadores la secundaren el 2 i 3 de juny de1943. Ho escoltareu a partir minut 56 del pòdcast
Bàndol municipal llegit a Llíria i Benissanó el 2 de juny de 1943
Novel·la històrica de Vicent Ros
A finals de 1958 hi hagué al País Valencià una detenció de 22 militants comunistes. D’ells, 9 treballadors de la fàbrica edetana, de Llíria i Benissanó, que varen acabar empresonats.
“La lluvia en el muro” és un treball del llirià Vicent Ros Gabarda, publicat l’any 2016 per l’editorial Chiado, i que relata novel·lescament aquests fets.
Una novel·la complexa, matisada i rica de perspectives on l’autor aconsegueix recrear un poble i un ambient en una desventurada època en blanc i negre.
Gàtova és el sostre del Camp de Túria, situada a l’ombra del Pic de l’Àguila i a recer del Gorgo, que amb els seus vora mil metres és el punt més alt de la comarca. També és la vila pròdiga de les terres edetanes, ja que per un caprici de l’Administració Central, va ser inclosa en la província de Castelló el 1833, cosa que produí tot un seguit de problemes comunals amb els seus veïns de Marines i Olocau. Finalment, des de fa trenta anys, es va reincorporar a la nostra comarca, el seu lloc natural d’on mai hauria d’haver estat separada.
Eduardo Jaime Tello Torres
Amb aquest programa que dediquem al poble, volem posar en relleu, també, el treball d’un fill de Gàtova, Eduardo Jaime Tello Torres, cronista de la vila, músic i cantant entusiasta que ha donat vida al manteniment del folklore local, que considerem també comarcal, i que té la seua màxima expressió el 24 de setembre, festivitat de la Mercé, patrona de la vila. Com a amant del seu petit país, Eduardo ha dut a terme una labor de recol·lecció minuciosa del tresor toponímic gatover i és això, precisament, el que exposarem en aquest programa de Cròniques Edetanes: Gàtova i els seus noms de lloc. Joan Bell-lloc ha mantingut una conversa amb Eduardo Jaime on presenta gradualment els principals indrets de la vila, especialment l’oronímia o noms de l’accidentat relleu de Gàtova: pics, serralades, coves, rotxas i collaos. També s’ha parlat de la hidronímia, és a dir, dels barrancs, fonts, basses. Després venen els camins i les construccions. Però deixem la paraula a Eduardo Jaime que ens guie pels racons del terme gatover.
Joan Josep Adrià ha continuat investigant diversos aspectes d’aquesta emblemàtica fàbrica de sacs de Ríos, així com de tot un conjunt d’aspectes històrics i econòmics, de problemes, de la seua repercussió social i de les conseqüències d’aquest important centre industrial que durant dècades va marcar la vida laboral de milers de llirians, especialment de llirianes, i d’altres veïns dels pobles edetans. Fruit de tot açò va ser la publicació, juntament amb Amparo Castillo Mas, del llibre esmentat. Actualment, continua participant en diversos actes, presentacions i jornades en què exposa les conclusions i noves aportacions sobre el tema.
Per això, hem mantingut una llarga i amena conversa amb ell sobre aquest assumpte que, per la quantitat d’informació, dividirem en dos programes. En aquesta ocasió, Juanjo Adrià exposa les línies generals de la industrialització a Llíria, especialment des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX. I dins d’aquest apartat ens explicarà, fil per randa, l’aparició, el desenvolupament i el final de la fàbrica de Ríos, tot situant, enmig, fets històrics tan importants com la guerra del 36.
Hem deixat per al pròxim programa dos aspectes que són conseqüència de la fàbrica de Ríos: l’aparició de les Casetes Noves i la conflictivitat laboral.
I ja comencem la tertúlia amb el nostre convidat, Juanjo Adrià
Accedir a l’Episodi 12 de la Quinta Temporada, “La fàbrica dels sacs de Ríos, una indústria del passat llirià (primera part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Avui parlem dels masos de la Vallbona i volem començar situant mentalment aquells que ens escolten. Al Camp de Túria, si més no, hi ha tres tipus de masos segons la seua posició. En primer lloc, tenim els grans masos del secà, com són els del Pla de Llíria o els del secà de la Pobla, així podem esmentar la Casa de Camp, la Casa de Carlos, l’Espinar o el mateix mas de Casinos; i a la Pobla hi havia la Casa Blanca, la Casa de Maquívar o el mas de Ximenes.
Tota una altra cosa són els masets, petites casetes situades enmig de l’horta poblana amb quatre parets i un porxe per guardar les eines, l’haca i passar un parell de nits. Així tenim el maset d’Antimo, el mas de la Barraqueta, el maset dels Jaumets o l’antic maset del Grill.
Per últim, cal esmentar un tercer grup que es troba “on comença l’horta i acaba el secà”, com deia Raimon. Són els masos més importants de la Vallbona. Es tracta de grans masades, edificis complexos amb diversos habitatges, almàsseres, trulls, estables, corrals, cuines, pous, eres, etc. La seua posició és sempre la mateixa: a la vora de la séquia més alta, a la part de l’alter, on es junta l’horta i el secà, una posició ideal, ja que l’edifici està sempre en sec, però té l’aigua a la vora i no furta ni un pam d’horta.
Ací podem esmentar tots els grans masos de Benaguasil, com el mas del Riu, el mas del Baixó, el mas de la Nòria, el mas de Noguera, el mas de Sampa i, dins de la Pobla tenim l’antiga torre de Cervera, la casa de Bernal, el mas de Tous, el mas de l’Apotecari, el mas del Canonge, la torre de Bava, l’Almassereta, el mas Nou i els mateixos nuclis de Benaguasil, l’Eliana, el Bàrio i les Ventes de Vallbona. Són sempre llocs secatius i sanitosos, alts, on corre bon vent i l’aigua està ben a prop. Així són els masos de la Vallbona.
EL MAS NOU, RECUPERAT PER A LES NOVES GENERACIONS
L’Ajuntament de la Pobla ha adquirit recentment el mas Nou, un edifici monumental amb una gran extensió de terreny al seu voltant. Aquesta notícia ha posat damunt la taula la qüestió de la protecció del patrimoni cultural dels municipis per part dels ajuntaments i, tot aprofitant l’ocasió, Miquel Martí ha dedicat un dels seus programes de “La Tertúlia” de Ràdio Pobla a aquest tema.
Durant la conversa, amb Josep Jorge i Joan Bell-lloc, es fan comentaris sobre el paper que han jugat els masos poblans al llarg de la història, com a refugis temporals dels llauradors; indrets d’habitatges col·lectius, on diverses famílies convivien treballant les grans extensions del mas; com a sistemes d’inversió capitalista, on grans famílies valencianes compraven aquests masos com a llocs de producció. També van jugar el paper de llocs de refugi durant la Guerra del 36 i, més conegut encara, ha estat el seu paper de lloc d’aplec i esbargiment durant els tres dies de la pasqua poblana.
Però l’esdevenir històric ha donat a cada mas un final molt diferent. El sentiment col·lectiu de la Pobla encara està de dol per la desaparició traumàtica de la Casa Blanca, tot i que ja s’ha oblidat de l’existència del mas del Barranquet. L’enderroc del mas de Ximenes ha donat pas a una urbanització que, parcialment, ha conservat el seu nom, si més no. Altres encara perviuen, com a fantasmes enmig de l’horta, com el mas de la Lloca o el mas Nou. Alguns, però, han arribat fins als nostres dies encara mig habitats, com el mas de Tous, la casa de Maquívar o el maset Vell. Per una altra banda, imponents masies, com la torre de Bava, el mas del Canonge, el Ventorrillo, el mas de l’Apotecari o el mateix mas de l’Eliana han passat a formar part dels municipis veïns de l’Eliana i Benaixeve.
I paral·lelament a tots aquests grans masos, hi ha la partida dels Masets, on malviu a hores d’ara un ramat de casetes, moltes ja afonades i la majoria abandonades o vandalitzades. Són el testimoni d’un món i d’una manera de viure dels nostres avantpassats que ara, des del mas Nou, caldrà documentar, exposar i mostrar “in situ” per a conéixer la vida camperola, els costums i les activitats que es duien a terme en aquests grans casalots o en aquestes petites casetes rurals. Gràcies, doncs, a aquells responsables municipals que han salvat un important pessic de la nostra història, la qual serà motiu d’orgull i estima per a les futures generacions poblanes i comarcals.
“Diuen, Joan-Carles Martí i Toni Mollà en el seu llibre que acaba d’aparéixer amb el títol irònic Sobretot que perda el Madrid, diuen que, textualment, el futbol forma part de la memòria dels nostres orígens. I bé, l’entrevista que escoltareu a partir d’ara mateix ve d’eixa acotació que fan Toni i Joan Carles. Jo vaig arribar a Llíria quan tenia onze anys, a finals del 50, i la meua referència, el meu espai, va ser immediatament el futbol. El futbol en aquella època dels xiquets molt menuts, com era el meu cas, eren les dos parròquies de la plaça de l’Assumpció i la de Sant Francesc, eren els aspirants que es deien aleshores. Després vam anar creixent i sobretot vam anar creixent amb unes certes referències que per a nosaltres eren sobretot del futbol. Per a altra gent les referències eren les del bàsquet a Llíria. I les nostres referències del futbol eren fonamentalment dos. Aquests dos foren futbolistes professionals com eren Sime Galduf i VicentNavarro Pareja. Vicent vivia enfront del forn que tenien els meus pares al carrer Major, el forn de Sant Miquel, i molts dies Vicent jugava amb nosaltres, els xiquets, al carrer amb aquelles pilotes de drap o de paper que ens féiem nosaltres mateixos. Aquestes van ser els dos exemples més importants, ho he comentat moltes voltes. Un altre gran exemple per a nosaltres era Pedro García. Per a mi Pedro, a banda de ser un bon futbolista, és una de les millors persones que he trobat en la meua vida. I una altra quarta referència és Taroncher, amb qui vaig jugar encara en la segona refundació del club de futbol a Llíria i que per a la gent que aleshores teníem 17 i 18 anys, Taroncher era el nostre mestre.
El que escoltareu a partir d’ara, com dic, és tota aquesta experiència. Experiències dels que érem uns xiquets, i com jo moltíssims més xiquets a la Llíria dels anys seixanta relacionades amb el futbol i jo crec que res millor que haver pogut parlar d’aquell temps, d’aquell futbol, d’aquella manera d’entendre la vida i el futbol amb Sime Galduf, una de les persones més importants per al futbol a Llíria i sobretot per a una generació com la meua, de joves que aspiraven a jugar al futbol d’una manera o d’una altra, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista amateur, de tot. Per tant, espere que gaudiu d’aquesta conversa en la qual participa evidentment Sime Galduf, com a protagonista principal, i on està també el seu nebot Simó Jordan, editor del pòdcast. i on també estic jo, contant tots tres l’experiència de cadascú i del futbol a la ciutat de Llíria. Espere que vos agrade.”
Alfons Cervera
+ Amb l’anècdota d’aquesta fotografia comencem el pòdcast: final de copa 29 maig 1949. València 1- Athletic Club 0. A la part de l’esquerra de la imatge, Simeón Galduf (pare i iaio respectivament dels dos Simes) i Vicent Seguí, edetà d’adopció i autor del gol.
+ En epoques distintes, però Sime Galduf i Alfons Cervera compartiren el mateix equip local, “Aspirantat” vinculat a l’església de la plaça de Llíria. A la primera foto de 1949 Sime és el segon per l’esquerra i a la imatge següent, del 1960, Alfons és el tercer per l’esquerra.
+ Primavera any 1954. Un dels últims partits disputats al camp de futbol del Pla de l’Arc. Darrere, a l’esquerra, s’observa la fàbrica de Rios on actualment està el pavelló. Començant per l’esquerra, dempeus: Enrique el Florero, Pedro Garcia, Benjamin el Gallo, Pasqual, Fermin, Burgos i Soriano el Tranquilo. I acatxats: El Botifarrero, Navarro Pareja, Nácher, Sime Galduf i Silvestre.
+ Anys 50 Sime abans d’un partit amb la Penya Corbata.
+ Temporada 1953-54 amb el València CF juvenil. Sime és el segon per l’esquerra baix.
+ 13 novembre 1955, al Vallejo en un partit de juvenils del Llevant UE i València CF, al minut 73 de cap SimeGaduf marca l’empat a 1, resultat amb el qual acabaria el partit.
+ L’anècdota del Pic de l’Àguila (entre Gàtova i Altura) que narrem al pòdcast i que té com a protagonistes Pedro (segon per l’esquerra dalt) i Sime (tercer per la dreta baix) acabaria podent disputar la Penya Corbata el seu partit a Navaixes en agost de 1956… i golejant!!!
+ Any 1958, Sime debutant amb el CD Tortosa
+ Temporada 1959-60: estadístiques completes del CD Tortosa. Sime Galduf Lapiedra, esportivament ‘Galduf’, de 30 jornades va disputar 28 partits amb un total de 2.520 minuts i va marcar 7 gols.
+ 1960 al Collao, dos edetans il·lustres: Navarro Pareja amb l’Alcoià i Sime Galduf amb l’Alzira.
+ Any 1963, última temporada de Sime Galduf (baix segon per l’esquerra) a l’Alzira UE
+ Any 1966, renaix com a entitat el CF Llíria i allí trobem a Alfons Cervera (dalt, quart per l’esquerra)
Accedir a l’Episodi 10 de la Quinta Temporada, “Pinzellades del futbol llirià als anys 1950 i 60 amb Alfons Cervera i Sime Galduf”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Segons els lingüistes, la llengua és un fenomen humà que té dues cares inseparables, com una moneda. Per una banda, és un fet social: la llengua són acords que prenem entre tots els membres d’una comunitat lingüística. Un “got” és un “got” perquè tots estem d’acord. Els membres d’altres comunitats diuen “vaso, verre o glass”. Però la llengua és també un fet individual: només jo dic les coses com les dic, amb les meues paraules i els meus sons; un altre usarà paraules diferents o sons diferents. La llengua és, per tant, un fet social i, alhora, un fet individual.
Però al Camp de Túria som molt nostres i, entre aquests dos extrems hem situat el fet local i comarcal. Els sons i les paraules no són iguals a Llíria, a Benaguasil, a la Pobla o a Bétera. Diverses circumstàncies històriques i geogràfiques han produït unes variacions locals en el nostre català de cada dia. Són les varietats diatòpiques i diacròniques presents en totes les llengües del món.
Sense tractar de profunditzar massa, en aquest programa radiofònic dirigit per Miquel Martí repassarem algunes de les diferències en la parla local dels pobles edetans; veurem diferències fonètiques: si a la Pobla i Bétera diuen /tɛ́rrɛ/, a Llíria i Benaguasil diem /tɛ́rra/; diferències morfològiques com “tingam temps” o “tenim temps”. Però les diferències més sucoses les trobem al lèxic, on es mostra la diversitat d’origen dels pobladors que, des del s. XIII, han triat les nostres terres com a lloc de residència i repoblació.
Finalment, cal esmentar que als tertulians i filòlegs de la comarca (Joan Bell-lloc, Toni Contelles, Ximo Pelejà i Lídia Julio) s’han afegit les veus d’algunes persones de fora que també han estudiat la nostra parla comarcal, com ara la doctora Maria Isabel Guardiola, especialista en la figura de Josep Escrig, un llirià que el 1851 ja publicà un gros diccionari “valencià-castellà” on recollí diversos “llirianismes”, molts dels quals comentem en aquesta tertúlia radiofònica.
La nostra intenció, en fer aquest programa, és donar una lleugera visió superficial de la riquesa lingüística, de l’estat de salut de la llengua i dels estudiosos que s’han fixat en les paraules que cada dia usem els habitants d’aquesta comarca. Esperem que açò done peu a l’inici i aprofundiment de més i millors estudis del parlar dels pobles edetans.
Amb Miquel Martí… i Manolo Miguel, Sime Jordan, Isma Cantó, José Miguel Ferrandis i Josep Pérez. introducció musical de Sime Galduf i pròleg d’Alfons Cervera…
A principis dels anys setanta del segle passat, una història anava de boca en boca per terres edetanes on tots juràvem i perjuràvem que era verídica i amb ella vàrem créixer… “el maig de 1969 a la fase final del campionat d’Espanya juvenil en Sòria el bàsquet Llíria s’enfrontava al tot poderós Reial Madrid i en un final molt igualat Isma Cantó va driblar al pivot, després mític jugador, Rafa Rullán passant-li per davall les cames… el de Llíria aleshores era prou poqueta cosa mentre el mallorquí de l’equip blanc quasi fregava ja els dos metres… el base edetà va encistellar… però els àrbitres l’anul·laren xiulant uns inexistents passos que varen possibilitar que els de Madrid derrotaren als valencians injustament per tan sols un punt”…
Llegenda urbana? Metàfora? Tant se val!!! La convertirem en el nostre ADN esportiu que reflectia l’esperit del club que s’havia creat trenta anys abans i que mig segle després continuava engrandint-se: la xicoteta nau del Bàsquet Llíria sempre plantant cara a tots els Goliats que s’han posat per davant en el seu viatge cap a Itaca… una mostra? Dies enrere, el maig de 2024 aconseguien brillantment un nou ascens ara a la LEB-Plata… i un 25 de maig de 1991, hui fa exactament trenta-tres anys, el club de Llíria tocava el cel apujant esportivament a la màxima categoria del bàsquet peninsular, l’ACB…
D’ací aquest programa del nostre pòdcast en col·laboració amb Ràdio Pobla, emès en directe el 19 d’abril de 2024 que escoltareu a continuació i que també podreu veure a YouTube i a Facebook… Miquel i Joan prenen la paraula…
“En 23 d’abril 1653, los fills y hereus de Dª Eulàlia Olginat y de Perellós veneren al prior y frares del convent de Nostra Senyora del Carme de la ciutat de València una casa ab son corral y andanes, situada y posada en la Pobla de Vallbona, alias de Benaguasil, en lo carrer Michà, per lo qual es va al portal de les Heres. Èstà confrontada per una part ab lo forn de dita vila, que era de don Nofre Assió, carrer Michà enmig; per altra part ab casa de Pere Folgado y ab casa de Jaume Agost, carrer que va al portal de les Heres enmig; y ab uns patis de casss derruïdes que eren de Domingo Ximémez; y per davant ab la Sisterna, dit carrer enmig.”
(Text extret del Llibre ‘Cappatró’ del 1713 sobre els béns dels carmelites de València. Ací consten totes les propietats que tenien aquests frares a l’Eliana i també les que tenien a la Pobla de Vallbona, tant les urbanes com les rurals.)
“Igualment, dits frares compraren un hort situat dins los murs de dita vila, en lo carrer Fondo, o de Baix, ab diferents arbres, rodat de paret. Confronta ab lo moreral de don Nicandro Assió, mur de dita vila, séquia y senda enmig; y ab la altra part de dit mur, per la qual es pot anar a Ribarroja; y ab la casa de Sent Onofre, que solia ser monastir.”
(Aquesta narració, a l’igual que l’anterior, pertany al Llibre ‘Cappatró’ dels carmelites del Cap i Casal i conservat a l’Arxiu del Regne de València. Entre els diversos béns, hem vist dues cases situades al nucli històric de la Pobla, on apareixen diverses referències urbanístiques, com els portals, la Cisterna o el monestir de Sant Onofre…)
Accedir a l’Episodi 7 de la Quinta Temporada, “Pinzellades de toponímia urbana de la Pobla de Vallbona, amb Joan Bell-lloc i Miquel Martí”, des de les següents plataformes de pòdcast:
El 1924 nasqué a Burjassot el gran poeta Vicent Andrés Estellés i enguany moltes institucions i associacions valencianes i valencianistes commemoren aquest centenari. Nosaltres, matiners com som, ja li vam dedicar un programa de Cròniques Edetanes el desembre passat: “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles“. En aquell pòdcast, núm. 36, un grup de joves estudiants recitaven un recull de versos espigolats per Clara Rozalén on la ciutat de Llíria era la protagonista de diversos poemes estellesians.
Ara és l’entitat Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria la que, dirigida per Pep Jordan i representada per Paco Marín, ha volgut sumar-se al centenari del poeta de Burjassot. L’acte, celebrat el 25 d’abril, ha consistit en la presentació del llibre Una tendresa oculta, on el professor i poeta Jaume Pérez Montaner recull i mostra una memorable antologia de la millor poesia de Vicent Andrés Estellés.
El ponent, amb un llenguatge lúcid i brillant, va presentar les seues vivències, la seua relació amb el poeta burjassotí i els motius que el van impulsar a publicar aquesta antologia estellesiana. Però deixem al mateix Jaume Pérez Montaner que ens conte de viva veu el seu relat.
I després d’assaborir els pimentons torrats, moment d’escoltar una selecció de les intervencions posteriors de la gent… magranes, Llíria, premi d’honor de les lletres catalanes, repressió, paraules explicatives del propi Estellés en una entrevista de 1987, roses de paper, Montevideo… El públic pren la paraula… i Paco Marin, conductor d’aquest acte, posa el punt final recitant a Vicent Andrés Estellés…
Fins ací les paraules de Pérez Montaner, el qual ens ha fet veure la profunditat i l’extensió dels poemes d’Estellés, admirat pels grans estudiosos de la literatura occidental, traduït a diverses llengües, però també un home senzill, fill de forners, molt pròxim als problemes i al llenguatge de la gent que l’envoltava, a la gent del poble.
A continuació hem escoltat les aportacions de diversos membres del públic i les contestacions del ponent, amb la qual cosa s’han afegit nous aspectes relacionats amb l’obra i la vida d’Estellés. Així, hem conegut la concessió del premi d’honor de les Lletres Catalanes i la furibunda reacció dels propietaris de Las Provincias que el van acomiadar immediatament.
Especial importància han tingut les paraules de Paco Rozalén, el qual va posar damunt la taula el tema poètic de “les magranes”, un element simbòlic que es repeteix sistemàticament en l’obra estellesiana i que creu íntimament relacionat amb l’experiència del poeta en les seues visites a Llíria, tal com ja es va posar en relleu en l’anterior pòdcast núm. 36.
En resum, un Jaume Pérez Montaner ens ha presentat la vida i l’obra del més gran poeta valencià des d’Ausiàs Marc, un home “com qualsevol altre”, que va saber retratar en vers les tribulacions, els conflictes i els sentiments de la gent del seu temps i del seu país, que és el nostre.
Accedir a l’Episodi 6 de la Quinta Temporada, “Vicent Andrés Estellés: una tendresa oculta, amb Jaume Pérez-Montaner”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
La guerra de Successió deixà profundes marques al Camp de Túria. Els seus habitants es van posar, indubtablement, al costat de l’arxiduc Carles, ja que aquest va ser l’únic que jurà els nostres furs. El borbó, com demostraren els fets, portava des d’un principi unes altres intencions: assimilar el nostre regne als castellans, per això mai no jurà els furs valencians.
La gent dels pobles edetans veien en el borbó un perill i, juntament amb la resta de valencians, catalans i aragonesos, prengueren les armes per tal de defensar el seu territori d’un enemic declarat de les nostres constitucions i llibertats centenàries.
La guerra acabà molt malament per a la nostra causa, amb pobles destruïts i cremats. Alguns, com Xàtiva, Vila-real i Dénia, són ben coneguts, però n’hi hauria molts més que han romàs en un silenci complet. També en terres edetanes hi va haver una forta repressió. Ben conegut és el cas de la vila reial de Llíria, donada i regalada com a “justo derecho de conquista” al duc de Berwick. També coneixem bé el saqueig del monestir de Portaceli amb l’exili del prior i altres monjos. Però el mal d’Almansa fou molt més profund i afectà molts més llocs. Per això, en aquest pòdcast volem traure a la llum un cas tan oblidat com ignorat: el 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V.
Moscoso, el comandant borbònic, manà que fora destruït el poble de Pedralba, situat un poc més amunt de Vilamarxant, perquè els seus habitants havien pres les armes i havien tallat el pont per tal d’evitar el pas de les tropes ocupants “aquel conglomerado petulante y necio de campesinos estaba convencido de que la guerra debía estar sostenida por sus propias fuerzas y cada pueblo, como si fuera un campamento fortificadísimo, debía enfrentarse al enemigo. Por tanto, cuando tomaron las armas y atacaron al ejército borbónico lanzaron sobre sí el peso de la guerra y fueron castigados y sometidos a los ultrajes de las iras de los soldados”.
(Text extret del llibre escrit en llatí: De bello rustico valentino, redactat entre el 1706 i el 1709 pel cronista botifler Josep Manel Miñana.)
Però prèviament, i que provocaria l’acció anterior, documentem la batalla de Vilamarxant arreplegada als arxius del monestir de Sant Miquel de Llíria i on relatem la part principal del text:
“L’exèrcit de Felip de Borbó estava acampat a Torrent e vingué a plantar-se entre Riba-roja e Vilamarxant ab la intenció de passar a Benaguasil, Llíria, Bétera, Portaceli e altres llocs per saquejar-los, tal com havien amenaçat. Però los de Llíria, com a enemics que eren de Felip de Borbó, des de l’altra banda del riu atacaven los soldats que s’acostaven a prendre aigua ab una bona pluja de bales. Llavors, el capità de l’exèrcit borbònic trià un nombrós grup de soldats per atacar aquestes viles… E quan los soldats estaven disposts a travessar lo riu de Guadalaviar per a passar a sang i foc los moradors de Llíria, cresqué tant lo riu, estant lo cel seré, que lo general mudà l’intent per no perdre tot lo exèrcit i se n’anà. Aquest fet miraculós s’atribuí a la protecció especial de l’Arcàngel Sent Miquel, tal com contà lo comandant don Gaspar de Sobremonte, qui declarà que la muntanya de Sent Miquel estava circuïda d’un formidable exèrcit de soldats, amb varietat d’uniformes, a la vista de la qual, l’exèrcit borbònic es va sobresaltar i alcà el campament”.
En aquest pòdcast de Cròniques Edetanes l’hem elaborat al voltant del nostre 25 d’Abril. En aquest capítol hem tret a la llum el text del document del monestir de Sant Miquel on es recull el testimoni de la batalla de Vilamarxant i la divina protecció de l’Arcàngel que omplí la seua muntanya de miquelets disposats a enfrontar-se a les tropes invasores borbòniques. Com a conseqüència negativa d’aquest revés, l’exèrcit felipista descarregà la seua ira salvatge tot destruint la vila de Pedralba que havia resistit i defensat la terra per tal d’impedir el pas dels borbons cap a Llíria, cosa que van aconseguir tot pagant un alt preu per la seua audàcia.
Accedir a l’Episodi 5 de la Quinta Temporada, “Abril 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Els camins, i designis, dels humans són inescrutables… críptics, esotèrics, enigmàtics i atzarosos. Sibil·linament, els pensaments i projectes van del blanc al negre viatjant constantment per les distintes escales dels grisos i així, depenent de l’època i el moment, reafirmem o variem les nostres veritats irrefutables elevant, o llevant ràpidament, dels altars a les nostres muses espirituals…
Per això, en aquest programa del nostre pòdcast narrem eixes històries viscudes a les terres edetanes buscant que els nostres oients puguen acolorir-les. Parlarem de sant Roc, de Sant Blai, de deïtats de la competència com pot ser el màxim responsable dels musulmans, de verges que primer desemparen i després emparen, i de Barrabàs i la Pixona… per acabar amb uns sants als quals varen emblanquinar en la seua pròpia pedra… històries verídiques amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
Benvingudes i benvinguts, una vegada més a Cròniques Edetanes… Benvinguts i benvingudes a les gestes i embolics d’alguns Sants, Verges i Arcàngels que van revolotejant pel cel d’Edeta…
01 Sant Roc, Sant Blai i Benaguasil
02 I el còlera li va donar el patronatge de Llíria a l’Arcàngel
03 Amor i desamor dels Sants de la Pedra i els Poblans de la Vallbona
04 Acomiadament celestial
Ací hem tingut un resum dels sants, les verges i els arcàngels que, des de fa segles, moooolts segles, revolotegen per les nostres muntanyes i vigilen els nostres camps, que tenen cura de nosaltres i espanten virus, malalties i pestes, pedregades i sequeres, que de vegades es cansen i s’obliden de les seues funcions protectores, però en altres moments actuen amb rapidesa o fins i tot amb fúria. Els humans també interactuem amb ells, els venerem i els dediquem temples, ermites i ofrenes, els donem càrrecs honorífics, patronatges, títols, però també els oblidem i en busquem d’altres. Són els esperits edetans que, des de fa molts segles, viuen al pis de dalt de la Vallbona, a les muntanyes, als barrancs, a les séquies i al nostre riu. Els necessitem, i ells ens necessiten a nosaltres. Cuidem-los!!!
aleshores cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.
“El 2 d’octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l’ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d’aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.
Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el “raval de Suchet”, la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l’actual “carrer de les Ànimes”, molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou.
parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d’aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s’aturà l’eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l’
Hem arribat al pòdcast número 50 de ‘
