Al Tall ens mostra al principi del pòdcast uns interessants aspectes de la garrofera, com un arbre especial de la nostra terra, amb profundes arrels que entronquen amb el moll de la nostra història. I volem aprofitar l’ocasió per donar a conèixer també, després de la capçalera, la glossa que el nostre mestre Josep Duran va dedicar a la garrofera.
Com és evident, en aquest programa parlarem de garroferals, grarrofes i garrofins i, en concret, de les velles garroferes olocaueres que ens connecten amb el passat morisc d’aquesta vall. L’Ajuntament d’Olocau ha promogut la “Ruta de les Macollades” una visita que recorre els pollancars i els guaixos de les garroferes d’Alamara, d’Alèdua i de l’Aigualeig, sempre a la vora del barranc de Carraixet.
I encetem la nostra conversa amb Paco Rozalén, un historiador que s’ha enamorat d’aquests paisatges exuberants i misteriosos, fortament perfumats amb l’essència de la flor dels vells garrofers i dels bolets i les herbes que els envolten, a la vall d’Olocau.
Escoltareu al pòdcast les diverses explicacions i col·laboracions que hem pogut arreplegar sobre aquest tema de les garroferes olocaueres. Però no volem acabar el programa sense dir l’última paraula, allò que tenim a la punta de la llengua, ballant incessantment al nostre cervell, i que si no ho diem, rebentarem. És, en definitiva, una darrera pinzellada sobre les “macollades”, la pinzellada final, el remat.
I en primer lloc ens volem confessar, així en públic: quan començàrem el programa no teníem ni la més mínima idea de què era una “macollada”, un mot que no havíem escoltat mai de la vida. Ni idea. Però com altres persones més sàvies l’havien usat, vam seguir el corrent, confiats, contents i despreocupats.
Però vet aquí que, de sobte, la vena xafardera i tafanera que tot ho vol saber i dotorejar, ens va empényer de cara als diccionaris on vam descobrir diverses coses. La primera és que el mot macollada no es troba en cap diccionari català, ni valencià ni balear, ni alguerés, res, ni rastre. De fet, diu Coromines que “després d’una enquesta amb llauradors de tota l’Horta i la Ribera, el 1958, ningú no havia sentit dir mai la paraula “macollada”.
Només el diccionari castellà de la Rae recull “macolla”, d’on prové macollada, “Conjunto de vástagos, flores o espigas que nacen de un mismo pie”, un mot, diuen els castellans, de “origen incierto”, és a dir, que no tenen ni idea d’on prové. Afegeixen que s’usa també al Salvador i a Nicaragua aplicat a un conjunt de persones o coses.
Però sortosament, el nostre lexicògraf llirià, Josep Escrig, bon coneixedor de les terres i els mots dels pobles edetans, ens ha fet llum en les tenebres. Diu al seu diccionari que en valencià, en la parla de Llíria i d’Olocau, la paraula castellana “macolla” es diu guaix, i que s’usa generalment en plural: els guaixos. Una bonica paraula que Alcover diu que prové del germànic “washian” que vol dir créixer. I, efectivament, en alemany crèixer es diu “wachsen”. Però Escrig també recull un altre mot amb aquest mateix significat, “el pollancar”, una paraula ben viva que també arreplega el nostre admirat Duran, aplicada als quadros de garroferes que, exuberants i frondosos, pugen llomes amunt.
És aquest un bon moment per acabar el programa tot explicant aquests bells mots valencians que ens transporten als orígens germànics de la nostra llengua, tot acompanyant el creixement dels refillols i de la fusta roja de les noves i les velles garroferes. I és també un bon moment per a recuperar el seu ús, que podem posar en marxa substituint el castellà macollada, i començar a parlar dels “Pollancars d’Olocau” o els “Guaixos Olocauers”.
Joan Bell-lloc entrevista a Manolo Sànchez Vidagany:
“… Tota la cristiandat occidental celebrava aquestes festes i també Llíria té un passat ben ric de tradicions carnavalesques. Manolo Sánchez Vidagany ha tingut el bon gust d’arreplegar tot aquest llegat que uneix Llíria a les més velles tradicions del centre europeu i que es remunten al nostre passat medieval i, fins i tot, romà. Els personatges, les vestimentes, la gastronomia, la literatura i l’enginy popular, l’itinerari ple de records de la vella Llíria medieval, els carrerons, les placetes i els racons arrenglerats en una rua que travessava fantàsticament els anys i els segles i ens fa reviure el passat fet present. Tot aquest material etnogràfic ha estat recollit i publicat per l’Ajuntament de Llíria i nosaltres, ara i ací, el volem donar a conéixer als nostres seguidors. “Sigueu devots i feu Carnestoles”, com deia la dita, i gaudiu la posada al dia d’aquesta vella festa, acompanyats de la mà experta de Manolo Sánchez Vidagany…
Amb aquest pòdcast hem volgut reviure uns fets que, el pas del temps i diverses circumstàncies, han fet desaparéixer del nostre calendari actual de Llíria. I no fou només una ordre arbitrària dictada per un dictador, també en un món on uns moren de fam i altres llancem tones d’aliments, fer uns dies de Carnes Tolendas tampoc té massa sentit, almenys etimològicament.
Però aquesta festa ens unia a tot un clamor europeu, gairebé mundial, i ens feia sentir que formàvem part de tot un gran conjunt humà que gaudia bojament les darreres hores de disbauxa abans dels dies d’austeritat i dol que venien després.
Recordar-ho i reviure-ho ha estat la nostra tasca. Deixar-ho morir al profund llac de l’oblit, tampoc no té cap sentit. Siga com siga: Carnestoltes, bones voltes!”
Octubre 1981, sopar en Casinos després d’una conferència de Vicent Andrés Estellés en aquest poble del Camp de Túria
Comencem el pòdcast llegint un article que Vicent Andrés Estellés va publicar el 30 de setembre de 1987 i on el poeta tanca el conjunt de poemes estellesians sobre Sant Miquel i Llíria. El poeta, tal com explica al text, fa un resum global de les seues experiències personals i familiars de les visites o pelegrinatges a Llíria i la pujada a l’Ermita. Hi apareixen els tòpics que havia exposat en molts altres poemes anteriors: la pols, les misèries humanes, la pobresa, els miracles, els ciris, les magranes i els fruits de tardor, el vi, el carro, la paella, Sant Vicent, etc.
Una de les característiques de l’obra d’Estellés és la fotografia descarnada i viva de la gent del seu Poble, amb majúscula, dels valencians en el seu conjunt, amb les seues virtuts i defectes. Ell descriu aquesta gent en un context històric concret, la miserable postguerra, amb enormes mancances econòmiques i també culturals. Però paral·lelament, aquesta globalitat apareix especificada en els seus espais concrets, en les seues viles, ciutats i pobles, amb els seus noms de lloc, amb els seus topònims.
1.- “Polsim que es vessa sobre els garrofers” amb Francesc Rozalen
I així, el poeta de Burjassot presenta al llarg de la seua obra viles i viles, pobles i pobles. Algunes ciutats van tenir la sort de ser protagonistes de tot un llibre de versos dedicat a elles per Vicent Andrés Estellés. No va ser aquest el cas de Llíria. Tanmateix, la vella Edeta es trobava disseminada, per tot arreu, dins de nombrosos versos del poeta. Per això hem d’agrair la magnífica i pacient obra de Francesc Rozalén que ha sabut triar i rejuntar, com qui amuntona granets de mangrana, totes les referències estellesianes dedicades a Llíria i a la seua festa de Sant Miquel.
El llibre resultant és una bellíssima publicació de l’Ajuntament de Llíria que apareix com una ofrena, com un nou exvot, en el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Creiem que ha estat una obra pertinent i exacta on s’han ajuntat la bona voluntat política, el bon gust literari i l’amor a la terra de proximitat. A les seues pàgines trobem un estudi introductori sobre l’ermita i el monestir, la col·lecció completa de gasetilles sobre la festa de Sant Miquel, amb el pseudònim estellesià de “Roc” i la gran quantitat de versos i referències poètiques a Llíria dins dels diversos llibres de poemes, especialment, al Mural del País Valencià. El llibre es tanca amb l’aportació d’altres poetes i literats que han cantat també les festes miquelines de la vella Edeta. I ningú millor per explicar tot açò que la veu del mateix Francesc Rozalén.
2.- El Camp de Túria al Mural del País Valencià amb Joan Castellano, Carme Cardona i Alexandre Navarro
Però a les Cròniques Edetanes hem volgut estendre la mirada sobre el conjunt de tots els pobles edetans que també van ser objecte poètic del gran Estellés. Els poetes dels pobles del Carraixet, de la Vallbona i dels pobles del Camp de Llíria també aporten la seua visió sobre aquesta qüestió. Tot i que no apareixen al llibre de Llíria, nosaltres hem volgut donar-los la paraula i completar, així, el conjunt de les terres edetanes.
En primer lloc, Joan Castellano ens dona la seua visió de Benisanó, com un preàmbul de l’arribada a Llíria.
Des de Benaguasil, l’escriptora Carme Cardona fa una reflexió sobre l’obra d’Estellés i els seus versos dedicats a les perfumades i productives hortes dels pobles de la Vallbona.
Per últim, el poeta Alexandre Navarro acompanya l’Estellés més roder i secatiu caminant pels plans i les pinades de la Calderona, descrivint cada racó de l’alta vall del Carraixet.
3.- Maria Faubel “On Llíria s’acosta al cel” i “Els amants”
Però Llíria no és únicament paraula. La mesura i la sonoritat de les síl·labes poètiques ha esdevingut música, un miracle que va lligat a aquesta terra des de la vella Edeta, als fonaments de Sant Miquel. Ara, la lliriana Maria Faubel, tot rescatant uns versos que han passat desapercebuts a tots els estudiosos de l’obra estellesiana, ha compost una cançó que resumeix en un vers meravellós el santuari i la vila: “On Llíria s’acosta al cel”. Es tracta d’un poema publicat el dia de Sant Miquel del 1960 amb el pseudònim de Roc. Si els versos són emotius, amb la música i la veu de Maria Faubel són colpidors i et transporten a regions situades molt a dins de l’ànima. Rubén Pitarch fa una presentació d’aquest treball. Com a perla final sentireu la bellíssima versió que Maria Faubel fa del conegut poema dels Amants.
Amb el Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises. Consolat de Mar, Benaguasil.
A l’edat mitjana a la nostra comarca a les esglésies de Santa Maria de Llíria, l’actual Sang, Sant Jaume de la Pobla i a Sant Joan de Portaceli era habitual la nit de Nadal escoltar aquest drama litúrgic i cant gregorià representat abans de la missa del Gall… després caigué el silenci en les terres edetanes fins el passat 28 de desembre de 2024 quan l’incombustible Carles Subiela i el seu “Consolat de Mar” retornaren al Camp de Túria la interpretació en viu de “El Cant de la Sibil·la”, gràcies a la valuosa tasca d’estudi i recuperació de José Vicente Fuentes Castilla, amb la participació del Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises (Sibil·la: Nataléne Giménez) i que aneu a escoltar la versió integra celebrada a Benaguasil.
Sibil·la: Nataléne Giménez
Presenta l’escriptora Carme Cardona. Gravació Ximo Asensi. Vos deixem ara amb aquest programa 59 gaudint d’aquesta obra única…
“… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat a partir de la una del migdia del 14 d’octubre de 1957, més de la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria…”
Escrivia el cronista edetà José Duran el 2 de novembre de 1957
Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se’ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d’una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d’una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.
Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.
Accedir a l’Episodi 20 de la Quinta Temporada, “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines”, des de les següents plataformes de pòdcast:
+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets aYouTube
LA RIUADA DE L’ANY 1957 A LLÍRIA i EL CAMP DE TÚRIA
(A penes vint dies després de la riuà de 1957, el 2 de novembre, el cronista llirià Jose Duran escrivia aquest article narrant els desastres que havia ocasionat)
José Durán
“El nostre poble està passant un període d’anys catastròfics, amb una dura prova per a la seua agricultura, que és tant com dir la seua principal font de riquesa.
En primer lloc, les gelades dels anys 1946 i 1956, que van posar fi a la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres. Després, la tempesta d’aigua del 28 de setembre de 1949, en la qual caigueren 165 litres per metre quadrat en poc més d’una hora. Aquesta pluja produí la gran riuada del Túria i del Carraixet i va destrossar la gran majoria dels ribassos del camp de Llíria. Tot seguit vingué la sequera dels anys 1953 a 1956, en què la font de Sant Vicent es va quedar reduïda a un quart de fila. I finalment, la riuada d’octubre de 1957, un intens xàfec, el major dels coneguts, en el qual plogué a bots i barrals durant catorze hores consecutives, des de les 11 de la nit del dia 13 d’octubre, fins a la una del migdia del dia 14. En aquest període de temps van caure a Llíria 610 litres per metre quadrat; a València, 630; a la Pobla, 840 i a Sot de Xera, 850, o siga el doble o més de la pluja mitjana de tot un any.
El Prat de Llíria una setmana després de la riuada del 57
Cal afegir que en la famosa riuada del Túria del 10 de novembre de 1897, havien caigut sobre València 250 litres per metre quadrat, en 24 hores, la qual havia estat la màxima precipitació coneguda a Espanya en aquella data. Doncs bé, ara han caigut 850 litres a Sot.
Tal diluvi ocasionà a València dues riuades, una a les tres de la matinada i una altra a la una del migdia del mateix 14 d’octubre. La primera va saltar el llit del riu, però en la segona l’aigua anava un metre i mig per dalt del Túria, cosa que originà una inundació en què l’aigua va cobrir 2/3 parts de la capital. Arribà a la plaça de l’Ajuntament, amb un metre d’altura en la vorera de l’Ateneu Mercantil i Correus; al carrer d’en Colom, un metre i mig; a la Porta de la Mar n’hi havia dos metres i al carrer Baix del Carme 2,75 m. Quedaren inundades moltes plantes baixes i soterranis. Va ser una catàstrofe de dimensions apocalíptiques, com no s’havia conegut mai.
La major calamitat patida per València va ser la de l’any 1517, en què l’aigua arribà a la Universitat, al carrer de la Nau, i la plaça de l’Àngel. La present, de 1957, ha aconseguit 1,50 m més d’altura que aquella. Segons declara l’observatori de Madrid, aquesta pluja ha estat com les que cauen sobre l’Índia o les illes del Pacífic, completament desconeguda, no sols en aquelles latituds, sinó en tota Europa.
Així quedà el pont de la rambla, camí de Casinos, l’octubre del 57
A Llíria els danys s’han avaluat per les autoritats en 56.000.000 ptes. S’ha desbordat la rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts. A conseqüència d’aquesta avinguda s’han trencat els ponts de les carreteres del Cabeçó Roig i de Casinos i també el del camí de les Alcubles. Així mateix, s’ha esfondrat el pont de pedra de Vilamarxant i el de ferro de la via ampla, que ja s’havia trencat en la riuada de 1897; també els de Riba-roja al Pla, el d’Olocau a Bétera i els de Benaguasil a Pedralba.
Aquesta avinguda provocà la segona inundació de València, la de les 13 hores. Dels dos milions de tones de fang que van quedar a València, la meitat era la flor i nata de la terra del Camp de Túria.
A més de les rambles, unes altres torrenteres que també es van desbordar foren el barranc del Forat i el de Crispina. El primer, no podent donar cabuda a l’aigua, es trencà pel maset d’Izquierdo i els olivars de Lapiedra i els Collado, al camí de Gilet, on l’aigua anava un metre per damunt de les finques i arrossegava al seu pas infinitat d’oliveres i ribassos. Aquests últims han patit molts danys. En algunes finques ha llevat un metre de terra i en altres n’ha posat.
L’aigua de la Foia de Turbanyes cobria les puntes dels arbres. Era un immens estany, i també la Foia o la Canal de la Pobla. En una olivera, situada al voltant de la rambleta del Mas del Frare, l’impetuós corrent de l’aigua deposità en la “forcallaura” de l’arbre una pedra que pesava trenta arroves. Les carreteres i els camins han esdevingut barrancs intransitables. Els trens deixaren de circular i el trenet dels ferrocarrils econòmics no va començar a funcionar fins al dia 20, si bé amb restriccions.
Al veí poble de Marines, a conseqüència d’un fort tro i la caiguda d’un llamp, es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa originà un despreniment de diverses tones de pedres que assolaren algunes cases i ocasionaren set morts. La Diputació ha acordat traslladar el poble a la Maimona de Llíria, sota els auspicis de l’Institut Nacional de Colonització…”
Amb la participació de Miquel Sánchez Signes. Presenta Joan Bell-lloc. Gravació Marta Gonzàlez Balaguer.
Llíria. Saló d’actes de l’oficina d’Informació i Turisme. Situats sobre la necròpoli romana d’Edeta i a través del vidre, veiem il·luminats dos mausoleus d’il·lustres edetans, romanitzats, situats a la vora de la via d’accés. En aquest ambient, l’arqueòleg de Llíria, Miquel Sánchez Signes, comença a desgranar pausadament el solemne recorregut per les muralles de la Llíria medieval. Es tracta de quatre recintes, més o menys concèntrics, que mostren l’evolució de la ciutat al llarg de diversos segles de l’edat mitjana. En primer lloc, una fortalesa situada al cim del que avui anomenem la Vila Vella. Era l’alcàsser musulmà, del qual encara resten les bases de les seues muralles. Aquest castell inicial tenia una muralla que tancava la població de la Llíria musulmana.
Amb l’arribada dels cristians el 1238, la ciutat és ocupada per nous pobladors i es fa una nova ampliació del recinte urbà cap a llevant. Els musulmans són expulsats fora dels murs i formen una moreria exterior. Posteriorment, aquest raval musulmà, juntament amb la jueria, quedarien inclosos dins de la ciutat a partir d’una darrera ampliació de les muralles cap al nord que deixaria el castell, finalment, dins de la ciutat.
Miquel Sánchez Signes va mostrar detalladament les restes de cadascun dels fragments de les muralles i les seues ampliacions, les obres de recuperació dels llenços de muralla a punt de desaparéixer, els merlets, les barbacanes i els diversos portals que, a poc a poc, es van traient a la llum. Així és com van fent realitat la restauració arqueològica, però també intel·lectual i sentimental, d’una Llíria que, desdibuixadament, encara conserva al seu si, a l’interior de corrals, coves i racons, els fonaments medievals de la vila moderna.
Documentada exposició dels treballs arqueològics que Miquel Sánchez Signes i el seu equip duen a terme per tal de recuperar les restes i la memòria del nostre passat com a ciutat, una memòria cada dia més clara i diàfana gràcies a l’entusiasme i el treball de l’equip arqueològic municipal.
Amb la participació de Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.
Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d’Aitona i Jaume Gaçol… i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial…
Amb l’historiador Juanjo Adrià. Introducció Joan Bell-lloc.
“El mas de Casino estava situat a 2,5 llegües de Llíria (uns 12 km) i es trobava entre el Villar, Pedralba, les Alcubles i Llíria, aquesta més desplaçada cap al sud-est.
Als camperols d’aquesta explotació agrícola els resultava una feinada anar i tornar a Llíria per als serveis de la parròquia o per a les qüestions administratives. A més, aquest enclavament havia sorgit per a la permanència dels treballadors dels camps del voltant, ja que estava molt prop de les masies més importants de Llíria.
La Fardeta, el mas del Frare, el mas de Moia, l’Espinar (del monestir de Sant Miquel dels Reis), el mas del Jutge, la casa de Camp (dels frares de Portaceli) i moltes altres masies eren llocs on vivien tot l’any els masovers i eren grans propietats de terratinents de València o dels frares de Portaceli, dels quals depenia també la parròquia de Llíria. L’actual camí dels Frares és una mostra de la necessitat de connectar Portaceli amb les seues finques.
La població de Llíria, en el 1510, era de 1.021 persones; en 1535 n’hi havia 868, per culpa d’una epidèmia; en 1596, n’eren 2641 i el gran bot es feu en el 1787, amb 7069 habitants. Aquest augment demogràfic va exigir l’augment de les terres de conreu i propicià la creació de noves masies. La majoria se servien de trulls per a obtindre el vi del raïm que es produïa en gran nombre d’hectàrees de la zona. La fil·loxera i el míldiu, a França, van estimular el conreu de la vinya en l’extens terme de Llíria. Es produïen vins de baixa qualitat i vi de past per a fer aiguardent.
L’existència d’alguna font, la del Canyar, així com el pou fet el 1910, també ajudaven a l’extensió de l’explotació agrícola.
A més de les masies hi havia els cellers, alguns dels quals encara romanen, com les bodegues de Casinos, les de Torres o les Vint-i-quatre. Tenien la funció temporal d’acollir els treballadors de temporada de les collites, la majoria dels quals eren d’Alcubles.
El 1787, el clero de Llíria aconsegueix la creació d’una parròquia a Casinos, per les necessitats «espirituals». Estava dedicada a santa Bàrbara, protectora de tronades i pedregades. Un campanar marcava les hores i els rituals religiosos, com una mena de WhatsApp d’aleshores.
La Constitució de 1812, de Cadis, recomana la constitució d’ajuntaments quan arriben els nuclis a 1000 habitants, o quan és recomanable. El desgavell del regnat del «Desitjat», Ferran VII, que reprén l’absolutisme, el cop d’estat de Riego i la tornada a l’absolutisme, així com la Primera Guerra Carlista i la regència de M. Cristina són entrebancs que alentien la segregació de Casinos. Tanmateix, el motí d’Aranjuez, Espartero i la política dels liberals afavoreixen la segregació. Els límits del terme significaren una gran disputa que durà més de 20 anys. A Casinos, amb el 10% de la població de Llíria, li corresponien 2700 hectàrees, les quals quedaran en unes 400.”
“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l’any 1274.
A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de “mulieres sanctae” i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.
Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a ‘rescluses o beates’, tant a Catalunya com al Regne de València.
Aquest fou un moviment revolucionari per l’espiritualitat i l’autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Introducció de Joan Bell-lloc. Presenta Miquel Martí. I amb la participació dels historiadors Ester Alba i Jose Luís Arcón…
“El 2 d’octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l’ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d’aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.
Contradiccions a banda, l’emperador Napoleó manà al mariscal Gabriel Suchet l’ocupació efectiva de les terres valencianes i aquest general feu mans i mànigues per dur-ho a terme tan ràpidament com pogué. El teatre d’operacions prèvies va ser el Camp de Morvedre. Des de Sagunt, Suchet preparà la conquesta de la ciutat de València i, entre aquestes maniobres, va tenir lloc un combat entre les nostres tropes i les invasores al Camp de Túria, més concretament a la Vallbona. Era un terreny ideal, tot pla i creuat de séquies que impedirien el pas dels atacants. El 2 d’octubre del 1811, l’exèrcit francés avançà des de Sagunt, pel camí de Llíria, cap a Bétera i arribà a les Ventes de Vallbona, on començà l’enfrontament bèl·lic a banda i banda de la séquia de l’Alguasil. Hi va haver alguns punts de resistència, com el maset Vell o la torre de Bava, a l’Eliana, però ni séquies ni regadores impediren la desbandada total de les tropes espanyoles que, botant màrgens, cercaren refugi a l’altra banda del riu, a Riba-roja. D’altres, per Benaguasil, es van arrecerar dalt de les Rodanes, a Vilamarxant. Després vingué la derrota definitiva del Puig i, finalment, entrava Suchet triomfal a València on, per cert, va ser molt ben rebut.
Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el “raval de Suchet”, la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l’actual “carrer de les Ànimes”, molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou.
El mariscal Suchet, ara ja distingit amb el pompós títol de “duc de l’Albufera”, va deixar escrites les seues experiències bèl·liques en el conegut llibre, traduït al castellà, Memorias del mariscal Suchet, una referència imprescindible per a tots els erudits i historiadors que estudien el tema.
Aquesta batalla de la Vallbona, tot i no ser coneguda popularment per la majoria dels habitants de la zona, ha estat profusament comentada i explicada pels historiadors de casa nostra. Sarthou, per exemple ja escrivia el 1917 que: “En 2 octubre 1811, el general Suchet vino personalmente aquí [a Benaguacil] a atacar a don Carlos O’Donell“.
L’any 1967, Vicent Genovés i Amorós, historiador i valencianista, especialitzat en l’època napoleònica, va editar una bella obreta titulada València contra Napoleó. Quan el llibre encara estava a la impremta, els redactors d’una revista local de Benaguasil, Amunt, van invitar-lo a fer una primícia del seu llibre i l’autor va redactar un petit article titulat: “El combat de Benaguacil, quan la Guerra de la Independència, 2 d’octubre de 1811”, un text que podeu trobar als nostres webs de “Cròniques Edetanes”. En aquest llibre, Genovés segueix en línies generals les memòries narrades pel mariscal Suchet i diu:
“L’endemà a migjorn, el mariscal Suchet s’adonà que els espanyols s’havien desplegat en orde de batalla per l’horta de Benaguasil i la Vallbona, darrere d’una ampla séquia […]”. I més avant continua: “Els espanyols emprengueren la retirada en dues direccions acuitats pels francesos, tot i aprofitant la dificultat que per la persecució oferien les abundants séquies i sequiols de la Vallbona”.
L’11 d’octubre d’enguany, 2024, a l’emissora local de Ràdio Pobla, l’amic Miquel Martí va entrevistar dos historiadors, la doctora Ester Alba i el llicenciat José Luis Arcón, autor d’un llibre de recent aparició, Sagunt, la batalla per València, en què es narren amb detall i profunditat els fets ocorreguts a la Vallbona el 2 d’octubre del 1811. Al llarg del programa apareixen nombroses dades referents a l’estratègia seguida pels generals d’ambdós bàndols, el nombre de soldats, de ferits i de morts, així com altres aspectes del combat. També es dona a conéixer l’aparició d’una nova tesi doctoral, a punt d’eixir, la qual està centrada en aquest combat.
Una part de la tertúlia es dedicà al comentari dels topònims relacionats amb aquest fet, com ara el nom del combat, que per uns és conegut com la batalla de Benaguasil i per altres com la batalla de la Pobla. De fet, Suchet, l’anomena la batalla de la Pobla de Benaguasil. També s’hi proposà la batalla de les Ventes, ja que fou allí on començà el combat. Nosaltres tirem pel dret i l’anomenem la “batalla de la Vallbona”, un nom que engloba tots els noms anteriors i que n’inclou també d’altres relacionats amb aquest episodi bèl·lic, com el mas Vell i la torre de Bava.
Un altre element de la tertúlia, esmentat pel mateix Suchet, és el de la “capelleta” situada enmig de la fragorosa batalla. Pel context no pot ser altra que l’antiga capella de la Trinitat, documentada ja el 1791, i que després de la batalla restà completament derruïda. La feren nova el 1815 i de nou va ser enderrocada cap al 1950 per edificar l’actual església de la Trinitat i Sant Josep a les Ventes. Alguns han confós aquesta capelleta de la batalla amb l’ermita de Sant Sebastià, situada a prop d’un quilòmetre de l’anterior.
La tertúlia acabà amb una proposta sorprenent, la recreació històrica de la batalla del Tollo, un altre fet bèl·lic esdevingut prop d’Utiel el 1812. Un grup d’entusiastes locals recrea cada any aquell fet per tal de conservar-ne la memòria. Es tracta d’una proposta que ens sembla magnífica i que també es podria aplicar a diversos fets històrics esdevinguts en terres edetanes al llarg de la història, els quals corren el risc de caure en l’oblit. Alguns successos dignes de ser representats i recreats popularment a la nostra comarca podrien ser l’alçament de Benaguasil (1526), l’expulsió dels Moriscos (1609), el combat de Vilamarxant (1706), la batalla de la Vallbona (1811) o el combat de Sant Miquel (1874).”
Joan Bell-lloc
A continuació podeu escoltar el programa complet de Ràdio Pobla dirigit per Miquel Martí, amb Ester Alba i Josep Lluís Arcón.
Després de laprimera part del pòdcast dedicat a la fàbrica de Ríos, on parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d’aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s’aturà l’eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l’entrevista a Juanjo Adrià que tingué lloc a la Ser el dia 25 d’agost proppassat. També podreu escoltar l’havanera de les Filadores de Llíria en una versió actualitzada del grup Corbella.
I des de “Cròniques Edetanes” aportem documents complementaris en aquest programa: al principi del pòdcast escoltareu unes gravacions de 1987 sobre cançons edetanes realitzada per Joan Bell-lloc i interpretades en aquell moment per la veïna de Llíria Fina Gil Zapata… comença amb unes estrofes dels 1940 sobre la fàbrica de sacs i una havanera de finals del segle XIX que cantaven en la fàbrica de la seda de Llíria… una anècdota del 1946, des de la Vallbona, de Matilde Garcia amb Rios com a protagonista ‘culinari’… descarregar-se el llibre complet ‘La fàbrica dels sacs de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974)’ de Joan Josep Adrià i Amparo Castillo Mas… i vos deixem ací als webs imatges històriques sorprenents en alta definició que ens ha realitzat l’amic Roberto Tórtola Contreras i on, ampliant-les, podreu observar perfectament la Llíria oblidada…
Foto acolorida del Pla de l’Arc al 1921, aproximadament els terrenys per on s’instal·là la fàbrica
Llíria sense la fàbrica de Sacs segur que hauria estat molt distinta i estranya a l’actual… amb ella arriba al nostre municipi una gran transformació econòmica i social… però, sobretot, a la llarga una alteració i gran millora urbana que marcà el seu present i futur… I dos noms propis d’alcaldes edetans: José Pérez Cotanda, “Capsa“, aconseguí que Rios portara el 1929 la seua empresa de Russafa a Llíria… i cinquanta-cinc anys després, el 1984, Vicent Soldevila Gómez va guanyar per al nostre poble un solar de 77.000 metres quadrats… el primer té com a reconeixement té un carrer des de 1979 que va del cantó de les Escoles cap a la Venta i el segon ben bé mereixeria donar nom al xicotet parc i recinte de jocs infantils que hi ha enfront del Centre de Salut al cor de l’antiga fàbrica de Rios…
Llíria aèria 1970 acolorida amb la fàbrica dalt
El 14 de març de 1974 fou l’últim dia que la plantilla de Fatex –la denominació última de Ríos- treballà a la fabrica del Pla de l’Arc. El dia 15 no travessaren la porta les onades quotidianes de treballadores i treballadors. L’aventura lliriana dels germans Ríos havia durat 45 anys.
Accedir a l’Episodi 14 de la Quinta Temporada, “Llíria i la fàbrica dels sacs de Ríos, 1929-1974 (segona part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Al llarg del pòdcast, aquestes imatges formen part del passat de Llíria que vos anem contant…
Llíria principis segle XX, amb el castell, la torreta… i la torreta redona
Plaça Partidors 1958
Séquia Major original 1910, que després seria el camí que anava a parar a l’Institut
Projecte Casetes Noves 1942
Casetes Noves 1960, pont de la séquia Major per la part on està ara l’èsglesia
Carrer del mig 1961, el pont d’abans… i al fons les maces dels Cantó, la fàbrica dels Batoll…
Desmuntatge maquinària fàbrica Rios 1975
Llíria 1927
Primera vaga sols de dones documentada durant el franquisme. A Llíria 85 treballadores la secundaren el 2 i 3 de juny de1943. Ho escoltareu a partir minut 56 del pòdcast
Bàndol municipal llegit a Llíria i Benissanó el 2 de juny de 1943
Novel·la històrica de Vicent Ros
A finals de 1958 hi hagué al País Valencià una detenció de 22 militants comunistes. D’ells, 9 treballadors de la fàbrica edetana, de Llíria i Benissanó, que varen acabar empresonats.
“La lluvia en el muro” és un treball del llirià Vicent Ros Gabarda, publicat l’any 2016 per l’editorial Chiado, i que relata novel·lescament aquests fets.
Una novel·la complexa, matisada i rica de perspectives on l’autor aconsegueix recrear un poble i un ambient en una desventurada època en blanc i negre.
Gàtova és el sostre del Camp de Túria, situada a l’ombra del Pic de l’Àguila i a recer del Gorgo, que amb els seus vora mil metres és el punt més alt de la comarca. També és la vila pròdiga de les terres edetanes, ja que per un caprici de l’Administració Central, va ser inclosa en la província de Castelló el 1833, cosa que produí tot un seguit de problemes comunals amb els seus veïns de Marines i Olocau. Finalment, des de fa trenta anys, es va reincorporar a la nostra comarca, el seu lloc natural d’on mai hauria d’haver estat separada.
Eduardo Jaime Tello Torres
Amb aquest programa que dediquem al poble, volem posar en relleu, també, el treball d’un fill de Gàtova, Eduardo Jaime Tello Torres, cronista de la vila, músic i cantant entusiasta que ha donat vida al manteniment del folklore local, que considerem també comarcal, i que té la seua màxima expressió el 24 de setembre, festivitat de la Mercé, patrona de la vila. Com a amant del seu petit país, Eduardo ha dut a terme una labor de recol·lecció minuciosa del tresor toponímic gatover i és això, precisament, el que exposarem en aquest programa de Cròniques Edetanes: Gàtova i els seus noms de lloc. Joan Bell-lloc ha mantingut una conversa amb Eduardo Jaime on presenta gradualment els principals indrets de la vila, especialment l’oronímia o noms de l’accidentat relleu de Gàtova: pics, serralades, coves, rotxas i collaos. També s’ha parlat de la hidronímia, és a dir, dels barrancs, fonts, basses. Després venen els camins i les construccions. Però deixem la paraula a Eduardo Jaime que ens guie pels racons del terme gatover.
Joan Josep Adrià ha continuat investigant diversos aspectes d’aquesta emblemàtica fàbrica de sacs de Ríos, així com de tot un conjunt d’aspectes històrics i econòmics, de problemes, de la seua repercussió social i de les conseqüències d’aquest important centre industrial que durant dècades va marcar la vida laboral de milers de llirians, especialment de llirianes, i d’altres veïns dels pobles edetans. Fruit de tot açò va ser la publicació, juntament amb Amparo Castillo Mas, del llibre esmentat. Actualment, continua participant en diversos actes, presentacions i jornades en què exposa les conclusions i noves aportacions sobre el tema.
Per això, hem mantingut una llarga i amena conversa amb ell sobre aquest assumpte que, per la quantitat d’informació, dividirem en dos programes. En aquesta ocasió, Juanjo Adrià exposa les línies generals de la industrialització a Llíria, especialment des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX. I dins d’aquest apartat ens explicarà, fil per randa, l’aparició, el desenvolupament i el final de la fàbrica de Ríos, tot situant, enmig, fets històrics tan importants com la guerra del 36.
Hem deixat per al pròxim programa dos aspectes que són conseqüència de la fàbrica de Ríos: l’aparició de les Casetes Noves i la conflictivitat laboral.
I ja comencem la tertúlia amb el nostre convidat, Juanjo Adrià
Accedir a l’Episodi 12 de la Quinta Temporada, “La fàbrica dels sacs de Ríos, una indústria del passat llirià (primera part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Avui parlem dels masos de la Vallbona i volem començar situant mentalment aquells que ens escolten. Al Camp de Túria, si més no, hi ha tres tipus de masos segons la seua posició. En primer lloc, tenim els grans masos del secà, com són els del Pla de Llíria o els del secà de la Pobla, així podem esmentar la Casa de Camp, la Casa de Carlos, l’Espinar o el mateix mas de Casinos; i a la Pobla hi havia la Casa Blanca, la Casa de Maquívar o el mas de Ximenes.
Tota una altra cosa són els masets, petites casetes situades enmig de l’horta poblana amb quatre parets i un porxe per guardar les eines, l’haca i passar un parell de nits. Així tenim el maset d’Antimo, el mas de la Barraqueta, el maset dels Jaumets o l’antic maset del Grill.
Per últim, cal esmentar un tercer grup que es troba “on comença l’horta i acaba el secà”, com deia Raimon. Són els masos més importants de la Vallbona. Es tracta de grans masades, edificis complexos amb diversos habitatges, almàsseres, trulls, estables, corrals, cuines, pous, eres, etc. La seua posició és sempre la mateixa: a la vora de la séquia més alta, a la part de l’alter, on es junta l’horta i el secà, una posició ideal, ja que l’edifici està sempre en sec, però té l’aigua a la vora i no furta ni un pam d’horta.
Ací podem esmentar tots els grans masos de Benaguasil, com el mas del Riu, el mas del Baixó, el mas de la Nòria, el mas de Noguera, el mas de Sampa i, dins de la Pobla tenim l’antiga torre de Cervera, la casa de Bernal, el mas de Tous, el mas de l’Apotecari, el mas del Canonge, la torre de Bava, l’Almassereta, el mas Nou i els mateixos nuclis de Benaguasil, l’Eliana, el Bàrio i les Ventes de Vallbona. Són sempre llocs secatius i sanitosos, alts, on corre bon vent i l’aigua està ben a prop. Així són els masos de la Vallbona.
EL MAS NOU, RECUPERAT PER A LES NOVES GENERACIONS
L’Ajuntament de la Pobla ha adquirit recentment el mas Nou, un edifici monumental amb una gran extensió de terreny al seu voltant. Aquesta notícia ha posat damunt la taula la qüestió de la protecció del patrimoni cultural dels municipis per part dels ajuntaments i, tot aprofitant l’ocasió, Miquel Martí ha dedicat un dels seus programes de “La Tertúlia” de Ràdio Pobla a aquest tema.
Durant la conversa, amb Josep Jorge i Joan Bell-lloc, es fan comentaris sobre el paper que han jugat els masos poblans al llarg de la història, com a refugis temporals dels llauradors; indrets d’habitatges col·lectius, on diverses famílies convivien treballant les grans extensions del mas; com a sistemes d’inversió capitalista, on grans famílies valencianes compraven aquests masos com a llocs de producció. També van jugar el paper de llocs de refugi durant la Guerra del 36 i, més conegut encara, ha estat el seu paper de lloc d’aplec i esbargiment durant els tres dies de la pasqua poblana.
Però l’esdevenir històric ha donat a cada mas un final molt diferent. El sentiment col·lectiu de la Pobla encara està de dol per la desaparició traumàtica de la Casa Blanca, tot i que ja s’ha oblidat de l’existència del mas del Barranquet. L’enderroc del mas de Ximenes ha donat pas a una urbanització que, parcialment, ha conservat el seu nom, si més no. Altres encara perviuen, com a fantasmes enmig de l’horta, com el mas de la Lloca o el mas Nou. Alguns, però, han arribat fins als nostres dies encara mig habitats, com el mas de Tous, la casa de Maquívar o el maset Vell. Per una altra banda, imponents masies, com la torre de Bava, el mas del Canonge, el Ventorrillo, el mas de l’Apotecari o el mateix mas de l’Eliana han passat a formar part dels municipis veïns de l’Eliana i Benaixeve.
I paral·lelament a tots aquests grans masos, hi ha la partida dels Masets, on malviu a hores d’ara un ramat de casetes, moltes ja afonades i la majoria abandonades o vandalitzades. Són el testimoni d’un món i d’una manera de viure dels nostres avantpassats que ara, des del mas Nou, caldrà documentar, exposar i mostrar “in situ” per a conéixer la vida camperola, els costums i les activitats que es duien a terme en aquests grans casalots o en aquestes petites casetes rurals. Gràcies, doncs, a aquells responsables municipals que han salvat un important pessic de la nostra història, la qual serà motiu d’orgull i estima per a les futures generacions poblanes i comarcals.
“Diuen, Joan-Carles Martí i Toni Mollà en el seu llibre que acaba d’aparéixer amb el títol irònic Sobretot que perda el Madrid, diuen que, textualment, el futbol forma part de la memòria dels nostres orígens. I bé, l’entrevista que escoltareu a partir d’ara mateix ve d’eixa acotació que fan Toni i Joan Carles. Jo vaig arribar a Llíria quan tenia onze anys, a finals del 50, i la meua referència, el meu espai, va ser immediatament el futbol. El futbol en aquella època dels xiquets molt menuts, com era el meu cas, eren les dos parròquies de la plaça de l’Assumpció i la de Sant Francesc, eren els aspirants que es deien aleshores. Després vam anar creixent i sobretot vam anar creixent amb unes certes referències que per a nosaltres eren sobretot del futbol. Per a altra gent les referències eren les del bàsquet a Llíria. I les nostres referències del futbol eren fonamentalment dos. Aquests dos foren futbolistes professionals com eren Sime Galduf i VicentNavarro Pareja. Vicent vivia enfront del forn que tenien els meus pares al carrer Major, el forn de Sant Miquel, i molts dies Vicent jugava amb nosaltres, els xiquets, al carrer amb aquelles pilotes de drap o de paper que ens féiem nosaltres mateixos. Aquestes van ser els dos exemples més importants, ho he comentat moltes voltes. Un altre gran exemple per a nosaltres era Pedro García. Per a mi Pedro, a banda de ser un bon futbolista, és una de les millors persones que he trobat en la meua vida. I una altra quarta referència és Taroncher, amb qui vaig jugar encara en la segona refundació del club de futbol a Llíria i que per a la gent que aleshores teníem 17 i 18 anys, Taroncher era el nostre mestre.
El que escoltareu a partir d’ara, com dic, és tota aquesta experiència. Experiències dels que érem uns xiquets, i com jo moltíssims més xiquets a la Llíria dels anys seixanta relacionades amb el futbol i jo crec que res millor que haver pogut parlar d’aquell temps, d’aquell futbol, d’aquella manera d’entendre la vida i el futbol amb Sime Galduf, una de les persones més importants per al futbol a Llíria i sobretot per a una generació com la meua, de joves que aspiraven a jugar al futbol d’una manera o d’una altra, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista amateur, de tot. Per tant, espere que gaudiu d’aquesta conversa en la qual participa evidentment Sime Galduf, com a protagonista principal, i on està també el seu nebot Simó Jordan, editor del pòdcast. i on també estic jo, contant tots tres l’experiència de cadascú i del futbol a la ciutat de Llíria. Espere que vos agrade.”
Alfons Cervera
+ Amb l’anècdota d’aquesta fotografia comencem el pòdcast: final de copa 29 maig 1949. València 1- Athletic Club 0. A la part de l’esquerra de la imatge, Simeón Galduf (pare i iaio respectivament dels dos Simes) i Vicent Seguí, edetà d’adopció i autor del gol.
+ En epoques distintes, però Sime Galduf i Alfons Cervera compartiren el mateix equip local, “Aspirantat” vinculat a l’església de la plaça de Llíria. A la primera foto de 1949 Sime és el segon per l’esquerra i a la imatge següent, del 1960, Alfons és el tercer per l’esquerra.
+ Primavera any 1954. Un dels últims partits disputats al camp de futbol del Pla de l’Arc. Darrere, a l’esquerra, s’observa la fàbrica de Rios on actualment està el pavelló. Començant per l’esquerra, dempeus: Enrique el Florero, Pedro Garcia, Benjamin el Gallo, Pasqual, Fermin, Burgos i Soriano el Tranquilo. I acatxats: El Botifarrero, Navarro Pareja, Nácher, Sime Galduf i Silvestre.
+ Anys 50 Sime abans d’un partit amb la Penya Corbata.
+ Temporada 1953-54 amb el València CF juvenil. Sime és el segon per l’esquerra baix.
+ 13 novembre 1955, al Vallejo en un partit de juvenils del Llevant UE i València CF, al minut 73 de cap SimeGaduf marca l’empat a 1, resultat amb el qual acabaria el partit.
+ L’anècdota del Pic de l’Àguila (entre Gàtova i Altura) que narrem al pòdcast i que té com a protagonistes Pedro (segon per l’esquerra dalt) i Sime (tercer per la dreta baix) acabaria podent disputar la Penya Corbata el seu partit a Navaixes en agost de 1956… i golejant!!!
+ Any 1958, Sime debutant amb el CD Tortosa
+ Temporada 1959-60: estadístiques completes del CD Tortosa. Sime Galduf Lapiedra, esportivament ‘Galduf’, de 30 jornades va disputar 28 partits amb un total de 2.520 minuts i va marcar 7 gols.
+ 1960 al Collao, dos edetans il·lustres: Navarro Pareja amb l’Alcoià i Sime Galduf amb l’Alzira.
+ Any 1963, última temporada de Sime Galduf (baix segon per l’esquerra) a l’Alzira UE
+ Any 1966, renaix com a entitat el CF Llíria i allí trobem a Alfons Cervera (dalt, quart per l’esquerra)
Accedir a l’Episodi 10 de la Quinta Temporada, “Pinzellades del futbol llirià als anys 1950 i 60 amb Alfons Cervera i Sime Galduf”, des de les següents plataformes de pòdcast:
aleshores cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.
“El 2 d’octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l’ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d’aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.
Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el “raval de Suchet”, la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l’actual “carrer de les Ànimes”, molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou.
parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d’aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s’aturà l’eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l’
Hem arribat al pòdcast número 50 de ‘
