Quan no sé expressar-me com voldria, tinc el vici de cercar en les paraules d’altri i Estellés no acostuma a fallar-me mai… En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,i m’entren unes ganes terribles de plorar,plorar entre els teus pits, Françoise, i
Un amic em va dir l’altre dia que la por és un sentiment universal. Uns, tenen por a no acabar vius el dia, a no tindre res que dur-se a la boca o a no poder dormir a redós d’un bon sostre; altres, a perdre la feina, a no poder pagar la hipoteca o, simplement, a no arribar d’hora
València, 10 d’octubre. No hi ha pont “oficial”, però la ciutat respira calma i silenci. Pels carrers, només unes poques persones que van i venen trenquen el paisatge immòbil d’un matí de ressaca. Els quioscs romanen oberts, tot i que la majoria de diaris encara esperen comprador, amuntegats en altes piles de paperassa. A les
Ho reconec: enguany no tinc un clau. Això d’escriure llibres no et fa milionari i, entre crisis, desacceleracions i hipoteques, allò de viatjar, una de les meues grans passions, s’ha hagut d’ajornar. La conseqüència directa d’aquest fet ha estat doble: d’una banda, m’he passat tot l’estiu rememorant els nou dies que vaig estar a Nova
A dos o tres dies de tornar a la feina després de vacances, ja no em queden ànims pràcticament per a res. Passe els dies passejant per Benimaclet i pel centre de València o bé encarxofat al sofà, fumant i llegint com un descosit; ocasionalment, estire la mà cap al comandament a distància i pose
La mort de Ronnie Drew, un dels fundadors del mític grup de folk irlandés The Dubliners, m’ha remogut quelcom a l’interior. No m’acostuma a passar que la desaparició d’algú a qui no conec personalment m’afecte tant però, quan vaig assabentar-me de la notícia, he d’admetre que vaig patir un puntet de tristesa que gairebé prengué
Amb motiu del proper 11 de setembre, els companys del Casal Independentista de Les Corts organitzaran un acte polític per parlar de la realitat del català, la llengua pròpia de tots els territoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, la llengua pròpia dels Països Catalans. Es tracta d’un acte
Havia estat un dia molt dur. Després de tot un matí carregant mobles a casa dels meus pares, em sentia com de nyigui-nyogui, amb tot de fiblades travessant els meus músculs poc acostumats a l’esforç físic. Per la nit, hi havia concert, però el cansament acumulat quasi em fa desistir i quedar-me a casa; a
Fa un parell de setmanes, vaig anar a Vic. La meua tia treballa des de fa mesos a la capital de l’Osona i, com encara no coneixia la seua nova ciutat, vaig decidir autoconvidar-me i anar a passar el dia. La veritat és que per a un catalanoparlant de València ciutat, com és el meu
Són gairebé les tres de la matinada i no fa ni una hora que l’Hèctor i jo hem eixit del diari, després d’una d’eixes llargues nits electorals on tot són presses, anàlisis polítiques d’urgència i llargues llistes de noms, municipis, escons, partits, vots, percentatges… Hauria d’haver arribat a casa, comprovar que la meua companya ja fa hores